Història d'Irlanda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bandera de l'actual República d'Irlanda onejant sobre el cel de Dublín. L'actual bandera se suposa provisional a l'espera d'una reunificació de l'illa amb la província de l'Ulster, actualment dins del Regne de la Gran Bretanya. S'han proposat diferents models de bandera per a una Irlanda unificada.
Un paisatge tradicional irlandès on predomina el verd i el blau. És per això que Irlanda també és anomenada l'Illa Maragda.

La història d'Irlanda comença amb la Prehistòria d'Irlanda, que s'estén per un període entre el primer assentament conegut, al voltant del 8000 aC, fins a l'aparició de la "protohistòrica" Irlanda gaèlica en el moment de la seva cristianització al segle cinquè, el cristianisme cèltic havia subsumit doncs, o reemplaçat, l'anterior politeisme a la fi del segle sisè.

Al voltant del 800 dC, més d'un segle després, les invasions dels víkings van fer estralls en la cultura monàstica i en diverses dinasties regionals de l'illa, però, les dues institucions van demostrar ser prou fortes per a sobreviure i assimilar als invasors nòrdics. La invasió normanda de finals del segle XII va marcar l'inici de més de 700 anys de la participació britànica directa a Irlanda per part del Regne d'Anglaterra i més tard, el 1177, el príncep anglès Joan sense Terra va ser fet Senyor d'Irlanda pel seu pare Enric II d'Anglaterra en el Concili d'Oxford.[1]

La Corona no va tractar de fer valer el control total de l'illa fins que Enric VIII Tudor, rei d'Anglaterra, Escòcia i Gal·les, repudià l'autoritat papal sobre l'Església a Anglaterra per tal de poder casar-se amb Anna Bolena. Això va dur a la posterior rebel·lió de l'irlandès catòlic comte de Kildare, Duc de Leinster, poderós terratinent que va amenaçar l'hegemonia anglesa a l'illa. Aleshores Enric VIII es va proclamar a si mateix rei d'Irlanda i també va tractar d'introduir la seva reforma protestant de l'Església Anglicana, que va fracassar a Irlanda. Els intents de conquerir o assimilar els senyorius irlandesos al nou Regne d'Irlanda anglès van portar a dures campanyes militars entre 1534 i 1603. Aquest període es va caracteritzar per una política de la Corona anglesa d'establir colonies, que implicaren l'arribada de milers d'anglesos i escocesos protestants, els colons, i el consegüent desplaçament de la precolonització per part dels terratinents irlandesos d'arrel catòlica. A mesura que la derrota militar i política de la Irlanda gaèlica es va fer més pronunciada, a principis del segle XVII els conflictes sectàris entre colons britànics (anglesos i escocesos) protestants i irlandesos catòlics es va convertir en un tema recurrent en la història d'Irlanda.

El 1613 l'enderrocament de la majoria catòlica al Parlament irlandès es va realitzar principalment a través de la creació de nombrosos barris nous que van ser dominats pels nous colons, de major poder econòmic i finançats per la Corona britànica. A finals del segle XVII, els catòlics romans, com els adeptes de l'antiga religió s'anomenaren a partir d'aleshores a Irlanda, representaven al voltant del 85% de la població d'Irlanda, però malgrat això van ser prohibits al Parlament irlandès. La dominació protestant d'Irlanda es va confirmar després de dos períodes de guerra entre catòlics i protestants: 1641-1652 i 1689-91. El poder polític a partir de llavors es troba completament en mans d'una minoria protestant, mentre que els catòlics i els membres de moviments dissidents protestants, els Inconformistes anglicans, van patir privacions polítiques i econòmiques greus a mans de les Lleis Penals escrites per la minoria protestant dominant.

El Parlament irlandès (Irish House of Commons) va ser abolit el 1801 arran de la republicana rebel·lió irlandesa de 1798, anomenada Rebel·lio dels irlandesos units, així Irlanda es va convertir en una part integral d'un nou Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda a l'Acta d'Unió de 1800. Encara que es va prometre una derogació de la Test Act (Lleis Penals), als catòlics no els hi van ser concedits drets complets fins a l'Emancipació catòlica que més tard es va aconseguir a tot el nou Regne Unit el 1829. Això va ser seguit per la primera Llei de Reforma de 1832, una condició principal de la qual va ser l'eliminació dels propietaris britànics i irlandesos més pobres, sufragistes.

El Partit Parlamentari Irlandès es va esforçar per tenir preeminencia des del 1880 fins que va arribar la Home Rule (una primera forma estatutaria per al país) a través del moviment constitucional parlamentari, arribant a guanyar l'Estatut d'Autonomia de 1914, la Third Home Rule Act, encara que aquesta llei es va suspendre després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. L'Alçament de Pasqua posat en escena pels republicans irlandesos dos anys més tard va portar a les turbulencies del Physical force Irish republicanism de nou a l'avantguarda de la política irlandesa.

El naixement de la República d'Irlanda, pintura de Walter Paget.

El 1922, després de la Guerra d'Independència irlandesa i el Tractat Angloirlandès, la part més gran d'Irlanda es va separar del Regne Unit per esdevenir l'independent Estat Lliure d'Irlanda, i després de la constitució de 1937, solament Irlanda. Els sis comtats del nord-est de l'illa d'Irlanda, coneguts com a Irlanda del Nord, es van mantenir per la força de les armes dins del Regne Unit. La Guerra civil irlandesa va seguir poc després de la Guerra de la Independència. A partir d'aquí la història d'Irlanda del Nord ja ha estat dominada pel conflicte sectari entre (principalment catòlics, per bé que no tots) Nacionalistes irlandesos, i (principalment protestants) Unionistes. Aquest conflicte va esclatar durant els anomenats The Troubles a la fi de 1960, fins que l'Acord de Divendres Sant va portar a una pau precaria trenta anys després, fins al dia d'avui, en què el conflicte no està del tot resolt.

Prehistòria irlandesa (8000 aC - 400 dC) i origen etimològic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Noms d'Irlanda

Els celtes anomenaven Éire (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en irlandès) a la població de l'illa d'Irlanda, de manera que la terra que habitaven va començar a anomenar-se Éireann. Amb l'arribada de la llengua anglesa, el nom es va adaptar convertint-se en Ireland (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en anglès), que vol dir, literalment, "terra dels irlandesos".

El Paleolític i el Neolític a Irlanda (8000 aC - 2000 aC)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Prehistòria d'Irlanda
Irlanda durant l'Edat de Gel (en anglès)

El que se sap de la Irlanda precristiana prové de referències escrites de l'Antiga Roma, la poesia irlandesa (quasi sempre de transmisió oral) el mite i l'arqueologia. Mentre que algunes possibles eines del paleolític han estat trobades a Irlanda, cap de les troballes són convincents com a poder parlar d'habitants paleolítics a l'illa.[2] Els primers habitants d'Irlanda eren caçadors-recol·lectors del Mesolític que van arribar en algun moment després de l'any 8000 aC, quan el clima s'havia tornat més hospitalari arran de la retirada dels casquets polars (encara que algunes restes que es creu que són d'abans de 9000 aC s'han trobat en la Cova de Kilgreany al Comtat de Waterford).[3] Mentre que alguns autors consideren que un pont de terra que connectava Irlanda a Anglaterra encara existia en aquest temps.[4] Els estudis més recents indiquen que Irlanda es va separar de la Gran Bretanya aproximadament el 14.000 abans de Crist, quan el clima era encara fred i les capes de gel locals persistien en algunes parts del país.[5]

Les persones que vivien a l'illa van romandre com a caçadors-recol·lectors fins prop de l'any 6000 aC, s'argumenta que és quan els primers signes de l'agricultura complexa començen a mostrar-se amb el descobriment dels Céide Fields al Comtat de Mayo, que va conduir a l'establiment d'una cultura relativa al neolític, que es caracteritza per l'aparició de la ceràmica, eines de pedra polida, cases de fusta rectangulars i tombes megalítiques comunals. Algunes d'aquestes tombes són enormes monuments de pedra, com la tomba de corredor de Newgrange, (es podria dir que és l'estructura dissenyada astronòmicament més antiga del món) Knowth i Dowth, molts d'ells alineats astronòmicament (sobretot, Newgrange). Quatre tipus principals de sepulcres megalítics han estat identificats: Dolmen, Cairn amb pati, Tomba de corredor i Tomba de corredor en falca. A Leinster i Munster, els varons adults van ser enterrats en petites estructures de pedra individuals, anomenades cista, sota monticles de terra i van ser acompanyats per distintiva ceràmica decorada. Aquesta cultura aparentment va prosperar i l'illa es va tornar progressivament més poblada. A prop del final del Neolític, nous tipus de monuments es van desenvolupar, com recintes circulars amb murs de contenció i construccions circulars de fusta, pedra i fosses.

L'Edat de Bronze a Irlanda i l'arribada dels celtes, Tuatha Dé Danann (2000 aC - 600aC)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tuatha Dé Danann
Article principal: Cicle mitològic

L'Edat de Bronze va començar un cop el coure va ser fos en aliatge amb l'estany per produir objectes de bronze veritable, a Irlanda això va tenir lloc al voltant del 2000 aC, quan algunes destrals planes es van produir a Ballybeg i obres de metall associat també van apareixer al seu voltant. El període anterior a aquest, en què es van produir la majoria de les destrals de Ballybeg i Lough Ravel, es coneix com l'Edat del Coure o Calcolític, i va començar al voltant de 2500 aC. Aquest període també va veure la producció d'elaborats productes d'or i bronze, en general ornaments, armes i eines. Hi va haver un moviment que s'allunyà de la construcció de les tombes megalítiques comunals per a realitzar l'enterrament dels morts a les petites cistes de pedra o fosses simples, que podien estar situats als cementiris o a montícles de terra circular o de pedra construïts, anomenats, respectivament, com túmuls i cairns. Quan avançà el període, l'enterrament per inhumació va donar pas a la cremació i a l'Edat del Bronze Mitjà, les cendres eren col·locades sovint dins grans urnes funeràries.

