Història de l'anarquisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'anarquisme naix com a moviment durant el segle XIX. No obstant això, molts partidaris del pensament anarquista han manifestat que les idees de caràcter anarquista han estat present tot al llarg de la història de la Humanitat.[1]

Orígens i precursors[modifica | modifica el codi]

Per a la majoria dels antropòlegs contemporanis, així com per a la branca de l'anarquisme anomenada anarcoprimitivisme, la societat humana, durant la major part de la seua història, abans que comencés pròpiament la història escrita, va viure sense autoritats establertes i sense institucions. Segons Harold Barclay, molt de temps abans del naixement de l'anarquisme com a teoria, els éssers humans havien viscut durant milers d'anys en societats sense governs. I va ser només després de l'auge o pujada de les societats jeràrquiques que les idees anarquistes es van enunciar com una resposta crítica a aquestes, així com un rebuig a les institucions polítiques coactives i a les relacions socials jeràrquiques.

El taoisme, que es desenvolupava a Xina Antiga, ha estat abraçat per alguns anarquistes com a font d'actituds anarquistes. El savi taoista Lao Tse (Tzu Lao) va desenvolupar una filosofia "sense regles" i molts taoistes vivien un estil de vida anarquista. En l'any 300, Bao Jingyan explícitament sostenia que no hi hauria d'haver ni senyors ni súbdits. Igualment, a Occident, les tendències anarquistes es poden trobar a filòsofs de l'Antiga Grècia, com ara Zenó, el fundador de la filosofia estòica, i Aristip, que deia que la persona assenyada no hauria de deixar la seua llibertat a l'Estat.

Edat contemporània: s. XIX i XX[modifica | modifica el codi]

L'anarquisme a Espanya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Anarquisme a Espanya

Inicis[modifica | modifica el codi]

L'anarquisme es va escampar a l'estat espanyol a partir de les obres de Proudhon que va traduir el polític Pi i Margall. També influïren les de Louis Auguste Blanqui. Però el gran creixement de l'anarquisme es va iniciar, sobretot, durant el Sexenni Revolucionari quan una part de l'obrerisme català va participar en l'experiència de la Primera Internacional al costat dels bakuninistes.[2] Va arrelar principalment a Cadis, Sevilla, Barcelona i les terres de Jerez, el 1873 comptava amb 270 federacions, compostes de 300.000 obrers i 10 diaris.[3] Tot i que l'arrelament a la península va venir sobretot a través dels bakuninistes i que l'obrerisme espanyol participà activament en el dur debat de l'AIT entre aquests i els marxistes, de mica en mica el bakuninisme de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola es va anar diversificant donant lloc a dos corrents diferenciats: l'anarcocol·lectivisme i l'anarcocomunisme.[2] El primer, especialment arrelat a Catalunya i encara proper a Bakunin, apostava com a mètode per l'acció sindical obrera per tal d'aconseguir millores laborals immediates. Propugnava una futura nova societat sense classes, on la propietat seria dels col·lectius obrers i cada individu en rebria proporcionalment segons la seva voluntària productivitat.[2] El segon, present a la resta de l'estat, estava influït per les idees de Kropotkin i Malatesta els quals consideraven que els sindicats eren ineficaços (burocràtics i simplement reformistes), i per això apostaven com a mètode per l'acció de petits grups de lluita que lluitessin contra la societat burgesa amb les armes que fossin necessàries. Propugnava una futura nova societat sense classes, on la propietat dels mitjans de producció seria comuna i cada individu en rebria segons les seves necessitats, i no la seva producció.[2]

Així doncs l'anarcocomunisme va optar pel que anomenava "propaganda pel fet", esdevenint l'actor principal de l'onada d'atacs terroristes que tingué lloc a Espanya durant els anys 80 i 90 del segle XIX. Des de simples actes vandàlics fins a magnicidis o atacs indiscriminats.[2]

La "propaganda pel fet"[modifica | modifica el codi]

A Cadis dirigí el moviment l'antic radical Fermín Salvoechea, amic del general Prim i de Sagasta, dels quals es va separar atret pels ideals comunistes, fins que després d'alguns atemptats i avalots fou processat i pres. A Jerez es fundà la duríssima Mano Negra, vasta associació dividida en 800 seccions i amb 49.000 afiliats.

