Iúlia Timoixenko

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Iúlia Volodýmyrivna Timoixenko)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Iúlia Volodímirivna Timoixenko
Юлія Володимирівна Тимошенко
Iúlia Timoixenko

Mandat
24 de gener de 2005 – 8 de setembre de 2005
President Víktor Iúsxenko
Precedida per Mikola Azàrov
(Interinament)
Succeïda per Iuri Ekhanúrov
Mandat
18 de desembre de 2007 – 3 de març de 2010
President Víktor Iúsxenko (2007-2010)
Víktor Ianukòvitx (2010)
Precedida per Víktor Ianukòvitx
Succeïda per Oleksandr Turtxínov
(Interinament)

Naixement 27 de novembre de 1960 (1960-11-27) (53 anys)
Dnipropetrovsk, Ucraïna
Partit polític Unió Panucraïnesa "Pàtria" (Всеукраїнське об'єднання "Батьківщина") (des de 1999))
Bloc Iúlia Timoixenko (Блок Юлії Тимошенко, БЮТ) (des de 2001)
Hromada (Громада) (1994-1999)
Parella Oleksandr Timoixenko
Professió economista i política
Nacionalitat Ucraïnesa
Religió Ortodoxa ucraïnesa

Iúlia Volodímirivna Timoixenko (en ucraïnès: Ю́лія Володи́мирівна Тимоше́нко AFI ˈjulijɑ wɔlɔˈdɪmɪriwnɑ tɪmɔˈʃɛnkɔ) (27 de novembre de 1960) és una política ucraïnesa que va ser en dues ocasions primera ministra d'Ucraïna. És la líder del partit Unió Panucraïnesa "Pàtria" (Всеукраї́нське об'є́днання «Батьківщи́на», transcrit: Vseukraïnske obiédnannia "Batkivsxina") i del Bloc Iúlia Timoixenko.

Abans de ser la primera dona a arribar al càrrec de primera ministra d'Ucraïna, Timoixenko va ser una líder clau de la Revolució taronja. En aquest període, alguns mitjans de comunicació occidentals la van anomenar la "Joana d'Arc" de la revolució.

Abans de començar la carrera política, Iúlia Timoixenko havia estat una reeixida i controvertida empresària de la indústria gasista. Timoixenko va ser primera ministra, en un primer període, entre el 24 de gener del 2005 i el 8 de setembre del mateix any. A les eleccions al Parlament d'Ucraïna de 2006 el seu bloc polític va restar en segon lloc. El 18 de desembre del 2007 va ser elegida primera ministra, càrrec que va ocupar fins al 3 de març del 2010, que va ser destituïda.

Des del maig del 2010, es van obrir diverses causes penals contra Timoixenko. L'11 d'octubre del 2011, un tribunal ucraïnès la va condemnar a set anys de presó, després de declarar-la culpable d'abús de poder en relació a l'afer de la disputa gasista amb Rússia.[1] La condemna fou vista com a "justícia aplicada de manera selectiva per motivacions polítiques" per part de la Unió Europea i altres organitzacions internacionals.[2]

El 22 de febrer del 2014 la Rada Suprema n'ordena l'alliberament immediat. A la sortida de l'hospital de Khàrkiv on era reclosa, anuncià que tenia intenció de presentar-se a les properes eleccions presidencials,[3][4] la qual cosa va confirmar posteriorment, el 29 de març, en rebujtar una candidatura unitària proposada per l'empresari Petró Poroixenko.[5]

Primers anys i carrera[modifica | modifica el codi]

Iúlia Timoixenko (nascuda Hrihian)[6][7][8] va néixer el 27 de novembre del 1960 a Dnipropetrovsk, Ucraïna Soviètica (llavors part de la Unió Soviètica).[9] Sa mare, Liudmila Telehina (nom de soltera Nelepova), va néixer l'11 agost del 1937 a Dnipropetrovsk.[10] Son pare, Volodímir Abràmovitx Hrihian -que va abandonar Liudmila Telehina i la seva filla quan Iúlia tenia tres anys[11]—va néixer el 3 de desembre de 1937 a Dnipropetrovsk i era, segons el seu passaport soviètic, letó.[10] Sa mare va ser Maria Iosipivna Hrihian, nascuda el 1909.[10] Son pare fou Abram Kelmanóvitx Kapitelman (ucraïnès: Абрам Кельманович Капітельман, nascut el 1914); després de graduar-se a la Universitat Estatal de Dnipropetrovsk el 1940 Kapitalman va ser enviat a treballar a Ucraïna Occidental, on va fer "un trimestre acadèmic", com a director d'una escola jueva pública a la ciutat d'Sniatin.[10] En la tardor de 1940 Kapitalman, que va ser mobilitzat en l'exèrcit, fou mort en la Gran Guerra Pàtria (1941-1945) el 8 de novembre de 1944, en la qual participava amb el rang de "tinent de comunicacions".[10]

Volodímir va abandonar la família quan Iúlia tenia un any, i Iúlia va ser criada només per sa mare.[11] Timoixenko va prendre el cognom de la mare, "Telehina", abans de graduar-se a l'escola secundària el 1977.[11][12] El 1979, Iúlia es va casar amb Oleksandr Timoixenko, fill de d'un funcionari soviètic de nivell mitjà.[13] El 1980 naixia la seva filla Ievhénia.[14]

Educació[modifica | modifica el codi]

El 1977 Timoixenko es va graduar a l'escola secundària amb distinció (escola № 37 a Dnipropetrovsk).[11][12]

El 1978 Timoixenko es va inscriure en el departament d'Automatització i Telemecánica de l'Institut de Mineria Dnipropetrovsk.[15] El 1979 es va traslladar al Departament d'Economia de la Universitat Estatal de Dnipropetrovsk i es va especialitzar en enginyeria cibernètica. El 1984 Timoixenko es va graduar de la Universitat Estatal de Dnipropetrovsk amb honors de primer grau com a enginyera-economista.[16]

El 1999, va defensar una tesi doctoral, titulada Regulació estatal del sistema tributari, a la Universitat d'Economia Nacional de Kíev.

Activitats en el món dels negocis[modifica | modifica el codi]

Timoixenko ha estat un economista pràctica i acadèmica. Abans de la seva carrera política, va ser una reeixida però controvertida empresària de la indústria del gas; segons algunes estimacions, va arribar a ser una de les persones més riques del país, abans de convertir-se en la primera dona que ocupava el càrrec de primer ministre d'Ucraïna el 2005,[17] Timoixenko va coliderar la Revolució Taronja.[18] Va obtenir el tercer lloc en la Llista de la revista Forbes de les 100 dones més poderoses del món del 2005.[19]

Després de graduar-se a la Universitat Estatal de Dnipropetrovsk el 1984, Timoixenko va treballar com a economista-enginyera en una "Planta de Fabriació de Maquinària Dniprovski" a Dnipropetrovsk fins al 1988 (la fàbrica produeix míssils).[20]

El 1988, com a part de les iniciatives de la perestroika, Iúlia i Oleksandr Timoixenko van manllevar 5000 rubles soviètics i va obrir una cooperativa de lloguer de vídeos, potser amb l'ajuda del pare d'Oleksandr Guennadi Timoixenko, que presidia una xarxa de distribució de cinema regional en el consell provincial.[21][14][21]

El 1991, Timoixenko fundà (conjuntament amb el seu marit Oleksandr, Guennadi Timoixenko i Oleksandr Gravets)[21] la "Companyia ucraïnesa de petrolis", una empresa que proveí de combustible la indústria agrícola de Dnipropetrovsk en el període comprès entre el 1991 i el 1995.[20] Tymoshenko worked as a General Director. In 1995, this company was reorganized into United Energy Systems of Ukraine.[22] Timoixenko va ser presidenta de Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna (SUEU), una companyia intermediària de propietat privada que es va convertir en el principal importador de gas natural rus a Ucraïna, a partir de 1995 a l'1 de gener de 1997.[9][23][24] Durant aquest temps va ser sobrenomenada la "princesa del gas".[25][26] També va ser acusat d'"haver donat suborns a Pavló Lazarenko a canvi de domini de la seva empresa en el subministrament de gas del país",[27] tot i que el jutge Martin Jenkins del Tribunal de Districte dels Estats Units per al Districte del Nord de Califòrnia, el 7 de maig de 2004, va desestimar les acusacions de rentat de diners i conspiració en relació amb SUEU, Somoli et al. (les empreses afiliades a Iúlia Timoixenko) en relació amb les activitats de Lazarenko.[28] Durant aquest període, Timoixenko estigué involucrada en relacions comercials (ja sigui de tipus cooperatiu o hostil) amb moltes figures importants d'Ucraïna.[29][30][31] Timoixenko també va haver de fer front a la gestió de la corporació russa Gazprom.[32]

Iúlia Timoixenko afirma que, sota la seva direcció, SUEU resolgué amb èxit importants problemes econòmics: en 1995-1997, es va pagar el deute de milers de milions d'Ucraïna quant al gas natural de Rússia, Ucraïna va reprendre la cooperació internacional en la construcció de maquinària, la indústria d'oleoductes i la construcció, i l'exportació ucraïnesa de mercaderies a Rússia es va duplicar.[33] En el període 1995-1997, Timoixenko va ser considerada una de les persones més riques del món dels negocis d'Ucraïna.[27] Quan Timoixenko va fer la seva primera incursió en la política nacional, l'empresa es va convertir en un instrument de pressió política sobre ella i la seva família. La direcció de SUEU es va enfrontar a una persecució.[34] Des de 1998, Timoixenko ha estat un dels polítics més importants d'Ucraïna. Va ser retirada de la llista de "Els 100 ucraïnesos més rics" el 2006.[35][36]

Carrera política[modifica | modifica el codi]

Començaments[modifica | modifica el codi]

Iúlia Timoixenko va entrar a la política el 1996, quan va ser elegida membre de la Rada Suprema (Parlament d'Ucraïna) en la circumscripció #229, Bobrinets, óblast de Kirovohrad, aconseguint un rècord de 92.3% dels vots.[37] Al Parlament, Timoixenko es va unir a la facció Centre Constitucional.[37] Al febrer de 1997 aquest facció de centristes tenia una força de 56 legisladors[38] i, d'acord amb Ukraïnska Pravda, va recolzar les polítiques del president d'Ucraïna Leonid Kutxma.[37] A finals de novembre de 1997, el fiscal general d'Ucraïna va demanar a la Rada Suprema per aixecar la immunitat parlamentària de Timoixenko, però els diputats van votar en contra.[39] A finals de 1997, Timoixenko va demanar que les pròximes eleccions presidencials ucraïneses no se celebressin el 1999, sinó a la tardor de 1998.[39]

Timoixenko fou reelegida el 1998, vaguanyar un districte electoral a l'óblast de Kirovohrad, i també va ser la número sis a la llista del partit Hromada.[37][40][41] Es va convertir en una persona influent al parlament,[42] i va ser nomenada Presidenta de la Comissió de Pressupost de la Rada Suprema.[20][43][44][45] Després el líder del partit de Hromada Pavló Lazarenko va fugir als Estats Units el febrer de 1999 per evitar investigacions per malversació,[44] diversos membres de la facció van deixar Hromada per unir-se a altres grups parlamentaris,[46][47] entre els quals Timoixenko, que va crear la facció Unió Panucraïnesa "Pàtria" el març del 1999 en protesta contra els mètodes de Lazarenko."[44][48] Pàtria" fou registrat oficialment com a partit al setembre del 1999,[48] i va començar a atraure votants que havien votat per Ievhén Martxuk en les eleccions presidencials ucraïneses de 1999.[47] El 2000, "Pàtria" va ser a l'oposició al president Kutxma.[47]

Viceprimera ministra per al combustible i l'energia[modifica | modifica el codi]

Des de finals de desembre 1999 al gener 2001, Timooxenko va ser la viceprimera ministra per al sector dels combustibles i l'energia en el gabinet de Víktor Iúsxenko.[49] She officially left parliament on 2 March 2000.[41] Sota la seva direcció, la recaptació d'Ucraïna de la indústria de l'electricitat van augmentar en diversos milers per cent. Ella va rebutjar la pràctica de la barata al mercat de l'electricitat, i requerí els clients industrials a pagar per la seva electricitat en efectiu.[50] Ella també va acabar amb les exempcions per a moltes organitzacions[51] que estaven exemptes de pagar per l'energia. Les seves reformes van significar que el govern tingués fons suficients per pagar als funcionaris i augmentar els salaris.[52] El 2000, el govern de Timoixenko va proporcionar un fons addicional de 18 mil milions de hrívnies per a pagaments socials. La meitat d'aquesta quantitat es va recollir a causa de la retirada de fons dels plans alternatius, a la prohibició del pagament en bescanvi i la introducció de normes de competència al mercat de l'energia.[53]

El 18 d'agost de 2000, Oleksandr Timoixenko, CEO de Sistemes d'Energia Units d'Ucraïna (SEUU) i marit de Iúlia Timoixenko, va ser detingut i arrestat. Timoixenko va dir que l'arrest del seu marit era el resultat de la pressió política sobre ella.[54] El 19 de gener de 2001, el president Leonid Kutxma va ordenar Iúlia Timoixenko que deixés el seu càrrec. El llavors primer ministre Víktor Iúsxenko va acceptar en silenci el seu cessament, malgrat els seus èxits en el sector de l'energia. Els mitjans de comunicació ucraïnesos ho van qualificar com "la primera traïció de Víktor Iúsxenko".[55] Poc després del seu acomiadament, Timoixenko va prendre el lideratge del Comitè de Salvació Nacional i va esdevenir activa en les protestes del moviment Ucraïna sense Kutxma.[56] El moviment va adoptar una sèrie de partits de l'oposició, com ara el Bloc Iúlia Timoixenko, “Pàtria”, Partit Republicà Ucraïnès, Partit Republicà Conservador d'Ucraïna, Partit Republicà Ucraïnès "Assemblea", Partit Socialdemòcrata d'Ucraïna, Partit Demòcrata Cristià Ucraïnès i el Partit Patriòtic.

Campanyes contra Kutxma i eleccions el 2002[modifica | modifica el codi]

El 9 de febrer de 2001, Timoixenko va fundar el Bloc Iúlia Timoixenko (el Comitè de Salvació Nacional es va fusionar amb ell),[56] un bloc polític que va rebre el 7,2% dels vots en les eleccions al Parlament d'Ucraïna de 2002. Ha estat cap del partit polític Unió Panucraïnesa "Pàtria" des que el partit va ser organitzat el 1999.[57]

El 13 de febrer de 2001, Timoixenko va ser arrestada i acusada de falsificació de documents duaners i contraban de gas el 1997 (mentre era presidenta de Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna).[20][56][58] Els seus partidaris polítics van organitzar nombroses manifestacions de protesta prop de la Presó de Lukianivska, on va ser mantinguda en custòdia.[59] Al març de 2001, la Cort de Districte de Petxersk (Kíev) va considerar les acusacions infundades i va cancel·lar la sanció d'arrest. Segons Timoixenko, els càrrecs van ser fabricats pel règim de Kutxma, a instàncies dels oligarques amenaçats pels seus esforços per eradicar la corrupció i instituir reformes basades en el mercat. El 9 d'abril de 2003, la Cort d'Apel·lacions de Kíev va emetre una sentència que invalidava i cancel·lava els procediments en els casos penals contra Iúlia Timoixenko i Oleksandr. Tot i que Timoixenko fou absolta dels càrrecs, Moscou mantingué una ordre d'arrest contra ella si entrava a Rússia. El 2005, tots els càrrecs van ser declarats infundats i es van sobreseure.[60][61]

La causa penal va ser tancada en Ucraïna el gener de 2005 a causa de la falta de proves, i en Rússia al desembre de 2005 per causa del lapse de temps.[62] El cas es va reobrir a Ucraïna el 24 octubre 2011,[63] després de Ianukóvitx arribés al poder.

El marit de Timoixenko, Oleksandr, va passar dos anys (2002-2004) en la clandestinitat per evitar l'empresonament per càrrecs que la parella va dir que eren infundats i motivats políticament per l'anterior administració Kutxma.[64][65][66]

Un cop es van retirar els càrrecs, Timoixenko va reprendre el seu lloc entre els líders de la campanya popular contra el president Kutxma per la seva presumpta participació en l'assassinat del periodista Heorhi Gongadze. En aquesta campanya, Timoixenko es va donar a conèixer com una líder revolucionària apassionada; un exemple d'això és un programa de televisió on apareix trencant les finestres de la presó durant una de les manifestacions. En aquell moment Timoixenko volia organitzar un referèndum nacional per fer caure el President Kutxma.[67]

El nostre govern estava fent gairebé un treball subterrani sota la pressió rigorosa del president Kutxma i grups criminals oligàrquics. Tota iniciativa antiobscurantista de lluita contra la corrupció del Consell de Ministres era bloquejada, mentre que el Govern era objecte de xantatge i diferents provocacions. Diverses persones van ser detingudes només perquè els seus familiars estaven treballant per al Consell de Ministres i estaven duent a terme reformes reals que eren assassines per al sistema corrupte del poder.

