Història de Còrsega

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Còrsega és una illa de la Mediterrània, habitada des de temps neolítics. Avui en dia forma part de França.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Antics megàlits de Sartène

Vers el 6570 aC ja existia una cultura neolítica a l'illa de la que s'ha trobat l'esquelet conegut com la "dama de Bonifacio" al lloc de L'Araguinna Sennola, proper a Bonifacio, explorat des del 1966.

Monuments megalítics de data entre el 4000 aC i el 2000 aC són abundosos i es caracteritzen per les esteles bé en forma de menhir corrent o aïllat, bé en rengles (Pagliaiu a Sartene), o les antropomorfes (Filitosa). Pintures esquemàtiques s'han trobat principalment a la Grotta Scritta a Olmetta.

Va seguir la civilització dita Torréene, estudiada per Grosjean i altres investigadors francesos des del 1955 caracteritzada per construccions monumentals i emparentada amb la nuràgica de Sardenya i la dels Talaiots de Mallorca

Època clàssica, grecs, etruscs i cartaginesos[modifica | modifica el codi]

Antics pobles de Còrsega

Les primeres referències escrites diuen que la població nativa era d'origen lígur i Solinus fins i tot diu que el nom de l'illa venia del d'una dona lígur (Corsa) que hauria descobert Còrsega. El nom que li donaven els grecs se suposa derivat de Cyrnos, un suposat fill d'Hèrcules.

Els grecs de Focea hi van fundar una colònia, Alalia, a la costa oriental, vers el 564 aC. El 544 aC van arribar gran nombre de colons grecs però el 535 aC (data considerada actualment, abans 542 aC) foren derrotats segons Diòdor pels etruscs aliats als cartaginesos i van haver d'evacuar l'illa, i els primers es van establir al seu lloc i van fundar la ciutat de Nicea; els cors foren obligats a pagar un tribut en resina, cera i mel. Avui se sap que la batalla d'Alalia no fou tan important com es pensava i els grecs van guanyar la batalla però en van sortir debilitat; van continuar un temps a l'illa i després van marxar.

En 453 aC els siracusans van establir una colònia coneguda com a Portus Siracusanus (Porto Vechju) al golf de Porto-Vecchio, però més tard va desaparèixer.

Sense que es conegui el procés, el domini etrusc fou substituït pel cartaginès, que a la primera guerra púnica ja exercia el control sobre l'illa i sobre Sardenya.

Còrsega fou anomenada Cyrnos o Kyrnos pels grecs (possible paraula d'origen fenici), i més tard Korsis. Els romans li van dir Corsica.

Claudi Ptolemeu dóna 12 noms de tribus i 32 viles de les quals una dotzena a l'interior i la resta a la costa.

Ciutats de Còrsega[modifica | modifica el codi]

Pieve de Còrsega, 1730
  • Alèria (Aleria)
  • Mariano o Marianon (Marianum)
  • Oppidium Blesini,
  • Oppidium Carax
  • Oppidium Eniconiae
  • Oppidium Vapanes
  • Urcinium (a l'oest)
  • Pauca (a l'oest)
  • Ficaria (a l'oest)
  • Palles (a l'est)
  • Portus Favonii (a l'est, avui Porto Favone)
  • Presidium (a l'est)
  • Rubra (a l'est)
  • Alista (a l'est)
  • Mantinum (al nord)
  • Clunium (al nord)
  • Centuria (al nord)
  • Canelate (al nord)

Tribus[modifica | modifica el codi]

Entre parèntesis la regió actual que ocupaven.

  • Vanacinis (Cap Cors)
  • Cilebensis (Nebbiu)
  • Cervinis (Balagna)
  • Macrinis (Casinca-Castagniccia)
  • Opinis (Castagniccia del sud i Boziu)
  • Licninis (Niolu)
  • Tarrabenis (Cinarca)
  • Simbris (Vénacai)
  • Titianis (Entre el Taravu i el Rizzanese)
  • Balatonis (Sartenais, regió de Porti Vechju)
  • Comacenis (Fiumorbu)
  • Subasanis (Regió de Carbini-Lévie)
  • Blesinis (desconegut)
  • Carax (desconegut)
  • Eniconis (desconegut)
  • Vapans (desconegut)

Domini romà[modifica | modifica el codi]

