Història de Moçambic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Moçambic es troba documentada almenys a partir del segle X, ja que va ser quan Moçambic va aparèixer per primera vegada en els relats d'uns estudiosos viatgers i mercaders àrabs. Al-Masudi va descriure una important activitat comercial entre les nacions de de la regió del Golf Pèrsic i els Zanj de la Bilad as Sofala, que incloïa gran part de la costa nord i centre de l'actual Moçambic. Buzurg Ibn Shahriyar cita en el seu llibre Al aya'ib al-Hind (Meravelles de l'Índia) diversos relats situats a Moçambic, descrivint el tipus de comerç que allí es practicava.[1]

No obstant això, diverses troballes arqueològiques permeten l'estudi de la prehistòria de Moçambic (abans de l'escriptura). Probablement l'esdeveniment més important d'aquesta prehistòria hagi estat l'establiment en aquesta regió dels pobles bantus que no només eren agricultors, sinó que també van introduir la metal·lúrgia entre els segles I i IV.

Segons diferents fonts, el mariner xinès Zheng He va visitar la regió del Canal de Moçambic a principis del segle XV. La penetració portuguesa a Moçambic, iniciada en el segle XVI, només a partir de 1885 - amb el repartiment d'Àfrica per les potències europees durant la Conferència de Berlín - es va transformar en una ocupació militar, és a dir, en la submissió total dels estats allí existents, la qual cosa va portar durant els primers anys del segle XX a una veritable administració colonial.

Després d'una guerra d'alliberament que va durar al voltant de 10 anys, Moçambic es va independitzar el 25 de juny de 1975.

Època precolonial[modifica | modifica el codi]

El país fou habitat pels khoisan o bosquimans, casadors i recol·lectors; el país era fèrtil i aquestos pobles gaudien allí de totes les avantatges. Els bantus agricultors hi van arribar entre el segle I i IV, estructurats en grans famílies sota la direcció d'un cap; aquestes grans famílies originaren als macua, nlocko, wa yao, liwele, chewa, pfuko, tsonga i ndangu; aquesta estructura fou coneguda pels portuguesos com a linhagem (llinatge).

No fou fins al segle IX que van començar a arribar comerciants àrabs i després perses; establiments comercials es van fundar a la costa de Moçambic, destacant Sofala, fundada després del 1100, i que al segle XIV va ser dominada pel soldà de Kilwa. El comerç principal era el ferro i l'or, que els musulmans bescanviaven per productes tèxtils; el ferro era molt important i es pensa que uns objectes de ferro en forma de "x" d'uns 30 cm que s'han trobat en abundància a la regió, foren les monedes locals; més tard uns tubs de plomes d'aus plenes de pols d'or, anomenades meticais, les van substituir; el seu nom s'ha conservat en les modernes monedes.

Primer estat de Zimbabwe[modifica | modifica el codi]

Al segle V s'havien instal·lat al que avui es Zimbabwe pobles bantus que parlaven les llengües shona. Aquestos pobles, en contacte amb els comerciants musulmans, van arribar a crear un estat a la meitat del segle XIII, basat en el comerç amb els musulmans de la costa. Les ruïnes del Gran Zimbabwe, són testimoni de la seva importància; el nom deriva de les muralles de pedra que rodejaven les cases, que tenien el nom de madzimbabwe. Aquest centre cobria una gran superfície ui estava habitat per milers de persones, i tenia una considerable activitat comercial. Altres establiments amb muralles (madzimbabwe) són coneguts a la moderna Zimbabwe i a Moçambic. Aquí les més important són les de Manyikeni a la província d'Inhambane, a 450 km del Gran Zimbabwe.

A la meitat del segle XV el Gran Zimbabwe fou abandonat per raons desconegudes; probablement van arribar noves remeses d'emigrants bantus de llengua shona o chishona, que van sotmetre als pobles de la regió entre l'oceà Índic i el Gran Zimbabwe i des del Zambezi a Inhambane. Van fundar el que fou anomenat com Imperi de Monomotapa o Mwenemutapa.

