Història del vi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El déu "Bacus" (segons els romans) o "Dionisi" (segons els grecs). Pintat per Diego Velázquez.

La història del vi s'ha entrellaçat amb la història d'altres activitats humanes com l'agricultura, la gastronomia, les activitats lúdiques de les civilitzacions, així com del de la humanitat mateixa. El vi és una beguda alcohòlica fermentada procedent del suc del raïm (Vitis vinifera) que conté alcohol etílic i que en quantitats moderades ens provoca l'expressió sincera de sentiments, mentre que en grans quantitats es tracta d'un narcòtic. La naturalesa humana ha estat, des dels seus començaments, assedegada de vi i això ha provocat que sigui una mercaderia de valor en diferents cultures.[1] Existeixen proves arqueològiques en les quals s'indica que les produccions de vi més antigues provenen d'una extensa àrea que abasta: Geòrgia i Iran (Monts Zagros),[2] datant aquests començaments en el període que va des del 6000 al 5000 aC.[3][4] Els primers cultius de vinya (Vitis vinifera) van tenir lloc a l'edat del bronze en llocs propers a l'Orient Pròxim, Sumèria i Antic Egipte al voltant del tercer mil·lenni aC.[5]

La vinya s'ha anat estenent gràcies a les seves característiques adaptatives des de l'espècie eurasiàtica vitis vinifera L. subsp. sylvestris, ha requerit pocs canvis genètics per a adaptar-se al seu cultiu a les diferents zones, posseeix uns baixos requeriments d'aigua i minerals, creix en terres on altres fruiters no creixerien i gràcies a la seva capacitat regenerativa permet una recol·lecció intensiva.[6] Aquesta adaptabilitat va ser una de les claus de la seva expansió al llarg d'Europa, així com en la majoria dels climes temperats de la terra. Un dels majors canvis que va patir la vinya va ser quan, en l'antiguitat, es va convertir per selecció artificial d'una varietat "salvatge" (de sexualitat dioica en la seva majoria) a una "domesticada" (hermafrodita), desconeixent-se en l'actualitat les raons d'aquest canvi. Aviat es va poder comprovar que el vi era la suma d'un conjunt de factors ambientals: clima, latitud, altura, hores de llum, etc.[7]

Moltes de les grans cultures del mediterrani així com Orient Pròxim reclamen haver inventat el procés de vinificació atribuint el seu descobriment a un heroi local o a una divinitat agrària. Però el cas és que el comerç i l'expansió d'algunes cultures i imperis ha fet que el vi i el seu cultiu s'anés estenent per diverses regions de la Terra, adoptant nous sabors i aromes. El vi (igual que altres aliments bàsics) apareix en la cultura carregat de simbolisme. El vi apareix a la Bíblia (Llibre del Gènesi) després del Diluvi universal replantat per Noè (del que la tradició judeo-cristiana aclama com inventor del vi), encara que pot establir-se un paral·lelisme amb Noé en el personatge del poema de Gilgamesh (narració d'origen sumeri) denominat Utnapishtim que igualment planta vinyes després d'un diluvi. En les diverses cultures de la terra existeixen altres begudes fermentades similars, com pot ser l'hidromel i la sidra dels pobles del Nord d'Europa, el koumiss de l'Àsia Central, els mateixos romans van fermentar figues i dàtils per a fer begudes alcohòliques. La capacitat adaptativa de la vinya a diferents climes i sòls, el seu alt rendiment, és l'única fruita que reté en el seu interior quantitats d'un inusual àcid denominat tartàric que afavoreix l'acció dels llevats. Es pot dir que en l'actualitat el raïm és la fruita més recol·lectada a escala mundial, sent el 70% de la mateixa dedicat a la producció de vi.[1]

Inicis[modifica | modifica el codi]

El vi ens provoca l'expressió sincera de sentiments, per aquesta raó no resulta estrany que estigui present en festes i celebracions.
Dona persa abocant vi (mei en persa) en una copa. Es pot veure sobre la taula, a més, un préssec (símbol culinari de Pèrsia)