El 259 aC fou atacada per una flota romana dirigida per Luci Corneli Escipió que va ocupar Aleria (l'antiga Alàlia o Alalia) i va obligar als seus habitants a reconèixer la sobirania romana i donar ostatges. Les tribus salvatges de l'interior no es van sotmetre (o en tot cas només de forma nominal) i en els anys que van seguir al final de la guerra els exèrcits romans van haver de combatre repetidament contra ells i contra els sards. El 236 aC una expedició dirigida per Gai Licini Vari va mancar de mitjans i el destacament de Marcus Claudius Clineas només va aconseguir establir una treva. Després Vari va tornar i va fer la guerra a major escala. Finalment el 231 aC Papirius Naso (fillastre de Gneu Corneli Escipió) va poder donar per acabada la submissió de les tribus, i va demanar els honors del triomf.

Tot i així anys després els corsos es van revoltar diverses vegades, i tot i les victòries dels pretors romans la sujecció de les tribus era sempre dèbil i sovint limitada al pagament d'un tribut ocasional. Entre el 238 aC i el 138 aC es registren dotze revoltes corses. La província de Còrsega i Sardenya es va crear el 221 aC. El 181 aC el pretor Pinarius va matar dos mil corsos, en va empresonar dos mil més i va fer pagar a les tribus un gran tribut en cera. El 174 aC el pretor Cicierius va matar set mil corsos i altra vegada va rebre el tribut de cera. Altres matances van seguir i finalment els corsos van quedar tan minvats en nombre que no van poder seguir les revoltes. El 163 aC Juventius Thalna i Escipió Nasica (que va dirigir la dècima expedició) gairebé van assegurar el domini romà. La colònia de Mariana fou fundada per Gai Mari el 93 aC i fou visitada per Juli Cèsar el 46 aC. El 81 aC Sul·la va enviar colons a Alèria que va esdevenir colònia i que tenia uns vint mil habitants. El 6 aC August va convertir la província Còrsega-Sardenya en la imperial de Còrsega administrada per un procurador i la senatorial de Sardenya administrada per un procònsol. Així doncs durant la República Còrsega i Sardenya van formar una sola província subjectes al mateix pretor i només excepcionalment van tenir dos pretors separats però durant l'imperi en canvi foren províncies separades. La capital de Còrsega fou Alèria.

Després de les colònies del segle I ja després no es va fer res pel desenvolupament de la civilització romana a l'illa considerada salvatge i inhòspita i fins i tot fou lloc de desterrament polític (com fou el cas de Sèneca que hi va estar com a desterrat polític del 41 aC al 33 aC).

Estrabó descriu les tribus en temps d'August, com gent dedicada al robatori i al saqueig; els governadors romans feien periòdiques incursions a les muntanyes i s'emportaven alguns presoners que venien com esclaus. L'any 60 Decimus Pancarius va voler posar a Còrsega al costat de Vitel·li tot i que la costa estava exposada a la flota controlada per Otó.

Vàndals i bizantins[modifica | modifica el codi]

El 454 els vàndals van desembarcar temporalment a l'illa. Vers el 456 o 457, després d'un nou desembarcament, fou ocupada pels vàndals que la van dominar almenys nominalment fins al 533 en què, derrotat el regne vàndal per Belisari, els bizantins hi van desembarcar i hi van restablir el domini imperial, liquidant el regne vàndal el 534.

Ostrogots, bizantins, llombards[modifica | modifica el codi]

El 551 va ser ocupada per la flota dels ostrogots dirigits per Tòtila, però el general bizantí Narsès la va recuperar el 553. Els bizantins la van dominar fins al segle VIII. No se sap en quin moment exacte del segle VIII es van retirar els bizantins però a començaments del segle IX les incursions àrabs eren constants. Vers el 725 s'esmenta que els llombards haurien ocupat l'illa fins a la meitat se segle (756); és molt possible i si així fou els bizantins ja no van tornar.

Incursions àrabs[modifica | modifica el codi]

La primera incursió de la qual es té notícia és del 670 però no fou fins al segle VIII que foren continuades i importants. El litoral es va despoblar i la gent va fugir a les muntanyes o a Itàlia. però eren atacs de saqueig i no es feien establiments permanents.

