Història de Líbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Libis antics representats pels egipcis.

Líbia és el nom que van donar els africans a la fins llavors coneguda i de manera molt particular a la costa africana del Mediterrani. Les primeres mencions que apareixen de Líbia en la història, es refereixen als guerrers libis contractats com mercenaris per l'Antic Egipte, al primer mil·lenni abans de l'era comuna. Els fenicis van establir ciutats en la part occidental de la franja costanera del que avui és Líbia, mentre que els grecs feien el mateix a la part oriental. Més tard, la franja costanera va formar part de l'Imperi Romà, del regne vàndal de Genseric i de l'Imperi Bizantí. L'any 643 la zona va caure sota el domini dels àrabs. Posteriorment el territori va passar a formar part, amb una relació més o menys estreta, de l'Imperi Otomà (segle XVI). El 1912 es va convertir en una colònia italiana.

Líbia abans de la invasió àrab[modifica | modifica el codi]

El territori de la moderna Líbia té històries separades fins a l'època romana, com la Tripolitània i la Cirenaica, ambdues a la costa. L'interior de l'actual Líbia estava en mans de tribus berbers assentades en els oasis.

La Tripolitània va ser originalment un grup de colònies fenícies establertes durant el segle V aC que després van passar a dependre de Cartago. Els fenicis van fundar a la zona tres grans colònies: Oea (actualment Trípoli), Labda (més coneguda pel nom que posteriorment li van donar els romans: Leptis Magna) i Sabrata, en una àrea que es va conèixer col·lectivament com a Trípolis (tri + polis, «tres ciutats»). Cartago i els seus territoris africans (entre els quals hi havia Trípoli o la Tripolitània, com la van anomenar els romans) van caure sota el domini de Roma als anys 140 aC durant la Tercera Guerra Púnica.[1] No obstant això, la Tripolitània no va ser integrada a l'imperi, sinó assignada a un aliat de Roma, el rei de Numídia. Un segle més tard, Juli Cèsar va deposar al rei de Numídia, doncs havia donat suport al seu rival Gneu Pompeu Magne en les guerres civils de Roma, i va annexionar el seu territori a l'Imperi Romà, organitzant Tripolitània com una província romana.

La importància econòmica de Trípoli venia del seu caràcter com a port terminal de les rutes de caravanes que creuaven el Sàhara i unien la costa mediterrània amb el llac Txad i Tombuctú.

A l'altre costat del golf de Sirte, la Cirenaica va ser colonitzada pels grecs, abans territori de cultura egípcia, imperi del qual havia format part durant milers d'anys en diferents intervals. Colons doris van fundar Cirene al segle VII aC en un fèrtil altiplà uns 20 quilòmetres terra endins amb pluges regulars. Durant els següents dos-cents anys, quatre importants colònies gregues es van establir a l'àrea: Barca (Merj), Euespèrides (més tard Berenice, actualment Bengasi), Taquira (més tard Arsinoe, actualment Tocra) i Apol·lònia de Cirene, el port de Cirene. Juntament amb Cirene, es va conèixer al conjunt com Pentàpolis cirenaica. La fèrtil plana costanera on es troben pren el nom de la més pròspera de les ciutats, Cirene.

Les ciutats gregues de Pentàpolis van resistir els intents d'annexió egipcis i cartaginesos, però l'any 525 aC, l'exèrcit de Cambises II (fill de Cir el Gran, rei de Pèrsia), després de conquerir Egipte, va arribar també fins a la Cirenaica, la qual va romandre sota domini egipci (governat o no aquest pels perses) durant els dos següents segles. Més tard, al 331 aC, Cirene va ser conquerida per Alexandre el Gran, incorporant-se posteriorment a l'Egipte ptolemaic. Ptolomeu VIII va llegar la Cirenaica al seu fill natural Ptolemeu Apió el qual, a la seva mort, el 96 aC, va deixar el seu regne en herència a Roma. Cirenaica es va convertir en una província romana que també incloïa Creta en el 74 aC.

Independentment dels avatars polítics, l'economia i la cultura van florir a la Pentàpolis. Cirene va esdevenir un dels centres artístics i intel·lectuals del món grec. Per exemple, durant el segle IV aC va florir l'escola cirenaica, una escola filosòfica que ensenyava una doctrina hedonista que definia la felicitat com la suma dels plaers humans, probablement prenent inspiració del suau clima de la zona.

