Il crociato in Egitto

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El croat a Egipte
MeyerbeerCrociatoCostumeArmando1825.jpg
Vestit d'Armando/Elmireno a la producció parisenca de Crociato el 1825
Títol original: Il crociato in Egitto
Llengua original: italià
Gènere: melodramma eroico
Música: Giacomo Meyerbeer
Llibret: Gaetano Rossi
Actes: dos
Època de composició: setembre de 1822 i la tardor de 1823
Estrena: 7 de març de 1824
Teatre: Teatre La Fenice de Venècia
Estrena a Catalunya: 1825, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)

Il crociato in Egitto és una òpera en dos actes composta per Giacomo Meyerbeer, sobre un llibret de Gaetano Rossi. S'estrenà al Teatre La Fenice de Venècia el 7 de març de 1824.

És l'última òpera italiana d'un compositor alemany que poc després seria aclamat a França com el creador d'un nou gènere, la grand opéra. És una obra que presenta un desplegament inusual de les forces orquestrals i corals. És la primera òpera de Meyerbeer que es centra en un conflicte interreligiós, un tema sempre present en les seves grands-opéras. En resum, Il crociato, a més de ser primer èxit internacional del seu autor, marca la frontera entre una vella i una nova era de l'òpera seriosa i l'òpera romàntica, entre Itàlia i França, entre Rossini i la generació de compositors d'òpera italians que el van succeir.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Meyerbeer va compondre aquesta òpera entre el setembre de 1822 i la tardor de 1823,[1] durant el seu període de formació a Itàlia, amb influències rossinianes.[2] Il Crociato és considerada sovint com el final d'aquest període d'aprenentatge i també com la conclusió d'una era: és l'última òpera composta per Meyerbeer a Itàlia i a més és potser l'última òpera pensada perquè cantés un castrato. El 1824 es va tractar del cèlebre Giovanni Battista Velluti, que així tancava la carrera dels cantants lírics del seu tipus.[3] El mateix Rossini havia escrit el seu últim paper per a un cantant castrato (el mateix Velluti) diversos anys abans, el 1813 (Arsace a Aureliano in Palmira).[1]

Al principi semblava que l'obra estava destinada al Teatro Grande a Trieste i la majoria del llibret ja s'havia completat l'abril de 1823. Però les negociacions amb aquesta plaça no varen reeixir, cosa que si van fer les del carnaval de 1823-1824 del Teatro La Fenice de Venècia, una ciutat on el compositor era ben conegut i hi havia viscut.[1]

Meyerbeer signa aquest títol amb Gaetano Rossi, un llibretista famós que també va col·laborar amb Mayr, Mercadante, Donizetti, Paër, Nicolai i Rossini, i va ser, segons sembla, qui va facilitar el contacte del compositor alemany amb Rossini. Sobre llibrets de Rossi, Meyerbeer havia presentat a Itàlia Romilda e Constanza, (Teatre Nuovo -actual Teatre Verdi- de Pàdua, 1817) i Emma di Resburgo (Teatre San Benedetto, Venècia, 1819).[3]

Decorat (1824) de Francesco Bagnara per Il crociato in Egitto (Acte I, escena 3)

Rossi va decidir fer una superposició al·legòrica de dues croades sota el mateix nom de la sisena croada, per tal de xifrar un missatge en el context de la història ingènua del Crociato in Egitto. La croada a Egipte havia de ser considerada tan important com la mateixa història, ja al segle XVIII s'havien format lògies maçòniques que es referien a l'antiga saviesa egípcia. No és d'estranyar que el 1824, en una Europa coberta pels tremolors de moviments com els carbonaris i altres lògies maçòniques, escriptors i músics aspiraven a compondre obres que permetessin la seva filiació iniciàtica i revolucionària.[4]