El Papa i els francs[modifica | modifica el codi]

El gener del 754 a Ponthion el papa Esteve II (752-757) va confirmar la coronació del 751 de Pipí I el breu feta pel seu antecessor Zacaries (741-752) i el destronament del darrer rei merovingi Khilderic III; a canvi Pipí es comprometia a lluitar contra els llombards que amenaçaven al Papa, i restituir al Papa l'exarcat de Ravenna i els territoris de les repúbliques de Còrsega, Sardenya i Sicília (Tractat de Quierzy). El compromís fou merament nominal per tal com no dominava les illes ni l'exarcat. El 756 Pipí va derrotar el rei llombard Astulf i li va imposar el tractat de Pavia. Per mantenir la donació del 754 sobre les illes, la Santa Seu va emetre un document fals on apareixia la donació de les illes al Papa per l'emperador Constantí el gran (doncs les illes i l'exarcat només podien ser cedides per l'emperador bizantí sobirà de jure), i sobre aquesta base Pipí va "confirmar" la donació de Constantí. Així la santa seu va esdevenir la sobirana, ara be el domini real exercit sobre Còrsega degué ser nul.

El 774 els francs van ocupar el regne d'Itàlia però Còrsega no li pertanyia i era considerada feu del Papa. El 806 Carlemany hi va enviar una flota dirigida pel contestable Bucard que en va establir un precari domini però els àrabs continuaven desembarcant sovint i fins i tot sembla que van establir alguna base permanent entre el 809 i el 814.

Marquesat de Toscana[modifica | modifica el codi]

Ni el Papa ni el rei d'Itàlia no en tenien la possessió efectiva fins que el 828 es va nomenar prefecte (tutor corsicae) al marquès de Toscana Bonifaci. El mateix 828 Bonifaci va derrotar els àrabs aparentment lleials a la dinastia aglàbida de Tunísia, en una batalla decisiva, fins al punt de què van evacuar les seves bases. Així Còrsega va quedar com a dependència del marquesat de Toscana quant al feu útil; el Papa Gregori IV (827-844) va crear sis bisbats (Alèria, Mariana, Ajacciu, Nebbiu, Favona o Sagone i Accia) als quals es van donar terres, així com monestirs i altres establiments.

El 846 Bonifaci va transferir Còrsega al seu fill Albert o Adalbert (Bonifaci va morir uns mesos després). Però les incursions sarraïnes no s'havien acabat. Primer Bonifaci i després Albert van haver de lluitar una vegada i una altra contra grups de naus procedents del nord d'Àfrica, i els corsos van fugir a Itàlia en gran nombre.

Els senyors feudals van aparèixer en aquesta època; eren els que dirigien la lluita contra els alarbs. Aquest senyors es van apropiar de les terres concedides als bisbes i als monestirs que haurien estat la base del seu poder. Els seus abusos haurien provocat la intervenció de Gènova al segle XI. Els principals senyors foren els Oberthengi, que eren senyors a Toscana però tenien terres a l'illa (fins al segle XIV), el Cinarchesi originats en Cinarca (el Giudice de Cinarca) i els Istria (el primer Vicentello d'Istria).

Història llegendària[modifica | modifica el codi]

El mític Ugo Colonna esmentat a la Historia di Corsica de Giovanni della Grossa (1388-1464) és un personatge llegendari que, si va existir, no fou més que un senyor local; el mateix cal dir del sanguinari Orsolamano di Freto (mort per Piobetta) i del comte Arrigo de Bel Messere (assassinat el 1000). Durant gairebé tot el segle XI els caps locals, nominals feudataris del Papa, combatran contra els sarraïns, ajudats per pisans i genovesos.

Domini pisà[modifica | modifica el codi]

El 1073 el Papa volia recuperar la senyoria de l'illa i va demanar ajut a Pisa. El 1077 va enviar a l'illa, com a llegat, al bisbe de Pisa Landolf, encarregat de reorganitzar el clergat insular. Un temps després, vers el 1078 el Papa va infeudar l'illa al senyor pisà marquès d'Oberthengi (descendents del marquès Obert de Toscana que vivia vers el 951) que va rebre el títol de marquès de Còrsega que van confirmar els Papes Urbà II (1088-1099) i Calixte II (1119-1124). El 1088 el bisbe Daibert va substituir a Landolf, i com aquest va continuar essent tot poderós. El 28 de juny de 1091 una butlla papal donava l'illa a Pisa com a feu del Papa gairebé sense contraprestació, el que va portar a llargues lluites entre Pisa i Gènova.

El 1114 els pisans van prendre possessió efectiva de l'illa i va establir un règim liberal que fou molt profitós i va portar la prosperitat. L'illa estava dividida en una seixantena de Pièvis, unitat territorial dirigida per un sacerdot en la part religiosa i per un jutge (giudice) en la part civil si bé a vegades les dues funcions eren en unes soles mans.

