Hospital Clínic de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hospital Clínic de Barcelona
Cantonada carrer Villarroel amb Còrsega (Barcelona)
Hospital Clínic de Barcelona situat respecte Catalunya
Localització a Catalunya
Geografia
Localització Barcelona, Catalunya
Coordenades 41° 23′ 22″ N, 2° 09′ 08″ E / 41.389548°N,2.152222°E / 41.389548; 2.152222Coord.: 41° 23′ 22″ N, 2° 09′ 08″ E / 41.389548°N,2.152222°E / 41.389548; 2.152222
Organització
Sistema de salut CatSalut
Finançament Públic
Afiliació Universitat de Barcelona
Xarxa XHUP
Història
Fundació 23 Desembre 1906[1]
Enllaços
Llistes Hospitals de Catalunya
CAPs de Catalunya

L'Hospital Clínic de Barcelona, oficialment Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, és un hospital universitari fundat l'any 1906. Fou inaugurat el 23 de desembre de 1906 amb una capacitat per 400 pacients, part dels quals es van traslladar des de l'Hospital de la Santa Creu.[2] Actualment forma part del Servei Català de la Salut (CatSalut).[3] Degut al seu caràcter universitari, la seva activitat assistencial es veu complementada per la seva dedicació a la docència i a la recerca mèdica. Un estudi privat realitzat l'any 2009 el situa com un dels quatre grans hospitals de referència nacional i regional d'Espanya[4] i un dels vint millors, incloent públics i privats de tota mena, de l'Estat.[4]

Està situat a la part esquerra de l'Eixample i serveix d'hospital universitari de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona amb la que forma una unitat funcional.

Ha estat guardonat per IASIST[5]durant deu anys consecutius i com a hospital TOP 20 a nivell espanyol i és un dels quatre grans hospitals de referència nacional i espanyola.

La població assignada com a hospital comunitari, juntament amb l'Hospital Plató i la Clínica Sagrat Cor, és de 540.000 habitants. A la vegada, és un hospital terciari i d'alta complexitat, desenvolupant línies d'activitat per a pacients de Catalunya i d'Espanya i inclús a nivell internacional.

És pioner en diverses intervencions quirúrgiques practicades a l'Estat i és el centre hospitalari amb major producció científica d'Espanya.[6]

Història[modifica | modifica el codi]

Al tombant del segle XX la recerca mèdica catalana estava en ple apogeu. Aquesta etapa havia començat el 1880 al voltant de la Facultat de l'Santa Creu. Al colomar del recinte el metge Jaume Pi i Sunyer va crear el 1885 el primer laboratori de la Facultat i hi posà al capdavant el biòleg Ramon Turró Darder.

Dos anys després, el 1887, es va fundar el Laboratori Municipal, especialitzat en la recerca bacteriològica. Aquell mateix any també iniciaria la seva estada a Barcelona l'històleg Santiago Ramón y Cajal. Aquesta mescla d'esdeveniments va permetre que Catalunya fos un centre neuràlgic en la investigació mèdica, especialment en els camps de la ginecologia, bacteriologia i fisiologia.[7]

Simultàniament, els habitants de Barcelona vivien en unes condicions laborals i sanitàries molt precàries. Jornades laborals de fins a 11 o 12 hores per dia, absència de seguretat laboral, habitatges insalubres i apilonats, analfabetisme...[7]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Per solucionar aquesta situació, gràcies a les gestions del metge Valentí Carulla i Margenat, l'administració va fer una inversió i el 1906 es va posar en marxa l'Hospital Clínic. Els pacients que s'atenien provenien de les classes populars: gent sense recursos que no es podia permetre anar a una consulta privada, com feien les classes benestants.[1]

Al principi era un hospital humil: els metges no cobraven, les infermeres eren monges i els primers directors sovint havien de pagar part de les despeses per mantenir-lo en funcionament. De mica en mica, però, el centre va anar atraient cada cop facultatius més prestigiosos.[1] Això es deu al fet que el Clínic era l'hospital de la Facultat de Medicina i s'hi feien pràctiques, ja fos a pacients malalts o estudiant l'anatomia dels difunts.[7]

