Ibn Khafaja

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quill-Nuvola.svgWhite open book.svgIbn Khafaja
Naixement Abu-Ishaq Ibrahim ibn Abi-l-Fat·h ibn Abd-Al·lah ibn Khafaja al-Hawwarí al-Jazirí al-Andalussí
1058/1060
Alzira
Mort 25 de juny de 1139
Alzira
Ocupació escriptor
Llengua àrab
Gènere poesia
Tema amor, natura, elegia, panegíric
Influències de Abd-al-Muhsin as-Surí, Abu-l-Hàssan Mihyar ad-Daylamí
Va influir a Ibn az-Zaqqaq


Ibn Khafaja (en àrab ابن خفاجة, Ibn Ḫafāja), sobrenom o pseudònim (šuhra) d'Abu-Ishaq Ibrahim ibn Abi-l-Fat·h ibn Khafaja al-Andalussí (en àrab أبي اسحاق ابراهيم بن أبي الفتح بن خفاجة الأندلسي Abū Ishāq Ibrāhīm ibn Abī l-Fatḥ ibn Ḫafāja al-Andalusī) (Alzira, 1058/106025 de juny de 1139), fou un gran poeta andalusí.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Alzira, de família benestant, amb avantpassats àrabs i berbers, sols es coneix l'existència d'una germana que fou mare d'Ibn az-Zaqqaq, deixeble i continuador del seu llegat.

En el seu aprenentatge tingué com a mestres als alzirenys Abu-Imran ibn Abi-Talid, jurista, literat i poeta, Abu-Ishaq ibn Sawad, gramàtic i lexicògraf i, Abu-Bakr ibn Àswad, jurista. En Múrcia, lloc que visitava amb assiduïtat, fou deixeble d'Abu-Alí as-Sadafí en ciències religioses.[1] I ell mateix es reconeix deutor dels poetes àrabs orientals Abd-al-Muhsin as-Surí i Abu-l-Hàssan Mihyar ad-Daylamí.[2]

La seva independència econòmica, gràcies a les terres que posseïa a Alzira, li permeté no exercir cap càrrec ni demanar el mecenatge de cap governant i així pogué gaudir de la poesia amb total llibertat.[3] De tota manera, mantingué relacions, majoritàriament epistolars, amb distints membres de la dinastia almoràvit, com Abu-Bakr ibn Ibrahim ibn Tifilwit, governador de Múrcia, la seva filla Màryam, Abu-t-Tàhir Tamim ibn Yússuf ibn Taixfín, governador de Granada, Sevilla i Múrcia, i Abu-Ishaq Ibrahim ibn Yússuf ibn Taixfín, governador de Ceuta, València, Múrcia i Sevilla, el primer cosí i els dos darrers fills de l'emir almoràvit Alí ibn Yússuf, als quals els dedicà diverses poesies.[4] També mantingué correspondència i li dedicà poemes a diversos personatges de la política i la cultura de l'Àndalus.

Tot i residir habitualment a Alzira, i a més de les visites a Múrcia, València i Xàtiva, visità les corts d'al-Mútassim ibn Sumàdih d'Almeria i de l'emir zírida Tamim ibn al-Muïzz en Mahdia.

Obra[modifica | modifica el codi]

  • Diwan (ديوان ابن خفاجة, Dīwān ibn Ḫafāja). Selecció crítica de les seves poesies realitzada pel propi poeta, amb un prefaci i moltes poesies acompanyades per una presentació o comentaris. El diwan està compost per 243 poemes amb 2.913 versos, 16 epístoles i 4 glosses gramaticals i literàries.[5][6]

Els poemes del diwan tenen una temàtica diversa:[7]

amorosa. On canta el seu gust per la vida i els seus plaers sensuals.
bàquica. On el vi surt com element d'alegria i d'oblit de les preocupacions.[8]
paisatgística o de la natura. Per les seves poesies paisatgístiques el conegueren amb el sobrenom de al-Jannan (el jardiner). Ha estat considerat un dels millors poetes de la natura de la literatura àrab, i la natura apareix en els altres gèneres que ha tractat, des de l'amor o el vi fins l'elegíac, el panegíric o l'ascètic. La nit ocupa en la seva poesia en lloc destacat.[9]
panegírica. Dedicats a amics o protectors.
elegíaca. Retrata el dolor per la pèrdua o destrucció de les ciutats a mans dels cristians.
ascètica. Escrits en els darrers anys de la seva vida, apareixen reflexions sobre la infermetat, la vellesa i la mort, amb una de fatalisme.

L'element que destaca en Ibn Khafaja és la seva forma de barrejar la natura amb l'amor i la vida, però també amb la nostàlgia dels temps passats, dels paradisos perduts i inclús de la mort,[10] fins a arribar a una visió antropològica de la natura.[11] Ibn Khafaja exerceix una forta influència en la poesia posterior, amb un estil que s'ha anomenat khafají.[12] La seva cassida es caracteritza per la concentració d'imatges poètiques superposades i consecutives, amb una renovació del classicisme. La principal característica de la seva poesia sobre la natura és la personificació, on la natura i els seus elements sovint són presentats com a dones o de vegades comparats amb atributs femenins.[13]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gallega Ortega 2004: p. 548.
  2. Schippers 1991: p. 143.
  3. Schippers 2003a: p. 175.
  4. Gallega Ortega 2004: pp. 549-550.
  5. Ibn Khafaja 1869.
  6. A l'edició de l'obra publicada a Alexandria el 1960 per al-Sayyid Mustafā Ghāzi, aquest inclou un apèndix amb 66 poemes amb 356 versos i 23 epístoles noves que es trobaven en diverses fonts (Gallega Ortega 2004: p. 557).
  7. Schippers 2003b: p. 261.
  8. Schippers 1987.
  9. Lachica Garrido 1992-93: p. 24.
  10. Gallega Ortega 2004: p. 562.
  11. Rubiera Mata 2001: p. 103.
  12. Rubiera Mata 2001: p. 100.
  13. Schippers 2003b: p. 262.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]