Al segle XII algunes famílies senyorials estaran lligades a Gènova (els Gentile a Bastia, els Avogari, els Da Mare, els De Mari). El 1133 es van establir els dos sectors de l'illa amb els genovesos; aquestos van exercir influència (però no el feu ni menys la sobirania) als tres bisbats de Mariana, Nebbio, Accia (Ampugnani); pel seu costat els bisbats de Sagone i Aléria eren de Pisa.

El 1195 els genovesos van ocupar Bonifàcio i el 1272 Castel Lombardo (Castel Vecchio); aquest mateix any van fundar Calvi (16 de maig de 1268); a la segona meitat del segle XIII Gènova prengué el control de tota l'illa.

Els principals senyors als segles XI, XII i XIII foren els Obertenghi, a Cap Cros, Balagna i Alèria; els Cortinchi al sud de Cap Cors; i els Cinarchesi, al sud (menys Bonifàcio, ciutat genovesa).

Domini del Cinarchi[modifica | modifica el codi]

El 1245 Sinucello de Cinarca, que fou conegut com el Giudice, va dominar quasi tots els feus de l'illa i la va controlar fins al 1280. Vers al final va reconèixer a Gènova però va haver de fugir a Pisa i va tornar uns anys després i va combatre fins que va poder, morint empresonat a Gènova.

Conquesta genovesa[modifica | modifica el codi]

El 20 de gener de 1280 el podestà genovès de Bonifàcio, Pietro Matteo d'Oria va signar un tractat prometent fidelitat i assistència a Gènova redactat pel notari genovès Franceschino Tabernaro. Els senyors es van haver de sotmetre i deixar com a ostatges als seus fills. Uns magistrats militars (gonfanoners) es van nomenar a les fortaleses. Tanmateix Gènova va fer dues campanyes de conquesta militar: una victoriosa contra el retornat Sinucello de Cinarca (1289) i un altre el 1290 contra el mateix senyor, dirigida per Nicolo Boccanegra que ara fou derrotat per Sinucello.

Sobirania aragonesa[modifica | modifica el codi]

El 1297 el Papa Bonifaci VIII va concedir el feu de l'illa a Jaume II de Sicília per compensar el retorn dels Anjou a Sicília (tal com s'havia previst al tractat d'Anagni del 1295). El rei català va buscar el suport d'alguns senyors locals, especialment procedents del derrotat partit pisà. Es va crear el càrrec de governador general de Còrsega.

Sabuccucciu d'Alandu[modifica | modifica el codi]

Arrigo, fill de Sinucello, va intentar ocupar el poder el 1335 però va fracassar. El 1358 va esclatar una revolta popular dirigida per Sambucucciu d'Alandu (Sambucuccio d'Alando) de la piève del Boziu, propera de Corti (Corte), al front de partides de pobres. L'important castell de l'En Deçà des Monts fou pres. El 1359 els insurgents van exigir l'enviament de noves autoritats, i es va enviar al vicari general de Gènova, Giovanni Boccanegra (pare del dux de la república). Va governar del 1359 al 1362 amb una pau bastant acceptable. El 1362 els senyors de més enllà de les Muntanyes es van revoltar. Sambuccio va demanar altre cop l'enviament d'algun representant a l'illa i Gènova va enviar dos governadors: Tridano Della Torre i Filippo Scaglia, que van derrotar els revoltats i durant uns 12 anys l'illa va estar en pau. Giovanni da Magnera (1365), Leonello Lomellino (1367, futur fundador de Bàstia), i Aluigi Tortorino (1370) van governar seguidament.

Cada regió es va dividir en pièvis (uns 66); cada piève tenia un nombre variable de comunitats rurals autoadministrades per una assemblea comunitària anomenada l'aringhu (o arringu). L'aringhu que feia funcions de tribunal, explotava les terres comunals de les que una part era repartida cada any per meitat: una meitat per explotació de les famílies i l'altra meitat per tothom (bosc, pastures…). Les màximes magistratures eren elegides per sufragi en el que les dones tenien també dret de vot: el podestà (president), el gonfanoner (amb funcions judicials i administratives), els dos pares del comú o Anzianis, el jutge de pau (raigoneru), i el cacciatore (encarregat d'exterminar les bèsties salvatges molestes). Aquest sistema iniciat a la "Terra di comune" (En-Deçà-des-Monts) es va estendre després a la "Terra dei Signori" (l'Au-delà-des-Monts). Es va establir un impost únic de 20 sous genovesos per feu. L'illa era dividida en dos regions: l'En-deçà-des-Monts i l'Au-delà-des-Monts ambdues sota un únic governador genovès assistit d'un vicari. La capital era a Biguglia.

