Hugo Riemann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Hugo Riemann
Hugo Riemann.jpg
Estil: Romanticisme
Naixença: 18 de juliol de 1849
Grossmehrla, Schwarzburg-Sonderhausen
Defunció: 25 de novembre de 1919 (als 70 anys)
Grossmehrla, Schwarzburg-Sonderhausen
Activitat principal: Teòric musical
Altres activitats: Compositor

Hugo Riemann (Grossmehrla, Schwarzburg-Sonderhausen, 18 de juliol de 1849 - 25 de novembre de 1919) fou un teòric musical i compositor alemany. Fou un tractadista musical alemany, una de les mentalitats més poderoses que hagin existit en els dominis de la tècnica i de la història de la música. Fill d'un excel·lent aficionat, Riemann va fer els estudis musicals ensems que els literaris i científics, doncs no era la seva intenció dedicar-se exclusivament a la música. Només després d'haver cursat dret, història i filosofia, decidí consagrar-se a la música, per la que els seus estudis anteriors li havien donat una preparació excepcional.

El 1873 es doctorà en filosofia en la Universitat de Gotinga, i després fou nomenat director de música a Bielefeld: el 1878 fou professor privat de la Universitat de Leipzig; de 1881 a 1890, professor de piano i teoria del Conservatori d'Hamburg; de 1890 a 1895, del de Wiesbaden i més tard altra vegada de Leipzig, on tingué entre altres alumnes a Max Unger[1] i Friedrich Wilhelm Schönherr[1] Friedrich Windisch[1] Ignaz Friedman[1] Martín Frey[1] i, des de 1908 director del Institut de Ciències musicals.

A més era soci d'honor de l'Acadèmia de Santa Cecília, de Roma, de l'Acadèmia reial de Florència, de la Musical Association de Londres, etc., i el 1899 la Universitat d'Edimburg li havia concedit el títol de doctor en música honoris causa. El 1909 amb motiu del 60è aniversari del seu naixement, Riemann fou objecte d'un homenatge al qual si associaren eminents personalitats de tot el món.

Entre els seus alumnes hi ha personatges eminents de la música del segle XX, com Max Reger, Richard Englander,[1] el compositor holandès Kurt Rudolf Mengelberg i el xinès Yiu-Mei Hsiao.

Un reformador[modifica | modifica el codi]

Riemann fou un reformador de l'ensenyança musical i les seves primeres temptatives en aquest sentit es refereixen a la teoria de l'harmonia i s'assenyalen per les obres següents:

  • Vom musikalischen Hören (1873);
  • Musikalische Syntaxis (1877);
  • Skizze einer neuen Methode der Harmonielhre (1880) 4ª ed. 1908, traduïda al francès i l'italià;
  • Die Natur der Harmonik (1887);
  • Systematiche Modulationshere (1890, edició russa, 1896);
  • Vereinfaichte Harmonielehre (1893, edició russa, francesa i anglesa);
  • Das Problem des harmonischen Dualismus (1905);
  • Elementarschulbuch der Harmonielehre (1906).
Lapida a la tomba d'Hugo Riemann

Paral·lelament a les seves investigacions sobre l'harmonia, Riemann va anar estenent els seus estudis sobre les altres branques de la composició, i producte d'aquesta tasca foren les obres següents:

  • Elementarmusiklehre (1882);
  • Neue schule der Melodik (1883);
  • Lehrbuch des einfachen, doppelten u. Imitierenden Kontrapunkts (1888), traducció anglesa, 1904);
  • Katechismus der Kompositionlehre (1888, 3ª edició 1904);
  • Katechismus der Fuge, anàlisi del Clave ben temperat i de l'Art de la fuga de Bach (1890-91) edició anglesa;
  • Katechismus der Gesangkomposition (1891);
  • Grosse Kompositionslehre (1902-03).

I com a complement d'aquestes:

  • Musikinstrumente (1888, 4ª edicio, 1904, traducció anglesa;
  • Orgel (2a edició 1901);Gene
  • Geralbasspiel (1899, 3a edició 1909);
  • Musikaikat (2a edició 1903);
  • Orches rierung (2a edició, 1909);
  • Partituspiel (1903) traducció anglesa, 1904:

També tenen excepcional importància les obres de Riemann relatives a l'ensenyança del piano i a la teoria del fraseig, com les titulades:

  • Vergleichende Klavierschule (1883);
  • Musikalische Dynamikund Agogik (1884);
  • Praktische Anleitung zum Phrasieren (1866) en col·laboració amb Karl Dorio Johann Fuchs;[1]
  • Katechismus der Klavierspiels (1888), 4a edició 1909, traduïda a l'anglès, rus i txec);
  • Technische Stuedien für Orgel, amb Armsbrust;
  • Technische Vorstudien für das polyphone Spiel;Neue Klavierschule;Vademecum der pharasierung (1900);
  • System der Kusikalischen Metrik und Rhytmik (1903).

La seva obra més coneguda possiblement és el Musiklexikon (1ª. edició 1882; 7a edició 1907), que va ser traduïda a quasi tots els idiomes i que en un volum de poc més de 1.000 pàgines dóna una idea cara i succinta de tot el relacionat amb el tecnicisme i història de la música.

A més cal citar:

  • Geschichte der Notenschrit (1878);
  • Die Entwickelung unserer Notenschrit (1881);
  • Operhandbuck (1884-1893);
  • Katechismus der Musikgeschichte (1888, 4a edició 1909), traducció anglesa, russa, italiana i txeca;
  • Notenschrift un Notendruck (1896);
  • Geschichte der Musiktheorie im IX-XIX Jahrh (1898);
  • Epochen und Heroen der Musikgeschichte (1900);
  • Geschichte der Musik seit Beethoven (1901);
  • Handbuch der Musikgeschichte, des de l’Edat Antiga fins als seus dies, en sis volums (1901-1913);
  • Kleines Handbuch der Musikgeschichte (1908);
  • Die byzantinische Notenschrift im X. Bis XV. Jahr. (1909);
  • Wiehören wir Musik? (1886);
  • Katechismus der Akustik (1891);
  • Die Elemente der Musilgeschichte (1900), traduïda al castellà per Ovejero i Maury (1911);
  • Grundriss der Musikwissenschaft (1908).

Riemann també va donar un gran nombre d'edicions crítiques antigues com:

  • Alte Kemmermusik;
  • Illustrationem zur Musikgeschichte;
  • Reigen und Tänze aus Kaiser Mathias'Zeit;
  • Rococo;
  • Symphnien der pfalzbeyerischen Tonschule;
  • Collegium musicum;
  • Hausmusik aus alter Zeit, etc.;
  • Präludien and Studien, selecció dels principals articles publicats en revistes (3 volum 1895-1900).

Quant a les seves obres musicals, les principals estan destinades a l'ensenyança i són nombrosos els estudis i sonatines per a piano, mètodes per a solfeig i piano, composicions variades per a diferents instruments, cors, lieder, etc...

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Enciclopèdia Espasa Volum núm. 65. pàg. 1005 ISBN 84-239-4565-0

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hugo Riemann Modifica l'enllaç a Wikidata