Història d'Oman

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fort Nakhal, una de les fortificacions més ben conservades d'Oman.

Aquest article tracta sobre la història d'Oman. Fa diversos mil·lennis, tribus d'origen àrab van emigrar cap a l'est fins a Oman, coincidint amb l'arribada de diversos pobles d'origen irànic. Al segle VI, els àrabs van aconseguir rebutjar els iranis; la conversió de les tribus àrabs a l'Islam el segle VII va provocar el desplaçament dels colons irànics. La introducció de l'ibadisme va concentrar el poder a la figura de l'imam, un líder nomenat pels ulemes. La posició de l'imam ibadita va ser confirmada per l'aliança amb els xeics locals mitjançant el bay'ah (jurament d'aliança) de la comunitat.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Tomba Patrimoni de la Humanitat a Al Ayn (Oman)

En antics textos sumeris escrits al voltant del 2300 aC, es parla d'una regió anomenada Magan, com un territori ric en coure i diorita que arribava a Mesopotàmia. La majoria de les proves arqueològiques i geològiques suggereixen que Magan formava part de l'actual territori d'Oman.[1] Tanmateix, la seva localització no és segura i alguns arqueòlegs el situen en algun lloc al sud del Baix Egipte, a Núbia o el Sudan i d'altres com a part dels actuals territoris d'Iran o Pakistan.

Oman era una font de coure durant aquesta època. Existeixen evidències arqueològiques (mines, fargues, etc.) que ho confirmen. Altres textos esmenten el coure portat de Magan. Les dues estàtues de pedra negra de Manixtusu són d'una pedra abundant a Oman. Altres dues estàtues i un obelisc de Manixtusu són de diorita, que també és abundant a Oman. La fusta coneguda com a "Meix-Magan" és de Dalbergia sissoo, un arbre també present a Oman.[2]

Arqueòlegs excavant un complex de l'Edat de Pedra Mitjana a les Muntanyes Dhofar

El poble d'A'ad va ocupar part del que ara és l'est del Iemen i oest d'Oman, en una extensió geogràfica que transcorre des del Mar d'Aràbia per les muntanyes de Dhofar fins als afores del Rub al Kali. La seva capital es va anomenar Wabar o Ubar o Iram (Erum) dels pilars per aquestes edificacions.

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Imperi Sassànida, Imperi Part, i Història d'Aràbia
Mapa d'Àsia cap a l'any 600 aC, on apareix l'Imperi Sassànida.

Entre els segles VI - IV aC els aquemènides, una dinastia d'origen irànic van controlar o van influir indirectament el territori de l'actual península d'Oman. El principal centre polític era l'assentament costaner de Suhar.[3]

Des del segle III aC fins a l'arribada de l'Islam el segle VII, el territori d'Oman va ser controlat per altres dos pobles d'origen irànic, els parts i els sasànides. Durant aquest període el nom administratiu d'Oman era Mazun.[3] Entorn del 250 aC. els governants parts van prendre el control del Golf Pèrsic i van estendre la seva influència cap a Oman ja que necessitaven controlar les rutes comercials de la zona, per la qual cosa van establir diverses fortaleses al territori. Al segle III aC els sasánidas van succeir als parts en el domini de la zona fins a l'arribada de l'Islam quatre segles després. El govern sassànida va estendre sobre els habitants de la zona la cultura persa, així com diverses tècniques d'irrigació que encara s'utilitza a Oman en l'actualitat.[4]

Segle II[modifica | modifica el codi]

El rei Sapor II (309-379) va fer una expedició contra les tribus àrabs instal·lades a la costa oriental i havien ocupat pobles fronterers; aquesta campanya hauria estat de gran crueltat l'eco de la qual va arribar fins a al-Tabari "els van matar a tots de manera que la sang va córrer com un riu i va arribar a la mar, i ningú podia salvar-se del rei". Els perses van ocupar el litoral i van fundar almenys una colònia, amb el nom de Batn Ardaixir, i una fortalesa anomenada Dastajird prop de Suhar, empenyent les tribus azadites cap a l'interior o cap a les muntanyes. Els Azd, Abd al-Qays, Banu Tamim, Sama ibn Luay ibn Ghalib, i altres instal·lats a la regió de Tuwam es van trobar encerclats; es van reagrupar en diversos oasis i van quedar exclosos del comerç marítim i els recursos naturals com la pesca, i especialment la de les perles, un recurs molt important. Després Sapor II va portar població àrab de la zona del golf cap a l'Iran; una part dels Banu Taghlab foren instal·lats a Darayn que era part de la província d'al-Bahrayn, i a la regió d'al-Khatt; els Abd al-Qays i algunes tribus Tamim foren instal·lades a Hajr; els Bakr ibn Wail al Kirman; els Handala a Tawwj a Fars; els Banu Umara (parents dels al-Djulanda que després veurem) foren instal·lats a l'illa de Didkan, a la costa del golf Pèrsic.[5] Després de l'expedició la regió va ser governada per un filarca àrab natiu de la regió, assistit i de fet controlat per un governador persa. Els filarques d'Oman foren escollits entre la família dels Djulanda, del clan dels Banu Mustakbir, tribu principal dels Azd, i els de Bahrayn entre els al-Mundhir Ibn Sawa, del clan d'Abdullah Ibn Zayd dels Tamim.