Els Giovannali[modifica | modifica el codi]

El segle XIV es va desenvolupar una secta herètica anomenats els Giovannali fundada pel franciscà Giovanni Martino o Giovanni Martini, que van fundar diverses comunes mixtes a Còrsega entre elles la de Carbini. Preconitzaven la pobresa, eren hostils a la jerarquia de l'església i es flagel·laven sovint; això va portar a la seva excomunicació pel bisbe d'Alèria però el 1351 l'arquebisbe de Pisa va anul·lar el càstig. El bisbe d'Alèria va recórrer al Papa Innocenci VI (1352-1362) que els va declarar herètics. Urbà V (1362-1370) va enviar un comissari pontifici que els va exterminar a Alesani.

La Maona de Còrsega[modifica | modifica el codi]

El 27 d'agost de 1378 l'estat genovès va confiar l'administració de l'illa a una societat privada coneguda com la Maona (derivat de l'àrab assistència), que havia estat fundada per sis membres dels quals el principal fou Leonello Lomellini (que va fundar Bàstia el 1383). El mariscal Joan II anomenat Boucicaut va imposar el 1407 la fusió dels membres de la maona en una sola societat: El Banc de Sant Jordi.

Els Della Rocca i els Istria, i els reis de Catalunya[modifica | modifica el codi]

El 1377 el comte Arrigo della Rocca va oferir posar l'illa en mans de Catalunya i el rei Pere III li va prometre ajut, i Martí I va visitar a Arrigo a l'illa el 1399 on va coordinar el partit català del que feien part també Giovanni i Vicentello d'Istria; aquest darrer, que va anar a Catalunya el 1404, fou nomenat lloctinent de Còrsega (9 de juliol del 1404) i poc temps després el príncep Martí li va enviar nous ajuts. El 23 de juliol de 1409, el rei Martí I de Catalunya-Aragó nomenà regent de Còrsega el jurista català Hug Bonapart.[1]

El 1414-1415 Vicentello va aixecar l'illa contra els genovesos però no va obtenir el suport necessària del rei Ferran I de Catalunya. Alfons IV en canvi va anar a l'illa amb una flota i va ocupar Calvi però fou rebutjat a Bonifàcio (1420); el 1434 Vicentello fou capturat i executat pels genovesos. El 1435 Alfons IV va caure presoner la batalla de Ponsa i va haver de renunciar als seus drets sobre l'illa. Els Della Rocca i els d'Istria van romandre fidels a Catalunya. Eugeni IV (1383-1447) va enviar un delegat el 1444 però no va tenir èxit. El 1447, Nicolau V (1417-1455) proposà de fer un noble genovès senyor de Còrsega com a vassall de la Santa Seu.

Campogfregoso, fi del domini català, el Banco di San Giorgio[modifica | modifica el codi]

Dissensions entre el senyors procatalans i la declaració Papal (Eugeni IV) d'extinció dels drets catalans (que el Papa Nicolau V va cedir al genovès Ludovico di Campofregoso el 1448) va acabar d'enfonsar el partit català. Campofregoso no va poder imposar-se. Alfons V va nomenar lloctinents a Jaume de Basora (1451), Antoni Olzina (1452) i Berenguer d'Erill[cal citació] (1455) que van penetrar a l'illa i van obligar al govern genovès a renunciar a l'administració a favor del Banco di San Giorgio[2] (22 de maig de 1453 Translatio domimii insulae Corsicae in magnicifos Protectores Sancti Giorgii) i una assemblea reunida pels genoveses a Mariana va jurar fidelitat a l'entitat el 7 de juny de 1453, amb l'aprovació del Papa.

La repressió dels banquers fou esfereïdora sota la direcció d'Antonio Calvo i Antonio Spinola, destacant el cas de Raffe (Rafel) de Leca, oposat al Banc i que fou capturat i penjat junt amb 22 dels seus parents més propers, i el seu cos espedaçat. La mort d'Alfons IV va posar fi a les reclamacions catalanes (1458). La repressió dels banquers va aconseguir la pacificació i l'illa va romandre genovesa sense disputa.