És una creença generalitzada que els començaments de l'elaboració del vi se situen en una extensa zona situada al sud del Caucas: situat entre Turquia, Armènia i Iran.[3] El raïm primigeni era la vitis vinifera sylvestris i s'han recollit nombroses proves arqueològiques als voltants de Turkmenistan, Uzbekistan i Tadjikistan datades en el que va des del neolític fins a començaments de l'època de bronze. Existeixen datacions anteriors a Ohalo II (prop del mar de Galilea) que assenyalen 20000 aC.[8] Ja en el miocè creixia el raïm a l'Europa Occidental.[9] S'han trobat proves de fulles pre-vinifera que creixien en estat salvatge (vitis labrusca) a Montpelier, a Castiona (als afores de la ciutat de Parma). No obstant això, les proves arqueològiques assenyalen que als jaciments de Hajji Firuz Tepe als Monts Zagros (Iran) ja s'elaborava vi per mor de la presència de restes analitzades químicament (mitjançant l'aparició de traces d'àcid tartàric), s'ha pogut determinar igualment que s'aromatitzava amb resines de terebint (Pistacia terebinthus).[10] El problema de datar els orígens del vi se centra a resoldre si les traces obtingudes de mostres arqueològiques corresponen al que es defineix per vi o no, si va ser fermentat de forma natural o artificial, etc., la presència de certs compostos com àcid tartàric, o tartrats és la forma més comuna de resoldre la qüestió. Malgrat això, existeixen altres mètodes alternatius vineo-paleogràfics.[11]

És molt possible que aquestes primeres fruites salvatges de pre-vinifera anessin a poc a poc domesticant-se, assolint finalment el seu cultiu a mesura que l'home abandonava el nomadisme. La vinya necessita de tres a cinc anys per a començar a ser productiva, el que fa suposar més que el seu cultiu va començar quan l'home es va fer sedentari.[6] L'ús d'aquest raïm primigeni com fruita, potser va donar lloc a una beguda ensucrada procedent del seu suc obtinguda directament per aixafament: el most. Aquesta forma d'extreure el suc no es distingeix d'altres fruites com poden ser les cireres, les móres, etc. només que el raïm proporciona una gran quantitat de suc en comparació d'altres fruites. Un bol abandonat o un recipient tancat pogué haver fermentat donant un vi alcohòlic que produïa eufòria en aquells que el bevien. Aquesta 'fermentació primigènia' (deguda a les mateixes Saccharomycetes que existeixen a la pell del raïm),[12] es produeix espontàniament després del picat del raïm i el seu posterior repòs en un recipient tancat, la reacció de fermentació dura entre cinc dies fins a cinc setmanes com a màxim (depenent d'una sèrie de factors). Altres teories rebutgen la hipòtesi del recipient pel fet que la terrisseria no apareix fins al Paleolític superior i esmenten la possibilitat de descobrir l'alcohol en el vi mitjançant la ingesta de raïms atacats per un fong gris denominat Botrytis cinerea (podridura noble o Oidium tuckeri).[2]

Durant l'època del bronze, el vi (així com el cultiu del raïm) es va anar expandint en diverses direccions des d'Europa Occidental arribant a l'Índia, Pèrsia gràcies a l'establiment de rutes comercials arribant a Xina.[9] Ja des dels començaments el vi va suposar ser una de les mercaderies de la humanitat i això va afavorir la seva expansió per Àsia. Algunes de les primeres varietats de raïm migraren a Xina en el que es va denominar "raïms de muntanya" com és la vitis thunbergii.[13] L'expansió del vi va fer que el víking Leif Eriksson fes una crònica de plantacions de vinyer a Amèrica del Nord el 1000 dC en el que coneixem avui dia com Massachusetts.[9][2] A prop de l'expansió del vi a Àsia, es tenen referències escrites pel general Zhang Qian que esmenta com a la dinastia Han es feien cultius de la vinya en la zona que correspon a la moderna Xinjiang, descrivint a més el popular era la beguda entre els habitants d'aquesta població.[14] És molt possible que la ruta de la seda fes de via de transmissió de la viticultura i que fes que el vi es conegués amb posterioritat a la part occidental de l'Eufrates.[15]

