Iacus
| Tipus | deïtat grega deïtat de la natura  |
|---|---|
| Context | |
| Mitologia | Religió a l'antiga Grècia |
| Dades | |
| Gènere | masculí |
Iacus (en grec: Ἴακχος) era una divinitat menor de la mitologia grega i probablement un sobrenom de Dionís, emprat sobretot en les cerimònies anomenades misteris d'Eleusis. Segurament, es tracta d'un déu anterior amb el qual es va acabar identificant; per a alguns, seria un fill de Zeus i de Demèter (per tant, germà de Persèfone), o bé en altres versions un fill del mateix Dionís i de la nimfa Aura.
Mitologia[modifica]
Segons la genealogia mitològica narrada per Nonnos, Iacus era fill de Dionís i d'una verge caçadora que va ser violada per ell, anomenada Aura. Aquesta Aura va donar a llum a dos bessons i en va matar un, però la dea de la caça Àrtemis es va presentar, va impedir la mort de l'altre nen que era Iacus i el va portar a instàncies de Dionís a Eleusis, on les mènades del santuari en van tenir cura.[1] En altres versions era fill de Zeus i Demèter.[2]
Culte[modifica]
La seva imatge, que portava una torxa, es custodiava en un temple de Demèter, situat a Pompeion, la porta Santa d'Atenes.[3] Antigament, es feia una processó entre les ciutats d'Atenes i Eleusis en què els participants anaven cantant fins que entraven en èxtasi i finalment exclamaven ἰαχή (iakhé, una paraula relacionada amb Iacus).[4] Durant la processó es transportava l'estàtua de Iacus.[5] També en la mitologia de Demèter surt la torxa, com a element indispensable que aquesta dea va fer servir per buscar de nit i per l'hades la seva filla Persèfone, la qual havia estat raptada.[6]
Alguns autors han vist en el culte a Elusis de Iacus, Demèter i Persèfone, un precedent de la tríada venerada a l'Aventí de Roma.[7]
En la Literatura[modifica]
Aristòfanes, en un fragment de la seva comèdia Les granotes, descriu la processó i el cor místic fa servir el nom de Iacus per a referir-se a Dionís.[8] En les tragèdies d'altres autors, Iacus també està equiparat a Dionís i la paraula és emprada com un sobrenom.[9]
El filòsof Plató va descriure un psicopomp en el qual la paraula Iacus es refereix al déu Dionís. En aquesta història, Hermes conduïa les ànimes cap a l'hades i Iacus les portava des de l'inframón fins a la seva reencarnació.[10]
En els himnes òrfics, Iacus és identificat amb altres figures dels mites d'Eleusis diferents de Dionís, com Eubuleus i Disaules, i apareix com un company d'una divinitat anomenada Misa.[11]
Referències[modifica]
- ↑ Nonnos "Dionisíaques" 48.848
- ↑ Smith, 1853, p. 336.
- ↑ Pausànies "Descripció de Grècia" 1.2.4
- ↑ Heròdot "Història" 8.65.4
- ↑ Plutarc Alkibiades 34.3
- ↑ Homer "Himne a Demèter" 50-60
- ↑ Dionís d'Halicarnàs, Rhōmaikē archaiologia 6,17,3-4
- ↑ Aristòfanes "Les granotes" 324-354
- ↑ Sòfocles "Antígona" 1152; Eurípides "Ion" 1074–1077
- ↑ Plató "Fedó" p.107
- ↑ Himnes Òrfics 41, 42, 57
Bibliografia[modifica]
- Smith, William. "A new classical dictionary of biography, mithology anf georaphy, partly based on the Greek and Roman biography and mithology. Londres: Murray, 1853.
- Graf, Fritz. «Iakchos», en: Der Neue Pauly (DNP), volum 5. Stuttgart: Metzler, 1998, p. 843. ISBN 3-476-01475-4.
- Simon, Erika. «Iakchos», en: Lexicon Iconographicum Mythologiae Classicae (LIMC), volum V, 1990, p. 612-614.