Història de la llengua catalana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Domini lingüístic del català als Països Catalans.

A grans trets es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana:

  1. Del naixement fins a l'edat mitjana. Aquest període comprèn l'aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de l'escrita, amb el bandejament progressiu del llatí, fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.
  2. Del segle XV fins a la Renaixença catalana. És el període anomenat de la "Decadència", que abasta els segles XVI, XVII i XVIII, i que es caracteritza per la regressió de l'ús de la llengua en els àmbits d'ús escrit i en els gèneres formals.
  3. De la Renaixença catalana fins a l'actualitat. En aquest període se situa la normativització gramatical i la recuperació de l'oficialitat.

Taula de continguts

Del naixement a l'Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Conceptes[modifica | modifica el codi]

  1. Substrat: influències lingüístiques que s'incorporen al llatí vulgar dels romans que es troben en el nostre territori i que provenen de les llengües que ja hi havia, anteriors a la romanització
  2. Superstrat: influències posteriors a la romanització que s'incorporen a la llengua catalana a partir de les invasions dels pobles germànic i àrab.
  3. Adstrat: aportacions lingüístiques de les llengües veïnes.

L'origen del català[modifica | modifica el codi]

La realitat lingüística preromana dels Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Article principal: Substrat del català

Del 1000 al 218 aC s'estableixen al territori que actualment es coneix com a Països Catalans diversos pobles, que parlaven llengües diferents: els sorotaptes, els celtes, els fenicis, els grecs o els ibers. Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català.[1]


El 218 aC els romans desembarquen a Empúries.

Mapa de l'Imperi romà l'any 116 dC

La romanització i la substitució lingüística pel llatí[modifica | modifica el codi]

Article principal: Procés de romanització

Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al segle I aC, i el centre en fou Tarragona. Per "romanització" s'entén el procés d'implantació al territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l'imperi romà, que era el llatí. No obstant això, la romanització de Catalunya no va ser uniforme, i hi hagué zones profundament romanitzades, com l'Empordà i la costa en general, al costat d'altres de romanització menys intensa, com la zona d'Olot i la zona de la Catalunya interior, la zona pirinenca occidental no es va romanitzar fins a l'edat mitjana i es parlava una llengua bascoide com indica la toponímia.

De mica en mica es va produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. No obstant això, s'observen en el llatí parlat de cada territori particularitats fruit de la influència de les llengües indígenes que s'hi parlaven (substrat). D'aquesta manera, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat a la península Ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins el llatí de la Península també hi ha diferències (era diferent el llatí parlat a una zona del parlat en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d'aquestes diferències.

El llatí i la formació de la llengua catalana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Caiguda de l'imperi Romà

L'imperi romà, al llarg del segle V d. C., va començar a descompondre's, i també la unitat que representava el llatí, i aquest fet donà pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el galaicoportuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el sard, l'italià, el romanès i el reto-romànic (al cantó suís dels Grisons).

El conjunt d'aquestes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània. La Romània es divideix en dos blocs: 1) l'oriental (italià i romanès) i 2) l'occidental (portuguès, castellà, català, occità, francès, sard i reto-romànic).

El català preliterari[modifica | modifica el codi]

Les invasions germàniques[modifica | modifica el codi]

La Reconquesta peninsular

Aprofitant la decadència de l'imperi romà els visigots començaren a ocupar territoris dominats fins aleshores pels romans. Això esdevingué entre els segles V, VI i VII d. C. El llegat lingüístic d'aquestes invasions formarà part del superstrat de la llengua catalana.

La invasió musulmana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Al-Àndalus
Article principal: Marca Hispànica

Al segle VIIIè dC es produeix la invasió musulmana de tota la Península. Aviat, però, els francs de Carlemany van iniciar un projecte de reconquesta per a assegurar-se una zona de seguretat davant l'imparable avanç musulmà. Va néixer així la "Marca hispànica" i la reconquesta arribà fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com a Catalunya Vella. La reconquesta dels territoris del sud de Catalunya, la Catalunya Nova, es va fer esperar fins al segle XII.

