Història de Xile

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Xile narra els esdeveniments que han tingut lloc a Xile des dels temps dels primers pobladors, des de la prehistòria, fins a l'actualitat.

Xile prehispànic[modifica | modifica el codi]

Maputxes.
Xile

El territori de l'actual Xile va ser habitat per diversos grups indígenes abans de l'arribada dels espanyols. Al començament, estaven organitzats en grups tribals nòmades, com a societats primitives; evolucionarien, però, fins a convertir-se en societats sedentàries. Les restes arqueològiques més antigues de l'estat es troben a Monte Verde, prop de Puerto Montt, i daten del 10500 aC. Algunes restes trobades a la cova Fell, i un jaciment arqueològic de la Tierra del Fuego, indiquen que la presència humana s'hi remunta al 7000 aC. Amb el temps, es van formar els principals grups indígenes xilens: els atacamenyos, els aimara, els diaguites, els xangos, els maputxes, els tehueltxes, txonos, alcalufes, ones i els iàmanes. Durant el segle XV, la cultura dels pobles indígenes seria influenciada per l'expansió de l'Imperi inca, el qual sotmetria els pobles indígenes xilens, llevat de les tribus maputxes, les quals van establir fermament la frontera meridional de l'Imperi inca al nord del riu Maule. S'estima que, al segle XVI, la població superava els 1,2 milions d'habitants a la regió que avui dia conforma l'estat de Xile.

L'arribada dels europeus[modifica | modifica el codi]

Diego de Almagro.

El primer europeu a reconèixer el territori xilè fou el portuguès Ferran de Magalhães en el seu viatge de circumnavegació del planeta sota les ordres de Carles I d'Espanya. Després de salpar de Sanlúcar de Barrameda el 26 de setembre del 1519 i de visitar les costes brasileres i argentines, Magalhães va descobrir l'estret que connecta l'oceà Pacífic i l'oceà Atlàntic, l'1 de novembre del 1520, data que la historiografia xilena considera el descobriment del territori xilè. Magalhães va anomenar aquest estret com a estret de tots els sants, que seria posteriorment reanomenat en honor al seu descobridor.

No obstant això, el primer explorador del territori xilè fou Diego de Almagro, soci de Francisco Pizarro en la conquesta del Perú. Les disputes amb Pizarro quant al repartiment de les riqueses del destruït Imperi inca el van portar a les terres del sud. Almagro va sortir de Cusco el juliol de 1535. Molts historiadors creuen que una de les raons del viatge d'Almagro serien els rumors de l'existència d'un regne molt més ric que el Perú, localitzat al sud, els quals podrien haver sorgit intencionalment pels nadius per debilitar els exèrcits conqueridors i permetre una rebel·lió nadiua. Després de recórrer el camí inca (creuant els territoris actuals de Bolívia i nord de l'Argentina), Almagro va creuar la serralada dels Andes amb funests resultats: gran part de la comitiva va morir durant la travessia a causa de la hipotèrmia. Després de nou mesos, Almagro va arribar a la vall de Copiapó el 21 de març de 1536.

Almagro va organitzar el reconeixement de la seva governació, anomenada Nova Toledo (el nom del territori que havia estat cedit al conqueridor pel monarca d'Espanya), sense trobar les riqueses que cercava. Un enfrontament, a Reinohuelén, entre els indígenes i una de les seves patrulles és considerada pels historiadors la primera batalla de la Guerra d'Arauco. Decebut i cansat del viatge, va decidir retornar al Perú el 1536 per la ruta d'Arequipa cap al Cuzco, on es va rebel·lar contra Pizarro.

La conquesta del territori[modifica | modifica el codi]

Fundació de Santiago.

