Història de Bielorússia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Bielorússia és un dels últims Estats d'Europa que s'ha constituït com a nació, atès que els mateixos bielorussos no han estat considerats més que a partir del segle XX com un verdader poble. Així les diferents denominacions usades en el transcurs dels segles (Rutènia, Rússia blanca i Belarus entre altres) indiquen una predial incertesa d'identitat i d'estatut del país, incertesa sempre sensible.

Per bé que el Principat de Polotsk medieval pot ser considerat com la primera forma d'Estat bielorús, des de llavors el país sempre ha estat incorporat a grans potències que li han imposat sovint la seva cultura de manera autoritària : el Gran Ducat de Lituània, després l'Imperi rus i finalment la Unió Soviètica. Des de la caiguda d'aquesta en 1991, Bielorússia és independent i la seva sobirania és reconeguda mundialment.

Dels orígens al principat de Polotsk[modifica | modifica el codi]

El Principat de polotsk (en taronja), dins de la Rus de Kíev

Els historiadors fan començar la història del país al segle VI.[1] Des d'aquesta època i fins al segle VIII, el territori del que esdevindrà Bielorússia és envaït per tribus protoeslaves,[2] rebutjades per invasors orientals com ara els mongols.[3] Les tribus autòctones bàltiques, fino-úgriques i nòmades que ocupen les planures són ràpidament assimilades. Els primers eslaus viuen de l'agricultura i del comerç dels seus productes agrícoles, de la pell, de la cera, de la mel i de l'ambre. Són pagans.[4]

Les principals tribus, els krivitxos, els dregovitxos i els radimitxos creen del segle VI al segle XII diversos Estats primitius[5][1] Aquests Estats comercien amb els víkings que instal·len del segle IX al segle X colònies comercials entre Escandinàvia i l'Imperi Bizantí.[6]

En aquesta època (segle X) neix en la part sud un nou Estat que augmenta ràpidament el seu poder, la Rus de Kíev. Aquesta domina més o menys les tribus bielorusses, però els vastos Aiguamolls de Pinsk mantenen l'aïllament de les tribus dels kievians.[1]

Les tribus bielorusses, sota la influència kieviana, s'organitzen en diversos Estats, com els principats de Vítsiebsk, de Minsk o de Mstsislaw.[1] El Principat de Polotsk, que emergeix al segle IX[7][5] esdevé ràpidament l'estat més important de la regió. S'estén en principi al voltant de la ciutat de Polotsk, al nord del país, i pren llavors a poc a poc, quan sotmet els altres principats, la forma aproximada de Bielorússia. Els prínceps de Polotsk, que tanmateix s'havien convertit en poderosos, accepten progressivament, en el curs dels segles X i XI, la suzerania feudal de la Rus de Kíev.[8] No obstant això, els Aiguamolls de Pinsk els garanteixen sempre una certa autonomia.[1]

El segrest de Rogneda vist per un artista del segle XVIII

Els esdeveniments més notables de la història del principat tenen lloc després de la mort de Sviatoslav I de Kíev, príncep de Kíev, en 972. Aquest deixa dos fills, Vladímir I de Kíev i Iaropolk I de Kíev, que s'enfronten en una guerra de successió. Busquen tots dos el suport de Polotsk, i el seu bon exèrcit. Així Vladímir demana la mà de la seva filla, Rogneda.[9] Havent refusat aquesta, el príncep kiévià torna a Polotsk per prendre-la matant la seva família i cremant la ciutat. Rodnega s'ha de casar llavors amb ell i seguir-lo a Kíev.

Santa Eufrosina de Polotsk

Alguns anys més tard, el desig del príncep de casar-se amb una cristiana l'obliga a convertir-se, el que fa en 987. Es divorcia de les seves precedents esposes i Rogneda es refugia en un convent; després torna amb el seu fill a Polotsk on converteix els seus súbdits al cristianisme oriental, tal com l'encoratja el seu antic espòs.[4]

Durant la segona meitat del segle XI, sota el regnat del príncep Vsieslav, el Principat de Polotsk arriba al seu apogeu i s'allibera de la influència de Kíev.[9] Aquest prosperitat es tradueix en una àmplia autonomia[9] i una obertura cultural i religiosa[5] i sobretot farà néixer la Catedral de Santa Sofia de Polotsk, que rivalitza amb les esglésies més boniques de la seva època, així com als manuscrits de Santa Eufrosina de Polotsk i del bisbe Ciril de Turaŭ.

