Història de l'Argentina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de l'Argentina narra els esdeveniments que han tingut lloc a Argentina des dels temps dels primers pobladors fins a l'actualitat.

Escut de l'Argentina

Història prehispànica[modifica | modifica el codi]

Els pobles aborígens argentins es poden catalogar en dos grans grups: els caçadors i recol·lectors que habitaven la Patagònia, la Pampa i el Chaco; i els agricultors, que habitaven el nord-oest, el Cuyo i les serralades de Córdoba, i en temps posteriors, la Mesopotàmia. A les regions agrícoles es van desenvolupar diversos pobles amb identitats diferenciades, com ara els omaguacas, les cultures de Tafi i Santa Maria, els cometxingons i els sanavirons de Córdoba, i altres grups que s'han anomenat genèricament com a diaguites i huarpes. Tots aquests van ser conquerits pels inques unes poques dècades abans de l'arribada dels espanyols. A la Mesopotàmia s'havien assentat els guaranís, que provenien de l'Amazònia. Alguns grups caçadors i recol·lectors van desenvolupar cultures senzilles, com ara els ones i els yàmanes, de la Terra del Foc. Alguns grups nòmades eren els querandís, els tehueltxes o patagons.

Descobriment i colonització[modifica | modifica el codi]

Buenos Aires, 1536

Els europeus van arribar a la regió en el viatge de 1502 d'Amerigo Vespucci. El navegador Juan Díaz de Solís va visitar el territori argentí el 1516. Però, Espanya no establiria cap assentament permanent, sinó fins al 1580 en què es va establir la colònia a Buenos Aires, com a part del Virregnat del Perú.

S'estima que la població ameríndia de l'Argentina era de 300.000 habitants. La colonització espanyola va estar condicionada a la possibilitat de sotmetre els indígenes, els quals es convertirien en la mà d'obra per a les encomiendes. Això no va ser possible amb els pobles nòmada-caçadors del sud, sinó amb els pobles agrícoles del nord de la Mesopotàmia, i de les serralades del nord i l'oest, els quals han sobreviscut fins ara. Per contra, els caçadors bèl·lics de la Pampa, el Chaco, i la Patagònia, van lluitar constantment amb els invasors espanyols.

El port natural de l'estuari del Riu de la Plata no podia ser utilitzat, ja que totes les comunicacions i el comerç s'havien de realitzar per mitjà del port de Lima, la qual cosa va fer que el contraban fos la forma usual de comerç a les ciutats d'Asunción, Buenos Aires i Montevideo. La regió argentina va rebre l'estatus de virregnat el 1776, amb el nom "Virregnat del Riu de la Plata", però, a més incloïa els territoris de l'Uruguai, el Paraguai i part de l'actual estat de Bolívia. La intenció d'Espanya en crear aquest virregnat era contrarestar els atacs de Portugal i d'altres països europeus contra les colònies espanyoles a Amèrica, i per tant el virregnat va rebre una poderosa força militar.

Durant aquest breu període, Buenos Aires es va convertir en un port puixant, ja que per mitjà que els guanys de les mines del Potosí, l'increment de l'activitat marítima en termes de béns, i la producció de la ramaderia per a exportació, el port es va convertir en un dels centres comercials més importants de la regió. Les guerres europees van debilitar el control d'Espanya sobre el comerç de les colònies espanyoles, i altres potències mundials van començar a comerciar amb Buenos Aires, com ara els Estats Units i Rússia. No obstant això, el virregnat va ser molt curt, per causa de la manca de cohesió interna de les moltes regions que el constituïen així com la manca del suport de la corona espanyola.

Naixement de l'Argentina[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, amb l'única resistència dels Voluntaris Urbans catalans. Santiago Liniers va reconquistar la ciutat poc després, però, els britànics van prendre la ciutat de Montevideo. La resistència del poble i les victòries sobre l'exèrcit britànic van augmentar la seva confiança i el sentiment de nacionalisme. El govern espanyol ja no podia defendre les seves colònies, i per tant, es van formar milícies urbanes per defendre la ciutat de les invasions.

