Història de la Xina

Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
Zhou Occidental
Zhou Oriental
Primaveres i Tardors
Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
Han Occidental
Dinastia Xin
Han Oriental
Tres Regnes 220–280
Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
Jin Occidental	16 Regnes 304–439
Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals 420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties & 10 Regnes 907–960	Dinastia Liao 907–1125
Dinastia Song 960–1279
Song del Nord		Xia Occ.
Song del Sud	Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular de la Xina Des del 1949	República de la Xina (Taiwan) Des del 1945

La història de la Xina té més de 4.000 anys de registres escrits i un abundant patrimoni prehistòric. És, per tant, la història d'un dels primers països civilitzats. Les dinasties successives van desenvolupar un sistema burocràtic força elaborat, que donà als pagesos xinesos un avantatge important respecte als nòmades i als muntanyesos veïns. La civilització xinesa va estar reforçada pel desenvolupament d'una ideologia nacional basada en el confucianisme i per una llengua escrita comuna que permeté lligar les diferents llengües locals, totes molt diferents de l'oral. Quan la Xina va ser conquerida per les tribus nòmades del Nord, com els mongols al segle XIII, els invasors van adoptar tard o d'hora els costums de la civilització xinesa i van designar xinesos per a la seva administració.

Cronologia tradicional xinesa

La història de la Xina s'origina a la conca del Riu Groc, on van sorgir les primeres dinasties Xia i Shang. L'existència de documents escrits des de temps molt antics han permès el desenvolupament d'una tradició historiogràfica molt precisa, que ofereix una narració contínua des de les primeres dinasties fins a l'edat contemporània, el que en fa una de les civilitzacions més antigues del món amb continuïtat fins a l'actualitat.

L'enorme extensió del territori ocupat per l'estat actual de la República Popular de la Xina fa que, inevitablement, la història de tot aquest territori inclogui un gran nombre de pobles i civilitzacions. Tanmateix, el fil conductor de la narració tradicional de la història xinesa se centra, en un sentit més restringit, en el grup ètnic dels xinesos han, i està íntimament associada a l'evolució de la llengua xinesa i el seu sistema d' escriptura basat en els ideogrames. Aquesta continuïtat cultural i lingüística permet establir una línia expositiva de la història de la civilització xinesa, que, des dels texts més antics del I mil·lenni aC, com els cinc clàssics confucians, i passant per les grans històries dinàstiques promogudes pels emperadors, ha continuat fins avui dia. Els descobriments arqueològics del segle XX, en especial els dels ossos oraculars, que recullen les primeres manifestacions escrites a llengua xinesa, han contribuït a un coneixement molt més detallat dels orígens de la civilització xinesa.

La narració tradicional xinesa de la història es basa en l'anomenat cicle dinàstic, mitjançant el qual els esdeveniments històrics s'expliquen com al resultat de successives dinasties de reis i emperadors que passen per etapes alternes d'apogeu i declivi. Aquest model del cicle dinàstic ha estat criticat per molts autors per dues raons fonamentals: en primer lloc pel seu simplisme, ja que el model adopta un patró recurrent en el qual els primers emperadors són heroics i virtuosos, mentre que els últims emperadors són febles i corruptes. Aquesta visió està sens dubte influïda per la interpretació de les pròpies dinasties regnants, que trobaven en la degradació de la dinastia precedent una legitimació del seu propi ascens en poder. En segon lloc, el model dinàstic ha estat també criticat per presentar una visió nacionalista artificial, ja que el que en una interpretació alternativa podria veure's com a una successió de diferents estats i civilitzacions en un mateix territori, apareix com una mera alternança de règims de govern dins del marc impertorbable d'una entitat nacional única.

Malgrat aquestes crítiques, el model del cicle dinàstic permet veure els esdeveniments històrics que han portat a la formació de la Xina actual com una estructura lineal de fàcil comprensió, la qual cosa ha mantingut la seva vigència entre els historiadors fins a l'actualitat. Una altra raó per la qual l'estudi de les dinasties i els seus emperadors ha estat fonamental entre els xinesos en l'anàlisi de la seva pròpia història és el sistema tradicional de datació, en el qual cada emperador establia els seus períodes de regnat com a marc per comptabilitzar els anys. Així, l'any cristià de 1700 correspon en el sistema tradicional xinès a l'any 38 de l'era Kangxi, mentre que l'any 1750 seria l'any 15 de l'era Qianlong. Fins i tot avui en dia, al Taiwan de l'any 2007 se'l designa en contexts formals com a "any 96 de la República". Aquest ús de les dinasties i els seus emperadors per a la pròpia datació dels anys ha fet imprescindible en la tradició cultural xinesa el domini de la cronologia dinàstica per endinsar-se en l'estudi de la història.

