Humbert II del Vienès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El delfí Humbert II de Vienès

Humbert II de la Tour-du-Pin, nascut el 1312, mort el 22 de maig de 1355, va ser l'últim delfí de Vienès de 1333 a 1349. Era fill de Joan II, delfí del Vienès, i de Beatriu d'Hongria.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Severament jutjat pels seus contemporanis com un incapaç i un reboster, Humbert II fou l'últim delfí del Vienès. No tenint l'ardor guerrer del seu germà, es col·loca més aviat al camp dels pacífics. A l'edat de vint anys, fou precipitadament cridat a reemplaçar el seu germà, mort en el transcurs de l'assalt d'un castell prop de Voiron.

Havent passat la seva joventut a la cort de Nàpols, va mantenir llavors una cort fastuosa al seu castell de Beauvoir-en-Royans al Delfinat, el que fou mal percebut pels seus contemporanis. A diferència dels seus predecessors, Humbert ja no porta aquesta vida ambulant d'un castell delfinal a l'altre i prefereix quedar-se a Beauvoir.

Humbert II fou el creador del consell delfinal el 1337, i després del tribunal de comptes a partir de 1340. Funda igualment la primera universitat de Grenoble el 1339 amb l'acord del papa Benet XII.

L'assumpte del Delfinat[modifica | modifica el codi]

Humbert II, delfí del Vienès, va designar el 20 de juny de 1337 a Agult dels Baus, oncle de la seva esposa, com administrador de les seves finances privades. El gener de 1338, el delfí, confrontat al problema de les seves caixes buides, li va donar ordre de perseguir als jueus, als llombards i als toscans en els seus Estats. Acusats d'usura i de contractes usurers, aquesta gent van ser carregada amb fortes multes.[1]

Segell d'Humbert II del Vienès

Benet XII va enviar de seguida sobre el terreny a Johannes de Badis, el seu Gran Inquisidor de Provença, per recercar els jueus convertits i relapses (jueus reincidents) del Delfinat.[2]

El paper polític d'Agult dels Baus es va ampliar en el moment de les negociacions de pau entre el delfí i Viena, el juliol de 1338, de resultes de la revolta dels vienesos. En el transcurs de l'estiu, Humbert va haver de manllevar 30.000 florins al papa per saldar les seves tropes. El seu deute va ser empenyorat sobre les seves terres i va proposar al pontífex vendre-li el Delfinat contra 452.000 florins. Després de la pèrdua del seu fill únic Andreu, Humbert va abandonar aviat l'esperança de tenir una descendència i projectava des de 1337 de cedir el seu heretatge. Acumulant-se les dificultats financeres, Humbert va procedir a l'inventari dels seus béns el 1339 amb l'objectiu de vendre el seu principat al papa Benet XII.

Sens dubte assabentat de les cobdícies del rei de França, el pontífex li'n va oferir 150.000, tot decidint investigar sobre els ingressos comunals del delfí. Entre gener i juliol de 1339, Jean de Cojordan, bisbe d'Avinyó, tresorer pontifical, i Jean d'Arpadelle[3] capellà del papa, van recórrer el Vienès i el Briançoès. Van considerar els ingressos anuals del delfí en 27.970 florins, el que donava un valor teòric de venda pel Delfinat de 559.400 florins. La transacció amb el papa va encallar.

La política delfinal de França[modifica | modifica el codi]

En efecte, Felip VI de França i el seu conseller l'arquebisbe de Rouen, Pere Roger, havien vist una oportunitat. El rei de França va incitar en principi al seu servei al brillant Agult dels Baus. Va ser en principi anomenat senescal de Beaucaire per Felip VI, el 30 d'octubre de 1340, després senescal de Tolosa de Llenguadoc i d'Albi, el 3 de març de 1341. Després, va fer saber al pontífex que acceptava l'accessió del seu conseller a la porpra cardenalícia[4] És el que va fer Benet XII per carta bule, amb data 12 de desembre de 1338. L'arquebisbe de Rouen va arribar a Avinyó el 5 de maig de 1339 i va rebre, el 12, el barret de cardenal.

En el transcurs d'aquest any, el delfí va voler de nou sufocar uns aldarulls a Viena. Es va girar cap al papa i va obtenir 15.000 florins que va prometre pagar en sis mesos. L'octubre 1340, va demanar un ajornament del termini de pagament. L'agost 1341, era deutor de 16.200 florins. El cardenal Pere Roger va intervenir en favor de Benet XII al que va persuadir d'excomunicar el mal pagador.