Després que els francesos prenguessin el poder a Espanya, la Província de Buenos Aires va formar la seva pròpia junta, l'Assemblea del Notables de la ciutat, el 25 de maig, 1810, destituint al virrei, i designant com a president al tinent coronel Cornelio Saavedra. Aquest esdeveniment va ser anomenat la "Revolució de Maig". Però, la repropiesa d'algunes faccions i les tendències centralistes d'altres activistes radicals, van postergar la declaració formal d'independència. De fet, volien constituir un govern autònom fins a la restauració de Ferran VII al tron espanyol. Córdoba i l'Alt Perú, van ser integrats per força a la junta, però el Paraguai i l'Uruguai es van oposar fortament. Les tropes del Virregnat del Perú van reprendre el territori bolivià el 1811, que mai ja no seria part de les províncies argentines.

Després del govern de dos triumvirats, es va crear una assemblea constituent el 1813 que proclamaria la llibertat de tots els esclaus, i l'abolició de l'encomienda i dels títols nobiliaris, adoptant la bandera que havia creat Manuel Belgrano a la ciutat de Rosario l'any anterior. Les campanyes militars encapçalades pel general José de San Martín entre 1814 i 1817 van assolir la independència de Sud-amèrica. Els argentins consideren a San Martín, qui realitzaria campanyes a l'Argentina, Xile i Perú, el heroi de llur independència. Encara que Ferran VII va ser restaurat al tron d'Espanya el 1814, el congrés de Tucumán va proclamar, el 9 de juliol, 1816, la independència de la regió, i la creació de les "Províncies Unides del Riu de la Plata". Bolívia (l'Alt Perú) per altra banda, va declarar la independència del Perú el 1825, i l'Uruguai va néixer com a nació després de la Guerra entre l'Argentina i el Brasil el 1828.

L'Argentina després de la independència[modifica | modifica el codi]

Gautxos de l'Argentina

El primer govern de les Províncies Unides del Riu de la Plata va donar el seu suport a les forces d'alliberament de San Martín a Xile, però no pas a l'Uruguai (Banda Oriental) permetent-hi la invasió portuguesa. El 1819 el Congrés es traslladaria a Buenos Aires, la qual cosa provocaria la revolta de les altres províncies. Buenos Aires seria derrotada, però, la preponderància econòmica i militar de la província s'imposaria sobre la resta de la federació. Es va reunir un congrés constituent a Buenos Aires el 1824, el qual va establir un poder executiu únic per a tot el país (la presidència de la República) i la creació d'una constitució unitària (en oposició al federalisme), anomenada la "Llei Fonamental" el 1826, que seria rebutjada per la resta de les províncies.

A l'Uruguai va començar una rebel·lió en contra del govern brasiler, proclamant l'annexió de la província a l'Argentina. La guerra va acabar amb un acord entre el Brasil i l'Argentina que donava la independència de l'Uruguai d'ambdues nacions el 1828.

Després d'un període de lluita entre unitaris i federalistes, va sorgir la figura del federalista Juan Manuel de Rosas, el qual va prendre el poder i va instaurar una ferma dictadura. Va governar Buenos Aires de 1829 a 1852, i alhora va ser el representant dels afers exteriors de tot el país, el qual no tenia cap altra forma de govern federal. Rosas va centrar el seu govern establint el domini de Buenos Aires i no pas en l'establiment d'un federalisme veritable. Va desenvolupar una força paramilitar pròpia, "La Mazorca" (La Panotxa), per mitjà de la qual els federalistes van obtenir el nom pejoratiu de "mazorqueros", encara que ells s'anomenaven a si mateixos "La Santa Federació". No obstant això, el dictador va aconseguir victòries militars importants contra els amerindis, contra França, el Regne Unit i contra la confederació peruana-boliviana.

El 1852 l'ex governador de la província d'Entre Ríos, Justo José de Uriquiza, va encapçalar una revolució contra Rosas, derrotant-lo en la batalla de Caseros, amb el suport de l'Uruguai i del Brasil establint una unitat nominal fins a la promulgació de la nova constitució, encara vigent, de 1853, la qual va ser l'origen de la Confederació Argentina. No obstant l'establiment d'una "confederació", aquesta constitució, elaborada pel Congrés de Santa Fe, va establir la centralització i l'autoritat nacional del govern.

