Història de la psicologia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de la psicologia recull l'evolució del pensament sobre la ment i la conducta humanes des dels inicis, lligats a la filosofia general i a la religió, però especialment la seva evolució com a disciplina específica.

Els precedents de la psicologia[modifica | modifica el codi]

Plató i Aristòtil van obrir la reflexió sobre l'esperit o ànima humana, dins del camp que avui dia es considera com a propi de la psicologia. Aquesta reflexió va continuar durant tota l'edat antiga i mitjana, com a part de les indgacions sobre l'ésser humà (antropologia) i sobre l'ètica. Es va complementar amb un apropament més mèdic, relacionat amb la malaltia mental, de la qual apareixen referències ja al Papir Ebers egipci i a diversos tractats grecs sobre la bogeria (vista com una mania divina i no encara com una malaltia al mateix nivell que les dolències físiques). La teoria dels quatre humors va ser el primer intent de buscar una causa racional al desequilibri mental. A la Xina es va postular també una teoria del temperament i de les desviacions possibles però alhorà va destacar per investigar sobre l'aprenentatge amb proves i test d'habilitat ja al segle VI (precursors de conceptes com el quocient intel·lectual). La cultura islàmica es va preocupar també dels malalts mentals, amb l'obertura dels primers hospitals específics al segle VIII.[1]

Bogeria de Licurg, representació artística d'un trastorn mental

El naixement de la psicologia[modifica | modifica el codi]

El terme "psicologia" va néixer amb una obra perduda de Marko Marulić al segle XV però no es va popularitzar fins al seu ús per part de Christian Wolff dos-cents anys més tard.[2] El mesmerisme (1774) i la frenologia poden veure's com els primers intents de fer néixer una ciència específica per estudiar la ment humana.

La teoria de l'evolució de Charles Darwin va afectar la psicologia en detectar conductes i reaccions similars entre espècies (amb el naixement posterior de l'etologia) i refermar el component biològic de la conducta.

Posteriorment van iniciar-se experiments, ja amb un mètode científic, sobre el temps de decisió i les capacitats humanes (els treballs de Friedrich Wilhelm Bessel, per exemple). Al segle XIX els avenços en neurologia (com els de Santiago Ramón y Cajal) van permetre lligar esdeveniments mentals al cervell, a un òrgan físic, permetent recerques com la de Hermann von Helmholtz sobre la percepció, continuades per Wilhelm Wundt, un dels primers divulgadors de la psicologia amb el primer llibre de text de la matèria: Grundzüge der physiologischen Psychologie (1874). Convé destacar també la feina de Hermann Ebbinghaus sobre la memòria humana. Aquests pensadors originarien l'aplicació de l'estructuralisme a la psicologia, principalment de la mà d'Edward Bradford Titchener.

William James és considerat un dels pares de la psicologia experimental, amb l'ús del laboratori com a part de la recerca. Les seves obres (entre les quals destaca Principles of Psychology) van popularitzar la incipient disciplina als Estats Units, on es fundarien revistes i facultats especialitzades, com l'American Journal of Psychology, iniciat el 1887 per Granville Stanley Hall. Des d'allà es va influir en les universitats britàniques, com per exemple en l'obra de Charles Spearman sobre la intel·ligència, i en els teòrics del funcionalisme.

La psicoanàlisi[modifica | modifica el codi]

La psicoanàlisi, de la mà de Sigmund Freud, va significar un punt d'inflexió en la història de la psicologia, per l'aprofundiment i la varietat de qüestions plantejades i el descobriment de termes com l'inconscient, clau en la teràpia posterior independentment de l'escola adaptada. Carl Gustav Jung, el seu deixeble, va lligar la personalitat a la cultura i la història i va aprofundir en la descripció de la ment. Els dos es definien com a psiquiatres, ja que la història de la psicologia i de la psiquiatria van transcórrer unides des dels seus inicis, i se centraven en la teràpia. Jacob Levy Moreno va aplicar les seves teories al tractament en grup, mitjançant tècniques de dramatització i altres i Alfred Adler va distanciar-se del corrent principal amb propostes que emfasitzaven la decisió de l'individu sobre els seus sentiments.