—Iúlia Timoixenko, entrevista a Nezavisimaia Gazeta (25 d'octubre de 2001)[68]

L'11 d'agost de 2001, els fiscals civils i militars en Rússia va obrir una nova causa penal contra Timoixenko amb l'acusació de suborn.[69] El 27 de desembre de 2005, els fiscals russos van sobreseure aquests càrrecs. Els fiscals russos havien suspès una ordre d'arrest quan va ser nomenada primera ministra, però la van restablir després que fos cessada al setembre de 2005. Els fiscals la van suspendre de nou quan ella va venir a Moscou per ser interrogada[70] el 25 de setembre del 2005.[71] Timoixenko no va viatjar a Rússia durant els seus primers set mesos com a primera ministra (el primer Govern Timoixenko).[71]

Al gener de 2002, Timoixenko es va veure involucrada en un misteriós accident de cotxe misteriós al que va sobreviure amb ferides lleus - un episodi que alguns creuen que va ser un intent d'assassinat governamental.[72] El seu Mercedes, part d'un comboi de quatre vehicles, va col·lisionar amb un Lada a Kíev. El conductor de l'altre vehicle va patir ferides al cap i la policia va dir que les investigacions inicials suggerien que el xofer de Timoixenko havia tingut la culpa.[73]

Rol en la Revolució Taronja[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Revolució Taronja

En la tardor de 2001, tant Timoixenko com Víktor Iúsxenko va tractar de crear un ampli bloc d'oposició en contra del llavors president, Leonid Kutxma, per tal de guanyar les eleccions presidencials ucraïneses de 2004.[44]

A finals de 2002, Timoixenko, Oleksandr Moroz (Partit Socialista d'Ucraïna), Petró Simonenko (Partit Comunista d'Ucraïna) i Víktor Iúsxenko (Unió Popular la Nostra Ucraïna) va emetre una declaració conjunta sobre "el començament d'una revolució estatal a Ucraïna". En les eleccions presidencials ucraïneses de 2004, el partit comunista va sortir de l'aliança, però els altres partits es va mantenir aliats i Simonenko estava en contra d'un candidat únic de l'aliança[74] (fins al juliol del 2006).[75]

Al març de 2004, Iúlia Timoixenko va anunciar que els líders de "La nostra Ucraïna", BYuT i el Partit Socialista d'Ucraïna estaven treballant en un acord de coalició en relació amb la participació conjunta en la campanya presidencial. Timoixenko va decidir no postular-se a la presidència i donar pas a Víktor Iúsxenko. El 2 de juliol de 2004, La nostra Ucraïna i el Bloc de Iúlia Timoixenko va establir la Força del poble, una coalició que tenia com a objectiu aturar "el procés destructiu que ha esdevingut, com a resultat de les autoritats en funcions, una característica d'Ucraïna". El pacte incloïa la promesa de Víktor Iúsxenko de nomenar Timoixenko com a primera ministra si Iúsxenko guanyava les eleccions presidencials d'octubre de 2004. Timoixenko estigué fent campanya activament per Iúsxenko, viatjant i participant en manifestacions a tot el seu territori. Després de Viktor Iúsxenko hagués abandonat la campanya pel seu misteriós enverinament, Timoixenko va continuar fent campanya a favor seu.[76]

Després de la votació inicial el 31 d'octubre, dos candidats - Víktor Ianukóvitx i Víktor Iúsxenko - van procedir a una segona volta. Segons el previst d'entrada per Timoixenko, Iúsxenko va rebre el suport dels ex candidats que no van arribar a la segona volta, com Oleksandr Moroz (Partit Socialista), Anatoli Kinakh (Partit d'Industrials i Empresaris), l'exalcalde de la ciutat de Kíev Oleksandr Omeltxenko i altres.

El 6 de novembre de 2004, Timoixenko va demanar a la gent de difondre els símbols taronja (taronja era el color de la campanya de Iúsxenko). "Agafa un tros de tela de color taronja de la més barata que trobis, fes cintes i posa-les a tot arreu", va dir. "No espereu fins que els caps de campanya us en donin."

Quan les acusacions de frau van començar a estendre, l'"equip taronja" va decidir dur a terme una votació tabulació paral·lela durant el 21 de novembre 2004, van fer l'escrutini i van anunciar els resultats de forma immediata a les persones presents a la Plaça de la Independència (Maidan Nezaléjnosti) a Kíev. Timoixenko féu una crida els habitants de Kíev per reunir-se a la plaça i va demanar a la gent d'altres ciutats i pobles que vinguessin en defensa de la seva elecció. "Porteu roba d'abric, mantega de porc i pa, all i ceba i atanseu-vos a Kíev", va dir. El 22 de novembre de 2004, van esclatar protestes massives a les ciutats per tota Ucraïna: la més gran, a la Maidan Nezaléjnosti de Kíev, va atreure un nombre estimat de 500.000 participants.[77] Aquestes protestes es van fer coneguts com la Revolució Taronja. El 23 de novembre de 2004, Timoixenko va portar als participants de la protesta a l'Administració del president. Al Carrer de Bankova, la policia especial antiavalots van impedir que la processó anés més lluny, per la qual cosa la gent va aixecar Timoixenko i ella van caminar sobre els escuts de la policia a l'edifici de l'administració.

El 3 de desembre de 2004, el Tribunal Suprem d'Ucraïna va invalidar els resultats de la segona volta i va programar la repetició per al 26 de desembre de 2004. Després de la cancel·lació de la victòria oficial de Víktor Ianukóvitx, i a la segona volta de les eleccions, Víktor Iúsxenko va ser elegit president amb el 51,99% dels vots (Ianukóvitx va rebre un suport del 44,2%).[78]

Durant les protestes, els discursos de Timoixenko a Maidan van mantenir l'impuls de les protestes als carrers.[79] La seva popularitat va créixer de manera significativa, i ella va ser extraoficialment anomenada la "Joana d'Arc ucraïnesa", la "princesa taronja",[80][81] i la "princesa de la Revolució Taronja".[82] Altres sobrenoms addicionals inclouen "deessa de la Revolució", la "Princesa Leia de la política ucraïnesa", i "una Joana d'Arc eslava".[81]

Després de la Revolució Taronja. Primer mandat com a primera ministra[modifica | modifica el codi]

Iúlia Timoixenko al Parlament, 4 febrer 2005

El 24 de gener de 2005, Timoixenko va ser nomenada primera ministra interina d'Ucraïna sota la presidència de Iúsxenko. El 4 de febrer, el nomenament de primera ministra de Timoixenko va ser ratificat pel Parlament amb una majoria aclaparadora de 373 vots (es requerien 226 per a l'aprovació).[14][83] El Gabinet Timoixenko no tenien cap altre membre del partit de Timoixenko lleva de la mateixa Timoixenko i Oleksandr Turtxínov, que va ser nomenat Cap de Servei de Seguretat d'Ucraïna.[84][85]

Aspectes més destacats de la primera legislatura de Timoixenko com a primera ministra

El 2005, com a primera mMinistra d'Ucraïna, Timoixenko va celebrar una licitació pública per a la privatització de Krivorijstal, com a resultat de la qual l'empresa es va vendre per 24200000000 de hrívnies (el preu de sortida va ser de 10 mil milions de hrívnies). Alhora, les zones econòmiques especials, que eren els "forats negres" per robar diners, van ser eliminats, i els pagaments de manutenció després del naixement d'un nen es van multiplicar per deu. Actualment hi ha un marcat augment en la taxa de natalitat a Ucraïna.

—Web oficial de Iúlia Timoixenko[86]

El 28 de juliol, la revista Forbes va qualificar Timoixenko en la tercera dona més poderosa del món, només per darrere de Condoleezza Rice i Wu Yi.[19] No obstant això, en la llista de la revista publicada l'1 de setembre de 2006, el nom de Timoixenko no es trobava entre els 100 primers.[87]

No obstant això, el 8 de setembre, després de la renúncia de diversos funcionaris d'alt rang, entre ells el cap del Consell de Defensa i Seguretat Petró Poroixenko[88] i el viceprimer ministre Mikola Tomenko,[89] El govern de Iúlia Timoixenko va ser cessat pel president Víktor Iúsxenko[89][90] durant un discurs televisat en directe a la nació.[91] Iúsxenko va arribar a criticar la seva feina com a cap del Gabinet en suggerir que havia donat lloc a una desacceleració econòmica i a conflictes polítics dins de la coalició governant.[92] Va afirmar que Timoixenko estava servint els interessos d'algunes empreses, i la decisió del govern de tornar a privatitzar la planta de ferroaliatges de Nikopol (abans propietat del gendre de Leonid Kutxma, Viktor Pintxuk), "era la gota que feia vessar el got" i que li va fer cessar el govern.[93] El 13 de setembre de 2005, Iúsxenko va acusar Timoixenko de traïció a les idees de la "Revolució Taronja". En la seva entrevista per a l'agència Associated Press, va dir que durant el temps de la seva presidència a SEUU, Timoixenko va acumular un deute de 8 milions de hrívnies, i que ella havia usat la seva autoritat com a primer ministre per cancel·lar aquest deute. Timoixenko ha declarat en repetides ocasions que la quantitat esmentada no era un deute, sinó les multes imposades per la Inspecció Tributària en el període 1997-1998, i que tots els casos relacionats amb SEEU s'havien tancat abans que ella esdevingués primera inistra.[94]

Timoixenko va culpar el cercle més proper de Iúsxenko d'haver estat maquinant contra ella i soscavar les activitats del seu Gabinet. També va criticar Iúsxenko, dient a la BBC que havia "gairebé arruïnat la nostra unitat, el nostre futur, el futur del país", i que l'acció del president era absolutament il·lògica.[95]

En aquest moment, Timoixenko va contemplar un ràpid creixement dels seus índexs d'aprovació, mentre que els índexs d'aprovació del president Iúsxenko van baixar.[96] Aquesta tendència va ser posteriorment demostrat pels resultats de les eleccions parlamentàries el 2006, quan per primera vegada el BIuT va superar el partit "La nostra Ucraïna", aconseguint 129 escons davant 81, respectivament. Durant les eleccions parlamentàries anteriors de 2002, el BIuT tenia només 22 diputats al parlament, mentre que "La nostra Ucraïna" en tenia 112.

La tasca de Iúlia Timoixenko com a primera ministra en 2005 va ser complicat a causa dels conflictes interns en l'equip "taronja".[97] Segons Timoixenko, el president Iúsxenko i Petro Poroixenko estaven tractant de convertir el Consell de Seguretat i Defensa Nacional en un "segon Consell de Ministres".[97]

Timoixenko va ser succeïda com a primera ministra per Iuri Iekhanúrov.[90]

Oposició (2005-2007) i 2006 eleccions parlamentàries[modifica | modifica el codi]

Poc després del cessament de Timoixenko al setembre de 2005, l'Oficina del fiscal general de la Federació Russa va desestimar tots els càrrecs en contra seu. El 18 de novembre de 2005, el Tribunal Suprem d'Ucraïna va emetre una sentència que invalidava totes les causes penals contra Iúlia Timoixenko i la seva família.

Després de la seva destutició, Timoixenko va començar a recórrer el país en un intent per guanyar les eleccions al Parlament d'Ucraïna de 2006 com a líder del seu Bloc.[nb 1] Timoixenko aviat va anunciar que volia tornar al càrrec de primer ministre.[98] Ho va fer per formar un equip fort que va començar una lluita política en dos fronts - les campanyes de Víktor Ianukóvitx i de Víktor Iúsxenko.

Amb el Bloc ve en segon lloc en les eleccions, i havent aconseguit 129 escons, molts van especular que podria formar una coalició amb el partit La nostra Ucraïna de Iúsxenko i el Partit Socialista d'Ucraïna (SPU) per evitar que el Partit de les Regions arribés al poder.[99] Timoixenko va tornar a reiterar la seva postura pel que fa a convertir-se en primera ministra.[99] No obstant això, les negociacions amb La nostra Ucraïna i l'SPU van haver de fer front a moltes dificultats ja que els diferents blocs es barallaven pels càrrecs i es comprometien en contranegociacions amb altres grups.[100]

El dimecres 21 de juny de 2006, els mitjans de comunicació ucraïnesos van informar que les parts finalment havien assolit un acord de coalició, que semblava haver acabat amb gairebé tres mesos d'incertesa política.[101][102]

S'esperava la nominació i confirmació de Timoixenko com a nova primera ministra fos senzilla. No obstant això, la intriga política que va tenir lloc va trencar el pla. Els socis del BIuT, "La nostra Ucraïna" i el Partit Socialista d'Ucraïna (SPU), no van poder arribar a un acord sobre la distribució de poders, per tant la creació de la Coalició de Força Democràtica va quedar en suspens. Iúsxenko i els oligarques del seu cercle més proper estaven tractant d'impedir que Timoixenko tornés a exercir el càrrec de primera ministra. El seu nomenament va ser condicionat per l'elecció del seu rival d'antuvi Petró Poroixenko de La Nostra Ucraïna a la posició de president del parlament. Oleksandr Moroz, president del Partit Socialista d'Ucraïna, també va expressar el seu interès a convertir-se en president. Timoixenko va dir que ella votaria a qualsevol president de la coalició.[103] Als pocs dies de la signatura de l'acord de coalició, es va fer evident que els membres de la coalició desconfiaven uns dels altres,[103] ja que consideraven que era una desviació dels procediments parlamentaris el fet de celebrar una votació simultània de Poroixenko com a President de la Rada i Timoixenko com a primera ministra.[104][105]

El Partit de les Regions va anunciar un ultimàtum a la coalició on exigia ​​que es respectessin els procediments parlamentaris,i demanava que la pertinença a les comissions parlamentàries s'assignés en proporció a llocs ocupats per cada fracció, a més d'exigir la presidència d'algunes comissions parlamentàries, i les governacions de les subdivisions administratives que havia guanyat el Partit de les Regions.[106][107] El Partit de les Regions es va queixar que l'acord de coalició el privava a ell i als comunistes de tota representació en el poder executiu i de la presidència de les comissions parlamentàries, mentre que en els consells regionals locals guanyats pel Partit de les Regions, els partits de la coalició els bloquejaven igulament de tots els comitès.[106]

Els membres de la Partit de les Regions van bloquejar el parlament des del dijous 29 de juny[108] fins al dijous 6 de juliol.[109]

Després de llargues negociacions, l'SPU sobte es va retirar de la coalició i es va unir a l'aliança amb el Partit de les Regions i el Partit Comunista d'Ucraïna. Oleksandr Moroz va assegurar que l'equip de Víktor Iúsxenko estava duent a terme negociacions secretes amb el Partit de les Regions. Segons aquest acord, Víktor Ianukóvitx, se suposava que s'havia de convertir en President de la Rada, mentre Iuri Iekhanúrov mantindria la cartera de primer ministre. Aquestes negociacions es van dur a terme pel propi Iekhanúrov a petició de Iúsxenko. Més tard, Iekhanúrov va admetre aquest fet en la seva entrevista amb el lloc web "Ukraïnska Pravda".

Per desgràcia, ara s'ha creat una coalició diferent. Però no durarà molt de temps - per diverses raons. En primer lloc, per unir coses incompatibles - Comunisme i clans duplicats-tenyits - en un sol equip. Una coalició de comunistes, socialistes i mafiosos no durarà molt de temps, perquè aquest país detectarà la manca de sinceritat i l'absència total de qualsevol cosa estratègica. Sé amb certesa que el nostre equip no permetrà que Ucraïna sigui violada amb tanta facilitat.

—Iúlia Timoixenko a ICTV (7 de juliol de 2006)[110]

Després de la nominació sorpresa Oleksandr Moroz, del Partit Socialista d'Ucraïna com a President de la Rada i la seva posterior elecció a última hora del 6 de juliol amb el suport del Partit de les Regions, la "coalició taronja" es va ensorrar. (Poroixenko havia retirat la seva candidatura i va instar Moroz a fer el mateix el 7 de juliol.)[103][111][112] Després de la creació d'una gran coalició de majoria, encapçalada per l'exprimer ministre Víktor Ianukóvitx i formada pel Partit de les Regions, el Partit Socialista d'Ucraïna i el Partit Comunista d'Ucraïna, Ianukóvitx es va convertir en primer ministre, i les altre dues parts van quedar excloses.[113][114] El 3 d'agost de 2006, Timoixenko es va negar a signar la declaració "Universal d'Unitat Nacional", iniciada pel president Iúsxenko. El document, signat per Iúsxenko, Ianukóvitx i els líders dels partits Socialista i Comunista, segellava el nomenament de Ianukóvitx com a primer ministre. Timoixenko el va titllar com "l'acte de traïció". Al setembre de 2006, Timoixenko va anunciar que la seva força política estaria a l'oposició al nou govern.[110] La Nostra Ucraïna es va estancar fins al 4 d'octubre de 2006, quan també es va unir a l'oposició.[115] El 12 de gener de 2007, un vot del BIuT al parlament va anul·lar el veto presidencial de la llei "Sobre el Consell de Ministres" que era avantatjosa per al president. (A canvi, el BIuT va votar a favor de lleis "Sobre el mandat imperatiu" i "Sobre l'oposició"). Aquest vot va ser una de les moltes mesures adoptades per BIuT per arruïnar una fràgil aliança entre el president Iúsxenko i el primer ministre Ianukóvitx.[nb 2][116]

Al març de 2007, Iúlia Timoixenko, va viatjar als Estats Units, on va sostenir reunions d'alt nivell amb el vicepresident Dick Cheney, la secretària d'Estat Condoleezza Rice i Stephen Hadley, l'Assessor de Seguretat Nacional durant la presidència de George W. Bush.[nb 3] El 31 de març de 2007, Timoixenko va iniciar una "Maidan de 100 mil persones", destinada a instar el president a convocar eleccions parlamentàries anticipades.[nb 4]

El 4 d'abril de 2007, el president Iúsxenko va emetre un decret "Sobre la terminació anticipada dels deures de la Rada Suprema", com a reacció a la violació de la Constitució pel Partit de les Regions, que havia començat arrossegant diputats individuals en la "coalició de govern" (això és il·legal, atès que les coalicions han d'estar formades per faccions i no per diputats individualment considerats). D'aquesta manera, el Partit de les Regions tractava d'aconseguir una majoria constitucional de 300 vots que li permetrien al primer ministre Ianukóvitx d'anul·lar el veto del president i d'obtenir el control del procés legislatiu. El Partit de les Regions no va obeir aquest edicte. Per tal de dissoldre la Rada Suprema, Iúlia Timoixenko i els seus partidaris al Parlament (168 diputats de BIuT i faccions "La nostra Ucraïna") van renunciar a les seves faccions parlamentàries des del 2 de juny de 2007. Aquest pas invalidava la convocatòria de la Rada Suprema i aclaria el camí per a unes eleccions, que van tenir lloc el 30 de setembre del 2007.