Un hospital de referència[modifica | modifica el codi]

Durant els anys posteriors participarien al Clínic científics com August Pi i Sunyer, Jesús Maria Bellido o Leandre Cervera Astor... que, a més a més del seu valor com a investigadors, també van potenciar l'hospital amb les seves connexions amb les noves institucions catalanes de la Mancomunitat de Catalunya, instaurada el 1914.[7]

August Pi Sunyer seria una peça clau de l'entremat de personalitats del Clínic, introduint l'ús de l'electrocardiograma l'any 1912.

El 1911 es va fundar la secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, de la mà de Miquel Àngel Fargas, August Pi i Sunyer, Josep Maria Bofill i Pichot i Ramon Turró i Darder. Al Clínic, tots ells, van trobar unes instal·lacions perfectes per investigar i exercir la seva professió.

Un any després, el 1912, August Pi i Sunyer introduiria l'ús de l'electrocardiograma en els diagnòstics de malalties cardíaques.

Aprofitant aquest potencial, el 1921, Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, crearia l'Institut de Fisiologia, el primer centre de recerca biomèdica i predecessor de l'actual Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS).[8]

Durant la dècada dels 20 i dels 30, cada vegada que hi havia una innovació important mèdica, el Clínic ràpidament l'adoptés. Un cas destacable fou el de la introducció de la insulina. Rossend Carrasco i Formiguera, germà del polític Manuel Carrasco i Formiguera, gaudia d'una beca de la Mancomunitat estudiant a la Universitat de Harvard. Durant la seva estada, Frederick Banting i Charles Best investigaven el funcionament del pàncrees i els faltava poc per identificar la insulina, després de fer la descoberta, la van presentar en una conferència de la Societat Fisiològica Americana. Quan el metge català va retornar a Catalunya va col·laborar amb Pere González, farmacèutic del Laboratori Municipal, i van obtenir les primeres dosis d'insulina, que poc després les injectarien, per primer cop a Europa, a un pacient diabètic humà (Francesc Pons, de 20 anys).[9][8]

Durant aquests anys, les especialitats en que destacava el Clínic eren la investigació, fisiològica i bioquímica, del sistema digestiu, hormonal i nerviós de les funcions nutricionals. També destacava en la ginecologia i obstetrícia, col·laborant a reduir les elevades xifres de mortalitat infantil i postpart que hi havia en aquella època. Juntament amb la Casa de Maternitat i els serveis municipals de maternologia, que es beneficiaven dels avenços del Clínic, aquesta causa de mort per a nens i mares disminuiria de forma important.[8]

Per altra banda, des de la Primera Guerra Mundial, també s'hi va desenvolupar un important servei de traumatologia. En aquesta branca del Clínic s'hi tractaven les fractures, que eren força habituals per les condicions laborals del moment. A diferència d'altres branques de la medicina, com la cirurgia, la traumatologia estava força estancada des de la Gran Guerra. Fou després de la Guerra del Rif que un metge militar català que hi havia agafat experiència, Joaquim Trias i Pujol, va decidir millorar-ne la praxis. Amb un altre metge, Jimeno Vidal, van viatjar a Viena a visitar un expert en la matèria, el doctor Buhler, i quan van tornar van organitzar el primer dispensari de traumatologia de l'Estat espanyol, a partir del qual, de mica en mica, s'establirien diferents especialitats.[10]

El 1935, sota la direcció de Moisès Broggi, també es crearia el primer servei d'urgències de tot l'Estat espanyol. Les dificultats del projecte de Broggi van ser importants, ja que en aquella època tenir un equip de cirurgians a punt les 24 hores del dia era molt costós.[11]

El Clínic en temps de guerra[modifica | modifica el codi]