No se sap la raó per la qual la vitis vinifera es va propagar por Euràsia en detriment, alguns cops, de varietats locals.[2] Un exemple està a Xina, on aviat es va disminuir el cultiu de la vitis amurensis substituïda per la popularitat del raïm eurasiàtic (vitis vinfera).

Per altra banda, hi ha proves que en la península Ibèrica hi havia vinyers al tercer mil·lenni aC just abans que els fenicis entressin en la península i establissin colònies en la regió.[16] No obstant això, la colonització procedent de l'est d'Europa segueix sent una de les teories més acceptades per la comunitat científica.

Antic Egipte[modifica | modifica el codi]

Il·lustracions d'egipcis veremant a la Tomba de Nebamun.

La primera evidència arqueològica de picat dels raïms amb intenció d'extreure vi es pot observar a les representacions del regnat d'Udimu (3000 aC).[17] A l'Antic Egipte la cervesa era més popular que el vi.[18] Els primers vins elaborats amb les varietats semisalvatges de raïm eren vermelles i produïen amb elles vi negre, però els egipcis van tenir la possibilitat de fer créixer una versió mutada que permetia elaborar vins blancs.[1] Fermentaven el most en grans atuells de fang que estaven oberts per la part superior; després d'omplir-los els segellaven amb una tapa del mateix material. Un dels primers vins dels egipcis que s'emprava a les cerimònies religioses es denominava shedeh i se sap que havia dues formes d'obtenir-lo: del suc de magranes o de raïms.[19] Els Egipcis que vivien prop del Delta celabraven cada any, a la lluna nova, el dia d'«ella torna». Heròdot esmenta que es bevia més vi en aquest dia que en la resta de l'any. Un altre festival similar se celebrava a la lluna plena.

El vi era considerat un luxe que estava reservat als sacerdots i als nobles, no obstant això, als períodes festius en bevien fins i tot els egipcis de les classes més baixes. Era costum cuinar el vi després de la fermentació amb l'objecte d'evitar el seu deteriorament. Els egipcis atribuïen la invenció del vi al déu Osiris, pare d'Horus i déu de l'agricultura. El vi es guardava en àmfores recobertes en el seu interior amb brea i se segellaven en fang, de tal forma que el vi es conservava durant anys en aquests recipients. Aquestes àmfores formaven part dels aliments funeraris que se situaven dintre de les mastabes i piràmides.[19] S'han trobat àmfores amb vi en les tombes de Semerjet, faraó de la primera dinastia,[20] així com en la tomba de Tutankamon. Les més antigues procedeixen de les tombes d'Abidos, atribuïdes a Horus Escorpí II o Narmer (3100 aC -en les quals s'ha detectat la primera evidència de l'ocupació del llevat S. cerevisiae com llevat del vi).[12] Algunes d'aquestes àmfores han perdurat intactes fins als nostres dies, i el seu contingut tenia dos-cents anys d'antiguitat quan es van dipositar com ofrenes funeràries, el que indica que els egipcis ja consideraven els vins anyencs com de bona qualitat.[9][19] Es coneixen aquestes dades amb precisió pel fet que els alfarers gravaven en els recipients marques que indicaven amb detall qui era l'encarregat del seu cultiu, així com la data d'elaboració. El vi també era emprat durant el procés d'embalsamament per a netejar els cadàvers, abans i després de les evisceracions.[15] Al delta del Nil, probablement al braç canòpic, estaven els grans vinyers d'on s'obtenien els millors vins. Els rètols que indicaven els vins s'escrivien en tinta sobre els gerros, determinant la collita, l'any, el nom de qui collia i la qualitat del most.[21]

Grècia clàssica[modifica | modifica el codi]

Un jove viticultor cuidant del vi a un simposi grec (lit. "festa de la beguda").

