Història de Síria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Síria comprèn els esdeveniments que han tingut lloc en aquest país des de la prehistòria fins a l'actualitat, marcats per la situació geogràfica.

La regió de Síria va ser el centre d'una civilització semita de gran importància al voltant de les ciutats d'Ebla i Ugarit. Allà va tenir lloc el descobriment del bronze.

Terra de pas, el país ha estat dominat per cananeus, hitites, hebreus, assiris, perses, grecs, imperi selèucida, romans, àrabs, mongols, otomans i francesos, fins a la seva independència el 1946.

Durant els anys 1950 i 1960 van succeir-se diversos cops d'estat i les relacions exteriors estaven marcades per l'oposició a l'estat d'Israel.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Cap a l'any 200 aC, Síria formava part de l'Aram. Va estar sotmesa a Egipte des de gairebé el 1530 aC fins al 1250. Al segle VIII aC, Assíria va subjugar tot el país, que va passar a Babilònia al segle VII aC Pèrsia se la va annexionar en el 538 aC, retenint-la fins que es va apoderar d'ella Alexandre el Gran, 200 anys després. L'any 64 aC va passar a ser una província romana, i després sota l'Imperi Bizantí fins al 634 dC, que passà a mans musulmanes. A la segona meitat del segle XI, després d'haver estat presa pels sarraïns, va ser ocupada pels seljúcides, i el 1516, amb la batalla de Mardj Dabik[1] el Soldanat mameluc del Caire perdé la regió a mans de l'imperi Otomà, que la van retenir fins al 1833, en què va ser conquerida per Muhàmmad Alí Paixà, qui la va retornar als turcs el 1840.

Els turcs van seguir sent amos de Síria fins a ser expulsats d'ella pels anglesos, el 1918. França, ja des que va intervenir en el Líban per reprimir les atrocitats dels turcs, havia mantingut les seves reivindicacions polítiques sobre Síria, i la seva posició especial va ser reconeguda en l'acord anglofrancès del 1916. Segons això, els anglesos van abandonar aquell país, i el Suprem Consell dels aliats va donar a França el mandat sobre el mateix. El 1928, l'Assemblea Constituent va redactar una constitució, però aquesta no va obtenir l'aprovació de França, la qual el 1929 va dissoldre l'Assemblea. El maig del 1930 es va sancionar una nova Constitució. El juny del 1932 Muhammah Alí Bei el Abed era triat president de la república. En tractats signats a finals del 1936, França va prometre la independència total de Síria, en un termini de tres anys. El 1938, Síria es va veure obligada a cedir el sindicat d'Alexandria a Turquia. Produït el col·lapse de França, Síria va quedar sota la dependència del Govern de Vichy. El juny del 1941, forces angleses i de francesos lliures, després d'una breu campanya, van ocupar Síria i van anunciar solemnement la concessió de la independència. Reconeguda per les Nacions Unides, la independència de Síria com a estat sobirà, els francesos la van evacuar al 1946.

Aixecament a Damasc durant la Gran Revolució Síria del 1925.

En els primers anys després de la proclamació de la independència, la política interior del país va ser molt moguda. El 14 d'agost del 1949, el coronel Zaim, cap del Govern, va ser assassinat. Es va formar un nou ministeri sota la presidència de Hachem el-Atassi, tenint com a cap de l'exèrcit a Sami el-Hinnani, que va dirigir la revolució contra Zaim. El 19 de desembre del mateix any, una segona revolució encoratjada pel coronel Adib Chichakli i promoguda quan l'Assemblea Nacional estava a punt de tractar la unitat dels països àrabs i de l'íntima col·laboració amb l'Iraq, va apartar dels seus llocs de comandament a Sami el-Hinnani i altres caps polítics. A conseqüència de nous cops militars (1951 i 1952), el coronel Adib Chichakli va assumir tots els poders. El febrer del 1954 un cop militar fet pel coronel Mustafà Hamdum va obligar el cap de l'estat Chichakli a dimitir i a refugiar-se a l'Aràbia Saudita. Els revoltats van reconèixer com a president de Síria al polític Hachem al-Atassi, que estava desterrat. El mes d'octubre del mateix any es van celebrar eleccions parlamentàries. El Govern de Síria celebra amb el Líban converses polítiques i financeres per fixar la unió econòmica entre els dos països.

L'any 1955, la política siriana va experimentar un canvi molt profund; Chukri el-Kuatli, que havia viscut exiliat a Egipte i compartia les idees del coronel Nasser, va ser elegit president de la República. El-Kuatli i Nasser coincidien en la seva oposició a tot projecte de federació expansiva propugnada des de Bagdad per Nuri és-Said, així com l'adhesió als pactes defensius anglosaxons. Aquesta política va trobar l'aprovació i el suport de l'URSS i va suscitar, en canvi, seriosos recels de Turquia i de l'Iraq. De la Unió Soviètica van arribar abundants carregaments d'armes a Síria, el president va visitar Moscou.

