Immunoglobulina A

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La immunoglobulina A (IgA) és la classe predominant d'anticòs en les secrecions seromucoses de l'organisme tals com saliva, llàgrimes, calostre i secrecions respiratòries, gastrointestinals i genitourinàries. En sang, es troba com una molècula monomètrica, però en mucoses es troben en forma dimèrica (IgA secretora). La seva funció principal és identificar als antígens i impedir que es localitzin en les mucoses.

Introducció [1][modifica | modifica el codi]

Hi ha dues subclasses de IgA: IgA1 i IgA2, que es poden presentar en forma monomèrica (sang) o en forma dimèrica (IgA secretora de les mucoses). Aquesta immunoglobulina pot portar unit un component secretori que li dóna unes propietats característiques, com per exemple la protecció davant dels enzims proteolítics.

En els sèrums, la IgA monomèrica es troba en dos formes isotípiques: la IgA1 (90%) i la IgA2 (10%), les quals poden formar dímers. Aquests s’estabilitzen per ponts disulfur entre l’extrem C-terminal format per 18 aminoàcids d’una cadena pesada amb la cadena J. 

En canvi, en les mucoses de secreció, el percentatge d'aquests dos isotips varia: la IgA1 es troba amb un 80-90% a secrecions nasals i en secrecions genitals masculines i amb un 60% a la saliva, mente que la IgA2 es troba amb un 60% a les secrecions genitals femenines. 

Tot i que les dues subclasses estan formades per N-oligosacàrids, s'observen algunes diferències pel que fa a la seva estructura.  

Estructura[modifica | modifica el codi]

La unitat bàsica monomèrica de la IgA està formada per dues cadenes pesants (H, però també anomenades) α i dues cadenes lleugeres (L).

Cada cadena està plegada de manera que es distingeixen diferents dominis globulars, formats per aproximadament 110 aminoàcids distribuïts amb una estructura secundària làmina β antiparal·lela. Trobem quatre dominis a les cadenes pesants (N-terminus VH, Cα1, Cα2 i Cα3) i dos a les cadenes lleugeres (VL i CL).

En cada unitat monomèrica es distingeixen dues regions idèntiques Fab (s’uneixen a l’antigen), que estan unides per la regió frontissa a la regió Fc, la qual regula el mecanisme de la immunoglobulina.[2]

Parts [3][modifica | modifica el codi]

  • Cadena J: És una glicoproteïna amb un 12% de sucres i un pes molecular de 15kD que uneix els residus Cys dels extrems Fc mitjançant ponts disulfur. La cadena pot adoptar una estructura d’un o de dos dominis.
  • Regió frontissa (Hinge): Part de la cadena pesant de la IgA rica en prolina que es troba entre la regió Fc i la Fab. Dóna mobilitat a les dues regions Fab de l’anticòs i permet que es pugui combinar amb altres epítops.
  • Tailpiece (C-terminal): Es troba a la cadena pesant-α, format per 18 aminoàcids, dóna a la IgA l’habilitat de polimeritzar.
  • Dominis: Són seqüències d’aminoàcids d’entre 70 i 100 residus. En la IgA trobem un total de 12 dominis.
  • Fragment Fc: Conté 4 dominis constants a les cadenes pesants. Gràcies a aquests dominis, la IgA es pot unir a diversos receptors.
  • Fragment Fab: Conté 2 dominis variables i dos constants, cada un distribuït de manera que en té un a la cadena pesant i l’altre a la lleugera. Gràcies a aquests dominis variables, té lloc la unió a l’antigen.

Comparació estructural entre IgA1 i IgA2 [4][modifica | modifica el codi]

Regió frontissa[modifica | modifica el codi]

N-glicosilació[modifica | modifica el codi]

Tant la IgA1 com la IgA2 presenten residus glicosilats que les protegeixen de l’acció de les proteases (enzims proteolítics). En el cas de la IgA1 es troben 3 residus glicosilats (majoritàriament N-acetil galactosamina, galactosa i àcid siàlic)que provoquen que la IgA1 no pugui adoptar totes les conformacions possibles, mentre que la IgA2 presenta altres llocs de glicosilació depenent de la seva forma al·lotípica: la IgA2 (Am2 +) té dos oligosacàrids units al domini Cα1 i al domini Cα2; mentre que la IgA2 (Am2 -) només en té al primer domini. A més, la IgA1 compta amb la presència d’enllaços O-glicosídics a la regió frontissa que incrementen la protecció davant de les proteases. Tot i així, la IgA2 està més glicosilada que la IgA1 de manera que les IgA1 són més susceptibles a la proteòlisi. 

Ponts disulfur[modifica | modifica el codi]

En les IgA1 els ponts disulfur es localitzen entre cisteïnes de la cadena lleugera i la cadena pesant. En canvi, en les IgA2 els ponts disulfur es troben entre les dues cadenes lleugeres mentre que la cadena pesant i lleugera s’enllacen mitjançant interaccions no covalents. Per tant, la IgA1 és susceptible a les proteases mentre que la IgA2 té més tendència a la desnaturalització ja que la disposició i tipus d’enllaços fan que la seva estructura no sigui tan estable com en el cas de les IgA1.

