Història oral

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El testimoni oral és l'especialitat dins la ciència històrica que utilitza com a font principal per a la reconstrucció del passat els testimonis orals. També es pot entendre com a sinònim de la tradició oral, és a dir, del registre del passat confiat a la memòria i la transmissió oral entre les generacions, com són els mites i llegendes. Això no obstant, s'han de separar ambdós conceptes, ja que el primer es reconstrueix amb testimonis de primera mà de testimonis presencials, per tant es restringeix a la història contemporània, i el segon fa referència a periodes antics dels que no queden, lògicament, testimonis vius.

Historiografia i fonts orals[modifica | modifica el codi]

Les fonts orals sempre han estat preses amb prevenció pels historiadors, i sotmeses a crítica documentalencara que des del principi de la història s'han utilitzat com a ciència.

Abans del desenvolupament de l'escriptura, la tradició oral, els mites, els rituals, els costums i la cultura material eren els únics mitjans per a la transmissió d'informació d'una generació a una altra.

Malgrat que el sorgiment de la història a Grècia (Heròdot, Tucídides) feia servir fonamentalment testimonis orals i ho seguí fent durant l'època romana (Estrabó) i l'Edat Mitjana (Froissart), més aviat succeïa que l'historiador redactava les seves pròpies memòries. La preponderància de la utilització del registre escrit d'historiadors precedents (fonts secundàries) o de registres escrits sense una finalitat necessàriament històrica (fonts primàries de tot tipus) és consubstancial a la tasca de l'historiador.

Les citades prevencions i usos professionals dels historiadors provocaren que la cientifització, la professionalització i la institucionalització de la disciplina deixessin clarament relegades les fonts orals, vinculades des de finals del segle XVIII als estudis folklòrics, considerats interessants per la filologia i l'antropologia (per exemple, els germans Grimm a Alemanya). La vinculació de la història oral amb les capes populars de la societat o amb les cultures que no coneixen l'escriptura segueix sent evident. Això produeix que

  • "Sovint, l'objectiu declarat de molts investigadors és donar la paraula a qui no té veu per rescatar del passat l'experiència de majories silencioses o silenciades, ja que les elits (polítiques, econòmiques i intel·lectuals) han tingut més oportunitats per manifestar idees i llegar testimonis. En aquest aspecte, les fonts orals són molt útils per investigar la història familiar en la mesura en què ofereixen vivències de gent corrent".[1]

La implicació de l'historiador amb el tema (habitualment molt emotiu) i amb les persones que són les seves fonts pot constituir un problema de subjectivitat, que com en tots els casos, ha d'intentar compensar-se amb la preocupació per mantenir l'objectivitat científica, que realment ara és ara no és un fred i impossible allunyament, sinó la consciència de la intersubjectivitat.

El sorgiment de la disciplina[modifica | modifica el codi]

En la historiografia moderna

A partir dels History Workshops de la dècada de 1960, i historiadors com Paul Thompson, Phillippe Joutard i Raphael Samuel, s'estengué a altres països com Itàlia (Luisa Passerini per a la memòria de l' antifeixisme a Torí) o Argentina (Dora Schwarzstein l' exili republicà espanyol).

La institucionalització de la disciplina s'emmarca en publicacions periòdiques com Historia y fuente oral, Storia orale, Oral History i arxius com el Archivo de la Palabra, a Mèxic, i el Archivo oral de la Universidad de Buenos Aires o el Archivo oral del Instituto Di Tella a Argentina.[2]

Metodologia de la història oral[modifica | modifica el codi]

La diferència en les fonts exigeix de l'historiador una renovació de l'aparell metodològic, i inclús de l'utillatge tècnic. Com la principal eina d'obtenció de dades és l'entrevista, és el seu registre adequat la primera preocupació de l'investigador. Allò menys important és potser el procediment tècnic que pot sofisticar-se cada vegada més amb la sofisticació dels suports (els tradicionals apunts i les gravacions magnetòfoniques dels anys 1970 o les gravacions en vídeo) i de les eines de tractament de la informació. (des de les bases de dades textuals als sistemes de tractament audiovisual)