Embogit, el pietós Humbert va oferir llavors al papa cobrir el seu deute donant a la Santa Seu alguns dels seus feus. Sempre aconsellat per Pere Roger, Benet XII va donar una resposta negativa a l'ambaixada delfinal. Sense hereu, endeutat fins al coll, expulsat de l'Església, Humbert II anava a ser, aviat, una presa fàcil per al regne de França.

Climent VI i la incorporació del Delfinat a França[modifica | modifica el codi]

Amb el nou papa Climent VI (Pere Roger, l'antic conseller de Felip VI de Valois) al tron pontifical, la sort del Delfinat estava segellada: seria lligat a França. A iniciativa de Climent VI, un gran pas es va donar en el transcurs del mes de febrer 1343. El rei i el seu fill gran, Joan de Normandia, van venir a trobar a Humbert II a la ciutat papal.

El Dofí del Vienès estava amb l'aigua al coll. Sempre a la recerca de liquiditats, el rei de França li va proposar un arranjament financer que el trauria de la necessitat. Si acceptava que el Delfinat fos heretat pel segon fill del rei després de la seva mort, els seus deutes estarien regulats i gaudiria d'una renda anual.[N 1] Humbert va sol·licitar un temps de reflexió.

Des d'alguns mesos, s'havia posat en contacte amb el seu oncle, Robert d'Anjou, pensant que el comte de Provença estaria interessat per la compra dels seus Estats que confrontaven als seus propis.[5] La resposta de Robert d'Anjou es feia esperar. I per una cause…; acabava de morir a Nàpols.[N 2] El Dofí va intentar llavors trobar un pal·liatiu. El 29 de maig de 1343, va vendre la seva independència a cinquanta-dues parròquies dels Alps que es van reagrupar per formar la «república dels Escartons».[6] Però sota la pressió pontifical - no hi hauria aixecament d'excomunió si Humbert II no transigia - el delfí va signar un acord amb França el 30 de juliol de 1343. Estava llest per cedir als Valois el Delfinat.

Climent VI fa cedir al delfí Humbert II[modifica | modifica el codi]

Climent VI, sempre atent a la qüestió delfinosa, va escriure a Felip VI, el 11 d'abril de 1344, per proposar-li que el fill gran del rei de França portés el títol de Delfí.[7] El papa va considerar llavors aixecar l'excomunió d'Humbert II, que havia pagat fins a l'últim florí a la Reverenciada Cambra Apostòlica, però hi va posar una condició. Li havia de cedir el feu de Visan.[N 3] L'acord fou aprovat el 31 de juliol, Climent VI va rebre a Humbert al seu palau de Villeneuve-lès-avignon. El delfí del Vienès va retre homenatge i el papa va aixecar les sentències.

Climent VI va poder entrar en possessió del seu feu de Visan al final del mes d'octubre en el moment en què, sobre la seva iniciativa, arribaven a Avinyó els emissaris de França i d'Anglaterra per discutir d'una nova treva sota l'ègida del cardenal Jean Raymond de Comminges.[N 4]

Les croades pontificals[modifica | modifica el codi]

Gran segell d'Humbert II de Vienès

Va ser també en el transcurs d'aquesta tardor 1344 que el sobirà pontífex va posar en peu un nou projecte de croada.[8] Volia portar el ferro contra els "infidels" sobre les costes de l'Imperi Bizantí on actuaven els pirates turcs.[N 5] En va confiar el comandament al patriarca llatí de Constantinoble i a Eduard I de Beaujeu.[N 6] L'objectiu d'aquesta expedició era d'apoderar-se de Esmirna. Va ser cosa feta el 28 d'octubre de 1344. La guarda de la ciutat va ser confiada als cavallers de Rodes que la van conservar fins el 1402, data a la qual va ser presa per Tamerlà.[9]

Aquest èxit en cridava d'altres. Climent VI, en el transcurs del mes de novembre, va llançar una nova crida a creuar-se. Només va respondre Humbert II. El papa, amb una certa reserva, va acceptar designar-lo, el 26 de maig de 1345, capità general de la Seu apostòlica, comandant de l'exèrcit cristià. El delfí, després d'haver buidat les caixes del seu tresor, va embarcar a Marsella el 2 de setembre de 1345, en companyia de Joan I el Meingre, dit Boucicaut, que ja s'havia distingit a Esmirna. Aquest «príncep mediocre» - l'expressió és de Y. Renouard - dirigia una expedició sense envergadura. Després d'haver confiat el govern del Delfinat a Enric de Villars, arquebisbe de Lió, va partir en companyia de la seva esposa Maria dels Baus, de vint-i-sis anys, i de la seva mare, Beatriu d'Hongria. Molt preocupat per la seva salut, el delfí va passar el seu primer hivern a Rodes. Va derrotar el 24 de juny de 1346 als turcs que assetjaven Esmirna. Va iniciar llavors converses amb ells després aquesta petita victòria. Les negociacions duraven encara el 1347, any en què va morir la delfina, en el transcurs del mes de març, i després la seva sogra el juny. Enfonsat de tristesa, Humbert II va tornar al Dauphiné el setembre 1347. Estava arruïnat.