La Síria antiga[modifica | modifica el codi]

A les terres de Síria es va descobrir per primer cop la irrigació dels conreus, que va permetre la sedentarització de l'home prehistòric. També aquí van néixer les tècniques per treballar el cuir (cultura kebarienca) i posteriorment el bronze. Va participar del període natufià. La civilització d'Ebla va ser la primera gran cultura siríaca.

Síra va ser conquerida pels egipcis al segle XVI aC i dos-cents anys després pels hitites. Cap al 1200 aC els hebreus van conquerir-ne les principals ciutats, que van passar a mans assíries al segle VIII aC. El 539 aC van començar les incursions perses i el 334 aC Alexandre Magne va enviar les seves tropes per dominar la regió. Totes aquestes dominacions van anar deixant la seva empremta cultural.

El 64 Síria esdevé oficialment província romana, amb capital a Antioquia de l'Orontes, una de les ciutats més poblades del món. Zenòbia va intentar alliberar el país de la dominació romana, sense èxit. Les controvèrsies religioses van ser una de les constants del darrer període romà, marcat per les heretgies dins dels critianisme i els intents de fer-se amb el poder central.

Època romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Síria (província romana)
Emperador romà Filip l'Àrab (detall d'una moneda de 100 lliures.

Síria va ser una província romana des del 64 aC fins al 636.

En el període de govern romà, la gran ciutat d'Antioquia, (anomenada l'«Atenes de l'est» era la capital provincial. Era una de les més grans ciutats del món antic, amb una població estimada de 500.000 habitants, sent un pròsper centre de comerç i d'indústria. En ser una de les grans ciutats més riques i populoses de les províncies de l'Imperi Romà, s'ha estimat que la població de la Síria romana al començament de l'Imperi, només va ser sobrepassada a meitats del segle XX, amb un cens de 78.000.000 o més, incloent Palestina i al territori del riu Jordà, exclosa la part oriental de l'actual regió enllà de l'Eufrates.

En l'època romana, Síria era la llar d'Heliogàbal, un emperador romà de la dinastia Severa que va regnar des del 218 fins al 222. La seva família tenia drets hereditaris sobre el sacerdoci del déu del sol El-Gabal, de qui Heliogàbal era el gran sacerdot a Emesa (actual Homs), en sirià.

Paleocristianisme[modifica | modifica el codi]

Síria va ser important en la història del cristianisme: Pau de Tars es va convertir a aquesta religió en la carretera a Damasc i va emergir com una significant figura del primer nucli de l'Església cristina d'Antioquia, primera ciutat no jueva que es va convertir al cristianisme. Ciutat a la que va pelegrinar sovint en els seus viatges missionals.

Època islàmica[modifica | modifica el codi]

Al segle VII, Síria va ser conquerida pels àrabs, i la cultura actual data d'aquella conquesta musulmana. Seccions de la línia costanera de Síria van ser preses per senyors francs durant les Croades al segle XII. Al segle XIII, van arribar els primers mongols, destruint ciutats i canals d'irrigació. A la fi del segle XV, el descobriment d'una ruta marítima des d'Europa fins al Llunyà Orient va acabar amb la necessitat d'una ruta comercial a través de Síria. Destruïda pels mongols, Síria va ser part de l'Imperi Otomà des del segle XVI fins al segle XX, i es va trobar a si mateixa enormement apartada i ignorada pels assumptes mundials.

Síria medieval i moderna[modifica | modifica el codi]

Muawiyah I va conquerir Síria al segle VII per a la dinastia omeia. Damasc era la residència oficial del califa, en un país dividit en cinc districtes. Durant aquest període va continuar l'esplendor cultural precedent, que va minvar amb l'ascens de la branca abbàssida, que va traslladar la capital a Bagdad.

L'Imperi Bizantí va fer diversos intents per recuperar el control de Síria, de majoria de població cristiana però la zona va passar sota control turc. a l'Edat Mitjana es van succeir les croades per alliberar-la, amb un èxit desigual, fins que va entrar a formar part de l'Imperi Otomà el 1516.

Els segles XX i XXI[modifica | modifica el codi]

Baixar al-Àssad, president de Síria.

Des del 1860 Síria va iniciar un acostament a Occident, que va coincidir amb un auge del nacionalisme àrab. Pels acords de Sykes-Picot, Gran Bretanya i França van pactar la repartició dels territoris turcs entre ells després de la Primera Guerra Mundial, essent Síria una porció del protectorat francès. Els pobladors no van acceptar aquest imperialisme i es van succeir les revoltes internes, esclafades per l'exèrcit francès permanent.

