Història de la llengua catalana
| Lingüística catalana | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
|
||||||
| Portal del Català | ||||||
A grans trets es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana:
- Del naixement fins a l'edat mitjana. Aquest període engloba l'aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de l'escrita, amb el bandejament progressiu del llatí, fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.
- Del segle XV fins a la Renaixença catalana. És el període anomenat de la "Decadència", que abasta els segles XVI, XVII i XVIII, i que es caracteritza per la regressió de la llengua en tots els àmbits d'ús.
- De la Renaixença catalana fins a l'actualitat. En aquest període se situa la normalització gramatical i la recuperació de l'oficialitat.
Del naixement a l'Edat Mitjana [modifica]
Conceptes [modifica]
- Substrat: influències lingüístiques que s'incorporen al llatí vulgar dels romans que es troben en el nostre territori i que provenen de les llengües que ja hi havia, anteriors a la romanització
- Superstrat: influències posteriors a la romanització que s'incorporen a la llengua catalana a partir de les invasions dels pobles germànic i àrab.
- Adstrat: aportacions lingüístiques de les llengües veïnes.
L'origen del català [modifica]
La realitat lingüística preromana dels Països Catalans [modifica]
Del 1000 al 218 aC s'estableixen al territori que actualment es coneix com a Països Catalans diversos pobles, que parlaven llengües diferents: els sorotaptes, els celtes, els fenicis, els grecs o els ibers. Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català.
El 218 aC els romans desembarquen a Empúries.
La romanització i la substitució lingüística pel llatí [modifica]
Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al segle I aC, i el centre en fou Tarragona. Per "romanització" s'entén el procés d'implantació al territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l'imperi romà, que era el llatí. No obstant això, la romanització de Catalunya no va ser uniforme, i hi hagué zones profundament romanitzades, com l'Empordà, al costat d'altres de romanització menys intensa, com la zona d'Olot.
De mica en mica es va produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. No obstant això, s'observa en el llatí parlat en cada territori particularitats fruit del substrat de les llengües indígenes que s'hi parlaven. D'aquesta manera, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat a la Península Ibèrica i el d'Itàlia. I encara, dins el llatí de la Península també hi ha diferències (era diferent el llatí parlat a una zona del parlat en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d'aquestes diferències.
El llatí i la formació de la llengua catalana [modifica]
L'imperi romà, al llarg del segle V d. C., va començar a descompondre's, i també la unitat que representava el llatí, donant pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el galaicoportuguès, el castellà, el català, l'occità, el francès, el sard, l'italià, el romanès i el reto-romànic (al cantó suís de Grisons).
El conjunt d'aquestes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània. La Romània es divideix en dos blocs: 1) l'oriental (italià i romanès) i 2) l'occidental (portuguès, castellà, català, occità, francès, sard i reto-romànic).
El català preliterari [modifica]
Les invasions germàniques [modifica]
Aprofitant la decadència de l'imperi romà els visigots començaren a ocupar territoris dominats fins aleshores pels romans. Això va ocupar els segles V, VI i VII d. C. El llegat lingüístic d'aquestes invasions formarà part del superstrat de la llengua catalana.
La invasió musulmana [modifica]
El segle VIII dC es produeix la invasió musulmana de tota la Península. Aviat, però, els francs de Carlemany van iniciar un projecte de reconquesta per a assegurar-se una zona de seguretat davant l'imparable avanç musulmà. Va néixer així la "Marca hispànica" i la reconquesta arribà fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com a Catalunya Vella. La reconquesta dels territoris del sud de Catalunya, la Catalunya Nova, es va fer esperar fins al segle XII.
La influència de les llengües germàniques i de l'àrab damunt del llatí/català que es parlava en aquests territoris influí de manera diferent: l'àrab tingué molta més incidència damunt del català parlat a la Catalunya Nova, sota domini musulmà durant molts més anys que no pas a la Catalunya Vella, on molt poca influència hi trobem en el superstrat.