La influència de les llengües germàniques i de l'àrab damunt del llatí/català que es parlava en aquests territoris influí de manera diferent: l'àrab tingué molta més incidència en el català parlat a la Catalunya Nova, sota domini musulmà durant molts anys, que no pas en el de la Catalunya Vella, on la influència del superstrat àrab fou més minsa.

La formació de la llengua literària[modifica | modifica el codi]

La consciència de diferenciació lingüística llatí/català[modifica | modifica el codi]

Durant aquest període assistim als grans canvis que es produeixen en el llatí vulgar i que propicien la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany es produí dins l'imperi carolingi, del qual formava part la "Marca", una renaixença intel·lectual (la "Renovatio carolingea") que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per a fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte.

El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català.

Per diversos indicis, però, podem afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la Península cap al segle VIII d. C. És a dir, el llatí parlat aquí des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou com per diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent. Això no obstant, els documents de l'època són escrits en llatí (força degradat i en alguns aspectes proper al català).

Els primers testimonis de català escrit[modifica | modifica el codi]

Article principal: Català antic

Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes s'observen al segle IX. Aquest fet indica que la llengua oral del qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia. A finals del segle IX es comencen a trobar algunes mostres de trets típics del català enmig de textos en llatí. Per exemple, a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell redactada al darrer terç del segle IX apareix el nom de Palomera en llatí Palumbaria. En un altre text, aquest ja de principis del segle XI, apareix enmig d'un text llatí, del 1034, el nom de set arbres fruiters en català:[2]

« morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers »

Aquest mateix segle es produeix una decisió important per a les llengües romàniques: l'Església decidia en el Concili de Tours que calia traduir les homilies in rusticam Romanam lingua per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. La denominació del català preliterari entra en joc, i s'entén que és el català oral que devia servir de vehicle de comunicació entre els habitants de la part nord-est del Principat, ençà i dellà dels Pirineus, des de mitjan del segle VII.

Els primers documents feudals escrits íntegrament en català es troben al segle segle XI. Entre els textos més antics que es conserven totalment en català hi ha el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098 data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.[2]

El segle XII trobem altres document feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Caboet, procedeixen de l'àrea antiga del Bisbat d'Urgell. Al mateix segle sorgeixen les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge) o Forum iudicum data paleogràficament de finals del segle XII conservat a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat i es creu que és una còpia d'una traducció de mitjan del segle XII mentre que una altra versió catalana del mateix Liber iudiciorum que es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell, data de la primera meitat del segle XII, paleogràficament i lingüísticament.[2]

Al segle XIII sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí), considerat el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriors citats no són considerats literaris,[2] i és una col·lecció de sermons conservada en aquesta població. Tant el Forum com les Homilies s'havien considerat tradicionalment els primers textos en català.

Tot i que és anterior, la Cançó de Santa Fe, escrita entre 1054 i 1076, no rep la consideració de ser el primer text literari en català perquè hi ha dubtes sobre si el text és en català o occità. Es tracta d'una hagiografia de Santa Fe d'Agen contada en 593 versos octosil·labics dividida en un nombre variable de cobles consonants segons les versions (de 41 a 55).

Una llengua per al dret i el comerç[modifica | modifica el codi]

Al segle XIII ja sovintegen els textos en català. Es tracta de textos jurídics i comercials. Catalunya, sota l'hegemonia del casal dels comtes de Barcelona, anava adquirint fesomia pròpia i independent i al mateix temps s'anava vertebrant: les ciutats creixien i la vida comercial esdevenia un dels eixos de la vida econòmica. En aquest context, els pactes feudals o les lleis franques esdevenien inadequades i era necessari adaptar-les a la nova situació. Entre els textos jurídics que cal destacar els Usatges de Barcelona (originàriament escrites en llatí, però en tenim una traducció catalana de la segona meitat del XIII). A València, i responent a la necessitat d'organitzar jurídicament el territori acabat de conquerir, va aparèixer un text de gran importància jurídica i lingüística: els Furs de València (en llatí el 1261 i traduïts al català tot seguit). Es tracta d'un tractat jurídic que estableix els costums i lleis per a la regulació quotidiana. Igualment és de la segona meitat del segle XIII el llibre Costums de Tortosa, codi de dret.[3]