A partir de 1139, el principat i la Rus de Kíev es divideixen en una multitud de feus, els senyors dels quals es llancen a una lluita feroç pel control de les principals ciutats.[2] El declivi que en resulta és agreujat per la invasió de la Rus de Kíev per part dels cavallers alemanys[9] i, encara que el principat no es veurà afectat per les invasions mongoles que afligeixen l'est d'Europa de 1232 a 1242[10][11] l'amenaça de nous atacs obliga els senyors a demanar la protecció del Gran Ducat de Lituània en 1240.[8]

El domini lituà[modifica | modifica el codi]

Els voïvodes del Gran Ducat de Lituània

El Principat de Polotsk és unit definitivament al Gran Ducat de Lituània en 1307,[2] després és reemplaçada pels voivodes de Polotsk, Minsk, Vítsiebsk, Smolensk, Mstsislaw, Brest i Navahrudak. Aquests voivodes són a l'origen de la retallada administrativa i fronterera de Bielorússia.

Lluny d'oprimir els seus pobles vassalls, els grans ducs lituans, que regenten igualment la major part d'Ucraïna, deixen molts drets als eslaus.[12] Així, la religió ortodoxa continua escampant-se dins del gran ducat, mentre que aquest roman principalment catòlic; les llengües eslaves, llavors anomeandes rutenes, són utilitzades per l'administració[12][8] i evolucionen fins al bielorús i ucraïnès actuals.

Tapa de la Bíblia de Francysk Skaryna

El reconeixement d'aquests drets és motivat sobretot pel fet que els eslaus són majoritaris al gran ducat i que el seu pes no és menyspreable en la dissuasió dels potencials invasors. Prova de la igualtat dins de l'Estat és que els Eslaus de Bielorússia eren generalment considerats com lituans plenament. D'altra banda, la primera capital del gran ducat és una ciutat eslava, Navahrudak.[12]

En 1385, la Unió de Krewo signada per Jogaila, gran duc de Lituània, i Eduvigis de Polònia, reina de Polònia, és segellada pel matrimoni dels dos interessats. Jogaila, després de ser convertit al catolicisme, esdevé rei de Polònia sota el nom de Ladislau II Jagelló. Els dos Estats s'acosten llavors sensiblement.[13]

Francysk Skaryna, home de lletres bielorus, publica en 1567 a Praga el primer llibre en bielorús imprès amb la primera premsa en ciríl·lic; es tracta d'una Bíblia.[8] Més tard, cap a 1522, instal·la una impremta a Vílnius, la primera d'Europa de l'Est.[14]

Unió de Polònia i de Lituània[modifica | modifica el codi]

La Unió de Lublin, Jan Matejko, 1869

El Tractat de Lublin, signat en 1569, segella la unió entre el Regne de polònia i el Gran Ducat de Lituània.[5] Els dos Estats, tot conservant una administració pròpia, es reuneixen dins de la República de les Dues Nacions, llavors el major Estat multinacional d'Europa i una potència de primer ordre.[15]

Els polonesos dominaven amb tot la república[8] en raó sobretot de la seva preponderància quantitativa. Posseïen 134 escons al Parlament, mentre que els lituans no posseïen més que 46.[16] El domini polonès es manifestava a Bielorússia, i les ciutats atreien nombrosos artesans polonesos, que acabaven generalment fent amos dels consells. Van atreure llavors Jueus i alemanys; els bielorussos, anomenats llavors «rutens», van continuar estant per contra lligats a l'agricultura, treballant generalment a les terres d'un szlachta, originari de Polònia o de Lituània o d'un boiar, vingut de Rússia.

Alguns senyors eren, no obstant això, d'origen rutè, com les famílies Sapieha i Radziwiłł, de vegades molt riques i posseïdores de terres fora de la república. D'altres rutens, els pagesos, que lamentaven la seva antiga llibertat sota el Gran Ducat de Lituània, van marxar del seu país i van venir instal·lar-se prop de Zaporíjia, al sud d'Ucraïna, amb els cosacs.

El polonès es va convertir en l'única llengua oficial en 1696[17] per ser llavors la llengua de les classes benestants lituanes i bielorusses.[5] Les llengües minoritàries van ser amb tot protegides i la seva perennitat preservada per la creació de l'Acadèmia de Vilna en 1579 i per l'establiment de nombroses impremtes.[17]

La república en 1618 i les nacions actuals

El domini polonès va influir molt també en les pràctiques religioses dels rutens. En efecte, mentre que aquests són tradicionalment ortodoxos, van experimentar la influència de la Reforma al segle XVI i molts es van convertir al protestantisme.[17]

La ràpida expansió de la Contrareforma catòlica es va fer sentir ràpidament en la Confederació de Polònia i Lituània i la religió es va convetir en una important font de conflictes. El rei polonès Segimon III anima fortament els jesuïtes, que, en fer abjurar els protestants i convertint també els ortodoxos, li permeten d'imposar la seva pròpia religió.[18]

El suport per part del poder polonès del catolicisme a Rutènia comporta un conflicte entre catòlics i ortodoxos. Per remeiar aquesta situació, els responsables religiosos rutens es reuneixen a Brest en 1594, després en 1596, i signen la Unió de Brest. Aquesta determina la fi de l'autoritat del Patriarca de Constantinoble i la submissió de les esglésies rutenes ortodoxes al govern de l'Església Catòlica Romana; la unió consagra finalment la creació de l'Església grecocatòlica ucraïnesa.[18] La decisió no arregla tanmateix més que una part dels conflictes i troba l'oposició de notables, rutens fidels a l'Església oriental i sobretot cosacs.[19] Aquests últims van llançar diversos atacs a través de Rutènia que tractaven de reduir l'autoritat polonesa.[19]