Newgrange, construida durant el 3200 aC, es una tomba de passatge locatizada a Brú na Bóinne.

Abans del 1600 aC. els habitants de l'illa s'organitzaven en clans familiars. Cada clan controlava una porció de territori. Eren comunitats caçadores-recol·lectores i més tard evolucionaren, començant a conrear aliments, domesticar animals i manufacturant eines i objectes diversos, ja dins l'Edat del Bronze. El 1600ac. aproximadament els celtes arriben a Irlanda (Tuatha, segons la poesia oral gaèlica irlandesa) i amb ells la seva cultura i costums. Políticament divideixen l'illa en quatre províncies (Leinster, Munster, Connacht i Ulster). Sense patir l'amenaça d'invasió romana, la cultura celta es desenvolupa tranquil·lament durant segles. Els celtes respectaren l'organització en petits clans, els anomenats Tuatha, arribant-ne a existir un mínim de 150 per a una població total de 500.000 habitants.

Consolidació celta i contactes amb l'Imperi Romà (600 aC - 400dC)[modifica | modifica el codi]

L'Edat del Ferro a Irlanda va començar al voltant de l'any 600 aC. El període entre el començament de l'Edat del Ferro i el període històric (aC 431) va veure la infiltració gradual de petits grups de persones de parla celta a Irlanda,[6][7] portant amb ells objectes de la cultura celta continental, anomenada cultura de la Tène, sent trobats en almenys la part nord de l'illa pel 300 aC .[8] ISBN 0-7171-2829-6[9] El resultat d'una barreja gradual celta i les cultures indígenes (els Tuatha) donaria lloc a l'aparició de la cultura gaèlica al segle cinquè.[6][10] És també durant el segle cinquè que els principals regnes de In Tuisceart, Airgialla, Ulaid, Mide, Laigin, Mumhain i Cóiced Ol nEchmacht començen a sorgir (vegeu regnes de l'antiga Irlanda). Dins d'aquests regnes una rica cultura va florir. La societat d'aquests regnes estava dominada per una classe alta que consistia en guerrers aristocràtics i gent sabia, que possiblement inclogueren druides.

Cabana de caçadors-recolectors a l'Irish National Heritage Park.

Els lingüistes es van adonar des del segle XVII que la llengua parlada per aquestes persones, l'idioma goidèlic, era una branca de les llengües cèltiques. Això en general s'explica com a resultat de les invasions celtes del continent. No obstant això, altres investigacions han postulat que la cultura es va desenvolupar gradualment i de forma contínua, i que la introducció de la llengua i els elements de la cultura celta pot haver estat resultat d'un intercanvi cultural amb els grups celtes al sud-oest de l'Europa continental des del Neolític fins a l'Edat del Bronze .[11][12]

La hipòtesi que els habitants nadius de la Baixa Edat de Bronze van absorbir gradualment influències celtes ja ha rebut el suport d'algunes investigacions genètiques recents.[13]

Els romans es referien a Irlanda com Hibernia. Ptolemeu en el 100 dC registra la geografia i les tribus d'Irlanda. Irlanda mai va ser formalment part de l'Imperi Romà, però la influència romana es projectà sovint molt més enllà de les seves fronteres formals. Tàcit escriu que un príncep irlandès exiliat era amb Gneu Juli Agrícola a Gran Bretanya i va tornar per prendre el poder a Irlanda. Juvenal ens diu que els "braços romans havien anat més enllà de les costes d'Irlanda". En els últims anys alguns experts han plantejat la hipòtesi que forces gaèliques patrocinades per Roma (o potser fins i tot regulars romans) van muntar una espècie d'invasió al voltant de l'any 100,[14] però la relació exacta entre Roma i les dinasties i pobles d'Hibernia roman poc clara.

Confederacions d'irlandesos (els Escots) van atacar i es van establir a la Bretanya a la Gran Conspiració de 367. En particular, els Dalriada es van establir a Escòcia occidental i les illes occidentals.

Principis cristians d'Irlanda (400-800)[modifica | modifica el codi]

Crannóg a Castle Espie, Irlanda. Un Crannóg era una illa artificial construida en un llac per a ser habitada i ser fàcilment defensable.
Creu cèltica a Knock.

Els segles centrals del primer mil·lenni dC van marcar grans canvis a Irlanda. Niall Noigiallach (mort el 450/455 dC) va establir les bases de l'hegemonia de la dinastia Uí Néill a gran part de l'oest, nord i centre d'Irlanda. Políticament, l'antic èmfasi en l'afiliació tribal havia estat substituït durant el 700 pel fons patrilineal i dinàstic. Molts regnes i pobles que van ser poderosos van desaparèixer. Pirates irlandesos van colpejar tota la costa de l'oest de la Gran Bretanya de la mateixa forma en què els Víkings després atacaren Irlanda. Algunes d'aquestes fundaren regnes totalment nous a la terra dels Pictes i, en menor mesura, a algunes parts de Gal·les. Els Attacotti del sud de Leinster podien haver servit a l'exèrcit romà a mitjans i finals del 300 dC.[15]

Potser van ser els irlandesos que serviren a l'exèrcit romà, rics comerciants o esclaus robats a la Gran Bretanya o la Gàl·lia, els que primer van portar la fe cristiana a Irlanda. Algunes fonts antigues afirmen que hi va haver missioners actius al sud d'Irlanda molt abans de Sant Patrici. Fos quin fos el motiu, probablement hi havia molts durant aquesta época hi havia molts cristians a Irlanda, aquesta nova fe va tenir un efecte profund sobre els irlandesos.

La tradició sosté que l'any 432, St. Patrick va arribar a l'illa i en els anys següents va treballar per convertir els irlandesos al cristianisme. D'altra banda, d'acord amb Pròsper d'Aquitània, un cronista de l'època, Pal·ladi d'Escòcia va ser enviat a Irlanda pel Papa l'any 431 com a primer bisbe als irlandesos que creuen en Crist, la qual cosa demostra que ja existien cristians que vivien a Irlanda. Pal·ladi sembla haver funcionat únicament com a bisbe dels cristians irlandesos en els regnes de Leinster i Meath, mentre que Patrick (que va poder haver arribat tan tard com el 461) va treballar en primer lloc com a missioner dels irlandesos pagans, en els regnes més remots i incomunicats a l'Ulster i Connacht.

Una pàgina del Llibre de Kells que obre l'Evangeli de Joan.

L'arquebisbe Patrici d'Irlanda arribà a Irlanda provinent de Gal·les el 432 amb la intenció de difondre el cristianisme per l'illa. Fins aleshores, els celtes rendien culte als seus propis éssers mitològics i símbols. Sant Patrici aconsegueix la conversió de bona part dels caps dels clans així com la introducció del llatí en alguns cercles. A partir d'aquell moment, Irlanda esdevé cristiana tot i que mai s'oblidarà la mitologia celta. Patrick és tradicionalment acreditat amb la preservació dels patrons tribals i socials dels irlandesos, la codificació de les seves lleis i canviant només els que entraven en conflicte amb les pràctiques cristianes. Se li atribueix la introducció de l'alfabet romà, el que va permetre als monjos irlandesos conservar parts de l'extensa literatura oral celta. La historicitat d'aquestes històries orals segueix sent objecte de debat i no hi ha evidència directa que uneixi Patrick amb cap d'aquests èxits. El mite de Patrick, com els estudiosos es refereixen a ell, es va desenvolupar als segles posteriors a la seva mort.[16]

La tradició druida, per altra banda, va devallar per primera vegada davant la difusió de la nova fe i, en última instància, davant les conseqüències de la fam i la plaga a causa dels fenòmens meteorològics extrems de 535-536. Estudiosos irlandesos van destacar l'estudi de l'aprenentatge del llatí i la teologia cristiana en els monestirs que van florir poc després. Missioners d'Irlanda viatjaren a Anglaterra i l'Europa Continental, i gràcies a ells es va difondre la notícia de la floració de la cultura i l'aprenentatge a l'illa, i acadèmics d'altres països van venir als monestirs irlandesos. L'excel·lència i l'aïllament d'aquests monestirs van ajudar a preservar l'aprenentatge del llatí durant l'Edat Mitjana. El període de l'art insular, principalment en els camps del manuscrit il·luminat, la metal·lúrgia i l'escultura va produir tresors tals com el Llibre de Kells, el calze d'Ardagh i les creus de pedra tallada que esquitxen l'illa. L'Estil Insular seria un ingredient crucial en la formació de l'art romànic i l'art gòtic a tot Europa Occidental. Els llocs construïts aquest període inclouen els Clochán, Ringforts i fort de promontoris.

Francis John Byrne descriu l'efecte de les epidèmies que es van produir durant aquesta època: Les plagues dels 660s i 680s van tenir un efecte traumàtic en la societat irlandesa. L'edat d'or dels sants havia acabat, juntament amb la generació de reis que podien disparar la imaginació d'un escriptor de sagues. La tradició literària mirà cap enrere, a l'època dels fills d'Aed Sláine (Diarmait i Blathmac, que va morir el 665), com el final d'una era. Antiquaris, brehons, genealogistes i hagiògrafs, van sentir la necessitat de recollir les tradicions antigues abans de ser totalment oblidades. Moltes van ésser, de fet, empassades per l'oblit, quan examinem els textos de Tirechan ens trobem amb fosques referències a tribus que són força desconegudes per la tradició genealògica més tardana. Les lleis descriuen una societat tribal que desapareixia, i el significat i l'ús de la paraula Moccu [17] s'extingeix amb l'arcaic Irlandès antic.[18]

La primera intervenció anglesa a Irlanda es va dur a terme en aquest període. A l'estiu de 684 dC una força expedicionària anglesa enviada pel rei de Northúmbria Ecgfrith va envair Irlanda. Les forces angleses es van apoderar de botí i diversos captius, però pel que sembla no es van quedar a Irlanda per molt temps. La propera intervenció anglesa a Irlanda es va produir uns 500 anys més tard, quan els normands van envair l'illa el 1169.