La formació de la llengua literària [modifica]
La consciència de diferenciació lingüística llatí/català [modifica]
Durant aquest període assistim als grans canvis que es produeixen en el llatí vulgar i que propicien la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l'esforç de Carlemany es produí dins l'imperi carolingi, del qual formava part la "Marca", una renaixença intel·lectual (la "Renovatio carolingea") que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per a fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte.
El resultat d'aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent. Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català.
Per diversos indicis, però, podem afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la Península cap al segle VIII d. C. És a dir, el llatí parlat aquí des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou com per diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent. Això no obstant, els documents de l'època són escrits en llatí (força degradat i en alguns aspectes proper al català).
Els primers testimonis de català escrit [modifica]
Al segle IX, en aquests mateixos documents quotidians (testaments, actes, vendes, etc.) apareixen clarament paraules i construccions catalanes, la qual cosa ja ens indica que la llengua oral del qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia.
Aquest mateix segle es produeix una decisió important per a les llengües romàniques: l'Església decidia en el Concili de Tours que calia traduir les homilies in rusticam Romanam lingua per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. La denominació del català preliterari entra en joc, i s'entén que és el català oral que devia servir de vehicle de comunicació entre els habitants de la part nord-est del Principat, ençà i dellà dels Pirineus, des de mitjan del segle VII.
Al segle IX, encara que escasses es troben mostres de trets típics del català enmig de textos en llatí, per exemple el nom de Palomera en llatí Palumbaria, trobat a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell redactada al darrer terç del segle IX. En un altre text, aquest ja de principis del segle XI, apareix enmig d'un text llatí, del 1034, el nom de set arbres fruiters en català:[1]
| « | morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers | » |
A finals del segle XI es troben documents feudals escrits integrament en català, mentre que a principis només hi apareixien mots i expressions. El manuscrit Greuges de Caboet és el text més antic que es conserva totalment en català, de temàtica feudal i fou escrit entre 1080 i 1095. Del 1098 data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.[1]
Al segle XII trobem altres document feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Caboet, procedeixen de l'àrea antiga del Bisbat d'Urgell. Al mateix segle sorgeixen les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge) o Forum iudicum data paleogràficament de finals del segle XII conservat a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat i es creu que es una còpia d'una traducció de mitjan del segle XII mentre que una altra versió catalana del mateix Liber iudiciorum que es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell, data de la primera meitat del segle XII, paleogràficament i lingüísticament.[1]
Al segle XIII sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí), considerat el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriors citats no són considerats literaris[1], i és una col·lecció de sermons conservada en aquesta població. Tant el Forum com les Homilies s'havien considerat tradicionalment els primers textos en català.
Cal destacar també la Cançó de Santa Fe, un dels textos literaris més antics escrits en català o occità. Fou escrita entre 1054 i 1076. Es una hagiografia de Santa Fe d'Agen contada en 593 versos octosil·labics dividida en un nombre variable de cobles consonants segons les versions (de 41 a 55). Aragon. (Cançó de Santa Fe Mireu l'entrada en anglès i en occità)
Una llengua per al dret i el comerç [modifica]
Al segle XIII ja sovintegen els textos en català. Es tracta de textos jurídics i comercials. Catalunya, sota l'hegemonia del casal dels comtes de Barcelona, anava adquirint fesomia pròpia i independent i al mateix temps s'anava vertebrant: les ciutats creixien i la vida comercial esdevenia un dels eixos de la vida econòmica. En aquest context, els pactes feudals o les lleis franques esdevenien inadequades i era necessari adaptar-les a la nova situació. Entre els textos jurídics que cal destacar els Usatges de Barcelona (originàriament escrites en llatí, però en tenim una traducció catalana de la segona meitat del XIII). A València, i responent a la necessitat d'organitzar jurídicament el territori acabat de conquerir, va aparèixer un text de gran importància jurídica i lingüística: els Furs de València (en llatí el 1261 i traduïts al català tot seguit). Es tracta d'un tractat jurídic que estableix els costums i lleis per a la regulació quotidiana. Igualment és de la segona meitat del segle XIII el llibre Costums de Tortosa, codi de dret.
