Il·lusionisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cartell de la col·lecció dels germans Roca, del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques

L'il·lusionisme, també anomenat màgia o prestidigitació, és l'art d'entretenir el públic mitjançant il·lusions (trucs) misterioses i sorprenents, que creen en el públic la percepció que s'ha produït quelcom d'impossible, talment com si l'artista tingués poders màgics o sobrenaturals.[1]

La il·lusió que crea el mag és espectacle, però per tal de crear-la calen certes habilitats i moltes hores de pràctica. Si se sap el truc, es perd tota la màgia i ja no té gràcia. La il·lusió, però, es crea utilitzant tan sols mètodes naturals. El practicant d'aquest art misteriós rep el nom de mag, prestidigitador o il·lusionista.

El nom més popular d'aquest gènere és màgia. El més precís, il·lusionisme, perquè, com dèiem, no té res a veure amb poders sobrenaturals, sinó amb la seva simulació (il·lusió). El mot prestidigitació (del llatí presti digiti, 'dits àgils') al·ludeix a l'habilitat extrema que cal tenir als dits per a practicar aquest art o ofici.

L'il·lusionisme és un dels espectacles més populars des d'antic. Tradicionalment s'emmarca en el circ o en les varietats del teatre.

Artistes d'altres branques de l'espectacle, com ara el teatre, el cinema, la dansa i les arts visuals, treballen cada cop més utilitzant mètodes similars, però no donen un èmfasi tan marcat a aquestes tècniques, que consideren secundàries a l'objectiu de crear una actuació cultural.

Història[modifica | modifica el codi]

L'il·lusionisme (o màgia blanca) neix lligat als sacerdots de les tribus primitives. Davant dels misteris que envoltaven la vida (el dia, la nit, les estacions, les tempestes, les sequeres, el naixement, la mort...), l'home primitiu atribuïa connotacions sobrenaturals a tot allò a què la seva inexperiència no sabia trobar una explicació directa. El paper de sacerdots, bruixots, fetillers i xamans va esdevenir clau per protegir el clan.[2]

En algunes civilitzacions antigues, els llavors elementals coneixements de física com la força del vapor d'aigua, els vasos comunicants, etc., s'usaven per demostrar, astutament, els poders 'sobrenaturals' dels sacerdots, per exemple, en obrir i tancar les portes dels temples. El text més antic que relata un espectacle de màgia és un papir egipci conservat al British Museum i que data de l'any 3766 abans de Crist.[2]

L'edat mitjana va propiciar els 'escamotejadors', habitualment joglars i trobadors que actuaven per castells, tavernes i places amb un repertori de cançons, poemes, farses i jocs de mans. La Inquisició va enviar molts d'aquests artistes a la foguera. Ara bé, la taleia humanística del Renaixement va fer florir de manera extraordinària l'il·lusionisme a Itàlia.[2]

Tanmateix, no és fins al segle XVIII que l'il·lusionisme es converteix en art escènica. Els mags d'aquella època abandonen els barracons de fira i s'atorguen un caixet per actuar als teatres. Van esdevenir 'físics' o 'professors' que feien 'física recreativa' per justificar levitacions, flotacions, decapitacions, incineracions o desaparicions. El 1733, el barceloní Pau Minguet i Irol publica a Madrid el primer llibre de màgia aparegut a l'estat espanyol: Engaños a ojos vistas y diversión de trabajos mundanos. El 1845, el francès Jean-Eugène Robert-Houdin inaugura a París un teatre on programa les famoses Soirées Fantastiques, que faran el tomb cap a l'il·lusionisme tal com l'entenem avui. Amb Robert-Houdin, l'il·lusionisme adquireix una dimensió feta d'elegància i alè poètic, i serà al teatre de Robert-Houdin que Méliès realitzarà, a partir del 1896, les primeres exhibicions cinematogràfiques.[2]