Alta Edat Mitjana i època viking (800-1166)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Irlanda 800-1166
Brian Boru, heroi irlandès que va lluitar contra els Vikings.
Mapa dels assentaments víkings a Irlanda.

El primer atac registrat víking en la història d'Irlanda es va produir l'any 795, quan els víkings de Noruega saquejaren l'illa. Les primeres incursions víkings van ser de ritme ràpid en general i de petita escala. Aquestes primeres incursions van interrompre l'edat d'or de la cultura irlandesa cristiana i van marcar l'inici de dos segles de guerres intermitents, amb onades d'invasors víkings saquejant monestirs i pobles d'Irlanda. La major part d'aquests primers assaltants van arribar des de l'oest de Noruega. A partir de finals del segle VIII i durant els segles IX i X, els víkings provinents d'Escandinàvia assetgen i envaeixen Irlanda saquejant els monestirs i robant les principals riqueses de l'illa. Els víkings triomfen en bona part gràcies a l'aïllament i desunió que afectava els diversos clans i petits regnes. Al nord d'Irlanda, el clan dels O'Neill va ser l'únic capaç de resistir els atacs escandinaus. Els víkings estableixen la seva capital a l'actual Dublín i funden ciutats com Waterford o Limerick. Finalment, un cap d'un petit territori a la província de Munster anomenat Brian Boru aconsegueix unificar bona part de l'illa sota el seu control. Això inquietà els víkings, que organitzaren una gran expedició per acabar amb el seu poder. La gran batalla té lloc a Clontarf el 1014, sent l'exèrcit de Brian Boru victoriós i els víkings expulsats.

Els víkings van ser mariners experts, que viatjaven en drakkars, i pels primers anys del 840 dC havien començat a establir assentaments a les costes d'Irlanda per passar els mesos d'hivern. Els víkings van fundar assentaments en diversos llocs; el més famós és Dublín. Registres escrits d'aquesta època (principis i mitjans de 840) mostren que els víkings s'estaven movent més cap a l'interior realitzant els atacs (sovint amb l'ús de rius) i després es retiraven a les seves casernes costaneres.

El 852 els víkings van desembarcar a la badia de Dublín i van establir una fortalesa. Després de diverses generacions un grup d'origen ètnic mixt irlandès i nòrdic va sorgir, els Nòrdic-gaèlics o Gall-Gaels (Gall sent la paraula irlandesa, en irlandès antic, per estranger).

L'any 902 dC els víkings van ser expulsats d'Irlanda pel rei irlandès Muirecán. Els víkings van fugir a Gal·les per vaixell, però seria per tornar més tard a reprendre Dublin.[19] No obstant això, els víkings mai van aconseguir la dominació total d'Irlanda, sovint lluitant per i en contra de diversos reis irlandesos. La batalla de Clontarf de 1014 va iniciar el declivi del poder dels víkings a Irlanda. No obstant això, les ciutats que els víkings havien fundat van continuar florint i el comerç es va convertir en una part important de l'economia irlandesa.

Irlanda normanda (1168-1536)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Irlanda normanda
Una torre normanda prop de Quin, Comtat de Clare. Els normands van consolidar la seva presència a Irlanda amb la construcció de centenars de castells i torres com aquesta.

Arribada dels normands[modifica | modifica el codi]

Article principal: Invasió normanda d'Irlanda

El 1170 soldats anglo-normands, provinents d'Anglaterra, comencen a arribar a Irlanda amb la intenció de conquerir-la. Al segle XII, Irlanda estava dividida políticament en una sèrie de petits regnes que tenien llaços jeràrquics entre ells. Malgrat això el poder era exercit pels caps d'unes poques dinasties regionals que competien entre si constantment per la supremacia sobre tota l'illa. Un d'aquests homes, el rei Diarmait Mac Murchada, del regne de Leinster, va ser exiliat per la força pel nou Gran Rei, Ruaidrí mac Tairrdelbach Ua Conchobair del regne occidental de Connacht. Fugint a Aquitània, França, Diarmait va obtenir el permís d'Enric II d'Anglaterra, anomenat Henry II, per reclutar cavallers normands per recuperar el seu regne. El primer cavaller normand va desembarcar a Irlanda el 1167, seguit per les principals forces normandes, gal·lesos i flamencs. Diversos comtats van ser restaurats sota el control de Diarmait, qui va nomenar al seu fillastre, el normand Richard de Clare, segon comte de Pembroke, conegut com a Strongbow, com a hereu del seu regne. El rei Enric d'Anglaterra, que temia l'establiment d'un estat normand rival a Irlanda, va decidir intervenir en els afers polítics i militars irlandesos, intentant establir la seva autoritat.

Irlanda 1014: un mosaic de regnes rivals
El grau de control normand d'Irlanda l'any 1300


Amb l'autoritat que li donà la butlla papal Laudabiliter del papa Adrià IV, Henry va desembarcar a Irlanda amb una gran flota a Waterford el 1171, convertint-se en el primer rei d'Anglaterra que va posar un peu a Irlanda. Henry va concedir els seus territoris irlandesos al seu fill menor, John, amb el títol Dominus Hiberniae ("El Senyor d'Irlanda"). Quan Joan va succeir inesperadament al seu germà gran com a rei d'Anglaterra el "Senyoriu d'Irlanda" va caure directament sota la corona anglesa.

Senyoriu d'Irlanda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Senyoriu d'Irlanda
Escut d'armes del Senyoriu d'Irlanda

Els normands inicialment controlaven tota la costa est, des de Waterford fins a l'est de l'Ulster, i van penetrar una distància considerable cap a l'interior. Els comtats però seguien governats per molts petits reis. El primer senyor d'Irlanda va ser el rei Joan, que va visitar Irlanda el 1185 i el 1210 i va ajudar a consolidar les zones controlades per normands, alhora que garantí la independència de molts reis irlandesos que li van jurar lleialtat. L'ofensiva normanda, doncs, acabarà triomfant i en alguns anys, cap al 1250 aproximadament prengué el control de gran part de l'illa. Poc temps després, alguns hereus dels alts càrrecs de les antigues famílies irlandeses ajunten esforços i comencen a combatre la invasió anglo-normanda, aconseguint recuperar alguns territoris.

Malgrat tot, al llarg del segle XIII la política dels reis anglesos va ser afeblir el poder dels senyors normands a Irlanda. Per exemple, el rei Joan instà a Hugh de Lacy, primer comte d'Ulster, a desestabilitzar i enderrocar al llavors Senyor de l'Ulster, abans de nomenar-lo com a primer comte. La comunitat Hiberno-Normand va patir una sèrie d'invasions que van cessar la difusió del seu assentament i poder. La política i els esdeveniments a la Irlanda gaèlica serveixen per portar els colons més a l'òrbita dels irlandesos que dels normands.

Ressorgiment gaèlic i declivi normand[modifica | modifica el codi]

La Palissada (The Pale) i la situació política d'Irlanda l'any 1450.

L'any 1261 el debilitament dels normands s'havia convertit en manifest quan Fineen MacCarthy va derrotar un exèrcit normand a la batalla de Callann. La guerra va continuar entre els diferents senyors i comtes uns 100 anys, causant una gran destrucció, sobretot al voltant de Dublín. En aquesta situació caòtica els senyors irlandesos locals van recuperar grans quantitats de terra que les seves famílies havien perdut des de la conquesta i que passaren al seu poder després que la guerra hagués acabat. Els territoris recuperats s'organitzen en comtats (counties). Després d'això el 1336 i 1394, Eduard III i Ricard II respectivament, realitzen atacs molt durs cap a la resistència irlandesa que, malgrat tot, no acaben aconseguint la imposició del control anglès a tot el territori.

La Pesta negra va arribar a Irlanda el 1348. Atès que la majoria dels habitants anglesos i normands d'Irlanda vivien en ciutats i pobles la plaga els va colpejar a ells molt més del que va fer a l'irlandès natiu, que vivia en assentaments rurals més dispersos. Després que hagués passat, la llengua gaèlica i els costums irlandesos van arribar a dominar el país de nou. El territori controlat pels anglesos es va contraure a una àrea fortificada al voltant de Dublín (La Palissada), i tenia poca autoritat real.

A finals del segle XV, el centre d'autoritat anglès a Irlanda havia gairebé desaparegut. Les preocupacions d'Anglaterra van ser desviades per la Guerra de les Roses. El Senyoriu d'Irlanda estava en mans dels poderosos Fitzgerald, comte de Kildare, que va dominar el país per mitjà de la força militar i les aliances amb els senyors i clans irlandesos. A tot el país els senyors gaèlics van ampliar els seus poders a costa del govern anglès a Dublín, però el poder del govern gaèlic de Dublín va ser greument amenaçat per la introducció de la Llei de Poynings el 1494. Segons aquesta llei el Parlament irlandès es va posar essencialment sota el control del Parlament de Westminster a Anglaterra.

Irlanda a l'Edat Moderna (1536-1691)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Irlanda 1536-1691
Article principal: Regne d'Irlanda

El Regne d'Irlanda: Conquesta anglesa i rebel·lió[modifica | modifica el codi]

Article principal: Reconquesta Tudor d'Irlanda
Aughnanure, Castell del clan dels O'Flaherty al comtat de Galway
Soldats irlandesos, 1521 – per Albrecht Dürer.

El 1534 Enric VIII, rei d'Anglaterra, refusa reconèixer l'autoritat del Papa i el Vaticà i adopta el protestantisme com a culte per a Anglaterra. Aquest fet, provoca l'assalt i la destrucció de diversos convents i altres edificis religiosos a Irlanda. És durant el mandat d'Enric VIII i de les seves successores Maria i Elisabet, quan es decideix fer un gir en la tàctica pel control total d'Irlanda. Aquesta nova estratègia consisteix en la progressiva implantació de colònies angleses a l'illa que es desenvolupà en diverses fases durant més d'un segle.