Segle VI[modifica | modifica el codi]

Vestigis de l'antiga vila de Nizwa.

Sota Cosroes I (531-578), la regió de Mazun va passar a un control més estret dels sassànides amb un acord amb els al-Djulanda que va permetre la instal·lació d'una guarnició de 4.000 homes segurament a la regió de Suhar, manats pel governador persa, i una extensió cap a l'interior del país a les muntanyes i estepes (badiyya), i els límits del país (al-atraf), segons informa l'historiador al-Izkawi. Llavors Oman tenia dos ports principals, Suhar i Daba; al-Yakubi esmenta una fira (suq) que es feia a Oman. Els sassànides van autoritzar als al-Djulanda a cobrar el dime o impost als comerciants així com de tot allò relacionat amb la fira de Suhar i la de Daba que es feia una vegada a l'any al mes de setembre i on acudien comerciants del Sind, Índia, Xina i Occident. Per controlar el comerç oriental, els perses necessitaven assegurar la tranquil·litat del rerepaís i la pau de les tribus àrabs i per això van desenvolupar un sistema de reg conegut com a falaj, van ampliar els espais agrícoles, i van explotar el coure, amb la qual cosa asseguraven així una activitat econòmica que superava l'àmbit estrictament comercial; però aquesta millora de la situació de les tribus també va ocasionar que, si bé en general eren fidels, hi hagués grups que en diversos moments van buscar l'ocasió de fer-se independents o guanyar autonomia (aquests grups són els que van buscar l'aliança amb els musulmans després del 630). un altre grup a considerar eren els asbadhites.

La regió en conjunt estava subjecta a la influència d'altres tribus que es repartien el territori i el poder polític i econòmic: els Azd, Rasib, Yahmad, Huddan i Najiya. La zona costanera centrada a Suhar, coneguda com a Mazun, era la que estava sota influència sassànida; l'interior, Badiyya al-Rif, més o menys la cadena muntanyosa del Djabal al-Akhdar, poblada per les tribus Azd Xanua, i amb centre a la vila de Tuwan (moderna Buraimi); a l'altre costat de les muntanyes (més a l'est i més al sud) estava centrada a Nizwa i la ruta cap a Suhar estava controlada per Tuwna a través del uadi al-Djizzi, que era el pas cap aquesta ciutat; i al sud-est els Banu Salima dirigits pels al-Djulanda (en la persona d'al-Djulanda ibn Karkar). Altres tribus, els Tamim, els Bakr ibn Wail, els Abd al-Qays, Banu Malik ibn Fahm, i al-Atik estaven disperses; la majoria eren de religió cristiana o jueva, i hi havia una part de la població mazdeista i també pagans.

La família al-Djulanda pertanyia al clan dels Banu Mustakbir de la tribu dels Banu Maawil (dels Azd) de Suhar i tenia enfrontaments amb altres tribus del interior dirigides per la dels al-Atik, sota la direcció de Lakit ibn Malik al-Atiki. El relat tradicional simplificat sobre el que va passar diu que els al-Djulanda estaven a punt de perdre el poder quan el 629 (o 630 en altres fonts) el general musulmà Amr ibn al-Asi fou enviat a la zona i va expulsar a les tribus atacants i va restablir als germans Djayfar i Abd al-Djulanda, caps de la dinastia governant, en tot el seu poder. Així que aquests van afavorir l'islam.