El vi va arribar a Grècia a través de l'illa de Creta, molt probablement procedent d'Egipte i Fenícia. Des d'aquest primer emplaçament el vi es va conrear al llarg de Sicília, sud d'Itàlia i Líbia. Es pot dir que des dels anys 700 aC el vi ja era una beguda estàndard a Grècia, se solia beure aiguat. Va ser a l'antiga Grècia on l'adoració pel vi va arribar a popularitzar-se, assignant-li un patró entre els déus: Dionís. Algunes de les escenes de la mitologia grega mostren per exemple com Dionís es transforma en un penjoll de raïms per a seduir a Erigone. El vi era emprat a les libacions als déus, així com als ritus funeraris i festes comunals. Van ser els grecs els quals van expandir el cultiu de la vinya a la zona mediterrània.[15] Existeix la possibilitat que arribés a les costes espanyoles gràcies als fenicis. Una de les proves oposades en els assentaments de La Joya (Huelva) mostren com un difunt s'enterra amb copes i àmfores.[22] Un altre dels jaciments que donen mostra de la importància del vi a la península durant aquesta època és Cancho Roano i l'Alt de Benimaquia (Dénia).

El costum d'aigualir el vi, és a dir diluir amb aigua el contingut després de la fermentació, va començar a realitzar-se amb els grecs.[23] Només s'emprava pur a les celebracions religioses o rituals. Es poden exemples d'aquesta pràctica en la mitologia grega, d'aquesta forma Anfictión ensenyava a la població a barrejar l'aigua amb el vi. Cal entendre aquesta pràctica d'aigualit sota la idea que els vins grecs eren molt densos. Els rituals d'intoxicació amb vi en els simpòsiums (Συμπόσιον) es denominaven enthousiasmos, que ve a significar 'divina possessió', se servia vi als assistents que bevien d'una gran copa denominada psycter que es passaven d'uns als altres. Els simpòsiums es dividien en dues etapes clarament diferenciades, la primera part era de satisfacció gastronòmica on servien menges de tot tipus. La segona etapa, més perllongada en el temps, els participants es reclinaven i es feien servir cervesa i vi, sovint prenien uns aperitius salats denominats tragemata, generalment composts de mongetes, fruits secs, pastissos dolços, etc. A l'Antiga Grècia els amfitrions (denominats symposiarch) podien convocar una festa a la seva pròpia casa que denominaven Àgape (literalment: amor fraternal), el symposiarch (amfitrió) era l'encarregat de barrejar les proporcions d'aigua i vi per als convidats en un recipient còncau denominat cràter (el vi dens abans de barrejar es denominava acratos), de vegades es delegava aquesta funció als més vells, o els quals millor coneixien als components de grup. Alguns dels costums culinaris i de reunió festiva es troben a la literatura de l'època com és el cas d'El simposi de Plató. Els grecs van heretar dels egipcis el coneixement sobre transport i també de la conservació del vi en àmfores, que el seu segellat feia amb resina de pi (el que dóna nom a un vell vi begut avui dia a Grècia denominat: Retsina que té aromes de trementina), el vi per a l'ús diari es guardava en pells de cabra amb forma d'ampolla (similar als bots de vi espanyols). El vi era reservat per a ocasions especials, tan sols les classes acomodades l'incloïen a la seva dieta diàriament. Era molt comuna beure un vi en el qual es coïen grans d'ordi i herbes aromàtiques diverses (de vegades es barrejava cervesa), a tal barreja la denominaven ptisane (origen de la paraula tisana).

