Història de Bukharà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El nom de Bukharà apareix esmentat per primer cop en fons xineses al segle VII, però el nom tal com apareix a algunes monedes demostra que es tracta d'una denominació molt anterior, ja que deriva del sànscrit vihara (monestir). Segurament fou una comuna rural sorgida a l'entorn d'un monestir, que va anar pujant de nivell. Al segle VII estava governada per una dinastia local coneguda com els Bukhar Khudat pels musulmans. Es parlava un dialecte del sogdià. Alguns noms dels reis es coneixen per monedes o inscripcions, però la seva història només es comença a conèixer en època musulmana.

La primera expedició àrab al darrere de l'Oxus, dirigida per Ubayd Allah ibn Ziyad, va arribar a Bukharà el 674. En aquest moment governava a Bukharà Kabadj Khatin, vidua d'un rei mort poc abans de nom Bidun o Bandun, d'origen turc, com a regent d'un fill menor de nom Tughshada; la regència va durar 15 anys. El 710 Turghshada, ja major, fou instal·lat al tron de Bukharà per Kutayba ibn Muslim, després de derrotar als rivals. Tusghshada fou assassinat l'agost/setembre del 739 al campament del governador àrab del Khorasan, Nasr ibn Sayyar. Durant el seu regnat es van produir diverses revoltes contra els àrabs i alguna invasió dels turcs que, una de les vegades, el 728/729, van arribar a ocupar la ciutat, reconquerida pels àrabs l'any següent.

A Tughshada el va succeir el seu fill Kutayba, que fou un bon musulmà. El [750] l'àrab Sharik ibn Shaykh va provocar una revolta local contra la nova dinastia abbàssida, revolta que fou dominada per Ziyad ibn Salih, lloctinent d'Abu Muslim, amb l'ajut de Kutayba. Poc després aquest fou acusat d'haver abandonat la religió islàmica i executat per orde d'Abu Muslim. El va succeir el seu germà Bunyat (potser entremig va regnar un parell d'anys un altre germà de nom Skan o similar) que fou també executat el 782 per orde del califa acusat de ser partidari de l'heretgia d'al-Mukanna. A partir d'aquell moment la figura del rei (Bukhar Khudat) va continuar existint però sense poder, gaudint d'influència únicament per les seves grans propietats.

El Bukhar Khudat fou eliminat pel governador samànida Ismail I ben Ahmad (885-892), després governador de Transoxiana (892-907). Les seves possessions foren confiscades però de moment el rei deposat va rebre en diners les mateixes rendes que abans obtenia de les terres que havia perdut, si be aquesta situació no se sap quan de temps va durar. L'emir o governador de Bukharà depenia de l'emir o governador de Khorasan amb capital a Merv (segle VIII) i a Nishapur (segle IX). Fins al 873 Bukharà estava administrada per un governador nomenat pels tahírides del Khorasan, i després va passar als samànides. Yakub ibn al-Layth fou reconegut a Bukharà per un temps breu com governador de Khorasan però el clergat local va demanar al samànida Nasr I ben Ahmad, governador de Transoxiana amb seu a Samarcanda, de nomenar un governador particular i Nasr va designar al seu germà Ismail I ben Ahmad (885-892). El 892 quan tota Transoxiana va passar a Ismail, aquest va restar a Bukharà, que fou la seu del seu govern. Quan el 900 va derrotar a Amr I ibn al-Layth i fou confirmat pel califa com a governador de Khorasan, Bukharà fou igualment la seva residència .

A la caiguda dels samànides (999) la ciutat fou governada per delegats del Ilek Khan dels karakhànides. Al segle XII una família de savis coneguda amb el nom d'Al-i Burhan (Burhànides), va aconseguir establir una mena de jerarquia local, i la regió va esdevenir independent per un temps sota la seva autoritat. Després de la batalla de Katwan (9 de setembre de 1141) Bukharà va caure en mans dels kara khitay però els Burhan van conservar el poder local com feudataris dirigits pel cap de família, el sadr (plural sudur). Una revolta popular va expulsar als burhànides que es van refugiar a la cort kara khitay. Bukharà es va entregar el mateix any a Muhammad Ala al-Din khwarizmshah.

El 10 de febrer de 1220 Bukharà es va sotmetre a l'exèrcit mongol de Genguis Khan. Els mongols hi van entrar a les poques hores, la van saquejar i la van cremar excepte la gran mesquita i alguns palaus; però es va recuperar aviat. Una revolta de camperols dirigida per Mahmud Tarabi, que a més de líder social es declarava cap religiós, fou reprimida el 1238. Sota els mongols els mullas i sayyids foren exceptuats d'impostos igual que els clergues d'altres religions.

El 28 de gener de 1273 la ciutat fou ocupada per l'exèrcit de l'Il-khan Abaka i va quedar destruïda i despoblada; fou reconstruïda però assolda altre cop entre el 10 de setembre i el 18 d'octubre de 1316 pels mongols perses aliats al khan de Txagatai, Yasawur. Després del domini txagatai va seguir el dels timúrides (1370).

Els timúrides la van dominar fins al 1500 però no va jugar cap paper rellevant dins la dinastia. L'estiu del 1500 fou capturada per Abu l-Fath Muhammad Shibani Khan (1500-1510) khan dels uzbeks. Dominada alguns moments per la branca de Samarcanda (1510-1531 i 1552-1557), va restar un khanat uzbek que va existir fins a la revolució russa, exclosa una breu ocupació persa en temps de Nadir Shah (1740-1747).