La batalla de Varsòvia en 1659

La prosperitat de la república va ser profundament afectada a mitjan segle XVII per la Primera Guerra del Nord, també anomenada «Diluvi», o sigui una continuació de conflictes i d'invasions començada per una agressió sueca en 1655. Aquesta tenia per objectiu defensar els polonesos enfront dels russos, que havien trobat en les lluites cosaques l'oportunitat per intentar envair la república.[8] Però el rei de Suècia, Carles X Gustau, vol en compensació fer de la Confederació de Polònia i Lituània la seva vassalla i col·locar al capdavant de la unió lituano-polonesa la família Radziwiłł.

El verdader rei de Polònia, Joan II Casimir, considerat tanmateix feble i de mala reputació, aconsegueix oposar una gran resistència i, en 1657, els suecs han de marxar del territori. Els russos són derrotats en 1662 gràcies a la intervenció otomana. Els altres enemics de la república, Transsilvània i Prússia, són vençuts poc temps després, però Prússia aconsegueix la seva llibertat enfront de Polònia, de la qual era vassalla.

Pel Tractat d'Hadiach, Polònia reconeix en 1658 els drets de les seves minories i la Confederació de Polònia i Lituània esdevé la Mancomunitat de Polònia-Lituània-Rutènia. El nou Estat comprèn el Ducat de Rutènia, creat per a l'ocasió. Aquest acord tenia per a objectius de satisfer els cosacs que s'havien batut per Joan II Casimir, durant el Diluvi i de compensar les terribles pèrdues ocasionades pel conflicte, sobretot a Bielorússia.

El tractat, tanmateix, mai no va ser aplicat, ja que, poc temps després, el país hagué d'experimentar la Gran Guerra del Nord[8] Entre l'Imperi Rus i Suècia, després la Guerra de Successió de Polònia, que va oposar la majoria de les potències europees. Els exèrcits russos van aprofitar l'afebliment de la república per a instal·lar-hi exèrcits i augmentar la seva influència.

Rutènia experimenta fortament les conseqüències de la guerra; molts dels seus artesans van ser per exemple deportats a Rússia - representaven per exemple un 10% de la població de Moscou a la fi del segle XVII.[20] Va patir igualment greus epidèmies i diverses fams, al mateix temps que els polonesos imposaven als rutens una vasta polonització.[21]

L'Imperi rus[modifica | modifica el codi]

Al segle XVIII, Bielorússia començà un nou període de la seva història, la del domini rus. En efecte, la república, totalment arruïnada i lliurada a l'anarquia, va ser repartida entre les grans nacions durant el Repartiment de Polònia[5] En 1772, les ciutats de Polotsk, Vítsiebsk i Hómiel així com totes les terres a l'est de la Dvinà Occidental i del Dnièper són unides a l'Imperi Rus.[22] Més tard, en 1793, són Minsk i les terres a l'est de la línia Daugavpils-Rivne que són incorporats, i Rússia recupera Lituània així com la resta de Bielorússia en 1795.[2]

Bielorússia és russificada poc temps després de la seva adquisició[8] i l'administració imperial la divideix en quatre gubèrnies, Minsk, Vítsiebsk, Moguilev i Hrodna.

El país no és perdonat pel Invasió francesa de Rússia en 1812 i els bielorussos, malgrat l'exemple rus, es mostren sovint favorables a l'ocupació napoleònica. En efecte, els pagesos veuen en la invasió la fi de la servitud i els nobles il·lustrats s'adhereixen a les idees de Napoleó Bonaparte[23][2] Així, els bielorussos integren l'exèrcit francès[23] el qual guanya victoriosament a Bielorússia les batalles de Moguílev, d'Ostrovno i de Klyastitsy, i si bé els russos guanyen la Primera Batalla de Polotsk, és de fet una victòria estratègica de Napoleó.

Napoléon en el moment de la Batalla del Berézina

A la seva tornada de Moscou, l'exèrcit imperial coneix en canvi a Bielorússia alguns dels pitjors fracassos de la seva retirada. Després d'haver perdut la Segona Batalla de Polotsk, la Batalla de Czaśniki, la Batalla de Smoliani, és aniquilat per la Batalla del Berézina, que guanya tanmateix, ja que els soldats salven finalment el riu.

Bielorússia és llavors ràpidament reconquerida pels russos, que troben un país devastat per la guerra, la població del qual ha estat encara un cop delmada.