Els additius eren molt comuns als vins grecs, després de la fermentació s'afegia per exemple guix amb la intenció de clarificar-los (com era el cas dels vins de les illes de Zacynthus i Leucadia), aigua marina (com en els vins de Rodes i Cos). Amb la intenció de millorar el resultat final es barrejaven vins com a Icària, els vins de Quios que es barrejaven amb vins de Lesbos i Eritrea. Els moscatells de Naxos i Tasos que s'afegien als vins forts de sabor procedents de Corint (que segons les llegendes era un vi que feia confessar als criminals si era begut en abundància). El vi de Mende del que deia que fins als mateixos déus es pixaven de plaer a les catifes en beure'l. Alguns dels vins que s'esmenten als detalls de la terrisseria de l'època són desconeguts i no fan referència fiable a cap lloc geogràfic (vi bibline i vi pramnià). Un dels vins que es va fer popular posteriorment a Roma va ser el karoinon (oinos → vi en grec i kariunon → amb forma de nou) havia de ser un vi que es transportava en bótes en forma de nou.[24]

En algunes ocasions es portaven vins de llocs llunyans com a símbol d'exotisme, d'aquesta manera es bevien vins dels boscos del Líban, Palestina i de Magna Grècia. Alguns vins populars de l'època, segueixen elaborant-se avui dia, un dels més esmentats és el que bevia el lluitador Miló de Crotona i del que es diu bevia 10 litres diaris d'un vi calabrès denominat Ciro.[23]

Imperi romà[modifica | modifica el codi]

Una àmfora romana a l'esquerra i un gerro de vi a la dreta (Bedford Museum).

El vi va entrar a la península d'Itàlia el 200 aC i aviat va ser molt popular, ja que al sud de la península la van denominar Oenotria ("terra de raïm"), amb això s'indicava l'adequat que resultava el seu cultiu. Els romans van tenir com aportació a la tecnologia del vi l'haver començat amb la tècnica de l'empelt en els ceps de les vinyes. Alguns dels escriptors i historiadors de l'època com Plini el Vell al seu Naturalis Historiæ dedica el llibre XIV al món del vi començant a descriure una gran quantitat de varietats. L'efecte de divulgació del vi que va fer durant l'Imperi romà va ser molt extens a Europa ja que va plantar vinyes a tots els territoris ocupats, arribant a tenir vinyers fins i tot per sobre dels 55° de latitud, a Normandia, Flandes, nord d'Alemanya i els països bàltics. El vi va anar substituint a altres begudes alcohòliques fermentades com l'hidromel (hydromeli) o el aqua mulsa. Els romans no van ser gaire aficionats a la cervesa, encara que l'edicte Dioclecià d'editum de pretiis maximis (edicte de preus màxims) esmenta la zythum (originària d'Egipte) i la cerevisia.[25]

Els romans van continuar amb la tradició egípcia d'emmagatzemar i transportar el vi en àmfores segellades, però no obstant això van començar igualment a emprar bótes de fusta (un invent procedent del nord d'Europa) i que posteriorment durant molts segles va arribar a ser un recipient estàndard per a emmagatzemar i transportar el vi.[1] El primer testimoniatge sobre la utilització del tonell data de l'any 51 a. C., als comentaris de Juli Cèsar sobre “la Guerra de les Galias”.[26] Tenien l'avantatge de ser més lleugeres i menys fràgils, però no eren capaces de mantenir un vi de qualitat durant anys. Cada any feien la verema i en ella participaven els esclaus que es dedicaven a trepitjar els penjolls, mentre realitzaven aquesta operació pesava sobre ells la prohibició per a menjar i beure. El primer most obtingut es reservava i es barrejava amb mel per a realitzar el mulsum, beguda que se servia al començament dels banquets.[27] La resta es deixava fermentar en grans tenalles de fang que denominaven dolia.[25] El dolium era una gran tenalla enterrada fins al coll al sòl per a poder facilitar el control de la temperatura. Després del fermentat, el vi era tractat pel vinater, que li proporcionava aromes. Els romans preferien el vi blanc (en realitat d'un color ambre), raó per la qual els vins negres es blanquejaven, se'ls afegien productes per a clarificar el vi després de la fermentació: cua de peix, pols de marbre, clara d'ou, gelatina i en algunes ocasions fins a sang porc. Les àmfores es deixaven envellir, no en cellers com es fa en l'actualitat, sinó en habitacions altes de la casa (denominades apotheca) generalment prop de les sortides de la xemeneia ,el que donava al vi una aroma de fumat que agradava molt.[24][27] En algunes ocasions es realitzaven maceracions amb herbes aromàtiques, similars al procediment d'obtenció del vermut. Algun d'aquests vins aromatitzats (vinum conditum) són el nectaulis (que posseïa ènula), el murtidanum (saboritzat amb murta), el vinum absinthiatum aromatitzat amb donzell (Artemisia absinthium). El gust dels romans feia que alguns dels vins, després de la fermentació, es posessin a madurar en àmfores entre 15 i 25 anys. Era conegut entre els legionaris una beguda barreja d'aigua i vinagre denominada posca.

