Humanisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Part of "School of Athens" by Raphael (Raffaelo Sanzio, 1483-1520)
Antiga
Medieval
Renaixentista (humanisme)
Moderna (il·lustració)
Filosofia contemporània
Filosofia postmoderna
Per cultura:

L'humanisme és un fet de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle XIV i que va ser expandit per Europa durant els segles XV i XVI.[1]

Una de les concrecions de l'humanisme va ser el moviment europeu de retorn a l'estudi i valoració dels clàssics grecollatins que es va desenvolupar a partir del segle XVI, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement. L'erasmisme n'és un dels exponents més emblemàtics.

La filosofia de l'humanisme[modifica | modifica el codi]

  • El filòsof grec Protàgores va mantenir una postura d'agnosticisme (qüestionant la possibilitat de coneixement de déu o no) que és reivindicada habitualment per l'humanisme tot i que altres branques d'aquest moviment es declaren formalment atees (com l'existencialisme) i fins i tot existeix l'anomenat humanisme cristià.
  • Al corrent del laïcisme, en la seva defensa de la independència de l'home i la societat de tota influència religiosa, també hi ha participat l'humanisme.
  • Sòcrates va centrar en l'home, especialment en l'aspecte ètic, la reflexió filosòfica i la majoria dels altres filòsofs se'n van ocupar.
  • La filosofia de l'humanisme té com a objecte, l'home no només com a ésser natural sinó també en el seu ésser essencial i, en conseqüència, intenta fer de pont entre les ciències positives amb la metafísica.
  • Ludwig Feuerbach (1804-1872) amb la seva crítica de la religió (que Karl Marx considerava definitiva) reclamava que l'antropologia substituís la teologia.
  • L'home segons l'humanisme té un lloc especial al cosmos gràcies a les característiques humanes d'obertura al món, llibertat de comportament, poder de transcendir l'immediat i el seu caràcter d'esperit.
  • L'aportació de l'estructuralisme, replanteja les qüestions de llibertat, subjecte, història, cultura, societat, i les més recents sobre el sentit de l'home.

Expansió de l'humanisme[modifica | modifica el codi]

La impremta va tenir un paper molt important, gràcies a ella es va poder expandir molt més ràpidament que sense ella, a partir del 1450. A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, centrant-se en la llengua, la filosofia i la literatura. Estaven formades per erudits, que sota la protecció econòmica (mercenatge) d'un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l'intercanvi de coneixements i idees.

La Reforma religiosa[modifica | modifica el codi]

Al final de l'edat mitjana, hi havia un cert malestar en àmplies capes de la societat pel rumb que havia pres l'Església:

  • Luxe exagerat de què s'envoltava l'alta jerarquia eclesiàstica.
  • Escassa cultura i relaxament de costums del clergat.
  • Compravenda de càrrecs esclesiastics per benefici propi.
  • Venda de butlles i indulgències per obtenir el perdó de Déu.

Alguns humanistes com Erasme de Rotterdam, van criticar-ho i van defensar una religiositat més íntima basada en la lectura de la Bíblia. Això va suposar la divisió de l'Església el 1515.

La ruptura de Martí Luter[modifica | modifica el codi]

Martí Luter va ser un sacerdot alemany de l'ordre dels agustins que en ni voatge que va fer a Roma l'any 1510 va poder observar la decadència moral en què vivia l'Església i per tant va iniciar les seves crítiques a l'Església i la forma de vida de la jerarquia eclesiastica. Va començar amb la publicació de les 95 tesis contra la doctrina de l'Església Catòlica i la jerarquia eclesiàstica. Luter va rebre el suport dels prínceps i dels nobles alemanys, que volien fer seves les propietats de l'Església i reforçar la seua autoritat davant de l'Emperador Carles V i davant del Papa de Roma.La Reforma Luterana fomenta:

  • La salvació per la fe
  • El sacerdoci universal
  • L'autoritat de la Bíblia

La seva doctrina es va difondre ràpidament per Alemanya, Noruega, Suècia, Suïssa, Anglaterra, Dinamarca i els Països Baixos.

Juntament amb el Luteranisme, van sorgir altres religions protestants

Calvinisme[modifica | modifica el codi]

El va propagar per Suïssa Joan Calví. És encara més radical que el Luteranisme. La salvació només s'aconsegueix per mitjà de la predestinació. Tenen 2 sagraments: el baptisme i la comunió. No creuen ni en la Mare de Déu ni en els Sants. La missa és reemplaçada per la lectura de la Bíblia, els sermons i els cants. Les cerimònies religioses són molt senzilles. Els fidels són guiats per un pastor, i aquest pot estar casat. No hi ha obesiència del Papa. No hi ha bisbes ni cardenals.