Església russa ortodoxa construïda en 1847 a Minsk

Els tsars Nicolau I i Alexandre III es van esforçar a continuar la russificació de Bielorússia. La primera mesura va ser de prohibir l'ensenyament del polonès a les gubèrnies de Vítsiebsk i de Moguilev en 1835.[24] En 1839, la unificació de les Esglésies rutenes al Patriarcat de Moscou va consagrar definitivament la implantació de la cultura russa, per la religió ortodoxa. Aquesta unificació va provocar no obstant això el descontentament dels pagesos rutens, però aquests, poc organitzats, restaren passius.[24]

La primera insurrecció nacionalista polonesa té lloc en 1830, però els pagesos bielorussos continuen sent majoritàriament passius i els nobles que s'han revoltat són ràpidament reemplaçats per russos[25][2]

Els anys 1830 contemplen tanmateix el sorgiment de corrents nacionalistes bielorussos i lituans. Tanmateix, la transmissió de les idees es feia per la publicació de textos, impresos a Vilna o a Sant Petersburg, i els rutens eren en bona part illetrats. En 1897, un 77% dels bielorussos eren encara analfabets.[1] De més, l'administració russa és conscient dels riscos de rebel·lió i fa per exemple detenir 203 estudiants bielorussos i lituans de Sant Petersburg en 1849.[26] Les publicacions literàries en bielorús són censurades en 1859 i en 1863, tot escrit redactat en ucraïnès, bielorús i lituà és prohibit.[27]

Els Bielorussos continuen sent encara molt de temps un poble rural; la burgesia i els habitants de les ciutats són majoritàriament russos, com els senyors.[26] Mentre que Polònia i Lituània coneixen un desenvolupament industrial i un creixement demogràfic significatiu, Bielorússia continua estant poc poblada i compta només amb algunes fàbriques[26][28]

El blasó de la Revolta de 1861 reprèn els símbols dels tres pobles rebels; l'àguila blanca polonesa, el Vytis lituà i l'Sant Miquel Arcàngel per a Rutènia

Noves revoltes sacsegen Bielorússia, Lituània i Polònia en 1861.[29] Són conduïdes per les elits independentistes i per moviments clandestins, que tenen generalment com a ideal la fundació d'un Estat independent que reagruparia els tres pobles dins de les fronteres de 1772, abans de les particions de Polònia.[29]

Les revoltes són contingudes pels russos, però el tsar Alexandre II llança el mateix any les reformes socials per acontentar els seus súbdassumptes rebels. La més gran és l'abolició del servatge, que rep en principi una bona acollida de part dels pagesos bielorussos, però que sembla ràpidament com inútil, ja que els pagesos no poden comprar les terres que pertanyen encara als grans senyors i sempre es troben sotmesos a la voluntat dels més rics. Els senyors polonesos, sensibles al despertar nacionalista, són fins i tot penalitzats per aquesta reforma, i el desenvolupament progressiu de Minsk, poblada en gran part de russos, signa la fi de la supremacia de Vilna, bressol nacionalista, a la regió.[1]

Els corrents nacionalistes bielorussos es continuen, no obstant això, reforçant i la censura és esquivada pels escriptors nacionalistes, entre els quals Kastus Kalinowski, Jan Czeczot i Wadysaw Syrokomla. Es fomenta, d'altra banda, un nou aixecament, per part dels intel·lectuals bielorussos, de 1863 a 1864, però fracassa.[30]

Polotsk en 1912 sobre una de les primeres fotos en colors per Serguei Mikhàilovitx Prokudin-Gorski

A partir de la fi del segle XIX, es va començar a fer sentir la industrialització i permet als corrents nacionalistes renovar-se. En efecte, l'èxode rural significa que les ciutats comencen a tenir una població bielorussa que té d'ara endavant accés a la propaganda nacionalista. Aquesta es gira d'altra banda ràpidament cap als corrents socialistes que prediquen la fi de la dictadura de la noblesa i de la burgesia, i per tant la fi dels russos a Bielorússia.[28] En 1898, d'altra banda, és fundat a Minsk el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, primer partit socialista rus, després en 1902 la Gronada, primer partit bielorús.[1] La part dels obrers sobre la població total de Bielorússia continua sent no obstant això encara bastant feble; en 1900, hi havia 24.000 obrers sobre aproximadament set milions de bielorussos.[28]

De la primera independència el 1939[modifica | modifica el codi]

Contràriament a les altres guerres que Bielorússia va conèixer en el transcurs de la seva caòtica història, la Primera Guerra Mundial contribueix a l'autonomia del país. Rússia, poc preparada per a un atac alemany, perd ràpidament una gran part de Bielorússia. Els alemanys, preocupats per crear-hi un sentiment antirus i antipolonès que els permetria tenir partidaris entre la població, atien el nacionalisme bielorús i deixen llibertat als bielorussos per crear les seves pròpies escoles i per ensenyar la seva pròpia llengua.[31]