Durant més de quatre segles, Tripolitània i Cirenaica van ser pròsperes províncies romanes. Prova d'això són les imponents ruïnes de Leptis Magna (on va néixer l'emperador romà Septimi Sever), prop de l'actual Trípoli, testimonis de la vitalitat de la regió, on populoses ciutats i fins i tot ciutats més petites van gaudir dels avantatges de la vida urbana, de la mateixa manera que en qualsevol altre racó de l'imperi. No obstant això, el domini romà es va circumscriure a la costa, deixant l'interior a les tribus berbers (per exemple, fins a finals del segle I dC, no va ser ocupada l'àrida costa del golf de Sirte, permetent la comunicació per terra entre ambdues províncies). Tanmateix, ambdues zones van conservar característiques diferents: púnica la primera, grega la segona.

Sota el domini ptolemaic, s'havia creat a la Cirenaica una gran comunitat jueva, la grandària s'havia vist incrementada amb l'arribada de milers de deportats després de la fallida rebel·lió jueva contra els romans i la destrucció de Jerusalem (any 70). Al 115 els jueus de la Cirenaica es van alçar en una revolta que aviat es va estendre a Egipte i Palestina. La rebel·lió no va ser sufocada fins al 118, no sense que abans Cirene fos assaltada, saquejada i patís matances pels rebels jueus. Es va requerir un segle perquè Cirene recuperés la seva prosperitat.

Amb la partició de l'imperi el 395, la Cirenaica va ser assignada a l'imperi oriental, mentre que Tripolitània va quedar dins de l'occidental. Aquesta divisió es va veure reflectida també en el terreny religiós. El cristianisme, que s'havia difós per tots dos territoris des del començament del segle II va tenir dos focus d'atracció. La Tripolitània va quedar sota la jurisdicció del papa de Roma, mentre que la Cirenaica va quedar sota el patriarca d'Alexandria.

Al segle V la Tripolitània va ser conquerida pels vàndals, els quals, al comandament de Genseric havien creat un potent regne amb capital a Cartago. No obstant això, els vàndals van perdre ràpidament el seu esperit guerrer i el seu regne va ser destruït i conquerit pel general bizantí Belisari en el següent segle (533), després d'una cara campanya militar que va llastrar els recursos de l'Imperi Romà d'Orient, que encara aspirava a aconseguir la reunificació de l'Imperi Romà. De nou, la Cirenaica i la Tripolitània estaven sota la mateixa sobirania. No obstant això, la irrupció dels vàndals havia destruït l'ordre social romà i la conquesta bizantina no va poder recuperar-lo. Els bizantins van nomenar governadors que van imposar asfixiants impostos per sufragar les despeses militars, mentre que les ciutats i els serveis públics van seguir la seva decadència.

Incorporació a l'islam[modifica | modifica el codi]

Els àrabs van entrar a Líbia l'any 642 en el seu camí cap a l'oest. Aquest any, Amr ibn al-As, un general àrab del califa Omar I va conquerir la Cirenaica, establint-hi les seves casernes, per als àrabs la Cirenaica va passar a anomenar-se Barqa). Dos anys després van avançar cap a la Tripolitània, on, a finals de la dècada, les aïllades guarnicions bizantines de la costa van ser conquerides, completant el domini de la regió. Els regnes berbers de l'interior van ser conquerits el 662, no sense gran resistència. Cartago va caure l'any 693. En els segles següents, la pràctica totalitat dels habitants de la zona es van convertir a l'islam. L'idioma i la cultura àrabs van esborrar la cultura romana cristiana i gairebé la llengua berber (reduïda a unes poques zones). Mentre que els habitants de la Tripolitània van percebre les afinitats semítiques entre àrabs i púnics, els monofisistes de la Cirenaica van rebre amb els braços oberts als àrabs com alliberadors de l'opressió ortodoxa dels bizantins, i dels alts impostos imperials (els regnes àrabs estenien una política de baixos impostos, compensada per elevats impostos per als no musulmans).

Després de la conquesta, el nord d'Àfrica va ser governada per una successió d'emirs, subordinats al poder del califa (primer els Omeies de Damasc i després del 750, els Abbasí de Bagdad). L'any 800, el califa Harun al Rashid va nomenar emir Ibrahim ibn Aghlab, el qual va crear un emirat hereditari i formalment dependent del califa a Kairuan, que incloïa la Tripolitània (la Cirenaica va romandre en l'òrbita d'Egipte). Els aglabís van reparar el sistema d'irrigació romà, destruït després de les conquestes àrabs, i per la manca de les habilitats agrícoles i organitzatives de les que no tenien inicialment els nous conqueridors, i van aconseguir restaurar la vitalitat de la zona.

