Història de Kenya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Kenya és la del territori que ocupa modernament, ja que no té existència anterior.

Precolonització de Kenya[modifica | modifica el codi]

Segons fòssils trobats en l'Àfrica de l'Est, els primers protohumans van viure en la regió fa més de vint milions d'anys. Altres descobriments indiquen que homínids com l'Homo habilis i l'Homo erectus van viure a Kenya fa 2,6 milions d'anys. Pobles cuixites d'Àfrica del nord van arribar en la regió coneguda ara sota el nom de Kenya als voltants del 2000 aC.

Els primers mercaders àrabs van començar a freqüentar les costes de Kenya cap al segle I després de Crist. La proximitat de la península àrab era propícia a la colonització, i de les colònies àrabs i perses van aparèixer al llarg de les costes ja abans del segle VIII segons la tradició, si be cap establiment té constancia abans del segle X. Durant el 1r mil·lenni, pobles nilòtics i bantus va emigrar a la regió, i aquests últims formen ara els 3/4 de la població de Kenya. Per a les necessitats del comerç entre aquest diferents pobles es va desenvolupar la cultura swahili, mestissatge entre la cultura àrab i africana.

Establiment musulmà[modifica | modifica el codi]

Al segle XIII els perses (anomenats shirazis) establerts a la costa de Somàlia ven emigrar cap a Kenya i es van establir a algunes localitat principalment a Shanga i Manda; van enllaçar a les famílies regnants a Malindi i Mombasa (tradicionalment enemigues una de l'altra). Una família àrab d'Oman va formar una dinastia (els nabhani) a l'illa de Pate, que van prendre el títol bantu de "fumo" (llança). El sultanat de Vumba Kuu va sorgir de l'aliança matrimonial entre caps locals i caps shirazis; en aquest sultanat es va establir la família àrab dels Ba Alawi, una família de xerifs d'Hadramaut, que van assolir el poder el segle XVIII i van agafar el títol de diwani amb un malnom bantu. Totes aquestes colònies musulmanes van gaudir de gran prosperitat entre el segles XIII i XVI.

L'arribada dels portuguesos al segle XVI posà en dubte el predomini àrab sobre la costa; un altra factor de decadència fou la dislocació al continent, com la dels galles, i la decadència general del món musulmà als segles XVI i XVII. Els musulmans de Mombasa van cridar en ajut contra els portuguesos a l'imam d'Oman que el 1698 van derrotar als lusitans i progressivament els van acabar expulsant fins al Rovuma. Els pocs cristians convertits van desaparèixer després de l'expulsió portuguesa. L'autoritat omanita sobre la costa s'exercia per mitjà dels xeics i caps locals amb gran autonomia; encara que els omanites eren ibadites, a la zona predominava la tendència xafiïta introduïda pels xerifs i sayyids d'Hadramaut establerts en gran nombre als segles XIV i XV. Soita el domini omanita i després zanzibarí, molts notables van estudiar a la Meca, Medina, el Caire o Istanbul i entre aquestos estudiants eren nomenats els cadis de les principals ciutats. Un d'aquestos, Sayyid Abd al-Rahman ibn Ahmad fou el primer gran cadi o Shaykh al-Islam de Kenya el 1897.

El 1846 Malindi ja havia estat destruïda pels atacs dels galles o oromos (igual que la seva vassalla Gedi) quan hi va estar el missioner J. C. Krapf, probablement ja des del 1697 quan les notícies desapareixen, però poc després els zanzibarís la van reconstruir i van crear un centre agrícola que el 1870 tenia una producció notable. Després del 1850 musulmans somalis van creuar el Juba i es van establir al sud del riu a la regió de Tana, dominada fins aleshores pels oromos; aquest procés va islamitzar als rendille, als bora i als mateixos oromos.

A la segona meitat del segle XIX es va produir també una notable emigració d'indis, la major part musulmans, cap a Kenya; molts d'aquests indis eren ismaïlites khojas (nizarites), bohores (ismaïlites mutazalites) o memons (hanafites).

El 1880 Zanzíbar exercia el control sobre la costa de Kenya però alemanys i britànics van començar a disputar aquesta sobirania; el 1884 els alemanys van declarar el protectorat a la costa de Tanganyka i el 1885 el protectorat sobre el sultanat de Witu establert el 1865 per una branca dels nabhani de Lamu que havien perdut aquest sultanat a mans de Zanzíbar i el sultà del qual, Ahmad Fumolutti àlies Simba (lleó), no reconeixia l'autoritat de del sultà zanzibarí. El 1886 un acord angloalemany va reduir el domini de Zanzíbar a una franja costanera de 15 kms entre la frontera de Moçambic i Kipini a Kenya, algunes illes i un territori entre 8 i 15 kms a la costa de Somàlia.