França recupera el Delfinat[modifica | modifica el codi]

Esdevingut vidu, el rei de França Felip VI va pensar en principi a casar-se de nou, el que va fer el 29 de gener de 1349 amb la seva jove cosina Blanca d'Évreux. Després, el febrer, va comprar per a 120.000 escuts la ciutat de Montpellier a Jaume III de Mallorca i va tornar a pensar en el Delfinat.

Per assegurar-se que el Delfinat fos un feu del fill gran del rei de França, i no fos assimilat a qualsevol altre domini del sobirà, Humbert va signar el 29 de març de 1349 el tractat de Romans amb el regne de França. Aquest tractat instaurava l'"Estatut delfinal", que eximia els delfinesos de nombroses taxes i impostos. La defensa d'aquesta constitució particular serà l'objecte principal de les discussions del parlament provincial en els segles que van seguir.

El 30 de març, els consellers del rei, Guillaume Flote, Pierre de La Forest i Firmin de Coquerel, bisbe de Noyon, després de diverses setmanes passades a Tain-l'Hermitage, van obtenir l'acord d'Humbert II per a la cessió. El 16 de juliol de 1349, el delfí del Vienès alienava finalment els seus drets vitalicis a favor de Carles, fill de Joan de Normandie i el més gran dels néts de Felip VI, que va ser doncs el primer a portar el títol de Delfí de França. Humbert cedia els seus dominis contra 200.000 florins i una renda anual de 24.000 lliures esterlines pagable a Pasqua o a la Trinitat. La cerimònia del transport (que fou el nom donat a la cessió per salvar les aparences) es va desenvolupar a Lió, al convent dels dominicans de la plaça Comfort. En el transcurs d'aquesta, Humbert II es va despullar de la seva sobirania feudal per a « donar i investir» Carles. Li va remetre l'espasa del delfí amb el mànec incrustat de fusta de la Verdadera Creu, la bandera de sant Jordi esquitxada de la sang del drac, el ceptre i l'anell delfinal. El nou delfí va jurar, entre les mans de Jean de Chissé, bisbe de Grenoble, de respectar les franquícies del Delfinat, en particular els estatuts solemnes promulgats per Humbert II. Des de l'endemà Humbert va prendre el hàbit monàstic de sant dominica a l'Orde dels Predicadorss.[10] L'estratègia de Climent VI havia reeixit.

Senyories delphinales[modifica | modifica el codi]

Benet XII i Climent VI van intentar confiscar Visan al delfí Humbert II. El primer pontífex el va excomunicar per deutes i el segon no va acceptar aixecar la sentència fins el 31 de juliol de 1344 a canvi de fer-li cedir Visan que controlava les comunicacions entre el Comtat Venaissí i Valréas. Furiosos, els visanesis es van negar a prestar homenatge mentre els seus privilegis no fossin ratificats, cosa que va fer Climent VI el 23 de febrer de 1351.[11]

El traspas de Visan sota control pontifical va fer tancar l'Hotel de les Monedes delfinal a la vila. Aquesta fabrica colpia florins d'or, vingtains i douzains blancs, així com redortats i denaris negres.[12]

Saint-Marcellin-lès-Vaison i Saint-Romain-en-Viennois van ser enclaus delfinals al Comtat Venaissí.