Durant la primera part d'aquest període, l'Argentina era un país d'immigrants espanyols i llurs descendents, coneguts com a criolls que vivien a Buenos Aires i a altres ciutats, i de mestissos que vivien a Las Pampes i que eren coneguts com a gautxos, els quals es convertirien en la figura més coneguda del poble argentí. Els descendents dels esclaus africans, els quals eren un nombre significatiu al període de la independència, van ser absorbits per la resta de la població. La població indígena habitava (i encara habita) la regió nord-oest del país, i les regions més meridionals del país.

L'economia rural d'aquest període estava basada completament en la ramaderia (bestiar i ovelles). Encara que les terres fèrtils de l'Argentina eren ideals per al cultiu dels cereals, el país mancava d'una força laboral suficientment gran per desenvolupar aquest sector. Com a conseqüència, les activitats intensives en capital, com ara la ramaderia, van dominar la producció domèstica. Mentrestant, els amerindis "amenaçaven" la frontera sud, més aviat, amenaçaven la frontera europea i mestissa del país. L'escriptor Borja va escriure que l'Argentina havia assolit la seva independència d'Espanya, però, la conquesta espanyola de l'Argentina encara era incompleta. Econòmicament, l'Argentina havia canviat la seva dependència d'Espanya per la dependència del capital britànic.

L'Argentina moderna[modifica | modifica el codi]

Casa Suïssa a la província de Misiones

Dues forces van crear l'Argentina moderna del segle XIX: la introducció de les tècniques modernes d'agricultura i la integració de l'Argentina a l'economia mundial. La inversió estrangera i la immigració massiva d'Europa van donar suport a aquesta revolució. La inversió, que venia principalment del Regne Unit va desenvolupar el sistema ferroviari i portuari, però, els estrangers conservaren el control d'aquests sectors. Els immigrants que van desenvolupar els sectors agrícoles (principalment Les Pampes de l'oest) van venir de diversos països d'Europa, principalment d'Itàlia i Espanya, i en menor grau Alemanya, Suïssa i Gal·les.

Per al 1859 la unitat argentina ja havia estat assolida, encara que dues dècades més serien necessàries perquè els centralistes assolessin completament la victòria sobre els federalistes. El 1862 l'Assemblea Nacional va elegir al polític liberal Bartolomé Mitre com a president, el qual va ser succeït el 1868 per Domingo Faustino Sarmiento. En aquest període es va lliurar la guerra de la Triple Aliança contra el Paraguai. El 1865 la província de Corrientes, al nord del país, va ser envaïda pel Paraguai. L'Argentina es va aliar amb el Brasil i l'Uruguai formant la "Triple Aliança" contra el Paraguai. Aquesta guerra, de 1865 a 1871, va ser sagnant, i va acabar amb la victòria de l'Aliança. Després de la guerra, l'Argentina va recuperar els seus territoris envaïts, i va adquirir, a més, el territori de Misiones i els territoris antigament argentins del Chaco.

La dècada següent, el general Julio Argentino Roca va establir el domini de la Província de Buenos Aires sobre les Pampes, i la unitat dels unitaris sobre els federalistes. Roca es convertira en el president de la nació el 1880.

De 1880 a 1929 Argentina va assolir una sorprenent prosperitat econòmica, basada principalment en el creixement de les exportacions, orientades als productes agrícoles, com ara la carn i el blat, però, el creixement de la resta de la indústria va ser limitat per la importació de productes industrials barats. Encara que la demanda de productes agrícoles argentins va ser fonamental pel desenvolupament de l'economia, el flux de capital estranger, principalment del Regne Unit seria alhora important.

El govern de Roca, i els seus successors, estaven aliats amb l'oligarquia argentina, principalment amb els grans terratinents. Les forces conservadores van dominar la política argentina fins al 1916, data en què llurs rivals tradicionals, els Radicals, encapçalats per Hipólito Yrigoyen, van prendre el control del govern. Els radicals, amb una forta èmfasi en eleccions lliures i en l'establiment de les institucions democràtiques, van obrir les portes a la classe mitjana argentina, i a altres sectors que abans eren exclosos del poder.

La Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

President de facto Uriburu

El col·lapse internacional del comerç, per altra banda, va marcar la necessitat de la independència econòmica. La producció petroliera, però, estava controlada per companyies estrangeres, principalment nord-americanes. Yrigoyen volia nacionalitzar aquest sector, i alguns historiadors creuen que va ser un dels motius del suport estranger donat al cop d'estat de 1930.