Des de 1536 Enric VIII decidí conquerir Irlanda i posar-la sota el control de la corona anglesa. La dinastia dels Fitzgerald, comtes de Kildare, qui s'havien convertit en els governants reals d'Irlanda al segle XV, s'havia convertit en aliats poc fiables dels monarques Tudor. Havien convidat tropes borgonyones a Dublín per coronar el pretendent dels York, Lambert Simnel, com a rei d'Anglaterra el 1487. De nou el 1536, Silken Thomas Fitzgerald va entrar en oberta rebel·lió contra la corona anglesa. Després de sufocar aquesta rebel·lió, el rei Enric VIII va decidir posar Irlanda sota control governamental anglès per què l'illa no es convertís en un punt de partida per a futures rebel·lions i invasions estrangeres d'Anglaterra.

El 1541 Irlanda va passar de ser un senyoriu a un Regne. Enric va ser proclamat rei d'Irlanda en una reunió del Parlament irlandès aquell any. Aquesta va ser la primera reunió del Parlament irlandès a la que van anar tant els cacics gaèlics irlandesos, així com l'aristocràcia Hiberno-Normanda. Amb les institucions de govern en el seu lloc el següent pas era el d'estendre el control anglès al Regne d'Irlanda a la totalitat del seu territori, que Enric reclamà. Això va prendre prop d'un segle, amb diferents administracions, ja negociant o lluitant amb els senyors irlandesos i els senyors anglesos independents.

El 1558 es produeix una dura persecució contra bisbes i altres càrrecs religiosos irlandesos, sent-ne executats un bon número d'ells. És aquí quan la comunitat catòlica-romana, entre els que també hi havia anglo-normands que no havien canviat de culte, s'uneix més que mai, arrelant profundament un fort sentiment anti-anglès. Es prohibeix l'ús del gaèlic i altres tradicions i costums autòctons.

Durant aquells anys l'Armada Espanyola a Irlanda, l'anomenada "Invencible", va patir grans pèrdues durant una temporada extraordinària de tempestes a la tardor de 1588. Entre els supervivents hi havia el capità Francisco de Cuéllar, que va donar un notable relat de les seves experiències a Irlanda.[20]

Es va completar la reconquesta anglesa durant els regnats d'Elisabet I d'Anglaterra i Jaume I d'Anglaterra, després de diversos conflictes brutals. (Veure rebel·lions de Desmond (1569-1573 i 1579-1583 i la Guerra dels Nou Anys 1594-1603, per a més detalls) Després d'aquest moment les autoritats angleses a Dublín van establir un control real sobre Irlanda per primera vegada, de manera que tenien un govern centralitzat a tota l'illa, i amb èxit van desarmar els senyorius d'origen gaèlic. Però els anglesos no van tenir èxit en la conversió dels catòlics irlandesos a la religió protestant i els mètodes brutals utilitzats per l'autoritat de la corona (incloent-hi el recurs a la llei marcial) per tenir el país sota control augmentaren el ressentiment cap al govern anglès.

La Fugida dels Comtes i les Plantacions angleses[modifica | modifica el codi]

A començaments del segle XVII es produeix a Irlanda (principalment al nord) una gran sublevació contra la presència anglesa a l'illa. S'inicia una guerra molt dura que comença a decantar-se clarament cap als anglesos a partir del resultat de la Batalla de Kinsale (1601). El 1607, la gran majoria de comtes irlandesos abandona l'illa per refugiar-se al continent, principalment a França i Castella. Aquest episodi va ser especialment dramàtic pels irlandesos que encara resistien a la dominació anglesa i serà conegut com a "the flight of the Earls", la Fugida dels Comtes. A partir d'aquest moment l'imperi britànic incrementa encara més la seva política en la implantació de població colona, especialment a l'Ulster, arribant un gran nombre de colons presbiterians provinents d'Escòcia que ocupen les propietats robades a la població irlandesa. Aquesta victòria anglesa esdevé un important triomf moral per a la comunitat protestant. És en aquest moment, també, quan la ciutat de Derry és donada, literalment, a les corporacions de Londres, les quals afegeixen el mot "London" al topònim, éssent coneguda com a Londonderry. Les conseqüències de la derrota varen ser terribles per la població irlandesa. La gran majoria va quedar desposseïda i es va veure obligada a subsistir com a jornalers agrícoles.

Des de mitjans del segle XVI fins a principis del segle XVII els governs de la corona duen a terme una política de confiscació de terres i colonització coneguda com les Plantacions. Colons escocesos i anglesos protestants van ser enviats a les províncies de Münster, Ulster i els comtats de Laois i Offaly. Aquests colons protestants substitueixen els terratinents catòlics irlandesos que van ser expulsats de les seves terres. Aquests colons formaven la classe dirigent de les futures administracions designades pels britànics a Irlanda, on aconseguiren un elevat grau de colonització i control fou especialment a la província de l'Ulster. Diverses lleis penals dirigides als catòlics, baptistes i presbiterians, es van introduir per fomentar la conversió a l'establerta (anglicana) Església d'Irlanda.

Guerres, expropiacions i Lleis penals: Cap a la devastació d'Irlanda[modifica | modifica el codi]

Després d'una rebel·lió irlandesa catòlica inusualment amarga i la guerra civil, Oliver Cromwell, en nom de la Commonwealth anglesa, reconquerí Irlanda amb una invasió que va durar de 1649 a 1651. Sota el govern de Cromwell la propietat de la terra a Irlanda va ser donada aclaparadorament a la soldadesca puritana i a les empreses comercials angleses que pagaren la guerra.

El segle XVII va ser potser el més sagnant en la història d'Irlanda. Dos períodes de guerra (1641-1653 i 1689-1691) van causar enormes pèrdues de vides. La despossessió última de la major part de la classe terratinent catòlica irlandesa va ser dissenyada i subordinada a les Lleis Penals.

Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia.
Quaranta anys més tard els catòlics irlandesos, coneguts com a "jacobites", van lluitar per Jaume durant 1688-1691, però no van aconseguir restaurar-lo al tron ​​d'Irlanda, Anglaterra i Escòcia.

Durant el segle XVII Irlanda estava convulsionada pels anomenats 11 anys de guerra, començant amb la Rebel·lió de 1641, quan els catòlics irlandesos es van rebel·lar contra la dominació anglesa i els colons protestants. L'alta burgesia catòlica va governar breument el país, anomenat aleshores Irlanda Confederada (1642-1649) en el context de la Guerra dels Tres Regnes. El 1649, aprofitant que s'estava produint una guerra civil a Anglaterra, els camperols irlandesos decideixen aixecar-se en armes fins que Oliver Cromwell la reconquerí durant els anys 1649-1653 en nom de la Commonwealth, les forces angleses comandades per Cromwell s'imposen a la rebel·lió i devasten l'ílla cruelment, de fet la conquesta de Cromwell va ser la fase més brutal de la guerra: Fins a un terç de la població d'abans de la guerra d'Irlanda va resultar morta o a l'exili. Com a càstig per la rebel·lió de 1641 les terres de millor qualitat que restaven en mans dels catòlics irlandesos van ser confiscades i donades als colons britànics, van començar les Plantacions. Diversos centenars de terratinents nadius van ser expulsats, marginats a la província de Connacht, que malgrat ser potser la més bonica, és la més pobra en terreny conreable. Així es crea un dels primers apartheids de la història, ja que a més, els irlandesos tindran la prohibició d'esdevenir propietaris i de comerciar o fer cap tipus de negoci.

Irlanda va esdevenir el principal camp de batalla després de la Revolució Gloriosa de 1688, quan el catòlic Jaume II va sortir de Londres i del Parlament anglès, que el va reemplaçar amb el protestant Guillem d'Orange. Els catòlics irlandesos més rics van recolzar Jaume per intentar revertir les Lleis Penals i la confiscació de terres, mentre que els protestants van recolzar Guillem i Maria en aquesta "Revolució Gloriosa" per preservar les seves propietats al país, que abans pertanyien als senyors irlandesos, això torna a donar esperances als irlandesos. Jaume i Guillem van lluitar pel Regne d'Irlanda a la Guerra Guillemita d'Irlanda i així, el 1668 Jaume II arriba a Irlanda amb l'ajuda del rei francès Lluís XIV amb la intenció de presentar batalla a Guillem d'Orange. L'exèrcit de Jaume arriba a les portes de Derry i assetja la ciutat durant 105 dies, finalment, l'exèrcit orangista acaba fent retrocedir l'exèrcit catòlic, que gaudeix del suport de la població irlandesa.

Els catòlics acaben definitivament derrotats després de la Batalla de Boyne (esdeveniment que els protestants celebren cada 12 de juliol amb marxes orangistes). Guillem es refugia a Versalles i un cop més la població irlandesa viurà temps molt durs. Les prohibicions van augmentar cap a la població irlandesa. No es podia participar en la vida política, estaven exclosos de l'exèrcit, la magistratura, els serveis públics i totes les professions liberals. Les misses catòliques requerien un permís explícit de l'autoritat anglesa, l'ús del gaèlic estrictament prohibit, prohibició de compra de cap propietat ni tampoc existia cap tipus de dret a l'herència. A més, els anglesos funden el Trinity College a Dublín, on està prohibida l'entrada de catòlics, d'aquesta manera s'intenta perpetuar l'hegemonia anglesa a Irlanda. Comença pels irlandesos la "Irlanda secreta" on tota una sèrie d'activitats s'organitzaven clandestinament.