El Tractat de Brest-Litovsk, demanat pels bolxevics que acaben d'accedir al poder a Rússia, permet als alemanys annexar vastos territoris que pertanyien abans a l'Imperi Rus, entre els quals Bielorússia. Deixen a aquesta una certa autonomia i fan creure en els nacionalistes bielorussos que són lliures; en realitat, el país, que ja és devastat per la guerra,[31] és saquejat per Alemanya.[32]

El 25 de març de 1918, representants de partits polítics i d'associacions independentistes es reuneixen a Minsk, aprofitant la llibertat que els atorga l'ocupant, i proclamen la República Popular Bielorussa[2][5] Aquest Estat s'inspira en les ideologies socialista i nacionalista. La república no aconsegueix tanmateix mai controlar la totalitat del territori i és escombrada en 1919 pels bolxevics, quan les tropes alemanyes se'n van del territori. Al seu lloc és creada, el 2 de gener de 1919, una República socialista soviètica de Bielorússia.

Un mes més tard, aquest Estat s'esfondra i la seva part oriental s'uneix a la República Socialista Federada Soviètica de Rússia, mentre que l'oest s'afegeix a la República Socialista Soviètica de Lituània[2] per formar llavors la República socialista soviètica lituano-bielorussa, sobrenomenada Libel. La república, hereva de la guerra i de lluites intestines, era feble i les dues potències veïnes, Polònia i Rússia la cobejaven fortament.

Els dos països van envair Bielorússia[2] i els russos van conquerir Minsk el 5 de gener de 1919, mentre que els polonesos van forçar la dissolució de la Litbel l'agost 1919[33][34]


Mentre existia encara la República Popular Bielorussa, els russos van proclamar la República Socialista Soviètica de Bielorússia l'1 de gener del 1919[2] a Smolensk i la van ampliar de mica en mica amb les seves conquestes sobre la Litbel. El repartiment definitiu de Bielorússia va ser establert el 18 de març de 1921 pel Tractat de Riga, qui posava fi a la Guerra polonesosoviètica.[2]

El desembre de 1922, la RSFS de Rússia, la RSFS de Transcaucàsia, la RSS d'Ucraïna i la RSS de Bielorússia funden l'URSS.[2]

La Unió soviètica dóna suport, d'entrada, a la transmissió de la llengua i de la cultura bielorussos, la protecció de la cultura era d'altra banda un dels objectius de Lenin.[35] Però l'administració, sota l'impuls de Stalin, obliga ràpidament les poblacions bielorusses a no parlar més que el rus i a renunciar a la seva cultura; el govern polonès aplica també disposicions similars als bielorussos de Polònia, per tal d'evitar tota revolta o secessió.[36]

L'escolarització massiva dels nens va afavorir fortament la desaparició de la llengua bielorussa, tot elevant àmpliament el nivell de vida de la població. En 1926, un 70% dels nens bielorussos estaven escolaritzats.[35]

Les Purgues estalinistes, endegades a mitjans dels anys 1930, acceleraran la prohibició de la ideologia nacionalista bielorussa. Entre 1937 i 1939, més de 370 intel·lectuals de llengua bielorussa han desaparegut; Bielorússia perd doncs gairebé tota la seva elit, que havia participat tanmateix en els moviments socialistes i en la instauració de la república soviètica.[36] La protecció de la llengua bielorussa era considerada per Stalin cosa del «nacionalisme burgès».[36]

Al mateix temps, Bielorússia troba progressivament les seves fronteres. En 1924, és ampliada amb les regions de Vítsiebsk i de Moguilev, que abans formaven part de Rússia, i després amb la regió de Hómiel en 1926.[33]

La Segona Guerra mundial[modifica | modifica el codi]

El monument de la «Gran Guerra patriòtica» a Hrodna

El Pacte Mólotov-Ribbentrop, signat el 23 d'agost del 1939 entre l'URSS i l'Alemanya nazi, acostava les dues potències i els permetia envair Polònia segons un repartiment precís. La part oriental de Polònia va tornar així a la RSS De Bielorússia.[2]

Operació Barbarroja (1941)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Operació Barbarroja

Però la pau no va durar més que dos anys i, el 22 de juny 1941, Alemanya va atacar l'URSS. Bielorússia no va resistir molt de temps i, després d'haver estat en part evacuada, el seu territori va caure en totalitat sota control nazi l'agost 1941[37][5] Administrativament, formà part del Reichskommissariat Ostland; li fou aplicat el programa denominat Generalplan Ost, que preveia que el 55% de la població bielorussa seria deportada a Sibèria i la resta germanitzada, convertint-se en una àrea de població alemanya en els 25 anys posteriors a la guerra.[38] L'entrada dels nazis a Minsk va ser ràpidament seguida d'execucions capitals per penjament de resistents.