El 1540, Pedro de Valdivia va portar-ne a terme una segona expedició, la qual va iniciar el període de la conquesta. A diferència de Diego de Almagro, Valdivia va prendre la ruta del desert d'Atacama. En arribar a la vall de Copiapó, va prendre possessió de la terra en nom del rei d'Espanya i va anomenar el territori Nova Extremadura, en honor de la seva terra natal. Va marxar cap a la vall de l'Aconcagua, on el cacic Mixtimalongo va intentar aturar-lo sense èxit. El 12 de febrer del 1541, va fundar la ciutat de Santiago als peus del turó de Santa Lucía (anomenat Huelén en la llengua ameríndia mapudungún). Al cap de pocs mesos, Valdivia va ser proclamat governador i capità general de la Nova Extremadura. Al començament, va rebutjar aquest càrrec, però el va acceptar l'11 de juny de 1541.

Durant aquest període, va lluitar contra els indígenes del nord del país, amb la intenció de consolidar la dominació espanyola dels territoris. Quan va rebre més tropes, va iniciar l'ocupació dels territoris del sud. També hi va fundar altres ciutats: La Serena (1544), Concepción (1550), La Imperial (1552), Villarica i Los Confines (1553).

El 1553, el país semblava finalment "pacificat"; però, els maputxes, encapçalats per Lautaro i Caupolicán, van començar una insurrecció i Valdivia perdria la vida en un dels combats. El nou governador, García Hurtado de Mendoza y Manríquez, que es convertiria en el virrei del Perú, va reconstruir les ciutats destruïdes, però no va aconseguir vèncer totalment la resistència dels indígenes.

El 16 de desembre del 1575, un terratrèmol acompanyat d'un tsunami va assolar el territori del sud, destruint les ciutats de La Imperial, Villarica, Valdivia i Castro. Els estudis recents calculen, a partir de les descripcions del fenomen i els danys produïts, que la mangnitud del terratrèmol seria d'uns 8,5 graus de l'escala de Richter.

El 1598, els maputxes es van aixecar una vegada més, i es produeix el Desastre de Curalaba, que gairebé finalitza la colonització de Xile. Les ciutats al sud del riu Biobío van ser destruïdes, llevat de Castro. Després de diversos combats subsegüents a la Guerra d'Arauco, es va establir una nova frontera tàcita entre la colònia espanyola i les terres sota el control maputxe: el riu Biobío, on s'iniciarien després revoltes perilloses.

La colònia[modifica | modifica el codi]

Després de la conquesta, es va iniciar un període de més de dos segles, amb els quals es va consolidar la dominació espanyola, encara que resistida pels maputxes.

El Reyno de Chile (Regne de Xile) es va constituir administrativament en una capitania general del virregnat del Perú, amb capital a la ciutat de Santiago. El control efectiu del territori de la capitania abastava la vall central fins al riu Biobío. El cap de la capitania era el governador i capità general, assessorat per la Reial Audiència, presidida pel governador mateix (i, per tant, se'l va anomenar indistintament president o governador). L'Audiència, a més de ser un òrgan consultiu, tenia les funcions d'un tribunal d'apel·lacions del regne.

Com a capitania general, Xile era una zona especial d'administració; però, d'acord amb al sistema de control recíproc de les autoritats, el rei Felip II de Castella va subjectar el governador a la vigilància del virrei del Perú amb una cèdula reial expedida el 1589. Posteriorment, es va autoritzar els virreis a intervenir a Xile només en cas d'"avalot" i es va autoritzar els virreis a posar en pràctica estratègies militars en la Guerra d'Arauco que el governador de Xile havia d'implementar. El virrei tenia l'autoritat de deposar el governador, encara que aquesta seria temporal.

La Guerra d'Arauco tindria, al llarg de la història de la colònia, diverses etapes de bel·ligerància i altres de pacífiques; guerres ofensives, guerres defensives i parlaments. A més, els governadors hagueren d'enfrontar-se, durant la segona meitat del segle XVII, a les repetides incursions dels corsaris anglesos. Per sostenir l'exèrcit, el 1600 es va establir una subvenció de la corona, del tresor del virregnat del Perú, per defendre la colònia.

La situació geogràfica de Xile, allunyat de les principals rutes terrestres i marítimes, va ser un dels inconvenients més greus de la seva colonització i desenvolupament, conjuminat a l'estat constant de guerra, la qual cosa el convertiria en una de les àrees més pobres de l'Imperi espanyol d'Amèrica. Els intercanvis amb el Perú van ser la base de l'activitat econòmica de la capitania; posteriorment, encara que prohibit legalment, es va establir el comerç regular amb Buenos Aires.