A la primera meitat del segle XX, a Europa i Amèrica s'exhibeixen espectacles de màgia de gran format en teatres i 'music-halls'. A Barcelona hi actuen estrelles com Fu-Manchú, Richiardi júnior o el transformista Fregoli. Quan als seixanta apareix la televisió, el públic perd interès per l'il·lusionisme, que es refugia en cabarets com Bolero, Rigat, Río, Emporium, etc., on treballen grans mags com Howard de Courcy, Kassagi, Silvan, Brahama o Potassi. Abans de David Copperfield, l'últim gran il·lusionista que recala a Barcelona, cal mencionar la presència de l'alemany Kalanag al Teatre Còmic, el 1962.[2]

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

A la Catalunya de l'últim terç del XIX, l'il·lusionisme ja és un espectacle molt popular que es representa tant en teatres públics com en cases particulars. Envernissat de joc científic, a partir del 1835 es programa il·lusionisme al barceloní teatre de la Santa Creu.[2]

Fruitós Canonge (Montbrió del Camp, 1824 - Barcelona, 1890) va ser un mag molt popular que també va tenir parada d'enllustrador a la plaça Reial. Va actuar per als reis espanyols Alfons XII i Amadeu de Savoia i el 1860 va girar per l'Argentina i l'Uruguai, d'on va tornar amb l'àlies 'el Merlí català'.[2]

Melcior Millà (Barcelona, 1830 - ? 1906), patriarca de la coneguda nissaga d'editors, llibreters i autors teatrals, és dels mags catalans més antics de qui es conserva documentació (des del 1856). Admirat pel mateix Canonge, va ser el primer a traduir al català jocs creats per Robert-Houdin.[2]

Joaquim Partagàs (Barcelona,1848-1931), 'el taumaturg català', va debutar al Romea el 1879, va fundar el 1878 la botiga El Rey de la Magia, que el 1881 va passar a l'actual emplaçament, va publicar, el 1900, 'El prestidigitador Óptimus o Magia Espectral' i, entre el 1894 i el 1900, va regentar a la Rambla del Centre el Salón Mágico, primer teatre màgic de l'estat espanyol.[2]

La família Roca (Francesc Roca, mort el 1945, i els seus fills Ernest i Alfons) va tenir un teatre ambulant on presentaven autòmats, figures de cera i una galeria de curiositats. A més, executaven números de ventrilòquia, màgia i grans il·lusions.[2]

Amb els noms artístics de Caballero Forns, Doctor Misterio i Ling-Fu, Joan Forns (Badalona, 1916 – Barcelona, 1998), conegut definitivament com a Li-Chang, va quedar fascinat amb les actuacions fetes a l'Apolo de Barcelona el 1933 pel mag David Bamberg, 'Fu-Manchú'. Va adoptar una estètica xinesa i als anys quaranta i cinquanta va popularitzar les revistes fantàstiques, una hibridació d'il·lusionisme i varietats que li va proporcionar grans èxits internacionals.[2]

D'altra banda, s'ha de destacar que Catalunya, capdavantera de l'il·lusionisme a l'estat espanyol, ha fet també les primeres incursions en la renovació del llenguatge màgic.[2]

Joan Brossa (1919-1998) va tractar la màgia com una forma poètica més i, en conseqüència, en va buscar l'essència i els valors simbòlics a la recerca d'una gramàtica pròpia. Brossa supera l'il·lusionisme per l'il·lusionisme, en usar-lo com a codi expressiu i material simbòlic, l'ultrapassa i el transcendeix. Això el va portar a escriure espectacles per al prestidigitador català Hausson, al qual va influir poderosament des del punt de vista artístic i estètic. Hausson i Brossa van col·laborar a 'Sobretaules Màgiques' entre el 1986 i el 2005 al restaurant Orotava; a la 'Gran sessió de màgia en dues parts', el 1987; a lHomenatge a Joan Miró', el 1993; i a 'Poemància', el 1995. Desaparegut Brossa, Hausson presenta espectacles com 'El combat de les sorpreses o el misteri de l'estoig xinès', el 2000; 'El criptograma vermell o els rituals de Moc-Te-Zuma', el 2001; 'Tempesta a les mans', el 2004; 'Praeludium de màgia en si major', el 2006; 'Style Galant', el 2007, o 'Piso de Charol', el 2009.[2]

