Història del safrà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Flors de safrà recollides per dues dones en un fresc de la civilització minoica a l'illa de Santorini.

La història del safrà el seu cultiu i utilització arriba a tenir una antiguitat de més de 3.500 anys[1][2] i s'estén per moltes cultures, continents, i civilitzacions. El safrà, és una espècia derivada d'assecar els estigmes de l'espècie (Crocus sativus), s'ha mantingut entre les substàncies més cares (per unitat de pes) a través de la història. En llengua catalana el safrà a través del seu nom llatí crocus ha donat lloc a la paraula per designar el color groc. Amb el seu gust amarg, fragància de fenc, i notes metàl·liques, el safrà ha estat utilitzat com a condiment, perfum colorant i medicina. El safrà és originari del sud-oest d'Àsia,[3][4] però va ser cultivat primer a Grècia.[5]

L'antecedent silvestre del safrà és Crocus cartwrightianus. L'home va seleccionar estirps de C. cartwrightianus que tinguessin els estigmes particularment llargs. Així, cap als finals de l'Edat del Bronze a Creta, es va produir una forma mutant de C. cartwrightianus, C. sativus.[6] El safrà ha estat documentat per primera vegada al segle VII aC a Assíria en una referència botànica compilada sota Asurbanipal. S'ha descobert documentació del comerç i l'ús del safrà, en un període de 4.000 anys, per al tractament de moltes malalties. El safrà es va estendre a través de la major part d'Euràsia, i més tard al Nord d'Àfrica, Amèrica del Nord, i Oceania.

Antiguitat greco-romana[modifica | modifica el codi]

Un detall de recol·lectors de safrà en un fresc minoic d'Akrotiri.

El safrà va jugar un important paper en l'antiguitat greco-romana durant el període clàssic (del segle VIII aC al segle III dC).[7] Tanmateix la primera imatge del safrà en la cultura de l'antiga Grècia és molt anterior a l'Edat del Bronze. A Creta, al palau de Cnossos, en l'època Minoica hi ha un fresc,[2] que descriu la collita de les flors per part de noies joves i alguns d'aquests frescs estan datats en els anys 1600 a 1500 aC[8] Les cendres d'una erupció volcànica d'aquesta mateixa època van ajudar a preservar aquestes imatges.[9]

Les llegendes de l'Antiga Grècia expliquen com els mariners embarcaven per a un llarg i perillós viatge cap a la remota terra de Cilícia, per obtenir el que es considerava com el safrà més valuós.[10] La llegenda més coneguda sobre el safrà és la de la tragèdia de Crocus i Smilax: L'atractiu jove anomenat Crocus perseguia la nimfa Smilax en els boscos del voltant d'Atenes. Durant un breu període d'amor idíl·lic Smilax és afalagada per les atencions amoroses de Crocus, però aviat ella l'avorreix. Ell continuà perseguint-la i la nimfa transforma Crocus en una flor de safrà amb els seus vistosos estigmes que recorden la passió per Smilax.[11] La tragèdia seria també relatada per Ovidi:[12]

Fresc amb un home recollint safrà de Cnossos, Creta .

Les cultures que vivien en l'antiga conca del mediterrani feien servir el safrà recollit a la ciutat costanera de Cilícia, anomenada Soli, i era considerada com la més valuosa, particularment en l'ús de perfums i cosmètics.[7] Per tant, els historiadors de l'època, com Herodot i Plini el Vell, mencionen com a rival del safrà grec les importacions que venien dels mercats d'Assíria i Babilònia essent aquestes les millors pels tractaments contra les molèsties gastrointestinals i del ronyons.[7]

