Iniciativa Legislativa Popular

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: ILP)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Iniciativa Legislativa Popular o Iniciativa Popular (ILP o IP) és la potestat per la qual una petició de la ciutadania, firmada per un nombre mínim de ciutadans o votants registrats, pot obligar realitzar una votació pública (plebiscit) sobre una proposta d'una llei, esmena constitucional, reforma d'una llei o ordenança, en alguns casos pot obligar a la votació d'una proposta de llei a l'assemblea legislativa, o, en la seva forma més reduïda, simplement obligar al poder legislatiu o executiu a considerar el tema en qüestió incloent-lo en l'ordre del dia. Depèn de com s'articuli es pot considerar una forma de democràcia directa o de democràcia participativa.

La iniciativa pot prendre la forma d'iniciativa directa o iniciativa indirecta. En la iniciativa directa, la proposta es posa directament a votació després d'haver-se presentat una petició que compleixi els requisits corresponents. En la iniciativa indirecta, la proposta primer ha de passar el filtre del legislatiu, i si és aprovada per aquest cos, a vegades amb esmenes, pot sortir a votació popular o ser aprovada directament pel poder legislatiu. Una consulta popular sobre una mesura específica només s'anomena referèndum quan s'ha originat en el poder legislatiu.

ILP a la Unió Europea[modifica | modifica el codi]

La proposta refusada de Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa (TCE) preveia un forma limitada d'Iniciativa Popular indirecta (Article I-46(4). L'article establia que 1.000.000 de ciutadans, amb una representació mínima en diferents estats membres, podien demanar al poder legislatiu de la Unió Europea, la Comissió Europea, que considerés "una proposta adequada sobre qüestions que estos ciutadans consideren que requerix un acte jurídic de la Unió per aplicar la Constitució".[1] Tanmateix, el mecanisme no va quedar definit en el text del tractat. Va ser criticat el fet que aquest dret d'iniciativa no contemplava en última instància cap tipus de vot o referèndum.

En qualsevol cas un ciutadà té la possibilitat de plantejar peticions o iniciatives directament al Parlament Europeu.[2]

A Andorra[modifica | modifica el codi]

A Andorra la llei demana que una ILP sigui signada per almenys un 10% de la massa electoral (andorrans majors d'edat), és a dir, una mica més de 2.000 ciutadans (en 2010, per exemple, havia de ser exactament més de 2.040 signatures). La darrera que s'ha portat a terme a estat una llei que prohibeix fumar a la feina i alguns espais públics.

A Bèlgica[modifica | modifica el codi]

A Bèlgica, tot i que a nivell nacional i federal no existeix cap legislació quant a les inciatives populars, a nivell municipal i provincial,[3] existeixen els referèndums anomenats consultius que poden ser organitzats per iniciativa dels electors en l'àmbit dels seus corresponents territoris. D'altra banda, es va presentar una proposta de llei el 12 de febrer de 2002 a la Cambra de Representants per establir el refèndum consultiu en l'àmbit federal a iniciativa de: "com a mínim el 3% dels habitants de Bèlgica majors de setze anys i que hagin estat residents a territori belga durant un període de 5 anys".

A Espanya[modifica | modifica el codi]

L'article 87.3 de la Constitució Espanyola contempla la possibilitat, regulada segons la Llei Orgànica 3/1984, de que els ciutadans proposin iniciatives de llei amb el suport de 500.000 signatures, propostes que la llei denomina ILP (Iniciativa Legislativa Popular). Tanmateix existeixen una sèrie de limitacions per aquestes iniciatives:

  • No pot reformar una Llei Orgànica, ni regular un tema propi d'una Llei Orgànica. Això exclou el Codi Penal, els Estatuts d'Autonomia, el Defensor del Poble, la llei del Tribunal Constitucional, la llei Electoral, la llei d'Educació, la llei de Dret de Reunió, la llei de Llibertat Sindical, la llei de Llibertat Religiosa, etc.
  • No pot reformar cap llei tributaria. Això exclou la Llei General Tributaria, la Llei Reguladora de les Hisendes locals, la Llei de l'IRPF, la llei de l'IVA, etc.
  • No pot reformar una llei de caràcter internacional.
  • A partir d'una ILP no es pot eleborar una llei referent a la prerrogativa de gràcia i l'indult, que segons l'article 62 de la Constitució correspon al Rei.
  • No pot reformar el Consell Econòmic i Social, els paràmetres de redistribució de la riquesa, l'amortització entre regions ni la planificació de l'activitat econòmica. Tampoc poden proposar-se els Pressupostos Generals de l'Estat ni esmenes als mateixos.
  • No pot reformar la Constitució. Segons l'article 166 de la Constitució aquesta només es pot reformar mitjançant els apartats 1 i 2 de l'article 87, la qual cosa exclou la ILP.

Des de l'inici del període democràtic el 1978, només nou ILP han passat el filtre de la Mesa del Congrés i tan sols una ha estat aprovada pel Ple del Congrés, relativa a la modificació de la Llei de Propietat Horitzontal.

Una ILP pendent de ser debatuda és la de Televisió sense Fronteres que permetria l'emissió de TV3 al País Valencià.

