Horatio Thomas Austin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Horatio Thomas Austin

Retrat d'Horatio Thomas Austin, realitzat per Stephen Pearce, 1860.
Naixement 1801
Defunció 16 de novembre de 1865
Londres
Nacionalitat Anglaterra Anglaterra
Conegut per Oficial naval i explorador de l'Àrtic

Sir Horatio Thomas Austin, KCB (1801 - Londres, 16 de novembre de 1865) va ser un oficial anglès de la Royal Navy i un explorador de l'Àrtic canadenc, conegut per haver dirigit entre 1850 i 1851 una de les expedicions de l'Almirallat britànic de recerca de l'expedició perduda de Franklin.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Horatio Thomas Austin s'incorporà a la Royal Navy el 1813. Fins al 1824 estigué destinat a la costa d'Àfrica, el Canal de la Mànega i Amèrica del Sud. El maig de 1824 s'uní al HMS Fury a les ordres de William Edward Parry en la seva tercera expedició en la recerca del Pas del Nord-oest.

El desembre de 1827 s'incorporà a una nova exploració científica a bord del HMS Chanticleer, encapçalada per Henry Foster, amb destinació al Carib, l'Atlàntic Sud i l'Antàrtida. Amb la mort de Foster, el 1831, Austin passà a exercir de comandant en funcions.

En anys posteriors navegà per aigües europees, fent diversos estudis i participant en la Guerra de Síria.

L'expedició de recerca de Franklin (1850-51)[modifica | modifica el codi]

Després del fracàs de l'intent de James Clark Ross per localitzar l'expedició perduda de Franklin (1845), l'Almirallat britànic va decidir enviar en la seva recerca dues noves expedicions: una aniria pel costat oriental, comandada per Horatio Thomas Austin[1] i una altra els buscaria des del costat occidental, a través de l'estret de Bering, dirigida per Richard Collinson. Quatre vaixells formaven part de la seva expedició: els velers HMS Resolute i HMS Assistance i dos vapors, el HMS Pioneer i el HMS Intrepid.[2]

Tot i que el seu objectiu era trobar restes de la presència de Franklin, Austin va organizar diverses expedicions en trineus, amb èxit, per la costa de diverses illes de l'Arxipèlag Àrtic Canadenc: Bathurst, l'Byam Martin, l'Melville i Príncep de Gal·les. La sortida més detacada fou la que va fer Francis Leopold McClintock, que entre el 15 d'abril i el 4 de juliol, viatjant cap a l'oest, fins a l'illa Melville, realitzà un viatge de prop de 760 milles.

Els vaixells d'Austin quedaren lliures a primers d'agost de 1851 i poc després tornaren cap a Anglaterra.

Carrera posterior[modifica | modifica el codi]

Austin va seguir prestant els seus serveix a l'Àrtic, tot i que no va prendre part en cap més expedició de recerca de Franklin. El 1852 fou nomenat superintendent del servei de transports a Southampton i l'octubre de 1854, superintendent de les drassanes de Deptford. El 1857 fou promogut a contraalmirall i el 1864 a vicealmirall.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bray, E. F. d., & Barr, W. «A Frenchman in search of Franklin: de Bray's Arctic journal, 1852-1854». . University of Toronto Press [Toronto], 1992, pàg. 48–50. ISSN: 0802028136 [Consulta: 6 febrer 2011].
  2. Bray, E. F. d., & Barr, W.. A Frenchman in search of Franklin: de Bray's Arctic journal, 1852-1854. Toronto: University of Toronto Press, 1992, p. 48–50. ISBN 0802028136. 
  • Coleman, E.C. 2006. The Royal Navy in Polar Exploration from Franklin to Scott. Tempus Publishing.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]