La independència[modifica | modifica el codi]

Batalla de Chacabuco.

Napoleó va envair Espanya durant l'època en què García Carrasco havia pres el control de la capitania de Xile, al qual renunciaria el 1810. El militar més antic de Xile, Mateo de Toro y Zamrano, va prendre'n el govern de manera interina, al mateix temps que s'estenia entre els criolls el moviment junsista, amb la intenció de reemplaçar la governació espanyola amb una junta de notables que conservés el govern mentre el sobirà espanyol, Ferran VII estigués fora del poder.

El governador Mateo de Toro y Zambrano va acceptar la convocatòria d'un capítol per a decidir l'establiment d'una junta de govern. Així, el 18 de setembre del 1810, s'hi va formar la Primera Junta Nacional de Govern, la qual presidia ell mateix, i començà un període que la historiografia xilena ha anomenat la "Pàtria Vella". Al cap de poc, es va convocar l'elecció dels membres del Primer Congrés Nacional. El moviment dels moderats, que propugnava una major autonomia, encara que no pas la separació completa de l'imperi espanyol, va obtenir una ampla majoria; els exaltats que, per contra, predicaven la independència absoluta i instantània, n'obtindrien la minoria.

Al començament, el govern transitori que s'havia establert no tenia intencions independentistes. No obstant això, amb el pas del temps, aquesta situació va canviar, especialment amb l'arribada al poder de José Miguel Carrera. Es van dictar els primers texts constitucionals i les lleis pròpies; es van crear noves institucions, com ara l'Institut Nacional, la Biblioteca Nacional i el primer periòdic xilè, La Aurora de Chile. Així, en aquest període, va començar la Guerra de la Independència contra les tropes reialistes.

Les tropes reialistes, enviades pel virrei del Perú, José Fernando de Abascal y Sousa, amb els adherents a la causa reialista que habitaven el territori xilè, van derrotar les tropes patriotes a la batalla de Rancagua, el 2 d'octubre del 1814, que seria el començament d'allò que s'ha anomenat la "Reconquista Espanyola": es van restaurar les institucions colonials, i els governs de Mariano Osorio i Casimiro Marcó del Pont.

Després de la derrota de Rancagua, la majoria dels líders independentistes van fugir cap a Mendoza, Argentina. Allí es va formar l'Exèrcit dels Andes, encapçalat pel llibertador argentí José de San Martín, en el qual participava Bernardo O'Higgins, líder de les milícies xilenes. L'exèrcit va derrotar les tropes reialistes en la batalla de Chacabuco, i va començar un nou període conegut com la "Pàtria Nova". O'Higgins va ser nomenat Dictador Suprem, i el 12 de febrer del 1818, durant el primer aniversari de la Batalla de Chacabuco, es va declarar formalment la independència de Xile, la qual es confirmaria amb la victòria de l'exèrcit en la batalla de Maipú, el 5 d'abril del mateix any.

Durant el seu govern, es van realitzar diverses obres d'infraestructura; es va organitzar l'Esquadra Llibertadora que es va dirigir cap al Perú, capturà la ciutat de Valdivia de mans espanyoles, encapçalada per Thomas Cochrane, i es van promulgar dues cartes fonamentals: la constitució de 1818 i la constitució de 1822. No obstant això, per causa del seu autoritarisme, O'Higgins es guanyaria l'antipatia del poble. Per evitar una guerra civil, O'Higgins va renunciar-hi el 28 de gener del 1823 i el juliol del mateix any es va exiliar al Perú.

Organització de la república[modifica | modifica el codi]

Amb la renúncia d'O'Higgins, el país va entrar en un llarg període d'inestabilitat política. El general Ramón Freire, que va prendre el poder de Dictador Suprem, assessorat per Mariano Egaña, va acabar amb l'últim punt de resistència colonial a Chiloé, però el desordre polític va ser un greu obstacle per al seu govern. Va redactar la Constitució Moralista de 1823, que seria rebutjada per la població, enfonsada en una crisi econòmica severa.

