Història de la llengua castellana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de la llengua castellana mostra l'evolució del castellà al llarg dels segles des del seu naixement del llatí vulgar fins a l'actualitat, un procés en què ha incorporat canvis d'estructura morfosintàctica, evolució fonètica i lèxica, així com una expansió en el seu ús geogràfic. Els períodes en què es pot dividir aquesta història són el naixement del castellà, el castellà medieval pur, el castellà clàssic identificat amb l'edat moderna i el castellà modern per designar els canvis introduïts des del segle XVIII. A diferència d'altres idiomes, les principals innovacions es van produir en les primeres etapes de la fomació de la llengua.

Del llatí al castellà[modifica | modifica el codi]

Abans de l'arribada del llatí a la península Ibèrica es parlaven les anomenades llengües paleohispàniques, especialment la llengua ibèrica, la tartèssica, la lusitana i l'aquità. Tots aquests idiomes actuen com a substrat del castellà, és a dir, influencien la seva formació i fan que difereixi d'altres llengües nascudes a la mateixa època i del mateix origen. Amb la conquesta romana van conviure durant un període el llatí parlat pels soldats i enviats imperials i aquestes llengües ibèriques, que es van anar barrejant. Com que la divisió d'Hispania en províncies tenia en compte les fronteres ètniques, aquest substrat va configurar les primeres diferències dialectals ja en el si del castellà més primitiu.[1] Igualment, les diferències socials entre els enviats a cada regió van afectar a la configuració del castellà, ja que al sud i l'est es parlava un llatí més culte, mentre que a les zones de conflicte (nord, oest), el llatí vulgar tenia trets més marcats. Les invasions bàrbares van accentuar les diferències dialectals, ja que les llengües germàniques van actuar com adstrat de l'incipient castellà.

La pèrdua de la declinació del llatí, iniciant-se amb la caiguda de la terminació, va fer que apareguessin marques morfològiques, com la -s del plural (el cas de referència és l'acusatiu i després s'actua per analogia) que tingués més pes l'ordre de les paraules i que proliferessin les preposicions, la majoria d'elles partícules llatines que fixen progressivament el seu significat. Es van reduir els tres gèneres gramaticals a dos, amb una progressiva identificació amb terminacions morfològiques específiques.[2] En el castellà més antic s'aprecia una certa vacil·lació en l'adscripció de gèneres als antics noms neutres i un canvi respecte a l'original llatí per similitud amb altres mots del mateix camp semàntic.

Es va produir una elisió massiva[3] en el sistema fonològic, que va provocar l'aparició d'aplecs consonàntics, com en el cas d'aperire > abrir o bé de paraules amb diftong com a dēbitam > deuda. Igualment es van suprimir algunes consonants intervocàliques, com comedere > comer, fenomen que continua produint-se en els dialectes meridionals i en la parla relaxada al participi. La diftongació és un altre tret que diferencia el primer castellà de totes les llengües veïnes, mentre que aquesta només apareix en determiats contextos sil·làbics en francès i és inexistent al portuguès, l'espanyol va optar per aquests diftongs com ue o ie. L'accent d'intensitat va prendre ben aviat un valor fonològic.[4]

En el terreny del vocabulari s'aprecia que el llatí que va arribar a Hispania és conservador, amb tendència a l'arcaisme, ja que la romanització va iniciar-se en un període molt inicial i la llengua local, aïllada de les innovacions de la metròpoli, no va incorporar els canvis dels segles II ac i posteriors, com per exemple la paraula mesa, derivada de mensa, i que en altres àrees va ser substituïda per tabula.

El primer document escrit en castellà data del segle XI, un fragment d'una pregària, i el primer exemple literari no llatí en espanyol és l'Auto de los Reyes Magos, ambdós textos religiosos donat que l'església era l'encarregada de transmetre la cultura en aquella època. Juntament amb aquests testimonis comencen a sorgir documents legals progressivament més abundants.

La llengua medieval[modifica | modifica el codi]

El castellà medieval es va veure afectat per dos fets externs: la invasió musulmana d'Hispània, que va provocar la barreja entre espanyol i àrab amb les influències mútues consegüents, i l'intent d'estandarització dut a terme per Alfons X el Savi, que va dotar al castellà d'una norma i va fixar el seu caràcter conservador respecte a altres llengües europees.

Es pot considerar l'àrab com un superestrat, una influència posterior sobre l'estructura ja formada de la llengua (un influx menor que el d'altres idiomes amb què va coexistir el castellà per la seva pertinença a una altra família lingüística, allunyada de l'indoeuropeu). Fonològicament s'aprecia un canvi d'accent en alguns mots, amb un increment de les paraules esdrúixoles. On sí es detecta una traça perdurable és en el vocabulari, ja que fins a un 15%[5] del lèxic espanyol té origen àrab, com per exemple alcohol, aceite, jazmín i cifra.