L'ús d'ampolles de vidre no va començar fins al segle I, la indústria vidre romà era una mica primitiva i els recipients eren irregulars, en alguna ocasió s'empraven ampolles i les seves boques es tancaven amb guix o escaiola. Els patricis bevien en copes de cristall com indicatiu de luxe, la cristalleria era per aquella època indicatiu de riquesa i poder. La fragilitat del vidre el feia poc útil per a la majoria dels romans, és per aquesta raó que la majoria de les vegades el vi es transportava en càntirs, gots de fusta o de metall. Malgrat tot, amb l'ús de l'ampolla va venir l'ús del tap de suro que s'emprava juntament amb el guix. Els autors antics com Cató o Plini recomanen emmagatzemar les àmfores directament al sol, uns altres com Columel·la prop de les xemeneies perquè adquireixi un sabor fumat.[27]

A causa de la densitat dels vins romans, aquests s'aigualien igual que anteriorment feien els grecs, en una proporció de dues terceres parts d'aigua i una de vi.[24] Per regla general la barreja (Menstruum) la preparava una persona denominada cellarius i ho feia mitjançant un recipient denominat authepsa (una espècie de samovar), de vegades el cellarius li afegia llavors de fonoll per a donar un caràcter final al vi servit. Era molt habitual coure el vi per a obtenir tres varietats: el sapa que es reduïa a dos terços del seu volum, el defrutum que es reduïa a la meitat, i el carenum reduït a un terç.[28]

S'acceptava la importació d'altres vins, com el grec (Virgili esmentava que hi havia tantes varietats com grans de sorra a la mar), l'egipci, el provinent d'Hispània, i la seva comercialització donava lloc a negocis molt productius. Els vins grecs que apareixien als banquets de Roma eren: Coos, Somenon, Leucochro i Tethla entre altres. Entre els vins es pot dir que les classes baixes prenien un vi negre, denominat deuteri, grollerament elaborat que es tornava dolent al cap de poc. Una mostra de la importació es pot veure en la troballa d'àmfores al nord del mur d'Adrià que contenien vi procedent d'Hispània i que en les inscripcions esmenten al vinater Lucius Quintus Secundus.[29] Entre els vins més benvolguts es trobava el falerno que es feia envellir fins a vint-i-cinc anys (en dues varietats, sec i dolç) i l'albano que arribava als quinze anys de maduració. El vi de Sorrento que donava un vi de color verd, el de Priverno, el de Fornio, el de Trifoli, el Setia que era molt sol·licitat, l'Herburus que es tornava blanc passat uns anys de maduració. Se sap per les descripcions que fa Apici (en la seva obra: "De re coquinaria" dedica un excerpta als vins) que el vi s'emprava com ingredient en l'elaboració de plats romans; un dels vins especiats del qual ens ha arribat la seva recepta és el Conditum paradoxum.[24] Era molt conegut entre els legionaris romans un vi avinagrat denominat posca i que s'amania amb mel.[30]

