Història de Bèlgica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Història de Bèlgica comença el 1830 quan la part meridional del Regne Unit dels Països Baixos va decidir després de la revolució belga d'expulsar les tropes neerlandeses i de declarar la independència. Abans, aquest territori mai no havia estat un estat. El territori geogràfic era part de diversos feus, comtats, ducats, i altres senyories que a poc a poc es van reunir en una unió personal de les Disset Províncies, els Països Baixos espanyols, els Països Baixos austríacs, possessions successives - amb fronteres molt variables - del ducat de Borgonya, d'Espanya i d'Àustria. Aquesta federació política no era l'expressió de la voluntat del poble, sinó el resultat de matrimonis estratègics dels sobirans.

Les fronteres actuals van començar a traçar-se al segle XVI després de la Guerra dels Vuitanta Anys, l'adveniment del protestantisme i la independència d'Espanya de la República de les Set Províncies Unides. Sociològicament, les Terres de la Generalitat catòliques, feien part del 'sud', la República les va ocupar per a protegir-se contra els espanyols i els francesos. Fins al 1795, la República sempre va mantenir ciutats fortificades al territori espanyol i després austríac. Era durant segles un territori de ningú i de tothom, camp de batalla preferit de gairebé totes les cases reials d'Europa.

Abans 1830 els mots Belgium, bèlgic, Bèlgica van tenir diverses significacions de vegades molt allunyades del territori actual (vegeu Països Baixos (topònim)).

Les fronteres definitives es van fixar el 1839 amb el tractat de Londres (1839) i el 1919 amb el Tractat de Versalles quan els cantons d'Eupen, Malmedy i Sankt-Vith es van annexar de l'Imperi alemany.

Com que no es pot parlar de Bèlgica en el sentit contemporani abans 1830, la història anterior es troba a la història dels estats que posseïen el territori.

L'estat de 1830 era unitari, segons el model jacobí francès. A poc a poc, els belgues de parla neerlandesa - i després del 1919 els de parla alemanya - es van emancipar. El moviment való, per raons econòmiques, també va demanar més autonomia. Després de diverses reformes d'estat, l'estat va evolucionar fins a l'estat federal contemporani, en què hi ha tres nivells de govern: federal, comunitari i regional. En traçar la frontera lingüística del 1963, es va crear una nova frontera política, a través de les fronteres històriques dels comtats i ducats antics.

L'era romana[modifica | modifica el codi]

Sinopsi dels Estats
establerts des del 800 fins a avui al territori del
Benelux
Imperi Carolingi
ca.800-843
Lotaríngia
843-855
Uns 20 Feus (comtats, ducats, principats, senyories…)
del rei de França: Flandes
o del Sacre Imperi (els altres territoris)
amb fronteres i aliances canviants
855-1384
Armoiries Principauté de Liège.svg
Principat de Lieja
+
Principat de Stavelot-Malmedy
+
Ducat de Bouillon
9851795
Flag of the Low Countries.svg
Països Baixos borgonyons
Arms of Luxembourg.svg
Ducat de Luxemburg
integrat el 1441

1384/14731482

Disset Províncies
14821556
Països Baixos espanyols 15811713 Prinsenvlag.svg
República de les Set Províncies Unides
15811795
Luxemburg: 1684-1697 francès
Països Baixos austríacs 17131790
Estats Units bèlgics 1790 1713-1795 austríac
Països Baixos austríacs 17901794
Flag of France.svg
Revolució Francesa 17951804
República batava
1795
1806
Flag of France.svg
Primer Imperi francès 18041815
Regne d'Holanda
18061810

Flag of the Netherlands.svg
Regne Unit dels Països Baixos
18151830
Flag of Luxembourg.svg
Luxemburg
Flag of Belgium (civil).svg
Regne de Bèlgica
des 1830
Regne dels Països Baixos
des 1830
(unió personal amb els Països Baixos fins a 1890)
vegeu / modifiqueu la plantilla

El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupat pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclòs dins la província de la Gallia però només es va romanitzar en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s'estenia molt més enllà de la Bèlgica actual (vegeu belgues).

Un cop desaparegut l'imperi romà, i després de les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l'abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes.