Eleccions parlamentàries del 2007[modifica | modifica el codi]

Iúlia Timoixenko i Vladímir Putin (19 de març de 2005), en novembre de 2009 Putin va declarar que es trobava còmode a l'hora de treballar amb Timoixenko i també va elogiar les seves opcions polítiques.[119][120]

Arran de la votació a les eleccions legislatives del 2007, celebrada el 30 de setembre de 2007, els partits de la Revolució Taronja van dir que havien aconseguit els vots suficients per formar una coalició de govern. El 3 d'octubre de 2007, una xifra gairebé final va donar l'aliança de Timoixenko i el president Iúsxenko un lleuger avantatge sobre el partit rival del primer ministre Ianukóvitx, gràcies en part a una campanya vigorosa del BIuT a l'est industrial, un bastió del Partit de les Regions.[121] Tanmateix, Ianukóvitx, el partit del qual va obtenir el major nombre de vots, també es va adjudicar la victòria,[122] un dels seus aliats de la coalició, el Partit Socialista d'Ucraïna, no va poder aconseguir els vots suficients per retenir els escons al Parlament.

El 15 d'octubre de 2007, el Bloc la Nostra Ucraïna-Autodefensa Popular i el Bloc Iúlia Timoixenko van acordar formar una coalició majoritària en el nou parlament de la sisena legislatura.[123] El 29 de novembre, es va signar una coalició entre el Bloc Iúlia Timoixenko i el Bloc la Nostra Ucraïna-Autodefensa Popular, que es va associar amb el president Iúsxenko. Ambdues parts estaven afiliades a la Revolució Taronja. L'11 de desembre de 2007, la Coalició va fracassar en el seu intent de nomenar primer ministre Timoixenko, per manca d'un vot (225 diputats van recolzar la seva candidatura). El 12 de desembre de 2007, els mitjans de comunicació van informar sobre el possible intent d'assassinat de Iúlia Timoixenko. El BIuT i Timoixenko van dir que era una intimidació. El 18 de desembre, Timoixenko va ser triada una vegada més com a primera ministra (amb el suport de 226 diputats, el nombre mínim necessari per ser investida), al capdavant del segon Govern Timoixenko.[124]

Primera ministra 2007-2010, i crisi política del 2008[modifica | modifica el codi]

L'11 de juliol de 2008, Partit de les Regions va tractar de plantejar una moció de censura al govern de Timoixenko al parlament, però no va poder reunir els vots suficients.[125]

La coalició del Bloc Timoixenko (BIuT) i del Bloc la Nostra Ucraïna-Autodefensa Popular de Iúsxenko (BNU-AP) va ser posada en risc a causa de les diferents opinions en relació amb el curs de la Guerra a Ossètia del Sud (2008) entre Geòrgia i Rússia. Iúlia Timoixenko es va mostrar en desacord amb la condemna de Iúsxenko de Rússia i prefereix mantenir-se neutral en el tema. L'oficina de Iúsxenko la va acusar de prendre una posició més suau per tal d'obtenir el suport de Rússia a les pròximes eleccions de 2010. Andriy Kyslynskyi, subcap de la Presidència, va ser tan lluny com per acusar-la de "alta traïció".[126]

Tymoshenko on Russia-Georgia war

"Ens solidaritzem amb els dirigents elegits democràticament de Geòrgia. La sobirania i la integritat territorial de Geòrgia han de ser respectades

—Roda de premsa de Iúlia Timoixenko el 13 d'agost 2008[127]

Segons el BIuT, Víktor Baloha (Cap de Gabinet de la Secretaria de la Presidència) va criticar la primera ministra a cada pas, acusant-la de tot, des de no ser prou religiosa a danyar l'economia i conspirar per matar-lo, i l'acusació de 'traïció "sobre Geòrgia era simplement un dels últims i més perniciosos atacs dirigits contra la primera ministra.[128][129][130][131][132][133]

El President dels Estats Units George W. Bush i la Primera Ministra d'Ucraïna, Iúlia Timoixenko, Kíev, abril 1, 2008

Després que el Bloc de Iúlia Timoixenko votés al costat del Partit Comunista d'Ucraïna i el Partit de les Regions per aprovar la legislació que facilitava el procediment de judici polític per als futurs presidents[134] i limitar el poder del president alhora que augmenta els poders del primer ministre, el bloc del president Iúsxenko es va retirar de la coalició i Iúsxenko va prometre vetar la legislació[135][136] i van amenaçar amb convocar eleccions si no es formava aviat una nova coalició. Això va donar lloc a la crisi política d'Ucraïna de 2008, que va culminar amb la convocatòria, per part de Iúsxenko, de noves eleccions parlamentàries el 8 octubre del 2008.[137][138]

Timoixenko s'oposà ferotgement a les eleccions anticipades, afirmant que "cap polític llançaria a Ucraïna a eleccions anticipades en aquest moment important, però, si Iúsxenko i Ianukóvitx - que són ideòlegs d'eleccions anticipades - llancen el país a eleccions anticipades, a continuació, assumiran la responsabilitat de totes les conseqüències de la crisi financera mundial a Ucraïna".[139] Al principi, les eleccions s'havien de celebrar el 7 desembre de 2008,[140][141] però finalment es va posposar sine die.[142][143][144] Timoixenko no tenia intenció de dimitir[145] fins que es formés una nova coalició.[146]

A principis de desembre de 2008, hi va haver negociacions entre el BIuT i el Partit de les Regions per formar una coalició,[147] però després que Volodímir Litvín fos elegit President de la Rada Suprema (parlament d'Ucraïna) el 9 de desembre del 2008, va anunciar la creació d'una coalició entre el seu Bloc Litvín, el Bloc Iúlia Timoixenko i el Bloc la Nostra Ucraïna-Autodefensa Popular.[148] Després de diverses negociacions,[149][150] les tres parts van signar oficialment l'acord de coalició el 16 de desembre.[151] No se sabia si aquesta coalició aturaria les eleccions anticipades,[152][153][154] to i que el president Volodímir Lytvyn preveia que la legislatura de la Rada Suprema es perllongaria fins al 2012.[155]

El 5 de febrer de 2009, els opositors de Timoixenko al parlament tractaren, un cop més, de fer caure el seu govern, però de nou el vot de censura va fracassar.[156] L'endemà, el president Iúsxenko va criticar fortament Timoixenko i les polítiques econòmiques del seu govern.[157] Timoixenko el va acusar de difondre "una barreja de mentides, pànic i histèria.".[157]

Una gran part del segon mandat de Timoixenko com a primera ministra va coincidir en el temps amb la crisi financera mundial del 2008, que exigia, al seu govern, respondre als nombrosos reptes que podrien haver portat al col·lapse econòmic del país.[nb 5]

El govern de Timoixenko va llançar una campanya contra la corrupció i la va identificar com una de les seves prioritats.[86]

Crisi del gas entre Ucraïna i Rússia (2009)[modifica | modifica el codi]

Les condicions que van dur a la crisi del gas entre Ucraïna i Rússia es van gestar el 2006, sota el govern de Viktor Ianukóvitx, quan Ucraïna va començar a comprar gas rus a través d'un intermediari, RosUkrEnergo, registrat como a suís (el cinquanta per cent de les accions de RosUkrEnergo eren propietat de la companyia estatal russa "Gazprom", amb un 45 per cent i un 5 per cent propietat dels empresaris ucraïnesos Dmitro Firtaix i Ivan Fursin, respectivament). Algunes fonts indiquen que el notori cap criminal Serguí Shnaider (àlies de Semion Moguilévitx, associat amb Dmitro Firtaix) també posseïa accions accions de la companyia.[158][159]

Quan Timoixenko va reprendre les seves funcions de primera ministra el 2007, va iniciar una relació directa entre Ucraïna i Rússia en relació amb el comerç de gas. Un Memoràndum del 2 d'octubre 2008 signat per Timoixenko i Vladimir Putin estipulava la liquidació dels intermediaris en operacions de gas entre els dos països i va delinear les condicions detallades de contractes futurs del gas. El conflicte del gas del 2009 va esclatar a causa de dos factors: la falta d'un contracte de gas per al 2009 i un deute de 2400 milions de dòlars que Ucraïna encara havia de pagar pel gas rebut en 2008.[160] La primera ministre Timoixenko va dir que era l'empresa "RosUkrEnergo" la responsable del deute, i no pas l'estat d'Ucraïna. Va fer una crida a posar fi a la corrupció en l'àrea de comerç de gas i a l'establiment de contractes directes amb la Federació Russa.[161]

"RosUkrEnergo", amb l'ajuda dels seus vincles amb el govern de Iúsxenko, va aconseguir desbaratar la signatura d'un contracte de gas prevista per al 31 de desembre del 2008. Oleksi Miller, cap de "Gazprom", va declarar que la distribuïdora "RosUkrEnergo" va trencar les converses entre "Gazprom" i "Naftogaz Ukraïni": "Sí, efectivament, a finals de desembre de 2008, els primers ministres de Rússia i Ucraïna van arribar a un acord, i les nostres empreses estaven a punt per segellar l'acord per 235 dòlars USA per 1.000 metres cúbics de gas natural, amb la condició que totes les operacions d'exportació d'Ucraïna estarien fetes bilateralment. RosUkrEnergo va suggerir llavors de comprar gas a un preu de 285 dòlars". El 31 de desembre de 2008, el president Viktor Iúsxenko va donar a Oleh Dubina, cap de "Naftogaz Ukraïni", una ordre directa d'aturar les converses i no va signar l'acord. La decisió presa pel president d'Ucraïna va provocar la crisi.[162][163]

El 14 de gener de 2009, la primera ministra Timoixenko va afirmar que "les negociacions sobre el preu del gas de 235 dòlars i el preu de trànsit d'1.7 - 1.8 dòlars, que es van iniciar el 2 d'octubre i amb èxit han avançat des de llavors, s'han trencat perquè, per desgràcia, els polítics ucraïnesos estaven tractant de mantenir "RosUkrEnergo" en els negocis com a intermediari a l'ombra ... Les negociacions entre els dos primers ministres i més tard entre "Gazprom" i "Naftogaz Ukraïni" van ser arruïnades pels grups polítics ucraïnesos, que han aconseguit i estan planejant d'obtenir beneficis corruptes de "RosUkrEnergo". "El 17 de gener de 2009, el president de Rússia, Dmitri Medvédev va dir: "Crec que els nostres socis ucraïnesos i nosaltres podem comerciar el gas sense intermediaris, sobretot sense intermediaris amb dubtosa reputació. El problema és que alguns dels participants de les negociacions van insistir en mantenir l'intermediari, fent referència a les instruccions donades des de més amunt."[164]

L'1 de gener de 2009, a les 10 del matí, "Gazprom" va aturar completament el subministrament de gas a Ucraïna.[165] El 4 de gener, el monopolista rus va oferir vendre gas a Ucraïna per 450 dòlars per 1.000 metres cúbics (menys una tarifa per al trànsit de gas a través d'Ucraïna), que es defineix com un preu estàndard per als països d'Europa de l'Est. El 8 de gener de 2009, el primer ministre de Rússia, Vladímir Putin, va dir que Ucraïna hauria de pagar 470 dòlars per 1000 metres cúbics de gas natural.

Entre l'1 de gener i el 18, els països d'Europa central i oriental van rebre significativament menys gas. Estacions de calor i d'energia d'Ucraïna estaven treballant a la seva màxima capacitat. A causa de les temperatures sota zero, la totalitat dels sectors de l'habitatge i els serveis públics es trobaven a la vora del col·lapse. El 14 de gener, la Comissió Europea i la Presidència txeca de la Unió Europea van demanar la renovació immediata del subministrament de gas en tota la seva capacitat o altrament la reputació de Rússia i Ucraïna com a socis fiables UE es veuria seriosament malmesa. El 18 de gener de 2009, després de cinc llarges converses que van durar tot el dia, els primers ministres Putin i Timoixenko van arribar a un acord sobre la renovació del subministrament de gas a Ucraïna i altres països de la UE. Les parts van convenir el següent: retornar a negocacions contracutals directes "Gazprom " i "Naftogaz Ukraïni", l'eliminació dels intermediaris no transparents, la introducció de preus basat en la fórmula d'Ucraïna (que també treballa per a altres països d'Europa de l'Est), i el canvi a una tarifa de trànsit de 2.7 dòlars, que és a prop del preu mitjà a Europa. D'acord amb el nou contracte de gas, el 2009 Ucraïna va pagar un preu mitjà de 232,98 dòlars per cada 1000 metres cúbics,[166] mentre que altres consumidors europeus estaven pagant més de 500 dòlars per 1.000 metres cúbics.[167]

Eleccions presidencials del 2010[modifica | modifica el codi]

Timoixenko fou candidata a les eleccions presidencials ucraïneses de 2010,[168] però va perdre aquesta elecció amb Víktor Ianukóvitx (Timoixenko va rebre el 45,47% dels vots en la segona i última ronda<).[169][170]

Leonid Kutxma havia declarat en una conversa amb l'ambaixador dels Estats Units a Ucraïna John F. Tefft, en un document datat el 2 febrer 2010 i descobert durant la filtració de documents diplomàtics dels Estats Units, que l'elecció dels votants entre Ianukóvitx i Iúlia Timoixenko en la segona volta de les eleccions presidencials de 2010 era una opció entre "dolent i molt dolent" i per comptes d'això va elogiar (el candidat eliminat en la primera ronda de les eleccions) Arseni Iatseniuk.[171]

El 2009, les relacions entre Timoixenko i el president Iúsxenko,[172][173][174][175] el Secretariat del President d'Ucraïna[176] i l'opositor Partit de les Regions romanien hostils.[177] Segons Timoixenko, el seu conflicte amb el President era una competència política i no un antagonisme ideològic, i va destacar a principis de febrer de 2009 que "la lluita electoral per a les pròximes eleccions presidencials ha començat de forma virtual."[178][179][180]

"Es tracta d'una competició durant la crisi econòmica; [algunes persones] prefereixen recollir beneficis polítics d'aquests problemes en lloc de resoldre'ls junts", va dir Timoixenko en una entrevista amb el diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung el febrer de 2009.[181] Més tard, en una entrevista amb el diari francès Le Monde, la primera ministra va dir que "el president la tracta com una rival en la pugna per a l'elecció presidencial." Així mateix, va afegir que la crisi econòmica alimentava la inestabilitat política abans esmentadas. Timoixenko llavors va fer una crida a eleccions presidencials anticipades.[182]

Després de ser considerada durant molt temps com una possible candidata a la presidència d'Ucraïna a les eleccions de 2010,[183][184] Timoixenko va anunciar que, efectivament, podria competir en la pròxima elecció presidencial en un comunicat transmès en directe per la televisió nacional el 7 de juny de 2009.[168][185] Timoixenko també va declarar que si perdia les eleccions presidencials no impugnaria els resultats.[186][187] El 12 de setembre de 2009 va començar a la Maidan Nezaléjnosti de Kíev una gira en suport de la candidatura de Timoixenko, anomenada "Amb Ucraïna al cor". Diversos cantants i bandes populars ucraïneses van participar en la gira.[188][189][190]

El 24 d'octubre de 2009, els delegats de la Unió Panucraïnesa "Pàtria" ("Batkivsxina") van recolzar formalment i per unanimitat Iúlia Timoixenko com la seva candidata per a les pròximes eleccions presidencials.[191][192] El congrés va tenir lloc a la Plaça de la Independència de Kíev. El 31 d'octubre de 2009, la Comissió Electoral Central va registrar Timoixenko com a candidat a l'elecció presidencial del 2010.

La candidatura de Timoixenko també va ser recolzada per prominents polítics ucraïnesos com ara Borís Tarasiuk, Iuri Lutsenko, l'expresident Leonid Kravtxuk,[193] la Unió Democristiana,[194] el Partit Europeu d'Ucraïna[195] i altres.[196] Els analistes van suggerir que Timoixenko era la candidat preferit del govern rus en l'elecció. El 3 de desembre de 2009, el primer ministre rus Vladímir Putin ho va negar. Putin va dir que estava cooperant amb Timoixenko com a primera ministra d'Ucraïna, però que no l'estava recolzant en l'elecció.[197]

Així que Iúsxenko i Ianukóvitx apareixen a la tribuna, s'espera el fracàs. I com oblidar el partit entre Ucraïna i Grècia, quan el nostre equip va perdre el passaport a Sud-àfrica. Per què? Doncs perquè dos polítics "afortunats" van arribar al partit decisiu i transferir la seva aura afortunada a tota l'equip ucraïnès.

—Bloc personal de Iúlia Timoixenko (7 desembre 2009)[198]

S'esperava que la campanya de Timoixenko tingués un cost d'entre 100 a 150 milions de dòlars.[199]

Timoixenko esperava eleccions parlamentàries anticipades, després de les eleccions presidencials de 2010, si Ianukóvitx guanyava la votació, però de fet ella estava en contra d'això.[200]

L'1 de desembre de 2009, Timoixenko va instar "a les forces nacionals democràtiques" a unir-se al voltant del candidat que obtingués el major nombre de vots en la primera volta de les eleccions presidencials. "Si no som capaços d'enfortir els nostres esforços i unir tot el camp nacional-patriòtic i democràtic d'Ucraïna ... serem molt més febles que els que volen venjança."[201] El 5 de desembre de 2009, va declarar que aniria a l'oposició si perdia les eleccions presidencials. Ella també es va queixar de les falles en la legislació electoral, i va expressar la seva certesa que els seus opositors estaven intentant cometre frau electoral.[202]

Iúlia Timoixenko (Primera ronda) - percentatge del total nacional de vots (25%)
Iúlia Timoixenko (Segona ronda) - percentatge del total nacional de vots (45%)

A la primera volta de l'elecció presidencial el 17 de gener de 2010, Timoixenko va obtenir el segon lloc amb el 25% dels vots, i Ianukóvitx va obtenir el primer lloc amb el 35%. Ambdós van passar a una segona volta.