Esclavitud[modifica | modifica el codi]

Des del XV fins al segle XVIII els presoners irlandesos van ser venuts com a esclaus. Durant segles, doncs, els irlandesos van ser deshumanitzats pels anglesos, que els descriuen com salvatges i bàrbars, de manera que el seu assassinat impune i el desplaçament de les seves terres eren del tot justificats.[21] El 1654 el Parlament britànic va donar a Oliver Cromwell les mans lliures per desterrar als "indesitjables" irlandesos. Cromwell va "arrodonir" literalment el nombre de catòlics per tot el camp irlandès i els va col·locar en vaixells amb destinació al Carib, principalment Barbados. Les autoritats de les Índies Occidentals, per por que els irlandesos es resistissin a la servitud, van tractar als presoners amb molta duresa. Els registres indiquen que els sacerdots catòlics irlandesos eren torturats i executats de manera rutinària. Al voltant de 1655, 12,000 presos polítics havien estat enviats per la força a Barbados.[22]

Naixement del nacionalisme irlandès entre la comunitat protestant[modifica | modifica el codi]

A totes les restriccions imposades des de Londres, s'hi afegia la del comerç. Totes les exportacions i/o importacions havien de passar prèviament per Anglaterra, on eren gravades amb forts aranzels. Això era un obstacle importantíssim per a l'economia de l'illa. Aquest fet va fer que els propietaris i comerciants protestants (d'origen britànic) comencessin a queixar-se a Londres per aquesta injustícia econòmica. Es comença a demanar més marge de poder pel parlament de Dublín.

Esclata la guerra d'independència dels EUA i això, en certa mesura és un factor positiu pel nacionalisme irlandès. Un bon nombre de tropes angleses són destinades a Amèrica fent disminuir la presència militar a Irlanda. Així, entre 1778 i 1783, l'imperi britànic es veu obligat a fer algunes concessions. S'atorguen més poders al parlament de Dublín, s'aboleixen les lleis restrictives del comerç i se suavitzen les lleis penals i les prohibicions cap a la població irlandesa. Es reconeix el dret de la població catòlica a l'educació i la propietat, però encara estan prohibits els drets polítics. En un país amb un 90% de població catòlica, el parlament és 100% protestant.

La Revolució Francesa de 1789 també té els seus efectes a Irlanda. Comencen a néixer reclamacions de justícia i igualtat per a tothom, catòlics i protestants. Neix l'organització dels "United Irishmen", que de la mà de Wolfe Tone plantejarà les seves reivindicacions al parlament de Dublín. Els protestants, principalment de l'Ulster, reaccionen creant l'Orde d'Orange, en record a Guillem d'Orange. Els rumors d'una nova ofensiva britànica a Irlanda són forts i Wolfe Tone busca el suport francès per a plantar cara. S'inicia la rebel·lió irlandesa de 1798 que confia en el suport francès.L'ajuda francesa es produeix però és un complet fracàs i un cop més, la derrota precedirà una època de dura repressió. El 1800, el parlament de Dublín és totalment abolit i els parlamentaris irlandesos (tots protestants) s'incorporen al parlament britànic, naixent el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda mitjançant l'"Acta d'Unió". Aquesta nova onada repressiva força a alguns irlandesos a prendre el camí de l'exili.

El modern nacionalisme irlandès i la fam[modifica | modifica el codi]

L'abolició de la prohibició d'educació i d'exercir professions liberals va veure els seus efectes ràpidament entre la població catòlica. Un jove advocat de nom Daniel O'Connell va ser un dels primers líders polítics catòlics. O'Conell va intentar crear un moviment de masses per a assolir l'abolició de la "Union Act", el desenvolupament d'una reforma agrària, el retorn del parlament irlandès i el dret de la comunitat catòlica de participar en la vida política i presentar-se a les eleccions. O'Connell funda l'Associació Catòlica que aviat va aglutinar un gran nombre de militants i simpatitzants. Finalment, Londres atorga el 1823 la "Catholic emancipation Act", que autoritza als catòlics a participar en les eleccions. Aquest fet provocà que diputats catòlics irlandesos entressin a formar part del Parlament Britànic.

Justament quan semblava que la causa irlandesa començava a conquerir algunes fites, entre 1845 i 1848 es produeix una terrible època de fam. Una malaltia en la patata (un dels principals conreus irlandesos) sembla que va ser la causa de què la gran majoria de collites se n'anessin en orris. Es produeix la mort de centenars de milers de persones i l'emigració cap als emancipats EUA (Boston i Nova York), Glasgow (Escòcia), Liverpool (Anglaterra) i Austràlia és enorme. El govern britànic intenta pal·liar la crisi amb la contractació de fins a 700.000 persones en la construcció de murs de pedres per separar els camps, però no atura la importació de productes agrícoles provinents d'Irlanda. Els llibres dels ports irlandesos demostren que per cada vaixell de mercaderies que arribava al port de Dublín amb "ajudes" d'aliments en sortien sis cap a Gran Bretanya. Per visualitzar les conseqüències de la crisi provocada per la fam només cal veure una dada: el 1845 la població irlandesa és de 8.500.000 persones. El 1900 aquesta xifra ha descendit fins a situar-se en els 4.000.000 habitants (una reducció de més de la meitat de població).

En tota aquesta època de crisi i de fam, alguns joves funden una associació anomenada Young Ireland (Jove Irlanda), la qual aglutina persones amb diverses creences religioses (catòlics, anglicans i presbiterians) que tenen l'objectiu d'acabar amb les injustícies que pateix Irlanda. Les accions de Young Ireland no són gaire importants, però són ells els que dissenyen la bandera tricolor, actual símbol nacional irlandès: Verd dels catòlics, taronja dels protestants i el blanc al mig que els uneix.

Una nova estratègia de resistència neix amb l'ajuda dels irlandesos emigrats a Gran Bretanya i EUA. Així, durant la crisi es funda a Dublín i a Nova York l'Irish Republican Brotherhood (Fraternitat d'irlandesos republicans). L'Organització, de caràcter armat, va créixer ràpidament amb el suport dels irlandesos emigrats. Un dels seus moments àlgids es produeix el 1867, quan una campanya d'atemptats en territori anglès arriba a crear seriosos problemes al govern britànic. La repressió també és dura: tres membres de l'organització són penjats (seran coneguts com els "màrtirs de Manchester") i molts d'altres passen anys a la presó.

El 1868, un primer ministre liberal anomenat Gladstone puja al poder a Londres. Durant el mandat de Gladstone es posa punt final a la supremacia de l'església anglicana (protestant) a Irlanda i es concedeixen plens drets a la propietat de la comunitat catòlica. El mandat de Gladstone esperança els irlandesos en la viabilitat d'una lluita pacífica. El 1870 es funda el "Home Rule Party" (Partit per a l'autonomia) encapçalat per Parnell. Aquest partit ocupa la gran majoria dels escons irlandesos al parlament britànic i davant la contínua negativa de retornar l'autonomia a Irlanda es dedica durant un temps a boicotejar les sessions parlamentàries. Parnell mor el 1891 sense veure restaurat el parlament de Dublín. En aquesta època, la comunitat protestant de l'Ulster crea el Partit Unionista per tal d'oposar-se a la concessió de l'autonomia.

El renaixement de la cultura gaèlica i la creació del Sinn Féin[modifica | modifica el codi]

Limerick vers el 1900.

A partir de 1884 alguns intel·lectuals irlandesos promouen la creació de tota una sèrie d'institucions amb la voluntat de recuperar la cultura i la llengua irlandesa. Poc temps després, nous partits polítics veuen la llum amb una voluntat més sobiranista que no pas el partit majoritari a l'època, el Home Rule Party. El 1905 es crea el Sinn Féin ("Nosaltres mateixos" en gaèlic), que promou l'opció abstencionista al parlament britànic i una política desacomplexadament republicana i independentista. El Sinn Féin rep el suport de la Irish Republican Brotherhood i molts dels seus membres s'integren en el si del nou partit. Arriben les eleccions de 1910 i el Home Rule Party torna a ocupar la majoria dels escons irlandesos al parlament britànic. Per la seva banda, a la comunitat protestant de l'Ulster es crea la "Ulster Volunteer Force" (UVF-Força de Voluntaris de l'Ulster), que amb armes provinents d'Alemanya i el suport del Partit Conservador de Gran Bretanya es disposa a fer ús de la violència en cas que s'atorgui l'autonomia a Irlanda. Els nacionalistes irlandesos responen a aquesta amenaça amb la creació dels "Voluntaris Irlandesos" (Óglaigh na hÉireann). Són temps de radicalització irlandesa i britànica. El 1913, per tal de defensar una vaga general a Dublín, el sindicalista James Connolly organitza un grup obrer armat que rep el nom de "Exèrcit Ciutadà Irlandès", el qual, durant la gran vaga de 1913, planta cara a les forces policials, produint-se enfrontaments armats pels carrers de Dublín.

El 1914, el rei anglès Jordi V signa un decret pel qual s'aplicarà la Home Rule (Autonomia) però no abans de la fi del conflicte bèl·lic mundial (La Primera Guerra Mundial). La decepció irlandesa va ser gran i fins i tot alguns sectors buscaran el suport d'Alemanya (en aquell moment en guerra contra el Regne Unit).

La lluita per la República d'Irlanda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Alçament de Pasqua
La proclamació de la República Irlandesa per l'alçament de 1916.