La font literària en què es va inspirar Rossi ha sigut identificada recentment com el mélodrame de Jean-Marie-Antonie Monperlier, Jean-Baptiste Dubois i Hyacinthe Albertin, Les Chevaliers de Malte, ou L'Ambassade à Alger (1813), centrat en l'amor entre una bella infidel i un cavaller de Rodes (ocult sota la disfressa d'un egipci), amb el fons de la lluita entre cristians i musulmans.[1] Ni l'ambientació oriental ni el contrast entre "infidels" i cristians eren nous en el teatre: només cal pensar en L'italiana in Algeri o Tancredi o Maometto II de Rossini. En aquests anys també es va posar de moda el tema espanyol-morisc inspirat en la novel·la de Jean-Pierre Claris chevalier de Florian, Gonzalve de Cordoue ou Grenade reconquise (1793), que va contribuir per a què Meyerbeer compongués L'esule di Granata, estrenada a la Scala el 1821.[1]

Representacions[modifica | modifica el codi]

La mezzosoprano Giuditta Pasta va fer el paper d'Armando a PArís

Il crociato va ser l'èxit més gran de les òperes estrenades per Meyerbeer a Itàlia. Després es va representar a Londres (His Majesty's Theatre, el 3 de juny de 1825, també amb Velluti en el paper). Això va animar a Rossini, que llavors estava gestionant el Théâtre-Italien, a organitzar la seva representació a París, on el paper d'Armando el va assumir una mezzosoprano, Giuditta Pasta (la primera Norma). Aquesta representació va marcar la consagració definitiva de Meyerbeer en l'escena internacional.[1] Al llarg dels següents trenta anys, l'òpera es va representar pràcticament en tots els teatres principals d'Europa, i fins i tot a la Ciutat de Mèxic, l'Havana i Constantinoble.

Els importants èxits a Itàlia de les òperes anteriors a Il crociato tingueren l'amarga contrapartida de no ser reconeguts a Alemanya. En els seus viatges al seu país pogué constatar que la seva categoria com a compositor era posada en dubte. No obstant això, el prestigi assolit a Itàlia l'animà a provar fortuna amb Il crociato in Egitto a Londres i a París. A la capital francesa l'obra fou acollida amb tant d'entusiasme, que Meyerbeer començà a ser considerat una figura de nivell europeu fins i tot a Alemanya. Des de París continuà intentant guanyar-se la consideració del públic i la crítica, principalment amb revisions de les obres italianes. Efectivament, per Meyerbeer, Il crociato va ser una excel·lent targeta de visita per arribar als escenaris de París, on va interpretar el paper decisiu de la seva carrera fins a la seva mort el 1864.[4]

Veus[modifica | modifica el codi]

Rol Veu Elenc de l'estrena, 7 de març de 1824
(Director: - )
Aladino, Sultà de Damietta baix Luciano Bianchi
Palmide, la seva filla, secretament casada soprano Henriette Méric-Lalande
Armando, un cavaller de Rodes, disfressat d'Elmireno soprano castrato o mezzosoprano Giovanni Battista Velluti
Felicia, la seva promesa, disfressada com un cavaller de Rodes mezzosoprano Brigida Lorenzani
Adriano, Gran Maestre dels Cavallers de Rodes tenor Gaetano Crivelli
Alma, confident de Palmide soprano Marietta Bramati
Osmino, Gran Visir de Damietta tenor Giovanni Boccaccio
Cor: esclaus, cavallers, etc

El repartiment de les veus ofereix un quintet de prime parti o solistes (Aladino, Armando, Adriano, Palmide i Felicia), que estan flanquejats per dos comprimaris (Osmino i Alma), a més d'un nen (Mirva, de cinc anys), que no canta. Alguns dels artistes que van actuar en l'estrena, a La Fenice de Venècia el 7 de març de 1824, tenien un talent vocal excepcional i Meyerbeer va escriure les seves veus en funció d'aquesta qualitat. Tots els papers principals requereixen un gran compromís.[4]

És habitual citar aquesta òpera de Meyerbeer com l'última obra mestra de l'òpera italiana amb les característiques del bel canto i en el seu model vocal de Rossini. En efecte, l'escriptura vocal està ricament florida i recorda molt a les obres de Rossini per la coloratura exuberant. No obstant això la composició de Meyerbeer també presenta caràcters de sorprenent originalitat, i s'inclina per explorar tipologies vocals que començaran a tenir fortuna, poc després, en el melodrama romàntic italià i en la grand-opéra francesa.[4]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Decorat (1824) de Francesco Bagnara pour Il crociato in Egitto (Acte II, escena 4)