La dinastia uzbeka local, una branca dels uzbeks, fou anomenada els djànides o astrakhànides (també ashtarkhànides). El cim d'aquest període fou sota el khan Abd al-Aziz (1645-1680); després diversos prínceps es van fer semi independents i els atalik van governar al lloc del khan, amb plens poder després de 1747 quan es va acabar l'ocupació persa, acabant finalment fundant la dinastia Mangit.

Muhammad Rahim (1747-1758) va agafar el títol de khan però el seu successor Daniyal o Daniyar Beg (1758-1785) es va acontentar amb el d' atalik i va deixar com a khan a un descendents dels djànides, fins que finalment el següent atalik Masum Shah Murad (1785-1800) va agafar definitivament el títol de khan vers 1789. El seu successor Haidar Tura Khan (1800-1826) va imposar l'observança estricta de les prescripcions religioses i fou el darrer sobirà que va emetre moneda (excepte el darrer khan). Després de dos breus regnats, va pujar al tron Nasr Allah Bahadur Khan el Butxí (1827-1860) que va reforçar el poder del tron contra els nobles, va estendre els seus dominis i va crear un exèrcit regular; fou considerat un tirà sanguinari. El 1842 va conquerir Khokand però només temporalment. El 1860 va pujar al tron Muzaffar al-Din Bahadur Khan (1860-1886) que el 1868, derrotat diverses vegades pels russos, va haver de cedir la vall del Sir Darya que els russos ja havien ocupat, i diversos districtes del khanat amb les ciutats de Djizak, Ura-tube, Samarcanda i Katta Kurghan; el 1873 va adquirir diversos territoris occidentals arrabassats al khanat de Khivà. Sota Sayyid Abd al-Ahad Khan (1886-1910) es va fixar la frontera amb l'Afganistan, amb el riu Pandj com a límit; també es va definir el protectorat rus; es va construir una via fèrria amb estació a Kagan a uns 16 km de Bukharà. El 1910 el fill d'Abd al-Ahad, Sayyid Alim Khan (1910-1920) que havia estudiat a Sant Petersburg, va pujar al tron.

El 1916 la regió veïna de les Estepes es va revoltar contra el reclutament forçós al Turquestan (el govern del Turquestan comprenia el Kirguizistan, el Tadjikistan i l'Uzbekistan, amb els dos khanats de Bukharà i Khivà) i les tropes russes la van aplanar amb sang, cosa que va deixar molt d'odi a les poblacions locals, fins i tot en territoris com Bukharà que no van participar en la revolta. El juny de 1916, al Congrés de les Nacionalitats de Lausana, un representant de Bukharà va reclamar la independència.

L'abril de 1917 Bukharà es va proclamar independent i, després de la revolució bolxevic, el govern de Moscou va renunciar al protectorat el 18 de març de 1918. El febrer de 1920, forces bolxevics van arribar al khanat i, amb aquest suport, un partit local (el Partit de la Jove Bukhària) va poder prendre el poder. El khan (o emir) va fugir a l'Afganistan (on va viure fins al 1945) i a Bukharà es va formar un govern provisional liderat per Othman Khodja, líder reformista. A l'agost es va establir un nou govern que va proclamar la república (2 de setembre de 1920) i Othman Khodja en fou elegit president el mateix dia, amb un govern de coalició de liberals i bolxevics. A l'octubre de 1920 es va promulgar la constitució, que establí la República Popular de Bukharà. El khan, des de l'Afganistan, va fer una crida a la resistència i una part del país va continuar sent-li fidel, sobretot el governador de Hissar, Ibrahim Beg. Les tribus rebels formaran més tard el nucli inicial dels basmatxis. Els reformistes es van veure impotents per realitzar el seu programa, ja que depenien d'una administració conservadora que desitjava mantenir les tradicions socials i religioses, i això els va acostar cada vegada més als bolxevics.

El 23 de setembre de 1921 es va promulgar una nova constitució. El 1922, el Partit Comunista de Bukharà es va afiliar al Partit Comunista de la Unió Soviètica. Es va tornar a promulgar una nova constitució el 18 d'agost de 1922. El juny de 1923, Stalin va acusar el govern local de reaccionari i es va procedir a una purga; els membres nacionalistes del govern foren arrestats. L' 11 d'octubre de 1923, el Kurultay (l'Assemblea General) va adoptar l'acord d'establir una bandera del tot vermella amb les inicials de la república daurades. Els caràcters ciríl·lics van substituir els caràcters aràbics que s'utilitzaren fins al 1923.

El setembre del 1924, el quart Kurultay adoptà l'acord unànime de transformar la República Popular Socialista en una República Soviètica Socialista, i demanar el ingrés a la Unió Soviètica. La República es va convertir així en una de les repúbliques de la Unió, però al cap de pocs mesos les repúbliques de l'Àsia central van ser dissoltes i redistribuïdes sota criteris ètnics i Bukharà va desaparèixer per passar a formar part de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan.

Llista d'emirs i khans[modifica | modifica el codi]

Vegeu:

A més de la llista s'inclou la seva genealogia.