Aquest cop d'estat, una revolta militar, va acabar amb el règim constitucional, i va imposar com a president al general José Félix Uriburu. Aquest govern, amb tendències feixistes, va perseguir als radicals, socialistes i a qualsevol opositor; però, la severa situació econòmica va obligar a Uriburu a cedir el poder a Agustín Pedro Justo que, amb el suport dels conservadors i els radicals oposats a Yrigoyen, va guanyar fraudulentament les eleccions de 1931. Roberto Ortiz va ser elegit com a president el 1936, succeït per Ramón Castillo. L'Argentina es declararia oficialment neutral durant la Segona Guerra Mundial, però, els governs militars de 1943 i 1946 simpatitzaven amb l'Eix. Per les pressions nord-americanes el militar en el poder, Pedro Ramírez, va declarar la guerra a l'Eix el 1944.

L'aixecament de Perón[modifica | modifica el codi]

Un cop militar va terminar amb el govern constitucional de 1943. Perón, llavors un coronel de l'exèrcit, va ser un dels líders del cop, i aviat es convertiria en una figura important del govern com a Ministre del Treball. Les protestes massives de 1945 van dur Perón a la victòria en les eleccions del 20 de febrer, 1946. Perón va governar amb polítiques agressives amb la intenció de donar una veu política i econòmica a la classe treballadora, i va augmentar el nombre de sindicats de treballadors. El 1947, Perón va anunciar el primer pla de 5 anys basat en el creixement de les indústries nacionalitzades. Va donar suport a l'establiment de la poderosa Confederació General del Treball (CGT). La dona de Perón, Eva Duarte, coneguda com "Evita", una ex actriu de la classe treballadora, va donar suport al seu marit per a enfortir la relació amb els sindicats i el grups de dones. Per mitjà de la seva influència, les dones van aconseguir el dret al vot el 1947. La seva mort a causa del càncer el 1952 va significar la pèrdua d'un aliat polític molt important per a Perón.

El 1949 Perón va realitzar una modificació constitucional permetent-li ser re-elegit, guanyant les eleccions de 1952, però, un cop militar (l'anomenada Revolució Alliberadora), encapçalat per Eduardo Lonardi, va donar fin al seu mandat el 1955. Perón es va exiliar a Espanya.

La lluita entre les forces peronistes i anti-peronistes[modifica | modifica el codi]

Eduardo Lonardi va romandre en el poder breument, i va ser succeït per Pedro Aramburu, president de 1955 a 1958. El juny de 1956, dos generals peronistes, Juan josé Valle i Raúl Tanco, van encapçalar un cop militar contra Aramburu, criticant els canvis realitzats en l'exèrcit, l'abrogació de les reformes socials i la persecució dels líders dels sindicats. També demanaven l'alliberament de tots els activistes polítics i sindicals i el retorn de l'ordre constitucional. Però, el cop no va ser reeixit, i el general Valle, i altres membres de l'exèrcit van ser executats; vint civils van ser detinguts i executats i els seus cossos van ser dipositats a l'abocador León Suárez. Aquesta massacre, i el bombardeig de la Casa Rosada el juny de 1955, van marcar el començament d'una onada de violència.

El 1956 es va realitzar eleccions especials per a reformar la constitució. El partit radical, sota Ricardo Dalbín, va guanyar la majoria, encara que no es va permetre que el partit peronista participés en les eleccions. Donat el seu suport al peronisme, la facció d'esquerra del Partit Radical, encapçalada per Arturo Frondizi, va abandonar l'Assemblea Constitucional. Per tant, l'Assemblea només va restaurar la constitució de 1853 amb l'addició de un sol article, l'article 14 bis, la qual esmentava alguns drets socials. Frondizi, el candidat de l'UCRI, va guanyar les eleccions presidencials de 1958. Des de Caracas, Perón va donar el seu suport a Frondizi, cridant als seus simpatitzant a votar per Frondizi, per tal d'acabar amb la prohibició del moviment peronista i restablir les lleis socials dels treballadors que s'havien acceptat durant el lideratge de Perón.

