Història de Tunísia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Tunísia està estretament lligada a la història del Magrib, del qual forma part juntament amb el Marroc, Algèria, Líbia i, en cert sentit, Mauritània.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Els descobriments arqueològics en la regió del Magrib daten de fa uns 200.000 anys. Al voltant del 3000 aC, es va establir en aquesta regió el primer assentament humà permanent.

Anteriorment, diversos grups de caçadors-recol·lectors havien ocupat algunes parcel·les de la regió, i deixat al seu pas vestigis tan notables com les pintures sobre roca en les muntanyes d'Hoggar i Tasili, en el Sàhara meridional. Aquestes pintures daten, aproximadament, de l'any 6000 aC, i mostren, sobretot, persones amb casc, vestits, guants (?), persones caçant, animals, molts d'ells ja extints o localitzats bastant més al sud del continent.

Grans extensions de la regió de Tasili van estar cobertes per aigua. Al voltant del segle X aC, una onada d'invasors de pell blanca va arribar procedent de l'Àsia occidental, i cap al segle V aC ja s'havien estès per tot el nord del continent africà. Aquest poble és conegut amb el nom de capsians, pel fet d'haver estat descoberts per unes restes arqueològiques en l'antiga Capsa (l'actual Gafsa, a Tunísia). Les troballes es limiten, bàsicament, a les destrals de pedra i altres instruments bastant més elaborats que els oposats en altres llocs de la regió, i que corresponen a la mateixa època. Es creu que el poble berber en descendeix.

Fenicis[modifica | modifica el codi]

Els fenicis van arribar a la costa nord-africana cap a l'any 1000 aC amb la intenció d'assentar ports per als seus vaixells mercants que efectuaven la travessia des del Mediterrani oriental fins al litoral atlàntic de la península Ibèrica, una important font de metalls bruts. En el seu conjunt, aquests ports no van ser massa utilitzats, i es va fer molt poc per a explotar l'interior del continent.

Al voltant del segle VII aC, es van fundar assentaments a Tamuda (Tetuan), Lixus i Tingis (Tànger), en el Marroc, a Saldae (Bugía), a Algèria, i a Útica, Cartago, Hadrumetum (Susa) i Hippo Diarritus (Bizerta), a Tunísia.

Cartago[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Cartago i Imperi cartaginès

Cap al segle IV aC, quan Tir havia caigut a les mans dels perses i, per tant, la seva influència en el Mediterrani havia decaigut, Cartago era ja una potència regional que controlava tot el litoral septentrional fins a la costa atlàntica del que avui és el Marroc. Els cartaginesos van explotar l'interior de la zona, sobretot la fèrtil península del cap Bon, i van fer tot el possible per mantenir les rutes comercials. Aquesta situació va desembocar en un enfrontament amb els grecs a Sicília, en el segle 396 aC, en el qual els cartaginesos van ser derrotats. L'any 310 aC, els invasors grecs, manats per Agatocles, tirà de Siracusa, van desembarcar en el nord d'Àfrica i, durant tres anys, van anar deixant un rastre de destrucció fins que els exèrcits cartaginesos els van derrotar.

Més endavant, també a Sicília, van convergir els interessos romans i els cartaginesos, el que va ocasionar les Guerres Púniques i, en últim terme, la caiguda de la pròpia Cartago. La primera de les Guerres Púniques va resultar un llarg conflicte que es va mantenir per espai de vint-i-dos anys, des del 263 fins al 241 aC. Els cartaginesos, vençuts en nombroses batalles navals, van aconseguir derrotar i capturar al general romà Regulus. No obstant això, després de la pèrdua de la seva armada en una escaramussa que gairebé els va costar l'aniquilació, van acceptar les exigències de Roma i van cedir les seves possessions a Sicília, seguides molt prompte per les de Sardenya i Còrsega.

Cartago va haver d'afrontar, a més, diversos problemes locals: ja no havia diners en les arques per a pagar als mercenaris, que es van rebel·lar, i només van poder ser reduïts al cap d'un perllongat període de brutalitat i durs enfrontaments. Aquest procés va ser conegut com la Guerra Sense Treva. Després de la primera Guerra Púnica, Cartago va consolidar la seva posició a l'Àfrica i es va establir en la península Ibèrica sota el lideratge d'Amílcar Barca, tenint com a cabdal Cartago Nova (Cartagena).

