Història de Namíbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bandera de Namíbia.

La història de Namíbia es remunta gairebé a l'origen de la humanitat per la presència d'alguns dels primers homínids coneguts, però la resta de la seva història és poc coneguda i poc estudiada fins a l'arribada dels navegants portuguesos al segle XV.

Durant l'expansió, conquesta i colonització europea la regió va canviar de mans fins en quatre ocasions fins a la seva definitiva independència de Sud-àfrica el 1990.

Prehistòria de Namíbia[modifica | modifica el codi]

Els primers homínids que van poblar aquesta part d'Àfrica i dels que es té notícia van ser els Australopithecus africanus, que van viure fa uns quatre milions d'anys a tota la part d'Àfrica que va des d'Etiòpia fins a Sud-àfrica.[1] És possible que els primers éssers considerats com humans, els homo habilis, haguessin nascut a Namibía, ja que la paleontologia no havia aconseguit datar, a principis del segle XXI, el lloc de naixement d'aquesta espècie, la primera que la comunitat científica admetia per unanimitat com humana segons el paleontòleg Juan Luis Arsuaga. S'han trobat fòssils d'aquests homínids en aquestes latituds amb una edat aproximada d'1.800.000 anys, segons el professor Francis Thackeray.

Als 2 milions d'anys apareix l'Homo ergaster, que és el primer homínid a sortir del continent africà per començar a poblar la Terra. D'aquesta manera, durant un petit període, les dues primeres espècies d'homínids van coexistir.[2]

Fa 1,7 milions d'anys o fins i tot abans apareix l'Homo erectus, que ja comença a realitzar accions de caça, i cap al 500.000 a.C. arriben els primers coneixedors del foc, del qual ja es tenia coneixement un milió d'anys abans a l'Àfrica de l'est.

Fa uns 250.000 anys va aparèixer l'Homo sapiens, descendent del ja citat homo erectus. A Namíbia es va descobrir entre 1969 i 1982 una col·lecció de pintures rupestres a la cova de Hunsber, al nord del Riu Orange, que és una de les primeres representacions artístiques trobades a l'Àfrica, amb una antiguitat compresa entre els 27.000 i 25.000 anys.[3]

Progressivament, aquests grups de caçadors-recol·lectors van anar evolucionant cap als boiximans que van viure al país, formant tres grups diferents, però amb algunes característiques que els diferenciaven entre ells.

El primer registre que es té de pastors, en aquest cas els khoikhoi, és de fa 2.600 anys, destacant especialment la cria d'ovelles.

L'Edat del Ferro de Namíbia[modifica | modifica el codi]

És possible que les ramificacions del Gran Zimbabwe arribessin fins a Namíbia durant la seva Edat del Ferro africana.

Ningú està totalment segur de la procedència de les tribus negres bantu; Alfons Roig situa la seva procedència en les proximitats de l'actual Txad i un període comprès entre el 2000 i el 1000 a.C.[4]

Cap a l'any 1000 d.C. va florir els poblaments mapungubwe, que van ser el nucli de la civilització shona. Aquesta civilització va florir a la part occidental de Zimbabwe i, encara que és molt poc el que se sap, la seva presència o influència és possible que arribés a la part oriental de Namíbia. La seva riquesa es basava en la ramaderia i el comerç d'ivori i or.[5]

La civilització mapungubwe va anar entrant en decadència i sent substituïda progressivament per la del Gran Zimbabwe cap al 1200 d.C.

Existeixen pocs estudis sobre l'organització i la cultura del territori durant el període equivalent a l'edat antiga i l'edat mitjana a Europa. És possible que l'imperi del Gran Zimbabwe arribés fins a Namíbia amb més o menys intensitat entre els segles XII i XVII, o almenys la seva influència comercial; ja que aquest imperi va haver de dominar el comerç i la cultura de l'Àfrica meridional durant aquesta època.

La influència de les tribus bantu abans citades es va anar fent sentir paulatinament cap al sud del país durant els segles següents. Més al sud habitava el poble hotentot de pell groguenca, però aquesta ètnia va desaparèixer com a tal en el segle XVIII. Aquestes dues dades, la constatació que els bantu procedien del nord en una llarga migració, i la desaparició d'aquest altre poble, perquè ha estat utilitzat tradicionalment pels sud-africans blancs per esgrimir el seu dret sobre l'extrem sud del continent. Segons ells el poble negre que actualment viu a Sud-àfrica va arribar primer a llocs com Namíbia i d'allí va baixar més al sud, després que els europeus fundessin les primeres colònies.