Durant l'època de Cató el Vell, tan auster com els espartans, famós per beure tan sols aigua el nom grec de Dionisios es va traduir a Bacus. Va ser en aquest període en el qual es va prohibir beure vi a les dones, sota pena de mort. Era una beguda típica de dones una decocció de panses denominada passum que se solia servir amb algunes postres. Les raons socials per les quals es va prohibir en aquella època beure vi a les dones és desconegut en l'actualitat i és objecte de debats. Els romans van introduir el costum de fer un bes en la boca a la dona en arribar a casa amb la intenció de detectar si havia begut o no.[31] Cató descriu a la seva obra De Agri Cultura (Sobre l'Agricultura) les racions permeses de vi als llauradors.

El cultiu de la vinya així com l'elaboració del vi va arribar a Gàl·lia per Marsella, els gals conservaven el vi en bótes de fusta (influenciats pels pobles del nord que les empraven per a conservar la cervesa). No solien barrejar el vi amb aigua i al vi pur el denominaven merum. De vegades li donaven cert sabor amarg amb suc d'àloe vora.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 McGee, Harold. On Food and Cooking: The Science and Lore of the Kitchen. ed. rev (en anglès). Nueva York: Scribner, 2004, p. 896. ISBN 0684800012. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 E. McGovern, Patrick. Ancient Wine: The Search for the Origins of Viniculture. primera (en inglés). Princeton University Press, 2003, p. 400 p.p. ISBN 0691070806. «intro de Robert G. Mondavi» 
  3. 3,0 3,1 «8,000-year-old wine unearthed in Georgia». The Independent.
  4. World's Earliest Wine. Archeology, vol. 49 (1996).
  5. Verango, Dan. «White wine turns up in King Tutankhamen's tomb» (en anglès). USA Today, 29 de maig del 2006.
  6. 6,0 6,1 S. Jackson, Ronald. Wine Science (Principles and applications). 3a ed. (en anglès). California: Elsevier Inc., 2008. ISBN 0123736463. 
  7. Constantin-Weyer, Maurice. L'Âme du vin. primera (en francès). Le Ronde, col. La Petite Vermillon, 1932. 
  8. D., Nadel. «19,000-Year-Old Twisted Fibers From Ohalo II» (en inglés). Falta indicar la publicació, 35, 4, Octubre 1994.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Toussaint-Samat, Maguelonne. A History of Food. primera (en anglès). Wiley-Blackwell, 1994, p. 824. ISBN 0631194975. 
  10. E. McGovern, Patrick. «Neolihtic resinated wine» (en anglès). Falta indicar la publicació, 381, Juny 1996, pàg. 480-481.
  11. Garnier, Nicolas. «Characterization of thermally assisted hydrolysis and methylation products of polyphenols from modern and archaeological vine derivatives using gas chromatography–mass spectrometry» (en anglès). Falta indicar la publicació. Elsevier B.V., 493, 2, Octubre 2003, pàg. 137-157. DOI: 10.1016/S0003-2670(03)00869-9.
  12. 12,0 12,1 Cavalieri, Duccio. «Evidence for S. cerevisiae Fermentation in Ancient Wine» (en anglès). Falta indicar la publicació. Springer [Nueva York], 57, 1, març 2004, pàg. 226-232. DOI: 10.1007/s00239-003-0031-2.
  13. Eijkhoff, P. Vino en china: sus desarrollos contemporáneos e históricos (castellà) Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF.
  14. McGovern, Patrick E.. «Fermented Beverages of Pre- and Proto-Historic China» (en anglès). Falta indicar la publicació, 101, 51, 2004, pàg. 17593-17598.