L'edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Sota l'impuls de Carlemany, nascut l'any 742 probablement a Herstal prop de la ciutat Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic de l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà.

La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdun després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l'oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre Imperi Romanogermànic. Es desenvolupen múltiples feus independents com els comtats de Comtat de Flandes, Hainaut, comtat de Loon i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d'ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera administrativa fins al 1963.

Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ieper), al Tournaisis, Tournai i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja). La urbanització és més lenta en algunes ciutats del ducat de Brabant més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Mechelen). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d'Europa, ajudada per la navegació fluvial a l'Escalda i entre el Rin i el Mosa.

Sigibert de Gembloux va escriure una història que abasta des de l'any 378 al 1112.

En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontaments entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d'Or l'11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota. Durant aquesta batalla, les tropes del comtat de Namur van lluitar del costat flamenc, les del ducat de Brabant lluitaren al costat dels francesos.

Les Disset Províncies o els Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Després de la Guerra dels Cent Anys, els comtats i ducats, excepte el principat de Lieja passen a estar una possessió borgonyona. El nom de Països Baixos data d'aquesta època. Després de la mort de Carles el Temerari, les Disset Províncies van passar en mans dels Habsburg espanyols.

Les Disset Províncies i el Bisbat de Liège, 1477)

Els Països Baixos del sud[modifica | modifica el codi]

Es pot considerar que la història de l'espai territorial que sembla molt a poc a poc al territori belga actual, comença amb la ruptura al 1579 de les Disset Províncies, un cop la República de les Set Províncies Unides de la Unió d'Utrecht (actuals Països Baixos) reformistes i protestants, farts d'intolerància religiosa i de la Inquisició van assolir la independència dels espanyols. Tot i que el protestantisme va néixer al sud (Steenvoorde) la repressió espanyola fa fugir tots els protestants i amb ells molts d'intel·lectuals, comerciants, i artistes. Els espanyols imposen amb força un catolicisme a les províncies del sud de la Unió d'Arras, sota el domini de Felip II. Privat de la seua elit, va caldre al poble empobrit més de dos segles per a tornar a la prosperitat.

Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d'Europa entre un imperi espanyol en decadència, la República de les Set Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l'expansió francesa. Durant les sis guerres que s'hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l'Artois o l'Hainaut francès.

La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d'Utrecht al 1713, que cedeix les Països Baixos espanyols als Habsburg d'Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comtats i marquesats dels Països Baixos del sud s'administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l'agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç.

El principat de Lieja[modifica | modifica el codi]

Des de la seva creació al segle X fins al 1795, el principat bisbal de Lieja mai no va integrar cap de les unions personals. Això va ser un obstacle a la continuïtat geogràfica de les possessions borgonyones (i després espanyoles i austríaques). Malgrat la voluntat d'annexar, la destrucció de la ciutats de Lieja i de Huy i les massacres a càrrec de Carles I de Borgonya dit el Temerari al 1468 no ha estat part de les Disset Províncies. El màxim que les ducs de Borgonya van obtenir era el nomenament de bisbes 'amics'. Breument, al 1790, el principat va ajuntar-se als Estats Units bèlgics, una experiència que només va durar uns mesos.

Els Estats Units bèlgics[modifica | modifica el codi]

Els Estats Units bèlgics són una confederació dels països dels Països Baixos austríacs que es van declarar independents de l'emperador Josep II. L'experiment només va durar alguns mesos. Els estats generals de les diverses províncies meridionals (excepte Luxemburg) van signar un tractat d'unió el 11 de gener 1790. La nova república no obtingué gaire aprovació internacional. Al desembre de 1790, l'exèrcit austríac va reconquerir el poder en nom del emperador nou Leopold II.

Annexió a França[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XVIII, França, s'annexiona els Països Baixos austríacs i el principat de Lieja. S'aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara que els ciutadans estan des d'ara sotmesos a les lleis i institucions franceses. S'endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins als nostres dies: organització de l'estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia. Es continua la industrialització del vall del Mosa i del Sambre (carbó, siderúrgica, tèxtil), començat per els austríacs, mentre creix el descontent per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l'exèrcit napoleònic.