Al final del segle IX, la tribu berber dels kutames es va convertir al xiisme i va acabar amb el regne aglabí (sunnites) l'any 909. El xiisme havia aconseguit una gran acceptació entre els musulmans no àrabs, que eren menyspreats pels àrabs que regien el califat. Els kutama van adoptar a un dirigent xiïta de Síria, i el van proclamar imant del territori que havien conquerit, que havia inclòs la Tripolitània. Aquest és l'origen de la dinastia fatimita. Els fatimites van conquerir Egipte l'any 969 i van traslladar allí la seva capital, establint un califat xiïta rival del sunnita de Bagdad.

Els fatimites van deixar el govern d'Ifriquiya (la part oriental del Magrib que comprèn la Tripolitània i l'actual Tunísia i Líbia) a vassalls berbers, els Zirís (972). Va ser una època de decadència. L'any 1049 l'emir zirí va abandonar el xiisme i va trencar amb els fatimites.

Líbia otomana[modifica | modifica el codi]

L'any 1510 Ferran el Catòlic va conquerir Trípoli, Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic va cedir la ciutat l'any 1528 als Cavallers de Sant Joan que havien estat expulsats de Rodes pels turcs. Els cristians van ser expulsats l'any 1553 per corsaris turcs d'Algèria, actuant en nom de l'Imperi Otomà. Istanbul mantindria una sobirania sobre la zona que es va fer gairebé nominal quan l'any 1711 Ahmed Karamanli va prendre el poder fundant la dinastia Karamanli, que es va mantenir fins als anys 1830, en què l'Imperi Otomà va prendre directament el control sobre el que es va denominar el baixalat de Trípoli. L'any 1912, quan Egipte, Tunísia i Algèria estaven ja sota el control del Regne Unit o de França, i l'Imperi otomà estava ocupat amb les guerres dels Balcans, el Regne d'Itàlia va conquerir el territori libi després de la Guerra italo-turca.

Colònia italiana[modifica | modifica el codi]

En les últimes dècades del segle XIX les principals potències europees havien colonitzat la quasi totalitat del continent africà. La conferència de Berlín del 1884 havia organitzat el repartiment colonial d'Àfrica, deixant el que es consideraven les millors zones sota el control de les potències de primer ordre. Itàlia, que no gaudia d'aquest estatus, havia quedat al marge del repartiment colonial.

Itàlia es va procurar a si mateixa un imperi colonial al territori libi envaint-lo l'any 1912, aprofitant d'aquesta manera la proximitat amb la península italiana i la debilitat de l'Imperi Otomà. Líbia havia estat, fins aquest moment, i a causa del desconeixement dels seus potencials recursos per part de les nacions colonials europees, sota el control més o menys directe de l'Imperi Otomà, sense tenir més rellevància des del punt de vista geoestratègic.

La presència italiana es va afermar amb l'arribada al poder de Benito Mussolini a Itàlia (1922). Tanmateix, això va portar aparellat l'increment dels problemes derivats del règim colonial. Malgrat l'extremada pobresa de la major part del territori, el govern italià va intentar l'assentament de colons italians, especialment de Sicília i del sud d'Itàlia.

Famílies senceres d'italians viatjaven a la recerca d'un millor futur, esperançats per la promesa de rebre terres gratuïtes per part de l'estat. Però aquestes terres no eren les millors i malgrat la proximitat amb Itàlia, eren totalment diferents ja que eren en gran mesura zones desèrtiques o semidesèrtiques. Les terres més aptes per al cultiu es troben al litoral mediterrani, de manera que les poblacions natives van ser desplaçades per donar espai als colons. Això va provocar conflictes amb la població autòctona, que van acabar l'any 1931, data en què els Sanusis (confraria musulmana) van abandonar la resistència enfront dels italians. El cap dels Senusi era el xeic Sidi Idris, que va rebre el títol d'emir de la Cirenaica amb sobirania sobre l'oasi de Cufra.

L'any 1934 el governador Italo Balbo va unir les dues colònies italianes de la Tripolitània i la Cirenaica, creant l'anomenada Líbia italiana, els límits corresponien a l'actual Líbia. Balbo va fer prosperar la seva colònia assentant molts colons italians en viles i ciutats construïdes per a ells. El Regne d'Itàlia s'annexionà la Líbia italiana en 1939.[2] L'any 1940 havia gairebé 120.000 italians a Líbia, és a dir el 13% del total de la població.

Balbo també va iniciar una política d'assimilació dels àrabs de Líbia, amb la creació de nous llogarets per a ells i l'assistència mèdica obligatòria per a tots ells. Molts milers d'aquests libis van ingressar a les forces colonials italianes, constituint dues divisions i fins a un batalló de paracaigudistes.