Pel que fa a l'anarquisme català, es va concentrar principalment a Barcelona. Els primers dirigents foren Rafael Farga Pellicer (adepte de Bakunin), Francesc Tomàs i Anselmo Lorenzo.[2] De fet a Catalunya es va desenvolupar un corrent propi: l'anarcosindicalisme.[2] Si bé en un principi predominà el criteri pacífic, no tardà a dominar l'element exaltat que en els mítings i fullets preconitzava emprar mitjans violents. L'anarquisme català s'organitzà en grups separats que a vegades mantenien intel·ligències entre si, assenyalant-se moltes vegades la presència d'agitadors estrangers; el setmanari La Tramontana representava els ideals majoritaris de la ideologia a Barcelona. De fet l'anarcocomunisme va augmentar també a Catalunya arran de les vagues de l'1 de maig de 1891 - 1893 que desmitificaren l'eficàcia de la vaga general entre el proletariat.[2]

Els atemptats començaren ben aviat: els crims de la Mano Negra acabaren amb el procés i execució de molts dels adeptes d'aquesta: però aquests processos no bastaren: Oliva atemptà contra la vida d'Alfons XII; els treballadors de Jerez entraren a sac a la ciutat dirigits per Busiqui, Lasuela i d'altres anarquistes, i altre tant succeí a Alcoi; esclataren a Catalunya vagues agressives i tumultuoses destacant-se els desordres que acompanyaren l'1 de maig de 1890.

Seguint l'exemple de l'agitació anarquista a París, Londres i a Itàlia, també començaren a Barcelona els atemptats per mitjà d'explosius: El 1893 tingué lloc a la plaça Reial l'atac amb bomba contra el general Arsenio Martínez Campos[2] perpetrat per Paulí Pallàs, el qual després de cometre'l llença la seva gorra a l'aire cridant visques a l'anarquia. Aquell mateix any Santiago Salvador llançava dues bombes orsini al Gran Teatre del Liceu.[2] La llei titulada de repressió de l'anarquisme del 10 de juliol de 1894 sobre els delictes comesos pel mitjà d'explosius i les execucions d'en Pallàs i en Salvador, foren seguides d'un període de calma; però aquesta no fou gaire duradora, car el 1896 es llançava una altra bomba al pas de la processó del Corpus pel carrer de Canvis Nous, a la parròquia de Santa Maria del Mar, causant nombroses víctimes:[2] com a autor d'aquest atemptat fou afusellat Ascheri amb alguns de llurs còmplices, ocasionant aquestes execucions una gran agitació, iniciada i sostinguda el 1898 per la premsa republicana i l'anarquista, sobre la justícia i legitimitat de les mateixes (qüestió de Montjuïc, s'anomenà així pel nom de la fortalesa on estigueren presos els executats), demanant-ne la revisió del procés.

El 1897, Antonio Cánovas del Castillo fou assassinat a trets a Santa Agueda per l'anarquista Michele Angiolillo Lombardi, jutjat i executat poc temps després. El 1902 esclatà a Barcelona la vaga general revolucionària que produí greus desordres, i esclataren el 1904 una bomba en el carrer de Ferran i el 1905 una altra a la Rambla de les Flors, produint ambdues nombroses víctimes. Madrid que el 1889 havia estat testimoni de nombroses explosions dirigides contra elevades personalitats polítiques, presencià el 31 de maig de 1906 l'atemptat realitzat per Mateu Morral contra els reis d'Espanya quan aquests retornaven de l'església on s'havia celebrat llurs noces.