Arribada dels europeus[modifica | modifica el codi]

El primer europeu del que es té notícia que va arribar a les costes de Namíbia va ser el portuguès Diego Cao que va arribar a les costes del Namib el 1486, desembarcant en el que actualment és el Cap Cross en la seva ruta cap a l'Índia.

Aviat va quedar demostrada la importància de Namíbia com un ancoratge més en la important ruta de les espècies, així com a base per baleners. Aquests últims van establir bases en les actuals Walvis Bay i Sandwich Bay, utilitzant-les durant més de dos segles.

A principis del segle XIX es constata l'arribada dels orlam nama (un grup de l'ètnia khoikhoi) al territori, creuant el riu Orange i provinents de l'interior del continent, possiblement relacionada amb el Mfecane. La procedència d'aquests grups és molt difícil de determinar per les escasses excavacions.

Cap al 1870 els baster (descendents de colons holandesos i dones africanes) van arribar a Namíbia procedents en aquesta ocasió d'El Cap.

El 1878 la Gran Bretanya es va annexionar Walvis Bay i la seva zona adjacent, començant un dels diversos canvis de colonitzadors que va patir el país i els seus habitants.

Així mateix diversos empresaris i comerciants alemanys es van anar instal·lant a la costa namíbia i serien ells els que posteriorment pressionarien al seu país per obtenir la regió com a colònia.[6] Quan van esclatar les guerres tribals a la dècada dels 80 del segle XIX els atacs als europeus i les seves possessions van començar a produir-se i aquests van demanar ajuda a Europa, únicament Alemanya va enviar soldats per protegir els seus.[7]

Namíbia i la Conferència de Berlín[modifica | modifica el codi]

Adolf Lüderitz, el fundador de l'Àfrica del Sud-oest alemanya.

Durant la Conferència de Berlín el canceller alemany Otto von Bismarck va aconseguir parcialment el seu objectiu de dispersar les colònies europees a Àfrica per obligar les altres nacions europees a destinar més tropes a aquest continent, tropes que d'una altra manera havien servit a Europa. Alemanya va obtenir en aquesta conferència Togo, Camerun, Àfrica Oriental (Tanzània) i Namíbia, anomenada en aquell moment Àfrica del Sud-oest. Per aquest tractat van començar a obrir-se protectorats, començant pel d'Adolf Lüderitz, i es van signar tractats de protecció amb diverses tribus. D'aquesta manera tota l'actual Namíbia estava sota l'administració alemanya.

Les colònies africanes no van reportar grans beneficis als alemanys doncs, com altres colonitzadors, van haver de crear infraestructures ferroviàries i industrials per poder explotar les riqueses del territori. Les colònies alemanyes van ser més aviat una qüestió d'orgull nacional: davant les actuacions d'altres potències, Alemanya havia de posseir també colònies. No obstant això va tenir com a conseqüència el desviament de tropes i recursos en la guerra que vindria posteriorment.

La repressió alemanya[modifica | modifica el codi]

Alemanys reprimint als nadius hereros, per Richard Knötel.

Malgrat el relatiu poc benefici obtingut, els alemanys van agafar amb força el territori i van reaccionar amb la gairebé clàssica forma de reaccionar de les potències colonials: la repressió brutal.

El 1893 el líder dels witbooi nam, Hendrik Witbooi, es va negar a signar un d'aquests tractats i el 12 d'abril van començar els atacs alemanys a HoornKarns. La guerra de guerrilles que va venir a continuació va durar més d'un any fins a la rendició de Witbooi a les muntanyes de Naukluft.

Les contínues ocupacions de les terres més agrícoles per part dels europeus van crear un creixent ressentiment entre els africans. Al nord del país es van produir enfrontaments entre les tropes del Lord Maicon i els negres cap a la regió de Bondelswart Nama. Però el més pacífic va començar el 1904 quan un líder del poble herero, anomenat Maherero, es va alçar contra els alemanys. La guerra va constar només 130.000 mil africans fins a la Batalla de Waterberg l'11 de gener del 1904 on els herero van ser derrotats. Posteriorment els supervivents es van exiliar a Bechuanalandia (actual Botswana), van patir la deportació a zones de les muntanyes sense aigua ni aliments o al genocidi posterior perpetrat pels alemanys que va començar amb l'ordre d'extermini de Lothar Von Trotha:[3]

« La nació herero ha d'abandonar el país (...) Dins dels límits de les fronteres alemanyes, tot herero, armat o desarmat, amb bestiar o sense, serà eliminat. »

Les accions alemanyes van fer descendir la població herero de 80.000 habitants a uns 15.000.[7]

No obstant això, aquesta repressió no va aconseguir sufocar les revoltes:

  • El 28 gener del 1904 diversos centenars de guerrers ndonga van atacar Fort Namutoni, al nord del país.
  • El 3 octubre 1904 Hendrik Witbooi va tornar a enfrontar-se als alemanys en una guerra que duraria dos anys.