Una versió més detallada resultat de la lectura de l'intercanvi epistolar del moment, situaria l'arribada del company del Profeta, Amr ibn al-Asi el 631, per via marítima probablement, i es va adreçar per carta als dos germans Djulanda que en aquell moment cogovernaven Oman i que residien a l'interior, a Tuwan (Buraimi) o a Nizwa. El Profeta els convidava a adoptar l'islam i serien confirmats com a reis, o a rebutjar l'adhesió i serien eliminats. Els dos germans van demanar un temps de reflexió i van convocar a uns notables: Wujuh al-Nas i Kab ibn Barxa al-Awdi, aquest darrer cristià. Els dos reis demanaven quina era la posició d'Heracli dels Rüm (l'emperador bizantí) i del rei d'Axum, dos estats amb els que comerciaven. Finalment els dos reis van refusar l'oferiment, i l'enviat fou expulsat cap a Medina. També les tribus cristianes, jueves i la comunitat persa van refusar. Però poc després una delegació dirigida per Salama Ibn Iyad al-Azdi, al front d'algunes tribus Azd es va dirigir a la Meca; hi van haver de fet diverses delegacions en poc temps i finalment els notables omanites es van sotmetre a l'islam.

L'arribada de l'islam[modifica | modifica el codi]

Muralles del castell de Jabrin

Al-Masudi fixa la data de la conversió d'Oman el 632 i diu que poc abans de morir Mahoma va enviar Amr ibn al-As (o al-Asi), però sembla ser l'únic que allarga fins tan avançat en el temps aquesta delegació. Els motius dels al-Djulanda per canviar l'estat medinenc pel sassànida no són molt clars però sembla que l'autoritat musulmana permetia als sobirans d'Oman un paper més protagonista en la recaptació de la dime a les fires de Daba i Suhar. Els dos germans van sol·licitar als representants sassànides, el marzuban i els asawira, que adoptessin l'islam o marxessin en pau, però els perses van refusar les dues coses i es van retirar al fort de Dastajird, prop de Suhar, i es van preparar per una guerra contra els àrabs; la batalla de Salut al sur de Djawf, a la regió de Suhar, fou guanyada pels àrabs; la lluita es va saldar amb la mort del cap sassànida Maskana i la resta van acabar cedint la costa després d'un forta resistència que hauria durat fins al 633. El seu paper durant la rida és desconegut. Djayfar al-Djulanda va enviar emissaris a Al-Xihr i Mahra i aquestes regions es van convertir a l'islam; només els militars perses i els asbadhites van resistir a adoptar la nova religió.

Mort Mahoma el vincle personal es va trencar i per això es va produir la rida o apostasia; el primer efecte fou la negativa a pagar el zakat però també la manca de fe una vegada desaparegut l'únic que s'acceptava que tenia el do de la profecia; però la causa principal era que els clans de l'interior, incloent els clans Azd, volien conservar el poder en front d'altres clans sovint propers. Els al-Djulanda van reconèixer Abu Bakr i els musulmans de l'interior (fins i tots clans propers als al-Djulanda), van canviar llavors de bàndol i van fer apostasia. Les tribus es van revoltar sota la direcció de Lakit ibn Malik al-Atiki o al-Azdi (perquè era d'un clan dels Azd) conegut pel malnom de Dhu al-Taj (l'home de la corona) que es declarava a si mateix profeta (nabi); ancestres de Lakit havien exercit el poder i havien estat investits per Cosroes i segons al-Tabari havia perdut la sobirania en els darrers anys (en vida del Profeta Mahoma) i la mort del cap de Medina era l'ocasió per tornar al poder. Lakit va atacar a Djayfar i va ocupar Mazun agafant el govern; el seu germà Abd i els soldats van fugir cap a les muntanyes o en vaixells. Un enviat del califa, Hudhayfa ibn Mihasan fou assetjat a Daba; amb el suport dels Azd els rebels controlaven la costa nord entorn de Daba; la rida es va estendre cap a Mahra i Hadramaut, en cadascuna de les regions hi havia una facció oposada a la tutela musulmana, o a la dels al-Djulanda com interposats (com els kinda a Hadramaut sota al-Aixath ibn Qays). La divisió aparentment religiosa era de fet política. Abu Bakr va enviar reforços comandats per Ikrima ibn Abi Djahl i es va lliurar una forta batalla prop de Daba, amb uns deu mil morts, que va acabar amb la victòria musulmana i de les tribus lleials a l'islam. En aquest temps de guerra se suposa que els perses estaven assetjats a la seva fortalesa de Dastajird prop de Suhar i a les ciutats de la costa i els perses no haurien estat expulsats fins que acabada la guerra, totes les tribus d'Oman van lluitar contra ells.