Chabottes, situat en el Champsaur depenia alhora del delfí i del senyor de Montorcier.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Si el delfí continués sense un hereu legítim, Felip VI prometia comprovar els seus passius a l'altura de 120.000 florins i ingressar-li, cada any a Pasqua o a la Trinitat, una renda de 22.000 llibres. Aquesta proposició finalitzava el tractat, signat l'any precedent a Villeneuve-lès-Avignon, entre Humbert II i Pierre de Cugnières, Guillaume Flotte i Jean Richier, consellers del rei, que preveia la vinculació del Dauphiné a França.
  2. Robert d'Anjou, que s'havia fet rebre el 2 de gener pels germans de la Pobre Vida, va morir el 19 de gener de 1343, després de trenta-dos anys de regnat.
  3. Humbert II, disposat a tot per reintegrar-se al si de l'Església romana, va acceptar, i en compensació demanava la meitat de la jurisdicció de Romans que depenia del bisbat de Valença. Climent VI no hi va posar cap objecció. I la transacció es va fer amb l'aval del bisbe Pierre de Chalus, l'antic abat de Cluny. Era tanmateix un verdader engany ja que, com han assenyalat un cert nombre d'historiadors: «La Santa Seu, a més a més dels setze mil florins, va rebre Visan que cobejava a canvi de la meitat de Novel·les que pertanyia al delfí i va rebre, a més, l'alta senyoria d'aquesta ciutat que no li pertanyia». Cal dir que Climent VI, ell mateix, en va ser conscient ja que en el transcurs d'aquest any 1344, va fer vessar al delfí dotze mil florins.
  4. Aquestes converses es van desenvolupar a Avinyó en el transcurs dels mesos d'octubre i de novembre. Va ser en aquesta ocasió que Climent VI va fer arribar una carta bule a Enric de Villars, arquebisbe de Lió, on indicava: «El papa és el garant a la terra dels interessos del rei pacífic i celeste, encarregat de promocionar la pau entre tots els fills de l'Església».
  5. L'expedició va ser preparada a l'illa de Negrepont, possessió veneciana i ciutadella d'Eubea. La flota estava composta de vint galeres de les quals quatre equipades per Climent VI.
  6. Beaujeu era, amb Coucy, Craon i Sully, una de les quatre grans baronies de França. Al segle XII, Guichard V de Beaujeu, que havia mort sense posteritat, havia transmès el seu títol i les seves armes a Lluís, segon fill de la seva germana Isabel i de Ramon de Forez. Eduard I, nascut el 1316, era el fill de Guichard VI i de Maria de Châtillon. Va ser nomenat mariscal de França després de la batalla de Crécy en substitució del seu cunyat Carles de Montmorency. El seu nebot Eduard II de Beaujeu es va aliar amb els Roger de Beaufort casant-se amb una filla de Guillem III Roger de Beaufort.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jacques le Goff explica: «En aquest nou món on els diners són vencedors, on la cobdícia (avaritia), pecat burgès, havia destronat, al capdavant dels set pecats capitals, a l'orgull (superbia), pecat feudal per excel·lència, l'usurer, especialista del préstec a interès, esdevingué un home necessari i detestat, poderós i fràgil alhora» (La bourse et la vie, París 1986).
  2. Amb l'acord del delfí, l'inquisidor Johannes de Badis es va entestar a empaitar els relapses en particular el jueu espanyol Alfondus Diaz, convers a la fe catòlica i qui continuava practicant la seva antiga religió.
  3. Louis de Petragrossa, arxipreste de Viviers: Faure Claude, "Un projet de cession du Dauphiné à l'Eglise romaine (1338-1340)", a: Mélanges d'archéologie et d'histoire tom 27, 1907, pàg. 153-225.
  4. En el moment del nomenament anual dels nous membres del Sagrat Col·legi el 1335, al començament del seu pontificat, Benet XII va proposar el barret de cardenal a Pere Roger. El rei de França el va informar, que en l'estat actual de les coses, no desitjava separar-se del seu conseller i la promoció va ser rebutjada.
  5. Els sobirans de Nàpols eren comtes de Provença i de Piemont.
  6. Escarton provenia del provençal escarta (fixar els impostos). La carta del 29 de maig de 1343 és fundadora d'aquesta República dels Escartons que va ser una de les primeres d'Europa amb les de San Marino, dels cantons d'Helvècia i dels landers austríacs. A cavall sobre els dos vessants dels Alps, la república reagrupava cinc escartons: Oulx i Clurenflouer, del costat transalpí, Castell-Dofí, el Queyras i el Briançonnais, del costat cisalpí.
