Il signor Bruschino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il signor Bruschino
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Maria Foppa
Llengua original italià
Font literària La fils par Hasard (1809) d'Alissan de Chazet i E. T. Maurice Oury
Gènere farsa
Actes un
Estrena absoluta
Data estrena 27 de gener de 1813
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya agost de 1964 als jardins de Senya Blanca de S'Agaró
Personatges i creadors
  • Gaudenzio (bufo), tutor de
  • Sofia (soprano)
  • Bruschino pare (bufo)
  • Bruschino fill (tenor)
  • Florville, amant de Sofia (tenor)
  • Un delegato di polizia, (tenor)
  • Filiberto, taverner (bufo)
  • Marianna, camarera (soprano)
  • Servitori (no parlen)

Il signor Bruschino és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Giuseppe Maria Foppa, basat en La fils par Hasard (1809) d'Alissan de Chazet i E. T. Maurice Oury. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 27 de gener de 1813. A Catalunya es va estrenar l'agost de 1964 als jardins de Senya Blanca, a S'Agaró.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

De 1810 a 1813, el jove Rossini va compondre quatre farses italianes, començant per La cambiale di matrimonio, la seva primera òpera, i acabant amb Il signor Bruschino. Aquests tipus de peces breus van ser populars a Venècia a finals del segle XVIII i començaments del XIX. Les peces eren íntimes, amb un elenc de cinc a vuit cantants, sempre incloent una parella d'amants, aquí Sofia i Florville, almenys dues parts còmiques, aquí Bruschino pare, Gaudenzio i Filiberto, i un o dos papers menors, aquí Marianna, Bruschino fill i un policia. L'estil exigia molta comèdia visual improvisada pels intèrprets, i sovint un "tic" lingüístic compulsiu. Aquí, Bruschino fill sovint repeteix la frase "Oh, és tan càlid!". Les farses de Rossini tenen també un significatiu element sentimental. En general, s'ha descrit com "una comèdia musical vivaç i ràpida, amb una partitura graciosa que revela rastres encara de Cimarosa i fins i tot de Mozart.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

La trama transcorre al castell de Gaudenzio a França al segle XVIII.[3] Sofia i Florville estan enamorats, però el seu guardià, Gaudenzio, s'oposa al matrimoni. El pare de Florville i Gaudenzio són antics enemics. El pare de Florville mor, amb el que queda eliminat un obstacle, però Gaudenzio ja ha estat d'acord amb casar Sofia amb el fill del seu antic amic, Signor Bruschino. Sofia mai ha conegut al seu promès, ja que els s'han promès per correspondència. En el seu camí per conèixer Sofia, el jove Bruschino s'atura en una taverna, gasta una factura elevadíssima i és detingut per ser incapaç de pagar. Captant l'oportunitat, Florville pretén ser Bruschino fill de manera que es pugui casar amb Sofia. Les complicacions sorgeixen quan Bruschino fill arriba a la casa de Gaudenzio. Afortunadament, però, al final es veu obligat a acceptar Florville com el seu propi fill. En un juganer trio, Florville (com Bruschino fill) demana al seu "pare" el perdó, mentre que Gaudenzio censura al vell Bruschino per la seva falta de simpatia paternal.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

En primer lloc cal citar la famosa obertura, en la qual Rossini va fer servir els violins com a instruments de percussió en fer-los picar rítmicament sobre les pantalles dels seus llumets. En total són trenta-dos copets que han passat a la història. L'anècdota fou recollida per primera vegada pel primer gran rossinià de la història, Stendhal, que amb la seva inexactitud habitual situà aquest detall instrumental a l'obertura de La scala di seta.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes

  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  2. Osborne, Charles 1994, p. 28
  3. Osborne, p. 26
  4. Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 102. ISBN 9788475963570. 

Fonts