L'historiador-entrevistador ha de procurar influir el menys possible a l'hora de recollir els testimonis, ja que si no se'n produeix una alteració evident: la utilització de conceptes, categories o fins i tot fets o interpretacions dels fets que l'entrevistat ha obtingut del seu contacte amb ell i no de la seva experiència personal. És lògic que qualsevol entrevistat tingui tendència a explicar allò que creu que el seu entrevistador espera sentir d'ell. La tasca pròpiament historiogràfica i interpretativa, que correspon a l'historiador, ha de ser posterior, després d'haver reunit un corpus suficient de material, que ha de fer servir amb respecte, però sense renunciar a la crítica, com a qualsevol altra font documental. Així mateix, s'han de contrastar les fonts i no renunciar a la utilització com a suport d'altres especialitats històriques.

Com a estratègia educativa, els docents de l'àrea de Ciències Socials (no solament en l'entorn universitari sinó també en els ensenyaments mitjans) poden utilitzar la història oral com a recurs per a l'estudi del passat recent. Aquesta metodologia acosta els joves a les pràctiques d'investigació i els permet participar activament del procés d'aprenentatge. La implicació de l'alumne (en moltes ocasions a través de la seva família) en el tema concret que s'està estudiant planteja a més a més el problema de l'objectivitat i la subjectivitat en els estudis històrics. L'entrevista d'història oral és el recurs mitjançant el qual l'alumne-entrevistador (en aquest cas) recupera les experiències acumulades en la memòria dels entrevistats i les registra en una gravació. Per tant, en l'entrevista participen tant l'entrevistat com l'entrevistador; aquest darrer “busca” en la memòria individual de l'entrevistat a partir d'un qüestionari en l'elaboració del qual ha participat de forma activa i conscient.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Historia oral
  2. El estudio de los sujetos: de la vida privada a la sociabilidad

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • FRASER, Ronald (2001) Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Barcelona, Crítica.
  • MANGINI, S. (1997) Recuerdos de la resistencia. La voz de las mujeres en la guerra civil española. Península.
  • SCHWARZSTEIN, Dora (comp) (1991) La Historia Oral, Buenos Aires, CEAL
  • SITTON, T. MEHAFFY, G. DAVIS, O Historia oral. Una guía para profesores (y otras personas) Mèxic, Fondo de Cultura Económica.
  • TOURTIER-BONAZZI, Chantal (1991) Propuestas metodológicas, Historia y Fuente Oral Barcelona, 6.
  • Revista Historia, Antropología y Fuentes Orales, dirigida per Mercè Vilanova de la Universitat de Barcelona.
  • CARNOVALE, Vera; LORENZ, Federico; PITTALUGA, Roberto (2006), Historia, memoria y fuentes orales, Buenos Aires, CeDInCI-Memoria Abierta.
  • Daniel PLOTINSKY, Laura Benadiba "De entrevistadores y relatos de vida. Introducción a la historia oral". Buenos Aires, Facultat de Filosofia i Lletres - UBA e Imago Mundi, reedició, 2005.
  • Benadiba, L y Plotinsky, D. Construcción del archivo histórico escolar. Una herramienta para la enseñanza de las ciencias sociales. Benadiba /Plotinsky. Ediciones Novedades Educativas. Buenos Aires. 2001
  • Benadiba, Laura: Historia Oral, Relatos y Memorias. Edit. Maipue. Buenos Aires. 2007.
  • Benadiba, laura (compiladora y autora) Compiladora de la obra: Historia Oral: Fundamentos metodológicos para reconstruir el pasado desde la diversidad. Editorial Sur Americana. Rosario. Argentina. ISBN 978-987-25939-0-2 (Juliol, 2010)
  • Benadiba, Laura “La formación de redes de archivos de Historia Oral a partir de experiencias en la educación secundaria. El proyecto ArCa (Argentina-Catalunya)”. En Diálogos Culturales. Nº 4. Estética y Filosofía - Historia Literatura - Historia Oral Interculturalidad y Diversidad -Web y redes sociales.Grupo de Investigación y Estudios Culturales de América Latina- GIECAL. ISSN 1856-7002. Mérida. Venezuela. 2009.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]