En la part més tardana del període ptolemaic d'Egipte, Cleopatra va fer servir un quart de tassa de safrà en els seus banys calents per les seves propietats colorants i cosmètiques. L'utilitzava abans de les trobades a palau creient que el safrà tindria un efecte més agradòs.[13] Els metges egipcis usaren el safrà com a tractament en una varietat de malalties gastrointestinals.[14] De fet quan l'estómac feia mal fins al punt de tenir una hemorràgia interna, els tractaments egipcis consistien en l'elaboració d'una pomada a base de llavors de safrà mòltes i mesclades amb les fulles de l'arbre aager, greix de bou, coriandre i mirra. Tot el conjunt es posava en una mena de cataplasma que era aplicada de forma externa a la superfície del cos. Els metges tenien l'esperança amb això d'expulsar la sang a través de la boca o del recte."[15] L'aparell urinari també va ser objecte d'aplicació medicinal durant aquella època quan es mesclava en una emulsió amb oli vegetal que feia servir safrà immadur amb les seves mateixes flors i les llavors torrades; es feia ús en el lloc afectat en el cas dels homes. Les dones ingerien una preparació més complicada.[16]

Orient Mitjà[modifica | modifica el codi]

Dues flors de safrà en la Prefectura d' Osaka, Japó

S'ha trobat pigments basats en el safrà en algunes coves prehistòriques, en l'actual Iraq, en tals coves es representaven alguns animals en llibertat, aquestes pintures s'han datat en 50.000-anys d'antiguitat.[11][17] Posteriorment s'ha sabut que els sumeris utilitzaven safrà com un ingredient en la màgia i com a substància remeiera. Malgrat això els sumeris no conreaven la flor i simplement recol·lectaven exemplars silvestres pensant que només aquest tenia totes les propietats. El safrà, doncs, era una mercaderia que es transportava a llarga distància en el segon mil·lenni abans de Crist. El safrà fou honorat com una espècia fragant des de fa tres mil anys en el idioma hebreu en el Tanakh.[18]

En l'Imperi Persa, el safrà (Crocus sativus 'Hausknechtii') va ser conreat a Derbena i Isfahan en el segle X.a. C. S'ha trobat brins de safrà en la trama d'algunes catifes i objectes funeraris d'aquella època.[11] El safrà s'utilitzà com a part de l'ofrena votiva (ofrena als déus). El van fer servir com a colorant que dóna un fort color groc, així com a perfum i medicament. Els fils de safrà s'espargien per les cambres, pel llit i es prenia en infusió amb l'objectiu de guarir la malenconia actualment anomenada depressió. Els brins de safrà es feien servir sovint per condimentar diversos plats, aromatitzar el te i era molt apreciat pels estrangers que visitaven Pèrsia en creure que tenia efectes narcòtics i afrodisíacs. Tal creença havia originat por als viatgers quan els servien plats amb safrà.[7] A més el safrà es dissolia en fusta de sàndal (Santalum album) amb aigua per a ser emprat com agent netejador de la pell i poder suportar el fort sol de Pèrsia.[19] Posteriorment, el safrà persa va ser usat per Alexandre Magne i les seves tropes durant la campanya sobre Àsia. El feia servir per a fer el te i en els plats amb arròs. Alexandre l'emprava directament amb l'aigua calenta del bany creient que cicatritzava les ferides de guerra. Es té coneixement que aconsellava això a cadascun dels homes que estaven sota el seu comandament. Els soldats grecs prengueren aquests consells com una creença sobre les seves propietats guaridores i continuaren amb la seva pràctica quan tornaren a Macedònia.[20] El cultiu de safrà arribà a l'actual Turquia, concentrant-se al nord de la ciutat de Safranbolu (la ciutat del safrà); l'indret se'l coneix avui pels seus festivals dedicats a la collita del safrà.

Índia i Xina[modifica | modifica el codi]

Aquest monòlit del profeta de la religió del jainisme Bhagavan Gomateshwara Bahubali, situat a l'Índia és untat amb safrà cada 12 anys com part del festival Mahamastakabhisheka.