Es calcula que van morir uns 80.000 africans entre 1904 i 1907, el que va suposar el 80% del poble herero.[8]

Namíbia durant la Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Com s'ha dit, l'objectiu secundari de Bismarck en la Conferència de Berlín d'impedir la unificació de les colònies de les altres potències i treure efectius militars d'Europa estava aconseguit. Malgrat tot els alemanys van proposar a britànics i francesos no portar la guerra al continent negre perbno donar l'espectacle davant dels negres abinterès de la raça blanca.[9] També alemanys i britànics van signar un tractat secret pel qual pensaven repartir les colònies africanes de Bèlgica i Portugal, pròxims països a entrar en guerra.

No obstant això la Triple Entesa aviat va veure fàcil la captura de les possessions alemanyes a Àfrica, a més França i Bèlgica volien venjar l'ocupació del seu territori pels alemanys.

Sobre el paper la invasió de Namíbia, com la de les altres possessions alemanyes, semblava un passeig militar. Els alemanys estaven separats i poc assentats entre la població africana. A més, les potències de l'Entesa controlaven les rutes marítimes i els superaven en homes, més encara quan es va unir Portugal el 1916. Semblava confirmar aquests plantejaments, Togo va caure en pocs dies, però l'Àfrica Oriental va aguantar tota la Guerra, Camerun un any i mig i Àfrica del Sud-oest, posteriorment Namíbia, va resistir gairebé un any, del 4 d'agost del 1914 al 9 de juliol del 1915.

En la contesa van lluitar blancs i molts africans reclutats en els exèrcits del Kaiser per diferents mètodes: entrada voluntària per sortir de zones de fam, reclutament forçós, lliurament voluntari per reietons desitjosos de guanyar el favor dels europeus.

A l'Àfrica la pèrdua de les colònies era previsible, però Berlín va aconseguir mantenir en aquest continent nombroses tropes enemigues amb un cost molt baix de soldats propis.[9] El 9 de juliol de 1915 els alemanys es van rendir a prop de Khorab a les tropes de la Unió Sud-africana. Després del Tractat de Versalles la futura Namíbia va passar a ser colònia britànica i el 17 de desembre del 1920 la Societat de Nacions va confirmar el Mandat de la Societat de Nacions de Sud-àfrica sobre el país.

L'ocupació sud-africana[modifica | modifica el codi]

En principi l'Àfrica del Sud-oest seria un territori administrat per la Unió Sud-africana, però de seguida l'administració va començar a canviar per convertir-la en una província més. Va augmentar la immigració i l'expropiació de terres per als nous colons.

Aquests colons aviat van trobar el rebuig de les tribus autòctones. Al nord elncap Mandue es va oposar a les demandes territorials i al sud elsnbondelswart van començar a aixecar-se quan els sud-africans van intervenir en la successió dels caps tribals.

Després de la victoriosa participació sud-africana a la Segona Guerra Mundial es va proposar convertir el territori en una província sud-africana el 1946, la recentment fundada ONU es va oposar, però la Unió Sud-africana va decidir ignorar-la i va tractar a la futura Namíbia com la cinquena província.

Namíbia sota l'Apartheid[modifica | modifica el codi]

El 1948 guanya les eleccions el National Party començant també a Namíbia el règim de l'Apartheid.

El 1950 el Tribunal Internacional de Justícia dictamina que Sud-àfrica no ha de signar un nou tractat amb l'ONU, però sí admetre la supervisió de l'Assemblea General de l'ONU. Sud-àfrica s'oposa i cinc anys després el Tribunal dictamina que l'Assemblea General sí està capacitada per a la supervisió de les actuacions sud-africanes a l'Àfrica del Sud-oest.