El fill d'aquest, Aníbal, va ignorar les amenaces de Roma encaminades a desanimar l'expansió cartaginesa. El general romà Escipió va recuperar la península Ibèrica i va desembarcar a Útica, en l'any 204 aC. Durant mig segle, Cartago va conservar els seus territoris en el nord d'Àfrica malgrat les incessants amenaces per part del rei númida Masinissa I, establert a Cirta (avui Constantina, a Algèria) i prèviament aliat amb l'invasor Escipió. Si bé Cartago ja havia deixat de ser una potència, molts romans creien que, mentre existís, constituiria una amenaça latent. Entre aquests es trobava Cató el Vell, un eminent estadista i escriptor que va destacar per la seva vehement oposició a Cartago. Així, en la tercera Guerra Púnica, l'armada de Roma va desembarcar una vegada més en Útica, en el 149 aC. Durant els tres anys següents, els romans van assetjar Cartago, i aquesta va caure finalment en el 146 aC.

Antiguitat tardana i Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

L'assentament romà a l'Àfrica no obeeix tant a un desig d'expandir-se com a una necessitat de supervivència provocada per les guerres contra l'Imperi cartaginès. La zona va ser sotmesa al domini d'un governador durant gairebé un segle. Al terme del mateix, l'emperador August va refundar Cartago en l'any 44 aC i hi va instal·lar un procònsol perquè governés la nova colònia, el que indica la puixant importància de la regió. Les àrees situades a l'oest seguien controlades pels governadors númides. Durant un període d'uns cinquanta anys, es va registrar un intens tràfic de colonitzadors romans a la recerca de les seves pròpies terres. L'expansió estatal va efectuar grans progressos quan l'últim dels reis númides, Juba I, es va replegar amb les seves tropes en una direcció errònia, durant la Segona guerra civil romana, i va ser derrotat per Juli Cèsar l'any 46 aC a Thapsus (prop de Mahdia). La nova província d'Africa Nova va ser refosa amb l'antiga Província romana d'Àfrica i rebatejada com Africa Proconsularis (Àfrica Proconsular).

Successivament fou presa pels vàndals, els Bizantins, que hi fundaren l'Exarcat d'Àfrica, i transitòriament els berbers (vegeu Kosayla i Kàhina).

Conquesta àrab[modifica | modifica el codi]

Durant l'expansió de l'islam el califa Úmar ibn Abd-al-Aziz es va oposar a l'expansió cap a l'exarcat d'Àfrica, que els àrabs traduïen per Ifríqiya. Però Uthman ibn Affan va encarregar la conquesta a Abd-Al·lah ibn Abi-Sarh que el 647 va derrotar, a Sufetula, al patrici Gregori, governador bizantí que s'havia fet independent, i que va morir a la batalla. Es va fixar un tribut als bizantins de 300 talents d'or. Però a l'interior del país la resistència berber als àrabs els va aconsellar de retirar-se a la Tripolitània. Es van fer diverses expedicions però totes efímeres.

El 665 Muàwiya ibn Hudayj va sortir d'Egipte amb 20.000 homes, es va reunir amb les forces de Tripolitània dirigides per Uqba ibn Nafi i van ocupar Djalla a la part central del país i van fer victorioses expedicions a Hadrumetum (Sussa), Hippo Dyarrithus (Bizerta) i Gerba, però no van romandre al país.

El 670 Uqba va fer una nova expedició i va fundar Kairuan (Al-Qayrawan), però cridat a Orient, l'expansió es va aturar un temps. El 681 Uqba fou de nou encarregat de continuar la conquesta, i aquesta vegada va fer un passeig triomfal fins a la costa atlàntica. Però en tornar fou atacat i mort a Tahuda (prop de Biskra, Algèria) el 683, a mans del rei berber Kusayla (Kasila) cap de la tribu berber dels Awraba de la confederació dels Baranis.