Imperi dels Mwenemutapas[modifica | modifica el codi]

Els invasors anaven dirigits per un cap de nom Mutota, que entre 1440 i 1450 va dominar les regions de l'estat del Gran Zimbabwe. La seva capital fou a un lloc proper al riu Zambezi, al nord de la província de Manica. Al segle següent es van estendre entre el Zambezi i el Limpopo i entre l'oceà i el Kalahari a l'oest. Monomotapa comerciava amb or i vori amb els establiments de la costa, i dominaven les rutes comercials que anaven entre les mines i Sofala com a establiment principal. L'aristocràcia de l'imperi va adquirir una gran riquesa.

Colonització[modifica | modifica el codi]

Hipopòtams a Moçambic, dibuixats pel jesuita Michał Boym l'any 1643.
Gravat de Moçambic realitzat el 1598.

Vasco da Gama va arribar al que avui és Moçambic al 1497. Els portuguesos, atrets per l'or, es van dirigir cap al seu origen i el 1530 van fundar Rios de Sena, el 1537 Tete, i el 1544 Quelimane. Sofala fou ocupada el 1505. El 1607 Portugal va obtenir la concessió de les mines d'or de l'Imperi Monomotapa. El 1627 el monomotapa Capranzina, que es mostrava hostil als portuguesos, fou deposat i substituït pel seu oncle Mavura, que fou batejat i es va declarar vassall del rei de Portugal. Els reis monomotapes van governar fins a finals del segle XVII, quan foren substituïts per la dinastia shona dels chingamires, que governaven el regne de Butua. Els chingamires es van revoltar el 1693 i Portugal va tenir dificultats temporals per recuperar el control de les rutes de l'or. Però mentre els portuguesos s'havien estès pel Zambezi, per comerciar amb el marfil, i van arribar a acords amb els regnes maravi (o marave); l'estat del chingamires, sota protectorat portuguès al llarg del segle XVIII, va subsistir fins al segle XIX quan es van organitzar estats militar per fer front als prazeiros, els colons portuguesos dels prazos, que havien format grans hisendes que constituïen autèntics petits estats.

Imperi Maravi[modifica | modifica el codi]

Escultures i objectes en el Museu Regional de l'Algarve, a Lagos.

Els estats maravi o marave foren un conjunt de petits regnes sorgits a la part nord del riu Zambezi. El nom maravi té un origen desconegut però ja apareix esmentat al segle XVII associat a un districte de la moderna província de Tete, Marávia. És l'origen del nom Malawi. Aquestos regnes foren establerts entre el segle XIII i el segle XIV per un poble governat pel clan phiri, aliat per matrimoni o acords amb els linhagems locals. Aquestos pobles són l'origen de les modernes llengües chinyanja, chiyao i chimakua; la seva organització és matrilineal (els poders i les propietats passaven de mare a filla); els phiri van utilitzar aquesta circumstància per expandir el seu poder, com més tard o van fer els prazeiros que van començar a arribar a finals del segle XVI i al segle XVII, establint les seves propietats al Zambezi. Els prazeiros es casaven de vegades amb filles dels caps locals i per aquestes aliances esdevenien poderosos i s'asseguraven el comerç i l'agricultura; al segle XVII Portugal va declarar els prazos i les terres no ocupades propietat de la corona i va establir un arrendament per tres generacions amb transmissió per via femenina, concessió que podia ser renovada si l'administració era bona; els prazeiros van establir exèrcits privats (els enrolats es deien "xicundas") i van establir taxes (mussoco, un import en espècie). El poder dels prazeiros va durar fins a la segons meitat del segle XIX. Vegeu Zambèzia.

L'arribada de les grans companyies europees, poc interessades en esclaus i vorí, va imposar el model de grans explotacions agrícoles amb treball forçat pels indígenes que així pagaven el mussoco; rebien un insignificant salari que just els permetia sobreviure, i treballaven en les oleaginoses, la canya de sucre i altres productes que necessitaven molta mà d'obra. El decret del comissari reial Antonio Enes, va imposar l'ocupació efectiva de les terres dels prazos i com que no era possible, molts prazeiros van haver de vendre les terres a les companyies europees o bé van haver de subarrendar-les.

Estats yao (ajaua)[modifica | modifica el codi]

A l'altiplà de Niassa es van establir els pobles bantu anomenats yao o ajaua o jauá, agricultors i casadors, que es van islamitzar al segle XVIII i van participar en el tràfic d'esclaus, i en el segle XIX es van expandir cap al modern Malawi organitzant estats entre els quals va destacar el del cap Mataca, el de Mutarica, el de Mukanjila i el de Jalansi. La Companyia del Niassa els va dominar entre 1895 i 1920.