  15. 15,0 15,1 15,2 Hugh, Johnson. Vintage: the story of wine. 1a ed. (en anglès). Nueva York: Simon and Schuster, 1989. ISBN 06-716-87026. 
  16. A. C., Stevenson. «Studies in the vegetational history of S. W. Spain II: Palynological investigations at Laguna de Las Madres, S. W. Spain» (en anglès). Falta indicar la publicació. Blackwell [Oxford], 12, 4, 1985, pàg. 293-314. ISSN: 0305-0270.
  17. W. M. Flinders, Petrie. Social Life in Ancient Egypt. 1923a ed. (en anglès). Kessinger Publishing, LLC, 2004. ISBN 1417977264. 
  18. D., Samuel. «Archaeology of Ancient Egyptian Beer» (en anglès). Falta indicar la publicació, 51, 1, 1996.
  19. 19,0 19,1 19,2 Guasch-Jané, Maria Rosa. «The origin of the ancient Egyptian drink Shedeh revealed using LC/MS/MS» (en anglès). Falta indicar la publicació, 33, 1, Enero 2006, pàg. 98-101.
  20. Guasch-Jané, María Rosa. «First evidence of white wine in ancient Egypt from Tutankhamun's tomb» (en anglès). Falta indicar la publicació. Elsevier, 33, 8, Agosto 2005, pàg. 1075-1080. DOI: 10.1016/j.jas.2005.11.012.
  21. Aldred, Cyril: Los egipcios. 1986, p. 25.
  22. JP Garrido. Excavaciones en la necrópolis de la Joya. 1ª (en castellà). Huelva: EAE, 1970. 
  23. 23,0 23,1 Fallieros, Inos; Konstantin I. Fallieros. Methy: Wine Appreciation and Abuse in Ancient Greece : in the Words of Its Poets, Dramatists, Historians, Philosophers, and Physicians (en anglès). Isos International, 2000. ISBN 0962795038. 
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 Gozzini Giacosa, Ilaria. A Taste of Ancient Rome. Anna Herklotz (trad.). primera (en anglès). University Of Chicago Press, 1994. ISBN 0226290328. 
  25. 25,0 25,1 Martinez Llopis, Manuel M. Historia de la gastronomía española. primera (en castellà). Madrid: Alianza editorial, 1989. ISBN 84-206-0378-3. 
  26. Gautier J.F. (2000) rev. Fr. Oenol. 181, 33-35.
  27. 27,0 27,1 27,2 Columela. La labranza. Obra completa. Madrid: Editorial Gredos, 2004. ISBN 978-84-249-2742-4. 
  28. Peñín, José. Historia del vino. 1a ed. (en castella). Madrid: Espasa, 2008. ISBN 978-84-670-2924-6. 
  29. Stuaert F., Fleming. Vinum, The Story of Roman Wine. 1a ed. (en anglès). Art Flair, Octubre 2001. ISBN 0971274207. 
  30. Junkelmann, Marcus. Die Legionen des Augustus – Der römische Soldat im archäologischen Experiment. 9a ed. (en alemán). Mainz: Philipp von Zabern, 2003. ISBN 3-8053-0886-8. 
  31. Mexía, Pedro. «XVI-XVII». A: Antonio Castro. Silva de varia lección. III. 1540a ed. (en castellà). Madrd: Cátedra (Letras hispánicas), 1990. ISBN 84-376-0889-9. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Patrick, E. McGovern. Ancient Wine: The Search for the Origins of Viniculture. primera (en anglès). Princeton University Press, 2003, p. 400 p.p.. ISBN 0691070806. 
  • Hugh, Johnson. Vintage: the story of wine. 1a ed. (en anglès). Nueva York: Simon and Schuster, 1989. ISBN 06-716-87026. 
  • K. Estreicher, Stefan. Wine, from Neolithic Times to the 21st century. 2a ed. (en anglès). Nueva York: Algora, 2006. ISBN 0875864775. 
  • Peñín, José. Historia del vino. 1a ed. (en castellà). Madrid: Espasa, 2008. ISBN 978-84-670-2924-6. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del vi Modifica l'enllaç a Wikidata