El 686 Kusayla fou derrotat i mor per un exèrcit dirigit per Zubayr ibn Kays al-Balawi. La successió de Kusayla fou assolida per una dona excepcional, Dahia (Dihya), coneguda a les fonts àrabs com la Kàhina (la Poetessa), de la tribu dels Jarawa, al front de la confederació de tribus berbers de Butr (o Botr o Buitr) de la regió de l'Aures oriental. Tota Ifríqiya es va revoltar i es va posar al seu costat. La Kàhina és un personatge misteriós, que per uns era pagana (segons Sad Zaghul Abd al-Hamid), per altres jueva (tesí de H. Z. Hirschberg, P. Sebag i altres), i per altres cristiana (M. Talbi, que la fa berber romanitzada). La crisis del califat en aquesta època va retardar la reacció àrab.

Hassan ibn Numan fou enviat finalment contra la Kàhina i els bizantins que restaven encara a la costa. El 698 la Kàhina i els bizantins foren derrotats. Després d'això els berbers es van convertir a l'islam. Hassan es va establir a Tunis, una ciutat númida propera a Cartago, en lloc de fer-ho a la que havia estat la capital bizantina, Cartago; tanmateix, la capital oficial d'Ifríqiya va restar a Kairuan.

Vint-i-dos governadors titulars (valís) van dirigir la província entre el 698 i el 800, entre els quals Mussa ibn Nussayr, conqueridor d'Hispània (per mitjà del seu lloctinent Tàriq ibn Ziyad), que va acabar la conquesta del Magrib. Kairuan era la quarta ciutat fundada pels àrabs després de Bàssora i Kufa, a l'Iraq, i Fustat (el Caire) a Egipte, sobre el model del Profeta quan es va instal·lar a Medina. Aquestes fundacions fetes pels companys el Profeta (sahaba) o pels seus successors (tabiun) significaven que havien trobat una "casa de l'hègira" (Dar al-Hidjra), un lloc on podien observar l'islam. Les terres conquerides foren repartides en khitta (zones) per les diferents tribus, on s'establiren els amsar (campaments-ciutats). Kairuan, quarta ciutat fundada, fou també la quarta ciutat santa, després de la Meca, Medina i Jerusalem, pel gran nombre de companys o successors del Profeta que s'hi van establir. Una part de l'impost recaptat s'enviava a Damasc, juntament amb part dels esclaus.

Els berbers van mostrar aviat la seva diferència, i es van adherir a les doctrines kharigites, doctrines que van arribar des de la Tripolitània i el Djebel Nafusa. Revoltes kharigites importants es van produir el 740 i el 771. Expulsats de Kairuan, que van arribar a dominar, van establir estats més duradors al Magrib central i oriental. Els ibadites es van mantenir a Gerba.

Valís d'Ifríqiya[modifica | modifica el codi]

  • Muàwiya ibn Hudayj al-Saquní 665-670
  • Uqba ibn Nafi al-Fihrí 670-675
  • Abu-l-Muhàjir Dinar al-Makhzumí 675-681
  • Uqba ibn Nafi (segona vegada) 681-682
  • Zubayr ibn Kais al-Balawí 682-688
  • Hassan ibn Numan al-Ghassaní 688-698
  • Mussa ibn Nussayr al-Lakhmí 698-715
  • Muhàmmad ibn Yazid 715-718
  • Ismaïl ibn Abd-Al·lah 718-719
  • Yazid ibn Dinar 719-720
  • Muhàmmad ibn Aws al-Ansarí 720
  • Bixr ibn Safwan al-Kalbí 720-728
  • Ubayda ibn Abd-ar-Rahman al-Salamí 728-732
  • Ubayd-Al·lah ibn Habhab al-Mawsilí 734-741
  • Kulthum ibn Iyadh al-Kuixayrí 741-742
  • Handhala ibn Safwan al-Kalbí 742-745

Dinastia úqbida (valís no independents)[modifica | modifica el codi]