L'onze de juny de 1904 Joaquim Miquel Artal atemptà a Barcelona contra Antonio Maura, president del Consell de Ministres; el 4 de setembre es trobà una bomba explosiva en la via pública, i portada al palau de Justícia explotà causant grans estralls. Els atemptats per explosius comesos el 1906, 1907 i 1908 a Barcelona són nombrosíssims: el 13 de febrer de 1906 es col·locà una bomba en el Pla de la Boqueria; el 13 de maig de 1906 se'n trobaren vuit més en el Camp de l'Arpa; el 23 de juny una altra en el torrent de La Guineu; el 31 de juliol una altra enfront del núm. 95 del carrer de l'Hospital: el 24 de desembre una altra en el portal núm. 7 de la Rambla de les Flors, i dos dies després esclatà un petard en l'urinari instal·lat en la mateixa via; el 20 de gener de 1907 feu explosió en l'escala de la casa núm. 1 de la Rambla de Canaletes; el 23 del mateix mes esclatà un petard en el passatge Mercader; el 27 del mateix es col·locaren dues bombes en el portal de la casa núm. 30 de la Rambla de Sant Josep; el 10 de març altres dues, una en el carrer de la Porta Ferrissa i l'altra en la plaça del Bon Succés; el 13 del mateix aparegué una granada explosiva en el carrer de les Tres Voltes, i el 8 d'abril esclataren tres bombes, una en el carrer de la Boqueria, que causà nombroses víctimes, i dues en el Saló de Sant Joan.

El procés Rull que havia acabat amb l'execució d'aquest i la condemna a cadena perpètua d'altres, no aclarí l'afer ni evità els atemptats, car aquests es repetiren el 1908, sent l'últim el realitzat en un dels vapors golondrines del port el dia 8 d'agost, dia en què s'executà a Joan Rull, sense que amb el pas del temps s'hagin descobert els autors.

La naturalesa i l'abundància d'aquests crims donaren origen a la qüestió del terrorisme, que avui dia continua sense resoldre's. El projecte de repressió presentat el 1908 pel Gabinet Maura no arribà a ser llei per l'oposició tenaç que trobà en el partit lliberal i en el republicà, i la creació, que es portà a cap, d'un Cos de policia especial a càrrec de les autoritats locals i provincials per la investigació d'aquests delictes, no va donar grans resultats. Als atemptats comesos a Barcelona s'han d'afegir els realitzats també a aquest mateix any a La Corunya, que tampoc no varen ser aclarits.[4]

Primer terç del segle XX[modifica | modifica el codi]

Després de l'etapa terrorista de finals del segle XIX a l'anarquisme català va encaminar-se definitivament cap a l'anarcosindicalisme (tot i que encara es mantingueren actives diverses cèl·lules violentes i es crearen nous grups que no creien en l'eficàcia dels sindicats).[2] De fet ja durant els anys noranta de segle XIX l'anarquisme va viure una diversificació de tendències i iniciatives personals que cercaven altres mètodes de transformació social (més lents que la simple revolució espontània) mitjançant la culturització dels obrers a través de les escoles, la difusió dels avenços científics, el control de la natalitat, l'antimilitarisme, o el naturisme;[2] elements que acabaren creixent i esdevenint moviments socials per si mateixos a principis del segle XX. Un exemple fou la iniciativa del pedagog Ferrer i Guàrdia.

Amb el nou segle tota una nova generació d'intel·lectuals va revisar els plantejaments del segle passat: no van arribar a confegir cap novetat especial però els seus debats crearen tota una cultura anarquista pròpia que va influir no només els mateixos cercles obreristes sinó també altres moviments i iniciatives com ara la revista L'Avenç o el modernisme.[2] Alguns d'aquests intel·lectuals foren: Tarrida del Mármol, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Leopoldo Bonafulla, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo, López Montenegro, Teobaldo Nieva, i d'altres.[2] Però fou la influència del moviment obrer francès (amb la redacció de la Carta d'Amiens el 1906 el catalitzador fonamental perquè l'anarcosindicalisme català comencés a unificar-se fundant a Barcelona la Solidaritat Obrera el 1907[5] (en part contraposant-se a l'experiència de la Solidaritat Catalana).