Alfons X va dictar normes per a la traducció i escriptura, per exemple la duplicació de la N per indicar el so /ɲ/, que després se simplificaria en la lletra Ñ. Va permetre la convivència de les paraules iniciades amb F- i H-, fruit d'una aspiració que diferenciava el castellà d'altres llengües romàniques i que durant segles va ser vista com una variant estilística i després de registre.[6] La distinció entre vocals obertes i tancades va perdre tot valor fonemàtic, fet que provoca que el sistema vocàlic espanyol actual tingui cinc vocals, un dels més senzills. El rei va recuperar certs mots cultes que s'havien simplificat en la llengua parlada i així va reintroduir grups consonàntics com -pt- o -ct-, com a efecto.[7]

Al castellà medieval (segle XIII) sorgeixen els temps verbals compostos, construïts amb l'auxiliar "haber", tot i que encara queden algunes traces dels compostos amb el verb ser (i la concordança del participi que forçava), que es quedaria com a auxiliar per a la veu passiva, a diferència d'altres idiomes com el francès.[8]

El castellà clàssic[modifica | modifica el codi]

Al segle XV el castellà va veure's profundament influenciat per les llengües europees de més prestigi, especialment el francès i l'italià, idioma que durant el Renaixement va esdevenir el paradigma literari i va exportar nombrosos manlleus a les llengües romàniques. Al mateix temps es va produir un auge dels cultismes, fruit de l'humanisme i la seva recuperació del món clàssic.

La gramàtica de Elio Antonio de Nebrija, publicada el 1492, va ser la primera dedicada a una llengua romànica i va contribuir decisivament a la normativització del castellà, basant-se en el model gramatical del llatí que s'estudiava a les aules. La preocupació per crear un estàndar i reflexionar sobre l'idioma és palès en els diversos diàlegs lingüístics apareguts al segle XVI, entre els quals destaquen els de Juan de Villena i Juan de Valdés.

El segle d'or espanyol és el màxim període d'esplendor literària en castellà i constitueix l'apogeu de l'anomenat castellà clàssic. Els trets fonètics més destacables són la pèrdua de l'aspiració de la H, la igualació dels sons representats per les lletres B i V i al castellà meridional dels sons [s] i [θ], tret que passaria a tot l'espanyol d'Amèrica[9] i la reducció del sistema de sibilants. Aquesta reducció va fer que els sons [ts] i [dz] es pronunciessin com a [θ], que desaparegués la s sonora ([z]) amb valor de fonema i que s'imposés la [x] en detriment de [ʒ] i [ʃ], sons que sí van conservar-se en altres llengües com el català.[10] El fenomen de confusió entre els sons representats per Y i LL (yeísmo) va sorgir en aquest període.

El complement directe de persona introduït amb la preposició a, un contrast amb altres llengües, es va imposar al castellà clàssic.[11] Lèxicament va augmentar el vocabulari per derivació. Les formes de tractament (alternança entre tu i vos) van determinar que a la península predominés la primera mentre que la segona va perdurar a les colònies, en un tret del conservadorisme habitual en l'evoució lingüística enfront la metròpolis.

Aquest període està marcat pel predomini absolut a la península (un 80% dels seus habitants parlaven castellà,[12] encara que en moltes zones en una situació de bilingüisme), pel poder de la monarquia.

El castellà modern[modifica | modifica el codi]

La creació de la Reial Acadèmia Espanyola el 1713, una institució amb l'encàrrec oficial de vetllar per la norma i la unitat de l'espanyola, va suposar un impuls per a l'idioma i l'entrada en una nova etapa històrica, la de l'espanyol modern, caracteritzada per l'enorme expansió a Amèrica. La publicació d'obres canòniques per part de la RAE com el Diccionario de autoridades, una ortografia una gramàtica, van fer que aquesta entitat esdevingués en el referent indiscutit de l'espanyol.

Ortogràficament es va simplificar la relació entre grafia i so, es va introduir de manera definitiva la e- en les paraules que havien iniciat amb una s- davant consonant (especial) per adequar-les a la pronúncia i, per contra, es va reintroduir la H en alguns mots que popularment l'havien perdut. El 1763 va desaparèixer la doble S i es van fixar les normes d'accentuació bàsiques de la llengua contemporània, amb un sol accent tancat.

El sistema verbal va consolidar-se, amb la simplificació dels temps de passat a la majoria de zones d'Amèrica i la supressió gairebé total del futur de subjuntiu en l'ús habitual. Els manlleus de la darrera etapa provenen del francès i posteriorment de l'anglès, llengües de prestigi internacional i les més estudiades a les escoles com a segona llengua.

Per afavorir l'expansió del castellà, es va crear el 1991 l'Institut Cervantes, que ensenya l'idioma i la seva cultura a etsrangers i actua com a ambaixada cultural.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cano Aguilar, Rafael (1988). El español a través de los tiempos. Madrid: Arco Libros, 2005
  2. Echaide, Ana, El género en los sustantivos en español, IR, nº1, 1969
  3. Lathrop, Thomas A. (2003), The Evolution of Spanish, Newark, Delaware:
  4. Bernard Darbord i Bernard Pottier, La Langue espagnole : Éléments de grammaire historique, Nathan, 1994
  5. López Falcón, José. Lengua española. Pruebas de acceso a la Universidad para mayores de 25 años. MAD-Eduforma, 2002, p.69. ISBN 8466517693. 
  6. , Paul M. Lloyd, From Latin to Spanish, American Philosophical Society, Filadelfia, 1987,
  7. Rafael Lapesa, Historia de la lengua española, Madrid, Madrid, 1942/1981
  8. Gargallo Gil, José Enrique i María Reina Bastardas (coords.), Manual de lingüística románica, Ariel Lingüística, Barcelona, 2007
  9. García Mouton, Pilar (1994). Lenguas y dialectos de España. Madrid: Arco Libros, 2002.
  10. Manuel Alvar (director), Manual de dialectología hispánica. El Español de España, Ariel Lingüística, Barcelona, 1996
  11. Penny, Ralph, Gramática histórica del español. Ariel, 1998
  12. Irene Lozano, Lenguas en guerra, Espasa-Calpe, 2005