Història de Montenegro

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Montenegro tracta sobre els esdeveniments històrics del territori que actualment és la República de Montenegro, independent des del 2006.[1]

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Pertorbada per les invasions bàrbares, Justinià la va annexionar per a l'Imperi Bizantí, i els eslaus poblarien la regió segles més tard. Després, fins al segle X el país es deia Dioclea, a la història hi ha poques dades conegudes i va pertànyer a diversos estats (Sèrbia, Bulgària, Venècia i novament Bizanci) encara que els intents d'emancipació van començar al segle XI amb el Principat de Zeta, sota la regència d'Esteban Vojislav (1031-1050), Miquel (1051-1082) i Bodin (1092-1101). Encara que posteriorment es va iniciar un lent període de declivi, caracteritzat per governs eclesiàstics i revoltes dels prínceps hereus contra els legítims governants barallant-se al seu torn contra els turcs i venecians, així com de les cruels massacres contra la població montenegrina.

Després de l'any mil la República de Venècia va començar a dominar la costa de Montenegro i el seu domini es va traduir en l'Albània veneciana, que va durar des del 1420 fins al 1797 al voltant de la Boques de Cattaro.

Teocràcia[modifica | modifica el codi]

Les àrees "venecianes" de Montenegro.

Des del 1516 Montenegro es va regir per una teocràcia mitjançant la tutela de la família Petrovic i va mantenir el país sota cautela de proteccions estrangeres per part d'Àustria, encara que li va ser permesa els contactes amb Rússia al segle XVIII.

Però també aquest sistema de govern va acabar en un declivi sota l'autoritat d'un rus que es feia passar com Pere III (Sćepan Mali), qui va fer una bona i prodiga administració malgrat la desconfiança estrangera fins que va morir l'any 1773.

Cap a l'estat modern[modifica | modifica el codi]

Des de Pere I de Montenegro (1782-1830) es va iniciar la formació de l'estat montenegrí modern, establint un codi consuetudinari el 1798 i el país, que comprenia territorialment l'àrea muntanyosa al voltant de Cetinje, es va ampliar gràcies a una guerra ruso-turca, encara que va fracassar a recuperar les Boques de Kotar. Amb Pere II de Montenegro (1830-1851) va limitar el govern tribal, encara que es va crear un senat amb integrants de les tribus i es va organitzar una guàrdia moderna que combatria freqüentment als turcs durant el resta del segle XIX i part del XX.

Danilo I de Montenegro (1851-1860) va continuar amb la modernització del país, encara que no exempt de l'oposició tribal cada vegada més organitzada, que va culminar amb l'assassinat del monarca regnant, però abans, aquest va aconseguir evitar al país el seu involucrament a la Guerra de Crimea i es van millorar les relacions amb la França de Napoleó III i va vèncer als turcs a la batalla de Grahavo el 1858.

I finalment Nicolau I de Montenegro (1860-1918), en el seu regnat més llarg, es va contribuir a consolidar la independència del país en els tractats de Sant Stefano i de Berlín. Va mantenir excel·lents relacions amb Sèrbia i Rússia en detriment de l'Imperi Otomà: Després va mantenir l'expansió territorial del principat i va casar a les seves filles i néts amb sobirans europeus, al qual la història l'aclamaria com l'Avi d'Europa.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Abans de la Primera Guerra Mundial, Montenegro es va aliar amb Grècia, Bulgària i Sèrbia contra Turquia per alliberar la resta dels Balcans que encara estava sota domini dels turcs, i va obtenir Novi Pazar. El país va aconseguir la categoria de regne l'any 1910 i encara que es va promulgar la constitució de 1905, el sistema parlamentari no es va establir com havia de ser, encara que ja sorgiria l'oposició política entre els partits Provoŝi (reialistes partidaris de l'autoritarisme monàrquic) i Klubaŝi (Populars), i per la deblilidad econòmica el país va entrar en decadència.

Ja en la guerra, Sèrbia i Montenegro es van aliar en contra de l'Imperi Austrohongarès, el que va valer ser envaïts per aquest últim i va forçar l'exili del rei cap a França. La regència va quedar fins al final del conflicte en mans del príncep hereu.

Proclamació del Regne de Montenegro.

El 1918 la monarquia finalment va ser abolida i es va procedir amb Sèrbia a establir una unió que culminaria amb la creació de Iugoslàvia, encara que les seves tendències d'autonomia no van ser suprimides i va començar a prosperar el comunisme com a tendència política en difusió.

A la Segona Guerra Mundial el país va ser envaït per la Itàlia feixista (i després per l'Alemanya nazi). Els italians li van concedir una breu independència amb l'establiment a l'abril del 1941 de l'Estat Independent de Montenegro, però va quedar annexionada a la Governació de Dalmàcia del Regne d'Itàlia la zona costanera al voltant de Cattaro que havia pertangut a Venècia.

El 1942 els atacs guerrillers de Tito van començar i van continuar de manera sagnant en els anys següents, especialment des que els alemanys van ocupar tot Montenegro al setembre del 1943. Per al 6 de gener del 1945, el país va ser alliberat pels partisans comunistes i es va reintegrar a Iugoslàvia com la República Socialista de Montenegro, una república federada socialista, i la seva capital es va traslladar de Cetinje a Podgorica, a la qual es va anomenar Titograt en honor del president Tito.

Per tal de pertànyer a la gran Iugoslàvia el 1991, Montenegro va mantenir la seva unió amb Sèrbia i es va involucrar en la guerra contra Croàcia i Bòsnia i Hercegovina. El 21 de maig del 2006, en un plebiscit, el 55,5% de la població va recolzar la independència de Montenegro, que va ser proclamada el 3 de juny del 2006.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Montenegro