Durant la Segona Guerra Mundial, es van lliurar crucials batalles en sòl libi, especialment a la Cirenaica, com la de Tobruk, que en gran mesura van decidir la sort de la guerra al seu teatre europeu. Després d'un atac italià a Egipte l'any 1940, els contraatacs britànics van requerir la intervenció de forces alemanyes. El famós Afrika Korps manat pel general Rommel va combatre als aliats dirigits per Montgomery, fins que l'any 1943 va ser finalment derrotat i les tropes de l'Eix expulsades de la costa nord-africana. En el període post-bèl·lic la major part de Líbia queda sota administració britànica, excepte la zona de Fezzan, controlada per França. Durant aquests anys es va crear un petit Partit Comunista Libi.

Primera nació emancipada d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Bandera de Líbia entre 1951 i 1975.

Al final de la guerra els aliats no aconsegueixen posar-se d'acord sobre el futur de l'antiga colònia italiana. Finalment, els recels entre els països occidentals i la Unió Soviètica fan que l'ONU decideixi donar la independència al país deixant-lo en mans de Sidi Idris, xeic dels Sanusi i emir de la Cirenaica (que havia col·laborat amb els aliats durant la guerra), ell proclama una monarquia amb el nom d'Idris I de Líbia.[3] D'aquesta manera, el Regne de Líbia es converteix en la primera colònia africana a aconseguir la seva independència. Aquest fet va contribuir a desencadenar les lluites per la independència africana.

Idris I va governar el país amb sistemes autocràtics i patriarcals. Fidel a la tradició de solidaritat amb la resta del món àrab, Líbia ingressà a la Lliga Àrab l'any 1953 i va prestar ajuda als insurgents algerians durant la seva lluita per la independència de França. En política exterior, manté postures pro occidentals. L'any 1959 s'inicia l'explotació, per part de companyies occidentals, dels recursos petrolífers del país. L'economia, fins aleshores basada en el pasturatge i en una agricultura de subsistència, pateix un canvi radical. Com a conseqüència, es forma una elit privilegiada, lligada a la indústria petroliera i la incipient burocràcia estatal.

Durant la guerra àrabo-israeliana del 1967, Líbia es va solidaritzar amb els països àrabs i va sol·licitar l'evacuació de les bases angleses que subsistien en el territori libi. Aquest mateix any esclaten moviments vaguistes a les ciutats i a la indústria petroliera.

Era Gaddafi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Muammar al-Gaddafi

L'1 de setembre del 1969 l'ala esquerrana de l'exèrcit dóna un cop d'estat i enderroca la monarquia, aprofitant que el rei es trobava de vacances a Turquia. S'instaura un Consell Militar Revolucionari, presidit per un jove i desconegut oficial, el coronel Gaddafi, que nomena un nou govern.

En el transcurs dels mesos següents, la banca és seminacionalizada (l'estat es reserva un 51% de les accions), es promulga una constitució provisional, s'exigeix ​​la retirada de les bases militars que la Gran Bretanya i els Estats Units tenien en el territori, es confisquen els béns dels ciutadans italians i israelians que hagin abandonat el país després del 1961. Al gener del 1970, Muammar al Gaddafi ocupa el lloc de primer ministre sense abandonar el de president del Consell de la Revolució. Durant seu govern disminueix considerablement la pobresa al país fins a considerar-se pràcticament eradicada.

Gaddafi va implantar un règim de govern d'orientació socialista conegut com a Jamahiriya. Home d'origen humil (beduí), era fervent admirador de Gamal Abdel Nasser, el líder egipci amb què, després de la presa de poder, va entaular una estreta amistat. Tots dos líders professaven l'ideal del panarabisme i molt aviat es van posar a la tasca de construir la gran nació àrab. Però Nasser va morir quan la tasca tot just començava. No obstant això, Gaddafi va aconseguir crear aliances amb Egipte i Síria que van portar a la creació d'una efímera federació entre aquests tres estats, que buscava ser el germen de la unió definitiva del món àrab musulmà.

L'any 1970, sota amenaça de retirar la llicència a diverses companyies que explotaven aquest recurs al seu país, Gaddafi va aconseguir establir els preus del petroli que Líbia considerava justos, acabant així amb la tradicional política segons la qual eren les empreses multinacionals les que fixaven els preus que pagaven als estats on realitzaven les explotacions. D'aquesta manera, Gaddafi descobreix per al món àrab el seu potencial com a potència en la geopolítica mundial. La situació generaria la crisi energètica dels anys 1970, provocada pel boicot dels països petroliers a Occident en resposta al seu suport a Israel i més endavant seria la base amb la qual es va crear la OPEP. A l'agost del 1973 va nacionalitzar el 51% del capital de totes les companyies estrangeres.