Amb un ambient dominat pels conflictes entre els grups polítics, després de la caiguda del govern de Freire, Manuel Blanco Encalada és elegit primer president de Xile. El seu curt govern va estar marcat pel domini del grup federalista i la promulgació de les Lleis Federals de 1826. Aquesta legislació, però, va ser rebutjada, i es va provocar un gran caos en tot el país. Blanco Encalada va renunciar-hi i el van succeir diversos presidents amb períodes curts de govern.

El 1828, Francisco Antonio Pinto va aprovar la Constitució liberal de 1828. Pinto va ser reelegit, però va ser acusat de frau electoral. A més, el Congrés Nacional va designar Francisco Ramón Vicuña vicepresident, càrrec que hauria de ser elegit per votació popular. Això va produir un aixecament de l'exèrcit, encapçalat per José Joaquín Prieto, que controlaria ràpidament el sud de Xile i començaria la Revolució de 1829. Pinto i Vicuña renuncien per evitar la guerra civil, però ja era massa tard. La unió entre conservadors, estanquers i o'higginistes, després de la batalla d'Ochagavía, va produir la caiguda del règim liberal, i s'hi instauraria un govern revolucionari a càrrec de José Tomás Ovalle. Finalment, amb la batalla de Lircay, es va assolir la victòria definitiva dels revolucionaris i la fi del règim liberal.

República conservadora[modifica | modifica el codi]

Diego Portales.

José Joaquín Prieto, després de sortir victoriós en la Revolució, va assumir la presidència de la república el 1831. Amb ell, el poder de Diego Portales es va incrementar, i es convertí en l'home més important del país. Amb la ideologia de Portales, autoritària, es va promulgar la constitució de 1833, que atorgava molts poders al president de la república, electe per sufragi censatari per un període de 5 anys. Això va permetre que el període convuls s'acabés i comencés un període d'estabilitat (llevat de les revolucions del 1851 i 1861) i de desenvolupament econòmic.

Amb el descobriment de minerals a Chañarcillo i la venda de blat als mercats externs, l'estat va començar el seu desenvolupament econòmic. No obstant això, la rivalitat entre els ports de Valparaíso i del Callao al Perú, pel domini del comerç del Pacífic, es va agreujar amb la creació de la Confederació del Perú i Bolívia, d'Andrés de Santa Cruz. Portales, un dels enemics d'aquesta confederació, hi va promoure la guerra. Com a ministre de guerra, va fer que el Congrés declarés la guerra el 28 de setembre del 1836. Gran part del poble i de l'exèrcit no estava convençut d'entrar-hi. Tanmateix, l'assassinat de Portales, el 6 de juny del 1837 va ser l'al·licient necessari per a la participació en la guerra i la victòria en la batalla de Yungay, sota el comanament del general Manuel Bulnes, el 20 de gener del 1839.

Durant el període de la república conservadora, Xile va desenvolupar-se econòmicament amb la construcció de ferrocarrils, ponts, carreteres i el començament de la colonització del sud del país, mitjançant la immigració alemanya i la fundació del Puerto Montt. L'estabilitat del règim conservador, però, va començar a trontollar. Començà un conflicte entre l'Església catòlica i l'estat, i el president Montt es va trobar enmig d'una cruïlla. Els conservadors es van allunyar del president i es van unir als opositors del govern, i formaren la Fusió Liberal-Conservadora. Antonio Varas, representant el Partit Nacional de Montt, és derrotat per la Fusió el 1851.

República liberal[modifica | modifica el codi]