Les descripcions sobre la primera arribada del safrà a l'Àsia meridional i Àsia Central són conflictives, hi ha esments sobre que el primer contacte amb l'espècia van ser originats a les diverses expedicions de l'imperi persa a la zona. Els investigadors suggereixen que primer es va usar a l'Índia, per influència persa. Durant aquesta fase es trasplantaren els conreus.[21] Una altra variant d'aquesta teoria el faria provinent de Caixmir, amb la primera collita abans de l'any 500 a. C.[5] aquest safrà del Caixmir es va usar contra la malenconia (depressió).[7]

D'altra banda segons una llegenda tradicional del Caixmir el safrà arribaria en l'interval que va del segle XI fins al segle XII (aC) quan dos estrangers sufís, Khwaja Masood Wali i el xeic Shariffudin de Hazrat, viatjaven pel Caixmir. Els estrangers caigueren malalts i suplicaren un guariment a un cacic tribal local. Quan el cacic manà a un metge guarir-los, aquests agraïts li donaren un bulb de safrà com a pagament i agraïment. A aquests dos personatges se'ls considera actualment sants i tenen una capella a la localitat de Pampore, Índia. Tanmateix el poeta i erudit Mohammed Yusuf Teng del Kashmiri posa en dubte aquesta llegenda i indica que els caixmirs haurien conreat safrà dos mil·lennis abans. De fet aquest conreu és indígena de la zona.[22]

A l'antiga Xina budista hi ha indicis de la Mula-sarvastivadin[23] orde monàstic (o vinaya) que presenta encara una altra evidència de l'arribada del safrà l'Índia. D'acord amb la llegenda, un arhat, és a dir un missioner budista, (en el segle V a. C.) d'origen indi enviat des de Caixmir i per nom Madhyântika (o Majjhantika) menciona que portà els primers brins de safrà.[24] Des d'aquí, el safrà s'expandí per tot el subcontinent Indi. S'emprà com ingredient en l'elaboració de menjars, el safrà es remullava en aigua per adquirir un color groguenc i d'aquesta forma es feia servir com tint. Tanta era l'admiració de la gent pel safrà, que immediatament, després de la mort de Buddha Siddhartha Guatama, els seus monjos decidiren emprar el color del safrà com el color oficial de les seves túniques i abrics[25]

Alguns historiadors diuen que el safrà s'introduí procedent de la Xina amb les tribus mongols que envairen Pèrsia. El safrà s'esmenta en alguns textos mèdics xinesos, incloent la gran farmacopea de Bencao Gangmu ("Gran herbal") (p. 1552–78), un tom datat al voltant de 1600 a. C. (i atribuït a la Dinastia Shang que arriba a documentar milers de fàrmacs fitoquímics pel tractament de diferents malalties.[25]Fins i tot en el segle III els xinesos es refereixen al safrà com un producte d'origen caixmir. Per exemple, Wan Zhen, un expert xinès en medicina, esmenta que "L'hàbitat natural pel safrà és Caixmir, on la gent el conrea principalment per a ser ofert a Buda." Wan també es refereix a com s'emprava el safrà en aquell temps: "La [flor crocus] es marceix en pocs dies, i per aquesta raó es cull de seguida. Es valora donat el seu color groc uniforme. Pot ser emprada per aromatitzar el vi."[24]

En aquesta miniatura medieval que representa l'assassinat del bisbe Thomas Becket, es fa servir el safrà per donar el color groc i taronja.

En l'actualitat, el conreu del safrà s'ha difós per algunes zones com Afganistan degut principalment als esforços de la Unió Europea per a promoure el cultiu de la flor de safrà entre les zones més pobres i poder així obtenir un ingrés econòmic legal, enfront del conreu que hi prolifera, l'opi.[26] L'esforç que es realitza sobre aquesta zona és degut en part a les condicions climàtiques de sòl i temperatura, que el converteixen en ideal per al creixement de la flor.