Imperi de Gaza[modifica | modifica el codi]

L'últim emperador de Gaza, Ngungunhane.

L'Imperi de Gaza fou fundat per Soshangane (també conegut com a Manicusse, 1821-1858). El gran conflicte que va afectar als zulu a la mort de Shaka el 1828 va derivar en la invasió de terres de l'Àfrica austral pels exèrcits nguni; Soshangane dirigia l'exèrcit que va ocupar els territoris dels moderns Zimbabwe oriental i Moçambic occidental, i que va anomenar gaza pel seu avi Gaza. Al seu zenit l'imperi dominava entre el Zambezi i la badia Delagoa, amb capital a Manjacazi a la moderna província de Gaza.

A la seva mort el 1858 el va succeir el seu fill Mawewe; el 1859 es va enfrontar als seus germans als que va arrabassar els seus territoris; un germà, Mzila o Muzila, va fugir als Transvaal on va organitzar un exèrcit amb ajut portuguès; el 1861 va tornar a Gaza, i va ocupar el poder. La lluita es va acabar el 1864 amb la seva victòria defintiva. La capital del regne es va traslladar a Mossurize al nord del riu Save a la moderna província de Manica. El 1884 el va succeir el seu jove fill Gungunhana que va retornar la capital a Manjacazi el 1889, pressionat pels portuguesos; va intentar assimilar als tsonga i resistir als portuguesos, fins que finalment fou deposat per aquestos el 1895 i enviat desterrat a les Açores on va morir el 1906.

Estats musulmans de la costa[modifica | modifica el codi]

Establiments musulmans van existir a la costa de Moçambic almenys des del segle X. Al segle XIV hi exercia l'hegemonia el sultanat de Kilwa. L'establiment principal, Sofala, fou ocupat pels portuguesos el 1505. Al segle XVII l'hegemonia va passar a Oman (de la que va derivar dret més tard el soldanat de Zanzíbar). Els principals estats foren el xeicat de Quitangonha, el xeicat de Sancul, el xeicat de Sangage i el sultanat d'Angoche, tots al nord de la colònia.

Companyies reials[modifica | modifica el codi]

El 1878 el govern portuguès va decidir concedir l'administració de part de la colònia de Moçambic a companyies que tindrien una carta o privilegi reial (anomenades companyies majestàtiques pels seus drets sobirans). Les principals foren la Companyia del Niassa i la Companyia de Moçambic, que van assolir l'administració dels territoris la primera el 1894 (per 35 anys) i la segona el 1892 (per 50 anys). Aquestes companyies van tenir drets quasi sobirans, podent emetre moneda i segells, cobrar taxes, construir infraestructures, tenir exèrcits i en general totes les atribucions d'un estat. La base del seu poder fou el treball forçat (chibalo) a canvi de les taxes. Les companyies van establir plantacions de cotó, tabac i altres productes, amb la mà d'obra local.

Administració colonial[modifica | modifica el codi]

Escena de la batalla de Coolela el 7 de novembre de 1895.
Beira, el 1905.

Els establiments portuguesos a Moçambic van dependre del virrei de l'Índia Portuguesa a Goa fins al 1752 quan legalment en foren separades i es van crear les capitanies de Ilha de Moçambique, Rios de Sena o Zambèzia i Sofala. El març de 1836 es va constituir formalment la colònia de Moçambic, també anomenada Àfrica Oriental Portuguesa. La capital era Ilha de Moçambique de la que la colònia agafava el nom. L'esclavatge fou definitivament abolit el 1875.

El 1885 la Conferencia de Berlín va repartir l'Àfrica entre les potències europees; la part sud de Moçambic fou organitzada en els següents anys i un tractat de límits es va signar amb la República de Transvaal el 1891. El 1886 es va nomenar un comissari resident per la regió de Gaza, convertit en intendent el 1889. Un comissari resident per Lourenço Marques es va nomenar el 1888. Els tractats de vassallatge amb els caps locals foren regulats. El 1891 el rei de Gaza va signar un conveni amb Cecil Rhodes per l'explotació minera als seus territoris per la Companyia Britània de l'Àfrica del Sud i els portuguesos van decidir dominar efectivament la zona.