L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull[modifica | modifica el codi]

Ramon Llull (Mallorca 1232-1315) és el creador de la prosa literària en llengua catalana. És el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar sobre temes que fins llavors eren reservats al llatí: filosofia, ciència, etc. Això ho va fer per no reduir la seva obra al camp de la gent que coneixia llatí.

Llull, però, no va partir de zero. Hi havia obres anteriors en català i contemporànies, però cap d'elles té la seva qualitat i importància. Entre les seves obres destaquen: el Llibre de contemplació en Déu, El Blanquerna, el Llibre d'Amic e Amat, el Llibre de l'orde de cavalleria, etc.

La historiografia. Les quatre grans cròniques[modifica | modifica el codi]

A mitjan segle XII, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i monacal, apareixen a Catalunya unes cròniques de tipus popular per ser memoritzades i recitades. Destaquen en català les denominades "quatre grans cròniques": la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Es caracteritzen pel fet d'historiar esdeveniments contemporanis o bé immediatament anteriors (la història catalana dels segles XIII-XIV).

Les quatre grans cròniques representen la maduresa definitiva de la prosa catalana iniciada amb Ramon Llull, i des d'un punt de vista ideològic s'entrelluca en totes elles un sentiment patriòtic i nacionalista desconegut en la literatura anterior.

L'expansió peninsular i mediterrània[modifica | modifica el codi]

L'elaboració de les quatre grans cròniques s'ha de relacionar amb l'expansió de la Corona d'Aragó més enllà de les seves fronteres. A la Península, Jaume I el conqueridor fou un dels impulsors de la Reconquesta. Destaquen la conquesta de Mallorca, el 1229 (repoblada per gent de l'Empordà i la Catalunya Vella), València, durant el període 1233-1245 (els nuclis urbans i costaners foren repoblats per catalans i les terres de l'interior per aragonesos, aragonesoparlants, cosa que explica la formació de dues àrees idiomàtiques al País Valencià), Sicília, el 1282, Sardenya, el 1327 (sobretot la ciutat de l'Alguer, repoblada totalment per catalans) i finalment Grècia i Neopàtria, a inicis del XIV.

En alguns territoris, com les Balears i València, arrelà el català. En d'altres com l'Alguer, s'ha conservat amb dificultats. I en llocs com Grècia, el català no hi aconseguí arrelar.

La llengua de la poesia[modifica | modifica el codi]

Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa entre les que apareix el català.

Fins que al segle XV Ausiàs March va començar a escriure poesia sense occitanismes, la llengua en què s'escrivia la poesia a la Corona d'Aragó era l'occità, però no era una forma d'occità de cap localització geogràfica concreta: era una llengua koiné literària, sovint artificial, comuna de totes les corts occitanes. El món català i l'occità, durant els segles XII i XIII, estaven molt relacionats. Si actualment el català i l'occità són dues llengües molt semblants, en aquella època ho eren molt més i, per tant, els poetes catalans no devien tenir gaire dificultats per escriure en occità.

La batalla de Muret (1213) va significar l'inici de la decadència de la societat occitana i la seva llengua. Tot i així, des de Catalunya sorgiren iniciatives que allargaren la vida de l'occità com a llengua de la poesia. No obstant això, els poemes fets per autors catalans a finals del XIV començaments del XV estaven força plens de catalanismes. Es parla d'un procés de catalanització i de desprovençalització de la poesia catalana d'aquesta època.

La Cancelleria Reial[modifica | modifica el codi]

Pere III el Cerimoniós (1319-1387) s'adonà que existia un estret lligam entre poder i llengua, i per això es proposà de reformar la Cancelleria Reial. La Cancelleria havia estat creada al segle XIII i era un organisme administratiu i burocràtic. Amb la reforma de Pere III entraven a treballar a la Cancelleria gent molt preparada en els camps de la teologia, el dret, l'escriptura, etc. La seva tasca era redactar els documents oficials, que aviat foren considerats models de bon escriure.