L'aparició de la prosa literària. Ramon Llull [modifica]
Ramon Llull (Mallorca 1232-1315) és el creador de la prosa literària en llengua catalana. És el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar sobre temes que fins llavors eren reservats al llatí: filosofia, ciència, etc. Això ho va fer per no reduir la seva obra al camp de la gent que coneixia llatí.
Llull, però, no va partir de zero. Hi havia obres anteriors en català i contemporànies, però cap d'elles té la seva qualitat i importància. Entre les seves obres destaquen: el Llibre de contemplació en Déu, El Blanquerna, el Llibre d'Amic e Amat, el Llibre de l'orde de cavalleria, etc.
La historiografia. Les quatre grans cròniques [modifica]
A mitjan segle XII, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i monacal, apareixen a Catalunya unes cròniques de tipus popular per ser memoritzades i recitades. Destaquen en català les denominades "quatre grans cròniques": la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós. Es caracteritzen pel fet d'historiar esdeveniments contemporanis o bé immediatament anteriors (la història catalana dels segles XIII-XIV).
Les quatre grans cròniques representen la maduresa definitiva de la prosa catalana iniciada amb Ramon Llull, i des d'un punt de vista ideològic s'entrelluca en totes elles un sentiment patriòtic i nacionalista desconegut en la literatura anterior.
L'expansió peninsular i mediterrània [modifica]
L'elaboració de les quatre grans cròniques s'ha de relacionar amb l'expansió de la Corona d'Aragó més enllà de les seves fronteres. A la Península, Jaume I el conqueridor fou un dels impulsors de la Reconquesta. Destaquen la conquesta de Mallorca, el 1229 (repoblada per gent de l'Empordà i la Catalunya Vella), València, durant el període 1233-1245 (els nuclis urbans i costaners foren repoblats per catalans i les terres de l'interior per aragonesos, aragonesoparlants, cosa que explica la formació de dues àrees idiomàtiques al País Valencià), Sicília, el 1282, Sardenya, el 1327 (sobretot la ciutat de l'Alguer, repoblada totalment per catalans) i finalment Grècia i Neopàtria, a inicis del XIV.
En alguns territoris, com les Balears i València, arrelà el català. En d'altres com l'Alguer, s'ha conservat amb dificultats. I en llocs com Grècia, el català no hi aconseguí arrelar.
La llengua de la poesia [modifica]
Fins que al segle XV Ausiàs March va començar a escriure poesia sense occitanismes, la llengua en què s'escrivia la poesia a la Corona d'Aragó era l'occità, però no era una forma d'occità de cap localització geogràfica concreta: era una llengua koiné literària, sovint artificial, comuna de totes les corts occitanes. El món català i l'occità, durant els segles XII i XIII, estaven molt relacionats. Si actualment el català i l'occità són dues llengües molt semblants, en aquella època ho eren molt més i, per tant, els poetes catalans no devien tenir gaire dificultats per escriure en occità.
La batalla de Muret (1213) va significar l'inici de la decadència de la societat occitana i la seva llengua. Tot i així, des de Catalunya sorgiren iniciatives que allargaren la vida de l'occità com a llengua de la poesia. No obstant això, els poemes fets per autors catalans a finals del XIV començaments del XV estaven força plens de catalanismes. Es parla d'un procés de catalanització i de desprovençalització de la poesia catalana d'aquesta època.
La Cancelleria Reial [modifica]
Pere III el Cerimoniós (1319-1387) s'adonà que existia un estret lligam entre poder i llengua, i per això es proposà de reformar la Cancelleria Reial. La Cancelleria havia estat creada al segle XIII i era un organisme administratiu i burocràtic. Amb la reforma de Pere III entraven a treballar a la Cancelleria gent molt preparada en els camps de la teologia, el dret, l'escriptura, etc. La seva tasca era redactar els documents oficials, que aviat foren considerats models de bon escriure.