Després de la guerra civil i religiosa, els que havien estat lleials als musulmans van mantenir els seus càrrecs i privilegis. El govern va quedar en mans dels al-Djulanda i la família va exercir un paper més o menys destacat fins al temps dels buwàyhides. Els apostates foren excloses del botí (fay) en les futures conquestes musulmanes.

En temps del califa Uthman, va pujar al tron Abbad ben Abd al-Djulanda que va governar fins a la seva mort el 686 en lluita contra els kharigites de la Yamama, i el van succeir els seus fills Said i Sulaiman ibn Abbad al-Djulanda. Aquests dos germans foren expulsats d'Oman per Al-Hajjaj ibn Yússuf (governador d'Iraq el 694) i el país unit al califat.

Formació del govern d'Oman: Masqat i Oman[modifica | modifica el codi]

L'edat dels califes
  •  Mahoma, 622-632
  •  Califat Perfecte, 632-661
  •  Califat omeia, 661-750
  • .

Oman fou terra d'acollida per alguns dissidents com els kharigites. El general al-Hajjaj ibn Yússuf fou enviat a la regió el 705 però tot i el seu govern inflexible el kharigisme es va desenvolupar ajudat per ser lloc de desterrament del opositors als omeies. Al-Djulanda ibn Masud, de l'antiga família reial, havia adoptat les doctrines kharigites ibadites i el 749, en la part final de la guerra civil que va posar fi a la dinastia omeia i va portar al tron als abbàssides, fou escollit com a primer imam ibadita i va esdevenir un estat independent. Un intent similar al Hadramaut per part dels ibadites locals havia fracassat l'any anterior. La política abbàssida fou hostil ja que no acceptava un estat independent a Oman.

Al-Julanda ibn Massud ibn Jàfar ibn al-Julanda va morir el 751 a mans de Khazim ibn Khuzayma, general enviat per califa al-Saffah; al cap de pocs anys els ibadites es van refer de la derrota i durant uns anys el país fou teatre d'una virtual guerra civil entre el governador abbàssida, i els al-Djulanda i els ibadites. Finalment el 793 els ibadites van triomfar però van escollir un nou imam fora de la família al-Djulanda, imam que va tenir residència a Nazwa, i pertanyé (excepte en algun cas aïllat) a la tribu dels Yahmad o Banu Yahmad del grup Azd. El primer imam fou Muhammad ibn Affan (també esmentat com Muhammad ibn Abd Allah ibn Abi Affan o com Muhammad ibn Abi Affan). Li va succeir al-Warith ibn Kab al-Kharusi (795-808) que podria ser el mateix personatge que al-Warith ibn Kab al-Hadrami, imam ibadita del Hadramaut de la mateixa època. Altres imams d'Oman destacats foren Ghassan ibn Abd Allah al-Yahmadi al-Azdi (mort vers el 823), Abd al-Malik ibn Hamid (vers 824-841) i al-Muhanna ibn Djafar (841-852) sota el qual se sap que l'Hadramaut era part de l'imamat, al-Salt ibn Malik (852-887) i Rashid ibn al-Nadr (després del 887), govern al que va seguir l'època d'enfrontaments entre les tribus nizarites i hinawites. Durant el segle IX alguns dels imams portaven el títol de wali (governador) o de mutakaddim (cap) com a senyal de submissió als imams rustúmides de Tahert considerats els imams suprems ibadites, però eren elegits al país i no designats per l'imam suprem.

Una expedició abbàssida dirigida pel general Muhammad ibn Nur, va conquerir Oman el 893. El general va obtenir la victòria en una batalla en la que va morir però va assegurar el domini del califa; els ibadites es van refer i imams ibadites tornen a aparèixer poc després. Els imams d'Oman exercien autoritat sobre les tribus de Mahra, que li pagaven tribut. Els imams van continuar amb algunes interrupcions, fins al segle XII. Els ibadites van restar com a comunitat a Oman i van exportar les doctrines a algun punt de l'Àfrica oriental i sobretot a Zanzíbar on encara persisteixen

A partir del 844 van esclatar noves lluites civils entre els al-Djulanda i els ibadites a les que es van afegir les rivalitats tribals entre els Azd Uman i els Nizar (entre les tribus ibadites nizarites del nord i les iemenites del sud); els imams eren generalment dèbils degut a la seva avançada edat; hi va haver moments que hi havia dos imams diferents, un del nord i un del sud; les lluites van afectar a l'economia del país. El 892 la tribu dels Banu Sama b. Luayy va cridar en ajut contra els ibadites al califa abbàssida Abbad ibn Muhàmmad al-Mútadid (892-902); un general i governador hi fou enviat (Muhàmmad ibn Nur, governador de la província de Bahrayn o Aràbia Oriental) i el darrer imam Azzan ibn Tamim fou derrotat per les forces abbàssides el 893 i Nazwa ocupada. El 895 els ibadites van nomenar un nou imam a Nazwa, però el seu poder es limitava de vegades només a l'interior.