La repressió estatal contra el moviment revolucionari s'aguditzà després dels successos de la Setmana Tràgica, ocorreguts a Barcelona el 1909 i que culminaren amb diversos afusellaments (entre els quals el del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia) que tingueren un ampli ressò internacional.

Finalment l'anarcosindicalisme va acabar quallant en una organització fundant a Barcelona el 1910 la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat que aglutinava seccions anarquistes d'arreu de l'estat espanyol, amb especial implantació en els medis agraris andalusos i en el món industrial català. Va esdevenir l'organització obrera majoritària a Catalunya.[6] Posteriorment la FAI assumiria també un paper important en dominar aquest sindicat de masses. Ambdues organitzacions van dirigir l'anarquisme espanyol (que englobava el català i el valencià) fins a l'ensulsiada de la democràcia el 1939,[2] moment en què tots els moviments socials quedaren tallats en sec.

Vegeu també Crisi de 1917

La CNT protagonitzà les insurreccions i vages generals del 1917 que, juntament amb altres esdeveniments polítics, posaren en entredit tot el sistema de la restauració. Acabada ja la Primera Guerra Mundial, el 1919 s'accentuà exponencialment el fenomen del pistolerisme (sobretot a Catalunya) reactivant la passada tradició d'atemptats: grups de pistolers en nom dels obrers i grups de pistolers a sou dels patrons es dedicaren a assassinar líders obreristes o empresaris. Entre els "homes d'acció" d'aquesta època cal destacar Bonaventura Durruti, Joan García Oliver, i els germans Ascaso, entre altres. Alguns sindicalistes assassinats foren el noi del Sucre o Francesc Layret; a l'altra banda hi hagué les morts del president Eduardo Dato o el comte de Salvatierra. Fins al 1923 es produïren centenars d'atemptats que la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va acabar aplicant una dura repressió policial que van desmantellar l'organització i dur a l'exili als seus dirigents.[7]

Vegeu també Anarcosindicalisme a Catalunya durant la guerra civil

Durant la Segona República Espanyola (1931 - 1936), la CNT combinada amb la Federació Anarquista Ibèrica pressionaren contra el reformisme republicà que pretenien impulsar Manuel Azaña i Indalecio Prieto, protagonitzant nombroses insurreccions. Al llarg de la guerra civil espanyola (1936-1939), sobretot en els seus inicis, els seus militants constituïren un element decisiu per a impedir el triomf del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 en nombroses ciutats, com València, Barcelona i Saragossa. Malgrat això, llur indisciplina fou també un factor determinant que va distorsionar contínuament l'organització militar republicana al llarg de la Guerra Civil.

El moviment anarquista restà quartejat i delmat després de la guerra civil, però fins a mitjans dels anys cinquanta va sostenir el pes de les activitats antifranquistes a l'interior, amb l'actuació de guerrilles rurals i urbanes, finalment destruïdes.

Anarquisme a França[modifica | modifica el codi]

A França l'anarquisme es desenvolupà més aviat que en altres països. Orsini inventà les bombes explosives i Napoleó III se salva miraculosament de l'atemptat dirigit contra ell. Es funden L'Avani Garde i La Revolte, els primers diaris anarquistes, que foren seguits de molts altres. Les dones apareixen a escena, complint-se els desitjos de Bakunin; Lluisa Michel i Paulina Minck són les oradores de tots els clubs anarquistes de París.

A aquestes els fan cor homes com Fèlix Piat, membre més tard del Parlament; Henry Rochefort, Amoroux, Manin, sobre la qual tomba morí la Internacional; Humbert, Avrial, Vaillant, Malon, Varlin, etc., i per últim el cèlebre enginyer Eliseu Reclus, mort el 4 de juliol de 1905. En el terreny de la política parlamentaria, els clubs de premsa donaren aparell científic a l'anarquisme, a més de Kropotkin i algun altre dels anomenats, Juli Guesde i Paul Lafargue, aquest últim gendre de Karl Marx.