El 3 de febrer de 2010, dos dies abans de la segona volta, els diputats del Partit de les Regions, el Partit Comunista d'Ucraïna, el Bloc la Nostra Ucraïna-Autodefensa Popular i parlamentaris independents van esmenar la Llei d'elecció de president, la qual cosa la composició i el funcionament de les comissions electorals. El BIuT va advertir que aquestes esmenes crearien oportunitats per al frau massiu de les eleccions. Iúlia Timoixenko va demanar al president Iúsxenko de vetar la llei. Hanne Severinsen, ex relatora del Comitè de Seguiment PACE a Ucraïna, també va instar el president de vetar la llei. La declaració de Severinsen deia: "Per desgràcia, el Partit de les Regions, com el 2004, està tractant de crear les condicions per al frau electoral."[203]

Malgrat aquestes peticions, el president Iúsxenko va signar la llei esmenada. Aquesta acció va generar una gran crítica internacional del Consell d'Europa i dels membres de la Comissió del Congrés dels Estats Units sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa.[204][205] El Comitè d'Electors d'Ucraïna va declarar que les esmenes a la Llei d'Elecció del President "contenien les majors amenaces per al desenvolupament democràtic de la segona volta."[206]

Timoixenko no va rebre l'aprovació dels altres candidats que no havien passat la primera ronda de votació.[207] A la segona volta celebrada el 7 febrer del 2010,[208][169] Ianukóvitx va ser elegit president d'Ucraïna. Segons la Comissió Electoral Central, va rebre el 48,95% dels vots; Timoixenko va rebre el 45,47% dels vots.[170] Iúlia Timoixenko va guanyar 17 dels 27 districtes electorals en les regions occidental, central i nord d'Ucraïna i de Kíev.

Membres del Bloc Iúlia Timoixenko van afirmar immediatament que s'havia produït un frau a gran escala en la segona volta electoral.[209][210][211] No obstant això, Timoixenko no va emetre una declaració sobre l'elecció[212][213] fins que una emissió televisada en viu el 13 de febrer de 2010, en què deia que impugnaria el resultat electoral en els tribunals. Timoixenko va al·legar frau generalitzat[214] (segons Timoixenko, un milió de vots eren nuls) i va dir que Ianukóvitx no seria elegit legítimament. "Passi el que passi en el futur, mai es convertirà en el president legítimament electe d'Ucraïna." Timoixenko no va cridar a protestar al carrer la gent, i va declarar que "no toleraria la confrontació civil".[215][216][217]

El 10 de febrer de 2010, Ianukóvitx va instar Timoixenko a abandonar les seves protestes i dimitir com a primera ministra.[213] Ianukóvitx va dir que volia formar una nova coalició, i que podria tractar tractar de convocar eleccions anticipades.[217] El 12 de febrer, Ianukóvitx va declarar que no descartava converses amb Timoixenko si aquesta li volida demanar disculpes públicament per les acusacions que havia fet durant la seva campanya electoral.[218] El govern de Timoixenko no volia plegar voluntàriament.[219]

El 17 de febrer de 2010, el Tribunal Superior Administratiu d'Ucraïna va suspendre els resultats de l'elecció per l'apel·lació de Timoixenko.[220] El tribunal va suspendre la decisió de la Comissió Electoral Central d'Ucraïna que anunciava que Víktor Ianukóvitx havia guanyat les eleccions.[221][222] Timoixenko va retirar la seva l'apel·lació el 20 de febrer de 2010, després que el Tribunal Superior Administratiu de Kíev va rebutjar la seva petició d'examinar els documents dels districtes electorals a Crimea i d'interrogar els funcionaris electorals i els de les forces de seguretat.[223] Segons Timoixenko, "Ha quedat clar que el tribunal no està per la feina d'establir la veritat, i, per desgràcia, el tribunal està tan esbiaixat com la Comissió Electoral Central, que inclou una majoria política de Ianukóvitx."[224] Timoixenko també va declarar: "Almenys hi va haver manipulació de vots utilitzant els principals mètodes de falsificació, i crec que per a la història aquesta demanda, amb tota la documentacióm romandrà al Tribunal Administratiu Superior d'Ucraïna, i tard o d'hora, una fiscalia honesta i un tribunal honest avaluaran que Ianukóvitx no va ser triat president d'Ucraïna, i que la voluntat del poble havia estat falsejada".[224][225]

El 22 de febrer de 2010, Timoixenko va anunciar en un discurs televisat que creia que l'elecció presidencial s'havia manipulatt i que no reconeixia els seus resultats. "Igual que milions d'ucraïnesos, declaro: Ianukóvitx no és el nostre president", va dir. Va fer una crida als grups parlamentaris democràtics a no buscar "càrrecs polítics" en el Partit de les Regions (la qual cosa significa evitar les negociacions amb el Partit de les Regions en relació amb la nova coalició) i a "deixar de discutir i crear un equip unit, que no deixaria que una dictadura antiucraïnesa usurpés el poder ".

A l'oposició després de les eleccions presidencials del 2010[modifica | modifica el codi]

Les falsificacions decidiren les eleccions, no tu. Com milions d'ucraïnesos, afirmo que Ianukóvitx no és el nostre president.

—Discurs televisat de la primera ministra Timoixenko (22 de febrer de 2010)[226]

Durant un discurs televisat a nivell nacional el 22 de febrer, Timoixenko va dir que el president electe d'Ucraïna Víktor Ianukóvitx i "equip de Ianukóvitx" (es referia a ells en el discurs com "l'oligarquia"):"Ells necessiten mà d'obra barata, persones pobres i marginades que poden ser obligades a treballar en les seves fàbriques per quatre xavos. També necessiten les riqueses d'Ucraïna, que han estat robant durant els últims 18 anys." Durant el discurs, també va acusar el president sortint, Víktor Iúsxenko d '"obrir la porta a un massiu i flagrant frau electoral", dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials de gener 2010, amb la modificació de la llei electoral.[226][227] Durant una reunió del Gabinet de Ministres celebrada el 24 de febrer, Timoixenko va dir: "El moment de la veritat ha arribat: La decisió de si s'ha de fer costat a Ianukóvitx o no mostrarà qui valora la preservació de la independència d'Ucraïna i l'auto-identitat i qui no".[227] Timoixenko i el seu partit, Bloc Iúlia Timoixenko, van boicotejar la cerimònia d'investidura del president Ianukóvitx, el 25 de febrer de 2010.[228]

Timoixenko reunida amb la Secretària d'Estat dels Estats Units Hillary Clinton (Kíev 2 de juliol 2010)

Si el segon Govern Timoixenko no es podia mantenir, Timoixenko va declarar el 22 de febrer de 2010 que marxaria a l'oposició.[226] El 3 de de març de 2010, el Parlament d'Ucraïna va aprovar una moció de censura contra el segon Govern Timoixenko en la qual el gabinet fou cessat: la moció es va aprovar amb 243 vots a favor, d'un total de 450 diputats[229] (incloent 7 legisladors del Bloc Iúlia Timoixenko).[230] (La primera ministra Timoixenko havia exigit aquesta votació l'1 de de març de 2010.)[231] El 2 de de març de 2010, la coalició ja havia perdut la majoria parlamentària.[232] Abans de la votació el 3 de de març, la primera ministra Timoixenko vegada va declarar: "Si la destitució del govern s'aprova avui, en aquest mateix moment el nostre govern deixarà el gabinet. La nostra força política passarà a l'oposició".[233][234] Timoixenko va culpar el Bloc Litvín i "La nostra Ucraïna, incloent el líder de la Nostra Ucraïna, que va anunciar la posició de la facció" de la caiguda del gabinet.[232] Timoixenko va dimitir del càrrec de primera ministra el 4 de març del 2010.[235] Un altre membre del BIuT Oleksandr Turtxínov ocupà el càrrec de manera interina fins que es va formar un nou govern el 4 de març del 2010.[236] On 9[237] i el 15 de març del 2010,[238] Timoixenko va instar a "totes les forces patriòtiques nacionals" a unir-se contra Ianukóvitx. El 10 de març de 2010, Viktor Iúsxenko va advertir que el seu lideratge d'aquesta oposició s'acabaria en desastre, tot dient: "Cada força política que s'ha unit amb Timoixenko ha acabat malament."[239] El 16 de març es va establir un govern a l'ombra que incloïa el BIuT.[240] El 10 de maig de 2010 es va establir el Comitè Popular per a la Protecció d'Ucraïna, i Timoixenko en fou una dels seus representants.[241][242] Timoixenko està en contra del Pacte de Khàrkiv, ja que creu que l'acord perjudica els interessos nacionals d'Ucraïna.[243]

El 12 de maig de 2010, l'oficina del fiscal d'Ucraïna va reobrir una causa penal del 2004 contra Timoixenko respecte a les acusacions que s'havia tractat de subornar els jutges del Tribunal Suprem. La secció principal d'investigació del fiscal va dir Timoixenko havia estat cridada el 12 de maig de 2010, i li va dir formalment que el cas, que havia estat prematurament tancat pel Tribunal Suprem d'Ucraïna el gener de 2005, sense una investigació adequada, havia estat reobert. En sortir de l'oficina del fiscal el 12 de maig, Timoixenko va dir als periodistes que havia estat convocada per veure els investigadors de nou el 17 de maig, i va vincular el canvi a la visita a Ucraïna del president de Rússia Dmitri Medvédev els dies 17-18 de maig de 2010.[244][245] Timoixenko també va declarar que ella havia sentit de "totes les oficines de la Fiscalia General", que el president Ianukóvitx havia instruït personalment a la Fiscalia General a trobar motius per jutjar-la.[246] En una conferència de premsa el 12 de maig, el representant del president Ianukóvitx a la  Rada Suprema, Iuri Miroixnitxenko, va desestimar la declaració de Timoixenko sobre l'interès personal de Ianukóvitx en la persecució d'ella. "Ianukóvitx està en contra de la repressió política per les crítiques al règim", va declarar Miroixnitxenko.[247]

El 15 de desembre de 2010, l'Oficina del fiscal general va iniciar una causa penal contra Timoixenko, i va al·legar que havia comès malversació dels fons rebuts per Ucraïna en el marc del Protocol de Kyoto. Va ser acusada oficialment el 20 desembre del 2010.[248][249][250][251] Timoixenko negà que els diners s'haguessin gastat en pensions, i insistí que encara estaven a disposició de la Secretaria de Medi Ambient. Va qualificar la investigació en contra seva com d'una cacera de bruixes.[249] Timoixenko no va ser detinguda, però se li va ordenar de no abandonar Kíev mentre la investigació estigués en curs.[252][253] En el mateix cas, el ministre de Medi Ambient al segon Govern Timoixenko, Heorhi Filiptxuk, va ser detingut.[254] Filiptxuk va ser el tercer ministre d'aquest govern per enfrontar càrrecs criminals des de la seva caiguda al març del 2010 (els fiscals van acusar l'exministre de l'Interior Iuri Lutsenko d'abús del seu càrrec a principis de desembre de 2010, i l'exministre d'Economia Bohdan Danilixin va ser detingut a la República Txeca l'octubre de 2010 per càrrecs similars).[254] Els legisladors de BIuT van bloquejar la tribuna i la presidència de la Rada Suprema l'endemà en protesta contra això.[255] Aquest mateix dia, el Partit Popular Europeu va emetre un comunicat en què "condemna el creixement de la pressió agressiva i per motius polítics per part de les autoritats ucraïneses sobre l'oposició i la seva líder Iúlia Timoixenko."[256] Timoixenko va rebutjar la investigació qualificant-la de "terror contra l'oposició pel president Ianukóvitx".[257] A principis d'aquell mes, el fiscal general d'Ucraïna Víktor Pxonka havia declarat que no hi havia raons polítiques per als interrogatoris dels líders de l'oposició Timoixenko, Lutsenko i Oleksandr Turtxínov.[258] Segons funcionaris del govern, la causa penal contra Timoixenko era un intent legítim de destapar la corrupció de l'administració anterior.[249] Es van presentar nous càrrecs de corrupció contra Timoixenko el 27 gener del 2011.[259][260] Ella va ser acusada d'utilitzar 1.000 vehicles mèdics per fer campanya a les eleccions presidencials de 2010.[259][260] Segons Timoixenko, els càrrecs eren falsos i part de "la campanya de Ianukóvitx per silenciar l'oposició."[259][260] Una tercera causa penal contra Timoixenko en relació a un suposat abús de poder durant la disputa pel gas entre Rússia i Ucraïna del 2009 es va obrir el 10 abril del 2011.[261][262] Aquest cas va ser titllat d'"absurd" per Timoixenko.[262] El 24 de maig de 2011, els fiscals la van acusar en relació amb aquest cas (tercer judici del penal).[263] No fou arrestada.[263][264]

El 26 d'abril de 2011, Timoixenko va demandar l'empresari Dmitro Firtaix i la companyia amb seu a Suïssa RosUkrEnergo al Tribunal de Districte dels Estats Units de Manhattan, acusant-los d'"estafar els ciutadans d'Ucraïna mitjançant la manipulació d'un laude d'un tribunal d'arbitratge" i "soscavar l'Estat de Dret a Ucraïna" en relació amb un laude del 2010 d'un tribunal d'arbitratge internacional a Estocolm que va ordenar l'empresa estatal d'energia d'Ucraïna Naftogaz que pagués a RosUkrEnergo 11 milers de milions de metres cúbics de gas natural per compensar el combustible que havia "expropiat", a més de 1,1 milers de milions de metres cúbics com a penalització.[265][266]

Al llarg de la presidència de Ianukóvitx, Timoixenko es va mostrar molt crítica amb les seves actuacions i intencions i les del Govern Azàrov. Entre altres coses, els va acusar d'haver-se venut a Rússia i de ser un "funeral de la democràcia."[267][268][269][270] Timoixenko ha acusat "molts dels veïns d'Ucraïna" de fer la vista grossa davant l'"estrangulament de Ianukóvitx a la democràcia ucraïnesa, alguns celebren obertament la suposada "estabilitat" que el seu règim ha imposat."[271] Ella creu que "Ucraïna pot tornar a un camí democràtic de desenvolupament només amb una societat civil activa i el suport de la comunitat internacional."[272]

2011- Judici i l'empresonament i altres causes penals contra Timoixenko[modifica | modifica el codi]

Timoixenko i la Cancellera Angela Merkel l'1 de març del 2011, en la cimera del Partit Popular Europeu a Brussel·les; L'oficina del Fiscal General d'Ucraïna va aixecar la prohibició de viatjar imposada a Timoixenko després que ella fos convidada oficialment a aquest esdeveniment pel Senador dels Estats Units John McCain i el president del Partit Popular Europeu Wilfried Martens[273][274]

Des de maig del 2010 es van endegar una sèrie de causes penals contra Timoixenko.[275][276] El 24 de juny de 2011, un judici es va iniciar al "cas del gas", relatiu a un contracte amb la companyia de gas russa Gazprom per subministrar gas natural a Ucraïna, que havia estat signat l'any 2009. Timoixenko va ser acusada d'abús de poder i malversació, ja que el tribunal, suposadament parcial, considerava l'acord anti-econòmic per al país i abusiu.

