Ibn Zaydun

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Abu-l-Walid Àhmad ibn Abd-Al·lah ibn Àhmad ibn Ghàlib al-Makhzumí, conegut com a Ibn Zaydun (en àrab أحمد بن عبد الله بن زيدون), o a les fonts cristianes castellanes com Abenzaidún (Còrdova, 1003 - Sevilla, 1070/1071), va ser un poeta àrab andalusí.

Fou considerat un dels poetes amorosos millors de l'Àndalus, i considerat el millor neoclàssic. Va tenir apassionats amors amb la princesa omeia i poetessa Wallada que va inspirar a escriptors i dramaturgs musulmans.

Va participar en la pujada al poder del jahwàrides a Còrdova i fou primer favorit i després visir d'Abu-l-Hazm Jàhwar ibn Muhàmmad ibn Jàhwar (1031-1043). La seva relació amb Wallada va introduir l'emir a la poesia àrab fins llavors limitat a l'aspecte espiritual (amor udrí), i a la seva obre reuneix els conceptes d'amor neoplatònic i la descripció de les experiències físiques; va apujar l'amor a nivell de religió amb submissió de l'amant a l'estimada, fidelitat permanent, constància i paciència per la consumació de l'amor, el concepte d'amor com a presó, idealització de la persona estimada, i altres característiques que també apareixen a la poesia occitana a la mateixa època.

Els amors amb Wallada van tenir un final tempestuós; després del trencament, la correspondència entre els dos amants, esdevé una sèrie de sàtires dirigides contra el seu rival i ara amant de Wallada, Abu Amir Ahmad ibn Abdus. Unes frases ofensives d'una sàtira (la Risala hazliyya), posades en boca de la princesa per fer més efectiva la ridiculització d'Abu Amir, el van portar al poeta a la presó acusat de procurar la restauració dels omeies. Va escriure cartes i poesies a Abu-l-Hazm per ser alliberat i després als amics per intercedir. Finalment va fugir i va buscar el perdó de Abu-l-Hazm i de Wallada amb boniques cartes i poemes.

Perdonat després de la mort del senyor cordovès (1043) va poder tornar i fou fins i tot ministre d'Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Jàhwar ar-Raixid (1043-1070) i ambaixador en diverses regnes musulmans de la península. Difamat pels seus adversaris va abandonar Còrdova, i va viure a diverses ciutats, principalment a Sevilla (1049) on fou ministre d'Abbad ibn Muhammad al-Mutadid (+1068) i el seu fill Muhammad ibn Abbad al-Mutamid (+1095), reis que també eren poetes, i pels que va escriure l'anomenada poesia àulica i panegírics. Va ajudar al segon a esdevenir senyor de Còrdova (1070), pero el visir sevillà Abu Bakr Muhammad ibn Ammar el va allunyar cap a Sevilla per gelosia i va morir al retornar a aquesta ciutat.

Bibliografía[modifica | modifica el codi]

  • Teresa Garulo, La literatura árabe de Al-Andalus durante el siglo XI. Madrid, Hiperión, 1998. ISBN 84-7517-501-5
  • Ángel Gonzáles Palencia, Historia de la literatura arabigoespañola. Barcelona: Lábor, 1928.