Els nazis van crear de seguida un govern bielorús, la Rada central bielorussa, que reprenia principis de la República Popular Bielorussa i es recolzava en un nacionalisme exacerbat. Aquest govern era feble i completament submís a Berlín; servia sobretot per fer aplicar un règim de terror i de repressió. Aproximadament 700 pobles van ser cremats, de vegades amb els seus habitants,[37] i milers de persones van ser assassinades o deportades sota l'administració de la Rada, que no tenia el suport de la població local.[37] Bielorússia era abans de la guerra un dels països que tenia una de les majors majors diàspores jueves, els jueus bielorussos van ser doncs gairebé totalment delmats des de 1942. El país comptava d'altra banda amb diversos guetos, entre els quals el de Lakhva, celebre per la revolta contra els nazis que s'hi va desenvolupar en 1942.[39]

Partisans bielorussos en 1943

Per fer front a aquestes atrocitats, van sorgir moviments de resistència.[5] Els resistents aprofitaven els boscos i els aiguamolls bielorussos per amagar-se i portaven accions de vegades eficaces i victorioses, que consistien generalment a destruir les vies fèrries, els ponts, les línies de telègraf, els dipòsits de carburant... Es calcula que aproximadament hi havia uns 50.000 resistents membres de grups comunistes, ajudats per 30.000 altres resistents.[40]

Per lluitar contra la guerrilla, els nazis hagueren de mobilitzar mitjans considerables, mentre que sobre el front de l'Est, havien de portar una guerra acarnissada contra els soviètics, que recuperaven cada cop més territori.

Operació Bagration (1944)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Operació Bagration

L'Operació Bagration (o ofensiva d'estiu) de l'Exèrcit Roig tenia com a objectiu alliberar Bielorússia. Va començar el 22 de juny 1944 i va empènyer els alemanys a crear la 30a divisió SS de granaders, majoritàriament composta de bielorussos i amb el suport de la Rada Suprema, el 18 d'agost 1944. Aquesta mesura va ser irrisòria, ja que la major part del país estava ja alliberada.[5] Minsk, per exemple era lliure des del 3 de juliol 1944. L'Exèrcit Roig havia franquejat la frontera polonesa i es trobava a 100 km de Varsòvia[41]

Després de l'alliberament, la constatació de la realitat fou particularment negra per a Bielorússia. En efecte, la guerra havia devastat el país un cop més; Bielorússia havia perdut 1,3 milió d'habitants,[2] o sigui un quart de la seva població d'abans de la guerra, i la major part de la seva elit intel·lectual. La producció industrial en 1943 no representava més que el 10% de la de 1940.[42] Aproximadament 9.200 pobles havien desaparegut[2] i 209 ciutats sobre 270 reduïdes a ruïnes.[37] Minsk i Vítsiebsk havien estat així destruïdes en més d'un 80%. Minsk va ser d'altra banda declarada Ciutat heroica[5] i la fortalesa de Brest Fortalesa heroica.

Del 1945 al 1991[modifica | modifica el codi]

Segell soviètic de 1969 commemorant els 50 anys de la RSS de Bielorússia

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, les altres potències victorioses van prometre a Stalin iniciatives per compensar les pèrdues causades pel conflicte.[37] Així, quan l'Organització de les Nacions Unides és creada el 26 de juny 1945, la RSS d'Ucraïna i la RSS de Bielorússia són considerades com a membres fundadors i disposen d'una vot a l'Assemblea General de les Nacions Unides.[2] Els Estats units no veien allà més que un mitjà per als soviètics de tenir més de presència que ells al nivell internacional i li foren afegits dos vots a aquest últim Estat en compensació.

En 1945, Bielorússia contempla la formació les seves noves fronteres - sempre les de l'Estat al començament del segle XXI -, és a dir les d'abans de la guerra reduïdes per la pèrdua de la regió de Białystok, poblada majoritàriament per polonesos.[43]

Bandera de la RSS de Bielorússia, adoptada després de la guerra

La guerra havia estat tan impactant per a la població i la resistència tan forta, que el seu record va marcar profundament des de l'Alliberament la cultura bielorussa, sobretot per un ritu nou: una parella que s'acaba de casar dipositarà tradicionalment una garba sobre un monument als morts.[44]

La Plaça de l'Estació a Minsk, un dels símbols de la reconstrucció

L'economia bielorussa havia sofert igualment greument per causa de la guerra; la majoria de les fàbriques desplaçades a Rússia no van tornar i la reconstrucció del país es presentava doncs difícil.