Després de la marxa de Rossini a París, els compositors llavors actius a Itàlia van començar a fer passos importants lluny de l'estil de Rossini en una sèrie d'òperes que va tendir un pont entre Rossini i l'estil tardà del belcanto, que es va caracteritzar pel cant menys florit i més èmfasi en la part dramàtica. Una de les primeres d'aquestes òperes fou Il crociato in Egitto.

Quan Meyerbeer va compondre Il crociato, feia sis anys que vivia a Itàlia i havia viscut el sorgiment i el triomf de Rossini. Les cartes del compositor i dirigides a Rossini en aquests anys mostren com de plenament es va inserir en la música italiana i els seus intensos ritmes de producció. Entre 1817 i 1821, Meyerbeer va compondre per a l'escena italiana cinc obres, tots (excepte Semiramide riconosciuta) amb llibret de Felice Romani o Gaetano Rossi: Romilda e Costanza, Semiramide riconosciuta, Emma di Resburgo, Margherita d'Anjou, L'esule di Granata. Totes mostren una influènciana rossiniana evident.[1]

Il crociato té també molt en comú amb Rossini, però si s'aguditza l'examen, es troben algunes innovacions significatives. Una d'elles és la complexitat més gran del final del primer acte, especialment amb un fet sense precedents en què s'utilitzen dos grups contrastants a l'escenari, per representar musicalment la lluita permanent entre els Cavallers de Rodes i els egipcis,[4] i que és un precursor dels tres grups a L'étoile du nord. Aquesta va ser una direcció oposada a la que finalment van prendre Bellini i Donizetti, més concentrats en les línies líriques dels cantants que en el maneig de l'orquestra i la forma dramàtica a gran escala. Aquest fet ve marcat per l'experiència de l'aprenentatge alemany de Meyerbeer i la seva associació amb principis de l'òpera romàntica alemanya, inclosa l'obra de Carl Maria von Weber. Al Suono funereo d'Adriano està el que bé pot ser un dels primers casos de patetisme líric que seria un factor dominant en el belcanto d'obres posteriors. Un altre exemple és la gran ària de Palmide en el segon acte: D'una madre sventurata en què la desesperació de la jove mare ve a través de la música.

Il crociato in Egitto va impulsar la renovació dels temes de l'òpera al segle XIX, fugint del món antic per recuperar l'Edat Mitjana.[5] En aquest sentit, hi ha altres novetats. El principi de l'òpera abans de res. Encara que ja estava preparat per a això, l'intens i sonor moment inicial amb cor (i pantomimes!) és realment d'enorme efecte, com també ho és el finale primo, conclusió digna de qualsevol grand opéra. El començament sense obertura i l'aparició sense preàmbuls de la protagonista femenina, Palmide, "sense esperar que el públic acabi d'entrar", esdevé un signe estilístic del compositor alemany que els seus contemporanis esmentaven com a una "introducció a la Meyerbeer".[3] Efectivament, Il crociato no comença amb la tradicional simfonia de l'òpera italiana (una peça instrumental independent, per tocar amb el teló tancat, que de vegades s'anticipa als temes de la següent entrada vocal). En el seu lloc hi ha una gran pàgina instrumental que acompanya, i explica, els moviments i l'afecte dels esclaus cristians que es mouen en l'escena.[6]

És una obra que presenta un desplegament inusual de les forces orquestrals i corals. És, finalment, la primera òpera en que Meyerbeer se centra en un conflicte interreligiós, un tema sempre present en les seves grands-opéras i particularment rellevant a Les Huguenots (1836).[4]