El 1892 es va enviar a la colònia al comissari reial António Enes que va aconseguir fer efectiu el cobrament de taxes. La "Campanha de Pacificação" es va iniciar quan un cap tradicional, Mahazula Magaia, de la regió de Marracuene, es va oposar a un decisió del comissari sobre repartiments de terres; una guarnició militar portuguesa a Lourenço Marques fou atacada per Magaia, i pels caps Zihlahla i Moamba, i va haver d'abandonar la zona; Lourenço Marques va quedar assetjada entre l'octubre i el novembre de 1894. António Enes va passar a l'ofensiva i el 2 de febrer de 1895 va derrotar els caps locals a Marracuene. Els vençuts es van refugiar a Gaza amb el rei Gungunhana. Es va intentar negociar la seva extradició i finalment els portuguesos van atacar i van lliurar la batalla de Mogul (8 de setembre de 1895) on fou capturat el cap Zihlahla, i el 7 de novembre una columna que venia d'Inhambane va derrotar a les forces de Gungunhana a Coelela, prop de la seva capital. El desembre Mouzinho de Albuquerque va rodejar Chaimite i va fer presoner al rei. Després d'un temps de captivitat fou enviat a les Açores on va morir 11 anys després. L'exèrcit de Gaza va seguir resistint sota la direcció de Maguiguana Cossa, que fou derrotat el 21 de juliol de 1897 a Macontene a uns 10 km de Chibuto, quedant així la regió sota complet control portuguès. El 1898 la capital es va traslladar a Lourenço Marques.

La Companyia del Niassa va intentar dominar l'estat de Mataca el 1897 però no fou fins al 1899 que ho va aconseguir amb el suport d'un cos de 200 soldats colonials regulars blancs i 2800 indígenes, establint una posició a Metarica; des de aquí el 1900 va poder ocupar Messumba o el 1902 Metangula, ambdues a la riba del llac Niassa. Els estats musulmans de la zona foren dominats efectivament després del 1905 quan es van enviar columnes militars que avançaren pels rius i van sotmetre als caps del poble macua; el 1910 fou ocupat el sultanat d'Angoche.

Les regions del nord de la colònia foren objecte de revoltes locals instigades pels alemanys, que hi van entrar després de l'esclat de la guerra entre Portugal i Alemanya el febrer-març de 1916. A la segona meitat del 1916 els portuguesos van ocupar el triangle de Kionga que havia estat ocupat pels alemanys el 1894 vulnerant els acords de límits que fixaven el riu Rovuma, i fou reconegut com a part de la colònia pel tractat de Versalles (10 de gener de 1920). Per fer front als actes alemanys es va obrir una carretera de més de 300 km entre Mocímboa do Rovuma i Porto Amélia (actual Pemba), que va permetre l'ocupació efectiva de l'altiplà de Mueda que va quedar dominat el 1920 després d'algunes operacions militars contra els macondes. Els territoris de les companyies no van tornar a l'administració portuguesa fins al 1929 (Companyia del Niassa, al nord) i 1942 (Companyia de Moçambic, al centre).

El govern colonial va organitzar el treball dels nadius a canvi de les taxes (impost de la palhota); la venda de begudes alcohòliques que no vinguessin de Portugal fou prohibida. Alguns nadius foren reclutats per a l'administració. Uns convenis amb la República de Sud-àfrica (coneguda com a República de Transvaal) i després amb la Unió Sud-africana, van establir que els treballadors moçambiquesos a les mines de Sud-àfrica veurien retinguda la meitat del seu sou pagat en or (primer només fou una taxa) que seria pagat al miners en moneda local quan retornessin; a més es va regular el trànsit de mercaderies pel port de Lourenço Marques.

El 1930 es va publicar el Acto Colonial, una llei que organitzava el paper de l'estat portuguès a les seves colònies, nomenant administradors per les circumscripcions indígenes, que disposarien de petits exèrcits de sipaios; censava als treballadors per establir les taxes, creava els "Tribunais Privativos dos Indígenas" i definia a l'Església Catòlica com a principal força civilitzadora encarregada de l'educació. Després de la nova constitució de Portugal de 1933, l'emigració dels ciutadans portuguesos pobres cap a les colònies fou encoratjada.