Durant quatre segles l'imamat va lluitar per subsistir mentre el país seguia sota domini abbàssida; els buwàyhides i després el seljúcides en van exercir el control. Al segle XV hi havia un imam de la dinastia nabahnita al nord i un altre elegit a Nazwa, mentre el litoral depenia d'Ormuz.

Llista d'imams[modifica | modifica el codi]

  • xaykh Mussa ibn Abi-Jabar al-Azdí, president de l'assemblea 793
  • xaykh Muhàmmad ibn Abi-Affan al-Azdí 793-795
  • xaykh Al-Wàrith ibn Kab al-Kharussí 795-808
  • xaykh Ghassan ibn Abd-Al·lah al-Yahmadí 808-823
  • xaykh Abd-al-Màlik ibn Hamid 824-841
  • xaykh Al-Muhanna ibn Jàfar 842-851
  • xaykh As-Salt ibn Màlik al-Azdí 851-887
  • xaykh Raixid ibn Nadr 887-890
  • xaykh Al-Azzan 890-893
  • als abbàssides 893-897
  • xaykh Muhàmmad ibn al-Hàssan al-Azdí 897-898
  • Azzan ibn Hizr al-Malikí 898-899
  • Abd-Al·lah ibn Muhàmmad al-Haddaní 899-900
  • As-Salt ibn al-Qàssim 900
  • xaykh Muhàmmad ibn al-Hàssan al-Azdí 900 (2a volta)
  • Al-Hàssan ibn Saïd aix-Xahtaní 900-905
  • Al-Hawari ibn Màsraf al-Haddaní 905-912
  • Úmar ibn Muhàmmad 912-931
  • Muhàmmad ibn Yazid al-Kindí 932-933
  • Al-Hàkim ibn al-Mul·la 933-935
  • Abu-l-Qàssim Saïd ibn Abd-Al·lah 936-939
  • Raixid ibn al-Wàhid 939-943
  • desconegut 943-951
  • Abu-Muhàmmad Ridhwan ibn Jàfar 951-973
  • xaykh Ward ibn Ziyad 973
  • als buwàyhides 973-1050
  • Raixid ibn Saïd 1050-1053
  • Hafs ibn Raixid 1053
  • Raixid ibn Alí I 1053-1055
  • Abu-Jabar Mussa ibn Mussa al-Maalí 1055-1057
  • desconegut 1057-1063
  • als seljúcides de Kirman 1063-1116
  • Muhàmmad ibn Habis 1116-1119
  • Raixid ibn Alí II 1119-1130
  • Mussa ibn Jabar al-Maalí 1130-1154
  • Muhàmmad ibn Hànbaix 1154-1161
  • Hafs ibn Muhàmmad 1162-1165

Edat Mitjana i Moderna[modifica | modifica el codi]

Fitxer:Bahla6.jpg
El Fort de Bahla, un dels molts indrets declarats Patrimoni de la Humanitat a Oman

Oman és des de fa segles una base per a comerciants. El 1508 Masqat, la seva principal ciutat portuària, passà a mans portugueses així com altres ciutats costaneres. A Masqat van construir els forts bessons de Djalali i Marani (1587 i 1588) dominant Suhar i Kalhat. El 1617 l'imamamt del interior va caure en mans de Nasir ibn Murxid de la dinastia yaribita o iarubita que va establir la seva capital a Rustak; va pacificar l'interior i va combatre amb cert èxit als portuguesos. Però fins al 1650 els portuguesos no van abandonar Musqat expulsats per l'imam Sultan ibn Sayf, cosí i successor de Nasir. Sultan va construir una flota i va encoratjar el comerç marítim. Va fer algunes expedicions cap a l'Índia i l'Àfrica oriental dirigides principalment contra els portuguesos. Posteriorment, el 1659 Masqat va passar a control dels otomans. L'imam Sayf (1692-1711) va assolir una gran potència marítima i els portuguesos foren constantment fustigats allà on fossin. Sayf va fer expedicions a l'Índia i Pèrsia i el 1698 una a l'Àfrica oriental on va aconseguir la decisiva victòria de Mombasa (1698) i va establir el domini omanita a Pemba, Zanzíbar i Kilwa. A la seva mort (1711) la dinastia yarubita es va enfonsar aviat; van esclatar lluites entre els seus membres i una guerra civil entre tribus (els hinawis contra els ghafiris de Nizar) fins a la caiguda final el 1749.