Anglicanisme[modifica | modifica el codi]

Creat per Enric VII quan el Papa Climent VII es va negar a concedir-li l'anul·lació del seu matrimòni amb Caterina d'Aragó. Per mitjà de l'Acta de Supremàcia es va autoproclamar cap suprem de l'Església Anglicana. La salvació s'obté per mitjà de la fe. Hi ha dos sagraments: baptisme i comunió. No es creu en la Mare de Déu ni els Sants. La missa és reemplaçada per la lectura de la Bíblia, els sermons i els cants. Mantenen la festuositat en les celebracions. Els temples no tenen ni altar ni imatges. Els fidels són guiats per un pastor, que pot ser casat. El rei/reina és la màxima autoritat religiosa. Es mantenen els bisbes.

L'humanisme a la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

L'humanisme a la Corona Catalanoaragonesa sorgeix d'un període original i creatiu, tot i que erudits estrangers afirmaven que les novetats de finals del segle XIV eren pura imitació d'Itàlia i França. Es poden distingir diferents trets, però, indicatius de la penetració de les noves idees humanistes: els fets de 1380, amb la donació de la biblioteca reial per part de Pere el Cerimoniós al monestir de Poblet (acompanyat d'una lletra on el rei subratlla la importància de l'historiador sobre el protagonista dels fets narrats), i l'elogi que el mateix rei fa de l'Acròpolis d'Atenes; i els documents de 1450, que incideixen en els contactes amb Grècia i l'existència de determinats traductors de clàssics a la llengua vulgar, entre els quals destaca Bernat Metge, que traduï clàssics com De Vetula d'Ovidi, o Jaume Conesa, que ja al 1367 tradueix les Històries Troianes de Guido delle Colonne.

Aquesta corrent clàssica va fer que el segle XV es modifiqués la literatura catalana vulgar, "donant ràpida perfecció a la prosa en mans de Canals i Bernat Metge"[2]

Però no va ser fins a partir dels anys 20 que es comença a tenir consciència d'un període humanístic a la corona catalanoaragonesa, i historiadors comencen a utilitzar l'expressió "humanisme català". Qui ho popularitzà aquesta periodització històrica fou principalment l'historiador i intel·lectual català Antoni Rubió i Lluch, amb la presentació del treball "Joan I humanista i el primer període de l'humanisme català", i l'exaltació dels textos de l'escriptor i notari Bernat Metge, sobretot amb la seva obra Lo somni. Rubió i Lluch llistava els grans temes de l'humanisme català: la personalitat de Jaume I, l'hel·lenisme absolutament únic a Europa del rei, el classicisme llatí de la cort de Joan I o la mateixa presentació del rei com a humanista a través de l'esmentat Lo somni.

De la mateixa manera Rubió i Lluch també proposava la següent periodització de l'humanisme català: 1378-1416 (de Joan I a Ferran I), 1416-1458 (regnat d'Alfons el Magnànim) i 1458-1518 (de Joan II a Ferran II).

Exemples[modifica | modifica el codi]

  • Ferran Valentí (?-1476): Format a Itàlia, mantingué contactes amb humanistes com Antonio Beccadelli. Versionà la Paradoxa de Ciceró introduint un pròleg que segons Martí de Riquer ve a ser "el més esquemàtic precedent que posseïm d'un assaig d'historia de lanostra literatura, comparable al Prohemio del Marquès de Santillana"
  • Jeroni Pau (m. 1497): El primer hel·lenista català, i segons Menéndez y Pelayo el primer de la pensínsula. Autor d'epígrafs llatins escrits amb un estil acurat i preciosista i diverses obres de caràcter històric i erudit escrites en llengua clàssica.
  • Joan Margarit i Pau (Girona, 1422 - Roma, 1484): Educat a Bolonya, l'obra més important del qual és Paralipomenon Hispaniae, una crítica dels historiadors precedents, remuntant-se fins l'època d'August.
  • Bernat Metge (1340/1346-1413): El primer de la península que assimila el vessant humanista de Petrarca i Boccaccio. Traductor del Griseldis de Petrarca. El 1395 redacta (i no acaba) l'Apologia, un peça que recrea un diàleg filosòfic a la manera de Ciceró i Petrarca, però no en llatí, en vulgar. La seva obra més coneguda és Lo somni, una defensa dirigida al nou rei, Martí I l'Humà (germà de del difunt rei Joan I), dels càrrecs que l'acusaven d'haver intercedit en la mort de l'antic rei, de malversació, d'abús de poder, i d'apropiació indeguda de fons públics.

Grans pensadors de l'Humanisme[modifica | modifica el codi]

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Renaixement[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «humanisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Menéndez Pelayo, Marcelino. Historia de la poesia castellana en la Edad Media, II (en castellà), 1914. 
  3. AELC - Francesc Eiximenis
  4. AELC - Bernat Metge

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Humanisme Modifica l'enllaç a Wikidata
  • BADIA, Lola. De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Quaderns Crema, assaig. Barcelona: 1988.
  • ESPADALER, Anton M. Història de la literatura catalana. Barcanova. Barcelona: 1993.