Aviat el català de la Cancelleria esdevingué una mena de llengua acadèmica, ja que era la llengua dels discursos i dels documents que signava el rei, i això la legitimava i feia que fos acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona. La prosa de la Cancelleria fou un factor important d'unitat de la llengua administrativa i literària. Acabà sent una mena de model supradialectal: bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, fou acceptada per tots els escriptors com una mena de forma estàndard.
Del segle XV fins a la Renaixença [modifica]
El context polític i social. Els Trastàmara [modifica]
L'any 1410 mor sense descendència el rei Martí l'Humà i s'extingeix la dinastia catalana. L'hereu al tron de la Corona d'Aragó surt del Compromís de Casp (1412) i no és cap altre que Ferran d'Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara. Hi ha qui veu en aquest canvi de dinastia el primer símptoma de decadència en la cultura catalana, però el cert és que aquest segle XV passà a la història com el més gloriós per a la història de la literatura catalana.
Malgrat això, durant aquest segle XV Barcelona i el Principat perden pes específic en la confederació aragonesa en favor de València, que s'erigeix en el motor econòmic i cultural de la Corona. A aquest fet hi ajuda la guerra civil catalana.
La poesia [modifica]
Els primers intents de ruptura amb l'occità [modifica]
La poesia culta catalana en el segle XV inicia una tímida ruptura amb la poesia trobadoresca: el valencià Jordi de Sant Jordi i el vigatà Andreu Febrer són dos exemples d'aquest tímid abandó de formes i fons trobadorescos, per bé que utilitzin un català ple d'occitanismes. Altres poetes que escriuen en un català aprovençalat són Jaume i Pere March i Gilabert de Pròixita.
Ausiàs March [modifica]
El primer poeta català que trenca definitivament amb la poesia trobadoresca és el valencià Ausiàs March (1397-1459). La seva obra poètica, de més de deu mil versos, presenta només una vintena d'occitanismes, la qual cosa significa l'acabament de la influència dels trobadors provençals i el començament d'una poesia plenament catalana.
La narrativa [modifica]
El Curial e Güelfa [modifica]
El Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca que ens ha pervingut anònimament. Segurament fou escrita entre 1435 i 1462 i a partir de la llengua emprada suposem que el seu autor era del Principat: de la Catalunya oriental, segurament. En el Curial e Güelfa hi trobem força influències franceses i italianes, tant pel que fa al lèxic com pel que fa als ambients.
El Tirant lo Blanc [modifica]
La novel·la profana més llegida durant el segle XV fou el Tirant lo Blanc, escrita entre 1460 i 1490 pel valencià Joanot Martorell. L'obra, considerada peça mestra de la narrativa catalana i universal de tots els temps, és una novel·la total: cavalleresca, històrica, militar, de costums, eròtica, psicològica, etc. Sobre una base inicial de la matèria de Bretanya, Joanot Martorell construeix l'obra juxtaposant fonts orals i escrites de procedència diversa: artúriques, clàssiques, italianes, espanyoles, etc.
L'Espill [modifica]
L'Espill és una novel·la en vers de caràcter misogin. Fou escrita pel valencià Jaume Roig entre 1455 i 1462 i es compon de més de setze mil versos tetrasíl·labs.
La "valenciana prosa". Joan Roís de Corella [modifica]
A aquests moments del segle XV ningú discutia la unitat lingüística de la catalanofonia, no obstant és en aquest moment que sorgeix el terme de "valenciana prosa", referit sobretot a un estil d'escriptura determinat, caracteritzat per la preciositat i l'artificiositat, amb calcs del llatí que desembocaven en una retòrica barroca. És una prosa "d'art".