Moscou creà doncs immenses empreses, per tal de transformar Bielorússia en un gran centre industrial.[5] Aquestes empreses, que existeixen encara, estan majoritàriament orientades vers la indústria automobilística; així, a Minsk, va ser construïda una de les majors fàbriques de tractors de la Unió, i a Jodzina, una de les majors fàbriques de camions. Els resultats d'aquesta política es feren sentir ràpidament i Bielorússia es va convertir aviat en una terra d'immigració per als russos.[5] És també en aquesta època que desapareix l'analfabetisme.[45]

El progrés social que el règim comunista va aportar al país és sens dubte la font del molt fort afecte que mostren els bielorussos a aquest. Quan es va produir la Perestroika, en el transcurs dels anys 1980, es van mostrar generalment hostils a les reformes liberals i són sovint considerats pels altres pobles de l'URSS com el poble més soviètic de la Unió.[46] Ales Adàmovitx, un escriptor bielorús, qualifica fins i tot el seu país de «Vendée de la Perestroika».[46]

Manifestació a Kurapaty en 1989

Per bé que el descobriment en 1987, a Kurapaty, prop de Minsk, d'un ossari que contenia els cossos d'almenys 30.000 víctimes de les Grans Purgues, va trastornar nombroses persones, no perjudica l'afecte dels bielorussos pel comunisme.[46] Zianon Pazniak, que és a l'origen d'aquest descobriment, funda amb tot el Front popular bielorús en 1989. Aquest partit democràtic és el principal artífex de la defensa de la cultura i de la llengua bielorusses, després de la independència del país.[47]

El 26 d'abril de 1986, esclatà la central nuclear ucraïnesa de Txernòbil. L'indret es troba prop de la frontera bielorussa i el vent que venia del sud va propagar ràpidament pols radioactiva sobre l'oest de Rússia, Escandinàvia i Bielorússia. Aquest últim va ser el país més afectat per la catàstrofe, considerada com el pitjor accident nuclear de la història. En efecte, Bielorússia va rebre prop d'un 70% de la pluja radioactiva[48][2] que van contaminar un quart del país (50.000 km²) on vivien 2,2 milions d'habitants; 24.700 bielorussos van ser desplaçats i la taxa de càncers de tiroides és encara molt alta al país al començament del segle XXI, sobretot entre els nens.

Des del 1991[modifica | modifica el codi]

Bandera de Bielorússia de 1991 a 1995

Després d'Ucraïna, Letònia i Rússia, Bielorússia va declarar la seva sobirania nacional el 27 de juliol de 1990[5] el que va constituir un primer pas cap a la independència. La RSS de Bielorússia va ser reanomenada oficialment República de Bielorússia el 25 d'agostt de 1991. En el mateix temps, Stanislav Xuixkèvitx es convertia en presiden del Soviet suprem de Bielorússia[5] la instància més alta del país. El 8 de desembre del mateix any, va trobar prop de Brest els dirigents russos i ucraïnesos Borís Ieltsin i Leonid Kravtxuk; van declarar conjuntament la dissolució oficial de l'URSS i la creació de la Comunitat d'Estats Independent, que té d'altra banda seu a Minsk.[47]

El Pahónia, escut d'armes de Bielorússia de 1991 a 1995, heretatge medieval del país

Els primers anys de la Bielorússia independent van ser en principi marcats per un entusiasme dels medis nacionalistes i liberals, però també per l'hostilitat de la resta de la població. Aquesta continuava estant sempre molt lligada al comunisme, i el Front popular bielorús, principal partit liberal, no va obtenir més que 22 escons sobre 485 a les primeres eleccions legislatives.[47] Les reformes liberals endegades pel president finalment no es van poder dur a terme, i el soviétisme sobreviu a la caiguda de la Unió soviètica a Bielorússia.[49] El país va abandonar no obstant això la seva bandera i les seves armes que dataven de l'època soviètica per símbols més històrics i nacionals; el Pahónia i la bandera blanca, vermella, blanca, que evoquen tot dos el Principat de Polotsk i la República Popular Bielorussa. El bielorús, esdevingut l'única llengua oficial, va ser àmpliament sotmès a plebiscit per la població.[49]

En 1994, quan se celebren les primeres eleccions presidencials, Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko, que havia fet un informe on provava la corrupció de Stanislav Xuixkèvitx, és escollit president. Contràriament al seu predecessor, rep el suport dels comunistes i sobretot el dels agricultors; ell mateix procedeix d'un medi rural modest i molt poc sensible al nacionalisme bielorús i a les idees liberals.[50]

Nostàlgic de l'època soviètica i de la unió de Bielorússia a Rússia, Lukaixenko frena ràpidament la transició econòmica, ataca fortament la identitat bielorussa i busca acords i un acostament amb la Federació de Rússia.[5] Així, en 1997, signa amb Borís Ieltsin el tractat d'unió rus-bielorús.[2] Aquest tractat permet a Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko considerar una unió política i monetària amb Rússia; instaura també aranzels preferents entre els dos països per al comerç, el que evita a Bielorússia la penúria. L'acostament entre Bielorússia i Rússia es veu aturat, no obstant això, qua Vladímir Putin arriba al poder en 2000.