Dinastia Al Said[modifica | modifica el codi]

L'actual línia de soldans començada per Ahmed Ibn Said, elegit imam el 1741 en expulsar als otomans, va iniciar la dinastia Al-Bu Said, encara al tron. Va reprendre les activitats comercials i les expedicions marítimes cap a l'Àfrica oriental, Mombasa, Kilwa i Zanzíbar, on es van establir governadors omanites. Com tots els seus predecessors el govern dinàstic d'Al Said es va caracteritzar per successius conflictes familiars, fratricidis i usurpacions. A part dels conflictes intestins de la família real, hi havia l'amenaça constant de les tribus independents de l'interior del país, que rebutjaven l'autoritat del sultà i només reconeixien l'imam abadita com a l'única autoritat legítima, i recorrien a les armes per a la restauració de l'imamat.

A la mort d'Ahmad el 1783 li va succeir el seu fill segon Said ibn Ahmad que va conservar el títol d'iman, però al cap de tres anys va deixar el govern de Masqat al seu fill Hamid o Ahmad ibn Said, i es va retirar a Rastak on va actuar com a cap religiós i fou el darrer imam, ja que cap altre membre de la família posteriorment va portar el títol (van potar el de sayyid i foren coneguts com a sultans) i se l'esmenta en vida per darrer cop el 1811. A la mort d'Ahmad el 1792 li va succeir el seu oncle Sultan ibn Ahmad, que va ocupar Kuwait, Bàssora, la costa del Balutxistan, i temporalment Bahrain; Pèrsia els va cedir finalment de manera oficial Cahbar i Bandar Abbas, possessions que van ajuntar a Gwadar (cedit pel khan brahui de Kalat poc després de 1792), i el 1798 Sultan va signar un tractat amb els britànics que els autoritzava a establir una factoria a Banda Abbas i prohibia als francesos i holandesos establir factories als seus dominis mentre estiguessin en guerra contra Anglaterra. Als darrers anys del seu regnat va haver de lluitar contra els wahhabites; va morir en un combat naval prop de Lingah el 1804 i li va succeir el seu nebot Badr ibn Sayf ibn Ahmad que tenia el suport wahhabita però al cap de poc fou assassinat per Salim ibn Sultan que va pujar al tron i va associar al seu germà Salim ibn Sultan; aquest darrer va morir el 1821 i llavors Said ibn Sultan va quedar sol.

Said ibn Sultan fou el sultà més important de la dinastia. Al començament del seu regnat moltes de les possessions d'Oman que havien obeït als yarubites s'havien perdut i van haver de ser reconquerides; a l'inici només conservava fora d'Oman les illes de Zanzíbar, part de Pemba, Mafia, Lamu i Kilwa (i aquesta darrera fou perduda sota Said, però al cap de pocs anys ell mateix la va recuperar); un conflicte familiar va portar a la separació temporal de la regió de Suhar sota un parent, probablement Azzan ibn Kays ibn Ahmad i el seu fill Kays ibn Azzan. Said fou un sòlid aliat britànic als que va ajudar contra els Kawasim del golf Pèrsic. Sota pressió britànica va fer limitar el comerç d'esclaus (1822) i la venda d'esclaus fou prohibida definitivament el 1847. Said va desenvolupar la potencia marítima i les possessions africanes van esdevenir centre d'un imperi comercial amb possessions a Balutxistan, i l'Àfrica oriental. Progressivament va imposar la seva autoritat a la costa de Mogadiscio (Benadir) i fins a Cap Delgado, amb l'única oposició seria de Mombasa, i va rebre el tribut de les principals tribus. Vers 1850 la costa entre Vanga i Pangani excepte Tanga era governada conjuntament per Said i el rei d'Usambara, els representants del qual eren confirmats pel sultà. Un intent d'annexionar Nossi Be va fracassar per l'acció dels francesos. El 1854 va cedir a Gran Bretanya les illes Kuria Muria.