  7. Ja que, explicava el papa al rei, «aquesta província està sítia bastant en frontera del regne». El Valois va comprendre aquesta raó ja que va acceptar el suggeriment pontifical. En compensació, cedia a Humbert II les senyories de Beaumont-le-Roger i de Breteuil. L'endemà, Climent VI feia arribar una altra missiva «al nostre estimat fill Hélion de Villeneuve, mestre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem» confiant-li que «desitjós d'estendre en tots els llocs el culte diví, formem amb fervor el vot de poder complir i realitzar del nostre ésser viu l'extensió durable d'aquest culte a l'església patriarcal a Rosiers on vam néixer de nou de l'aigua del sant bateig. Considerem crear i establir un priorat de monjos negres de l'ordre de sant Benet del qual vam ser profès en els nostres anys joves amb un efectiu determinat sotmès al monestir de la Chaise-Dieu, per servir a Déu i a l'església susdita. Donat a Avinyó el 12 d'abril de 1344, Climent VI».
  8. Segons l'anàlisi d'Yves Renouard, el papa concebia la croada (el " sant viatge d'ultramar ") com havent de ser la principal obra pontifical. Ja, el 1343, Climent VI havia suscitat una lliga llatina dels reis i prínceps cristians d'Occident per portar la guerra al Llevant.
  9. René Grouset, Histoire des Croisades et du Royaume franc de Jerusalem
  10. Humbert II de Vienès es va retirar al convent de Montaux. Després l'ex-dofí va ser ordenat sacerdot per Climent VI, el 24 de desembre de 1350, a Notre-Dame des Doms d'Avinyó. Va rebre les tres ordres menors, en el moment de les tres misses de mitjanit, en presència del rei i del delfí Carles. Anomenat Patriarca d'Alexandria el 31 de gener de 1351, va ser encarregat de l'administració perpètua del diòcesi de Reims a partir del 30 d'abril de 1352. Després el Patriarca es va posar a somiar amb aconseguir glòria eclesiàstica. El 1355, va decidir intentar el viatge fins a Avinyó per obtenir del successor de Climent VI el títol i la funció de bisbe de París (i es creu que fins i tot aspirava a la successió del Papa). No va acabar el seu periple ja que va morir amb 43 anys el 22 de maig al convent dels jacobins de Clarmont d'Alvèrnia.
  11. Jules Courtet op. cit., pàg. 377.
  12. Robert Bailly op. cit., pàg. 469.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Cròniques contemporànies
  • J. Froissart, Chroniques, text i notes de Kervyn de Lettenhove, Brussel·les (volums IV a VIII), 1868.
  • J. Froissart, Chroniques, text i notes de Siméon Lucé, París (volums IV a VII), 1873 - 1874
  • J. Le Bel, Chronique de Jean le Bel (1326-1361), text i notes de J. Viard i E. Deprez, volums I i II, Vol. 1, 1326-juliol de 1342, Vol. 2, agost de 1342-1361, Société de l’Histoire de France, París, 1904-1905
Estudis generals
  • É. Baluze, Vitae paparum Avenionensium, sive collectio actorum veterum, Vol. I i II. París, 1693.
  • G. Mollat, Les papes d’Avignon (1305 – 1378), Limoges. 1949
  • Y. Renouard, La papauté à Avignon, Paris. 1954
  • B. Guillemain, La cour pontificale d’Avignon, (1309 – 1376). Étude d’une société, París. 1962
  • D. Paladilhe, Les papes en Avignon, París. 1975
  • B. Guillemain, Les papes d’Avignon (1309 – 1376), París. 1998
  • Jean Favier, Les papes d’Avignon, Fayard, París. 2006
Estudis particulars
  • Jules Courtet, Dictionnaire géographique, géologique, historique, archéologique et biographique du département du Vaucluse, Avinyó, 1876.
  • E. Muntz, L’argent et le luxe à la Cour pontificale d’Avignon, Revue des questions historiques, 1899.
  • E. Déprez, Clément VI (1342 – 1352). Lettres closes, patentes et curiales se rapportant à la France publiées et analysées d’après les registres du Vatican, Bibliothèque des écoles françaises d’Athènes et de Rome, fascicle 1, 1900
  • F. Vernet, Une bulle de Clément VI sur la fête des fous à Vienne (26 octobre 1344), Bulletin d’histoire ecclésiastique des diocèses de Valence, Gap, Grenoble et Viviers (gener – març). 1901
  • U. Berlière, Les suppliques de Clément VI (1342 – 1352), Institut historique belge à Rome, 1906
  • E. Déprez et G. Mollat, Clément VI (1342-1352). Lettres se rapportant à la France publiées ou analysées d’après les registres du Vatican, volums I, II i III. París, 1959
  • G. Mollat, Le Saint-Siège et la France sous le pontificat de Clément VI, RHFF, pàg. 5 – 24, 1960.
  • Robert Bailly, Dictionnaire des communes du Vaucluse, Éd. A. Barthélemy, Avinyó, 1986. (ISBN 2903044279)
  • A. Demurger, Le pape Clément VI et l’Orient : ligue ou croisade ? dans Guerre, pouvoir, et noblesse au Moyen Âge. Mélanges en l’honneur de Philippe Contamine, París, 2000.
  • Laurent Jacquot, Société d'Etudes Historiques de Romans - Bourg de Péage, Humbert II et les Romanais, Les Cahiers de Léoncel, 2000.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Humbert II del Vienès Modifica l'enllaç a Wikidata


Precedit per:
Guigó VIII
Delfinat del Vienès 1228-1237 Succeït per:
Carles I