Època colonial[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Companyia Imperial Britànica de l'Àfrica Oriental, Àfrica Oriental Britànica i colònia de Kenya

La història colonial de Kenya va començar amb la creació d'un protectorat alemany sobre possessions del soldà del Zanzíbar, i després l'arribada de la British East Africa Company el 1888. Les rivalitats entre aquests dos països van cessar quan Alemanya, després de sufocar (agost) la revolta dels musulmans abushiris de Tanganyka (1898-1890) va renunciar a les seves possessions costaneres en favor del Regne Unit el 1890. Witu, transferit als britànics es va revoltar sota Fumo Bakari, successor d'Ahmad Fumolutti àlies Simba, que al sentir-se traït va expulsar a alguns alemanys i quan aquestos es van oposar en va matar a 9; els britànics van haver de fer una expedició de càstig; encara van esclatar dos revoltes més dirigides per Fumo Bakari i per Fumo Omari i el 1894 fins que el darrer fou enviat a l'exili a Zanzíbar (ja sota domini britànic) on va morir. El 1895, a causa de l'injerencia britànica en l'elecció de wali de Mombasa (Mbarak, el candidat favorit del poble, fou apartat en favor d'un probritànic), va esclatar la revolta dels mazruis a Takanugu, una fortalesa de la família mazrui al nord de Mombasa, dirigida per Mbarak; la revolta es va estendre a tota la costa de Kenya de Malindi a la frontera amb Tanganyka i va obtenir el suport de Mbarak ibn Rashid, oncle de Mbarak, fill del darrer sultà mazrui independent de Mombasa abans de ser deposada la dinastia pels zanzibarís. La revolta no va poder ser dominada fins al març de 1896 i els seus caps es van refugiar a Tanganyka.

El Govern britànic establí el 1895 el control directe sobre l'anomenat protectorat de British East Africa; el primer comissari del protectorat fou Arthur Harding que havia servit a Egipte i Turquia i va permetre als musulmans exercir cert paper en l'administració, ja que eren els únics lleument preparats; molts musulmans van exercir com a liwalis (governadors locals) i mudirs, governant els liwalats i els mudariyyats costers i exercint també com a cadis (jutges); el 1902 la Gran Bretanya permeté als colons blancs accedir als altiplans fèrtils. Aquests colons van tenir una influència en el govern ja abans que el territori fos declarat colònia de la corona el 1920; el govern colonial va excloure als africans de participació política directa fins a 1944. D'octubre de 1952 a desembre de 1959, la rebel·lió de Mau Mau va combatre la llei colonial britànica. Els responsables britànics van fer llavors participar cada vegada més dels africans en els processos governamentals, amb la finalitat de tallar als rebels el seu suport. Les primeres eleccions directes per a Africans en el Consell legislatiu van tenir lloc en 1957.

La independència[modifica | modifica el codi]

Encara que els Britànics volien transmetre el poder a un grup moderat, va ser la Kenya African Nacional Union (KANU) de Jomo Kenyatta, membre de la tribu dels kikuyu i antic pres sota la llei marcial, qui formà finalment el primer govern poc després la independència del país el 12 de desembre de 1963. Un any més tard Kenyatta esdevenia el primer president de la república.

En 1964 el partit minoritari, Kenya African Democratic Union (KADU), coalició de petites tribus que temien l'hegemonia de la més gran, es va auto-dissoldre i s'incorporà a la KANU. El 1966 es va crear el Kenya People's Union (KPU), un partit petit però ocupant un gran paper. Era dirigit per Jaramogi Oginga Odinga, ex vicepresident i notable luo. Després d'una visita de Kenyatta a la província de Nyanza, el KPU fou prohibit i el seu cap empresonat i es va establir el sistema de partit únic. A la mort de Kenyatta el 22 d'agost de 1978, el vicepresident Daniel Arap Moi es convertí en president provisionalment, i després oficialment el 14 d'octubre. Arap Moi havia estat triat pel cap del KANU i designat com el seu successor.

Al juny de 1982 l'Assemblea nacional va modificar la Constitució establint el sistema de partit únic. L'1 d'agost de 1982 la Força Aèria Kenyana va intentar un cop d'estat radical, que fou reprimit per l'exèrcit que va romandre lleial, i per la Unitat de Servei General, ala paramilitar de la policia.

Sota pressió interna i externa, el parlament va revocar el desembre de 1991 el sistema de partit únic i el desembre de 1992 es van celebrar eleccions multipartidàries que van donar al KANU la majoria dels escons i Arap Moi fou reelegit per altres cinc anys; l'oposició va obtenir el 45% dels vots però la seva divisió va ajudar al KANU a mantenir el poder. El nombre de partits polítics va passar d'11 a 26 arran d'una liberalització al novembre de 1997. El desembre de 1997 Arap Moi fou reelegit per altres cinc anys i el KANU va conservar una petita majoria al parlament.

No podent constitucionalment representar-se a les eleccions del desembre de 2002, Arap Moi va intentar sense èxit fer d'Uhuru Kenyatta, fill del primer president de Kenya, el seu successor. Una coalició dispar de partits d'oposició va guanyar les eleccions, i el seu cap, Mwai Kibaki, antic vicepresident, fou escollit President per una àmplia majoria.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Kenya
  • N. Chittick, Zamami: A survey of East African History, ed. B. A. Ogot, 1973