José Joaquín Pérez va assumir-ne la presidència el 1861 com a candidat d'unitat, i va acabar l'època dels decennis (la duració de l'administració presidencial dels presidents anteriors: Prieto, Bulnes, Montt i Pérez). Una de les primeres coses que va afrontar seria la guerra contra Espanya, que havia envaït les illes Chincha, que pertanyien al Perú, com a pagament pels deutes antics durant la guerra de la independència després de la batalla d'Ayacucho el 9 de desembre del 1824, invasió que seria reconeguda oficialment en la capitulació que es va acordar després de la guerra. Anys després, els tenidors de bons, peruans i espanyols, van pressionar el govern per fer-ne efectiu el deute, la qual cosa va motivar la presència de l'expedició científica a les costes d'Amèrica del Sud, com s'havia anomenat l'esquadra de guerra espanyola. Un incident relacionat amb la hisenda de Malambo, en què un espanyol va morir, així com la redacció del Tractat Vivanco-Pareja, van ser esdeveniments rebutjats pel Perú i considerats un afront a la independència americana. Xile es va aliar amb el Perú i finalment, després del combat naval d'Abtao, els espanyols van ser derrotats per l'esquadra aliada, després del bombardeig del port de Valparaíso el 31 de març del 1866 i el combat del 2 de maig a El Callao, Perú.

Durant el període de la república liberal, Xile va començar la inversió i explotació dels minerals (principalment, el coure) de la regió d'Antofagasta, sota l'administració boliviana. Al mateix temps, el francès Orélie Antoine de Tounens va declarar la independència del Regne de l'Araucanía i la Patagònia. Encara que aquest estat mai va ser establert definitivament, aquest incident va fer que el govern decidís controlar la regió que encara estava sota el domini indígena. El 1855, una llei interpretativa de la Constitució va establir-ne la llibertat de cultes, i el 1867 es va aprovar el Codi de Comerç.

El 1871, va assumir-ne la presidència Federico Errázuriz Zañartu. Durant el seu govern, es va acabar la Fusió Liberal-Conservadora i es va crear l'Aliança Liberal, amb la unió dels liberals amb el Partit Radical. Durant el règim liberal, es van realitzar diverses modificacions en la constitució de 1833: es va reduir el quòrum de les cambres del Congrés, es van limitar les facultats presidencials i es va flexibilitzar l'acusació als ministres per part del Congrés, que començava a tenir més atribucions. Al 1874, es va suprimir el fur eclesiàstic.

Guerra del Pacífic[modifica | modifica el codi]

Batalla naval de la Guerra del Pacífic.

El 1879, va començar la Guerra del Pacífic entre Xile i Bolívia per l'administració de la frontera nord de l'estat i els interessos xilens dels territoris minerals que pertanyien a Bolívia, a Antofatasta. Aquest seria el conflicte bèl·lic més gran de la història del país. Xile va conquerir ràpidament el territori d'Antofagasta, i després es va enfrontar amb el Perú al mar, que s'havia aliat amb Bolívia. Xile va conquerir els territoris de Tarapacá, Arica i Tacna el 1880. Bolívia es va retirar de la guerra el mateix any i l'exèrcit xilè va entrar a Lima el 15 de gener del 1881. La guerra va acabar finalment amb la batalla d'Huamachuco, el 10 de juny de 1883, i es va signar el Tractat d'Ancón el 20 d'octubre de 1883.

La victòria xilena sobre els estats aliats va permetre l'expansió del territori nacional, annexant-hi Tarapacá, Arica i Tacna pel Tractat d'Ancón i Antofagasta. Paral·lelament, la zona de l'Araucanía havia patit un procés de lenta incorporació amb la construcció de forts, la instal·lació de colonitzadors i tropes militars i la realització de parlaments amb els indígenes, i s'assolí la Pacificació de l'Araucanía el 1881. El 1888, és incorporada també l'Illa de Pasqua. D'altra banda, Xile renuncia al territori de la Patagònia oriental i de la Puna d'Atacama i els cedeix a l'Argentina després del tractat de 1881.

Els nous territoris incorporats van provocar un explosiu auge econòmic en l'estat, derivat principalment de la mineria del salnitre, i es recuperà així de la crisi econòmica de la dècada de 1870. Diverses companyies europees, principalment britàniques, es van instal·lar a l'extrem nord de l'estat per explotar els nitrats. La riquesa produïda per l'"or blanc" sustentava el 75% dels ingressos fiscals i la totalitat de l'economia nacional.