  • Abd-ar-Rahman ibn Habib 745-755
  • Ilyas ibn Habib 755-755
  • Habib ibn Abd-ar-Rahman 755-757
  • Àssim ibn Jamil al-Warfajumí 757-758
  • Abd-al-Màlik ibn Abu-l-Jad 758
  • Abu-l-Khattab Abd-Al·lah ibn Assam al-Maafirí 758-761
  • Muhàmmad ibn Aixath al-Khuzaí 761-765
  • Issa ibn Yússuf al-Khurassaní 765
  • Al-Aghlab ibn Sàlim al-Tamimí 765-766
  • Al-Hassan ibn Harb al-Kindí 766-767
  • Al-Aghlab ibn Sàlim al-Tamimí (segona vegada) 767-768

Dinastia muhàl·lida (valís no independents)[modifica | modifica el codi]

  • Umar ibn Hafs 768-771
  • Yazid ibn Hàtim 771-787
  • Dawud ibn Yazid 787
  • Rawuh ibn Hàtim 787-791
  • Nasr ibn Habib 791-793
  • Fadhl ibn Rawuh 793-795
  • Harthama ibn Ayun 795-797
  • Muhàmmad ibn Muqàtil al-Aqqí 797-799
  • Tammam ibn Tamim at-Tamimí 799-800
  • Muhàmmad ibn Muqàtil (segona vegada) 800

Dinastia aglàbida[modifica | modifica el codi]

Dinastia fatimita[modifica | modifica el codi]

Dinastia zírida[modifica | modifica el codi]

Invasió hilàlida[modifica | modifica el codi]

Dinasties menors[modifica | modifica el codi]

Vegeu: Banu Khurassan (a Tunis), Banu-l-Ward (a Bizerta), Banu-r-Rand (a Gafsa), Banu Malil (a Sfax) Banu Jami (a Gabès)

Dominació dels almohades[modifica | modifica el codi]

Dinastia hàfsida[modifica | modifica el codi]

Dominació otomana[modifica | modifica el codi]

Valís de Tunis[modifica | modifica el codi]

  • Haidar Pasha 1574-1575
  • Rejeb Pasha 1575- ?
  • Haidar Pasha (segona vegada)
  • Ramdhan Pasha ? -1579
  • Jaafar Pasha 1579-1581
  • Mustapha Pasha 1581-1585
  • Hasan Pasha 1585-1587
  • Muhammad Pasha 1587-1590
  • Ja'afar Pasha 1590-1591
  • Hussein Pasha 1591-1594
  • Ahmed Pasha 1594-1596
  • Mustapha Pasha ?-? (governava vers 1604)
  • Sulaiman Pasha ?-? (governava vers 1609)
  • Abu Bakr Pasha ?
  • Fadhli Pasha, governava abans del 1611

A partir del 1591 els deis de Tunis van predominar sobre els valís.

Deis de Tunis[modifica | modifica el codi]

  • Ibrahim Rhodesli 1591-1593
  • Musa Pasha 1593-1594
  • Karh Othman Pasha 1594-1610
  • Yusuf Pasha 1610-1637
  • Asta Mourad Pasha 1637-1640
  • Ahmed Ali Khoudja 1640-1647
  • Hadj Muhammad Lez 1647-1653
  • Hadj Mustapha Lez 1653-1665
  • Mustapha Karh Kouch 1665-1666
  • Hadj Muhammad Oughlou 1666-1670
  • Chaaban Khoudja 1670-1672
  • Muhammad Mintcheli 1672-1673
  • Hadj Ali Lez 1673
  • Mammi Jemel 1673-1677
  • Muhammad Tabak 1677-1682
  • Ahmed Chilbi 1682-1686
  • Hadj Mohammed Biktech 1686-1688
  • Ali Raïes 1688-1694
  • Ibrahim Khoudja 1694
  • Mahmud Khoudja 1694-1694
  • Muhammad Tatar 1694-1695
  • Yakub Pasha 1695
  • Muhammad Khoudja 1695-1699
  • Deli Muhammad Pasha 1699-1701
  • Karh Mustapha Pasha 1701-1702
  • Ibrahim ash-Sharif 1702-1705

A partir de 1628 l'autoritat del dei fou suplantada per la del bei (dinastia muràdita), però el càrrec va subsistir fins al 1705.

Dinastia de beis muradites[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Tunísia