L'11 de juny de 1951 Moçambic fou declarada província portuguesa d'ultramar, canvi de denominació que no va alterar pràcticament l'estatut colonial del territori.

A la dècada dels cinquanta es van iniciar els Planos de Fomento para as colónias, que establien finançament per la construcció d'infraestructures principalment relacionades amb el comerç territorial, com ports i ferrocarrils, i l'establiment de colons. El primer pla (1953-1958) preveia una inversió a Moçambic d'1.848.500 contos, dels que el 63% es destinaven a infraestructures i un 34% a l'aprofitament de recursos i poblament; en acabar el pla s'havien instal·lat a la regió del Limpopo 1400 famílies de colons. Cap indústria es va establir abans de la dècada dels seixanta.

Guerra d'alliberament[modifica | modifica el codi]

El 25 de juny de 1962, sota l'apadrinament del president de Tanganyika Julius Nyerere, es va formar el Front d'Alliberament de Moçambic (Frelimo) per la unió de tres petites organitzacions anticolonials: UDENAMO o União Democrática Nacional de Moçambique; UNAM o União Nacional Africana de Moçambique; i UNAMI o União Nacional Africana para Moçambique Independente. Com a primer president fou escollit el doctor Eduardo Mondlane, antropòleg que treballava per l'ONU i havia tingut contactes amb el ministre portuguès d'Ultramar, Adriano Moreira (1961-1963), per a una independència pactada i pacifica. Com que la via negociadora no va portar a res, el 1964 el Frelimo va iniciar la lluita armada amb un primer atac el 25 de setembre de 1964 a Chai, província de Cabo Delgado. La guerra, mitjançant guerrilles, es va estendre principalment cap a Niassa i Tete. Progressivament els guerrillers van organitzar el control de les anomenades "zonas libertadas" on creava hospitals i escoles i una rudimentària administració, i que asseguraven una base d'operacions i proveïment, i una comunicació amb les seves bases de reraguarda a Tanzània i amb els fronts de combat. Operacions importants es van portar a terme a la rodalia de l'embassament de Cahora Bassa que el portuguesos van començar a construir el 1969 i que havia d'assegurar l'abastiment hidroelèctric de la colònia i excedents per altres països.

El 25 d'abril de 1974 els militars esquerrans del Moviment de les Forces Armades van donar un cop d'estat que va acabar amb el regim salazarista de Marcelo Caetano. El general António de Spinola va proposar un referèndum el 1975 per decidir el futur, però el Frelimo va rebutjar la proposta i va exigir la independència com a condició essencial. Les negociacions van seguir i van portar als acord de Lusaka de 7 de setembre de 1974, signat pel Ministre d'Afers Exteriors Mario Soares i el president del Frelimo Samora Machel, que establia l'alto el foc i la immediata formació d'un govern provisional dirigit pel Frelimo, i la independència pel 25 de juny de 1975. Joaquim Chissano, destacat membre del Frelimo (numero tres, després de Machel i Marcelino dos Santos), fou nomenat primer ministre del govern provisional (va prendre possessió el dia 20) i la sobirania portuguesa fou representada per un alt comissari designat el 12 de setembre, que fou Victor Crespo. Immediatament després dels acords, els colons blancs organitzats en el anomenat Front Independent per la Continuïtat de la Civilitació Occidental, i actuant en uns escamots anomenats Dragons de la Mort, van ocupar l'emissora de ràdio i l'aeroport de Lourenço Marques però foren dominats per l'exèrcit portuguès, ajudats per unitats del Frelimo. El 20 de setembre el govern provisional va entrar en funcions fins a la proclamació de la independència el 25 de juny de 1975. Al gener de 1975 els districtes de la colònia foren elevats a províncies i es van crear nous districtes de segon nivell.