Amb el cop d'estat del 18 de juliol al Clínic s'hi van enviar els ferits dels combats de Barcelona. El 1936 l'hospital ja funcionava a ple rendiment, però tot i així, amb el mètode del moment, era impossible fer una transfusió sanguínia a tots els ferits que es dessagnaven. Fins aleshores, les transfusions de sang eren directes, de persona a persona. Per solucionar aquest problema, el doctor Frederic Duran i Jordà va desenvolupar un nou sistema.[11]

Fent una crida per la ràdio, una multitud de donants de sang es va presentar al carrer Provença nº10 a donar sang pels ferits. L'equip sanitari extreia la sang i cada 6 donants d'un mateix grup sanguini, la mesclaven i l'emmagatzemaven. Aleshores amb tubs de vidre del doctor Grífols s'enviaven dins d'un camió refrigerador cap al front, posant-la a disposició dels sanitaris de guerra. Gràcies a aquesta innovació, que posteriorment Duran i Jordà exportaria al Regne Unit abans de la Segona Guerra Mundial, s'evitarien milers de morts per dessagnament.[12][13]

Per altra banda, durant els enfrontaments de la Guerra Civil Espanyola també morien molts homes abans d'arribar als hospitals per culpa de ferides lleus que no es tractaven directament al camp de batalla. Moisès Broggi, que havia adquirit experiència en aquest tipus de ferides durant la seva estada al servei d'urgències que havia creat, va demanar permís per crear un hospital a prop de la batalla. Quinze dies després se li va donar permís i es va muntar la primera sala d'operacions mòbil, construït a partir d'un vehicle Renault. Aquest sistema també s'utilitzaria posteriorment durant la Segona Guerra Mundial, especialment entre els aliats, que generalitzarien l'hospital de front.[14]

La depuració franquista[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola els metges catalans van encapçalar la innovació en el camp de la sanitat militar a nivell mundial. Però tot es va estroncar amb la victòria feixista. La ideologia de molts d'aquests pioners (catalanistes, republicans...) va provocar que, els que no havien fugit, fossin ràpidament depurats pel règim totalitari franquista. La major part del personal insubstituïble que s'havia amassat es va veure forçat a l'exili o fou expulsat de l'hospital per la nova administració; havent de treballar per a clíniques o hospitals privats.

La plaça de Pi i Sunyer va ser cedida a Juan Jiménez Vargas, un excombatent franquista sense cap mena de categoria en el camp de la medicina. Jiménez Vargas va procurar destruir el màxim de documentació sobre la Societat Catalana de Biologia i els mèrits que havien aconseguit els metges que havien posat al capdavant de la recerca científica el Clínic.[14]

La recuperació[modifica | modifica el codi]

A partir dels anys seixanta el Clínic començaria a recuperar part del talent perdut després de la guerra. Per exemple s'hi faria el primer discurs en català des de l'acabament del conflicte, per part de Josep Alsina Bofill, a la Reial Acadèmia de Medicina.

Però no seria fins a l'any 1976 que el Clínic no reprendria la seva tasca capdavantera en la innovació mèdica. Aquell any se celebraria el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana a Perpinyà i també es realitzaria amb èxit el primer trasplantament al·logènic de medul·la òssia de l'Estat espanyol, per part del doctor Ciril Rozman. Pocs anys més tard, el 1983 s'hi efectuaria el primer trasplantament de pàncrees de l'Estat espanyol, realitzat per l'equip de Laureano Fernández-Cruz.

Actualment l'Hospital Clínic de Barcelona continua essent un centre de recerca prestigiós amb una gran producció científica.[14]

Recerca[modifica | modifica el codi]

L'Hospital Clínic de Barcelona té una llarga tradició en recerca, essent una institució de referència a nivell internacional. L'Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) és responsable de la major part de la producció científica. La gestió i administració dels projectes d'investigació es porten a terme a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica (FCRB).