Manifestació pro-occidental a Minsk durant les eleccions de 2006

Mitjançant referèndums, Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko fa adoptar a Bielorússia una nova bandera, semblant a la de l'època comunista, restableix el rus com a llengua oficial[2] i en 1996, esmena la constitució per tal d'augmentar el seu poder presidencial i la durada del seu mandat de dos anys. La seva política autoritària és, al principi, més aviat ben acceptada pels bielorussos, ja que malgrat la pèrdua de les seves llibertats i de la seva identitat nacional, es beneficien d'una taxa d'atur limitada i de salaris millors que en les altres antigues repúbliques soviètiques.[5] Lukaixenko és escollit de nou en 2001, després en 2006[5] tot i que en aquests últims anys es produeix un augment de les protestes, sobretot després de la Revolució Taronja ucraïnesa. Les democràcies no tenen bona opinió de Lukaixenko, i no vacil·len a classificar Bielorússia entre les dictadures,[51] l'última a Europa.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Que-sais-je ? - La Biélorussie, Bruno Drweski, 1993, pàg. 20
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 France-Bélarus - Histoire
  3. L’Europe. Histoire de ses peuples, Jean-Baptiste Duroselle, París, Perrin, 1993, pàg. 122
  4. 4,0 4,1 Bruno Drweski op. cit., pàg. 22
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 5,16 5,17 Université Laval, Canada - Histoire de la Biélorussie
  6. Jean-Baptiste Duroselle op. cit., pàg. 122
  7. La Biélorussie, Philippe Marchesin,, edició Karthala, 2006, pàg. 13
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 (francès) Web de l'ambaixada de França a Minsk - Història de Bielorússia
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Bruno Drweski op. cit., pàg. 23
  10. Bruno Drweski op. cit., pàg. 24
  11. Jean-Baptiste Duroselle, Op. cit., pàg. 137
  12. 12,0 12,1 12,2 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 15
  13. Colisée - Histoire de la Lituanie
  14. Belarus.by - Francisk Skaryna
  15. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 16.
  16. Bruno Drweski op. cit., pàg. 35
  17. 17,0 17,1 17,2 Bruno Drweski op. cit., pàg. 36
  18. 18,0 18,1 Bruno Drweski op. cit., pàg. 37
  19. 19,0 19,1 Bruno Drweski op. cit., pàg. 38
  20. Bruno Drweski op. cit., pàg. 39
  21. Bruno Drweski op. cit., pàg. 40
  22. Bruno Drweski op. cit., pàg. 41
  23. 23,0 23,1 Bruno Drweski op. cit., pàg. 43
  24. 24,0 24,1 Bruno Drweski op. cit., pàg. 44
  25. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 19
  26. 26,0 26,1 26,2 Bruno Drweski op. cit., pàg. 47
  27. Bruno Drweski op. cit., pàg. 46
  28. 28,0 28,1 28,2 Bruno Drweski op. cit., pàg. 52
  29. 29,0 29,1 Bruno Drweski op. cit., pàg. 48.
  30. Belarus MISC - Kastuś Kalinoŭski
  31. 31,0 31,1 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 21
  32. Bruno Drweski op. cit., pàg. 67
  33. 33,0 33,1 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 23
  34. NationMaster - Litbel
  35. 35,0 35,1 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 24
  36. 36,0 36,1 36,2 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 25
  37. 37,0 37,1 37,2 37,3 37,4 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 27
  38. Buttar, Prit. Between Giants: The Battle for the Baltics in World War II (en anglès). Osprey Publishing, 2013. ISBN 1472802888. 
  39. NationMaster - Lakhva
  40. Bruno Drweski op. cit., pàg. 102.
  41. Vegeu Biblioteca Basil H. Liddel-Hart (op. cit. 2007, pàg. 486-487.
  42. Bruno Drweski op. cit., pàg. 103
  43. Bruno Drweski op. cit., pàg. 104
  44. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 28
  45. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 29
  46. 46,0 46,1 46,2 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 30
  47. 47,0 47,1 47,2 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 32
  48. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 31
  49. 49,0 49,1 Philippe Marchesin op. cit., pàg. 48
  50. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 50
  51. Philippe Marchesin op. cit., pàg. 54.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Que-sais-je ? - La Biélorussie, Bruno Drweski, 1993 (obra utilitzada en la redacció d'aquest article)
  • Liddel Hart, Basil H.; et al.; Lucien Poirier (traductor). Stratégie (en francès). París: Editions Perrin, 2007 (Tempus). ISBN 978-2-262-02614-1. 
  • La Biélorussie, Philippe Marchesin, ed. Karthala, 2006. (obra utilitzada en la redacció d'aquest article)
  • Signes de la Biélorussie, Michel Wlassikoff, ed. Textuel, 2002.
  • Chroniques sur la Biélorussie contemporaine, Jean-Charles Lallemand, Virginie Symaniec, Alexandra Goujon, ed. L'Harmattan, 2003.
  • Histoire de la Pologne, Norman Davies i Denise Meunier, ed. Fayard, 1986.
  • Histoire de la Russie et de son empire, Michel Heller, ed. Flammarion, 1997.
  • La Lituanie : un millénaire d'histoire, Suzanne Champonnois i François de Labriolle, ed. L'Harmattan, 2007.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Bielorússia Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: Història