El govern de Frondizi, però, va acabar el 1962 amb un altre cop militar després que una sèrie d'eleccions locals van ser guanyades pels candidats peronistes. José María Guido, el president del senat, es convertiria en el president d'acord a la constitució. En les eleccions de 1963, ni els peronistes ni els comunistes van poder participar. Arturo Illia, del partit radical, va guanyar les eleccions presidencials; les eleccions regionals, però, van afavorir als peronistes. Durant aquest període, l'economia argentina s'enfonsaria amb una hiperinflació i l'empobriment de les classes mitjana i de les àrees rurals. Illia no va aconseguir aturar l'agreujament de l'economia. Després de nombrosos disturbis socials, els militars prendrien el poder per mitjà d'un altre cop d'estat el juny de 1966. Els següents presidents van ser anomenats per l'exèrcit. L'últim president militar, Alejandro Lanusee, va ser designat el 1971, i intentaria restablir la democràcia, convocant eleccions presidencials.

El retorn de Perón[modifica | modifica el codi]

L'11 de març, 1973, es van convocar eleccions presidencials. Perón no va poder participar, però, va guanyar un simpatitzant, Hector Cámpora. El breu govern de quatre mesos de Cámpora va seguir una política econòmica peronista de distribució de la riques. Però, la crisi petroliera mundial, danyaria severament l'economia argentina, i en el primer mes del seu govern es realitzarien vagues generalitzades i conflictes socials.

Cámpora va dimitir, i Perón va assumir la presidència. El 20 de juny, 1973, dos milions de persones esperaven la seva arribada a l'aeroport d'Ezeiza. El 23 de setembre, 1973, Perón va guanyar les eleccions presidencials amb la seva tercera esposa, María Estela Isabel Martínez (Isabelita) com a vice-presidenta de la nació. En aquest període els extremistes van reaccionar amb terrorisme, la qual cosa va provocar la implementació de decrets d'emergència que donaven autoritat excessiva al govern, el qual la va utilitzar amb violència, empresonant als opositors indefinidament.

Perón va morir l'1 de juny, 1974, i la seva dona li va succeir com a presidenta. La seva administració, va ser afectada pels greus problemes econòmics, les lluites internes del partit peronista, i els creixents acts de terrorisme. Un cop militar va remoure a Isabel Perón del govern el 24 de març, 1976.

La Guerra Bruta[modifica | modifica el codi]

Plaza de Mayo, Plaça de Maig, a Buenos Aires

Després del cop militar, les forces armades van prendre el poder per mitjà d'una junta encapçalada consecutivament per Videla, Viola, Galtieri i finalment Bignone fins al 10 de desembre de 1983. Aquest caps de govern de facto, van anomenar llurs programes de govern el "Procés de Reorganització Nacional".

Utilitzant les tàctiques terroristes dels "Montoneros" (un grup peronista d'extrema esquerra) i de l'Exèrcit Revolucionari del Poble (ERP) com a justificació, les forces armades van utilitzar la violència contra els opositors a la dictadura. La "guerra ideològica", doctrina de l'exèrcit argentí, es basava en l'eliminació de la base social de la insurrecció. En la pràctica, això significava eliminar els estudiants de classe mitjana, els intel·lectuals, i els líders sindicals, alguns dels quals tenien enllaços amb les guerrilles. A la fi de la dècada de 1970 aquestes tàctiques van acabar amb els insurgents, però, Argentina va patir terriblement en aquest període que va ser conegut com la "Guerra Bruta".

Els costos de la Guerra Bruta van ser molt elevats, en termes de les vides perdudes i de les violacions als drets humans. S'atribueixen 1.500 morts als atacs i els assassinats de les guerrilles. La Comissió dels Desapareguts de 1984 va documentar la desaparició i probable mort sota les mans del règim militar d'11.000 persones, dels quals pocs pertanyien als grups violents com ara els Montoneros o l'ERP. També, 900 persones més van "desaparèixer" durant el govern peronista anterior al cop militar. Els grups de drets humans estimen que 30.000 persones van "desaparèixer" (és a dir, van ser detinguts i executats) durant el període de 1976-1983, i molts més es van exiliar. Pocs s'atrevien a parlar —llevat de les Mares de la Plaça de Maig, mares dels morts i dels desapareguts que demanaven des d'abril de 1977 resposta als crims— i pocs més, com ara els periodistes Rodolfo Walsh, Herman Schiller o la revista Humor Registrado.