Sigmund Freud

La nova psicologia alemanya[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XIX van sorgir a Alemanya diverses escoles de psicologia. La primera d'elles, la de Würzburg, es va proposar aplicar el mètode experimental lligat a petites parcel·les de la ment com la percepció o la reacció a estímuls a pensaments complexos, ampliant el camp d'estudi de la psicologia. Els debats sobre aquests mètodes, per mirar d'esbrinar si eren o no científics, encara continuen vigents.[3]

Paral·lelament va sorgir un moviment anomenat psicologia de la Gestalt, que també partia de les recerques sobre la percepció per introduir elements com l'atenció, la selecció de dades o l'interès del subjecte, elements que després es van demostrar com a claus en diversos comportaments humans.[4] La teoria de la motivació es pot considerar que neix d'aquesta línia de recerca, incloent la piràmide d'Abraham Maslow sobre les necessitats humanes.

Els inicis del segle XX[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XX es va imposar una nova escola a Amèrica, el conductisme o behaviourisme, que mirava d'explicar tota la conducta humana com a reacció a estímuls exteriors, igual que la de qualsevol altre ésser viu, només que amb més sofisticació per la complexitat del seu cervell (aquest determinisme va ser fortament criticat des dels seus inicis, per exemple per Donald Hebb). Un dels conductistes amb més èxit va ser Burrhus Frederic Skinner, influït per les descripcions dels reflexos del rus Ivan Petrovic Pavlov.[5]

Skinner, un conductista destacat

A França destaca la figura de Jean Piaget, el pare de la psicologia evolutiva. Prenent el concepte clau d'infància de la psicoanàlisi, va determinar les diferents etapes de desenvolupament d'una persona, amb les conductes i aprenentatges propis de cadascuna, essent una figura clau per a l'educació. Lawrence Kohlberg va lligar aquest desenvolupament a la moral als anys 50.

La postguerra[modifica | modifica el codi]

Després de la Segona Guerra Mundial van proliferar les escoles de psicologia, sovint amb plantejaments oposats. D'una banda el cognitivisme, animat pel pensament de Noam Chomsky, defensava que molta part de la conducta humana no es pot explicar solament com a resposta a estímuls externs i que hi havia quelcom innat en la manera de ser i comportar-se, a més que per estudiar un aspecte de la ment cal explicar com funciona a dins del cervell (aquesta escola es va lligar des del principi a les noves recerques sobre filosofia del llenguatge i afins).

D'altra banda van aparèixer psicòlegs que rebutjaven la concepció mecanicista de la persona, fos com a resposta exterior o com a determinants interns. Aquests psicòlegs, agrupats sota el terme de psicologia humanista, van defensar el caràcter únic de l'ésser humà, que ve determinat per una interacció social complexa, per les emocions, la recerca del sentit de la vida, entre altres. Afirmaven que per apropar-se a les qüestions realment importants no és suficient un experiment de laboratori i proposaven, per tant, recerca qualitativa i no únicament estadística (animats per l'acceptació de l'etnografia i altres mètodes d'investigació). Molts d'ells van recuperar un vessant espiritual de la persona, al seu parer menystingut per l'excessiu cientifisme de les generacions anteriors de psicòlegs. Les seves afirmacions són polèmiques encara en l'actualitat.

Això no significa que s'abandonessin les línies d'avenç anteriors. La psicologia clínica va continuar analitzant el paper de les malalties mentals, amb la publicació del Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, catàleg de patologies que en la quarta revisió (DSM-IV) és encara l'instrument de diagnòstic essencial.

A finals de segle XX es va lligar la psicologia amb la cibernètica, usant els ordinadors com a metàfora per al cervell humà (Norbert Wiener) o tractant de reproduir en màquines les conductes humanes a partir de logaritmes (Alan Mathison Turing).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ibrahim B. Syed PhD, "Islamic Medicine: 1000 years ahead of its times", Journal of the International Society for the History of Islamic Medicine, 2002 (2): 2-9 [7-8]
  2. Danziger, K. (1997). Naming the mind: How psychology found its language. London: Sage.
  3. Kusch, M. (1995). Recluse, interlocutor, interrogator: Natural and social order in turn-of-the-century psychological research schools. Isis, 86, 419–439.
  4. Green, C. D. (2000). Introduction to: "Perception: An introduction to the Gestalt-Theorie"
  5. Morabito, C. (2007) Introduzione alla storia della psicologia