Prehistòria

El territori que actualment ocupa la República Popular de la Xina ha estat poblat des de fa milers d'anys. S'han trobat restes d'homínids que constitueixen els avantpassats més remots de l'home. De fet, per a molts experts cada vegada està més clar que aquest va poder ser un dels escenaris, junt amb Àfrica, on va sorgir la civilització humana. Així ho demostren les restes trobades pertanyents a l'home de Renzidong, de fa més de dos milions d'anys; l'home de Yuanmou de fa un milió set-cents mil anys; l'home de Nihewan de fa un milió cinc-cents mil anys; l'home de Lantian de fa uns sis-cents mil anys; l'home de Nanjing de fa mig milió d'anys o l'home de Pequín, el més conegut de tots ells, ja que quan es va descobrir el 1929 es va identificar com la "baula perduda" de l'evolució humana.

Posteriorment sorgirien altres cultures, com l'home de Dali, que va viure a Yunnan fa entre 230.000 i 180.000 anys; l'home de Maba en Canton; l'home de Fujian de fa uns 200.000 anys o l'home de Dingcun, a la província de Shanxi, de fa uns 100.000 anys.

L'Homo sapiens fa la seva aparició fa uns 40.000 anys. L'home de la caverna superior, trobat a Zhoukoudian, va viure fa 18.000 anys i revela un grau d'evolució de major complexitat respecte a altres cultures del sud del país. Fa uns 10.000 anys es comença a conrear arròs al riu Yangzi i poc després mill a la província d'Henan.

En el VIII mil·lenni aC. les cultures de la zona de la vall del riu Groc es van fer sedentàries. Un mil·lenni després començaria la domesticació d'animals. És el començament del que actualment coneixem com a civilització xinesa, els primers vestigis de la civilització han que acabaria assimilant en mesura major o menor les altres cultures sorgides al sud i oest del país.

Entre el VII i VI mil·lenni aC. sorgeixen les primeres civilitzacions neolítiques, Peilikan i Cishan, precursores de la cultura de Yangshao, que s'estendria per les actuals províncies de Gansu i Shaanxi, entre el V mil·lenni aC. i el III mil·lenni aC. Va ser la primera en abastar una gran àrea. Són característics els seus objectes en ceràmica pintada, amb inscripcions que podrien ser el començament dels caràcters xinesos d'escriptura. Una cultura semblant és la de majiayao, desenvolupada a Gansu i Qinghai.

Contemporàniament a la de Yangshao sorgeixen altres cultures: en el delta del riu Yangzi la d'Hemudu entre els anys 5.000 i 3.000 aC. i posteriorment la de Liangzhu, considerada la seva hereva; la d' Hongshan, entre els anys 4.000 i 2.500 aC., a l'actual regió de Mongòlia Interior i que posteriorment s'estén per les actuals Hebei i Liaoning, que fabrica amulets de jade i presenta un gran desenvolupament dels rituals funeraris; la de Dadiwan, a Gansu i la de Dawenkou.

De totes aquestes cultures només sobreviurien les de Yangshao, Dawenkou i Hongshan, que es fusionaria en la cultura de Longshan, començament de la unitat territorial i política de Plana del Nord de la Xina. En aquest substrat cultural sorgeixen les figures semillegendàries de l'Emperador Groc i dels tres augustos i cinc emperadors, els últims dels quals, Yu el gran, fundaria la dinastia Xia, entrant així la Xina en la seva època històrica.

El món antic

Evolució territorial de les primeres dinasties

A partir del Segle IV aC es va forjant una cultura original. La particular geografia en marca el caràcter, perquè les valls dels dos grans rius estan envoltades al nord per les estepes mongoles, a l'oest pels deserts d'Àsia central, al sud per l'Himàlaia i a l'est pel mar. En aquest entorn tancat apareixen i desapareixen regnes.

Societat esclavista

Les dinasties Xia, Shang i Zhou de l'Oest són dinasties que controlen només part del territori. Han de guerrejar contínuament amb els estats veïns. Els clans familiars es van transformant en senyors feudals.

Inici del feudalisme

L'extensió de l'ús del ferro en agricultura va fent més forts alguns estats. El període de Primaveres i Tardors i el període dels Regnes Combatents marquen l'època clàssica de la Xina, amb l'aparició de figures tan importants com Confuci i Laozi.

Unificació de la dinastia Qin

A poc a poc l'estat de Qin va prenent més força, el gran desenvolupament de la seva producció el fa molt poderós en tots els àmbits, econòmic, polític i militar.