El 1946,[2] després de la Segona Guerra Mundial, Síria va assolir la independència, sota la presidència de Shukri al-Kuwatli, qui va participar en la guerra contra la creació de l'Estat d'Israel el 1948. Va apropar-se a Egipte (fins i tot van formar temporalment una unió política) i al comunisme soviètic, que volia contrarestar la influència occidental a la regió. Es va enfortir el partit Baas (pro-Iraq), que va arribar al govern en diverses ocasions. Paral·lelament va viure un conflicte amb el Líban, que havia pertenescut al mateix domini colonial francès, fins a la pau de 1991 (tot i que les tropes de Síria van romandre-hi fins al 2005).

Als anys 80 van prendre força els Germans Musulmans, que proposaven abandonar els valors laics baasistes i fundar una república islàmica.

A finals del segle XX i inicis del XXI es van succeir diversos incidents amb els Estats Units per la invasió de l'Iraq, ja que les tropes americanes van entrar en diverses ocasions en les terres de Síria i durant l'Operació Orchard el 2007, la Força Aèria Israeliana va destruir una instal·lació nuclear siriana.[3] En el context Primavera Àrab, el govern de Baixar al-Àssad s'enfronta des de 2011 a la Revolta a Síria de 2011.[4]

Guerra civil siriana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra civil siriana

La guerra civil siriana és un conflicte armat procedent d'un ampli moviment contestatari contra el règim baasista que comença per manifestacions antirègim i pro-règim[5][6] pacífiques el 15 de març del 2011, tres mesos després del començament del clima revolucionari anomenat Primavera Àrab. El moviment és reprimit per les forces sirianes i es perllonga encara el 2013; el moviment es transforma a poc a poc en un conflicte que oposa dos bàndols armats enmig de les poblacions civils, i ha provocat fins ara uns 70.000 morts.[7] Per fer front a l'exèrcit regular i les seves forces auxiliars, es constitueix i estructura progressivament el 2011 un «exèrcit sirià lliure» (ESL), sobre la base d'un nucli de desertors i de ciutadans.

Mentre el govern sirià rep el suport de Rússia i la Xina (per interès o principi de no ingerència), sobretot a l'Organització de les Nacions Unides, la rebel·lió és recolzada pels països occidentals, i l'ESL, lentament recolzat i armat per Turquia, Aràbia Saudita i Qatar,[8] i disposa de l'ajuda d'agents de la CIA que operen des de Turquia.[8] L'ESL ha estat progressivament reforçat i infiltrat per gihadistes propers a l'esfera d'influència d'Al-Qaida,[9]la qual ha comportat la desconfiança de certs estats enfront d'aquest exèrcit informal i xocant, i al caràcter potencialment confessional d'aquest conflicte.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kohn, George C. Dictionary of Wars (en anglès). Infobase Publishing, 2006, p.318. ISBN 1438129165. 
  2. «Informe de la comisión encomendada por el consejo para el estudio de la frontera entre Siria e Irak», 1932. [Consulta: 2013-07-08].
  3. Katz, Yaakov. «Israel, UAE, India lead world fighter jet buys» (en anglès). Jerusalem Post, 14/11/2010.
  4. «Els combats s'intensifiquen prop del centre de Damasc». El Punt Avui, 17/07/2012. [Consulta: 17/7/2012].
  5. «Syrie: Une manifestation pro-regime» (en francès). Le Figaro, 12/11/2011.
  6. «La ligue arabe suspend la Syrie» (en francès). Le Monde, 13/11/2011.
  7. «El govern sirià anuncia que està disposat a dialogar amb l'oposició, "fins i tot amb qui tingui armes a la mà». 324, 25/2/2013. [Consulta: 7/13/2013].
  8. 8,0 8,1 «C.I.A. Said to Aid in Steering Arms to Syrian Opposition» (en anglès). NY Times, 21/6/2012.
  9. «Des jihadistes combattent en Syrie contre le régime "apostat"» (en francès), 26/7/2012.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Fedden, Robin (1955). Syria: an historical appreciation. London: Readers Union — Robert Hale.
  • Hinnebusch, Raymond (2002). Syria: Revolution from Above. Routledge. ISBN 0-415-28568-2.
  • Michael Provence. The Great Syrian Revolt and the Rise of Arab Nationalism. University of Texas, Austin: University of Texas Press, 2005.
  • Robert Fisk (2007). The Great War for Civilisation: The Conquest of the Middle East (Paperback ed.). Vintage. p. 335. ISBN 1-4000-7517-3.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Síria