Van passar onze anys fins que a l'agost del 1959 es funda la South West Africa National Union (SWANU) per protestar contra l'ocupació il·legal de Namíbia. Al setembre se li uneix l'Owamboland People's Organization (OPO) i ambdós lluiten contra accions com la separació dels habitatges per races.

Mentre els sud-africans continuen amb accions que provoquen el rebuig popular, com els desplaçaments forçosos. El desembre del 1959 són desallotjats els habitants d'Old Location, a Windhoek per ser duts a Katutura Township; l'oposició no es fa esperar, però la policia sud-africana la reprimeix amb duresa (en no tenir material antiavalots com porres o escuts no dubten a emprar les armes de foc), d'aquesta forma el desallotjament es va saldar amb la Massacre de Sharpenville amb tretze morts i 60 ferits.

El 1960 Etiòpia i Libèria emprenen accions legals contra Sud-àfrica davant el TU per no respectar el mandat. Al mateix temps les dues organitzacions que treballaven per la independència del país se separen i l'OPO es converteix en la South West Africa People's Organization (SWAPO) per desallotjar als sud-africans i aconseguir la independència del país.

El 1962 el govern de F. H. Odendaal decideix aplicar a l'Àfrica del Sud-oest la divisió en bantustans, com ja estaven fent al seu país. La retòrica del poder deia que els nadius havien aconseguit suficient desenvolupament per valer-se per si mateixos i podien ser independents; però la idea era recloure'ls en zones totalment dependents de Sud-àfrica, però nominalment independents, així podrien tractar als negres com estrangers al seu propi país, tot i continuar sent totalment dependents de Sud-àfrica. L'operació de segregació es va conèixer com el Pla Odendaal i tractava de dividir el 40% del país (uns 332.567 km2 en aquestes administracions, segons un informe elaborat per una comissió que ho estudiés. Cada Bantustant posseiria assemblees legislaivas separades per blancs i per a negres. El 1968 ja es van constituir autoritats representatives per a aquests territoris, autoritats que no van ser reconegudes per cap país menys per Sud-àfrica. Tampoc els va considerar legals el Tribunal Internacional de Justícia, però van seguir vigents i sent un de les primeres reclamacions de dissolució per a partits com el Congrés Nacional Africà. Finalment S'abolirien amb la independència del país.

La guerra contra Sud-àfrica[modifica | modifica el codi]

La SWAPO va decidir obtenir la independència utilitzant la força i va portar el pes de la guerra.

EL 1965 una grup de guerrillers s'infiltren a l'interior d'Àfrica del Sud-oest començant la guerra contra Sud-àfrica. A l'any següent la SWAPO va declarar que la independència de Namíbia només podia realitzar-se per la força i aquest mateix any es va formar el Consell de l'ONU per a l'Àfrica del Sud-oest integrat per onze membres. Aquest Consell va aportar considerable ajuda no militar a la SWAPO a forma d'educació.

El 1966 la SWAPO i la policia sud-africana entaulen el seu primer enfrontament a Ongulumbashe. Però la col·laboració de Sud-àfrica amb Portugal privava als guerrillers de la seva principal base d'operacions a Angola, havent d'establir-se a més de 1.000 Km del lloc d'incursió, a Zàmbia. Així mateix el TU va desestimar les demandes de Libèria i Etiòpia.

No obstant això, no tot van ser males notícies per a la SWAPO. La població namibiesa es va decantant més per ells i per la independència que per la permanència a Sud-àfrica. El 1968 es bateja ja al territori com Namíbia. També va quedar clara la incapacitat de la policia sud-africana per controlar la situació i, a principis dels 70, va haver d'intervenir l'exèrcit. Va ser cap a aquestes dates, el 1971, quan finalment el TU va declarar il·legal la permanència permanent de Sud-àfrica a Namíbia.

El 1973 les Forces de Defensa de Sud-àfrica van assumir el pes de la Guerra i el 1975 amb la independència d'Angola el teatre d'operacions es va traslladar de Zàmbia, sense arribar a abandonar-la, al sud d'Angola on la SWAPO va fixar la seva caserna general.

Sud-àfrica va jugar la carta de donar suport a la guerrilla de l'UNITA per contrarestar la possible col·laboració d'un règim comunista com el del MPLA angolès pogués donar als seus enemics. A més continua la intervenció sud-africana amb diferents operacions, arribat a mitjans del 1975 a l'interior d'Angola.[10]

Angolesos i cubans van aconseguir aturar l'ofensiva sud-africana, el que va permetre a la SWAPO conservar bona part de la seva infraestructura al país.