L'anarquisme pràctic produí a França atemptats tan terribles com el de Ravachol al restaurant Very de París, el de Maurice Mathieu i el de Vaillant, que llançà una bomba explosiva en el Parlament; el d'Henry a l'Hotel-Terminus; el realitzat en el restaurant Foyot, enfront del palau del Senat, i finalment l'assassinat del president de la República Sadi Carnot, comès pel punyal de Casserio, a Lió el 1894;[2] sense oblidar l'atemptat comès el 1905 contra el rei d'Espanya, Alfons XIII en el carrer Rohan de París i pel qual no es va condemnar a ningú.[8]

L'anarquisme a Alemanya[modifica | modifica el codi]

A Alemanya, l'Associació obrera de Lasalle i l'Associació democràtica de Marx acceptaren els principis revolucionaris, excitats pels discursos de Herman August Bebel i Karl Liebknecht, i malgrat les lleis inhumanes del canceller Otto von Bismarck, posant-se Most i Hasselman al capdavant del moviment obrer i dirigint el primer diari anarquista Freiheit.

Els atemptats començaren el 1878, any el qual atemptà Emil Max Hödel contra Guillem I de Prússia;[9] el 1833 es forjà una vasta conspiració contra tots els prínceps alemanys, que avortà, si bé el doctor Karl Eduard Nobiling atemptà contra l'emperador i el mateix féu Reinsdorff, que va ser executat, cometent-se altres crims, altres crims aïllats, tals com l'assassinat a Frankfurt del policia Rumpff (1885). Malgrat tot, l'anarquisme va assolir a Alemanya poc èxit, gràcies, en part, a les severes lleis de Bismarck, i, principalment, a l'oposició que li féu el socialisme entre les classes treballadores, i encara què, quan el partit socialista s'apropà a l'anarquisme des que el 1891 se separà a Erfurt del gruix del socialisme, fins al punt de què el 1893 declarà El Socialista, orgue dels independents, que entre aquests i els anarquistes no hi havia res més que una diferència de noms, no va prendre a Alemanya l'anarquisme un caràcter tan greu i agut com en altres països.[10]

L'anarquisme a Àustria[modifica | modifica el codi]

En aquesta nació l'anarquisme agafà volada ràpidament en un principi mercès a la popularitat del diari Freiheit, en tant que el socialisme progressava molt menys. Els anys 1880 el partit, sota la direcció de Peukert, emprengué una sèrie d'actes de propaganda pel fet, on representaren un gran paper els anarquistes Kammers i Stillmacher; però la severitat de la justícia i la vigilància de l'administració aconseguiren reprimir el moviment.

El 1893 l'anarquisme es manifestà de bell nou, trobant-se a Viena una impremta de les seves publicacions i una fàbrica d'explosius. El càstig dels culpables, que el 1894 foren condemnats a presidi, acabaren amb aquestes temptatives sedicioses i terroristes.[10]

L'anarquisme a Bèlgica[modifica | modifica el codi]

En aquest país es formà un centre de propaganda anarquista a Lieja, ocorrent diverses explosions el 1891 i 1892. Aquest mateix any s'instruí un procés en el qual es condemnà a presó a la majoria dels acusats, però la propaganda no disminuí. Nous atemptats tingueren lloc el 1894 a Lieja, originant un segon procés en el qual i hi hagué diverses condemnes. El 1900 estan el príncep de Gal·les (més tard Eduard VII) a Brussel·les fou objecte d'una temptativa d'assassinat per l'anarquista Lipido.[10]

L'anarquisme a Suïssa[modifica | modifica el codi]