La república de Moçambic[modifica | modifica el codi]

El 25 de juny de 1975 Samora Machel jurava com a president del nou país. L'estat seria dirigit pel Frelimo com a partit únic. El 24 de juliol foren nacionalitzades la sanitat, l'educació i la justícia. El 3 de febrer de 1976 els noms colonials foren suprimits (canviats per altres autòctons); el 1976 el dret de propietat fou reconegut a tots els moçambiquesos i estrangers però només per a una casa permanent i una segona residencia, sense dret de tenir més cases i arrendar-les; la gestió de les cases arrendades passava al govern sota una empresa estatal anomenada Administração do Parque Imobiliário do Estado o APIE. Les infraestructures sanitàries i el seu personal privades foren transferides al Ministeri de Sanitat; per l'escoles privades es va nomenar un administrador, i el personal passava a dependre de l'estat. Gran part de les institucions privades d'ensenyament estaven dirigides per l'Església Catòlica que en endavant va mostrar la seva hostilitat al règim, al que va acusar de ser contrari a la religió. Milers de persones propietàries de cases o empreses, generalment portuguesos blancs, van abandonar el país i el van deixar sense tècnics i especialistes. El govern va haver d'assumir la gestió d'empreses, barques de pesca, fabriques i unitats productives sense estar preparat i per això inicialment es van organitzar unitats d'autogestió per les més petites, formades per comitès de treballadors dirigits per militants del Frelimo, que van rebre el nom de Grupos Dinamizadores. La seva gestió fou a la llarga un fracàs i les dificultats econòmiques i la manca de capacitat van obligar al govern a aglutinar les petites empreses del mateix ram en Unidades de Direcção i després en Empresas Estatais.

Les primeres empreses estatals (EE) foren: les Lojas do Povo que ja havien estat experimentades a les zones alliberades i era una empresa dedicada als grans supermercats i al comerç en general; PESCOM, dedicada a la importació i distribució de peix, i més tard a l'exportació de marisc; la ENAMOCO, importadora i exportadora de productes agrícoles, i la MEDIMOC que garantia la importació de medicaments i material sanitari.

Les terres foren socialitzades amb la pretensió d'incrementar la producció i millorar les condicions de vida dels camperols (que eren el 80% de la població). Les empreses portugueses dominaven fins llavors extenses explotacions on tenien el monopoli de la compra i venda dels productes. Es van crear cooperatives agrícoles a les que el govern havia d'assegurar el proveïment de llavors, abonaments i materials diversos, i al mateix temps garantia la compra de la producció; a més el govern, amb el suport de les cooperatives i la mà d'obra rural, construiria escoles, centres de salut, carreteres i altres infraestructures. Encara que inicialment la gent fou molt receptiva, amb el temps l'entusiasme es va refredar i les cooperatives van acabar en fracàs. El 1981 Machel va declarar la dècada de 1981-1991 com la "década da vitória sobre o subdesenvolvimento" i l'estratègia es va modificar per establir grans empreses estatals al camp, en lloc de les cooperatives.

La guerra civil[modifica | modifica el codi]

Bandera de Moçambic de 1975 a 1983.

La guerra civil (1977-1992) anomenada també "guerra de desestabilització de Moçambic", es va iniciar quasi immediatament. Els militars i colons portuguesos contraris a la descolonització, junt amb alguns dissidents del Frelimo, es van instal·lar a Rhodèsia, governada per un règim de la minoria blanca, dirigit per Ian Smith, que havia proclamat unilateralment la independència de la Gran Bretanya. La resistència a aquest règim havia creat bases militars a Moçambic que el 1975 es van consolidar.

Ian Smith va ordenar diversos atacs a aquestes bases. El 1976 el govern de Moçambic va declarar oficialment que aplicaria les sancions de l'ONU contra el règim rhodesià, el qual tenia un enllaç vital amb la costa pel ferrocarril, la carretera i l'oleoducte que unien Rhodèsia amb la costa de l'oceà Índic, conjunt que formava el anomenat Corredor de Beira. Smith disposava del suport de Sud-àfrica però el corredor de Beira era el camí més curt i natural per importar i exportar les mercaderies i productes. El règim rhodesià va oferir ajut per la formació d'un moviment de resistència i es va crear la "Resistência Nacional Moçambicana" (RENAMO) que va disposar d'una estació de ràdio per a la seva propaganda.

Atacs militars, de vegades amb suport de tropes rhodesianes, es van produir després de 1977. El règim de Rhodèsia va acabar negociant (1979) i el 1980 va esdevenir el Zimbabwe independent sota un govern de majoria negra. Però la Renamo no va aturar els seus atacs contra les infraestructures i les petites viles de camperols a Moçambic. L'ajut rhodesià fou substituït pel sud-africà i la guerra va entrar en la seva fase més cruel amb actes de salvatgisme sobretot contra la població civil. Els atacs de la Renamo van desestabilitzar l'economia de Moçambic, que va haver de destinar bona part dels seus recursos a l'aparell militar; les escoles i hospitals creats pel Frelimo foren sistemàticament destruïts i el creixent nombre de refugiats cap a països veïns o les ciutats grans, va fer disminuir la producció agrícola.