Per altra banda també existeix de que ciutadans d'una autonomia presentin iniciatives legislatives als seus parlaments. En aquest cas, els estatuts d'autonomia recullen les condicions necessàries per portar endavant la iniciativa. Tanmateix, en cas que passin el filtre autonòmic el Govern Central ha d'autoritzar les consultes.

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

La Llei 1/2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular regula la institució de la iniciativa legislativa popular a Catalunya, entesa com una peça clau en el funcionament del sistema democràtic. El nombre de signatures que calen perquè la ILP prosperi a Catalunya és de 50.000.

Aquesta llei està dictada en el marc establert per la Llei Orgànica 3/1984, de 26 de març, reguladora de la Iniciativa Legislativa Popular.

Algunes ILP importants del Principat han estat la de la Plataforma Prou! per a abolir les curses de toros a Catalunya (tramitada i aprovada) i la impulsada per Som lo que sembrem per prohibir els cultius transgènics i investigar-ne els seus efectes (rebutjada per la mesa del parlament).[4]

A les Illes Balears[modifica | modifica el codi]

Segons l'article 47.3 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i la llei de l'Estat Espanyol calen 10.000 signatures de ciutadans espanyols censats a les illes i majors d'edat, recollides en un termini màxim de tres mesos, perquè una ILP sigui debatuda al Parlament Balear.

Al País Valencià[modifica | modifica el codi]

Calen 50.000 perquè una ILP sigui debatuda a les Corts Valencianes.

A Itàlia[modifica | modifica el codi]

A Itàlia una llei pot ser derogada mitjançant un referèndum iniciat per la ciutadania. Un referèndum per iniciativa popular també dóna als votants italians dret a veto sobre alguns textos que el Parlament acaba d'aprovar.

Per iniciar una sol·licitud d'iniciativa popular a Itàlia es necessita el suport de 500.000 electors.

A Suïssa[modifica | modifica el codi]

La iniciativa popular és un dret civil que existeix a Suïssa i permet als ciutadans fer una proposició de llei (iniciativa legislativa, només a nivell cantonal) o una modificació de la Constitució (iniciativa constitucional, a nivell federal). El text és presentat i sotmès a referèndum popular, i l'electorat l'accepta o rebutja. En el cas d'una iniciativa legislativa, és necessària una aprovació popular i cantonal per procedir a crear una llei nova o modificar-ne una d'existent. Les condicions de les iniciatives varien segons els contextos institucionals.[5]

A Suïssa, una part de l'electorat pot, per referèndum, demanar l'aprovació d'un text legislatiu. El referèndum també dóna dret a veto a certs textos que el Parlament acabi d'aprovar.

En els últims 120 anys més de 240 iniciatives han estat votades en referèndum, pel qual han estat aprovades un 10% del total.

Les ILP als Estats Units[modifica | modifica el codi]

Els Estats Units no disposen de cap procés d'iniciativa popular a nivell nacional.

Per portar a votació de tot el país una iniciativa federal faria falta que el Congrés proposés una esmena a la Constitució, que hauria de ser ratificada per tres quartes parts dels òrgans legislatius i constitucionals de l'estat, en el marc del que estableix la Constitució dels Estats Units. Aquesta en l'Article I, Secció I, atorga tot el poder legislatiu a la branca legislativa del govern federal, el Congrés dels Estats Units, tal com estableix el text: "Tots els poders legislatius atorgats per la present Constitució correspondran al Congrés dels Estats Units, que es compondrà d'un Senat i una Cambra de Representants."[6]

A nivell de govern estatal la iniciativa popular s'utilitza en 24 estats i el Districte de Columbia. El sistema actual d'iniciatives i referèndums als EUA va començar a l'estat de Dakota del Sud. Dakota del Sud va aprovar la iniciativa i el referèndum el 1898, seguidament ho va fer Oregon el 1902. El "Sistema Oregon", tal com va ser conegut al principi, es va estendre per molts estats, i es va convertir en una de les reformes principals de l'era progressista (1890-1920). L'any 2009, quasi la meitat dels estats han adoptat aquestes disposicions.

A Califòrnia[modifica | modifica el codi]

A l'estat de Califòrnia, per exemple, un grup de ciutadans pot sol·licitar la destitució d'un governador mitjançant una petició. Si el nombre de firmes arriba al Quòrum es requereix l'organització d'un referèndum per tal de demanar al conjunt de la nació si volen conservar o destituir al seu governador. El referèndum d'iniciativa popular permet en certs cas un veto de l'electorat sobre certs textos parlamentaris que estan en tràmit de ser aprovats. A Califòrnia, una part de l'electorat pot, per referèndum, demanar l'aprovació de textos legislatius. El referèndum d'iniciativa popular dóna legalment als electors de Califòrnia dret de veto sobre certs textos que el Parlament vulgui aprovar.

Per portar endavant una iniciativa legislativa popular a Califòrnia són necessàries les signatures d'un 5% dels electors que hagin participat en les últimes eleccions a governador, nombre situat al voltant dels 400.000 electors.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Article I-47(4) del Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa
  2. European Parliament: Petitions (anglès)
  3. Estudi de comparatiu de legislació sobre referèndums d'iniciativa popular a petició del Senat francès (francès)
  4. http://www.somloquesembrem.org/index.php?id=7
  5. Suïssa: El sistema constitucional (francès)
  6. Article I de la Constitució dels Estats Units (anglès)