Suïssa fou durant molt de temps el focus de reunió dels anarquistes, promovent en aquest país una gran agitació el príncep Kropotkin; però aquest país es va veure lliure d'atemptats anarquistes, fins que el setembre de 1898 fou assassinada per Luccheni a Ginebra l'emperadriu Isabel d'Àustria (la famosa Sissí).[10][2]

L'anarquisme a Itàlia[modifica | modifica el codi]

A Itàlia l'anarquisme fou plantejat per Mazzini, Bakunin i De Felipe. El primer fundà el 1848 la Unió fraternal de les societats obreres, la qual en el Congrés que se celebrà a Bolonya el 1872, aclamà la Internacional. Perseguides aquestes societats pel govern es convertiren en societats secretes de resistència. Bakunin creà una secció internacionalista a Nàpols envers l'any 1868 i una altra a Catània, datant també des de llavors els Fasci, de Sicília, agrupacions de treballadors dels tallers i del camp sota la bandera anarquista, la primera de les quals fou organitzada a Catània per De Felipe, el qual auxiliat per Bosco fundà altres Fasci a Messina, Trapani, Palerm i altres poblacions, publicant diaris del partit com La Scarafaggio, Il povero, L'Isola, i el 1893 el diari La Giustizia Sociale, establert per a defensar el partit dels Treballadors de Sicília, podent dir-se que la gran agitació social que va commoure aquesta illa i els tumults en algunes ciutats italianes fou obra de l'anarquisme.

El Programa anarquista publicat a Roma, es posà en acció diverses vegades: les cendres del papa Pius IX foren profanades, i si el rei Humbert I d'Itàlia escapà a l'atemptat de Pasante, fou assassinat a Monza per Gaetano Bresci el dia 29 de juliol de 1900.[10]

L'anarquisme a Rússia[modifica | modifica el codi]

A Rússia començà a posar en pràctica la propaganda anarquista per Serguei Netxàiev, el qual, era adepte i enviat de Bakunin, i es dedicà des de 1869 a fomentar l'agitació per mitjà d'excessos, assassinats i revoltes, no per suprimir l'ordre existent, sinó únicament amb el fi de somoure els ànims amb fets extraordinaris. Des de llavors l'anarquisme rus ha estat dels més perillosos, i el mateix tsar Alexandre II caigué mort per una explosió anarquista el 1880.

L'anarquisme prengué a Rússia el nom de nihilisme i, a pesar de Lleó Tolstoi, que no passa de ser un anarquista teòric-platònic, intentant conduir-lo per altres camins de temperància, els seus atemptats foren nombrosíssims i quasi tots seguits de la mort d'aquell contra qui eren dirigits: així moriren Bogollepof, ministre d'Instrucció, el 22 de febrer de 1902; Spiaguin, ministre de l'Interior, el 15 d'abril del mateix any; Bogdanovich, governador militar d'Ufa, el 19 de maig de 1903; Bobrikof, governador de Finlàndia; Plehve, ministre de l'Interior; Andreief, sotsgovernador d'Ielisabetpol, i el coronel Boguslawsky, administrador de Formali, el Juliol i Agost de 1904; Johnsson, governador de Finlàndia, i el gran duc Sergei, comandant militar de Moscou, el 3 i 17 de febrer de 1905 respectivament, i d'altres molts que farien molt llarga la llista. En el plànol literari, la influència de la revolució de 1905 va arribar a transmutar el moviment simbolista amb l'aparició de l'anomenat "anarquisme místic".

La revolució que s'estengué per l'Imperi fou pretext per una sèrie inacabable d'atemptats, alguns més tard, també foren en realitat obra dels anarquistes, i la revolta d'Aland i els actes del cuirassat Knias Potemkin pertanyien al mateix ordre de fets.[10]

El nihilisme és una postura filosòfica consistent en la negació de tot principi, autoritat o dogmatisme. Sorgeix amb força en la Rússia dels anys 60 com un moviment juvenil rebel i contestatari, enfront d'una societat adulta que consideraven hipòcrita. El nihilisme, com l'anarquisme clàssic, s'oposa a tota creença acientífica, com la superstició, la tradició o el prejuí. També ataquen la típica posició esteticista de l'art de l'època, una crítica que seria represa en el futur per grups polítics llibertaris pròxims a l'anarquisme.

