Imperi Austrohongarès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Österreich-Ungarn (alemany)
Osztrák–Magyar Monarchia (hongarès)

Flag of the Habsburg Monarchy.svg
Flag of Hungary (1867-1918).svg
1867 – 1918 Flag of Austria.svg
Civil Ensign of Hungary.svg
Flag of Bohemia.svg
Flag of Poland.svg
Flag of the Lemko-Rusyn Republic.svg
Flag of Ukrainian People's Republic (non-official, 1917).svg
Flag of Ukraine.svg
Flag of Ukraine.svg
Flag of the State of Slovenes, Croats and Serbs.svg
Coat of arms of Vojvodina.svg
Reggenza Italiana del Carnaro.jpg
Flag of Romania.svg
Flag of Italy (1861-1946) crowned.svg
de}}}{{{common_name}}} de}}}{{{common_name}}}
Bandera Escut
Himne nacional: Gott erhalte Franz den Kaiser
Ubicació de {{{common_name}}}
Àustria-Hongria en 1913
Capital Viena i Budapest[1]
(pop: 2.239.000)
Idioma oficial Alemany
hongarès, txec, polonès, ucraïnès, romanès, croat, eslovac, serbi, eslovè, rutè, italià
Religió Catòlica Romana (predominant i oficial)
Tolerades altres religions: Ortodoxa, Judàica, Islamisme Sunnita i d'altres
Forma de govern Monarquia
Emperador d'Àustria, Apostòlic Rei d'Hongria[1] i de Bohèmia
 • 1848–1916 Francesc Josep I d'Àustria
 • 1916–1918 Carles I
Història
 • Compromís de 1867 29 de maig de 1867
 • Assassinat de l'arxiduc a Sarajevo 1914 de {{{any_esdeveniment1}}}
 • Independència del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens 29 d'octubre de 1918
 • Tractat de Saint-Germain-en-Laye signat el 10 de setembre de 1919 i el Tractat del Trianon signat el 4 de juny de 1920 31 d'octubre de 1918
Superfície
 • 1914 676.615 km2
Població
 • 1914 est. 52.800.000 
Moneda Florí
Corona (des de 1892)

L'Imperi Austrohongarès o simplement Àustria-Hongria (en alemany Österreich-Ungarn, en hongarès Osztrák-Magyar Monarchia) fou un estat dual existent a Europa entre els anys 1867 i 1918 fruit de la unió del Regne d'Hongria i l'imperi d'Àustria, sota el domini de la dinastia dels Habsburg, que passaven a ser emperadors d'Àustria i reis d'Hongria. Aquesta monarquia s'anomenava oficialment Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial i els Territoris de la Corona de Sant Esteve. També era coneguda com la Monarquia Dual o Monarquia Imperial i Reial.

Tenia una extensió de 420.000 km² i el 1910 comptava amb 52.000.000 d'habitants. La capital, Viena, va passar de 440.000 habitants l'any 1840 a 2.200.000 poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, sent la quarta ciutat més gran d'Europa. Junt amb Budapest, era la seu del parlament.

Àustria-Hongria va crear-se el 1867 arran d'un compromís entre la noblesa d'Hongria i l'emperador Francesc Josep I d'Àustria per tal de mantenir l'antic Imperi d'Àustria, establert el 1806, després de l'abolició del Sacre Imperi Romanogermànic per part de Napoleó. Durant els seus cinquanta anys d'existència, l'Imperi va viure una època de ràpid creixement econòmic i de modernització, i també de reformes polítiques liberals. El principal problema foren les reivindicacions nacionals dels pobles que el formaven.

Els emperadors austrohongaresos foren:

L'Imperi Austrohongarès va desapareixer arran de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial, i actualment està repartit entre els següents estats europeus: Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro; i les regions: Bànat, Trentino (Itàlia) i Alto Adige/Tirol del Sud (Itàlia), Transsilvània (Romania), Galítzia (Polònia) i Rutènia (Ucraïna).

Els territoris de l'Imperi[modifica | modifica el codi]

Molts textos designen la part austríaca de l'Imperi amb el nom de Cisleithània per situar-se a l'oest del riu Leitha, segons la perspectiva austríaca. Galítzia era al nord-est però també es considerava austríaca. Abastava molt més que l'Àustria estricta i no va tenir cap nom oficial abans del 1915, per això se'ls anomenava Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial. El Consell Imperial funcionava com a parlament de Cisleithània.

De la mateixa manera, la part hongaresa, dita Transleithània, era molt més àmplia que Hongria i duia el nom de Els Territoris de la Sagrada Corona Hongaresa de Sant Esteve. Sant Esteve es referia al rei Esteve I d'Hongria, venerat com a sant per l'Església Catòlica.

Els regnes i territoris de Cisleithània eren:

Els regnes i territoris de Transleithània eren:

Bòsnia i Hercegovina formava un territori separat dins de l'Imperi governat per les dues parts.

El Compromís de 1867[modifica | modifica el codi]

El compromís (Ausgleich en alemany; kieggyezés en hongarès) de febrer del 1867 va establir la Monarquia Dual en substitució de l'antic imperi unitari d'Àustria, existent des del 1806. Va ser la conseqüència tant del moment de feblesa que vivia Àustria respecte a Europa arran de les derrotes en les guerres contra el Regne de Sardenya (1859) i contra Prússia (1866), com del descontentament de la noblesa d'Hongria amb el govern central de Viena, així com del creixement de la consciència nacional dels altres pobles de l'Imperi. Tot això accentuat per la repressió per part d'Àustria de la Revolució Hongaresa de 1848-1849, amb l'ajuda de Rússia.