El 1976, la 22a Olimpíada Mundial de la FIDE es va realitzar a Haifa (Israel), amb la participació de 48 països, i va ser guanyada pels Estats Units, Països Baixos i Anglaterra. Però en el context històric de l'època, amb el conflicte araboisraelià pel mig i antecedents com la massacre de Munic ocorreguda durant els Jocs del 1972 en aquesta ciutat (assalt terrorista a la vila olímpica amb resultat d'11 atletes israelians, 5 terroristes palestins i un oficial de la policia alemanya morts), el realitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud precisament a Israel no podia deixar de tenir serioses implicacions polítiques i diplomàtiques. La major potència d'escacs mundial, l'antiga Unió Soviètica, va decidir no participar. El món àrab, per la seva banda, no només va boicotejar la competició oficial de Haifa sinó que, a més, va convocar a la seva pròpia Olimpíada "no oficial" a Trípoli, Líbia (certament, una "olimpíada contra Israel"), a la qual van acudir 37 països, entre ells El Salvador, que es va situar en primer lloc, seguit de Tunísia, Pakistan, Iraq, Itàlia, Portugal, Uruguai, Turquia i l'Afganistan. Dada interessant és que Filipines va ser l'únic país que va enviar un equip a cada esdeveniment.

Defensor del panarabisme i de l'islam, Gaddafi va fer costat a diversos moviments armats que van recórrer freqüentment al terrorisme contra països occidentals. El Departament d'Estat dels Estats Units va publicar el 1979 una llista de països sospitosos de donar suport al terrorisme, Líbia sempre va estar en el punt de mira de Washington.

Els anys 1980 estan marcats pel seu intervencionisme a l'Àfrica, la seva guerra amb el Txad (país sostingut i mantingut per França) i sobretot pel seu enfrontament amb els Estats Units.

En 1981 es van trencar les relacions diplomàtiques entre els dos països quan el president Ronald Reagan va prohibir els viatges al país nord-africà i va tancar la seva ambaixada a Washington DC, al maig d'aquest any. El 1982 Estats Units va prohibir les importacions de cru libi i va prohibir l'exportació dels seus productes a aquesta nació.

La primera acció d'ofensiva militar dels Estats Units va ser el bombardeig de Líbia a les ciutats de Trípoli i Bengasi, el 15 d'abril del 1986, ordenat per Reagan. L'atac es va centrar en blancs militars i/o terroristes, allunyats de zones urbanes per no danyar els civils i minimitzar els danys col·laterals. Així, van ser blancs prioritaris el camp d'entrenament de terroristes d'Al Jamahiriya, l'aeroport de Trípoli, les casernes d'Al'Aziziyah, seu del maneig de les Forces aèries líbies i residència temporal de Muammar al-Gaddafi, el port militar de Sidi Balal i la Base Aèria de Benina.

Líbia va millorar les seves relacions amb alguns països àrabs, com Síria i Tunísia l'any 1987, encara que la tensió es va aguditzar amb els Estats Units. Després de la negativa de Gaddafi a lliurar als dos agents libis sospitosos de l'atemptat contra un avió nord-americà de Pa Am quan sobrevolava Lockerbie (Escòcia, Regne Unit), el 1988, en què van morir 270 persones, de les quals 189 eren nord-americans. Aquest mateix any millora les seves relacions amb l'OAP.

Els intents d'assolir la unió amb els països del Magrib (Tunísia, Algèria i el Marroc) es van saldar amb recurrents fracassos, fins que Líbia es va adherir a la Unió del Magrib Àrab (UMA) el 1989. També es va relacionar a Líbia amb la bomba que va esclatar en un DC-10 de la companyia francesa UTA, el 19 de setembre del 1989 quan sobrevolava el desert del Níger.

El gener del 1992 el Consell de seguretat de l'ONU va aprovar la resolució 731 que exigia el lliurament dels sis acusats pels esmentats atemptats i dos mesos després la 748 que establia un bloqueig aeri total contra Líbia i l'embargament d'armes, mentre no es complís aquella resolució.

L'11 de novembre del 1993 l'ONU va decidir aprovar un nou paquet de sancions econòmiques. Aquesta resolució, la 883, va suposar l'enduriment de les anteriors amb el tancament de les oficines de les Línies Aèries líbies a l'estranger, la congelació dels seus recursos financers en bancs estrangers i la reducció del personal diplomàtic.