La guerra civil i la república parlamentària[modifica | modifica el codi]

José Manuel Balmaceda va ser electe president el 1886. Aprofitant els dividends provinents de l'explotació del salnitre, el govern de Balmaceda es va caracteritzar per la modernització completa del sistema econòmic, educatiu i sanitari, i la construcció de grans obres civils, com ara els ferrocarrils al llarg de tot l'estat i el viaducte del Malleco. Durant el seu govern, va tractar d'unificar els liberals entorn la seva figura, però la divisió es va aprofundir i impossibilità el desenvolupament del seu govern, atès que era comú que el Congrés acusés constitucionalment els ministres. A més, va sumar com a enemics els líders conservadors, l'aristocràcia i els empresaris de la indústria del salnitre.

La forta oposició a Balmaceda es va concretar quan el Congrés no va aprovar la Llei de Pressupostos de l'any 1891. Balmaceda va declarar, l'1 de gener, que, malgrat l'oposició, aquesta llei entraria en vigència i que el Congrés no es reuniria sinó al mes de març. Aqueix mateix dia, el Congrés va considerar il·legítima l'actitud del president i va declarar-ne la destitució. L'armada es va adherir als parlamentaris, mentre que l'exèrcit va declarar la seva lleialtat al primer mandatari, i es donà inici a la Guerra Civil de 1891.

El 12 d'abril, va ser declarat un govern paral·lel a Iquique, liderat per Ramón Barros Luco i l'almirall Jorge Montt. Ràpidament, les tropes congressistes van derrotar el nord als balmacedistes. Després de les batalles de Concón (20 d'agost) i Placilla (28 d'agost), les tropes revolucionàries van aconseguir entrar a Santiago. Balmaceda, refugiat en l'ambaixada de l'Argentina, es va suïcidar el 19 de setembre (el dia anterior era la data de la finalització del seu mandat), i acabà amb la Guerra Civil, que va produir més de 10.000 morts.

Durant aquest període, encara que no es va establir un sistema parlamentari, el Congrés va dominar la política de l'estat i va supeditar-ne el president a les seves decisions, la qual cosa produiria un estancament de les reformes i el progrés.

La república presidencial[modifica | modifica el codi]

Durant la dècada de 1920, l'estat es va enfonsar en una greu crisi econòmica. No obstant això, l'emergent classe mitjana va elegir un president reformista, però el seu programa va ser frustrat pel Congrés conservador. Un cop militar encapçalat per general Luis Altamirano, el 1924, va produir un període de gran inestabilitat que duraria fins al 1932. Quan el règim constitucional va ser restaurat el 1932, un fort partit va sorgir, els radicals, els quals es convertirien en la força clau dels governs de coalició dels següents vint anys. Durant el període del domini del Partit Radical, l'estat va incrementar-ne el paper en l'economia. El 1952, Ibáñez va retornar al poder, succeït per Jorge Alessandri el 1958. El 1964, l'elecció presidencial del demòcrata cristià Eduardo Frei Montalva, per majoria absoluta, va iniciar un període de reformes estructurals. Amb el lema de "Revolució en llibertat", l'administració de Frei va començar importants programes de reforma social, econòmica, educativa, d'habitatge, i agrària, la qual incloïa una sindicalització dels treballadors agrícoles. El 1967, però, Frei va ser atacat per l'esquerra, que deia que les seves reformes eren inadequades, i pels conservadors, que les consideraven excessives.

Fitxer:Sallende.jpg
Salvador Allende

El 1970, Salvador Allende va ser elegit president. Allende era marxista i membre del Partit Socialista de Xile, el qual encapçalava la Unitat Popular, una coalició del Partit Socialista, Comunista, Radical i Social-Demòcrata, amb dissidents dels demòcrates cristians, del Moviment d'Acció Popular Unitària i d'Acció Popular Independent. El seu programa de govern incloïa la nacionalització de diverses indústries privades i dels bancs, l'expropiació massiva de la terra i la col·lectivització. La proposta d'Allende també incloïa la nacionalització de diverses companyies nord-americanes que treballaven a les mines de coure xilenes. Allende, però, no va ser elegit amb majoria absoluta; la constitució requeria que el candidat amb majoria relativa fos confirmat pel parlament xilè. Aquest procés havia estat una formalitat, però en aquesta elecció, el procés es tornaria molt controvertit. Malgrat les pressions del govern nord-americà, el Congrés va aprovar-lo com a president. Després de la seva elecció, les forces camperoles i indígenes van prendre violentament les terres dels ranxos, complint amb força les promeses de redistribució de la terra d'Allende.

