Ildebrando Pizzetti
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 20 setembre 1880 Parma (Itàlia) |
| Mort | 13 febrer 1968 (87 anys) Roma |
| Sepultura | cementeri de la Villetta |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Milà |
| Ocupació | compositor, musicòleg, director d'orquestra, crític |
| Ocupador | Conservatori de Milà |
| Gènere | Òpera i música culta |
| Professors | Giovanni Tebaldini i Telesforo Righi (en)  |
| Alumnes | Giulia Recli |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Fills | Ippolito Pizzetti |
Premis | |
       | |
Ildebrando Pizzetti (Parma, 20 de setembre de 1880 - Roma, 13 de febrer de 1968) fou un compositor italià de música clàssica, musicòleg i crític musical.
Biografia[modifica]
Pizzetti va formar part de la "Generació de 1880" juntament amb Ottorino Respighi, Gian Francesco Malipiero i Alfredo Casella. Van ser dels primers compositors italians en algun temps, les principals contribucions dels quals no van ser a l'òpera. Les tradicions instrumentals i a cappella no havien mort mai a la música italiana i havien produït, per exemple, els quartets de corda d'Antonio Scontrino (1850–1922) i les obres del mestre de Respighi, Giuseppe Martucci; però amb la "Generació de 1880" aquestes tradicions es van fer més fortes.
Ildebrando Pizzetti era fill d'Odoardo Pizzetti, un pianista i professor de piano que va ser el primer professor del seu fill. Al principi, Pizzetti semblava dirigit a una carrera com a dramaturg —havia escrit diverses obres, dues de les quals havien estat produïdes—, abans que el 1895 es decidí a una carrera musical i ingressés al Conservatori de Parma. Va ser allà on va rebre classes a partir de 1897 de Giovanni Tebaldini i va despertar el seu interès de tota la vida per la música antiga d'Itàlia, el qual es reflectiria en la seva pròpia música i en els seus escrits.
Va ensenyar al Conservatori de Florència (director de 1917 a 1923), va dirigir el Conservatori de Milà des de 1923 i va ser el successor de Respighi a l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília de Roma de 1936 a 1958.[1] Entre els seus alumnes hi havia Mario Castelnuovo-Tedesco, Olga Rudge, Manoah Leide-Tedesco, Franco Donatoni i Amaury Veray. També crític musical, va escriure diversos llibres sobre la música d'Itàlia i de Grècia i va cofundar una revista musical. Pizzetti va ser un defensor actiu del feixisme i va signar el Manifest dels intel·lectuals feixistes el 1925.
Deixeble del poeta, dramaturg i revolucionari Gabriele d'Annunzio, Pizzetti va escriure música incidental a les seves obres, i va estar molt influenciat pels temes foscos neoclàssics de d'Annunzio. Una de les òperes posteriors de Pizzetti, La figlia di Jorio, és un escenari de l'obra homònima de d'Annunzio de 1904.
Va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia d'Itàlia el 1939. Com va assenyalar Sciannameo, les seves relacions amb el govern feixista dels anys quaranta eren sovint positives, de vegades mixtes; va rebre en un moment premis elevats, i l'única simfonia dels seus anys de maduresa va ser el producte d'un encàrrec dels seus aliats japonesos per celebrar el "XXVI Centenari de la fundació de l'Imperi Japonès" (la Sinfonia da Requiem de Benjamin Britten també va ser encarregada per a aquest esdeveniment, encara que va ser rebutjat a causa del seu final; el seu final original va ser redescobert després de la mort de Britten i només es va estrenar aleshores.) La Simfonia en A de Pizzetti es va estrenar com s'indica a l'article, i enregistrada el 1940, i de nou per Naxos amb el seu Concert per a arpa (Naxos 8573613, 2017).[2]
El seu Concert per a violí en la va ser estrenat l'any 1944 per Gioconda de Vito; aquest sembla ser l'únic concert per a violí del segle XX que va tocar mai.
Algunes de les seves obres es van publicar amb el nom "Ildebrando da Parma".[3]
Referències[modifica]
- ↑ Randel, Don Michael (1996). The Harvard Biographical Dictionary of Music. Cambridge, Massachusetts: The Belknap Press of Harvard University Press. p. 697. ISBN 0-674-37299-9. OCLC 34553491. Retrieved 2007-12-23. pizzetti ildebrando.
- ↑ Sciannameo, pp. 46-7
- ↑ IMSLP: Pizzetti, Three Pieces for Pianoforte. Consultat 4 Juny 2020
Bibliografia[modifica]
- Renato Fondi: Ildebrando Pizzetti e il dramma musicale italiano d'oggi (1919)
- https://archive.org/details/ildebrandopizze00fondgoog (Ildebrando Pizzetti i el drama musical italià)
- Guido Gatti: Ildebrando Pizzetti, 1934; Traducció de Moore, David. Londres: Dennis Dobson. ISBN 0-234-77138-0. OCLC 382628. Consultat el 23 de desembre de 2007.
- Susanna Pasticci: (ed.), Ildebrando Pizzetti. Sulle tracce del modernismo italiano – Ildebrando Pizzetti, Retracing Italian Modernism, monographic volume of «Chigiana. Journal of Musicologial Studies», vol. 49, Lucca: LIM 2019.
Enllaços externs[modifica]
- http://findarticles.com/?noadc=1/, de Franco Sciannameo, a The Musical Times, estiu de 2004, pàgines 25–50, volum 145, número 1887, ISSN 0027-4666
- https://www.rodoni.ch/malipiero/pizzettibio.html(en[Enllaç no actiu] italià)