El 1916, una rebel·lió armada sorgeix als carrers de Dublín protagonitzada pels Voluntaris Irlandesos i l'Exèrcit Ciutadà Irlandès, els quals s'uneixen formant l'Army of the Irish Republic (Exèrcit de la República d'Irlanda). Es prenen edificis oficials i James Connolly i Patrick Pearse declaren la creació de la República d'Irlanda des de l'Edifici de Correus de Dublín. La resistència al contraatac britànic durarà una setmana, on Dublín serà bombardejat per les forces militars d'ocupació. Els líders de la revolta són capturats i tots seran afusellats amb l'excepció d'Eamon De Valera, salvat per la seva nacionalitat americana (EUA). En aquest judici farsa, James Connolly rebutja defensar-se de cap càrrec dels que se l'imputen (Conspiració armada contra la Corona, etc.castigats amb la mort) excepte de l'acusació d'haver maltractat els presoners britànics durant la rebel·lió, afirmant que mai es va ferir a cap persona desarmada. Acaba la seva declaració, amb aquestes paraules que passaran a la història d'Irlanda: "Agraeixo a Déu poder haver viscut el dia en què milers d'homes i dones irlandeses van estar preparades per a afirmar la veritat de què el Govern Britànic no té cap dret a Irlanda i reafirmar-la amb les seves vides en cas necessari". Finalment, James Connolly serà afusellat assegut, ja que havia quedat ferit durant els combats. L'execució dels líders de la revolta va fer guanyar suport al Sinn Féin i en les eleccions de 1918, amb Eamon De Valera com a president (empresonat), el partit va obtenir 73 dels 105 diputats irlandesos al parlament britànic. (Sinn Féin-73 / Irish Unionist Alliance 22 / Irish Parlamentary Party 6) A totes les províncies la presència dels vots unionistes és pràcticament nul·la excepte a l'Ulster, on obtenen 22 (dels seus 26) escons contra 15 republicans.

La Guerra d'Independència (1919-21)[modifica | modifica el codi]

És en aquesta època quan les organitzacions armades irlandeses es fusionen definitivament, creant l'Irish Republican Army (IRA – Exèrcit Republicà Irlandès). Michael Collins, un dels caps de l'IRA, organitza i aconsegueix la fuga d'Eamon De Valera de la presó.

Monument als combatents per la independència d'Irlanda

Els 73 diputats del Sinn Féin deixen els seus escons buits al Parlament Britànic, tal com havien anunciat, mentre que al mateix temps, s'impulsa el Dáil Eireann (Assemblea d'Irlanda), que nomenà un govern irlandés presidit per De Valera. Ni l'assemblea ni aquest govern són reconeguts pel Govern Britànic, però de fet, serà un autogovern que la gran majoria d'irlandesos aproven i legitimen. El Govern britànic, veient com la situació se li escapa de les mans, decideix enviar un exèrcit de mercenaris a combatre la desobediència. Aquests mercenaris seran coneguts com a "Black and tans" (Negres i marrons) pels colors del seu uniforme i seran els responsables d'autèntiques barbaritats i crims contra la població irlandesa. Es produeixen dos anys de guerra entre Black and tans i l’IRA. Finalment, el 1921, una representació del Sinn Féin, amb Michael Collins al capdavant i el govern britànic negocien una treva. Els britànics no podien controlar la situació de cap manera i el problema irlandès començava a tenir uns costos econòmics massa elevats. Gran Bretanya just acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial, amb el desgast que això suposa i la guerrilla irlandesa causava veritables estralls, la població recolzava en massa a l'IRA. Se signa un pacte entre les dues parts amb els següents punts principals:

Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l'illa, però exigeix la creació d'un estat transitori que comprendrà els sis comptats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori, haurà de decidir si s'incorpora a Irlanda o pel contrari a Gran Bretanya, cosa que fa l'any següent, deixant a milers d'irlandesos "abandonats" sota sobirania britànica. Per altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com a una Monarquia Constitucional de 26 comptats, on el monarca britànic regnarà sota el títol de Rei d'Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del Governador General (col·locat pels britànics) i el Primer Ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.

Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. Al Dáil Eireann (Assemblea d'Irlanda) es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra. Entre els contraris al tractat es troba Mary MacSwiney, que serà la veu de les dones del Sinn Féin, les quals majoritàriament es posicionen en contra del tractat. També són famosos els discursos de Liam Mellows, que defineix la seva oposició al tractat amb aquestes paraules: "En lloc d'anglesos capitalistes enriquint-se mitjançant el sistema polític i econòmic d'Irlanda en l'actualitat, tindríem irlandesos capitalistes enriquint-se amb la llibertat política mitjançant el mateix sistema econòmic. Irlanda no vol un canvi d'amos, seria una ximpleria alliberar Irlanda de la tirania estrangera avui, i en menys de vint anys haver-la de tornar a alliberar de la tirania domèstica".

La Guerra Civil Irlandesa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Civil Irlandesa

La major part de l'IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l'accepta. L'IRA ocupa l'edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l'exèrcit de l'Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques obre foc contra l'edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l'inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d'Independència. Alguns destacats membres del bàndol anti-tractat seran executats com Liam Mellows al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla anti-tractat durant una emboscada al comptat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s'havia posicionat contrari al tractat, l'abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d'un costat i l'altre, de manera urgent i definitiva. A partir d'aquest moment, els camins dels 26 comptats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comptats de l'Ulster sota dominació britànica.

La República d'Irlanda (els 26 comtats)[modifica | modifica el codi]

Mapa polític d'Irlanda

El Sinn Féin es nega a ocupar els seus escons al Parlament de Dublín, ja que es mostra en contra del tractat signat i de la submissió a la monarquia britànica. Així, els primers anys de l'Estat Lliure són governats pel Fine Gael (La Família Gaèlica), que és un partit polític molt conservador i favorable al tractat i a la partició. El 1926 Eamon De Valera es mostra partidari a participar en les eleccions de l'Estat Lliure per tal d'aconseguir arribar al poder. Bona part del Sinn Féin es mostra contrària a aquesta estratègia, de manera que finalment De Valera i els seus seguidors s'escindeixen del partit i formen el Fianna Fáil (Els Guerrers del Destí). Aquest partit acabarà aconseguint el suport majoritari dels electors després de les eleccions de 1932, al mateix temps que debilita el suport del Sinn Féin als 26 comptats. En un començament el Fianna Fáil gaudirà d'alguns suports de certs sectors de l'IRA. A poc a poc anirà aconseguint fites que faran anar assolint l'alliberament total dels 26 comptats. El 1937 s'aprova una nova constitució, on en el seu punt 2 s'afirma que el territori nacional comprèn tota l'illa, cosa que dóna legitimitat a la reunificació. El 1949 Irlanda abandona definitivament la Commonwealth, abandonant així tots els lligams que encara l'unien a Gran Bretanya i es converteix en una República amb el reconeixement internacional de les Nacions Unides el 1953.

Des d'aquell moment, el Fianna Fáil governarà la major part dels anys, moderant-se a mesura que va passant el temps, cedint el poder de tant en tant a una coalició de partits opositors liderats pel Fine Gael. Per la seva banda, l'IRA continuarà amb les seves accions armades i en la seva lluita per la reunificació d'Irlanda i per la marxa dels britànics de l'Ulster. Així, des de 1939 es realitza el "Bombing Campaign", que consistí en la col·locació d'explosius en diferents punts de la Gran Bretanya. Entre 1956 i 1962 es canvia d'estratègia i s'inicia la "Borders Campaign" (Campanya de les fronteres), que consisteix en l'atac a diversos punts de la frontera entre Irlanda del Nord i la República. Pel govern irlandès, tant pel Fianna Fáil com pel Fine Gael l'IRA també serà considerada una organització terrorista i també practicarà la repressió contra els seus membres. Aquest fet, li comportarà al govern de Dublín més d'una crítica i protesta al llarg de tots aquests anys.

Destaca el període en què el Fianna Fáil recupera el govern de la mà de Mary Robinson, la qual va ser una presidenta que va gaudir d'un índex de confiança molt gran entre els irlandesos. Va impulsar una sèrie de reformes progressistes que van fer perdre poder a l'Església catòlica. Així, durant el seu mandat, entre 1990 i 1997, es legalitza l'ús del preservatiu i de la resta de mètodes anticonceptius, també el divorci i es despenalitza l'homosexualitat entre altres fites. També intentà aconseguir la despenalització de l’avortament però no va poder. Irlanda també entrà a formar part de la Unió Europea (1973) i el 2002 també substitueix la seva antiga moneda per l'euro.

A tall de curiositat, tot i que Irlanda del Sud és en l'actualitat una república independent, encara queden restes del passat britànic. Així, amb la llei a la mà, un jove irlandès podria iniciar els tràmits que el permetrien l'entrada a l'exèrcit britànic en cas que ho desitgés i fins i tot podria arribar a aconseguir el dret de participar en les eleccions legislatives generals del Regne Unit. Tanmateix pràcticament cap irlandès té el més mínim interès a lluitar per assolir aquests drets.

Irlanda del Nord (els 6 comtats)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Irlanda del Nord
La bandera del nou Estat que agrupa els sis comtats del Nord-est de l'illa.

Després de l'aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comptats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d'Irlanda, el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortiran fins a alguns anys posteriors. La comunitat protestant de l'Ulster, per la seva banda, és creix davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s'estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i/o irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig "un parlament protestant per a una comunitat protestant", sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s'impulsa un sistema electoral conegut com a "Gerrymandering", en què només poden votar els propietaris dels habitatges i on els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la Policia d'Irlanda del Nord. Els membres d'aquest cos policial seran reclutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d'aquesta manera una força policial totalment polititzada i gens imparcial.

El 1925 es forma una comissió "independent" que haurà d'elaborar un informe on s'haurà de delimitar la frontera definitiva entre La República d'Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances en què aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud a alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran d’ésser objecte de modificació. Al mateix temps el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comptats de l'Ulster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s'ha dit, amb De Valera a la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda on es reconeix com a territori nacional la totalitat de l'Illa d'Irlanda, article que romandrà vigent fins als acords de pau de finals dels noranta.

El renaixement del moviment republicà[modifica | modifica el codi]

Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l'IRA empresonats torna a despertar la consciència d'alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D'Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d'una llarga vaga de fam reclamant el seu estatus com a "Presoners de Guerra". El 1942, un altre membre de l'IRA, Tom Williams torna a ser penjat i a aquest li seguiran d'altres. Els funerals d'aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l'adormit esperit de lluita i protesta. El 1948 un nou diari republicà, "The United Irishmen", comença a circular. El 1951, activistes de l'IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l'IRA assalta una caserna de l'exèrcit britànic a Armagh, apropiant-se d'un nombrós arsenal. A les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l'IRA inicia l'operació Harvest, que consisteix en l'atac a casernes i oficines que les forces britàniques tenen a Irlanda del Nord.