Per tot això, nihilisme i anarquisme entronquen en la seua actitud antidogmàtica i antiautoritària. A més de ser una evidència històrica la relació entre els primers nihilistes russos i el que posteriorment seria el moviment anarquista a Rússia.


L'anarquisme a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Anglaterra donà hospitalitat als anarquistes expulsats de tots els altres països; a pesar d'això i de què existien nombrosos anarquistes anglesos, així com de què moltes Trade Union eren centres francament anarquistes, aquest país es va veure lliure d'atemptats, sens dubte per virtut d'aquesta hospitalitat, i també per l'exquisida vigilància que exercí la policia.

En aquella època pot dir-se que Londres era el centre dels anarquistes estrangers que consituïen com una aristocràcia del partit; allí i visqué Louise Michel, que morí a Marsella el 9 de gener de 1905; també hi vivien Kropotkin, que gaudia d'una renda de 20.000 francs i guanyava un altre tant; Rocchefort, Nikitin, Merlino, Malatesta, Malato i l'espanyol Tarrida del Marmol.[10]

L'anarquisme als Estats Units[modifica | modifica el codi]

Als Estats Units l'anarquisme revolucionari fou importat per l'alemany Most, el qual, perseguit a Europa per haver defensat l'assassinat del tsar Alexandre II, emigrà allà i organitzà els grups anarquistes; però ben aviat el partit es dividí en dos: el partit blau (Socialistic labor party) que era moderat, i el roig (International Workingmen Association) que era el més nombrós i exaltat, tant que un dels seus òrgans Die Fackel (La Teia) tenia el títol format per atxes enceses, com a símbol de llurs doctrines, i el diari de Most, Die Freiheit, que s'orlà amb una franja negra quan l'execució de l'anarquista Reinsdorff, celebrà i aplaudí els assassinats d'alguns agents de policia comesos a Viena i recomanà descaradament l'emprà dinamita.

Quin era el programa distint de cadascun dels dos partits, ja ha restat explicat. Manca dir que els anarquistes nord-americans varen realitzar atemptats de gran ressonància, sent el president James Abram Garfield una de les seves primeres víctimes, i havent els anarquistes elegit Chicago com centre d'acció s'entaularen en aquesta ciutat verdaderes lluites entre ells i la policia, arribant aquesta a ser agredida amb bombes explosives en tractar de dissoldre un míting, si bé el procés que seguí a aquest crim acabà amb l'execució de quatre dels anarquistes més significats (1887) s'arribà a la revisió del procés; finalment l'anarquista León Czogolz va assassinar a Buffalo el mateix president dels EUA William McKinley el setembre de 1901.[11][2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. A Anarcosindicalismo (teoría y práctica) (castellà)
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p.41. ISBN 84-297-3521-6. 
  3. Fernández de Castro, Ignacio. De las Cortes de Cádiz al posfranquismo (1808-1980) (en castellà). Ediciones 2.001, 1981. 
  4. Volum 5. pàgs. 357-358 de l'enciclopèdia Espasa.
  5. Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 41; entrada "anarcosindicalisme"
  6.  
  7. Canal i Morell, Jordi; Contreras, Jaime. Exilios: los éxodos políticos en la historia de España, siglo XV-XX (en castellà). Silex Ediciones, 2007, p.206. ISBN 847737189X. 
  8. Volum 5. pàg. 355 de l'enciclopèdia Espasa.
  9. Radbruch, Gustav. Reichstagsreden (en alemany). Hüthig Jehle Rehm, 1998, p. P.197. ISBN 3811466984. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Volum 5. pàg. 356 de l'enciclopèdia Espasa.
  11. Volum 5. pàg. 356-357 de l'enciclopèdia Espasa

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]