El 1983 el govern de Moçambic va iniciar converses amb Sud-àfrica i es va arribar a un compromís de von veïnatge entre els dos països. L'acord fou signat a Nkomati el 16 de març 1984 però no fou respectat.

El 1986 la Renamo havia establert una base sòlida a les muntanyes de Gorongosa i estenia les seves accions militars a totes les províncies de Moçambic. El govern de Malawi, en bones relacions amb Sud-àfrica donava un suport logístic encobert a la Renamo. El president Machel va morir l'octubre d'aquell any en un accident aeri quan anava a una reunió internacional a Lusaka.

El nou govern moçambiquès dirigit per Chissano fou més pragmàtic i va decidir d'abandonar la seva política de socialització de la terra. El 1987 va signar un acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, pel qual aquesta política quedava liquidada a canvi d'un suport financer. El mateix 1987 el govern va llençar un "Progama de Reestruturação Económica", conegut com a PRE, per modificar la línia econòmica i rellançar l'economia. El metical, la moneda del país, fou devaluada (va perdre el 1000% en dos anys), i es va deixar de fixar els preus dels bens de consum excepte els combustibles i el peix considerats productes estratègics. Les empreses estatals foren privatitzades o intervingudes; algunes foren transformades en bancs o en societats anònimes per atribució de quotes als seus gestors o a funcionaris, però la majoria ho foren seguint les regles del Banc Mundial que controlava el procés.

El novembre de 1990 es va modificar la constitució i es va restablir la llibertat política. El 1991 es van produir converses amb la Renamo i el 1992 es va signar el tractat definitiu de pau a Roma (4 d'octubre) entre Chissano i Afonso Dhlakama (cap de la guerrilla). La Renamo esdevindria un partit polític legal i part de les seves forces s'integrarien a l'exèrcit i la policia. Per implementar l'acord l'ONU va establir la ONUMOZ com a força internacional, que va actuar sobre el terreny durant dos anys, ajudant a la reconstrucció, neteja de mines antipersones, seguretat, integració i formació, i altres tasques. El 1994 s'havia format l'exèrcit unificat i es van celebrar eleccions que foren guanyades pel Frelimo. En les segones eleccions de 1999 es va produir molta igualtat entre Frelimo i Renamo però fou el primer el que va guanyar per uns 4 punts de diferència.

El febrer del 2000 es van produir unes tragiques inundacions que van devastar el país, de les que es va poder recuperar mercès a l'ajut internacional.

El 2002 Chissano va renunciar a presentar-se a la reelecció a les eleccions de 2004. Fou designat Armando Guebuza. A les eleccions, aquest va obtenir considerable avantatge sobre Dhlakama, candidat de la Renamo. El 2 de febrer de 2005 Chissano li va entregar la presidència.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Beyond the Dead White Whales: Literature of the Sea and Maritime History, International Journal of Maritime History, XXII, nº 1 (juny 2010), pàgs. 205-228. Accés 14-04-2012 (en anglès).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

(portuguès)

  • FRENTE DE LIBERTAÇÃO DE MOÇAMBIQUE. História de Moçambique. Porto, Afrontamento, 1971. Disponble en macua.org (consultat el 27 de febrer de 2010)
  • HEDGES, David (coord.). História de Moçambique: Moçambique no auge do colonialismo 1930-1961. Vol.2, 2.ª ed., Maputo, Livraria Universitária, Universidade Eduardo Mondlane, 1999.
  • NEWITT, Malyn. História de Moçambique. Mem-Martins, Publicações Europa-América, 1997.
  • PÉLISSIER, René. História de Moçambique: formação e oposição: 1854-1918. 2 vols., Lisboa, Editorial Estampa, 1987-1988
  • SERRA, Carlos (coord.). História de Moçambique: Parte I - Primeiras Sociedades sedentárias e impacto dos mercadores, 200/300- 1885; Parte II - Agressão imperialista, 1886-1930. Vol. 1, 2.ª ed., Maputo, Livraria Universitária, Universidade Eduardo Mondlane, 2000.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Moçambic