Període Europeu Post-Clàssic[modifica | modifica el codi]

El conreu a Europa s'interrompè i començà a entrar en decadència amb la caiguda de l'Imperi Romà. Durant segles després, el cultiu del safrà era rar o inexistent al llarg d'Europa però va canviar la situació arran de l'entrada dels àrabs i l'establiment de l'Àndalus. Una de les teories esmenta que el safrà va ser reintroduït a Europa al voltant de la regió de Poitiers després de la important Batalla de Poitiers en la que es trobava Carles Martel l'any 732 comandant un exèrcit de francs contra les tropes àrabs que pretenien ubicar-se a França.[27] Dos segles després de la conquesta d'Espanya, es començà a plantar una altra vegada el safrà al sud de les actuals províncies d'Andalusia, Castella, La Manxa, i València.[27]

Quan la pesta negra colpí Europa entre l'any 1347 i 1350, la demanda del safrà així com el seu conreu s'incrementà sobtadament, donat en part a que va ser un remei medicinal molt cobejat per les víctimes de la plaga, i per això molts dels agricultors s'esforçaren a millorar la seva plantació. Grans cantidades de brins de safrà provenien de països extraeuropeus.[28] A més no era possible aconseguir a Europa els brins de molt bona qualitat que provenien dels països musulmans donat parcialment a la contesa que representaven les croades. D'aquesta forma les importacions realitzades des dels llocs com l'illa de Rodes abastien la part central i septentrional d'Europa. El safrà durant aquesta època va ser un dels motius d'hostilitat de les classes dominants cap als cada vegada més rics comerciants. Por exemple, la "Guerra del safrà", que durà 14 setmanes, va ser iniciada quan es va saber que una mercaderia de 360 kg havia estat robada per la noblesa.[28] Càrrega de safrà, que havia estat destinada per a la ciutat de Basilea, actualment amb els preus de mercats vigents hauria estat valorada en més de 500.000. dòlars[29] El vaixell que transportava la mercaderia tornà finalment als seus propietaris, no obstant aquest esdeveniment no va evitar la pirateria realitzada sobre les rutes que transportaven la mercaderia de safrà durant gran part del segle XIII. De fet, els pirates que campaven pel mar mediterrani no feien cas dels magatzems d'or i preferien fer les seves incursions a les mercaderies de safrà que navegaven rumb la Venècia i la Gènova. Els habitants de Basilea, tenint la pirateria tan pròxima, plantaren el seu propi safrà. Després d'alguns anys de bones i valuoses collites, Basilea es tornà molt rica. Aquesta ciutat procurà mantenir el seu estatus prohibint el transport de safrà fora de les fronteres de la ciutat; amb personal dedicat a prevenir robatoris. Tanmateix després d'uns deu anys la collita començà a fallar (possiblement pel fenomen de cansament de la terra), i Basilea abandonà el cultiu.[30]

Brins de safrà de l'Iran.

El centre de comercialització europeu del safrà es va traslladar aleshores a la ciutat de Nuremberg, mentre les naus mercants de Venècia continuaven dominant el mercat en el mar mediterrani. En aquests llocs es comercialitzava el safrà de diferents orígens: Àustria, Creta, França, Grècia, l'imperi Otomà, Sicília i Espanya. Com acostuma a passar també es venia material adulterat incloent sistemes per augmentar el pes com el safrà remullat en mel o guardat en cel·les humides. Aquestes activitats alertaren les autoritats de Nuremberg i aviat es va regular el comerç i la distribució sota el codi anomenat Safranschou,.[31] Les adulteracions fetes sobre el safrà estaven penalitzades i arribaven a execucions sota la pena de mort.[32] Poco després Anglaterra emergí com un dels més grnas productors europeu de safrà. El safrà segons una llegenda,[33] es propagà per les costes de l'oest d'Anglaterra en el segle XIV durant el regnat de Eduard III gràcies a un pelegrí que portà un bulb de safrà amagat en el bastó buit que duia des d'Orient a la ciutat de Walden. Allí es va plantar el bulb i començà a reproduir-se donant a la ciutat una gran prosperitat. Durant aquests anys el safrà va ser cultivat amb èxit al llarg d'Anglaterra. Algunes ciutats com: Norfolk, Suffolk i el sud de Cambridgeshire on es conreava un cultivar amb grans estigmes. Rowland Parker proporciona exemples de cultiu en la vila de Foxton durant els segles XVI i XVII, "dedicava la gent una petita porció de les seves terres"; un acre plantat podria proporcionar prop de 6 lliures, fent una bona collita un cultivador podia portar una bona vida."[34]

