Idealisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'idealisme en filosofia és la teoria de la realitat i del coneixement que atribueix un paper clau a la ment en l'estructura del món percebut. Al llarg de la història de la filosofia es poden distingir diferents aplicacions i definicions. En la seva forma més radical i, moltes vegades rebutjada, és equivalent al solipsisme, un punt de vista que afirma que la realitat es deriva de l'activitat de la pròpia ment i que res existeix fora d'un mateix. Tanmateix, d'una forma habitual, l'idealista reconeix per complet el món extern o natural i evita afirmar que aquest pot reduir-se al simple fet de pensar. Per als idealistes, per una altra banda, la ment actua i és, de fet, capaç de fer existir coses que d'una altra manera no serien possibles com la llei, la religió, l'art o les matemàtiques i les seves afirmacions són més radicals en afirmar que els objectes percebuts per una persona es veuen afectats fins a cert punt per l'activitat mental: si un estudi sobre el món real pretén ser científic és bàsic tenir en compte aquest fet.

Plató[modifica | modifica el codi]

Plató, un remot precursor de l'idealisme i probablement un dels primers filòsofs a plantejar una teoria de les idees, postulava l'existència d'un univers de les idees o formes que es reflecteixen de manera imperfecta com els diferents objectes que es perceben en l'experiència comú. Sostenia que aquestes formes o idees no són només més intel·ligibles amb claredat, sinó també més reals que els seus reflexos transitoris i en essència il·lusoris.

Berkeley[modifica | modifica el codi]

El clergue i filòsof irlandès del segle XVIII George Berkeley pensava que tots els aspectes d'allò que una persona percep són en realitat reductibles a les idees presentes en la seva ment. L'observador no fa que existeixin els objectes externs, sinó que la seva idea certa és introduïda en la ment humana de manera directa per Déu.

Kant[modifica | modifica el codi]

El filòsof alemany del segle XVIII Immanuel Kant formulà "l'idealisme transcendental" que serà clau per al posterior gran corrent de l'anomenat "idealisme alemany" (Fichte, Hegel, Schelling).[1] A partir de la seva anàlisi crítica sobre els límits del coneixement assequible per a l’ésser humà, Kant sosté que tot el que es pot saber de les coses és la forma en què es manifesta la seva experiència, no hi ha manera d'esbrinar el que són en essència o en si mateixes. Tanmateix, també considerava que els principis bàsics de la ciència es basen en l'estructura de la ment més que en el món extern.

Hegel[modifica | modifica el codi]

El filòsof alemany del segle XIX Georg Wilhelm Friedrich Hegel considerava incorrecta la teoria de Kant que presenta com a inevitable la ignorància humana sobre la vertadera naturalesa de les coses. Hegel defensava la “intel·ligibilitat” última de tot el que existeix. També pensava que els majors èxits de l'esperit humà (la cultura, la ciència, la religió i l'estat) no són el resultat de processos mentals determinats per una via natural, sinó que són concebuts i mantinguts per la dialèctica, l'activitat de l'intel·lecte lliure i reflexiu. Altres variants del pensament idealista poden trobar-se a les obres dels alemanys del segle XIX Johann Gottlieb Fichte i Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, de l'anglès del segle XIX Francis Herbert Bradley, dels nord-americans del segle XIX Charles Sanders Peirce i Josiah Royce i del filòsof italià del segle XX Benedetto Croce.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/BreuHistoriaFilosofia.pdf

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Roberto Augusto, «La libertad y el idealismo trascendental de Schelling», a: Ágora. Papeles de Filosofía, Universidad de Santiago de Compostela, vol. 27, n.º 2, 2008, pp. 63-85.
  • Roberto Augusto, «La crítica de Schelling a l’idealisme i a la filosofia de Hegel: la distinció entre filosofia positiva i filosofia negativa», a: Turró, Salvi (ed.), Fonamentació i facticitat en l’idealisme alemany i la fenomenologia, Societat Catalana de Filosofia, Barcelona, 2006, pp. 75-82.
  • Rogelio Rovira Madrid, Teología ética: sobre la fundamentación y construcción de una teología racional según los principios del idealismo trascendental de Kant, Ediciones Encuentro, Madrid, 1986. ISBN 84-7490-151-0.
  • Luis Martínez de Velasco, Idealismo crítico e inmanencia en el pensamiento kantiano, Orígenes, Madrid, 1986. ISBN 84-85563-63-8.
  • Gonçal Mayos, «De l’idealisme a la idealització. El cas Hegel», a: Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, vol. 3, 1989, pp. 183-187.
  • José Luis Villacañas Berlanga, La filosofía del idealismo alemán, Síntesis, Madrid, 2001. ISBN 84-7738-899-7.
  • José Luis Villacañas Berlanga, La quiebra de la razón ilustrada: idealismo y romanticismo, Editorial Cincel, Madrid, 1990. ISBN 84-7046-459-0.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]