Estats Units va aprovar una llei, coneguda com a Llei D'Amato-Kennedy (1996), que imposava càstigs a les empreses nord-americanes o estrangeres que realitzessin inversions en el sector energètic de Líbia o de l'Iran o que violessin l'embargament comercial imposat per l'ONU.

El 1997 Líbia inicia el seu programa nuclear secret, amb l'ajuda del científic pakistanès Abdul Qadeer Khan. A inicis del 2004, Urs Tinner, amb el seu germà, Marc, i el pare, Friedrich, els tres enginyers, van ser detinguts per les autoritats suïsses, acusats de lliurar a Líbia material destinat a la fabricació de centrifugadores per produir urani enriquit. La família Tinner va mantenir contacte estret amb Abdul Qadeer Khan, pare de la bomba nuclear del Pakistan i cap d'una xarxa de mercat negre que va subministrar a l'Iran i a Líbia tecnologia atòmica. Dues empreses suïsses van exportar material a Khan per realitzar el seu projecte nuclear al Pakistan. D'altra banda, Urs Tinner va reconèixer haver jugat un paper en el cas de la confiscació del material nuclear amb destinació a Líbia. És a dir, haver estat informant de la CIA. Fonts de la intel·ligència nord-americana asseguren que Urs Tinner va ser reclutat per la CIA al voltant del 2000. Les centrifugadores que es dirigien de Malàisia a Líbia, van ser confiscades a la drassana de Tarent (Itàlia). Aquest fet va portar al govern de Trípoli a admetre el seu programa atòmic clandestí, i a haver-lo d'abandonar després (el 2004).

Restabliment de relacions amb Líbia[modifica | modifica el codi]

Després de pressions internacionals i de la intervenció de qui va ser president sud-africà Nelson Mandela, el Govern de Trípoli va acceptar que el 5 d'abril del 1999 els dos agents libis, Abdel Baset al Megrahi i Al Amin Khalifa Fhemah, acusats de l'atemptat de Lockerbie (Escòcia), fossin jutjats a La Haia per un tribunal escocès. El mateix dia l'ONU va anunciar la suspensió de l'embargament. Líbia va acudir com a convidada el 15 d'abril del 1999 a la III Conferència Euromediterrània de ministres d'Exteriors a Stuttgart (Alemanya).

El Ministeri britànic d'Exteriors va anunciar el 7 de juliol del 1999 que el Regne Unit reprendria les relacions diplomàtiques amb Líbia després de quinze anys de ruptura, després de la col·laboració prestada pel Govern de Líbia en l'aclariment de la mort d'una policia britànica a les portes de l'Ambaixada líbia a Londres el 1984.

El 13 de setembre del 1999, els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea van suspendre les mesures restrictives preses contra Líbia. El 2 de desembre d'aquest any el primer ministre italià Massimo D'Alema va mantenir a Trípoli una entrevista amb Gaddafi, primera amb un líder occidental des del 1992. El diàleg es va saldar amb el compromís libi de negar ajuda i protecció als responsables d'actes terroristes.

Al març del 2001 es va formar oficialment la Unió Africana, durant una cerimònia duta a terme a la ciutat líbia de Sirte. A l'agost del 2001, Estats Units va prorrogar la llei D'Amato per cinc anys, si bé al mes següent Gaddafi condemnava els atemptats de l'11 de setembre a Nova York i Washington DC.

El 28 de maig del 2002, el govern libi va oferir 2.700 milions de dòlars per indemnitzar les famílies de les 270 víctimes de l'atemptat de Lockerbie, i un any després va acceptar la responsabilitat civil en aquesta acció terrorista.

El 12 de setembre del 2003 el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar l'aixecament formal de les sancions imposades a Líbia el 1992, que incloïen l'embargament aeri, d'armes i d'equipament industrial.

El 17 de setembre del 2003 el President del Govern d'Espanya, José María Aznar, va iniciar una nova etapa de visites de mandataris europeus a Líbia. Aznar va viatjar acompanyat del secretari d'Estat de Comerç, Francisco Utrera, i d'una delegació d'alts directius de 28 empreses espanyoles dels sectors de turisme, alimentació, hidrocarburs, construcció, ferrocarrils, sanitat i educació, sectors que els tècnics del Ministeri d'Economia consideraven els de major interès en el mercat libi. Al marge de l'entrevista personal amb Muammar al-Gaddafi, un dels actes fonamentals del viatge oficial seria la celebració d'una trobada empresarial, que presidiria el mateix José María Aznar amb el primer ministre libi, Sukri Gahnen, i en el qual els empresaris espanyols negociarien acords de cooperació, d'inversió i comercials amb aquest país nord-africà.