Després de la seva elecció, els Estats Units van expressar la seva desaprovació, i van implementar un nombre de sancions econòmiques contra Xile. A més, segons els reports de la CIA, aquesta institució va donar suport a tres grups diferents d'oposició durant aquest període, per instigar un cop d'estat que evités que Allende assumís la presidència.

Durant el primer any de la seva administració, les reformes econòmiques de la política monetària expansiva del ministre d'Economia, Pedro vuskovic, van produir resultats favorables, amb un increment del 8,6% del producte interior brut i una caiguda de la taxa d'inflació i la taxa d'atur. No obstant això, els resultats no van ser sostinguts i, el 1972, la moneda xilena va experimentar una inflació del 140%. La combinació d'inflació amb els preus fixos establerts pel govern van produir l'aixecament d'un mercat negre de productes bàsics, com ara arròs, sucre, mongetes i farina, i la "desaparició" d'aquests dels supermercats.

Fitxer:Firmacharaña.jpg
Pinochet signa l'Acord de Charaña

Al 1973, la societat xilena estava polaritzada entre els opositors i els seguidors de les polítiques d'Allende. Es va produir un cop d'estat militar el juny de 1973, que no va reeixir. Tanmateix, el 22 d'agost del 1973, la Cambra dels Diputats va declarar la ruptura de la democràcia xilena i demanava la remoció d'Allende i la restauració del règim constitucional. L'11 de setembre del 1973 es va produir un altre cop d'estat amb el qual els militars van prendre el poder de l'estat. Allende va morir; probablement es va suïcidar quan els militars van bombardejar el Palau Presidencial. No obstant això, Augusto Pinochet, que encapçalava aquest cop d'estat, no va restaurar el règim presidencial ni va retornar el poder a la legislatura civil, sinó que va utilitzar el poder que tenia com a comandant de l'exèrcit per a designar-se cap d'una junta.

Aquest cop d'estat està envoltant de teories sobre la posició de la CIA. Des del 1975, hi ha reports que indiquen que la CIA havia intentat prevenir que Allende prengués el poder després de la seva elecció el 1970; i al 2000 va publicar documents que indicaven que Pinochet era un dels candidats favorits per a prendre el poder. Tanmateix, neguen haver participat activament en els esdeveniments posteriors a la presa de possessió d'Allende.

Xile sota Pinochet[modifica | modifica el codi]

Xile va ser governat per un règim militar fins al 1990. L'exèrcit va establir una junta conformada pel comandant de l'exèrcit, el general Augusto Pinochet, el comandant de la marina, l'almirall José Toribio Merino, el comandant de les forces àeries Gustavo Leigh, i el director dels carabiners, César Mendoza. Leigh va ser reemplaçat pel general Fernando Matthei el 1978 i Mendoza per Rodolfo Stange, el 1985.

Després del cop militar, els xilens van viure una repressió de gran magnitud: Pinochet va abolir les llibertats civils, va dissoldre el Congrés Nacional, va prohibir les activitats sindicals, va prohibir les vagues, i va eliminar les reformes agràries i econòmiques d'Allende. La junta va empresonar, torturar i assassinar milers de xilens. D'acord amb la comissió de Rettig i el report de Valech, 3.200 persones van ser executades, assassinades o van "desaparèixer", i almenys 29.000 van ser torturades i empresonades.

La junta va dividir la nació en regions controlades pel govern central (aquest model encara està en vigor), i va aplicar polítiques de lliure mercat, així com la liberalització i privatització de les empreses, una retallada de les tarifes d'importació, així com dels programes de benestar social del país. No obstant això, els controls dels salaris no van impedir l'augment de la hiperinflació: entre 1973 i 1975, l'índex dels preus als consumidors va augmentar 3.000% i la taxa d'atur va arribar al 25% el 1977.

Protestes contra Pinochet, 1985.