Quan el sultà Saïd ibn Sultan va morir el 1856 els seus fills van lluitar per la seva successió. Com a resultat d'aquesta lluita l'imperi omanita va ser dividit a través de la mediació britànica el 1861 en dos principats separats: Zanzíbar, amb els seus assentaments africans i Masqat i Oman.

Els descendents del sultà van governar Oman (Thuwaini ibn Said Al Said (1856-1866)) i Zanzíbar (Mayid ibn Said Al Said (1856-1879)); la branca dels Qais es va aliar de forma intermitent amb els ulemes del país per restaurar l'imamat. En 1868 Azzam ibn Qais Al Said es va autoproclamar imam, i per bé que nombroses tribus del clan Hinawi el van reconèixer, mai no va ser elegit seguint la tradició ni va ser aclamat com a imam.

L'imam Azzam va comprendre que per unificar el país era necessari que una autoritat unifiqués les tribus de l'interior d'Oman. El seu govern va ser interromput el 1871 pels britànics que van interpretar la seva política d'unificació de les tribus omanites com una amenaça contra l'ordre establert. Per unificar Omán Azzam va recórrer per força el que va provocar la revolta de les tribus del clan Ghaziri. Els britànics van recolzar financerament i políticament Turki ibn Said Al Said, el rival d'Azzam. Turki va aconseguir derrotar Azzam, que va morir en batalla als afores de Matrah el gener de 1871.

Influència britànica[modifica | modifica el codi]

Per incrementar la seva influència i assegurar-se el control de les rutes comercials de l'Oceà Índic, els britànics es van apoderar de les colònies africanes d'Oman, la qual cosa va incrementar el seu empobriment econòmic.

Francesos i britànics ja havien començat a rivalitzar per introduir la seva influència a Oman ja el segle XVIII. Durant el segle XIX Oman i el Regne Unit van firmar diversos tractats d'amistat i comerç. El 1908 els britànics van renovar els acords d'amistat, i aquesta associació va ser confirmada el 1951 amb un nou tractat, en el qual el Regne Unit va reconèixer Oman com un estat per complet independent.

El segle XX[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Imamat d'Oman i Moviment dels Nacionalistes Àrabs
Qabus ibn Said Al Said, actual sultà d'Oman

A finals del segle XIX el sultà de Masqat es va enfrontar a la rebel·lió de la secta Ibadi en l'interior d'Oman, centrada entorn de la ciutat de Nizwa, els seguidors del qual volien ser governats exclusivament per l'imam d'Oman. Aquest conflicte va ser resolt temporalment pel Tractat de Seeb, que proporcionava a l'imam un govern autònom en l'interior d'Oman, però que reconeixia la sobirania nominal del sultà a tot el país.

El conflicte es va iniciar de nou el 1954 quan el nou imam d'Oman va dirigir una rebel·lió durant cinc anys contra el projecte del sultà del país d'estendre el control governamental en l'interior. Els insurgents van ser derrotats el 1959 amb ajuda britànica. Llavors el sultà va declarar dissolt el Tractat de Seeb i va eliminar la institució de l'imam. A començaments de 1960 l'imam, exiliat a Aràbia Saudita, va obtenir suport de diversos països àrabs, però aquest suport va finalitzar en la dècada de 1980. Zanzíbar va pagar un tribut anual a Masqat i a Oman fins a la seva independència completa a començaments de 1964.

El 1964 va esclatar una revolta separatista a la província de Dhofar. Els insurgents, recolzats per grups comunistes i d'esquerres de la República Democràtica del Poble del Iemen (anteriorment Iemen del Sud) van formar el Front d'Alliberament de Dhofar, que posteriorment es va unir al Front Popular per a l'Alliberament d'Oman i el Golf Pèrsic (FPAOGP), d'orientació marxista. El FPAOGP va declarar la seva intenció d'enderrocar a tots els règims tradicionals del Golf Pèrsic. A mitjan 1974, va ser establerta la branca bahrení del FPAOGP com a organització separada i el grup omanita va canviar el seu nom a Front Popular per a l'Alliberament d'Oman (FPAO), continuant amb la rebel·lió de Dhofar.

El 1970, Qabus ibn Said Al Said va expulsar el seu pare, el sultà Said bin Taymur, que posteriorment moriria en l'exili a Londres, i va prendre el soldanat. El nou sultà es va enfrontar a la insurgència de Dhofar en un país fuetejat per malalties endèmiques, analfabetisme i pobresa. Una de les primeres mesures del nou sultà va ser abolir moltes de les severes restriccions del seu pare, que havien provocat l'emigració de milers d'omanites, i oferir una amnistia als opositors de l'anterior règim, molts dels quals van tornar a Oman. També va establir una estructura de govern moderna i va iniciar diversos programes de desenvolupament per millorar l'educació, la sanitat, i altres infraestructures per aprofitar els recursos naturals del país.