El 19 de desembre del 2003, el president nord-americà George W. Bush va anunciar el compromís del líder libi Muammar al Gaddafi d'abandonar els seus programes de desenvolupament d'armes de destrucció massiva (programes i activitats químics, biològics, nuclears i de míssils balístics d'aquest país), i permetria als inspectors internacionals entrar al país incondicionalment.

El 9 de gener del 2004 el govern libi i els familiars de les 170 víctimes de l'atemptat a l'avió de la companyia UTA el 1989 van signar a París un acord d'indemnització, el que va obrir la porta a la normalització dels llaços entre París i Trípoli (Líbia).

Al mes següent, el govern dels Estats Units anunciava l'aixecament de diverses de les sancions imposades a Líbia.

Al març del 2004 la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació de Sierra Leone estableix que Líbia i Libèria havien ensinistrat i donat suport als rebels del Front Revolucionari Unit (FRU), la sagnant guerrilla que entre 1991 i 2001 va desafiar l'autoritat del govern d'aquest país. En aquest conflicte van morir 50.000 persones. Líbia va ser condemnada per l'ONU a pagar compensacions al govern de Sierra Leone.

El 25 de març del 2004, Tony Blair visita Trípoli i s'entrevista amb Gaddafi. És el segon primer ministre britànic que visita el territori de Líbia, abans ho va fer Winston Churchill quan el territori era administrat per la Gran Bretanya. Coincidint amb la visita de Blair, la Royal Dutch Shell va anunciar que va establir un contracte amb la petroliera estatal de Líbia.

L'última setmana d'abril, Gaddafi va visitar Brussel·les i es va reunir amb funcionaris europeus encapçalats per Romano Prodi. Va ser el seu primer viatge a Europa en 15 anys i la comprovació que Occident ha canviat la seva posició davant el règim libi a causa de la nova política de portes més obertes a les multinacionals occidentals.

El 28 de juny William Burns, membre del govern dels Estats Units, va inaugurar formalment la nova Oficina de Contacte dels Estats Units a Trípoli i el restabliment de relacions diplomàtiques directes. George W. Bush, va enviar una carta a Gaddafi en què va elogiar la cooperació de Líbia al desmantellat dels arsenals prohibits i en el procés de portar les relacions bilaterals a un nivell esperat. A més, va expressar el seu compromís de col·laborar amb el règim libi per normalitzar els llaços polítics, econòmics, comercials i culturals, mentre que Líbia no només paralitzava els seus programes militars secrets, sinó que donava informació sobre la col·laboració amb altres països i xarxes de distribució en matèria d'armes nuclears, químiques i biològiques.

A l'agost del 2004 Líbia va anunciar que pagaria 35 milions de dòlars a més de 160 persones afectades per l'atemptat terrorista contra la discoteca berlinesa "La Belle", l'any 1986, del qual els tribunals alemanys van responsabilitzar els serveis secrets libis.

L'11 d'octubre els ministres de Relacions Exteriors de la Unió Europea van acordar aixecar l'embargament d'armes que havien imposat a Líbia 18 anys enrere.

El 15 d'octubre el canceller d'Alemanya Gerhard Schroeder va arribar a Líbia en visita oficial. És la primera vegada en la història que un canceller alemany visita Líbia i va ser possible gràcies al fet que el govern libi va pagar el primer desemborsament de la compensació a les víctimes de "La Belle". Alemanya és el segon soci comercial de Líbia. Per això en aquesta gira el canceller alemany va estar acompanyat per empresaris del seu país, especialment interessats en contractes de transport i per a la construcció d'infraestructura turística, així com el negoci del petroli. De fet, Líbia subministra una mica més del 10% del cru importat per Alemanya i se situa en el quart lloc entre els seus proveïdors, després de Rússia, Noruega i Gran Bretanya.

L'any 2006 Estats Units va treure a Líbia de la llista de països que donen suport al terrorisme.

El 5 de setembre del 2008 la secretària d'Estat dels Estats Units, Condoleeza Rice, va arribar a Trípoli en una visita històrica, la primera visita d'un alt funcionari nord-americà a Líbia des de feia 56 anys, 40 d'ells amb Gaddafi al poder.

El 23 de desembre del 2008, el rei espanyol Joan Carles I, va començar a Trípoli el seu primer viatge a Líbia. El viatge del rei va respondre a una invitació del líder libi Muammar al-Gaddafi, la visita a Espanya el desembre del 2007 va marcar un abans i un després en les relacions polítiques i econòmiques entre els dos països.