Aviat el català de la Cancelleria esdevingué una mena de llengua acadèmica, ja que era la llengua dels discursos i dels documents que signava el rei, i això la legitimava i feia que fos acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona. La prosa de la Cancelleria fou un factor important d'unitat de la llengua administrativa i literària. Acabà sent una mena de model supradialectal: bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, fou acceptada per tots els escriptors com una mena de forma estàndard.

Del segle XV fins a la Renaixença[modifica | modifica el codi]

El context polític i social. Els Trastàmara[modifica | modifica el codi]

L'any 1410 mor sense descendència el rei Martí l'Humà i s'extingeix la dinastia catalana. L'hereu al tron de la Corona d'Aragó surt del Compromís de Casp (1412) i no és cap altre que Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara. Hi ha qui veu en aquest canvi de dinastia el primer símptoma de decadència en la cultura catalana, però el cert és que aquest segle XV passà a la història com el més gloriós per a la història de la literatura catalana.

Malgrat això, durant aquest segle XV Barcelona i el Principat perden pes específic en la confederació aragonesa en favor de València, que s'erigeix en el motor econòmic i cultural de la Corona. A aquest fet hi ajuda la guerra civil catalana.

El trobador Bertran de Born

La poesia[modifica | modifica el codi]

Els primers intents de ruptura amb l'occità[modifica | modifica el codi]

La poesia culta catalana en el segle XV inicia una tímida ruptura amb la poesia trobadoresca: el valencià Jordi de Sant Jordi i el vigatà Andreu Febrer són dos exemples d'aquest tímid abandó de formes i fons trobadorescos, encara que utilitzin un català ple d'occitanismes. Altres poetes que escriuen en un català aprovençalat són Jaume i Pere March i Gilabert de Pròixita.

Ausiàs March[modifica | modifica el codi]

El primer poeta català que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca és el valencià Ausiàs March (1397-1459). La seva obra poètica, de més de deu mil versos, presenta només una vintena d'occitanismes, la qual cosa significa l'acabament de la influència dels trobadors provençals i el començament d'una poesia plenament catalana.

La narrativa[modifica | modifica el codi]

El Curial e Güelfa[modifica | modifica el codi]

El Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca que ens ha pervingut anònimament. Segurament fou escrita entre 1435 i 1462 i a partir de la llengua emprada suposem que el seu autor era del Principat: de la Catalunya Vella, segurament. En el Curial e Güelfa hi trobem força influències franceses i italianes, tant pel que fa al lèxic com pel que fa als ambients.

El Tirant lo Blanc[modifica | modifica el codi]

La novel·la profana més llegida durant el segle XV fou el Tirant lo Blanc, escrita entre 1460 i 1490 pel valencià Joanot Martorell. L'obra, considerada peça mestra de la narrativa catalana i universal de tots els temps, és una novel·la total: cavalleresca, històrica, militar, de costums, eròtica, psicològica, etc. Sobre una base inicial de la matèria de Bretanya, Joanot Martorell construeix l'obra juxtaposant fonts orals i escrites de procedència diversa: artúriques, clàssiques, italianes, espanyoles, etc.

L'Espill[modifica | modifica el codi]

L'Espill és una novel·la en vers de caràcter misogin. Fou escrita pel valencià Jaume Roig entre 1455 i 1462 i es compon de més de setze mil versos tetrasíl·labs.

La "valenciana prosa". Joan Roís de Corella[modifica | modifica el codi]

A aquests moments del segle XV ningú discutia la unitat lingüística de la catalanofonia, no obstant és en aquest moment que sorgeix el terme de "valenciana prosa", referit sobretot a un estil d'escriptura determinat, caracteritzat per la preciositat i l'artificiositat, amb calcs del llatí que desembocaven en una retòrica barroca. És una prosa "d'art".