El judici de Timoixenko (va ser acusada el maig de 2011) per abús d'autoritat relatiu al contracte d'importació de gas natural signat amb Rússia el gener de 2009 es va iniciar el 24 de juny de 2011, a Kíev.[277][278] També es van iniciar un nombre de causes penals contra exfuncionaris del segon Govern Timoixenko.[279][280][nb 6] D'acord amb el president d'Ucraïna Víktor Ianukóvitx, aquests casos es van fer de manera indiscriminada per lluitar contra la corrupció a Ucraïna.[281][282][283] L'expresident Víktor Iúsxenko va declarar contra Timoixenko durant el judici, que va qualificar d'"un procés judicial normal".[284] El judici contra Timoixenko fou qualificat com a "justícia selectiva" i "persecució política" en les declaracions dels Estats Units, Rússia, Regne Unit, Alemanya, Itàlia , Espanya i altres països europeus, i en les declaracions de la Unió Europea, l'OTAN, el Partit Popular Europeu, i en les declaracions de les organitzacions de drets humans, com ara Transparència Internacional, Freedom House, Amnistia Internacional i Human Rights Watch.[285] Després de la seva condemna, Timoixenko va romandre sota investigació criminal per deu delicte;[275] Els fiscal ucraïnesos van afirmar que Timoixenko hauria comés encara més delictes.[286]

A principis de juliol de 2011, el servei de seguretat d'Ucraïna (SBU) va obrir una nova investigació criminal sobre la suposada manca de lliurament de les mercaderies per Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna (en 1996) a Rússia per valor 405.500.000 dòlars; l'SBU sostenia que Rússia podia reclamar aquesta quantitat al pressupost de l'Estat d'Ucraïna (tot i que aquest cas penal va ser tancat a Rússia el desembre de 2005 a causa del lapse de temps).[62]

L'11 d'octubre de 2011, el tribunal va considerar Timoixenko culpable d'abús de poder i la va condemnar a set anys de presó, li va prohibir d'optar a càrrecs d'elecció popular durant el seu període de presó, i li va ordenar pagar a l'Estat 188 milions de dòlars.[1][287][288] Va ser condemnada per excedir els seus poders com a primera ministra en ordenar a Naftogaz que signés l'acord del gas amb Rússia el 2009.[288][288] Timoixenko va apel·lar la sentència, que va comparar amb el Gran Terror d'Stalin,[1][288] el 24 d'octubre del 2011.[289]

Un cas penal de 2001, sobre malversació de fons estatals de malversació i evasió d'impostos contra Timoixenko va ser reobert a Ucraïna el 24 d'octubre del 2011.[63]

El 4 de novembre de 2011, la policia fiscal d'Ucraïna va reprendre quatre causes penals contra Timoixenko.[290] Va ser acusada d'aquests casos el 10 de novembre del 2011.[291][292][293]

Timoixenko va ser detinguda (a la presó) el 8 de desembre de 2011, després que un tribunal ucraïnès en va ordenar la seva detenció indefinida com a part de la investigació sobre el presumpte frau fiscal i robatori dels fons del govern (entre 1996 i 2000) per Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna. Una vegada més la Unió Europea va mostrar la seva preocupació.[294][295][296][297][298]

El 23 de desembre de 2011, Timoixenko va perdre la seva apel·lació contra la seva condemna per abús de poder.[299][300] Ella i els seus advocats havien boicotejat el procés d'apel·lació,[299] amb l'argument que el el "sistema judicial i la justícia són totalment inexistents en l'actual Ucraïna."[301] Timoixenko va presentar una denúncia contra el veredicte en el Tribunal Europeu de Drets Humans, que va rebre un tractament prioritari per part del tribunal.[302]

El 30 de desembre de 2011, Timoixenko va ser traslladada a la colònia penal de Katxanivska a Khàrkiv.[303][304]

A principis de gener de 2012, al marit de Timoixenko Oleksandr Timoixenko li va ser concedit asil a la República Txeca, que havia sol·licitat al final de l'any anterior.[13][305]

A principis d'abril de 2012, la Fiscalia General va iniciar l'examen de la possible participació de Tymoshenko i l'exprimer ministre Pavló Lazarenko en l'assassinat de l'empresari de Donetsk Oleksandr Momot el 1996.[306]

El 19 d'abril de 2012 va començar a Khàrkiv un judici sobre la investigació penal quant a la presumpta malversació de fons públics per part de Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna.[62][307] Timoixenko es va negar a assistir al judici, al·legant problemes amb la seva salut.[307] Llavors Timoixenko va ser traslladada contra la seva voluntat des de la presó de Katxanivska, on estava reclosa, a un hospital, on va començar una vaga de fam el 20 d'abril per protestar - segons el seu advocat Serhí Vlasenko - "pel que està succeint al país i el que li està està passant a ella a la presó."[308] Va acabar la seva vaga de fam el 9 maig del 2012.[309] Des del 9 de Maig de 2012, va estar rebent tractament a l'hospital després d'haver estat diagnosticada amb una hèrnia discal.[310][311] El Tribunal Suprem d'Ucraïna va confirmar la sentència contra Timoixenko el 29 d'agost de 2012.[312][313]

Des del 29 d'octubre de 2012, al 16 de novembre de 2012, Timoixenko va estar de nou en vaga de fam per protestar per la tupinada en les eleccions al Parlament d'Ucraïna de 2012 celebrades a l'octubre.[314][315][316]

L'Oposició Patriòtica Unida proposà Timoixenko com la seva candidata a la eleccions presidencials ucraïneses de 2015,[317] el 7 de desembre de 2012.[276] El 14 de juny de 2013, el congrés del seu partit va aprovar la decisió de nomenar a ella com el seu candidata a les eleccions presidencials d'Ucraïna del 2015.[317][318][nb 7]

El 18 de gener de 2013, Timoixenko va ser notificada que era sospitosa de l'assassinat de l'empresari i legislador Ievhén Sxerban, la seva dona i dues persones el 1996.[320] Al maig de 2013, es va suspendre el cas de l'assassinat de Sxerban.[321]

Del 25 de novembre al 6 de desembre del 2013 (durant les protestes de l'EuroMaidan), Timoixenko va estar de nou en vaga de fam en protesta per "la reticència del president Ianukóvitx a signar l'Acord de Lliure Comerç Integral" el 6 de desembre.[322][323][324][325]

Apel·lació[modifica | modifica el codi]

El 24 d'octubre de 2011, Iúlia Timoixenko va presentar una apel·lació a la decisió del tribunal de districte de Petxersk de Kíev en relació amb el "cas del gas ". L'1 de desembre, la Cort d'Apel·lacions de Kíev va començar l'audiència del cas. Timoixenko no estava present a la sala del tribunal a causa de la seva condició de salut. Després de l'audiència, la jutge, Olena Sitailo, va haver de trucar a una ambulància i va ser hospitalitzada. El 13 de desembre de 2011, la Cort d'Apel·lacions de Kíev va reprendre l'audiència. Totes les sessions de la cort subsegüents es van dur a terme sense la presència de Timoixenko. Immediatament abans de l'audiència de l'apel·lació, la composició del tribunal va ser alterada: Sitaylo, presidenta del tribunal, va ser nomenada el dia abans de la primera audiència, altres magistrats van ser nomenats diversos dies abans de la sessió del tribunal. Per tant, els jutges no tingueren temps per estudiar el sumari del cas, que constava de 84 pàgines cas. Al final, la defensa de Timoixenko va boicotejar la sessió del tribunal.

El 23 de desembre de 2011, la Cort d'Apel·lacions de Kíev va emetre una resolució que donava suport plenament a la sentència del tribunal de Petxersk. Els jutges no van trobar irregularitats durant la investigació prèvia al judici pel "cas del gas", amb la qual cosa invalidaven les pretensions de la defensa de Timoixenko.[326]

Cassació[modifica | modifica el codi]

El 26 de gener de 2012, la defensa de Iúlia Timoixenko va presentar una recurs de cassació davant l'Alt Tribunal Especialitzat del Civil i Penal en relació amb el veredicte del "cas del gas".[327] El 16 d'agost de 2012, després d'un retard de 7 mesos que va impedir presentar el cas davant el Tribunal Europeu de Drets Humans el tribunal ucraïnès abans esmentat va començar l'audiència. El tribunal va acabar l'audiència del cas el 21 d'agost i va anar a la sala del jurat per prendre la decisió. La decisió de la Cort, emesa el 29 d'agost de 2012, va declarar que l'apel·lació de la defensa de l'exprimera ministra Iúlia Timoixenko en el "cas del gas" no ha de ser satisfet.[328]

Els mitjans de comunicació, diplomàtics, parlamentaris i els membres d'una missió d'observació especial de la UE, Pat Cox i Aleksander Kwaśniewski, van assistir a les sessions del tribunal. La decisió va ser anunciada el dia següent al de l'audiència pública del cas "Timoixenko vs Ucraïna" (en relació amb la detenció il·legal de l'exprimera ministra i el seu empresonament) cas al Tribunal Europeu de Drets Humans.

La Unió Europea, l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, i els governs dels Estats Units, Gran Bretanya i Canadà van expressar la seva frustració amb la sentència de cassació."[329] Estem profundament decebuts amb les conseqüències de la situació actual, quan dos líders de l'oposició importants no poden presentar-se a les pròximes eleccions parlamentàries, [i] quan el tribunal no respecta les normes internacionals per a processos justos i transparents", va dir un representant de la Comissió Europea, Michael Mann, a Brussel·les, el 29 d'agost de 2012.

Reaccions internacionals[modifica | modifica el codi]

El judici pel "cas del gas" va ser vist per moltes organitzacions d'Europa i Amèrica com una persecució política, que violava la llei.[330][331] La Unió Europea i altres organitzacions internacionals van manifestar el seu convenciment que "la justícia s'aplica de manera selectiva en virtut de motivacions polítiques".[332] La Unió Europea va aparcar el tema de l'Acord d'Associació amb Ucraïna.[333][314][334] La UE va demanar en repetides ocasions l'alliberament de Iúlia Timoixenko com a primera condició per a la signatura de l'Acord d'Associació amb l'UE. [nb 8][335]

Al juny de 2012, el Parlament Europeu va establir una missió de vigilància especial a Ucraïna, dirigida per l'expresident del Parlament Europeu, Pat Cox, i l'expresident polonès Aleksander Kwaśniewski. Tots dos polítics van observar proves, va visitar diverses vegades Timoixenko quan estava detinguda i van dur a terme reunions amb les autoritats d'Ucraïna en relació amb el seu alliberament.

La Unió Europea va deixar de banda el tema de l'Acord d'Associació amb Unió Europea i Tractat de Lliure Comerç amb Ucraïna.[314][334]

El 30 d'abril de 2013, el Tribunal Europeu de Drets Humans va dictar sentència,[336][337] afirmant que "la detenció preventiva de la senyora Timoixenko havia estat arbitrària, que la legalitat de la seva detenció no havia estat revisada adequadament, i que ella no tenia cap possibilitat d'obtenir una indemnització per la seva privació il·legal de llibertat."

El Senat dels Estats Units va aprovar dues resolucions on demanava l'excarceració de l'exprimer ministre Tymoshenko. La més recent, presentada al Senat el juny de 2013, demanava l'alliberament de Timoixenko a la llum de la recent sentència del Tribunal de Drets Humans, i va ser adoptat el 18 novembre 2013.[338][339][340] Una resolució anterior, aprovada el 2012, va condemnar la persecució per motius polítics i l'empresonament de l'exprimera ministra d'Ucraïna Iúlia Timoixenko.[341]

El 2 d'octubre de 2013, l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (APCE) va adoptar una resolució que demanava l'immediat alliberament de Iúlia Timoixenko i, l'endemà passat, Pat Cox i Aleksander Kwaśniewski, representants de la missió del Parlament Europeu, van lliurar el president Ianukóvitx una petició per perdonar-la.[342][343]

Alliberament de la presó el 2014[modifica | modifica el codi]

Després de la revolució ucraïnesa del 2014, el 21 de febrer de 2014, el Parlament va votar a favor del seu alliberament, en una votació a prova de veto 310-54.[344] Llavors no estava clar quan seria alliberada perquè es va informar que el llavors president Víktor Ianukóvitx encara havia de signar el projecte de llei de despenalització en llei, i després els advocats de Timoixenko haurien de demanar al tribunal la seva sortida de la presó.[345][344] Segons l'advocat de Timoixenko, Serhí Vlasenko aquest procés podria trigar dues setmanes.[346] Però Ianukóvitx va ser destituït del seu càrrec el 21 febrer 2014 després de violents enfrontaments a Kíev en què van morir més de 80 persones.[347] El dissabte 22 de febrer del 2014 Timoixenko va ser alliberada de l'Hospital Clínic Central N º 5, situat a Khàrkiv, en el qual havia estat rebent tractament després de ser diagnosticada d'una hèrnia discal des del maig de 2012, sota vigilància policial.[348][349][350][310][311] Després del seu alliberament Timoixenko va anunciar que es presentaria a les properes eleccions a la presidència del país en les properes eleccions i va expressar el seu suport a les protestes de l'EuroMaidan.[5][346]

El Tribunal de Districte de Khàrkiv va tancar la causa penal per abús financer a Sistemes Units d'Energia d'Ucraïna el 28 de febrer de 2014.[351]

Activitats polítiques després de l'alliberament[modifica | modifica el codi]

Des del moment de la seva posada en llibertat el 22 de febrer de 2014, Timoixenko va ser una participant activa en la revolució. Ella, juntament amb Vitali Klitxkó, va assistir a una conferència política del Partit Popular Europeu de Dublín, on va tenir l'oportunitat oberta per discutir els esdeveniments amb Angela Merkel, José Manuel Barroso, Viviane Reding, Michel Barnier, Mariano Rajoy i Donald Tusk, entre altres figures notables.[352]

El 7 de març de 2014, va ser ingressada a l'hospital Charité de Berlín, Alemanya, per al tractament dels seus severs problemes d'esquena.[353]