La indústria principal de Xile, l'extracció de coure, va romandre en mans del govern, encara que es va permetre la inversió privada en l'extracció d'altres dipòsits minerals. Amb una política de mercat capitalista, les pensions i la sanitat es van privatitzar, així com l'educació superior del país. Durant els anys vuitanta, la junta va decidir establir un sistema de canvi fix de la moneda, la qual cosa va produir un auge de les importacions i el col·lapse de la producció industrial nacional, que, amb la recessió mundial, van causar una greu crisi econòmica el 1982, amb una severa caiguda del PIB del 14% i un increment de la taxa d'atur del 33%. Es van organitzar, alhora, una sèrie de protestes massives amb la intenció de produir la caiguda del règim, però no van reeixir.

Després de la crisi econòmica, Hernan Buchi es va convertir en el ministre de Finances de 1985-1989. Va permetre el sistema de lliure flotació del pes xilè i va instaurar restriccions en el moviment de capital, internament i externament. Va introduir una legislació bancària i va reduir els impostos de les impreses. Va continuar amb el programa de privatitzacions i reprivatitzacions de les companyies que s'havien nacionalitzat per causa de la crisi econòmica de 1982-1983. Amb aquestes polítiques, l'economia es va recuperar ràpidament, la inflació es va reduir al 10% anual, i el PIB va créixer, de 1984 a 1990 5,9% anual, la taxa de creixement més alta de tot el continent. Xile va desenvolupar una forta economia d'exportacions, que incloïa productes com ara les fruites i les verdures, cap a l'hemisferi nord durant les temporades en què no s'hi produeien.

La constitució xilena va ser aprovada en un plebiscit fraudulent el setembre de 1980 i Pinochet en fou designat president. La constitució establia que, al 1988, es faria un altre plebiscit per mitjà del qual la ciutadania podria acceptar o rebutjar un candidat proposat per la Junta Militar. Com era d'esperar, Pinochet va ser el candidat proposat per a un segon terme de 8 anys, però, el 55% el va rebutjar.

Retorn a la democràcia[modifica | modifica el codi]

Després de la derrota del dictador Pinochet en el plebiscit, la constitució es va esmenar per permetre noves provisions, per crear nous seients per al Senat, per disminuir el paper del Consell de Seguretat Nacional i per igualar-ne el nombre de membres civils i militars. El desembre del 1989, Patricio Aylwin, candidat de la Concertació, una coalició de partits que incloïen el Parit Demòcrata Cristià, el Partit Socialista de Xile, el Partit per la Democràcia i el Partit Radical Social-Demòcrata, va ser elegit com a president. El febrer de 1991, la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, organisme establert per Aylwin l'any anterior, va publicar el seu report sobre les violacions als drets humans durant el període de la dictadura. Durant les eleccions de 1993, Eduardo Frei Ruiz Table, del Partit Demòcrata Cristià va ser elegit per a un període de 6 anys.

Durant les eleccions de 1999, cap dels candidats va obtenir la majoria absoluta; durant la segona ronda d'eleccions, Ricardo Lagos Escobar, del Partit Socalista i el Partit de la Democràcia, va portar a la Concertació a la victòria, amb el 51,32% dels vots. El govern va continuar la política d'obertura comercial, signant tractats de lliure comerç amb Mèxic, Canadà i els Estats Units (encara que no s'integraria com a membre del NAFTA), amb la Unió Europea i amb Corea del Sud. Malgrat dues petites recessions, l'economia xilena ha crescut contínuament des de la dècada dels vuitanta, i s'ha consolidat l'estat com una economia emergent puixant d'Amèrica Llatina, amb la segona renda per capita més alta de la regió, i s'hi ha reduït radicalment la pobresa, a nivells inferiors al 20% (i inferiors al 6% de pobresa extrema), complint, així, anticipadament, els "Compromisos del Mil·lenni". La capital, Santiago de Xile, s'ha consolidat com un dels centres més importants de negocis de Sud-amèrica. El 2006, Michelle Bachelet va ser elegida primera dona presidenta de la història de Xile.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Xile Modifica l'enllaç a Wikidata