En l'èxit d'Il crociato hi té una contribució fonamental el llibretista de Verona que era més que versificador, un excel·lent dramaturg, com es pot veure en temes i formes de recerca innovadors poètico-musicals en la seva producció, el que posa en relleu la figura de Gaetano Rossi, autor de nombroses obres d'èxit en molts gèneres diferents de Rossini, Mayr, Donizetti i molts més.[4]

Meyerbeer empra en aquesta òpera mitjans instrumentals molt superiors a les disponibles en una òpera italiana de l'època. A l'orquestra habitual, amb els instruments de vent, de fusta, de metall, corda i percussió, Meyerbeer hi afegeix el flautí, el corn anglès, i el contrafagot. Tots proporcionen un tercer instrumentista per a cada família en lloc d'alternar amb el segon instrument de la parella). També es duplica el nombre de fagots, trompetes i afegeix l'arpa, que exerceix un paper solista en algunes parts particulars (en el trio del primer acte per suggerir l'efecte d'un trobador que canta a si mateix que acompanya amb el seu instrument, en l'Himne de la mort per suggerir la idea del martiri i la glòria celestial).[6]

La novetat no només va residir en una orquestra ampliada, també fou un fenomen inusual, per a les costums italianes, pel que fa a la tècnica i l'extraordinària cura en la instrumentació. La instrumentació d'Il crociato és rica, inventiva i posseeix la capacitat de diferenciar pictòricament atmosferes, situacions dramàtiques, estats d'ànim amb notable precisió. Meyerbeer aconsegueix moltes combinacions instrumentals noves per a l'òpera italiana.[6]

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

En el primer acte s'escolta el moment més famós de l'òpera, el "tercet amb sorpresa" Giovinetto cavalier que reserva, no només per als protagonistes sinó també per a l'espectador, tocs nostàlgics. És l'última vegada que tres veus blanques poden oferir una sonoritat d'aquesta homogeneïtat. En realitat van ser les circumstàncies que van imposar als autors d'Il Crociato una solució tan feliç. Quan el 1824 es decideix presentar l'obra a Venècia i ja no a Trieste, com es programava inicialment, la Fenice va imposar l'actuació d'una mezzo, Brigida Lorenzani, i això va imposar als autors la creació en l'últim moment d'un rol ad hoc: Felicia. Ella, Palmide, amb el seu estimat Elmireno de veu aguda fan possible aquesta fusió vocal.[3]

Una successió de temps verbals distingeix cada participació d'aquests personatges: comença l'amant cristiana recordant en passat remot la cançó del trobador (versos troncals de vuit síl·labes com en la poesia provençal i com a Di Provenza il mare, il sol), després la seva rival musulmana reprèn el mateix motiu però expressant-se en passat pròxim. Ambdues són interrompudes en el present sorprenent i cru per la "presència" en off de la veu del cobejat Crociato. El conjunt va ser infinitament parodiat en la seva època, no solament en obres per a piano (M. Dunois) sinó també per a arpa (Robert-Nicolas-Charles Bochsa) i per a flauta i piano (Jean-Louis Toulon), que van ser publicades en el seu temps per l'editor Ricordi i evidentment és de gran efecte.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Tedesco, Anna. «Il crociato in Egitto tra belcanto, religione ed estetica del tableau». A: Programa de la representació al Teatro La Fenice de l'any 2007. Fondazione Teatro La Fenice di Venezia, 2007, p. 11-22. 
  2. La Vanguardia, 19 de juny de 1990.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Cetrángolo, Anibal E.. mundoclasico.com, 21 de gener de 2007.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Girardi, Michele. ««Tutto è azione»: Il crociato in Egitto torna in scena». A: Programa de la representació al Teatro La Fenice de l'any 2007. Fondazione Teatro La Fenice di Venezia, 2007, p. 7-8. 
  5. Blánquez, Javier. El Mundo, 16 d'octubre de 2014.
  6. 6,0 6,1 6,2 Toscani, Claudio. «Il crociato in Egitto, libretto e guida all’opera». A: Programa de la representació al Teatro La Fenice de l'any 2007. Fondazione Teatro La Fenice di Venezia, 2007, p. 76. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Il crociato in Egitto Modifica l'enllaç a Wikidata