La resposta britànica[modifica | modifica el codi]

L'autoritat britànica respon a l'augment d'activitat per part de l'IRA i la resistència irlandesa procedint a la il·legalització del Sinn Féin, fet que s'acaba produint el 1957 i que durarà fins al 1974. Alhora, el RUC (Policia nordirlandesa) augmenta la seva duresa en la seva repressió. El mateix any 1957 Seán Sabhat i Fergal O’Hamlon són morts per l'actuació d'aquest cos policial. També el RUC, a partir d'aquell mateix any de 1957, seguint les directrius de les autoritats britàniques, començaran a aplicar la pràctica del "internment without trial", és a dir, empresonament sense judici. Circulen uns documents entre els membres del RUC on es diu que tota persona sospitosa de voler acabar amb l'autoritat britànica a la zona podrà ser empresonada de manera "preventiva". El 1958, James Crossan, membre del Sinn Féin és disparat i assassinat pel RUC sense que cap agent fos imputat per cap tipus de conducta inapropiada. El 1965, el Sinn Féin decideix variar la seva estratègia i decideix ocupar els escons al parlament de Dublin i d'Irlanda del Nord. Això provoca una escissió en el si de l'IRA el 1969. Mentre l'ala oficial decidirà optar per declarar una treva, sorgeix també l'IRA provisional, que mantindrà vigent la lluita armada.

La lluita pels drets civils[modifica | modifica el codi]

Diversos agents socials de la població civil irlandesa/catòlica de l'Ulster es comencen a mobilitzar per acabar amb les injustícies i les desigüaltats que afecten aquest sector de la població d'Irlanda del Nord. El moviment s'organitza en la Nothern Ireland Civil Rights Association (NICRA), que aconsegueix aglutinar a diversos sectors republicans i fins i tot algun de protestant. Es produeixen multitudinàries manifestacions, que pressionen el govern britànic. Es reclama la fi del Gerrymandering (sistema electoral discriminatori) sota el lema: "One man, one vote" (Un home, un vot), la fi del sectarisme, el final de la discriminació laboral i la fi de l'empresonament sense judici. Les marxes que es van anar succeint durant la segona part de la dècada dels seixanta, varen culminar en la gran marxa de 1968 a Derry, la qual va ser durament reprimida pel RUC. Aquesta repressió, que va afectar a membres de la premsa, va acabar jugant en contra de l'autoritat britànica, ja que les dures imatges de la repressió a una manifestació pacífica van ser objecte de comentari a multitud de mitjans de comunicació arreu del món.

Els "Troubles", o els 30 anys de conflicte armat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conflicte nord-irlandès
Un mural de l'UVF a Belfast

Encara que mai ha estat reconeguda oficialment com a "guerra" els anys que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als acords de pau als noranta han sigut una guerra de facto entre dues societats fortament enfrontades a Irlanda del Nord.

A Derry, després de la dura repressió a la manifestació pels drets civils del 1968, el moviment republicà es radicalitza encara més. El 1969, es produeix una autèntica revolta al barri catòlic del Bogside, que acabarà sent popularment conegut com a "Batalla de Bogside". La "batalla" durarà un any i es desencadena després que el RUC assassinara dos civils al barri. La comunitat republicana aixecà enormes barricades al Bogside i als barris catòlics veïns (Brandywell i Creggan) impedint l'entrada de les forces policials. El RUC inicia llavors una ofensiva per recuperar el control de la zona però aquesta ofensiva fracassarà, a causa de la resistència veïnal que durant tres dies i tres nits impedeix l'entrada de la policia. Nombrosos membres del RUC resultaran ferits i la policia es veurà obligada a retrocedir. Uns dies més tard, el govern britànic decideix posar fi a la revolta enviant els B Specials, que és la policia d'elit britànica. Aquests també seran testimonis de la "rebuda" del Bogside i finalment, un any després, és el propi exèrcit britànic l'encarregat de posar punt i final a la revolta emprant un contingent de 5000 soldats recolzats amb carros de combat.

El mateix any (1969), a Belfast, es produeix una autèntica batalla entre barris catòlics i protestants. Diversos carrers de transició entre barris són escenari de trets i explosions i serà famosa una "incursió" d'unionistes a Bombay Street (barri catòlic) on els protestants aniran cremant impunement les cases del carrer, tot mostrant la Union Jack.

El 1972, a Derry, la NICRA promou una nova manifestació per tornar a incidir en la reclamació dels drets civils per a tothom. La manifestació recorre els carrers del Bogside, aplega 20.000 persones que reclamen el final de l'internament sense judici, la discriminació laboral, etc. però la marxa serà finalment recordada com a "Bloody Sunday" (Diumenge Sagnant), ja que el cos de paracaigudistes de l'exèrcit britànic reprimirà la manifestació amb foc real, matant 14 persones. Després d'aquells fets cap militar britànic va ésser inhabilitat. L'excusa va ser que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes i que l'exèrcit es va veure obligat a respondre, però no és això el que testimonien els nombrosos presents i fotografies. Cap soldat britànic no va resultar ferit aquell dia.

Fitxer:Mural - Battle of the bogside 2004 SMC.jpg
Un mural a Derry on s'hi pot veure un noi jove amb una màscara de gas que sosté una bomba incendiària durant la Batalla del Bogside a Free Derry Corner.

L'internament sense judici va ser una pràctica habitual entre el RUC i resta de forces d'ordre britàniques, sent més de 2000 persones afectades per aquesta pràctica instaurada fins al 1975.

El 1972, a Belfast 5 civils són morts després de trets del RUC. L'IRA provisional realitza accions contra diversos interessos britànics durant la dècada dels setanta, com la bomba que va esclatar a la presó de Montjoy, però en augmentar també la repressió a la República d'Irlanda, també actua a l'altre costat de la frontera, atemptant contra comissaries de la Garda (Policia de la República d'Irlanda) i altres objectius. El 1974, es produeix un motí a la presó de Long Kesh per part dels presoners polítics de l'IRA, la revolta serà reprimida durament. L'autoritat britànica decideix optar per l'estratègia del càstig al republicanisme radical i la negociació amb el republicanisme més moderat, representat per l’SDLP. Es prohibeixen els esports gaèlics (Hurling i Futbol Gaèlic). Són anys de revoltes, atemptats d'ambdós bàndols, morts, i presumptes tortures a les comissaries i presons, etc. El 1979, es produeix a Belfast un meeting realment massiu on diversos oradors demanen enèrgicament la retirada de l'autoritat britànica d'Irlanda. El 1980 diverses presoneres republicanes asseguren haver patit diversos maltractes i vexacions a les presons.

El 19 de desembre de 1980, els presoners del Bloc H (màxima seguretat) de la presó d’Armagh finalitzen una vaga de fam, ja que existeixen indicis d'una possible negociació amb les autoritats. Els presoners rebutgen vestir amb l'uniforme de la presó, ja que el consideren un uniforme criminal. Per contra, van despullats amb una manta al voltant del cos. Esperen que se’ls deixi portar la seva pròpia roba i millorar algunes de les pèssimes condicions en la que es troben (manca de tota l'aigua necessària, manca de matalassos per dormir…). Les negociacions fracassen i els presos es revolten a les seves celes, trencant tot allò que tenen a l'abast. A partir de març de 1981, els presos decideixen tornar a començar una vaga de fam, aquest cop fins a les darreres conseqüències. El primer presoner a posar-se en vaga és Bobby Sands i els altres aniran entrant paulatinament. La situació és molt delicada, les autoritats es neguen a negociar i les famílies dels presos pateixen moltíssim amb la situació. Davant l'immobilisme britànic, el Sinn Féin i els presos decideixen que una bona estratègia de pressió seria proposar a Bobby Sands com a candidat al comptats de Tyrone i Fermanagh en les properes eleccions. La candidatura de Sands mou a moltíssima gent en la seva campanya electoral i s'aconsegueix que els altres partits republicans no es presentin separant el vot catòlic. Finalment, el 30 d'abril de 1981, Sands guanya les eleccions a Fermanagh i South Tyrone (30.492 vots contra 29.046 del candidat unionista) convertint-se així en diputat del parlament britànic. L'alegria de la victòria contrasta amb la ràbia i tristor que provoca l'immobilisme britànic en el tema de les presons. Finalment, molt poc després de les eleccions, Sands mor i després d'ell, nou presos més seguiran el seu camí. Algunes famílies decideixen posar fi a la dramàtica situació i autoritzar l'alimentació forçosa. La mort dels 10 presos provoca un impacte brutal en la societat republicana, produint-se bullangues a algunes localitats. Els funerals seran multitudinaris.

Un mural republicà a Belfast que commemora la vaga de fam de 1981.

Es segueixen més de 10 anys de tensions i conflicte on es produeixen diverses morts d'un i altre costat. El 1983 es produeix la fugida de 38 presos del bloc H de la presó de Long Kesh, El govern britànic emprarà molts dels seus recursos en la detenció del fugits. Entre 1983 i 1987 uns 25 funerals republicans són atacats pel RUC. Es fan tristament famoses les escenes de cops de porra d'antiavalots als cementiris. El 1988 tres membres de l'IRA desarmats són disparats a Gibraltar per soldats britànics, i resulten morts. El funeral d'un dels membres serà atacat amb granades i trets per part de paramilitars unionistes: moriren tres persones més i resultaran ferides unes quantes. El mateix any, el Sinn Féin i l’SDLP emprenen unes primeres converses amb la finalitat de poder crear un "escenari de pau". El 1989, al mateix temps que queia el mur de Berlín, diversos activistes, desafiant les forces policials i militars britàniques, procedeixen al desbloquejament i la reobertura de les carreteres, tallades anys enrere amb terra, runa i deixalles, entre la República i Irlanda del Nord.