Tanmateix, el cultiu fet a Anglaterra al llarg del temps va anar disminuint fins a la petita producció actual que ha sobreviscut al voltant del comtat d'Essex. De fet el nom de la ciutat de Saffron Walden va prendre el nom del seu famós conreu del safrà, essent a més un centre de comerç important en el nord d'Europa. El seu nom original era Cheppinge Walden i en l'actualitat el blasó de la ciutat mostra una flor de Crocus sativus.[35] Amb l'arribada del puritanisme en la Cuina medieval es van fer servir altres espècies deixant de banda el safrà en la cuina anglesa, els seguidors del puritanisme afavoriren l'ús de plats més senzills i sense espècies. Amb aquest nou corrent religiós es va utilitzar menys el safrà agreujat pel fet que amb el descobriment de la ruta marítima de l'Índia es van difondre altres espècies exòtiques.[36]

Aquesta tendència a fer servir cada vegada menys el safrà va ser documentada pel reverend William Herbert, que era el Deá de Manchester. Herbert va recopilar molta informació sobre el safrà.[37] Els nous conreus d'origen americà com la patata i el blat de moro s'estengueren i tragueren lloc al conreu del safrà..[38] A més les classes socials altes s'interessaven més pels nous productes que s'oferien d'ultramar com la xocolata, el cafè, el i la vainilla. Actualment només en el sud de França, Itàlia i Espanya, es continua usant el safrà amb un ús molt arrelat culturalment i gastronòmicament.[38]

Amèrica del Nord[modifica | modifica el codi]

Una flor de safrà

El safrà va ser portat a les Amèriques quan milers d'alsacians, alemanys, i suissos anabaptistes, Dunkards i altres practicants de religions europees perseguides emigraren allí.[39] Gran part d'aquests s'assentaren a l'oest de Pennsilvània, en la vall del Susquehanna River.[40] Aquests colons foren els fundadors del que més endavant s'anomenaria Pennsylvania Dutch, és molt possible que cap a l'any 1730 hi hagués cultius de safrà per primera vegada a Amèrica.

Cites[modifica | modifica el codi]

  1. Deo 2003, p. 1.
  2. 2,0 2,1 Hogan 2007, p. 3.
  3. Grigg 1974, p. 287.
  4. Hill 2001, p. 272.
  5. 5,0 5,1 McGee 2004, p. 422.
  6. Goyns 1999, p. 1.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Willard 2001, p. 41.
  8. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Honan
  9. Willard 2001, pàg. 37–38.
  10. Willard 2001, pàg. 2–3.
  11. 11,0 11,1 11,2 Willard 2001, p. 2.
  12. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Willard_1
  13. Willard 2001, p. 55.
  14. Willard 2001, p. 34.
  15. Willard 2001, pàg. 34-35.
  16. Willard 2001, p. 35.
  17. Humphries 1998, p. 20.
  18. Humphries 1998, p. 19.
  19. Willard 2001, pàg. 17-18.
  20. Willard 2001, pàg. 54-55.
  21. Dalby 2003, p. 256.
  22. Lak 1998b.
  23. Fotedar 1998-1999, p. 128.
  24. 24,0 24,1 Dalby 2002, p. 95.
  25. 25,0 25,1 Tarvand 2005.
  26. Pearce 2005.
  27. 27,0 27,1 Willard 2001, p. 70.
  28. 28,0 28,1 Willard 2001, p. 99.
  29. Willard 2001, p. 100.
  30. Willard 2001, p. 101.
  31. Willard 2001, pàg. 102-103.
  32. Willard 2001, pàg. 103-104.
  33. Willard 2001, p. 110.
  34. Parker 1976, p. 138
  35. Blasón de la ciudad
  36. Willard 2001, p. 117.
  37. Willard 2001, p. 132.
  38. 38,0 38,1 Willard 2001, p. 133.
  39. Willard 2001, pàg. 134-136.
  40. Willard 2001, p. 136.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del safrà