El Banc era administrat per vuit protectors que vivien a Gènova i formaven el consell d'administració del banc. Un comitè de 25 membres, elegit entre els patricis genovesos, designava quatre sindacatori, encarregats de controlar l'acció dels protectors. El Banco designava un governador elegit pels 24 electors i renovable cada any i a un vicari. El governador va fixar la residència aviat a Bàstia juntament amb el vicari, el massaro (tresorer) i el canceller. El cònsol del sis i els pièvi van subsistir com a institucions locals i a les ciutats es va establir un consell (Magnifica comunità) amb edils encarregats (magnifiques anziani). Al costat del governador un consell dels dotze nobles, merament consultiu. Un nou impost (el boatico, impost sobre les bèsties de càrrega; o el ghiandadico, impost sobre els ramat, o el erbatico, impost sobre les herbes). Tot i que no era la capital, Calvi, fundada el 1268, va esdevenir la principal ciutat. Els principals feus foren aniquilats (els Da Mare i Gentile al Cap Cors, els Bozzi, Istria i Ornano al sud) i d'altres neutralitzats. Les ciutats van agafar importància i es van engrandir.

Sampiero corso i l'ocupació francesa[modifica | modifica el codi]

El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l'illa fos ocupada per Enric II de França. L'illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l'ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d'agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina. El governador, el vicari, el massaro i el canceller van fugir a Corté que, sense soldats per defensar-la, es va rendir. Tota l'illa menys Calvi es va sotmetre a França. Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d'un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. Els militars francesos van tenir una actuació lamentable que no va poder compensar Corso, el qual va lliurar la batalla del coll de Tenda el setembre de 1554 i va recuperar Corté i va fer força atacs victoriosos. Fou nomenat governador genovès Nicolo Pallavicino, i el cap militar francès De Thermes fou cessat i substituït per Giordano Orsino. Corso fou relegat de moment per tornar després el febrer del 1555. Còrsega només interessava a França com a moneda de canvi amb Espanya. Les negociacions de Vaucelles (5 de febrer de 1556) van establir una treva de 5 anys durant la qual l'illa fou administrada per França menys els punts controlats pels genovesos.

Va restar francesa fins a la pau de Cateau-Cambrésis el 1559 en què fou retornada a Gènova i al Banc de Sant Jordi. El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l'illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita "Guerra de Sampiero" i va dominar tot l'interior mentre els genovesos només dominaven les viles costaneres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d'Ajaccio si bé la derrota no fou decisiva. El paludisme llavors va afectar als genovesos que es van haver de tancar a Bastia. Gènova va demanar ajut a Espanya amb la qual foren recuperades Porto-Vecchio, Algajola i Belgodère (novembre de 1564). La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada preparada per els germans de la seva dona a Eccica-Suarella, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d'anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d'abril de 1569)

Regne de Còrsega i Nació de Còrsega[modifica | modifica el codi]

Pascal Paoli

El 1729 els corsos es van revoltar i Gènova va demanar ajut a Àustria (1731) que de moment va dominar la situació però el 1735 la revolta es va reiniciar, i poc després (1736) Teodor de Neuhoff va desembarcar a l'illa, va seduir als rebels, i fou proclamat rei de Còrsega.

Gènova va demanar ajut a França (1737) que va pacificar l'illa totalment el 1741. Gènova va demanar altra vegada la intervenció francesa el 1748. El 1755 Pascal Paoli va aconseguir unificar la resistència corsa contra Gènova i es va establir la Còrsega independent coneguda com a Nació de Còrsega.

Cessió a França, protectorat britànic[modifica | modifica el codi]

Pamflet antifrancès, 1799

El 1764 Gènova va autoritzar a França a ocupar 5 de les 6 fortaleses de la costa (Ajaccio, Algajola, Bastia, Calvi i San Fiurenzu) i el 1768 Gènova va cedir l'illa a França (Tractat de Versalles). La resistència nacional fou derrotada, i la batalla de Ponte Novo el 8 de maig de 1769 va marcar la fi de la independència i l'establiment de la sobirania francesa. El 30 de novembre de 1789 els revolucionaris van proclamar l'illa part de França. El 26 de febrer de 1790 es va crear el departament. Paoli fou amnistiat i nomenat president del consell general el setembre de 1790.