Facultatius[modifica | modifica el codi]

Per l'Hospital Clínic de Barcelona han passat alguns dels facultatius més rellevants de la història recent de la medicina catalana:

Ubicació[modifica | modifica el codi]

L'hospital té dues seus: la seu Villarroel i la seu Maternitat. La seu Villarroel està situada al districte de l'Eixample, al carrer de Villarroel nº 170 de Barcelona. L'edifici té forma 'U' i en el seu interior hi ha la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb la que forma una unitat funcional. Als seus voltants hi ha una desena de línies d'autobús. També s'hi pot arribar a través de l'línia 5 del metro de Barcelona. Disposa, a més, d'una estació de taxis.

Arquitectura de l'edifici[modifica | modifica el codi]

Pòrtic carrer Casanova

L'hospital s'emmarca dins el conjunt arquitectònic d'estil classicista de la Facultat de Medicina. Josep Domènech i Estapà va dirigir les obres (1895-1906), sobre un projecte d'Ignasi C. Bartrolí (1881), conformant una de les propostes més innovadores de la Barcelona de principis del segle XX.

Del complex originari només se'n conserva relativament intacte el cos central de la façana del carrer de Casanova, formant un pòrtic columnat coronat per un frontó amb motius al·legòris en relleu.[17]

Institucions relacionades[modifica | modifica el codi]

  • Barnaclínic[18] és un centre sanitari dedicat a la prestació d'activitats assistencials per a pacients privats.
  • Donat l'elevat nombre de trasplantaments que es porten a terme al centre, l'hospital està vinculat a Transplant Services Foundation (TSF),[19] entitat dedicada a l'extracció i distribució d'òrgans i teixits tant a nivell nacional como internacional.
  • Fundació Clínic per a la recerca biomèdica.[20]
  • Institut d'investigacions biomèdiques August Pi i Sunyer.[21]
  • Aula Clínic.[22]
  • CAPs Eixample.[23]
  • Centre de recerca en salut internacional de Barcelona (CRESIB).[24]
  • The Barcelona Institute for Global Health (ISGlobal).[25]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Hospital Clínic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 abril 2015].
  2. «Notes locals» (en castellà). La Vanguardia, 9-12-1906, pàg. 4 [Consulta: 19 Octubre 2013].
  3. Fitxa del centre a CatSalut
  4. 4,0 4,1 Catalunya tiene 14 de los 20 mejores hospitales de España El Periódico, 26/11/2009
  5. Web IAsist
  6. Rodés, Joan. «La experiència de l'Hospital Clínic de Barcelona: integració Facultat de Medicina - IDIBAPS - Hospital Universitari» (en castellà). Educación Médica. [online] V.10 N.4 ISSN 1575-1813, Desembre 2007, pàg. 8-14 [Consulta: 19 Octubre 2013].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Solé; Camarasa, febrer del 2015, p. 35.
  8. 8,0 8,1 8,2 Solé; Camarasa, febrer del 2015, p. 36.
  9. «Rossend Carrasco i Formiguera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 abril 2015].
  10. Solé; Camarasa, febrer del 2015, p. 37-38.
  11. 11,0 11,1 Solé; Camarasa, febrer del 2015, p. 38.
  12. Giangrande, setembre del 2000, p. 763.
  13. Solé; Camarasa, febrer del 2015, p. 38-39.
  14. 14,0 14,1 14,2 Solé; Camarasa, febrer del 2015, p. 39.
  15. «Una extraordinària intervenció quirúrgica. S'ha efectuat a l'Hospital Clínic de Barcelona el trasplant d'un ronyó.» (en castellà). La Vanguardia, 3 Agost 1965, pàg. 19 [Consulta: 19 octubre 2013].
  16. Daufí, Lluis. «Primer transplantament espanyol de pàncrees» (en castellà). La Vanguardia, 13 Febrer 1983, pàg. 47 [Consulta: 19 octubre 2013].
  17. Web de Barcelonamovie
  18. Web Barnaclinic
  19. Web Transplant Services Foundation
  20. Web Fundació Clínic
  21. Web IDIBAPS
  22. Web Aula Clínic
  23. Web Cap Casanova
  24. Web CRESIB
  25. Web de ISGlobal

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hospital Clínic de Barcelona Modifica l'enllaç a Wikidata