La figura més rellevant que utilitzà aquest estil fou Joan Roís de Corella, també valencià i nascut entre 1433 i 1443, i mort el 1497. La seva obra més coneguda és la Tragèdia de Caldesa. Es considera Corella l'última gran figura de la literatura valenciana medieval.

L'inici del retrocés de la llengua[modifica | modifica el codi]

El procés de substitució lingüística[modifica | modifica el codi]

Impremta del segle XV
Decret de Prohibició Oficial de la Llengua Catalana a la Catalunya del Nord.

Durant els segles XVI i XVII el català continuarà essent la llengua d'ús popular a tots els nivells: en la relació familiar, a l'església, a l'administració, a l'escola, en els llibres tècnics i d'història, etc. No obstant això, el castellà s'anirà introduint a la catalanofonia. Els fets que acceleren la presència del castellà en els territoris de llengua catalana foren:

  1. La influència de la cort castellana. Els Trastàmara castellans havien respectat l'ús del català i aquest no se'n ressentí fins que Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella es casaren i els Països Catalans quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516). Fruit de la castellanització de la cort, l'aristocràcia catalana es va anar castellanitzant.
  2. L'esplendor de la literatura castellana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la literatura renaixentista i barroca castellana canviaran la seva llengua per la castellana (Joan Boscà)
  3. La impremta. La producció de llibres en castellà anirà desplaçant la de llibres en català per una qüestió de mercat.
  4. La Guerra dels Segadors (1640-1659). Enfrontà el Principat de Catalunya amb Felip III i el centralisme polític castellà, i comportà la derrota de Catalunya i la cessió a l'estat francès, mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya. En aquests territoris es va prohibir el català.

La "Decadència"[modifica | modifica el codi]

Molts estudiosos es refereixen als segles XVI, XVII i XVIII de la cultura catalana amb el terme de "decadència" per a donar a entendre el retrocés que patí el català durant aquests anys. És, però, un terme imprecís, ja que no reflecteix la realitat total de la llengua, sinó solament una part, la que afecta la producció culta. Tanmateix la llengua oral i escrita de les classes populars als Països Catalans continuarà essent el català, almenys fins al segle XVIII.

Malgrat el descens quantitatiu i sobretot qualitatiu de les produccions literàries cultes en llengua catalana, podem assenyalar uns quants noms: Cristòfor Despuig, autor dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), Pere Serafí, Francesc Vicens Garcia (el "rector de Vallfogona"), Francesc Fontanella, Joan Ramis, etc.

La Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta[modifica | modifica el codi]

L'any 1700 mor sense descendència Carles II, i esclata una guerra entre els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria i els de Felip d'Anjou, de la dinastia absolutista dels Borbons. La Corona d'Aragó es posicionà a favor de l'arxiduc, que acabà derrotat. Les conseqüències per al català foren terribles, ja que el nou sobirà, Felip V, promulgà els coneguts Decrets de Nova Planta, segons els quals el català deixava d'ésser llengua oficial, se suprimien els drets i les institucions forals, es produïa una castellanització de l'administració pública, es canviava la toponímia i es prohibia l'ús del català a l'escola, als tribunals civils i eclesiàstics, als llibres de comptabilitat empresarial, al teatre, etc.

La creixent castellanització durant els segles anteriors ja havia ocasionat una certa crisi en la consciència idiomàtica unitària, que s'accentuà a partir dels Decrets de Nova Planta. La voluntat central de fer minvar la llengua i la cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer del 1712 a Madrid quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado." Els decrets i les mesures encaminades a prohibir l'ús del català no es dugueren a terme sistemàticament, ni obtingueren resultats efectius immediats. Tot i així, la situació al domini lingüístic català portà a una situació de diglòssia: mentre el castellà s'usava per a funcions formals, generalment per escrit, el català s'usava per a funcions informals, bàsicament orals.