Els seriosos problemes econòmics, la creixent corrupció i la violació als drets humans, i finalment, la derrota en la Guerra de les Malvines contra el Regne Unit el 1982 van desacreditar el govern militar. Sota una forta pressió pública, la junta va convocar eleccions el 1983.

El retorn de la democràcia[modifica | modifica el codi]

El 30 d'octubre, 1983 es van convocar eleccions per primera vegada en més d'una dècada, les quals serien, d'acord als observadors internacionals, honestes. El país va retornar al govern constitucional, després que Raúl Alfonsín, candidat de la Unió Cívica Radical rebés 52% dels vots per a president. Va començar un període de 6 anys el 10 de desembre, 1983. Cinc dies després va crear la Comissió Nacional dels Desapareguts (CONADEP), la qual era dirigida per Ernesto Sabato. Però, durant el període de govern d'Alfonsín es va votar la "Llei de Punt Final" (el 24 de desembre, 1986), la qual donava amnistia a tots els participants dels actes de terrorisme i violacions de drets humans militars que s'haguessin comès abans del 10 de desembre, 1983.

Durant la dècada de 1980 el govern va afrontar els reptes de consolidar les institucions democràtiques i millorar l'economia, reptes que s'assolirien. Les friccions constants amb els militars, l'agreujament econòmic (marcat per la històrica hiperinflació que arribaria al 3000% anual), i la inhabilitat per a mantenir la confiança pública van fer que Alfonsín renunciés al govern 6 mesos abans de la fi del seu període presidencial, just després que Carlos Saúl Ménem guanyés les eleccions de 1989.

El govern de Ménem[modifica | modifica el codi]

Com a president, Carlos Ménem va canviar radicalment les polítiques econòmiques i socials argenitnes. Menem va privatitzar la majoria de les indústries que Perón havia nacionalitzat, i va introduir el sistema de convertibilitat de la moneda, substituint l'efímera moneda de l'austral amb el nou peso convertible. Per mitjà d'aquesta reforma, la taxa de canvi del peso argentí era mantinguda artificialment a l'una del dòlar nord-americà. (El nom "convertible" significava que per cada peso circulant al país, havia un dòlar al Banc Central, així limitant per llei el creixement de la base monetària al creixement de les seves reserves). Amb la convertibilitat, la inflació es va reduir considerablement, fins i tot a nivells inferiors a la inflació nord-americana i europea, i per mitjà de la liberalització comercial i la privatització de les empreses públiques, el país es va obrir a la inversió estrangera, i es va crear un pla de pensió i compensació laboral. Com a resultat d'aquestes polítiques, l'Argentina va experimentar un impressionant creixement al començament de la dècada de 1990.

Carlos Ménem no va dubtar a utilitzar els poders presidencials per a decretar "decrets de necessitat i urgència" si el Congrés no havia arribat a cap consens sobre les reformes que ell proposava. Aquest poders van ser limitats amb les reformes constitucionals del 1994 que van ser el resultat del Pacte Olivos amb el partit d'oposició el Partit Radical. Però, l'acord obria les portes a les reformes constitucionals per a la seva re-elecció. En aquestes eleccions va sorgir una aliança moderada anomenada el FrePaSo (Front per un País Solidari). Aquesta alternativa va rebre el suport de Buenos Aires, però no seria suficient a la resta de les províncies, i Ménem guanyaria les eleccions d'aquest any. Però, a les eleccions següents, l'octubre de 1999, el candidat d'unió dels radicals i del FrePaSo, Fernando de la Rúa va derrotar el candidat peronista Eduardo Duhalde.

Crisi econòmica[modifica | modifica el codi]

Piqueteros, manifestants

El 1995, la devaluació del peso mexicà va produir una fugida de capital a l'Argentina, i una severa, encara que curta, recessió. Per mitjà de noves reformes per a estabilitzar el sistema bancari, el PIB va créixer 8% el 1997. El 1998, la crisi asiàtica i la crisi de Rússia van provocar una severa disminució de la inversió estrangera al Brasil i l'Argentina. Aquestes crisis van afectar severament el creixement econòmic del país.