El Regne Unit dels Països Baixos[modifica | modifica el codi]

La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l'aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. En reunificar els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, el Congrés de Viena al 1818 forma el Regne Unit dels Països Baixos, sota el rei Guillem I.

Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació a les províncies del nord per els canals i ports. El riu Escalda torna a estar obert i això contribueix a l'expansió del port d'Anvers.

Políticament, creix l'oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos del nord i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús de l'elit al sud del regne. Anglaterra, que temia que la força combinada de l'expertesa industrial valona juntament amb la potència de la flota holandesa els hi ombra a les colònies, i el Vaticà, que temia que els antics Països Baixos catòlics (espanyols) es tornessin protestants, van atiar discretament per fomentar els sentiments secessionistes. França per la seva part, sempre somiava d'annexar el sud i va crear la ‘Légion belge parisienne’ un exèrcit de vuit-cents voluntaris i mercenaris, esperant que una rebel·lió al sud l'ajudés amb el seu projecte expansionista. A ambdós costats del regne, l'oposició contra l'absolutisme del rei feia créixer el camp dels liberals, favorable a un règim més democràtic. Tot això contribuirà a la Revolució belga del 1830 i la fi definitiva del Regne Unit dels Països Baixos al 1839.

La independència[modifica | modifica el codi]

Dues fites de la frontera belgo-neerlandesa a Moelingen

La revolució belga del 1830, s'inicia el 15 d'agost al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lencs i altres voluntaris dels països des suds. Finalment la revolta és general i les tropes holandeses són vençudes. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s'havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés nacional de notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxen-Coburg-Gotha, el futur Leopold I de Bèlgica. El 21 de juliol 1831, Leopold I va prestar el jurament de fidelitat a les lleis del poble belga i esdevenir el primer rei dels belgues.

Només el 1839, el rei neerlandès, Guillem I, va reconèixer l'estat nou. El tractat de Londres (1839) fixarà les fronteres definitives i unes altres condicions de la separació.

Regne de Bèlgica[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es continua desenvolupant la revolució industrial. Durant alguns anys el país va ser la segona potència econòmica mundial. El 1865, el rei Leopold II succeeix al seu pare Leopold I. Es troba molt estret al seu regne petit, al qual el sistema parlamentari no li deixa molt de poder. Presideix l’Association Internationale africaine i patrocina Henry Morton Stanley per a explorar Àfrica en esperar trobar-hi una colonia personal. El rei dirigeix en el seu nom la colonització del Congo. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap de l'Estat Lliure del Congo, que va dirigir fins al 1908. Aviat, el Regne Unit després d'un informe del diplomàtic Roger Casement i treballs, entre d'altres, dels escriptors Mark Twain i Joseph Conrad acusen el rei d'explotació inhumana. Segons les estimacions, entre 5 i 15 milions de congolesos van morir en aquesta era. El 1908, el parlament belga acceptà sota la pressió internacional coordenada per els intel·lectuals i el Regne Unit, sense molt d'entusiasme, de prendre la gestió de la colònia. Després la mort de Leopold II al 1909 com que no tenia progenitura masculina, el seu nebot Albert I el va succeir.

Durant la Primera Guerra Mundial, al 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l'entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l'exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrere la línia de l'IJzer. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi

Durant el període d'entreguerres, Bèlgica, com tota Europa, pateix les conseqüències de una forta crisi econòmica.

En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold II decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l'ocupació es desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l'exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s'anul·larà després de l'alliberació.

Després de la guerra, al 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la "qüestió reial" amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d'un 80% de vots en contra) i a l'Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d'ordre. S'arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L'abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l'unitarisme belga.

Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l'OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea.

Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc i del moviment való, Bèlgica s'enfronta a majors demandes de descentralització de l'estat, evolucionant progressivament cap a un estat federal. El 1963 es fixà una frontera lingüística administrativa que a poc a poc esdevé frontera política (vegeu: subdivisions de Bèlgica. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, que el 1968-1969 arriben al zenit amb l'escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d'una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. El 1970 les comunitats (flamenca, francesa i germanòfona), el 1980 les regions (Valona, Flamenca) i finalment el 1995 la regió de Brussel·les Capital) atenyen al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats i regions.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Bèlgica Modifica l'enllaç a Wikidata