La figura més rellevant que utilitzà aquest estil fou Joan Roís de Corella, també valencià i nascut entre 1433 i 1443, i mort el 1497. La seva obra més coneguda és la Tragèdia de Caldesa. Es considera Corella l'última gran figura de la literatura valenciana medieval.
L'inici del retrocés de la llengua [modifica]
El procés de substitució lingüística [modifica]
Durant els segles XVI i XVII el català continuarà essent la llengua d'ús popular a tots els nivells: en la relació familiar, a l'església, a l'administració, a l'escola, en els llibres tècnics i d'història, etc. No obstant això, el castellà s'anirà introduint a la catalanofonia. Els fets que acceleren la presència del castellà en els territoris de llengua catalana foren:
- La influència de la cort castellana. Els Trastàmara castellans havien respectat l'ús del català i aquest no se'n ressentí fins que Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella es casaren i els Països Catalans quedaren lligats al projecte de monarquia hispànica gestat pels Reis Catòlics (1479-1516). Fruit de la castellanització de la cort, l'aristocràcia catalana es va anar castellanitzant.
- L'esplendor de la literatura castellana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la literatura renaixentista i barroca castellana canviaran la seva llengua per la castellana (Joan Boscà)
- La impremta. La producció de llibres en castellà anirà desplaçant la de llibres en català per una qüestió de mercat.
- La Guerra dels Segadors (1640-1659). Enfrontà el Principat de Catalunya amb Felip III i el centralisme polític castellà, i comportà la derrota de Catalunya i la cessió a l'estat francès, mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), de les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i l'Alta Cerdanya. En aquests territoris es va prohibir el català.
La "Decadència" [modifica]
Molts estudiosos es refereixen als segles XVI, XVII i XVIII de la cultura catalana amb el terme de "decadència" per a donar a entendre el retrocés que patí el català durant aquests anys. És, però, un terme imprecís, ja que no reflecteix la realitat total de la llengua, sinó solament una part, la que afecta la producció culta. Tanmateix la llengua oral i escrita de les classes populars als Països Catalans continuarà essent el català, almenys fins al segle XVIII.
Malgrat el descens quantitatiu i sobretot qualitatiu de les produccions literàries cultes en llengua catalana, podem assenyalar uns quants noms: Cristòfor Despuig, autor dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), Pere Serafí, Francesc Vicens Garcia (el "rector de Vallfogona"), Francesc Fontanella, Joan Ramis, etc.
La Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta [modifica]
L'any 1700 mor sense descendència Carles II, i esclata una guerra entre els partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria i els de Felip d'Anjou, de la dinastia absolutista dels Borbons. La Corona d'Aragó es posicionà a favor de l'arxiduc, que acabà derrotat. Les conseqüències per al català foren terribles, ja que el nou sobirà, Felip V, promulgà els coneguts Decrets de Nova Planta, segons els quals el català deixava d'ésser llengua oficial, se suprimien els drets i les institucions forals, es produïa una castellanització de l'administració pública, es canviava la toponímia i es prohibia l'ús del català a l'escola, als tribunals civils i eclesiàstics, als llibres de comptabilitat empresarial, al teatre, etc.
La creixent castellanització durant els segles anteriors ja havia ocasionat una certa crisi en la consciència idiomàtica unitària, que s'accentuà a partir dels Decrets de Nova Planta. La voluntat central de fer minvar la llengua i la cultura de Catalunya es va accelerar el 20 de febrer del 1712 a Madrid quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del territori català: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado." Els decrets i les mesures encaminades a prohibir l'ús del català no es dugueren a terme sistemàticament, ni obtingueren resultats efectius immediats. Tot i així, la situació al domini lingüístic català portà a una situació de diglòssia: mentre el castellà s'usava per a funcions formals, generalment per escrit, el català s'usava per a funcions informals, bàsicament orals.