De la Renaixença als nostres dies[modifica | modifica el codi]

Catalunya al segle XIX[modifica | modifica el codi]

La capçalera de La Renaixensa fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix.[4]

En la primera meitat del segle XIX, la realitat sociolingüística de la Catalanofonia és semblant a la del segle anterior. La nova classe burgesa manté les mateixes actituds que l'aristocràcia: l'adopció del castellà i el bandejament de la tradició catalana. Tot plegat accentua el bilingüisme diglòssic.

A partir, però, de la segona meitat del segle es produeix un canvi molt important en el comportament del poble català envers el seu idioma. Les bases d'aquest canvi es palesen en el naixement d'un moviment literari renovador, la Renaixença catalana, i en l'aparició del catalanisme polític, que s'enfrontarà amb el centralisme de Madrid. Especial importància tingué el canvi d'actitud de la burgesia, que acabà fent-se seves aquestes reivindicacions catalanistes.

La Renaixença[modifica | modifica el codi]

Llengua i ideologia[modifica | modifica el codi]

La Renaixença catalana és un moviment literari estrictament del Principat. Podem considerar que neix el 1833 amb la publicació de l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i arriba al punt més alt el 1877, en què Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà triomfen als Jocs Florals.

La Renaixença és un moviment gestat per la burgesia i que té molts punts en contacte amb el Romanticisme que neix durant el segle XIX sobretot a Alemanya i Anglaterra. Els romàntics europeus reivindicaran les cultures nacionals i el retorn a l'esplendor de l'edat mitjana. Així doncs, per una banda s'intenta reconstruir l'època de màxima esplendor nacional a partir de la divulgació de clàssics i de la literatura popular, alhora que s'intenta normalitzar i normativitzar la llengua, entesa novament com el principal vehicle aglutinador del país.

La literatura[modifica | modifica el codi]

Els Jocs Florals desvetllaran la inquietud per l'ús i per l'estat en què es troba la llengua catalana. Fruit d'aquest renovat interès comencen a sorgir grans autors en els diferents gèneres. En poesia destaca Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida; en teatre Àngel Guimerà i Frederic Soler (Pitarra), i la novel·la, pràcticament morta d'ençà el segle XV, ressorgí amb L'orfeneta de Menargues (1862) i sobretot amb Narcís Oller.

Estudis sobre la llengua[modifica | modifica el codi]

Tot al llarg del segle XIX l'interès per la llengua farà que augmenti considerablement el nombre d'estudis. A l'hora de buscar un model de llengua sorgiren dues tendències lingüístiques irreconciliables: la d'aquells que propugnaven un català "acadèmic" (un català arcaïtzant allunyat de la llengua empobrida i castellanitzada del moment) i la d'aquells que defensaven "el català que ara es parla" (el català habitual de la gent del poble, encara que tingués castellanismes).

La premsa va jugar un paper molt important en la difusió de les polèmiques de normativització del català, sobretot la revista "L'Avenç". Es proposaven acabar amb l'anarquia ortogràfica i elaborar un bon diccionari, unificar els dos models de llengua (el culte i el popular) i depurar el lèxic, ple de barbarismes. En aquesta reforma ortogràfica tingué una importància cabdal Pompeu Fabra, autor el 1891 d'un Ensayo de gramática del catalán moderno que serví per posar les bases de la codificació lingüística que realitzà l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques.

La dictadura franquista[modifica | modifica el codi]

"Si ets espanyol parla espanyol", Catalunya, 1940. Retrat del dictador Francisco Franco.

La victòria del general Franco en la Guerra Civil de 1936-1939 va significar la repressió de qualsevol signe de catalanitat. Van ser abolits els l'Estatut d'Autonomia, el Parlament de Catalunya i la Generalitat de Catalunya. Durant el periòde franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior del país com a l'exili, hi va haver diverses iniciatives (llibres, revistes, campanyes...) per tal de suplir el silenci imposat pel règim.[5]

Situació actual[modifica | modifica el codi]

El 1983 es va crear TV3, el primer canal de televisió íntegrament en català i el primer mitjà de comunicació de masses en aquesta llengua.