A partir del 1792 i sobretot el 1793 Paoli es va distància de la Convenció. L'11 d'agost de 1793 Còrsega es va dividir en dos departaments: Golo (l'alta Còrsega) i Liamone (Còrsega del sud). Pascal Paoli rebutjà sotmetre's a la Convenció i va obtenir l'ajut de Gran Bretanya. L'illa tornarà a ser independent breument el 15 de juny de 1794, i el 19 del mateix mes es va proclamar el Regne Anglocors sota protectorat britanic i amb el rei d'Anglaterra com a sobirà; pero el tractat de París va obligar als britànics a renunciar al protectorat i el 15 d'octubre de 1796 Còrsega fou reincorporada a França. El 19 d'abril de 1811 els dos departaments de Golo i Liamone foren reunificats en el departament de Còrsega. El 12 d'abril de 1814 es va establir un govern provisional del regne de Còrsega a Bàstia que el 27 d'abril de 1814 va acceptar el protectorat britànic però el 18 de juny de 1814 l'illa fou reconeguda francesa.

Des de llavors va romandre en poder de França que no va parar d'intentar eliminar els seus trets característics.

Vegeu: Regne Anglocors i Pascal Paoli

Segona guerra mundial[modifica | modifica el codi]

L'11 de juliol de 1940 el departament va quedar sota control del govern de Vichy i el 12 de novembre de 1942 fou ocupada pels italians. El 9 de setembre de 1943 van arribar els alemanys. El 4 d'octubre de 1943 la població es va revoltar contra els ocupants i fou el primer departament francès a quedar alliberat.

Moviments nacionalistes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Nacionalisme cors

Des del 1962 van començar a arribar francesos "pieds noirs" procedents d'Algèria que es van establir a la part oriental sovint com a viticultors. Això va produir casos de corrupció que van perjudicar als insulars. El 9 de gener de 1970 es va establir la regió de Còrsega, sense poders, separant-la de la regió de Provence-Alpes-Côte d'Azur-Corse.

El 1975 es van produir els esdeveniments d'Alèria en què el moviment autonomista l'ARC va destapar un escàndol lligat a la vinificació per part dels pieds noirs. La cava d'un viticultor fou ocupada per manifestants i assaltada per la policia que va matar a tres persones. L'1 de gener del 1976 va quedar dividida en els departaments de l'Alta Còrsega i Còrsega del sud, segons l'acord adoptat el 1975.

L'any 1976) es va crear el Front d'Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) que va començar una campanya d'atemptats amb bomba. L'organització fou formalment dissolta pel govern francès el 1983 però el moviment va passar a la clandestinitat sota el nom d'Ex-FNLC. El 2 de març de 1982 va obtenir un status especial amb assemblea electa però sense poder. El 13 de maig de 1991 l'anomenat "estatut Joxe" li va concedir una limitadíssima autonomia superior a la d'altres regions (col·lectivitat territorial) amb consell executiu però sense capacitat legislativa.

El 1998 fou assassinat el prefecte regional Claude Erignac i el va substituir Bernard Bonnet que va destapar molts afers de corrupció i la pràctica d'un sistema mafiós amb bandes organitzades en el que intervenien els representants de l'estat. El 1999 els nacionalistes quasi van doblar la seva representació en les eleccions. Es va destapar l'escàndol de "Chez Francis" en el que membres de la policia GPS (creada arran de l'assassinat del prefecte Erignac) van reconèixer haver incendiat un restaurant. Bonnet, considerat màxim responsable pel seu càrrec, fou destituït i substituït par Jean-Pierre Lacroix. Els nacionalistes sota la direcció de Jean-Guy Talamoni es van reagrupar i van iniciar converses amb l'estat francès per redefinir l'estatut de l'illa (el procés de Matignon) amb la idea d'aconseguir major autonomia.

El 2000 l'ex-líder nacionalista Jean-Michel Rossi fou assassinat i el va seguir l'agost del 2001 François Santoni. El 2003 fou detingut Yvan Colonna, acusat de l'assassinat del prefecte Erignac. El juliol un referèndum sobre la reforma de les institucions, no va obtenir la majoria.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (en castellà) Boletín de la Real Academia de la Historia, Volums 165-167, 1969, pàg. 169.
  2. Atti del Parlamento italiano (en italià). Istituto poligrafico e zecca dello Stato, 1866, p. 143. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Còrsega Modifica l'enllaç a Wikidata