Forma T[modifica | modifica el codi]

Propietats[modifica | modifica el codi]

Físiques[modifica | modifica el codi]

  • Massa molecular: 150.000-600.000 Da.
  • Monòmer dímer, trímer o tetràmer.
  • Dues subclasses: IgA1 i IgA2.
  • Nombre d'aminoàcids (monòmer): 470.
  • Dominis cadena pesant (monòmer): 3
  • Semivida: 6 dies.
  • Concentració al sèrum: 3 mg /ml.
  • Cadenes polipeptídiques diferents: 4 en la forma secretada (H,L,J i peça secretora)
  • Llocs d'unió a l'Ag: 4 (dímer)

Biològiques[modifica | modifica el codi]

  • Un 15-20% dels anticossos dels sèrums són IgA.
  • Predominant en les secrecions mucoses.
  • Present en la llet materna.
  • La forma dimèrica conté la cadena J i el component secretor que li proporciona resistència a les proteases.

Funcions[modifica | modifica el codi]

Receptors[modifica | modifica el codi]

La regió Fc té un gran paper en la funció de la IgA perquè interacciona amb els receptors de la membrana de la cèl·lula.

La interacció de les dues formes de l’anticòs (serùm i secretora) pot tenir lloc amb diversos receptors:

  • FcαRI:

Aquest receptor és una glicoproteïna transmembrana que està present a la superfície de cèl·lules del sistema immunitari com neutròfils, monòcits, macròfags i eosinòfils. En aquests llocs participa en les respostes immunològiques als patògens i interactuant amb la IgA opsonitzada desencadena processos de defensa immunològica: fagocitosi, citotoxicitat i estimulació de agents inflamatoris. Les regions Fc de tant IgA1 i IgA2 s'uneixen a través de la domini distal de la membrana FcαRI  del receptor. La superfície d'interacció comprèn un nucli hidrofòbic central d'IgA amb residus Leu257, Leu258, Met433,Leu441, Ala442, Phe443, i la porció alifàtica de Arg382, i residus FcαRI Tyr53, Leu54, Phe56, Gly84, His85, i la porció alifàtica de Lys55, amb contribucions addicionals de diversos residus carregats que els envolten. Malgrat l'homologia entre els dos lligands i receptors, el lloc FcαRI en IgA difereix notablement de la de IgG i IgE pels seus receptors. Els dominis de Fc  són altament específics. L'anàlisi filogenètic i la diversitat d'IgA i FcαRI suggereix que la interacció FcαRI-IgA ha evolucionat sota la pressió de proteïnes patògenes de l’anticòs .

Altres[modifica | modifica el codi]

Formació[modifica | modifica el codi]

Cicle cel·lular de la IgA[modifica | modifica el codi]

Les immunoglobulines A són sintetitzades gràcies a la maduració i migració de les cèl·lules B en el sistema immunitari de mucoses. Aquesta producció de la IgA es realitza en els cúmuls limfoide dels teixits limfoides associats a l’intestí i dels teixits limfoides associats als bronquis.

Els precursors de les cèl·lules plasmàtiques productores de la immunoglobulina es troben com a limfòcits B provinents de la medul·la òssia. És allà on aquests precursors interaccionen amb els antígens, que entren des de l’intestí fins a les cèl·lules epitelials especialitzades. En aquestes cèl·lules inicien la seva síntesi d’ADN i expressant IgA, que llavors, poden migrar als ganglis mesentèrics. 

IgA secretora [5][modifica | modifica el codi]

La IgA és la principal immunoglobulina de les secrecions. L’anticòs (que es transformarà en IgA secretora) és sintetitzat localment per cèl·lules plasmàtiques que es troben en determinades glàndules (salival, lacrimal i mamària) i en les mucoses que tenen contacte amb el medi extern, tot i que una petita part és sintetitzada als vasos sanguinis. Aleshores, la IgA secretora sota la forma dimèrica (IgA)2 entra a l’espai cel·lular interepitelial creuant la membrana basal. Allà dins, hi ha dues maneres per tal de que el component secretori (CS) s’uneixi a la immunoglobulina i aquesta adquireixi unes propietats particulars, com una gran resistència a l’acció d’enzims proteolítics (proteases):

  1. Un cop la (IgA)2 ha entrat a l’espai cel·lular interepitelial, s’uneix al CS, que abans s’ha compactat a l’aparell de Golgi i ha estat segregat dins d’aquest espai. Aleshores el complex format pel CS i la (IgA)2 entren per pinocitosi a la cèl·lula epitelial. Després d’entrar-hi, són secretats al lumen intestinal. 

Patologies[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Immunoglobulina A
  1. Kaetzel, Charlotte S. Mucosal Immune Defense. Immunoglobulin A. Primera (en anglès). New York: Springer, 2007. ISBN 978-0-387-72231-3. 
  2. Woof, J. M.; Russell, M. W. «Structure and function relationships in IgA» (en anglès), 21-10-2014. [Consulta: 18-10-2014].
  3. «IgA» (en anglès), 21-10-2014. [Consulta: 16-10-2014].
  4. Kerr, Michael A. «The structure and function of human IgA» (en anglès), 21-10-2014. [Consulta: 19-10-2014].
  5. Margni, Ricardo Aníbal. Inmunología e Inmunoquímica. Fundamentos. Cinquena (en castellà). Argentina: Editorial Médica Panamericana, 1996. ISBN 950-06-1495-2.