En el seu esforç per acabar amb els insurgents de Dhofar, el sultà Qabus va estendre i va modernitzar les forces armades i va oferir una amnistia a tots els rebels que es rendissin. Va obtenir un suport militar directe del Regne Unit, Iran i Jordània. A començaments de 1975 els insurgents de Dhofar havien estat rebutjats a una zona de cinquanta quilòmetres quadrats a prop de la frontera amb el Iemen i poc després van ser derrotats. A mesura que la guerra acabava, els programes d'acció civil van adquirir major importància, i es van realitzar diverses inversions en Dhofar per guanyar la confiança dels habitants de la regió. L'amenaça del FPAO es va reduir amb l'establiment de relacions diplomàtiques l'octubre de 1983 entre Oman i el Iemen del Sud, i el règim iemenita va reduir la propaganda i les activitats subversives contra el seu veí. A finals de 1987 Oman va establir una ambaixada a Aden.

Des del seu ascens al poder el 1970 el sultà Qabus ha equilibrat els interessos tribals, regionals i ètnics en la composició de l'administració nacional. El Consell de Ministres, la principal institució de govern, està format per 26 ministres nomenats directament per Qabus. El Majlis Al-Xura (Consell Consultiu) té la funció de revisar la legislació econòmica i social abans de convertir-la en llei. També pot convocar els ministres perquè responguin dels seus actes.

Història recent[modifica | modifica el codi]

El novembre de 1996 el sultà Qabus va presentar al seu poble Els Estatuts Bàsics de l'Estat, la primera constitució escrita d'Oman. Aquesta constitució garanteix diversos drets dins de la llei alcorànica i tradicional del país. Ha suscitat alguns conflictes d'interessos en establir mesures que prohibeixen als ministres tenir inversions en empreses i propietats públiques. També estableix les normes per a la successió del sultà: la família real haurà d'anomenar un successor en els tres dies següents a la mort del sultà o acceptar l'últim candidat recomanat per aquest.

Oman sempre ha ocupat una posició estratègica a l'Estret d'Ormuz, l'entrada al Golf Pèrsic, i es troba a 35 km de l'Iran. A causa de les tensions polítiques a la zona, Oman s'ha interessat per mantenir l'estabilitat i seguretat regional, sobretot davant dels conflictes entre l'Iran i l'Iraq i l'amenaça potencial de l'Islam polític. Oman va mantenir les seves relacions polítiques amb l'Iraq durant la Guerra del Golf i va recolzar les Nacions Unides enviant un contingent de tropes a la força de coalició, i proporcionant armes i subministraments a través de les seves fronteres. L'any 2001 forces nord-americanes van utilitzar bases en territori omanita per atacar l'Afganistan en la seva guerra contra Al-Qaida.

El setembre de l'any 1996 uns 190.000 barons i dones omanites van elegir a 83 candidats, incloent dues dones als escons del Majlis Al-Xura. El desembre de l'any 2000 el sultà Qabus va nomenar el Majlis Al Dowla (Consell d'Estat) de 48 membres, incloent 5 dones, que compleix les funcions de cambra alta en el govern bicameral d'Oman.

El programa de modernització extensiva del sultà Qabus ha obert el país al món exterior i ha preservat la seva relació prolongada política i militar amb el Regne Unit, els Estats Units i altres països. La política exterior d'Oman, moderada i independent, està orientada a mantenir bones relacions amb tots els països d'Orient Mitjà.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Agius, Dionisius A. Seafaring in the Arabian Gulf and Oman: People of the Dhow. Routledge, 2012, p.69. ISBN 1136201823. 
  2. http://oi.uchicago.edu/research/library/ane/digest/v03/v03.n146
  3. 3,0 3,1 The Oxford Encyclopedia of Archaeology in the Near East - Pàg. 186 per Eric M. Meyers
  4. Bahrein By Federal Research Division, page 7
  5. l'illa de Didkan era una fortalesa del golf Pèrsic prop de l'illa d'Ormuz i enfront de l'illa de Kix, segons Yaqut al-Hamawi

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Tadeusz Lewicki, Les ibāḍites dans l'Arabie du Sud au moyen âge

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Oman Modifica l'enllaç a Wikidata