Ildebrando Pizzetti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Ildebrando Pizzetti
Teatre Regio de Parma, ciutat natal de Pizzetti
Teatre Regio de Parma, ciutat natal de Pizzetti
Nom real: Ildebrando Pizzetti
Estil: Tecnicisme innovador del Neoclàssic
Naixença: 20 de setembre de 1880
Parma-Emília-Romanya
Defunció: 13 de febrer de 1968 (als 87 anys)
Roma
Nacionalitat: Itàlia Itàlia
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Director d'orquestra i de cors i professor

Obres destacades

Més famoses Assassinat en la Catedral-Lo straniero

Ildebrando Pizzetti (Parma, 20 de setembre de 1880 - Roma, 13 de febrer de 1968) fou un compositor, director d'orquestra i professor de música italià, de la primera meitat del segle XX.

Estudià en el Conservatori de la seva població nadiua amb Guido Gallignani i Giovanni Tebaldini. En acabar els estudis el 1901, es dedica principalment a l'ensenyança i a la direcció d'orquestres, actuant com a substitut de Cleofonte Campanini en el Teatre de l'Òpera, de Parma. Posteriorment establert a Florència, cultivà amb preferència el gènere de cambra, i les seves sonates assolirenun èxit extraordinari.

Des de 1909 fins a 1912 donà a les seves facultats creadores una nova direcció, dedicant-se aquests tres anys a la composició de l'òpera Fedra, amb llibret de Gabriele d'Annunzio, estrenada a La Scala el 1915. Molt de temps abans de l'estrena de Fedra havia popularitzat a Itàlia el nom de Pizzetti com a músic dramàtic, la seva col·laboració amb d'Annunzio escrivint els cors del drama La nau (1903). La mateixa favorable acollida assolí la seva segona òpera Debora e Jaele, estrenada La Scala el 1923.

La crítica italiana considera en Pizzetti com un dels compositors nacionals de personalitat més acusada i de pensament més profund. La Seva principal innovació en el drama líric és haver substituït pel recital dramàtic el desbordat lirisme de totes les modernes òperes italianes. Aquest recitat, sense deixar de posseir freqüentment la bellesa lírica de la melodia, és més flexible i es podria dir que més subtil. En totes les seves produccions escèniques del cor adquireix una importància primordial; l'orquestra, per bé que que tractada amb extraordinària mestressa, perd el predomini que assoleix amb Wagner i els seus successors. El 1924 fou nomenat director del Conservatori de Milà del que en va ésser fins al 1936 en que va ser nomenat per ensenyar composició en el Reial Conservatori de Santa Cecília de Roma, del qual fou president de 1948 a 1952.

Va tindre deixebles il·lustres com Virgilio Mortari, Mario Castelnuovo-Tedesco, Nino Rota i Domenico Bartolucci.. El període en què la seva tècnica i idees exerciren major influència fou el comprès entre les dues guerres mundials. Més tard davant l'avantguarda d'aleshores, els joves italians s'apressaren a renegar de la seva tècnica i estètica. Per altra banda, el recitat dramàtic de les seves òperes i la importància que en elles donava als cors (amb el que tornava, en certa manera, a l'antiga tragèdia grega) no agradaven als afeccionats al bel canto.

Va ser un dels representants de la moderna escola italiana que fugia tant de les influències estrangeres com dels defectes dels seus compatriotes. Pizzetti pertanyia a una generació que s'inspirava en els grans mestres dels segles XVII i XVIII, però els seus procediments eren ultramoderns i agosarats, com ho demostren els treballs simfònics en els que Pizzetti assolí els seus majors triomfs. El seu ideal de música moderna venia representat pel tecnicisme innovador de Ferrucio Busoni i Gian Francesco Malipiero. Com Beethoven, exigia a l'obra d'art un sentit ètic que s'ha de transmetre al públic.

A part de les obres mencionades ha escrit, entre d'altres de menor importància les següents:

  • La Pisanella música incidental
  • Simfonia del foc per a Cabiria (Drama cinematogràfic) de d'Annunzio (1914)
  • Edipo Rei tres preludis, música per l'escena (1904)
  • Canente poema simfonic
  • Diverses sèries de cançons
  • Poema per a violí i orquestra
  • Quartet per a instruments d'arc
  • Obertura per a una farsa tràgica (1904)
  • Aminta, dances, de Tasso (1914)
  • Missa in memoriam, per a cor sol, dedicada al rei Humbert (1922)
  • Abraham e Isaac oratori escènic (1917-28)
  • La fiaccola sotto il maggio, òpera (1928)
  • Fra Gherardo, òpera (1928)
  • Concerto dell'state (1928)
  • Lo straniero, òpera (1928)
  • Rondó veneciano, ballet (1929)
  • Introduccióne a Agamenón, (1931)
  • L'ultima caccia de San Uberto, per a cor i orquestra (1932)
  • Canti della stagione alta, per a piano i orquestra (1933)
  • Orseolo: òpera (1933)
  • Trio per a violí, violoncel i piano, (1933-34)
  • La reppresentazione di Santa Uliva, música escènica per a un text de Corrado d'Errico (1931-35)
  • La festa dels Panateneas, música teatral per a cors (1935)
  • Escipió l'africà, música de pel·lícula (1937)
  • As you like it, música vocal i instrumental de William Shakespeare
  • Epitalami, sobre texts de Catul (1940)
  • Assassinat en la Catedral, òpera de T. S. Elliot, en versió italiana
  • I diverses composicions del gènere religiós, així com diversos treballs de història i crítica musical
  • Preparà la l'edició crítica dels Madrigals a cinc veus, de Gesualdo da Venosa
  • Va escriure els llibres La musica dei Greci (1914), Misicisti contemporanei (1914), La musica di Vicenzo Bellini (1918), La musica italiana (1921), i La musica italiana nel secolo XIX (1930).

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Tom núm. 45, pàg. nº. 189 de l'Enciclopèdia Espasa
  • Suplement nº. 8, pàgs. 364-365 de l'Enciclopèdia Espasa
  • Suplement 1967-1968, pàg. 398, de l'enciclopèdia Espasa