Guardons i premis[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. El 7 de desembre de 2005, Bloc de Iúlia Timoixenko va celebrar una convenció a Kíev. En aquesta convenció Iúlia Timoixenko va presentar una nova ideologia del bloc ("solidarisme") i va anunciar els deu primers llocs de la llista del partit per a les pròximes eleccions parlamentàries de 2006. A diferència dels altres partits que concorrien a les eleccions, el BIuT no va donar a conèixer la resta dels noms de la llista. El 26 de març de 2006, el BIuT va aconseguir el 22,27% dels vots (5.648.345 vots) i va ser la força més votada en 14 regions d'Ucraïna.
  2. Vegeu més a Cris política ucraïnesa del 2007.
  3. El propòsit fonamental de la seva visita era explicar a l'administració dels EUA "el major problema de la política ucraïnesa": les accions de Ianukóvitx cap a l'ampliació inconstitucional de la "coalició governant" que potencialment podria eliminar Víktor Iúsxenko del poder. L'única solució possible albirada per Timoixenko era la dissolució de la Rada Suprema (d'acord amb la Constitució) i eleccions parlamentàries anticipades. A més de reunir-se amb alts funcionaris de l'administració Bush, Timoixenko va donar discursos al Centre Kennedy d'Estudis Estratègics i Internacionals i al Club de Premsa Nacional. també va rebre un premi per la seva contribució al desenvolupament de la democràcia a Ucraïna de mans de la influent ONG Conferència d'Acció Política Conservadora.
  4. El 31 de març de 2007, Timoixenko i el seu recentment format partit polític van realitzar "Maidan de 100 mil persones Maidan". Altres líders de la Revolució Taronja, com Viatxeslav Kirilenko i Iuri Lutsenko van assistir a la reunió. Els participants van instar al president Iúsxenko (que no hi era) a dissoldre la Rada Suprema i convocar eleccions anticipades.[117] Durant aquest viatge, va rebre un premi per la seva contribució en el desenvolupament de la democràcia de mans de la Conservative Political Action Conference.[118]
  5. La mateixa Timoixenko descriu els majors èxits del seu govern[86] la implantació d'un programa de lluita contra la crisi per a les indústries clau (sector miner i metal·lúrgic, sector agrari, indústria química, construcció i desenvolupament), l'enfortiment de la independència energètica d'Ucraïna a través d'ofertes de gas directes amb la Federació de Rússia, la restauració de la fama d'Ucraïna com a graner del món a causa de les riques collites de gra sense precedents (53,3 milions de tones el 2008, i 46 milions de tones el 2009), la prevenció de caiguda de la producció agrícola, la revitalització de les indústries d'alta tecnologia com l'enginyeria espacial i la construcció d'avions, la represa de la construcció d'una sèrie d'avions Antónov, aconseguir la confirmació definitiva per part de la UEFA de l'organització del Campionat d'Europa de futbol 2012, la introducció de les proves de graduat d'escola secundària independent, l'ingrés a l'OMC, i l'inici de negociacions sobre l'Associació amb la Unió Europea.
  6. Aquests casos criminals van ser oberts contra funcionaris del segon Govern Timoixenko (els fiscals no els van acusar de corrupció, o malversació de fons, sinó que els van acusat d'abús de poder):
    1. Primera Minstra – Timoixenko
    2. Ministre de Policia - Iuri Lutsenko
    3. Ministre de Defensa - Ivasxenko
    4. Ministre d'Hisenda - Danilixin
    5. Ministre de Recursos Naturals - Filiptxuk
    Viceministre de Justícia # - Korneitxuk
    1. Cap de Duanes d'Ucraïna - Makarenko
    2. Cap dels costums regionals - Xepitko
    3. Cap de la Tresoreria de l'Estat d'Ucraïna - Sliuz; subcap - Gritsoun
    4. El subdirector de "Naftogaz" (monopoli estatal sobre el comerç de gas i petroli) - Didenko
    5. Governador de la província de Dnipropetrovsk (exministre de Transport) - Bondar
    6. Ministre i exalcalde de Lviv - Kuibida. Font: ministre i exalcalde de Lviv - Kuibida
    7. Viceprimer ministre del Govern Oleksandr Turtxínov - convocat per ser interrogat en diverses ocasions
  7. Al desembre de 2010, Tymoshenko havia declarat que podria postular-se a les eleccions presidencials d'Ucraïna del 2015, però que això també depenia de la seva família.[319]
  8. Els polítics europeus consideraren la decisió del tribunal com a motivada políticament i com una violació de les normes democràtiques. La cap de la diplomàcia de la UE, Catherine Ashton, va dir en un comunicat que el veredicte podria afectar les relacions bilaterals UE-Ucraïna, inclòs l'Acord d'Associació. El Comissari per a l'Ampliació Stefan Füle va indicar que comptava amb una ràpit alliberament de Timoixenko a través de canvis en el Codi Penal de Ucraïna. El líder del Partit Popular Europeu, Wilfried Martens, va demanar que se suspenguessin les converses amb Ucraïna sobre l'Acord d'Associació. Aquestes respostes es corresponien amb la posició oficial de la Unió: perquè se signés l'acord d'associació, Timoixenko hauria de ser alliberada i se li hauria permetre participar en les pròximes eleccions.
  9. La filla de Timoixenko Ievhénia Timoixenko va rebre una medalla per la seva contribució a la defensa de la democràcia i els drets humans de la mateixa organització a l'octubre de 2012.[356]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Ukraine ex-PM Yulia Tymoshenko jailed over gas deal, BBC News (11 d'octubre del 2011)
  2. EU feels let down by Ukraine over Tymoshenko, Euronews (11 d'octubre del 2011)
  3. «Timoixenko surt en llibertat i anuncia que es presentarà a les eleccions» (en català). Vilaweb, 22 de febrer 2014. [Consulta: 22 febrer 2014].
  4. «Iúlia Timoixenko surt de la presó per decisió del Parlament i anuncia que es presentarà a les eleccions del maig» (en català). 324.cat, 22 de febrer 2014. [Consulta: 22 febrer 2014].
  5. 5,0 5,1 «Timoixenko rebutja la candidatura única i es presentarà a les presidencials» (en català). El Periódico de Catalunya, 29 de març 2014. [Consulta: 30 març 2014].
  6. An orange revolution: a personal journey through Ukrainian history per Askold Krushelnycky, Harvill Secker, 2006, ISBN 978-0-436-20623-8, p. 169.
  7. «Azeri reporter pesters Yulia Timoshenko about being Armenian". Site "Ukrayinska Pravda». Armeniandiaspora.com, 27 de desembre del 2004. [Consulta: 11 d'octubre del 2011].
  8. Ivanova, Galina. «Yuliya Tymoshenko». Russianelection2008.blogspot.com, 12 de novembre del 2007. [Consulta: 11 d'octubre del 2011].
  9. 9,0 9,1 Eastern Europe, Russia and Central Asia 2004 (Regional Surveys of the World) per Europa Publications, Routledge, 2003, ISBN 978-1-85743-187-2, p. 604.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Txobit, Dmitro. «ЮЛІЯ ТИМОШЕНКО: І. РОДОВІД Ю. ТИМОШЕНКО (Iúlia Timoixenko: [Part] I. Avantpassats de I. Timoixenko)» (en ucraïnès). Makuha.info. [Consulta: 27 de gener del 2014].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 (rus) Тимошенко Юлия, Korrespondent
  12. 12,0 12,1 «''Anna Usik.'' Els companys de classe van fer feines de matemàtiques a Iúlia TImoixenko. Diari "Diari a Ucraïna" № 1039, 09.06.2010. Categoria "Persones". Lloc Web "Gazeta.ua"». Gazeta.ua. [Consulta: 11 d'octubre del 2011].
  13. 13,0 13,1 Czechs give asylum to spouse of Ukraine's Tymoshenko Reuters (6 de gener 2012)
  14. 14,0 14,1 14,2 Ukraine's Gold-Plaited Comeback Kid, Radio Free Europe/Radio Liberty (23 de setembre del 2008)
  15. «Government portal: Julia Tymoshenko got acquainted with the achievements of "the National Mining University in Dnipropetrovsk"». Kmu.gov.ua, 18 de setembre del 2009. [Consulta: 11 d'octubre del 2011].
  16. Timoixenko, Iúlia. Ex primera ministra d'Ucraïna. "Lentapedia", 19 d'octubre del 2011.
  17. «Ukraine's First Woman Prime Minister». Archive.newsmax.com, 24 setembre 2005. [Consulta: 18 febrer 2011].
  18. BBC News profile
  19. 19,0 19,1 19,2 MacDonald, Elizabeth. «The 100 Most Powerful Women». Forbes, 28 juliol 2005 [Consulta: 5 octubre 2007].
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Country profile/Ukraine/Personalities Tymoshenko Yuliya Volodymyrivna[Enllaç no actiu], Fundació Patrimoni Euràsia
  21. 21,0 21,1 21,2 «Alexander Fidel. "Unsinkable Tymoshenko". Weekly "2000", № 3 (542), 21–27 January 2011». 2000.net.ua, 28 gener 2010. [Consulta: 11 octubre 2011].
  22. Varfolomeyev, Oleg. «Will Yulia Tymoshenko be Ukraine's first woman prime minister?». PRISM, Volum 4, Número 3. Fundació Jamestown, 1998-02-06. [Consulta: 4 febrer 2007].
  23. Staff Country Report Ukraine, Fons Monetari Internacional (octubre del 1997)
  24. Ukraine: State and Nation Building per Taràs Kuzio, Routledge, 1998, ISBN 0415171954.
  25. How Ukraine Became a Market Economy and Democracy per Anders Åslund, Institut Peterson d'Economia Internacional, 2009, ISBN 0-88132-427-2.
  26. More gas charges against Tymoshenko, United Press International (29 de març del 2012)
    Yulia Timoshenko: a dangerous woman in danger, Russia Today (9 d'agost del 2011)
  27. 27,0 27,1 Segons Matthew Brzezinski (autor de "Casino Moscow: A Tale of Greed and Adventure on Capitalism's Wildest Frontier"), "va aconseguir el control de gairebé el 20% del producte nacional brut d'Ucraïna, una posició envejable de la probablement cap altra empresa privada en el món pot presumir." Citat per James Meek, "The millionaire revolutionary," The Guardian (26 de novembre del 2004)
  28. «U.S. judge throws out 23 of 53 counts against Lazarenko (05/23/04)». Ukrweekly.com, 23-05-2004. [Consulta: 28-12-2013].
  29. Victor Pinchuk: formation, privatization, kidnapping, Journal of business Entrepreneur (25 de juny del 2011)
  30. Ukrainian Oligarchs, The Ukrainian Week (29 d'agost del 2011)
  31. Ígor Kolomoiski: “Vaig dir a Pintxuk, "La vida és un supermercat, pren el que vulguis, però allà davant hi ha la taquilla", Journal of business Entrepreneur (23 de desembre del 2010)
  32. Annual Survey of Eastern Europe and the Former Soviet Union 1997: The Challenge of Integration, per l'Institut d'Estudis Est-Oest, M. E. Sharpe, 1998, ISBN 978-0-7656-0359-3, p. 173.
  33. «"Юлия" - документальный фильм о Юлии Тимошенко». YouTube, 2013-01-25. [Consulta: 2013-12-28].
  34. «"Yulia", documentary by Coppola Production». Youtube.com, 25-01-2013. [Consulta: 28-12-2013].
  35. «"100 richest people in Ukraine" by the experts of the magazine "Focus" in 2007». Unian.net, 2007-03-23. [Consulta: 2013-12-28].
  36. Фото: Корреспондент. «Els Cent d'Or: Una llista completa de les persones més riques d'Ucraïna (rus)». Korrespondent.net, 07-09-2010. [Consulta: 06-03-2014].
  37. 37,0 37,1 37,2 37,3 (ucraïnès) primera ministra Iúlia Timoixenko. Biografia no oficial, Ukraïnska Pravda (4 febrer 2005)
  38. Contemporary Ukraine Dynamics of Post-Soviet Transformation per Roman Solchanyk, M. E. Sharpe, maig del 1998, ISBN 0765602245 (pàg 26)
  39. 39,0 39,1 Enquesta Anual d'Europa de l'Est i l'antiga Unió Soviètica 1997: El desafiament de la integració per Peter Rutland, M. E. Sharpe, 1998, ISBN 978-0-7656-0359-3, p. 174.
  40. Deputies/Elected in multi-mandate constituency/Elections 29 de novembre 1998, Comissió Electoral Central d'Ucraïna
  41. 41,0 41,1 Deputies/ People's deputies, who have left/Elections 29 de novembre 1998, Comissió Electoral Central d'Ucraïna
  42. Enquesta Anual d'Europa de l'Est i l'antiga Unió Soviètica 1997: El desafiament de la integració, per l'Institut d'Estudis Est-Oest,, M.E. Sharpe, ISBN 978-0-7656-0359-3, p. 172.
  43. UKRAINIAN PARLIAMENT FORMED ITS PERMANENT COMMITTEES, Ambaixada d'Ucraïna als Estats Units d'Amèrica (21 de juliol de 1998)
  44. 44,0 44,1 44,2 44,3 Revolution in Orange: The Origins of Ukraine's Democratic Breakthrough per Anders Åslund i Michael A. McFaul, Fons Carnegie per a la Pau Internacional, 2006, ISBN 978-0-87003-221-9.
  45. State Building in Ukraine: The Ukrainian Parliament, 1990–2003 per Sarah Whitmore, Routledge, 2004, ISBN 978-0-415-33195-1, p. 106.
  46. State Building in Ukraine: The Ukrainian Parliament, 1990–2003 per Sarah Whitmore, Routledge, 2004, ISBN 978-0-415-33195-1, p. 106
  47. 47,0 47,1 47,2 Democratic Revolution in Ukraine: From Kuchmagate to Orange Revolution per Taràs Kuzio, Routledge, 2009, ISBN 0415441412 (capítol 4)
  48. 48,0 48,1 (ucraïnès) Unió Panucraïnesa "Pàtria"", RBC Ukraine
  49. Ukraine on its Meandering Path Between East and West per Andrei Luixnycki i Mikola Riabtxuk, Peter Lang, 2009, ISBN 978-3-03911-607-2, p. 87.
  50. Energy Dependency, Politics and Corruption in the Former Soviet Union: Russia's Power, Oligarchs' Profits and Ukraine's Missing Energy Policy, 1995–2006 per Margarita M. Balmaceda, Routledge, 2007, ISBN 978-0-415-43779-0, p. 59.
  51. Tymoshenko 1 & 2, Kyiv Post (6 de julio 2006)
  52. Women's Social Activism in the New Ukraine: Development and the Politics of Differentiation by Sarah D. Phillips, Indiana University Press, 2008, ISBN 978-0-253-21992-3, p. 44.
  53. MARY MYCIO. «Ukraine's Deputy Premier May Be Out, but She's Not Down». Articles.latimes.com, 09-02-2001. [Consulta: 28-02-2013].
  54. «Tymoshenko says husband's arrest is the result of political pressure on her». Kyivpost.com, 21-11-2000. [Consulta: 28-12-2013].
  55. «"Iúsxenko ha traït Timoixenko" (font en idioma ucraïnès)». Pravda.com.ua, 23-01-2001. [Consulta: 28-12-2013].
  56. 56,0 56,1 56,2 Europa World Year Book 2, Routledge, 2004, ISBN 978-1-85743-255-8, p. 4295.
  57. (ucraïnès) oficial de la història
  58. The countries of the former Soviet Union at the turn of the twenty-first century: the Baltic and European states in transition per Ian Jeffries, ISBN 978-0-415-25230-0 (2004), p. 536.
  59. (ucraïnès) Пристрасті за українською Жанною д'Арк, Ukraïnska Pravda (19 de febrer 2001)
  60. ANALYSIS-Russia finds unlikely ally in Ukraine's Tymoshenko, Reuters (5 October 2008)
  61. Arrest warrant lifted on Tymoshenko, Euronews (26 de setembre 2005)
  62. 62,0 62,1 62,2 Tymoshenko faces yet another investigation, Kyiv Post (5 de juliol 2011)
    New criminal case is filed against Tymoshenko, UNIAN (13 d'octubre 2011)
    «Ukraine ex-PM warrant cancelled». BBC News, 26-09-2005 [Consulta: 26 maig 2010].
  63. 63,0 63,1 Old criminal case against ex-Ukrainian PM Tymoshenko reopened, RIA Novosti (24 d'octubre 2011)
  64. A political and economic dictionary of Eastern Europe by Alan John Day, Roger East i Richard Thomas, Routledge, 2002, ISBN 978-1-85743-063-9, p. 212.
  65. The Countries of the Former Soviet Union at the Turn of the Twenty-First Century: The Baltic and European States in Transition per Ian Jeffries, Routledge, 2004, ISBN 978-0-415-25230-0, p. 536.
  66. Profiles of people in power: the world's government leaders per Roger East, Carina O'Reilly i Richard Thomas, Routledge, 2006, ISBN 978-1-85743-346-3, p. 600.
  67. Ian Jeffries (2004) The countries of the former Soviet Union at the turn of the twenty-first century: the Baltic and European states in transition, ISBN 978-0-415-25230-0, p. 542.
  68. "És possible establir l'ordre en aquest país en dos o tres anys", lloc web oficial Julia Timoixenko (25 d'octubre de 2001)
  69. The countries of the former Soviet Union at the turn of the twenty-first century: the Baltic and European states in transition PER Ian Jeffries, ISBN 978-0-415-25230-0 (2004), p. 546.
  70. Reuters. «Russia Drops Charges Against Ukrainian». The New York Times, 27 desembre 2005 [Consulta: 29 juliol 2012].
  71. 71,0 71,1 Russian prosecutors cancel arrest warrant for Tymoshenko, UA-Reporter (27 de setembre 2005)
  72. «Ukraine opposition leader injured». BBC News, 29 gener 2002 [Consulta: 5 octubre 2007].
  73. Krushelnycky, Askold. «Party leader escapes 'murder plot' car crash». The Telegraph [Londres], 30 gener 2002 [Consulta: 8 maig 2012].
  74. Understanding Ukrainian Politics: Power, Politics, and Institutional Design per Paul D'Anieri, M. E. Sharpe, 2006, ISBN 978-0-7656-1811-5, p. 117.
  75. Ukraine coalition born in chaos, BBC News (11 de juliol 2006)
  76. «Tymoshenko does not regret supporting Yushchenko in 2004». En.for-ua.com, 11-12-2009. [Consulta: 28-12-2013].
  77. Khokhlova, Veronica. «New Kids On the Bloc». The New York Times, 26 novembre 2004 [Consulta: 29 juliol 2012].
  78. Perfil: Víktor Iúsxenko, BBC News (9 d'ocutbre 2008)
  79. Ukraine's 'goddess of revolution', BBC News (5 de desembre 2004)
  80. «Tymoshenko as Yanukovych's secret trump: is union between Ukrainian President and "Orange Princess" possible?». The Voice of Russia, 12 febrer 2014.
  81. 81,0 81,1 Kathryn Westcott. «The queen of Ukraine's image machine». BBC, 4 octubre 2007. «"Princesa Taronja", "princesa del gas", "deessa de la Revolució", la "Princesa Leia de la política ucraïnesa", "una Joana d'Arc eslava" - els seus sobrenoms en els últims anys han adquirit proporcions mitològiques.»