De la Renaixença als nostres dies [modifica]
Catalunya al segle XIX [modifica]
En la primera meitat del segle XIX, la realitat sociolingüística de la Catalanofonia és semblant a la del segle anterior. La nova classe burgesa manté les mateixes actituds que l'aristocràcia: l'adopció del castellà i el bandejament de la tradició catalana. Tot plegat accentua el bilingüisme diglòssic.
A partir, però, de la segona meitat del segle es produeix un canvi molt important en el comportament del poble català envers el seu idioma. Les bases d'aquest canvi es palesen en el naixement d'un moviment literari renovador, la Renaixença catalana, i en l'aparició del catalanisme polític, que s'enfrontarà amb el centralisme de Madrid. Especial importància tingué el canvi d'actitud de la burgesia, que acabà fent-se seves aquestes reivindicacions catalanistes.
La Renaixença [modifica]
Llengua i ideologia [modifica]
La Renaixença catalana és un moviment literari estrictament del Principat. Podem considerar que neix el 1833 amb la publicació de l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i arriba al punt més alt el 1877, en què Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà triomfen als Jocs Florals.
La Renaixença és un moviment gestat per la burgesia i que té molts punts en contacte amb el Romanticisme que neix durant el segle XIX sobretot a Alemanya i Anglaterra. Els romàntics europeus reivindicaran les cultures nacionals i el retorn a l'esplendor de l'edat mitjana. Així doncs, per una banda s'intenta reconstruir l'època de màxima esplendor nacional a partir de la divulgació de clàssics i de la literatura popular, alhora que s'intenta normalitzar i normativitzar la llengua, entesa novament com el principal vehicle aglutinador del país.
La literatura [modifica]
Els Jocs Florals desvetllaran la inquietud per l'ús i per l'estat en què es troba la llengua catalana. Fruit d'aquest renovat interès comencen a sorgir grans autors en els diferents gèneres. En poesia destaca Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida; en teatre Àngel Guimerà i Frederic Soler (Pitarra), i la novel·la, pràcticament morta d'ençà el segle XV, ressorgí amb L'orfeneta de Menargues (1862) i sobretot amb Narcís Oller.
Estudis sobre la llengua [modifica]
Tot al llarg del segle XIX l'interès per la llengua farà que augmenti considerablement el nombre d'estudis. A l'hora de buscar un model de llengua sorgiren dues tendències lingüístiques irreconciliables: la d'aquells que propugnaven un català "acadèmic" (un català arcaitzant allunyat de la llengua empobrida i castellanitzada del moment) i la d'aquells que defensaven "el català que ara es parla" (el català habitual de la gent del poble, encara que tingués castellanismes).
La premsa va jugar un paper molt important en la difusió de les polèmiques de normativització del català, sobretot la revista "L'Avenç". Es proposaven acabar amb l'anarquia ortogràfica i elaborar un bon diccionari, unificar els dos models de llengua (el culte i el popular) i depurar el lèxic, ple de barbarismes. En aquesta tasca tingué una importància cabdal Pompeu Fabra, autor el 1891 d'un Ensayo de gramática del catalán moderno que serví per posar les bases de la codificació lingüística que realitzà l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1913, amb la publicació de les Normes ortogràfiques.
La dictadura franquista [modifica]
La victòria del general Franco en la Guerra Civil de 1936-1939 va significar la repressió de qualsevol signe de catalanitat. Van ser abolits els l'Estatut d'Autonomia, el Parlament de Catalunya i la Generalitat de Catalunya. Durant el periòde franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Tant a l'interior del país com a l'exili, hi va haver diverses iniciatives (llibres, revistes, campanyes...) per tal de suplir el silenci imposat pel règim.
Situació actual [modifica]
Després de la mort de Franco, es va iniciar una nova etapa de recuperació lingüística amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977), la Generalitat valenciana (1979) i el Consell Insular (1982) a les Illes Balears. El Català va esdevenir cooficial amb el castellà en aquestes tres comunitats.