Les dues potències militars del moment, l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, van prendre partit. El Pacte de Varsòvia va col·laborar amb fons soviètics i assessors cubans. Per la seva banda els Estats Units i curiosament la Xina van decidir enviar subministraments de tot tipus a l'UNITA comandada pel sanguinari Jonas Savimbi.

També el 1975 Pretòria va convocar els partits de Namíbia per redactar una costitució en l'anomenada Turnhalle Conferece. La constitució sortint d'aquella conferència va ser aprovada per Sud-àfrica, però rebutjada per l'ONU, malgrat tot es van convocar eleccions generals el 1978 guanyant el partit Democratic Turnhalle, el que obria la porta a tenir a Windhoek un govern prosudafricà, però les eleccions van ser boicotejades per la SWAPO i declarades nul·les per l'ONU.

Encara que Sud-àfrica va acceptar el 1978 entaular converses, sabia que el suport popular de la SWAPO era massa gran i que guanyaria les eleccions. Pel que va decidir continuar amb la guerra.

El 4 de maig del 1978 les famoses Forces Especials de Sud-àfrica van atacar la caserna de la SWAPO a Cassinga. L'operació va ser un èxit per als blancs del sud, però el gran nombre de morts, sobretot civils, el converteix en un referent de la independència que se celebra cada any.

Al setembre del 1978 l'ONU va adoptar la resolució 435 i Sud-àfrica va tractar de guanyar temps per derrotar militarment a la SWAPO.

Des d'aquesta data les operacions antiguerrilleras es van ampliar entrant cada vegada més en una guerra convencional. De la mateixa manera va continuar el suport a l'UNITA perquè aquesta ocupés més territori, en el qual operava la SWAPO.

Al setembre del 1983 els partits namibis celebren la Multi-Party Conference (MPC) i el 1985 van mantenir reunions amb els guerrillers a Lusaka, però no es va arribar a cap acord i els partit namibis formen un govern d'unitat nacional. L'endemà passat el Consell de Seguretat de l'ONU condemna i declara il·legals les accions de Sud-àfrica per controlar les decisions de Namíbia i determinar unilateralment el seu futur polític.

El suport a l'UNITA va continuar, doncs si perdia la SWAPO podria obrir un front de més diversos centenars de quilòmetres, però també havien d'intensificar les accions directes.

Després de la Batalla de Cuito Cuanavale del 1987 els dos bàndols són conscients de l'esgotament que pateixen i decideixen entaular negociacions de pau. A l'any següent es reuneixen a Ginebra el ministre d'Afers Estrangers de Sud-àfrica Pik Botha i el secretari d'Estat per a Assumptes Africans dels Estats Units Chester Croker per aconseguir un pla que portés a la independència de Namíbia. Al març signen l'acord, s'entaulen reunions d'alt nivell entre els dirigents de les nacions implicades i al desembre del 1988 es firma a Nova York l'Acord Trilateral de Nova York per posar en pràctica la Resolució 435 de gairebé quatre anys abans.

Malgrat que la SWAPO va estar a punt de fer fracassar la iniciativa tot just començar, l'abril del 1988 es va celebrar una reunió a Mount Etjo Safari Lodge on se signa la Declaració de Mount Etjo tornant a posar en marxa al Resolució 435.

Namíbia independent[modifica | modifica el codi]

Cartell de propaganda de la SWAPO a les eleccions del 2004.

Entre el 7 i l'11 de novembre del 1989 es convoquen les eleccions supervisades per la UNTAG. Van votar el 97% dels 701.483 habitants amb dret a vot. Com ja preveia Sud-àfrica, la SWAPO va guanyar amb un 56,5% dels vots, seguit pel Democratic Turnhalle Alliance (DTA) amb un 28,1%. Sent nomenat Sam Nujoma primer president democràtic de Namíbia.

El 9 de febrer del 1990 s'aprova la nova Constitució de Namíbia elaborada per l'Assemblea Constituent. EL 21 de març d'aquest mateix any la bandera sud-africana és arriada del Indepedence Stadium i hissada l'ensenya de Namíbia.

El 1991 el país entra a formar part de la Commonwealth i la reina Isabel II del Regne Unit visita al país. Així mateix comencen les negociacions per recuperar Walvis Bay i les illes costaneres.

L'1 de març del 2004 la badia reclamada li és retornada, així com les illes.