  82. «Yulia Tymoshenko». The Moscow Times via the internet archive.
  83. Decret del President d'Ucraïna núm. 144/2005 Sobre el reconeixement de I.Timoixenko com a primera ministra d'Ucraïna 4 de febrer 200}
  84. «Tymoshenko Appointed, Names Reformist Cabinet». The Moscow Times. [Consulta: 28-12-2013].
  85. El president Iúsxenko nomena el nou primer ministre i els membres del seu gabinet, Parlament Europeu (4 de febrer, 2005)
  86. 86,0 86,1 86,2 «Achievements». Tymoshenko.ua, 241-12-2013. [Consulta: 28-12-2013].
  87. «The 100 Most Powerful Women». Forbes, 31 agost 2006.
  88. Design for a New Europe per John Gillingham, Cambridge University Press, 2006, ISBN 978-0-521-68664-8, p. 207.
  89. 89,0 89,1 Ukraine leader sacks government, BBC News (8 September 2005)
  90. 90,0 90,1 State-Building: A Comparative Study of Ukraine, Lithuania, Belarus, and Russia by State-Building: A Comparative Study of Ukraine, Lithuania, Belarus, and Russia, Central European University Press, 2007, ISBN 978-963-7326-90-5, p. 184.
  91. Ukraine: A Post-Orange Revolution Political Timeline, Radio Free Europe/Radio Liberty (21 de març 2006 )
  92. Slivka, Andrey. «Bitter Orange». The New York Times Magazine, 1 de gener 2006 [Consulta: 29 de juliol 2012].
  93. «In Ukraine, old whiff of scandal in new regime». Articles.chicagotribune.com, 27-09-2005. [Consulta: 28-12-2013].
  94. «Ukraine president lashes out at ousted PM». Usatoday30.usatoday.com, 13-09-2005. [Consulta: 28-12-2013].
  95. «Ukrainian ex-PM slams dismissal». BBC News, 09-09-2005 [Consulta: 28 desembre 2013].
  96. «Yushchenko fires government - Sep 8, 2005». Edition.cnn.com, 08-09-2005. [Consulta: 28-12-2013].
  97. 97,0 97,1 «Ukraine's Ex-Premier Splits With Her Partner». Washingtonpost.com, 2005-09-10. [Consulta: 2013-12-28].
  98. Europe's Influence on Ukrainian State Building – A Struggle for Identity between Europe and Russia (Master Thesis) per Alexandra Weber, Universitat d'Hamburg, 2006, ISBN 978-3-638-61729-1, p. 75.
  99. 99,0 99,1 Ukraine leaders jostle for power, BBC News (27 March 2006)
  100. Timeline: Ukraine, BBC News (última actualització 26 octubre 2009)
  101. Ukraine allies 'agree coalition', BBC News (21 de juny 2006)
  102. Ukraine coalition deal confirmed, BBC News (22 de juny 2006)
  103. 103,0 103,1 103,2 (ucraïnès) Парламент почав працювати, але коаліції в ньому більше немає, День (7 de juliol 2006)
  104. Oleksandr Moroz announced a new coalition for Ukraine, Fòrum Europeu per a la Democràcia i la Solidaritat (11 de juliol de 2006)
  105. http://www.jamestown.org/single/?no_cache=1&tx_ttnews[tt_news]=31839, Fundació Jamestown (4 de juliol de 2006)
  106. 106,0 106,1 Opposition Blocks Ukrainian Parliament Session, Radio Free Europe/Radio Liberty (27 de juny 2006 )
  107. Ukrainian coalition, opposition to hold round table aimed to solve political crisis, Kyiv Post (3 de juliol 2006)
  108. «Sit-in disrupts Ukraine assembly». BBC News, 29 juny 2006 [Consulta: 26 agost 2006].
  109. ELECTION OF NEW PRIME MINISTER AND GOVERNMENT, Xarxa d'Informació en Origen de Països Europeus (agost de 2006)
  110. 110,0 110,1 "Estarem a l'oposició o lluitarem en una nova elecció", lloc web oficial Iúlia Timoixenko (7 de juliol de 2006)
  111. Lawmakers loyal to Yushchenko call for new elections in Ukraine after pro-Russian parties announce coalition, Kyiv Post (11 de juliol 2006)
  112. Ukraine's Orange coalition falls apart after Socialists break ranks, Kyiv Post (7 de juliol 2006)
  113. Ukraine's political fate shifts amid Rada chaos, Kyiv Post (13 de juliol 2006)
  114. Ukraine's Leftists Announce New Coalition, Radio Free Europe/Radio Liberty (7 de juliol 2006 )
  115. «Ukraine: Two Viktors, But No Clear Winner». Radio Free Europe/Radio Liberty. [Consulta: 6 octubre 2006].
  116. «Ukrainian rivals rally in capital». BBC News, 1 abril 2007.
  117. (ucraïnès) На 8 Березня Тимошенко чекає від Ющенка рішення про розпуск парламенту El 8 de març Timoixenko espera que Iúsxenko dissolgui el parlament, Gazeta.ua (06.03.2007)
  118. 118,0 118,1 Tymoshenko tells U.S. that Ukraine is in "deep constitutional crisis", The Ukrainian Weekly (11 de març 2007)
  119. Russia's Putin says comfortable with Ukraine's Tymoshenko, Kyiv Post (20 de novembre 2009)
  120. Putin gives Ukraine a break on gas deal, Kyiv Post (20 de novembre 2009)
  121. Karl Rahder, "Tymoshenko on Top", ISN Security Watch, 8 d'octubre 2007, http://www.isn.ethz.ch/Digital-Library/Articles/Detail/?lng=en&id=53812
  122. «Orange bloc edges to poll victory». BBC News, 3 octubre 2007 [Consulta: 26 agost 2006].
  123. «Ukrainian Parliament Continues Shift Towards Yushchenko» (en rus). Korrespondent, 15 octubre 2007 [Consulta: 15 octubre 2007].
  124. «Parliament named Tymoshenko as the Prime Minister of Ukraine» (en rus). Korrespondent, 18 desembre 2007 [Consulta: 18 desembre 2007].
  125. Premier survives no confidence vote, Daily Express (11 de juliol 2008)
  126. «Ukraine PM Accused of 'High Treason'». The New York Sun, 19 agost 2008 [Consulta: 19 febrer 2011].
  127. «Tymoshenko: Ukraine Stands in Solidarity with Georgia». Newswire.ca, 13-08-2008. [Consulta: 28-12-2013].
  128. «BYuT demands Yushchenko and Baloha to apologize to Tymoshenko» (en anglès). for-ua.com, 2 de setembre 2008. [Consulta: 28 març 2014].
  129. «Newsletter for the international community providing views and analysis from the Bloc of Yulia Tymoshenko (BYuT)» (PDF). Bloc Iúlia Timoixenko, 8 setembre 2008 [Consulta: 8 setembre 2008]. [Enllaç no actiu]
  130. «Baloha: Tymoshenko not Orthodox, she practices another faith». UNIAN, 29 juliol 2008 [Consulta: 29 juliol 2008].
  131. «Baloha: Tymoshenko promised Putin not to support Ukraine's joining NATO MAP». UNIAN, 16 juliol 2008 [Consulta: 16 juliol 2008].
  132. «Baloha accuses Tymoshenko of deliberate destroying coalition UNIAN». , 10 abril 2008 [Consulta: 10 abril 2008].
  133. «Baloha calls on to sack Ministers from government's economic bloc». UNIAN, 15 abril 2008 [Consulta: 15 abril 2008].
  134. «Tymoshenko 'calms down' Baloha saying his chief must not be concerned». UNIAN, 1 setembre 2008 [Consulta: 10 setembre 2008].
  135. «Why Ukraine's Pro-Western Coalition Split». Time, 4 de setembre 2008 [Consulta: 10 de setembre 2008].
  136. «Yushchenko May Dissolve Ukraine Parliament, Call Vote». Bloomberg, 3 de setembre 2008 [Consulta: 10 de setembre 2008].
  137. «Ukraine gets third election in three years». Radio Netherlands, 8 d'octubre 2008. [Consulta: 8 d'octubre 2008]. [Enllaç no actiu]
  138. «Snap election called in Ukraine». BBC News, 8 octubre 2008 [Consulta: 8 octubre 2008].
  139. «Tymoshenko to propose creating "megacoalition" during NSDC meeting». Lloc web personal de Iúlia Timoixenko, 20 octubre 2008.[Enllaç no actiu]
  140. Ukraine calls early election, Reuters, 8 October 2008.
  141. «Ukraine president calls election for December». The Irish Times, 9 octubre 2008 [Consulta: 9 octubre 2008].
  142. «Ukraine election date is uncertain, says president». UNIAN, 22 octubre 2008.
  143. «Finance crises delay Ukraine vote». BBC News, 20 octubre 2008.
  144. «Ukraine's president says no election this year». UNIAN, 12 novembre 2008.
  145. «Tymoshenko Not Intending To Resign». Ukrainian News Agency, 10 octubre 2008.
  146. «Tymoshenko won't resign until a new coalition is formed». UNIAN, 10 octubre 2008.
  147. Experts Admit Party Of Regions-Tymoshenko Bloc Coalition If Pliusch Nominated For Speaker's Position, Ukrainian News Agency (3 de desembre 2008)
  148. Ukraine coalition set to reform, BBC News (9 de desembre 2008)
  149. New parliamentary majority receives name, UNIAN (11 December 2008)
  150. Lavrynovych Speaking About Majority Between BYuT, OU PSD, Lytvyn Bloc And Communist Party Faction At Rada, Ukrainian News Agency (13 de desembre 2008) "Litvín va anunciar la creació d'una coalició entre el BIuT, el Bloc La Nostra Ucraïna Autodefensa Popular i el Bloc Litvin No obstant això, l'acord de coalició no ha estat signat fins ara"
  151. Tymoshenko Bloc, OU-PSD, And Lytvyn Bloc Sign Rada Coalition Agreement, Ukrainian News Agency (16 December 2008)
  152. President calls on VR to focus on overcoming economic crisis, UNIAN (11 de desembre 2008)
  153. Yushchenko categorically opposed to "coalition of three" – Hrytsenko, UNIAN (15 de desembre 2008)
  154. Presidential Secretariat urges parliament to include early election funds in 2009 budget, Interfax-Ucraïna (15 de desembre 2008)
  155. Lytvyn Predicts Rada's Work Until 2012, Ukrainian News Agency (13 de desembre 2008) "puc assegurar a tothom que no hi haurà eleccions anticipades... Si la Rada funciona adequadament i la gent veu la seva eficàcia, hi haurà legislatura durants els propers quatre anys", va dir.
  156. «Ukraine Parliament fails to pass non-confidence bill against cabinet». En.ce.cn. [Consulta: 28-12-2013].
  157. 157,0 157,1 Cullison, Alan. «Rivalry Deepens Ukraine Economic Woe». Online.wsj.com, 06-02-2009. [Consulta: 28-12-2013].
  158. Luke Harding. «WikiLeaks cables link Russian mafia boss to EU gas supplies». The Guardian. [Consulta: 28-12-2013].
  159. «New and conflicting details emerge over Mogilevich's alleged involvement in nation». Kyivpost.com, 10-12-2010. [Consulta: 28-12-2013].
  160. «Medvedev tells Gazprom to recover $2.4 bln gas debt from Ukraine». En.rian.ru, 20-11-2008. [Consulta: 28-12-2013].
  161. «Yulia Tymoshenko: RosUkrEnergo has lost nothing, but only paid off its debts to Gazprom». Kmu.gov.ua, 2009-01-01. [Consulta: 2013-12-28].
  162. «Oleh Dubyna Yushchenko and RUE guilty of 20-day gas spat with Russia in 2008». Zik.ua, 6 de març 2010. [Consulta: 29 de març 2014].
  163. «Prosecution witness confirms links between Yushchenko and RosUkrEnergo (àudio)». Tymoshenko.ua. [Consulta: 28-12-2013-12-28].
  164. Bierman, Stephen. «Russia-Ukraine Gas Row May Center on RosUkrEnergo, Analyst Says». Bloomberg, 08-1-2009. [Consulta: 28-12-2013].
  165. Enllaç
  166. «THE NEW GAS DEAL: THREATS AND RISKS FOR UKRAINE». Ukraineanalysis.wordpress.com, 01-02-2009. [Consulta: 28-12-2013].
  167. «Gazprom says natural gas prices for Europe to drop in 2009». En.ria.ru, 12-11-2008. [Consulta: 28-12-2013].
  168. 168,0 168,1 Ukraine PM to stand for president, BBC News (7 de juny 2009)
  169. 169,0 169,1 Ukrainian PM to face old rival in runoff election, Reuters (18 de gener 2010)
  170. 170,0 170,1 (ucraïnès)Eleccions ordinàries a la Presidència d'Ucraïna 17 gener 2010, Comissió Electoral Central d'Ucraïna
  171. Kuchma: Yanukovych-Tymoshenko contest a choice between 'bad and very bad', Kyiv Post (3 de desembre 2010)
  172. Tymoshenko accuses Yuschenko of obstructing executive authorities' teamwork, Interfax-Ucraïna (6 de febrer 2009)
  173. Yuschenko demands immediate amendments to 2009 budget to save Ukraine's economy – televised address to nation, Interfax-Ucraïna (30 de gener 2009)
  174. Yushchenko, Tymoshenko criticize each other (fotoreportatge), UNIAN (11 de febrer 2009)
  175. Agreement with Russia threatens Ukraine's security – President, UNIAN (10 de febrer 2009)
  176. Presidential secretariat considers PM's report "theatrical performance", Interfax-Ucraïna (5 de febrer 2009)
  177. Premier says Regions Party wanted to destabilize government work, Interfax-Ucraïna (5 February 2009)
  178. Tymoshenko: Political Competition Accounts For Conflict With Yuschenko, Ukrainian News Agency (11 February 2009)
  179. Rada Denies Support To No Confidence In Cabinet, Ukrainian News Agency (5 de febrer 2009)
  180. Ukrainian parliament rejects no-confidence vote in government, Interfax-Ucraïna (5 de febrer 2009)
  181. «„Die Ukrainer glauben an Europa“» (en alemany). Frankfurter Allgemeine Zeitung, 10 de febrer 2009. [Consulta: 29 març 2014].
  182. «Ioulia Timochenko : Ioulia Timochenko : « Le président me voit comme un concurrent »» (en francès). Le Monde, de març 2009. [Consulta: 29 març 2014].
  183. Feifer, Gregory. «Ukraine's Tymoshenko Likely Prime Minister». NPR, 2 d'octubre 2007 [Consulta: 5 d'octubre 2007].
  184. Olearchyk, Roman. «A tough and populist maverick». Financial Times, 2 d'octubre 2007 [Consulta: 5 d'octubre 2007].
  185. Yulia Tymoshenko Won't Be President, Kommersant (17 d'abril 2008)
  186. Tymoshenko not to challenge election results if defeated, Interfax-Ucraïna (24 de setembre 2009)
  187. Tymoshenko promised not to dispute results of election of President, UNIAN (24 de setembre 2009)
  188. Entre els artistes que van participar s'hi inclouen Ruslana, Oleksandr Ponomariov, Ani Lorak, Potap i Nàstia Kaménskikh, Tina Karol, Natàlia Mogilevska, Irina Bilik, TIK, TNMK: "Druha Rika", Mad Heads XL. Vegeu el concert aquí
  189. Esdeveniments per temes: Gira "Amb Ucraïna al cor !". UNIAN
  190. Mogilevska went to Tymoshenko, UNIAN (11 de setembre 2008)
  191. «Tymoshenko enters presidential race», 25 d'octubre 2009.
  192. «Ukraine PM enters tight presidential race», 24 d'octubre 2009.[Enllaç no actiu]
  193. (ucraïnès) Тимошенко розповіла, як розвантажувала шини, а Скрипка за неї співав, Табло ID (26 d'octubre 2009)
  194. Christian-Democratic Union party to support Tymoshenko at presidential election, Kyiv Post (28 de novembre 2009)
  195. European Party gives its support to Tymoshenko in presidential race, Interfax-Ucraïna (4 de desembre 2009)
  196. Interior Minister takes short leave, urges voters to support Tymoshenko, Kyiv Post (11 de desembre 2009)
  197. Russia's Putin says not backing Ukraine's Tymoshenko, Reuters (3 de desembre 2009)
  198. About football and luck, Bloc personal de Iúlia Timoixenko (7 desembre 2009)
  199. Paid advisers descend on candidates, nation, Kyiv Post (19 de novembre 2009)
  200. Tymoshenko: Early parliamentary elections may follow presidential ballot in Ukraine, Kyiv Post (26 de novembre 2009)
  201. Tymoshenko urges national democratic forces to unite around candidate in second round, Interfax-Ucraïna (1 de desembre 2009)
  202. Tymoshenko to go into opposition if not elected president, Kyiv Post (5 de desembre 2009)
  203. «Hanne Severinsen: Party of Regions trying to repeat 2004». Tymoshenko.ua. [Consulta: 28-12-2013].
  204. 15:21. «PACE statement». Ukrinform.ua. [Consulta: 28-12-2013].
  205. «Statement of the Commission on Security and Cooperation in Europe». Csce.gov, 2010-01-19. [Consulta: 28-12-2013].
  206. «Новий закон – найбільша загроза виборам, Українська правда». Pravda.com.ua, 05-02-2010. [Consulta: 28-12-2013].
  207. Tymoshenko's Looming Defeat: How Did She Make It Inevitable?, Serhí Kudelia (29 de gener 2010)
  208. Com que cap dels candidats en la primera ronda de votacions no va aconseguir el 50% o més dels vots, els dos candidats més votats es van enfrontar en una segona volta de les eleccions (Font:Presidential election gets under way in Ukraine, Kyiv Post (17 de gener 2010))
  209. Turchynov: vote rigging in favor of Ianukóvitx was systematic, large-scale, Kyiv Post (10 de febrer 2010)
  210. Nataliya Korolevska: victory will be ours, Web oficial Iúlia Timoixenko (8 de febrer 2010)
  211. Andriy Shevchenko: whole gamut of fraud in Donbas, Web oficial de Iúlia Timoixenko (8 febrer 2010)
  212. Ukraine's Tymoshenko Slams Rival, No Comment On Election Result, Radio Free Europe/Radio Liberty (11 February 2010)
  213. 213,0 213,1 Ukraine election: Yanukovych urges Tymoshenko to quit, BBC News (10 February 2010)
  214. «Tymoshenko calls Ukraine vote rigged». Associated Press. (14 de febrer 2010)
  215. Yulia Tymoshenko's appeal to the people, Web oficial de Iúlia Timoixenko (13 de febrer de 2010)
  216. Update: Tymoshenko says Ukraine vote was rigged, Kyiv Post (14 de febrer 2010)
  217. 217,0 217,1 Ukraine: Tymoshenko vows to contest election result, BBC News (15 de febrer 2010)
  218. Yanukovych: Talks with Tymoshenko possible only if she apologizes, Kyiv Post (12 de febrer 2010)
  219. Update: Ukraine turmoil as defiant Tymoshenko clings on as Prime Minister, Kyiv Post (11 de febrer 2010)
  220. High Court in Ukraine Weighs Appeal on Election, The New York Times (17 de febrer 2010)
  221. Ukrainian election results suspended on appeal[Enllaç no actiu], Associated Press (17 de febrer 2010)
  222. Ukrainian election result suspended after PM's appeal, BBC News (17 de febrer 2010)
  223. Levy, Clifford J.. «Ukraine Leader Drops Vote Challenge». The New York Times, 21 de febrer 2010, p. A8 [Consulta: 8 d'octubre 2013].