Avui en dia, l'extensió del català a tota la societat topa amb una sèrie d'obstacles: la majoria dels mitjans de comunicació (cadenes de televisió, emissores de ràdio, diaris i revistes, etc.) són en castellà, igual que molts dels intercanvis econòmics, mentre que la llengua de la ciència i de la tecnologia és, bàsicament, l'anglès.
De tota manera, gràcies a l'ensenyament i a la creació de nous mitjans de comunicació, el coneixement del català ha augmentat considerablement en els diversos àmbits de la vida social.
Bibliografia [modifica]
 |
Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets. |
 |
Caldria estandarditzar les cites bibliogràfiques. Aquest article conté bibliografia o fa referència a publicacions en un format no estandarditzat o poc convencional. Podeu millorar aquest article fent servir {{ref-llibre}}, {{citar publicació}} o altres plantilles de referències. Vegeu ajuda:Notes a peu de pàgina per a més detalls. |
- FERRANDO, A.; NICOLÀS, M. (1993): Panorama d'història de la llengua. València: Tàndem edicions (Base de Dades, núm. 3).
- FERRANDO, A.; NICOLÀS, M. (2005): (2005): Història de la llengua catalana. Barcelona, Edicions de la UOC/ Pòrtic.
- LLEAL, C. (1990): La formación de las lenguas romances peninsulares. Barcelona: Barcanova.
- MARCET, P. (1987): Història de la llengua catalana I. Dels orígens als segle XVIII. Barcelona, Teide.
- MARTÍ I CASTELL, J. (2001): Els orígens de la llengua catalana. Àgora. Biblioteca Oberta. Barcelona, Edicions de la UOC/ Pòrtic. Enciclopèdia Catalana.
- NADAL, J. M.; PRATS, M. (1982): Història de la llengua catalana. 1. Dels inicis fins al segle XV. Barcelona: Edicions 62 (Estudis i Documents, núm. 33).
- SANCHIS GUARNER, M. (1980): Aproximació a la història de la llengua catalana. Creixença i esplendor. Barcelona: Salvat Editores.
- BADIA I MARGARIT, A. M. (1981). La formació de la llengua catalana. Assaig d'interpretació històrica. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d'Or, núm. 32).
- BASTARDAS, J. (1995). La llengua catalana mil anys enrere. Barcelona: Curial.
- BONNASSIE, P. (1981). Catalunya mil anys enrere, 2 vols. Barcelona: Edicions 62.
- COLÓN, G. (1993). El lèxic català dins la Romània. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València.
- COROMINES, J. (1980-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 9 vols. Barcelona. Curial.
- COSERIU, E. (1973). Sincronía, diacronía e historia. El problema del cambio lingüístico. Madrid: Gredos.
- GARGALLO, J.E. (1994). Les llengües romàniques. Tot un món lingüístic fet de romanços. Barcelona: Empúries.
- HERMAN, J. (1997): El latín vulgar. Barcelona: Ariel.
- MARTÍ, J.; MORAN, J. (1986): Documents d'història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra. Barcelona: Empúries.
- MOLL, F. de B. (1991). Gramàtica històrica catalana. València: Servei de Publicacions de la Universitat.
- RUSSELL-GEBBET, P. (1965). Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Oxford:The Dolphin Book.
- TAVANI, G. (1994). Breu història de la llengua catalana. Barcelona, Edicions 62.
- VIDOS, B. E. (1963). Manual de lingüística románica. Madrid: Aguilar.
Referències [modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà.
Vegeu també [modifica]
Enllaços externs [modifica]
- Els primers documents en llengua catalana
- Pàgina de l'Institut Ramon Llull dedicada a la llengua catalana
- Origen de la llengua catalana: del llatí al primitiu romanç català, de Iolanda Berengué i Moisès Selfa
- Història de la llengua catalana a Lincaweb
- Els Decrets de Nova Planta als diferents territoris dels Països Catalans
- Origen i evolució de la llengua catalana