El 221 aC l'emperador Qin Shihuang sotmet la resta de regnes, funda la Dinastia Qin i inicia una unificació administrativa i social sense precedents. Es produeix la primera unificació del que esdevindrà Xina.

L'edat imperial

Des de la instauració de la Dinastia Han el 206 aC fins a la caiguda de l'última dinastia, la Dinastia Qing el 1912, la història de la Xina és una successió d'uns períodes estables i d'unificació sota una sola dinastia, i d'altres de fragmentació i inestabilitat, ja sigui d'origen intern o per invasions dels pobles del nord.

Durant les dinasties més llargues i estables, Han, Tang, Yuan, Ming i Qing, s'escometen grans obres públiques hidràuliques i defensives. Els exemples més coneguts són la construcció de la Gran Muralla Xinesa o el Gran Canal.

La Dinastia Han, la succeeix un període convuls d'uns 300 anys fins el 589 amb la instauració de la Dinastia Sui. La breu dinastia Sui dóna pas a la pròspera Dinastia Tang. Segons alguns autors és el període de màxim esplendor de la cultura xinesa. La Dinastia Tang pacifica el nord, obre grans rutes comercials (Ruta de la Seda) cap a l'Índia i Àsia central i produeix un gran augment de la producció.

Després del llarg període de pau el país es torna a fraccionar i no es torna a pacificar fins que no es completa la conquesta de les tribus nòmades del nord, es funda la Dinastia Iuan d'origen mongol.

Amb les últimes dinasties el sistema imperial està molt consolidat. La maduresa i estabilitat interna de la dinastia Ming i després de la dinastia Qing d'origen manxur, fan que es produeixi un cert estancament social i cultural. Xina pensava que ho tenia tot, que no hi havia al món ningú a qui témer o de qui aprendre.

Edat contemporània

Xina es dividida entre Regne Unit, Alemanya, Rússia, França i Japó.

Cap al segle XVIII la Xina deixa de ser el centre del món perquè apareixen les potències marítimes europees. Això posa encara més en evidència la decadència de la dinastia Qing en comparació amb Occident. L'imperialisme europeu s'imposa a tot Àsia en una carrera per controlar territoris i mercats. La Xina imperial es desfà durant un segle de guerres i transformacions durant les quals el nacionalisme xinès va prenent força. El 1912 s'instaura la República de Xina, i el Guomindang, o partit nacionalista, arriba al poder.

Però la corrupció dels dirigents del Guomindang i l'entorn bèl·lic internacional fan que les guerres continuïn. Persisteixen els saquejos de les potències occidentals. L'Imperi Japonès envaeix primer Manxúria i després la resta del país.

Durant les dècades de 1930 i 1940 es barreja la guerra civil i la guerra contra la invasió estrangera, en aquest entorn el Partit Comunista de la Xina i l'Exèrcit roig van prenent força. Primer, el final de la Segona Guerra Mundial suposa la derrota del poder militar japonès, després es reprèn la guerra civil que acabarà amb la fugida del govern nacionalista a Taiwan i la instauració per part del Partit Comunista de la Xina de la República Popular de la Xina el 1949.

Des de la instauració de la República Popular de la Xina fins a l'actualitat s'ha de distingir dos períodes. El primer període dominat per la figura de Mao Zedong arriba fins al 1975. Mao sempre va voler transformar i modernitzar el país usant el comunisme, per això va convulsionar-lo amb grans reformes o experiments socioeconòmics, els més important s'anomenen: les mil flors, Gran Salt Endavant i la revolució cultural.

Després de la mort de Mao, Xina entra en el període que s'anomena reforma i obertura de Xina (改革开放), iniciat per Deng Xiaobing «El Gran Timoner» i que continua fins a l'actualitat. Aquest període està caracteritzat per un fort creixement econòmic i per la normalització de les relacions internacionals. Tot i l'esfondrament dels règims comunistes arreu després de la caiguda del mur de Berlín, el règim de la República Popular de la Xina persisteix en un model de comunisme reeixit econòmicament, mentre lluita per un control regional amb els seu països veïns, especialment la República de la Xina i Japó amb qui manté unes tenses relacions diplomàtiques. A nivell intern la dissidència política és controlada amb mà ferma per evitar canvis democratitzadors, amb esdeveniments sagnants com la Massacre de Tian'anmen.

Vegeu també

• Història de la República de la Xina
• Regne de Tungning, un Estat independent creat al segle XVII a l'illa de Taiwan arran de la caiguda de la dinastia Ming.
• Inquisició literària

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de la Xina