El gran transformista italià Arturo Brachetti sosté que 'la màgia és com la gimnàstica, que només es converteix en dansa si s'usa en un context expressiu'. Aquest és el repte de l'il·lusionisme del segle XXI: peces d'autor que siguin obres d'art en si mateixes.[2]

Branques[modifica | modifica el codi]

Hi ha diverses branques dins l'il·lusionisme:

  • manipulació: consistent en l'aparició i desaparició d'objectes (botons, mocadors, cigarrets), canvis del color o la grandària d'objectes, jocs amb cartes, etc. Pot incloure el carterisme (presa inadvertida d'objectes al públic, amb retorn posterior, és clar).
  • màgia general: feta amb aparells i accessoris (com bastons, cordes, tubs, cèrcols) o amb animals petits (coloms, conills).
  • grans il·lusions: jocs similars als de manipulació o de màgia general, però aplicats a persones (aparicions i desaparicions, asserrament, levitació, transformació en animal, etc.).
  • màgia còmica: il·lusionisme d'algun tipus realitzat amb humor, entre gags i acudits, etc. (cosa que encara pot astorar més el públic que no les actuacions de to greu).
  • mentalisme: simulació de telepatia, precognició, lectura del pensament, visió a llarga distància, etc.
  • màgia de proximitat (o de sobretaula, o de saló): aquella realitzada prop del públic (a quatre metres com a distància màxima), generalment en locals petits i sense gaire aforament (un màxim de vuitanta persones, per exemple). Exigeix un màxim d'habilitat amb un mínim d'infrastructura. Es pot fer en petit comité, amb il·lusionista i públic asseguts entorn de la mateixa taula.
  • matemàgia o màgia matemàtica, relacionada amb fenòmens de mentalisme.

Espectacles íntimament relacionats amb l'il·lusionisme són la ventriloquia, el fakirisme i el transformisme.


Il·lusionistes[modifica | modifica el codi]

Als Països Catalans l'il·lusionisme té una tradició llarga i important, amb practicants nombrosos, alguns dels quals de prestigi internacional. Entre els il·lusionistes més coneguts pel públic actual es compten el Màgic Andreu, Hausson, el Mag Xevi i el Mag Lari.

Internacionalment, fou cèlebre Harry Houdini, un dels clàssics de l'il·lusionisme.

Altres mags cèlebres de la història:

Cercles màgics[modifica | modifica el codi]

L'aprenentatge de les habilitats d'il·lusionista se sol fer mitjançant l'assistència a les sessions de les societats que s'hi dediquen. A les principals ciutats n'hi sol haver. Normalment s'hi accedeix amb la participació prèvia en un curs d'iniciació a la màgia. Alguns cercles màgics:

Fons[modifica | modifica el codi]

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva la col·lecció dels germans Roca, de més de 1000 peces, reunida per aquests empresaris vinculats al món de la màgia i l’il·lusionisme a inicis del segle XX.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.294. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 1de desembre de 2014]. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 «La història de l’il·lusionisme». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Il·lusionisme Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Montilla i Castellsaguer, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Núria Sadurní i Puigbò, rev. i adaptació. Badalona: Museu de Badalona, 2010. ISBN 9788488758484
  • Pujol, Joan; Rodríguez, Pere E.; Marko. Això és màgia. Barcelona: Llibres de l'Índex, 1993. (Manuals; 5) ISBN 8487561535
  • Tamariz, Juan. Aprenda Ud. magia. Barcelona: Marré, DL 2005. ISBN 8485060245