La relació del coronel Gaddafi amb els països occidentals ha experimentat un canvi radical en els últims anys, motivat per la nova actitud del líder libi davant del terrorisme i pel seu compromís d'abandonar la producció d'armes de destrucció massiva i acceptar la visita d'inspectors internacionals. Un altre gest de bona voluntat per part de Gaddafi va ser acceptar l'extradició de les sis infermeres búlgares que van ser condemnades a mort a Líbia per la seva suposada participació en la infecció de sida a 400 nens en un hospital.

Tot això ha tingut com a conseqüència la integració progressiva de Líbia a la comunitat internacional, així com la rehabilitació de Gaddafi.

Rebel·lió del 2011[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Civil Líbia

El 15 de febrer del 2011 començaren unes protestes que van evolucionar cap a una revolució estesa a tot el país a finals de febrer, després de les que hi va haver a Tunísia, Egipte i altres del món àrab el mateix any,[4] i finalment una guerra civil en la que després d'unes setmanes amb els fronts estancats, els revoltats van prendre el mes d'agost Brega (al front de l'est), Zlitan (150 quilòmetres a l'est de Trípoli), al-Zauia (a l'oest) i Garian (a les muntanyes del sud), controlant les principals fonts d'energia, sobretot després d'haver pres el port petrolier de Brega i la refineria de Zauia, i Trípoli, on es refugia Muammar al-Gaddafi va quedar assetjat pel sud, l'est i l'oest, sense maniobra per mar,[5] que és atacada el 21 d'agost, quan és capturat Saad al-Gaddafi i inicialment es creia que també Saïf al-Islam,[6] i es rendeix Mohamed al-Gaddafi, però escapa de seguida. La major part Tripoli cau amb facilitat el 22 d'agost, i el complex presidencial el 23, mentre els gaddafistes es concentren i fan forts a alguns barris de Trípoli i a Sirte,[7] amb forta activitat de franctiradors, mentre Gaddafi és amagat[8] i fuig a Sirte, que finalment cau el 20 d'octubre, i l'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Gaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, sent linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Scullard, Howard Hayes. A History of the Roman World. 753 to 146 BC. Routledge, 2002, p.310 i 316. ISBN 0-415-30504-7. 
  2. Rodogno, Davide. Fascism's European Empire: Italian Occupation During the Second World War (en anglès). Cambridge University Press, 2006, p. 65. ISBN 0521845157. 
  3. Cyr, Ruth N.; Alward, Edgar C. Twentieth Century Africa (en anglès). iUniverse, 2001, p. 296. ISBN 1475920806. 
  4. Shadid, Anthony. «Libya Protests Build, Showing Revolts' Limits». The New York Times, 18 febrer 2011 [Consulta: 22 febrer 2011].
  5. «Gaddafi es prepara per a una “última batalla” a Trípoli». El Punt Avui, 21/08/11. [Consulta: 22/8/11].
  6. «El Tribunal Penal Internacional confirma la detenció de Saif al-Islam». Ara, 22∕8∕2011. [Consulta: 22∕8∕2011].
  7. «Els gaddafistes es fan forts als últims bastions i els rebels asseguren que els controlaran "en qüestió de dies"». Ara, 18∕9∕2011. [Consulta: 18∕9∕2011].
  8. «Els rebels diuen que Gaddafi i el seu fill podrien ser en un apartament de Trípoli». Ara, 25/08/11. [Consulta: 25/8/11].
  9. «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22/10/2011. [Consulta: 22/10/2011].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bruce St John, Ronald (2006). Historical dictionary of Libya. Lanham, Md.: Scarecrow Press. ISBN 0-8108-5303-5.
  • Chapin Metz, Hellen (1987). Libya: A Country Study. Washington: GPO for the Library of Congress.
  • Nelson, Harold D.; Nyrop, Richard F. (1987). Libya: A Country Study. Library of Congress Country Studies. Washington, D.C.: United States Government Printing Office. OCLC 5676518. http://lcweb2.loc.gov/frd/cs/lytoc.html.
  • Wright, John L. (1969). Nations of the Modern World: Libya. Ernest Benn Ltd.
  • Bertarelli, L.V. (1929) (in Italian). Guida d'Italia, Vol. XVII. Milano: Consociazione Turistica Italiana.
  • Tuccimei, Ercole (1999). La Banca d'Italia in Africa, Foreword by Arnaldo Mauri, Laterza, Bari.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Líbia Modifica l'enllaç a Wikidata