Després de la mort de Franco, es va iniciar una nova etapa de recuperació lingüística amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977), la Generalitat valenciana (1979) i el Consell Insular (1982) a les Illes Balears. El Català va esdevenir cooficial amb el castellà en aquestes tres comunitats.

Avui en dia, l'extensió del català a tota la societat topa amb una sèrie d'obstacles: la majoria dels mitjans de comunicació (cadenes de televisió, emissores de ràdio, diaris i revistes, etc.) són en castellà, igual que molts dels intercanvis econòmics, mentre que la llengua de la ciència i de la tecnologia és, bàsicament, l'anglès.

De tota manera, gràcies a l'ensenyament i a la creació de nous mitjans de comunicació en català com TV3, Catalunya Ràdio i nous diaris, el coneixement del català ha augmentat considerablement en els diversos àmbits de la vida social.

Les polítiques lingüístiques catalana, valenciana i balear, no coordinades, han augmentat amb més o menys èxit l'oferta oficial en l'idioma autòcton, tant a les escoles com a les administracions, sobretot a les regionals o locals; el Principat és on aquesta aposta ha estat més ferma. Al sector privat, sobretot a les Balears i al País Valencià, el català és molt feble en els mons econòmic, laboral, científic, tecnològic i comercial. Malgrat avenços palpables, és minoritari a la televisió i a la premsa nacionals, al cine, a la música i a la literatura –en aquest cas, a pesar d'una forta indústria editorial i d'un nivell creatiu molt considerable–. Gaudeix d'una presència paritària a la ràdio i al teatre al Principat i té bona salut a Internet, on gaudeix de domini propi (.cat) i és la 23a llengua; tot i això, no es pot parlar d’un espai comunicatiu català que superi fronteres regionals i estatals.[6]

Altres circumstàncies no polítiques també afecten el futur del català. L'assignatura pendent es troba al carrer i, sobretot, a les zones urbanes i entre els joves, on, a diferència del món oficial, en decreix l'ús a favor del castellà, just al contrari del que hi passava durant el franquisme. Ni tan sols a Catalunya, on ha estat més clar, l'esforç normalitzador no ha conclòs ni ha tingut efectes absoluts. La presència aclaparadora del castellà, el francès i l'italià, molt més forts i reconeguts per motius diversos (polítics, econòmics, històrics, demogràfics, etc.), llasta l'avenç de l'ús social del català i fins i tot n'afecta la genuïnitat lèxica i gramatical.[6]

El futur del català dependrà, entre altres factors, del fet que n'augmenti i se'n coordini l'oferta per part de governs, empreses i entitats, però, també i sobretot, del fet que institucions i persones, catalanòfones o no, vulguin i puguin percebre'l d'una altra manera. Per viure amb garanties a la llarga, li caldrà que la societat en conjunt li atorgui una consideració que el faci atractiu associant-lo a la modernitat i al progrés social, i, paral·lelament, un estatus que el faci necessari. Dins el cansament col·lectiu fruit de les primeres dècades d'autonomia, i sense una acció pública, privada i cívica vigorosa que els reforci, la pràctica i l'èxit de la militància lingüística individual seran limitats.[6]

Àmbit educatiu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Educació en català

Amb la democràcia es va recuperar la llengua en l'àmbit educatiu. No obstant això, la introducció del català a les aules va ser molt desigual segons el territori. Així, mentre que a Catalunya i a les Balears s'ha adoptat un model lingüístic segons el qual el català és la llengua vehicular principal, al País Valencià s'ha seguit un model radicalment diferent en el qual els pares poden triar, en teoria, la llengua d'escolarització dels fills.[7]

Mitjans de comunicació en català[modifica | modifica el codi]