Segons alguns analistes econòmics, la convertibilitat havia de ser abandonada la segona meitat de la dècada de 1990. Amb una taxa de canvi artificialment baixa, les exportacions argentines van perdre competitivitat. La importació de productes europeus barats, va provocar que nombroses empreses tanquessin, i l'emigració massiva de persones de les petites ciutats i les comunitats rurals a Buenos Aires. Tot això, va elevar el percentatge de la població en pobresa a nivells històrics, superiors al 30%. Les villas miseria, els barris pobres sense serveis públics (i fins i tot només constituïts per construccions de cartró i alumini) van créixer considerablement a les grans ciutats, principalment a Buenos Aires.

El 1999, el PIB argentí va caure 3%, i l'Argentina va entrar completament en recessió. El president Fernando de la Rúa, va implimentar les recomanacions del Fons Monetari Internacional; va realitzar increments en els impostos i va reduir la despesa governamental per tal de reduir el dèficit, que havia arribat al 2,5% del PIB. A més, les poques despeses governamentals van estar concentrades a Buenos Aires, mentre que la resta de les províncies es van enfonsar en pobresa (a nivells del 70% a las províncies del nord). Algunes províncies van recórrer a l'emissió de bons per pagar els salaris dels empleats públics (que no eren acceptats en todes les transaccions comercials ni a altres províncies), i algunes amenaçarien amb la creació d'una moneda local pròpia. Entre 1990 i el 2003, 450.000 argentins van morir de fam, segons l'economista argentí Alberto Lapolla. La taxa d'atur va arribar al 18%.

L'enorme deute pública de l'Argentina, es va convertir en un tema molt controvertible, incrementant la tensió entre el govern i el Fons Monetari Internacional. El 2001, la fugida de capital es va incrementar, i el govern va aplicar el corralito, la congelació dels dipòsits bancaris (permetent que la població tragués només una petita i insuficient quantitat mensualment), la qual cosa va provocar protestes massives i fins i tot violència a les empobrides províncies del nord. Després de les protestes del desembre de 2001, conegudes com el cacerolazo, de la Rúa va renunciar a la presidència, i en menys de dues setmanes 4 presidents van ser designats, i van renunciar successivament.

Duhalde va ser designat president, va declarar oficialment la moratòria dels pagaments del deute, i va acabar amb el sistema de la convertibilitat, devaluant la moneda oficialment d'1 peso argentí per dòlar, a 1,40 pesos argentins per dòlar. Poc després es va adoptar el sistema de lliure flotació, i el preu del dòlar nord-americà arribaria als 4 pesos argentins. Aquesta crisi va enfonsar al 57,5% de la població sota el nivell de la pobresa, i al 27,5% sota el nivell de pobresa extrema el 2002 i el PIB va caure més de 10%.

Recuperació econòmica i la integració sud-americana[modifica | modifica el codi]

Néstor Kirchner

El 2003 va ser electe president Néstor Kirchner. Kirchner va realitzar una sorprenent (i radicalment baixa, oferint només el 25-35% del valor nominal) reestructuració del deute extern, acceptat pel 75% dels creditors, principalment nacionals, encara que els creditors internacionals han impugnat la decisió.

Amb una moneda molt barata (el 2004 la taxa de canvi del peso argentí s'havia estabilitzat a raó de 3 pesos per cada dòlar nord-americà), les exportacions, principalment agrícoles, van experimentar un impressionant auge, així com el turisme i la construcció. El 2003 i el 2004 el PIB va créixer més del 8% per any (principalment en recuperació de la caiguda de 1998-2001), i el nivell de la pobresa ha disminuït al voltant del 38%, i la taxa d'atur al 12%.

Amb Kirchner, l'Argentina va orientar la seva política i economia a la integració sud-americana, identificant-se més amb la regió llatinoamericana socialment i culturalment (en oposició a la identificació europea de les dècades anteriors), i oposant-se a la política nord-americana d'integració continental proposada en l'ALCA. Per mitjà de diversos acords amb Veneçuela, l'Argentina va poder resoldre temporalment la crisi energètica, i a més, va assolir que el govern veneçolà comprés deute argentí, per mitjà del qual el país pagarà el deute que té amb el Fons Monetari Internacional. Alguns economistes consideren que aquesta decisió tenia més intencions polítiques que no pas econòmiques: la taxa d'interès del FMI era 4 o 5 punts percentuals menor a la taxa amb la que podrà col·locar el nou deute. No obstant això, al decisió enfortirà les relacions de l'Argentina amb Veneçuela, país que aviat s'integrararà com a membre ple del Mercosur.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de l'Argentina