Per la seva condició de primer president i davant les dificultats que tenia per davant Nujoma va poder gaudir de tres mandats consecutius, en lloc de dos que tindria el seu successor. Durant el seu mandat va aprofundir més en la radicalització del seu partit en les formes a l'estil del president de Zimbabwe Robert Mugabe, encara que no tant en el fons.[11]

El 2004 va anunciar la seva retirada al candidat que es presentaria per la SWAPO a la presidència, el ministre de la Propietat i la Rehabilitació Hifikepunye Pohamba. Després de les eleccions de novembre d'aquest any i amb diverses dilacions en l'anunci del resultat Pohamba va sortir elegit segon president de la nació africana.[12] Una cosa que tenia poc d'inesperat donat el suport popular amb què comptava el partit que va portar la nació a la independència.

Des de llavors Namíbia gaudeix d'una de les rendes per càpita més altes d'Àfrica per les seves enormes riqueses minerals, com l'urani comprat per l'Iran,[13] i en diamants, tant és així que l'empresa belgo-sud-africana DeBeers va millorant les seves condicions i permetent l'explotació diamantífera fins al 2013.[14]

Tot i la certa consolidació de la democràcia la cúpula del partit governant va aconseguir impedir la candidatura dels ministres més moderats, com el de Cultura, i el país s'enfronta a greus problemes com són la desigualtat en la distribució de la riquesa (el 5% de la població posseeix el 75% dels ingressos, la sida que posen en perill l'estabilitat macroeconòmica del país, segons Afro News.[15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Coppens, Yves, Els prehomínids, número 1 de L'odissea de l'espècie - Sèrie documental, France 3, París, 2002, Dipòsit Legal: M-40.886-2003
  2. Coppens, Yves, Els primers homínids, 2 de L'odissea de l'espècie - Sèrie documental, France 3, París, 2002, Dipòsit Legal: M-40.886-2003
  3. 3,0 3,1 Bill i Andrea Revilio, Namíbia, New Holland (publishers) Ltd, Colònia, revisió espanyola de 1999, ISBN 3-8290-1097-4
  4. Alfons Roig, L'odissea de la tribu blanca, Editorial Planeta, Barcelona, 1993, ISBN 84-08-01039-5
  5. Ndoto Webber, Gran Zimbabwe, nº 256 de Recerca i ciència versió espanyola de Scientific American, Premsa científica, Barcelona, gener de 1998, ISSN 0210136X
  6. Vilar, Joan, Berlín, 1884 el repartiment, número 73 de L'aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, novembre de 2004, ISSN 1579-427X
  7. 7,0 7,1 Diversos, Lluitadors de la sabana, n º 21 de cossos de Elite, Editorial Delta, Barcelona, 1986, ISBN 84-7598-184-4
  8. Staff Writer, Històrica disculpa d'Alemanya pel "genocidi de 1904" a Namíbia, http://www.afrol.com/es/articulos/20529, 16 d'agost de 2004, Afro News, Kroederen, última visita 7 de febrer de 2007
  9. 9,0 9,1 [Carlos Caranci, La guerra de l'amo blanc, epopeia alemanya al Camerun, nº 99 de L'aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, gener del 2007, ISSN 1579-427X
  10. Carlos Caranci, Angola: acaba la guerra de Sabimbi l'irreductible, nº 44 de L'aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, juny de 2002, ISSN 1579-427X
  11. Staff Writer , Hifikepunye Pohamba, proper President de Namíbia, http://www.afrol.com/es/articulos/13007, 1 de juny de 2004, Afro News, Kroederen, darrera visita 6 de febrer del 2007
  12. Staff Writer, Namíbia celebra el seu primer canvi en el poder, http://www.afrol.com/es/articulos/15963, 21 de març de 2005, Afro News, Kroederen, última visita 6 de febrer de 2007
  13. Staff Writer, Iran no va comprar urani a Namíbia, http://www.afrol.com/es/articulos/15459, 1 de febrer de 2005, Afro News, Kroederen, darrera visita 6 de febrer de 2007
  14. Staff Writer, Namíbia aprofundeix en la seva associació de De Beers, http://www.afrol.com/es/articulos/24178, Afro News, Kroederen, última visita 6 de febrer de 2007
  15. Staff Writer, La pobresa i la sida afecten l'estabilitat macroeconòmica a Namíbia, http://www.afrol.com/es/articulos/20529, 11 de juliol de 2006, Afro News, Kroederen, última visita 7 de febrer del 2007

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Namíbia