El procés de pau[modifica | modifica el codi]

Article principal: Acord de Belfast

Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l'activitat armada d'ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l'IRA declara una treva després de l'evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s'afegeixen a l'alto el foc. Es reapropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tant al Nord com al sud d'Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l'IRA anuncia la reanudació de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals pel Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents es produeixen violents enfrontaments quan en les celebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen a desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a Primer Ministre, l'IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d'aquí, per primera vegada des de 1921 republicans i catòlics s'asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d'Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d'independència d'Irlanda (del sud) en què un Primer Ministre britànic rebrà publicament a un representant del Sinn Féin.

Les negociacions entre totes les forces polítiques i els governs britànic i irlandès comencen des d'aquest moment. Finalment, la setmana santa de 1998 s'arriba a un acord que passarà a la història com The Good Friday Agreement (l'acord de Divendes Sant). Aquest acord força ambigüitats, cosa que permet sortir amb el cap alt a totes les forces. Aquestes ambigüitats, però, hauran d’ésser concretades en els anys posteriors. L'acord estableix la creació de tres noves institucions:

  • Un parlament propi per a Irlanda del Nord amb 108 escons. Aquest parlament tindrà certs poders legislatius i executius, s'escollirà un president i 10 ministres sortits de tots els partits de la província. Això obliga a tots els partits a "conviure" a l'executiu amb la resta de forces de tots dos bàndols.
  • Un Consell que relacionarà Irlanda del Nord i la República d'Irlanda en relació a certs àmbits (agricultura, turisme, pesca, transports…). Per primera vegada algunes decisions que afecten a Irlanda del Nord són preses des de Dublín.
  • Un altre Consell que relacionarà Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les i Anglaterra on es tindrà l'objectiu d'afavorir les relacions entre aquests territoris.

A part d'aquestes noves institucions, es pacten una sèrie de d'acords per part de totes les parts:

  • El respecte a la voluntat del poble d'Irlanda del Nord en les eleccions democràtiques.
  • El compromís amb la pau de totes les forces polítiques representades.
  • Cercar el desarmament dels diversos grups armats.
  • L'alliberament de la majoria de presos d'aquelles organitzacions que respecten l'alto el foc. * La modificació de la demanada constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord (La constitució de la República d'Irlanda modifica el seu segon punt on es reconeixia com a territori nacional a la totalitat de l'illa).
  • Finalment, també es reconeix el gaèlic com a idioma oficial d'Irlanda del Nord.

Durant els anys posteriors, s'ha anat avançant, encara que amb molts entrebancs, cap al compliment d'alguns dels diversos acords, molts altres, deu anys després continuen sense cap avenç. L'autonomia nord-irlandesa va ser suspesa per Londres (i posteriorment retornada) a causa de les pressions del Partit Democràtic Unionista, partit unionista més radical i majoritari, contrari a la negociació, si aquesta incloïa el Sinn Féin. Així, el Partit Democràtic Unionista (DUP) es negà a governar al costat del Sinn Féin. Finalment, però, el 2007 es tornen a produir eleccions i, després d'alguns mesos de negociació, s'arribà a un acord entre el DUP i el Sinn Féin per a restablir el Parlament nord-irlandès. El reverend Ian Paisley (DUP) governà com a primer ministre, mentre que Martin McGuinness (Sinn Féin) fou escollit vice-primer ministre.

Al cantó republicà, diversos sectors s'han sentit traïts per la deriva reformista que està prenent el Sinn Féin. No veuen amb bons ulls les negociacions amb els britànics i totes les cessions que s'estan fent. Així, hi ha hagut diverses escissions, com el sector anomenat Sinn Féin Republicà o el "Moviment per la Sobirania dels 32 Comtats", que es mantenen favorables a mantenir la lluita armada, juntament amb l’Irish Republican Socialist Party, tot considerant la negociació com a l'inici de la derrota i l'acceptació de la llei britànica a Irlanda.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Irlanda
  • Irish Kings and High Kings, Francis John Byrne, Dublin, 1973.
  • A New History of Ireland: I - PreHistoric and Early Ireland, ed. Daibhi O Croinin. 2005
  • A New History of Ireland: II- Medieval Ireland 1169-1534, ed. Art Cosgrove. 1987.
  • Braudel, Fernand, The Perspective of the World, vol III of Civilization and Capitalism (1979, in English 1985)
  • Plumb, J.H., England in the 18th Century, 1973: "The Irish Empire"
  • Murray N. Rothbard, For a New Liberty, 1973, online.
  • S.J. Connolly (editor) The Oxford Companion to Irish History (Oxford University Press, 2000)
  • Tim Pat Coogan De Valera (Hutchinson, 1993)
  • Norman Davies The Isles: A History (Macmillan, 1999)
  • Nancy Edwards, The archaeology of early medieval Ireland (London, Batsford 1990).
  • R. F. Foster Modern Ireland, 1600-1972
  • J.J.Lee The Modernisation of Irish Society 1848-1918 (Gill and Macmillan)
  • FSL Lyons Ireland Since the Famine
  • Dorothy McCardle The Irish Republic
  • T.W. Moody and F.X. Martin "The Course of Irish History" Fourth Edition (Lanham, Maryland: Roberts Rinehart Publishers, 2001).
  • James H. Murphy Abject Loyalty: Nationalism and Monarchy in Ireland During the Reign of Queen Victoria (Cork University Press, 2001)
  • http://www.ucc.ie/celt/published/E900003-001/ - the 1921 Treaty debates online.
  • John A. Murphy Ireland in the Twentieth Century (Gill and Macmillan)
  • Frank Packenham (Lord Longford) Peace by Ordeal
  • Alan J. Ward The Irish Constitutional Tradition: Responsible Government & Modern Ireland 1782-1992 (Irish Academic Press, 1994)
  • Robert Kee The Green Flag Volumes 1-3 (The Most Distressful Country, The Bold Fenian Men, Ourselves Alone)
  • Carmel McCaffrey and Leo Eaton In Search of Ancient Ireland: the origins of the Irish from Neolithic Times to the Coming of the English (Ivan R Dee, 2002)
  • Carmel McCaffrey In Search of Ireland's Heroes: the Story of the Irish from the English Invasion to the Present Day (Ivan R Dee, 2006)
  • Hugh F. Kearney Ireland:Contested Ideas of Nationalism and History (NYU Press, 2007)
  • G.A. Hayes McCoy, Irish Battles, Appletree Press, Belfast 1990
  • Colm Lennon, Sixteenth Century Ireland - the Incomplete Conquest, Gill & MacMillan, Dublin 1994.
  • G.A. Hayes McCoy, Irish Battles, Appletree Press, Belfast 1990
  • Colm Lennon, Sixteenth Century Ireland - the Incomplete Conquest, Gill & MacMillan, Dublin 1994.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Connolly SJ, The Oxford Companion to Irish història, 2007, Oxford University. Premsa. p.423. ISBN 978-0-19-923483-7
  2. O'Kelly, Michael J.; O'Kelly, Claire Early Ireland: an introduction to Irish prehistory. Cambridge University Press, 1989, p. 5. ISBN 0-521-33687-2. 
  3. Kilgreany Cave, Prehistoric Waterford
  4. O'Kelly, Michael J. «III. Ireland Before 3000 BC». A: A New History of Ireland: Prehistoric and early Ireland. Clarendon Press, 2005, p. 66–67. ISBN 978-0-19-821737-4. 
  5. Edwards, R.J., Brooks, A.J. (2008) The Island of Ireland: Drowning the Myth of an Irish Land-bridge? In: Davenport, J.J., Sleeman, D.P., Woodman, P.C. (eds.) Mind the Gap: Postglacial Colonisation of Ireland. Special Supplement to The Irish Naturalists’ Journal. pp 19-
  6. 6,0 6,1 Jonathan Bardon, A History of Ulster, 2005, ISBN 0-85640-764-X
  7. David Ross, Ireland History of a Nation, ISBN 1-84205-164-4
  8. Wallace, Patrick F., O'Floinn, Raghnall eds. Treasures of the National Museum of Ireland: Irish Antiquities, pp. 126–127
  9. S.J. Connolly, Oxford Companion to Irish History, 2002, ISBN 978-0-19-923483-7
  10. Sean Duffy, A Concise History of Ireland, 2005, ISBN 0-7171-3810-0
  11. «Myths of British Ancestry». Prospect Magazine. [Consulta: 30 juny 2011].
  12. «DNA Research Links Scots, Irish And Welsh To North-western Spain». George Mason University History News Network. [Consulta: 30 juny 2011].
  13. A Y Chromosne Census of the British Isles (pdf)
  14. «Yes, the Romans did invade Ireland». British Archaeology.
  15. *Philip Rance, 'Attacotti, Déisi and Magnus Maximus: the Case for Irish Federates in Late Roman Britain’, Britannia 32 (2001), pp. 243–270
  16. Carmel McCaffrey, Leo Eaton "In Search of Ancient Ireland" Ivan R Dee (2002)PBS 2002
  17. significa "pertanyent a la tribu de...", més o menys equivalent a la posterior "Mc" o "Mac"
  18. "Tribes and Tribalism in Early Ireland", Eiru 22, 1971, p. 153
  19. Annala Rioghachta Eireann (The Annals of the Four Masters), Chronicles the history of the world from the deluge, (Noah) to 1616..
  20. l'irlandès és salvatge, són bàrbars i més fastigosa és la seva dieta', bbc.co.uk
  21. White Cargo: The Forgotten History of Britain's White Slaves in America. Mainstream Publishing, 20 maig 2011, p. 13. ISBN 978-1-78057-210-9 [Consulta: 19 novembre 2012]. 
  22. Junius P Rodriguez, PhD. The historical encyclopedia of world slavery. 1. A – K. ABC-CLIO, 1997, p. 368–. ISBN 978-0-87436-885-7 [Consulta: 19 novembre 2012].