  224. 224,0 224,1 Yulia Tymoshenko: sooner or later an honest court will assess the fraudulent 2010 elections, Web oficial de Iúlia Timoixenko (20 de febrer de 2010)
  225. Yulia Tymoshenko will not challenge election results in Supreme Court, Lloc web oficial de Iúlia Timoixenko (20 de febrer de 2010)
  226. 226,0 226,1 226,2 Yulia Tymoshenko's address to the people of Ukraine, Web oficial de Iúlia Timoixenko (22 de febrer de 2010)
  227. 227,0 227,1 Tymoshenko fights on, refuses to recognize Yanukovych win, Kyiv Post (25 de febrer 2010)
  228. Half-empty chamber greets Ukraine's new president, Kyiv Post (25 de febrer 2010)
  229. Ukraine parliament votes out Tymoshenko's government, Kyiv Post (3 de març 2010)
  230. MPs desert defeated Ukraine candidate Yulia Tymoshenko, BBC News (21 de setembre 2010)
  231. Tymoshenko demands parliament should consider her government's dismissal on 2 De març, Kyiv Post (1 de de març 2010)
  232. 232,0 232,1 Tymoshenko: Dissolution of parliamentary coalition illegal, Kyiv Post (2 de març 2010)
  233. Tymoshenko says cabinet won't stay on as caretaker, Kyiv Post (3 de març del 2010)
  234. Tymoshenko: Government members will immediately leave offices after Rada's decision on cabinet dismissal, Kyiv Post (3 de març 2010)
  235. Press secretary: Tymoshenko vacates premier's post, Kyiv Post (4 de març 2010)
  236. Cabinet: Turchynov will fulfill premier's duties until new government is formed, Kyiv Post (4 de març 2010)
  237. Ex-premier Tymoshenko calls for Ukrainians to join opposition, RIA Novosti (9 de març 2010)
  238. Tymoshenko calls on opposition to unite, Kyiv Post (15 de març 2010)
  239. Yushchenko jumps back into political fray, visiting relatively friendly territory in Lviv, Kyiv Post (11 de març 2010)
  240. Eight parties sign agreement on creation of united opposition, Kyiv Post (16 de març 2010)
  241. (ucraïnès) Ющенко і Яценюк проігнорували Комітет захисту України, Ukraïnska Pravda (10 de maig del 2010)
  242. Police move to dampen protest turnout, Kyiv Post (11 de maig del 2010)
  243. Yulia Tymoshenko: Yanukovych-Medvedev agreement will be terminated, Web oficial de Iúlia Timoixenko (23 d'abril de 2010)
  244. Old bribe case re-opened against Tymoshenko, Kyiv Post (12 de maig 2010)
  245. Day in pictures (12 de maig 2010), BBC News (12 de maig 2010)
  246. Tymoshenko claims president ordered prosecutors to put her in jail, Kyiv Post (12 de maig 2010)
  247. Yanukovych bears no grudges against Tymoshenko, Z I K (12 de maig 2010)
  248. General Prosecutor's Office instituted criminal case against Tymoshenko, UNIAN (15 de desembre 2010)
  249. 249,0 249,1 249,2 Ukraine ex-PM Tymoshenko charged with misusing funds, BBC News (20 de desembre 2010)
  250. Tymoshenko says she is charged with misuse of 'green money', Interfax-Ucraïna (20 de desembre 2010)
  251. Former Ukrainian prime minister charged with abuse of power – document, Interfax-Ucraïna (21 de desembre 2010)
  252. Levy, Clifford J.. «Ukraine: Investigation of Ex-Premier». The New York Times, 15 desembre 2010 [Consulta: 29 juliol 2012].
  253. Criminal proceedings keep Tymoshenko from European People's Party summit, Kyiv Post (16 de desembre 2010)
  254. 254,0 254,1 Prosecutors launch probe of Tymoshenko, arrest her environment minister, Kyiv Post (16 de desembre 2010)
  255. BYUT lawmakers blocked rostrum and presidium of VRU, UNIAN (16 de desembre 2010)
  256. European People's Party condemns 'politically motivated' government pressure on Ukrainian opposition, Kyiv Post (16 de desembre 2010)
  257. Tymoshenko probed for abuse of office, Kyiv Post (16 de desembre 2010)
  258. Prosecutor general says there were no politics in questioning Tymoshenko and Turchynov, Kyiv Post (10 de desembre 2010)
  259. 259,0 259,1 259,2 New charges against Ukraine's ex-premier, Kyiv Post (27 de gener 2011)
  260. 260,0 260,1 260,2 Tymoshenko: authorities have fabricated another charge against me, UNIAN (28 de gener 2011)
  261. Ukraine investigates Tymoshenko over Russia gas deal (updated), Kyiv Post (11 d'abril 2011)
  262. 262,0 262,1 Gas charges 'absurd', says Tymoshenko, United Press International (12 d'abril 2011)
  263. 263,0 263,1 Ukraine ex-premier Tymoshenko charged over gas deals, BBC News (24 de maig 2011)
  264. Investigation into Tymoshenko's case completed, no need to arrest her, says PGO, Interfax-Ucraïna (24 de maig 2011)
  265. Ukrainian ex-PM sues gas company, businessman in US court, Reuters (27 d'abril del 2011)
  266. Prisoner of independence, Nóvaia Gazeta (12 d'octubre 2011)
  267. Yulia Tymoshenko urges West to stop ignoring Russian takeover of Ukraine, The Daily Telegraph (19 d'octubre 2010)
  268. New media freedom battle grips Ukraine, BBC News (30 de juliol 2010)
  269. Thousands protest Russia-Ukraine deal, CNN (24 d'abril 2010)
  270. Ukraine's Tymoshenko questioned over corruption, CNN (15 de desembre 2010)
  271. The Orange Revolution Betrayed, The Moscow Times (7 de febrer 2011)
  272. Tymoshenko: active civil society will help return democracy to Ukraine, UNIAN (8 de febrer 2011)
  273. Statement by Senator John McCain & EPP President Wilfried Martens on Ukraine[Enllaç no actiu], Partit Popular Europeu (7 de març de 2011)
  274. Timoixenko va presentar un panorama dels esdeveniments d'Ucraïna a Brussel·les (17 de març de 2011)
  275. 275,0 275,1 Piling cases on Tymoshenko, Kyiv Post (3 de novembre 2011)
  276. 276,0 276,1 United Opposition nominates Tymoshenko as single presidential candidate, Kyiv Post (7 de desembre 2012)
    Yatseniuk:Tymoshenko will be able to run for presidency in 2015, Kyiv Post (7 de desembre 2012)
  277. Boiko: Naftogaz will not withdraw civil suit against Tymoshenko, Kyiv Post (7 d'octubre 2011)
  278. «Protesters gather as Tymoshenko trial resumes in Kiev». BBC News, 8 agost 2011 [Consulta: 20 agost 2011].
  279. Jailhouse Watch: Many former top officials remain in jail for months, Kyiv Post, 11 de març 2011.
  280. Yanukovych: Over 400 officials of current government stand trial Kyiv Post (25 d'agost 2011)
  281. Yanukovych vows to put an end to corruption Kyiv Post (15 de setembre 2011)
  282. Yanukovych: 'Some misinform international community about Ukraine' Kyiv Post (7 de febrer 2011)
  283. Ukraine's parliament passes president's anti-corruption law RIA Novosti (7 d'abril 2011)
  284. Ukraine Retreats to a Dark Past, Der Spiegel (18 d'octubre 2011)
  285. «Amnesty International believes that "the verdict Tymoshenko" is politically motivated». Infosud.ru, 11-10-2011. [Consulta: 28-12-2013].
  286. Getting Yulia[Enllaç no actiu], Kyiv Post (3 de novembre 2011)
  287. El veredicte Timoixenko. Text complet de la sentència, "Law & Business" (13 d'octubre 2011)
  288. 288,0 288,1 288,2 288,3 Tymoshenko convicted, sentenced to 7 years in prison, ordered to pay state $188 million (update), Kyiv Post (11 d'octubre 2011)
  289. Tymoshenko files appeal against court ruling in gas case, Kyiv Post (24 d'octubre 2011)
  290. Tax police resumes four criminal cases against Tymoshenko, Kyiv Post (7 de novembre del 2011)
  291. Ukraine heaps more charges on Tymoshenko (updated), Kyiv Post (11 de novembre 2011)
  292. Vlasenko: investigators illegally presented Yulia Tymoshenko with new charges, UNIAN (11 de novembre 2011)
  293. Ukraine tax authorities file charges against Tymoshenko, Interfax-Ucraïna (11 de novembre 2011)
  294. Ukraine 're-arrests' Tymoshenko, EU sends envoy, Kyiv Post (9 de desembre 2011)
  295. Teixeira: EU concerned about new arrest Tymoshenko, Kyiv Post (9 de desembre 2011)
  296. Tymoshenko faces indefinite arrest, Kyiv Post (9 de desembre 2011)
  297. Lawyer: Tymoshenko arrested 'for life', Kyiv Post (9 de desembre 2011)
  298. Jailed Tymoshenko seen by EU Commissioner Stefan Fuele, BBC News (13 de desembre 2011)
  299. 299,0 299,1 Ukraine's Tymoshenko loses appeal against jail term, BBC News (23 de desembre 2011)
  300. Tymoshenko sentence in gas supply case takes legal force[Enllaç no actiu], Kyiv Post (23 de desembre 2011)
  301. Declaració oficial de Iúlia Timoixenko, Kyiv Post (22 de desembre 2011)
  302. Nota de premsa, TEDH (20 de desembre 2011)
  303. Tymoshenko moved to prison in Kharkiv (updated), Kyiv Post (30 de desembre 2011)
  304. Tymoshenko moved to Kachanivska penal colony in Kharkiv (actualitzat), Kyiv Post (30 de desembre 2011)
  305. «Husband of Ukraine's Tymoshenko wins Czech asylum». BBC, 6 gener 2012 [Consulta: 6 gener 2012].
  306. (ucraïnès) Генпрокуратура перевіряє Тимошенко на причетність до ще одного вбивства, BBC en ucraïnès (7 d'abril 2012)
  307. 307,0 307,1 Ukraine's Tymoshenko refuses to attend new tax trial, BBC News (19 d'abril 2012)
  308. Ukraine's jailed ex-PM Tymoshenko 'on hunger strik, BBC News (24 d'abril 2012)
  309. Ukraine's Tymoshenko moved from prison to hospital; ends hunger strike, The Globe and Mail (9 de maig 2012)
  310. 310,0 310,1 «Opposition leaders visit Tymoshenko's hospital». Kyiv Post, 13 novembre 2012. [Consulta: 24-02-2014].
    «German doctors arrive at Kharkiv-based clinic to see Tymoshenko». Kyiv Post [Kharkiv], 15 novembre 2012.
    Rome mayor's office puts up Tymoshenko portrait on facade, 26 novembre 2012. 
    «Ukraine opposition leader demands closure of protesters' cases, Tymoshenko release». Interfax-Ucraïna, 21 febrer 2014. [Consulta: 2014-02-24].
  311. 311,0 311,1 France disappointed by Tymoshenko appeal rejection, 31 agost 2012. 
  312. Associated Press. «Ukraine's Highest Court Upholds Tymoshenko Verdict». The Wall Street Journal. Associated Press, 29 agost 2012 [Consulta: 29 agost 2012].
    Ukraine's highest court upholds Tymoshenko verdict, Arkansas Online (29 d'agost 2012 )
  313. «Confirmada la condemna a set anys de presó per a l'exprimera ministra ucraïnesa Iúlia Timoixenko» (en català). 324.cat, 29 d'agost 2014. [Consulta: 31 març 2014].
  314. 314,0 314,1 314,2 Ukraine's jailed Tymoshenko calls off hunger strike, Kyiv Post (16 de novembre 2012)
    Chief doctor:Tymoshenko to have recovered from hunger strike by end of this week, Kyiv Post (28 de novembre 2012)
  315. Tymoshenko to decide whether to continue hunger strike, Kyiv Post (13 de novembre 2012)
  316. «Timoixenko, en vaga de fam contra "les eleccions més brutes de la història d'Ucraïna"» (en català). 324.cat, 30 d'octubre 2012. [Consulta: 31 març 2014].
  317. 317,0 317,1 Després de l'EuroMaidan, aquestes eleccions s'han avançat al 25 de maig del 2014
  318. Batkivschyna to nominate Tymoshenko for presidency, Yatseniuk heads party's political council, Interfax-Ucraïna (14 de juny 2013)
  319. Tymoshenko still ready to run for president, Kyiv Post (10 de desembre 2010)
  320. «UKRAINIAN EX-PM SUSPECTED IN MURDER CASE». Associated Press [Consulta: 19 gener 2013].
    Tymoshenko accused of murder, Euronews (19 de gener 2013)
    Jailed Ukraine ex-PM Tymoshenko suspected in long-dormant murder case[Enllaç no actiu], Montreal Gazette (19 de gener 2013)
    Ukraine Prosecutors Say Tymoshenko May Face Murder Charge, Bloomberg L.P. (18 de gener 2013)
    Ukraine prosecutor accuses Tymoshenko of murder, Reuters (18 de gener 2013)
  321. «Defender: Shcherban murder case suspended. No evidence against Yulia Tymoshenko (video)». Tymoshenko.ua. [Consulta: 28-12-2013].
  322. Tymoshenko stops hunger strike, Interfax-Ucraïna (6 de desembre 2013)
  323. Jailed Tymoshenko on hunger strike over EU U-turn by Ukraine, Euronews (25 de desembre 2013)
  324. Ukraine opposition leader Tymoshenko ends prison hunger strike, Euronews (6 December 2013)
  325. Russia and Ukraine leaders seek partnership treaty, BBC News (6 de desembre 2013)
  326. «Court of Appeals leaves Yulia Tymoshenko in custody». En.for-ua.com, 14-12-2011. [Consulta: 28-12-2013].
  327. «Tymoshenko's defense submitted cassation appeal against "gas sentence"». En.for-ua.com, 26-01-2012. [Consulta: 28-12-2013].
  328. «Tymoshenko's cassation in gas case read out in court». Kyivpost.com, 17-08-2012. [Consulta: 28-12-2013].
  329. «A staunch court». Day.kiev.ua, 04-09-2012. [Consulta: 28-12-2013].
  330. «Legal Monitoring in Ukraine II»., Informe danès del Comitè d'Hèlsinki
  331. «Danish Helsinki Committee: Legal Monitoring in Ukraine II (text complet)». Khpg.org. [Consulta: 28-12-2013].
  332. EU feels let down by Ukraine over Tymoshenko, Euronews (11 d'octubre 2011)
  333. Spillius, Alex. «EU to Kiev: free Yulia Tymoshenko, or no pact». Telegraph. [Consulta: 28-12-2013].
  334. 334,0 334,1 EU leaders:Ratification of Association Agreement and DCFTA depends on settlement of Tymoshenko-Lutsenko issue, Kyiv Post (20 de juliol 2012)
  335. Yulia Tymoshenko sentenced. «Yulia Tymoshenko sentenced». OSW, 12-10-2011. [Consulta: 2013-12-28].
  336. «HUDOC Search Page». Hudoc.echr.coe.int. [Consulta: 2013-12-28].
  337. «Estrasburg condemna Ucraïna per la detenció "il·legal" de l'exprimera ministra Timoixenko» (en català). 324.cat, 30 d'abril 2013. [Consulta: 31 març 2014].
  338. «Resolució del Senat dels Estats Units sobre Ucraïna. text complet». Beta.congress.gov. [Consulta: 28-12-2013]. (anglès)
  339. «U.S. Senate Adopts Resolution Demanding Ukraine Release Tymoshenko Under European Court Of Human Rights' Ruling On Her Illegal Detention And Arrest». Un.ua, 20-11-2013. [Consulta: 28-12-2013].
  340. Committee on Foreign Relations. «US Congress Resolution 165». Govtrack.us. [Consulta: 28-12-2013].
  341. «US Congress Resolution 466». Opencongress.org. [Consulta: 28-12-2013].
  342. «PACE calls for Tymoshenko release». Kyivpost.com, 2013-10-02. [Consulta: 2013-12-28].
  343. 16:36. «Cox, Kwasniewski asking Yanukovych to pardon Tymoshenko». Ukrinform.ua, 04-10-2013. [Consulta: 28-12-2013].
  344. 344,0 344,1 ; Cramer «Embattled Ukraine President Signs Compromise Deal as Parliament Votes to Free His Imprisoned Rival». New York Times, 21 febrer 2014 [Consulta: 21 febrer 2014].
  345. ; Karmanau, Yuras«Tensions high at Kyiv protest camp despite ground-breaking deal». CTV News, 21 febrer 2014. [Consulta: 2014-02-24].
  346. 346,0 346,1 «President Yanukovych and Ukraine opposition sign early poll deal». The Sun (Malàisia), 21 febrer 2014. [Consulta: 24-02-2014].
  347. Ukraine: Speaker Oleksandr Turchynov named interim president, BBC News (23 de febrer 2014)
    «Ukraine protests timeline». BBC News, 23 febrer 2014. [Consulta: 24-02-2014].
  348. «Timoixenko surt en llibertat i anuncia que es presentarà a les eleccions» (en català). Vilaweb, 22 de març 2014. [Consulta: 31 març 2014].
  349. «Alliberada Iúlia Timoixenko després de gairebé dos anys a la presó» (en català). Ara (diari), 22 de febrer 2014. [Consulta: 31 març 2014].
  350. Walker, Shaun. «Yulia Tymoshenko is back centre stage in Ukraine – but not all want her there». theguardian.com, 23 febrer 2014. [Consulta: 2012-02-24].
  351. Kharkiv court drops charges against Tymoshenko in UESU case, Interfax-Ucraïna (28 de febrer del 2014)
  352. irishtimes.com: "Tymoshenko among Kiev uprising figures to visit Dublin" 4 de març 2014
  353. "Timoschenko in Berlin" 7 de març 2014
  354. «Forum Ekonomiczne». Forum-ekonomiczne.pl, 18-12-2013. [Consulta: 28-12-2013].
  355. «Prix de la Fondation | Crans Montana Forum – Committed to a more Humane and Impartial World». Cmf.ch, 12-11-2011. [Consulta: 28-12-2013].
  356. 356,0 356,1 «Yevheniya Tymoshenko receives award in Geneva». Photo.ukrinform.ua. [Consulta: 28-12-2013].
  357. «Yulia Tymoshenko awarded for her contribution to defending democracy». Tymoshenko.ua. [Consulta: 28-12-2013].
  358. «Duran entrega la medalla Carrasco i Formiguera a la filla de Iúlia Timoixenko» (en català). El Periódico de Catalunya, 11 de juliol 2013. [Consulta: 30 març 2014].
  359. «El comitè de govern d'Unió decideix per unanimitat concedir la medalla Manuel Carrasco i Formiguera a Iúlia Timoixenko» (en català). UDC, 29 de març 2013. [Consulta: 30 març 2014].
  360. «Lliurament medalla Manuel Carrasco i Formiguera 2013 (reportatge fotogràfic)» (en català). flickr.com, juliol 2013. [Consulta: 30 març 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Precedida per:
Víktor Ianukòvitx
Primera Ministra d'Ucraïna
Estendard de la República d'Ucraïna

2007-2010
Succeïda per:
Oleksandr Turtxínov
(Interinament)
Precedida per:
Mikola Azàrov
(Interinament)
Primera Ministra d'Ucraïna
Estendard de la República d'Ucraïna

2005
Succeïda per:
Iuri Ekhanúrov
Precedida per:
Càrrec nou
Presidenta de la Unió Panucraïnesa "Pàtria"
1999–actualitat
Succeïda per:
continua en el càrrec
Precedida per:
Càrrec nou
Presidenta del Bloc Iúlia Timoixenko
2001–actualitat
Succeïda per:
continua en el càrrec

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iúlia Timoixenko