Als Països Catalans existeixen diferents mitjans de comunicació en català, els quals conformen l'anomenat espai català de comunicació. En l'àmbit de la premsa cal destacar l'edició en català de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, els diaris editats només en català El Punt Avui, Ara, Diari de Balears i L'Esportiu; la nombrosa premsa comarcal en català (Segre, Regió 7, Diari de Girona, El 9 Nou, etc.), les revistes en català (El Temps, Sàpiens, etc.) i els nombrosos diaris digitals en català (VilaWeb, Racó Català, Nació Digital, Ara.cat, 324.cat, etc.). Pel que fa a la ràdio destaquen Catalunya Ràdio, Ràdio Nou, IB3 Ràdio i RAC 1 com a emissores generalistes, Catalunya Informació com a emissora d'informació 24 hores, i Catalunya Música, Sí Ràdio, Ràdio Flaixbac, Flaix FM i RAC 105 com a emissores musicals. Finalment pel que respecta a la televisió cal fer esment de TV3, Canal Nou (fins fa ben poc), IB3 Televisió i 8tv com a canals generalistes i El 33, Canal Nou Dos, 3/24, Canal Super3, Esport 3, Barça TV, RAC 105 TV i Estil 9 com a canals temàtics.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «El català antic. Els inicis del català». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà.
  3. «Diversificació dels usos de la llengua». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  4. Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, ISBN 0-300-12106-7, 2006.
  5. «L’intent de lingüicidi de la dictadura franquista». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  6. 6,0 6,1 6,2 «Els principals reptes de futur per a la llengua». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  7. «El català en l'àmbit educatiu». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 26 de març de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • FERRANDO, A.; NICOLÀS, M. (1993): Panorama d'història de la llengua. València: Tàndem edicions (Base de Dades, núm. 3).
  • FERRANDO, A.; NICOLÀS, M. (2005): (2005): Història de la llengua catalana. Barcelona, Edicions de la UOC/ Pòrtic.
  • LLEAL, C. (1990): La formación de las lenguas romances peninsulares. Barcelona: Barcanova.
  • MARCET, P. (1987): Història de la llengua catalana I. Dels orígens als segle XVIII. Barcelona, Teide.
  • MARTÍ I CASTELL, J. (2001): Els orígens de la llengua catalana. Àgora. Biblioteca Oberta. Barcelona, Edicions de la UOC/ Pòrtic. Enciclopèdia Catalana.
  • NADAL, J. M.; PRATS, M. (1982): Història de la llengua catalana. 1. Dels inicis fins al segle XV. Barcelona: Edicions 62 (Estudis i Documents, núm. 33).
  • SANCHIS GUARNER, M. (1980): Aproximació a la història de la llengua catalana. Creixença i esplendor. Barcelona: Salvat Editores.
  • BADIA I MARGARIT, A. M. (1981). La formació de la llengua catalana. Assaig d'interpretació històrica. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d'Or, núm. 32).
  • BASTARDAS, J. (1995). La llengua catalana mil anys enrere. Barcelona: Curial.
  • BONNASSIE, P. (1981). Catalunya mil anys enrere, 2 vols. Barcelona: Edicions 62.
  • COLÓN, G. (1993). El lèxic català dins la Romània. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València.
  • COROMINES, J. (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 9 vols. Barcelona. Curial.
  • COSERIU, E. (1973). Sincronía, diacronía e historia. El problema del cambio lingüístico. Madrid: Gredos.
  • GARGALLO, J.E. (1994). Les llengües romàniques. Tot un món lingüístic fet de romanços. Barcelona: Empúries.
  • GRAU MATEU, J. (2006), La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  • GRAU MATEU, J. (2014), "L'ús del català a la Mancomunitat de Catalunya", Blog de la Revista de Llengua i Dret.
  • HERMAN, J. (1997): El latín vulgar. Barcelona: Ariel.
  • MARTÍ, J.; MORAN, J. (1986): Documents d'història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra. Barcelona: Empúries.
  • MOLL, F. de B. (1991). Gramàtica històrica catalana. València: Servei de Publicacions de la Universitat.
  • RUSSELL-GEBBET, P. (1965). Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Oxford:The Dolphin Book.
  • TAVANI, G. (1994). Breu història de la llengua catalana. Barcelona, Edicions 62.
  • VIDOS, B. E. (1963). Manual de lingüística románica. Madrid: Aguilar.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]