En un esforç per ampliar el suport a la Monarquia, l'emperador Francesc Josep va obrir negociacions per a un compromís amb la noblesa magiar. Alguns membres del govern, com ara el primer ministre austríac comte Belcredi, va aconsellar a l'emperador d'arribar a aquest tipus d'acords amb totes les nacionalitats de l'imperi per arribar a una estructura federal. Tanmateix, a Francesc Josep no ignorava el poder de la noblesa magiar que no disposada a acceptar res que no fos una relació bilateral amb les èlits austríaques.

Especialment, els dirigents hongaresos demanaven -i els fou concedit- que Francesc Josep es fes coronar rei d'Hongria, per així reafirmar els privilegis històrics hongaresos, l'establiment d'un parlament propi a Budapest amb poder legislatiu sobre tots els territoris històrics de la corona hongaresa del rei Esteve I. Així, aconseguien el predomini de les èlits magiars sobre les minories romaneses i eslaves.

Estructura política[modifica | modifica el codi]

Mapa ètnic de l'Imperi Austrohongarès segons el cens del 1910

Hongria i Àustria van mantenir dos parlaments separats, cadascun amb el seu propi primer ministre. De la coordinació entre aquests dos governs se n'encarregava el govern de l'emperador, dotat en teoria d'un poder absolut, però limitat a la pràctica. Tant dins de Cisleithània com d'Hongria, certes regions com ara Galítzia (Àustria) i Croàcia (Hongria) gaudien d'un règim autònom d'autogovern.

Hi havia un Consell de Ministres Comú format pels dos primers ministres, alguns arxiducs i l'emperador, que s'encarregava del govern de les responsabilitats comunes (finances, defensa i política exterior). A la vegada, dues delegacions representants de cadascun dels dos parlaments es reunien per separat i votaven les propostes del Consell de Ministres Comú. Tanmateix, l'emperador tenia la decisió final en defensa i relacions exteriors.

La invasió de competències entre els ministeris conjunts i els governs de cadascun dels dos estats causà friccions i desgovern, especialment en les forces armades. Malgrat que el Consell de Ministres Comú s'encarregava de tota la qüestió militar, el govern austríac i l'hongarès quedaren encarregats dels temes de reclutament, legislació del servei militar, transport de tropes i de la regulació de les qüestions civils dels militars. Per tant, cada un dels governs tenia molta influència en qüestions militars i cadascun podia desbaratar operacions militars si ho jutjava convenient als seus interessos.

Es donaren sovint conflictes sobre aranzels exteriors i sobre la contribució de cadascun dels estats a la hisenda comuna. Segons els acords del Compromís de 1867, cada deu anys s'havien de renegociar aquests temes, cada renovació portava nous problemes polítics. El 1905, les relacions s'enverinaren amb la disputa de quina llengua s'havia d'usar en l'exèrcit hongarès i per l'arribada al poder a Budapest l'abril de 1906 d'un govern de coalició nacionalista hongarès. Els acords, però es renovaren l'octubre de 1907 i el novembre de 1917.

Conflictes nacionals[modifica | modifica el codi]

La distribució ètnica
de l'Imperi Austrohongarès

Alemanys
Hongaresos
Txecs
Polonesos
Rutens
Romanesos
Croats
Eslovacs
Serbis
Eslovens
Italians

24%
20%
13%
10%
8%
6%
5%
4%
4%
3%
3%

Els txecs (majoritaris a Bohèmia, Moràvia i la Silèsia austríaca), els polonesos i els ucraïnesos (residents a Galítzia), els eslovens (a Carniola, Caríntia i a la part meridional d'Estíria, majoritàriament l'Eslovènia d'avui dia) i els croats, italians i eslovens d'Ístria aspiraven a tenir més participació en el govern de Cislethània.

Per altra banda, el domini magiar fou protestat per les minories romaneses de Transsilvània i del Banat oriental, pels eslovacs de l'actual Eslovàquia, i pels croats i serbis dels territoris de Croàcia i Dalmàcia (avui dia pertanyents a Croàcia), per Bòsnia i Hercegovina i per les províncies de la Vojvodina (avui dia incloses a Sèrbia).

Malgrat que els dirigents hongaresos van mostrar menys voluntat que els seus homòlegs austríacs a compartir el poder amb les seves minories, van concedir una àmplia autonomia al regne de Croàcia el 1868.

La llengua era una de les qüestions candents en la política austrohongaresa. Tots els governs van trobar-se amb problemes alhora de definir quina havia de ser la llengua de l'administració i de l'ensenyament. Les minories volien assegurar-se unes àmplies possibilitats per a l'ensenyament en el seu idioma com també en les llengües dominants: l'alemany i l'hongarès. Així, segons l'ordenança del 5 d'abril de 1897, el primer ministre austríac Kasimir Felix Graf Badeni va concedir al txec la plena igualtat amb l'alemany en el govern de Bohèmia, la qual cosa, però, va provocar una crisi motivada per l'agitació nacionalista alemanya que s'estengué a tot Àustria. Al final, Badeni va acabar sent destituït. Els txecs van perdre el privilegi de poder usar la seva llengua en la seva vida quotidiana, incloent-hi els diaris i als llocs de treball, on havien de parlar en alemany. Els resultat fou un caos general.

A partir del gener de 1907, totes les escoles d'Eslovàquia foren obligades a ensenyar només en hongarès, arribant a cremar llibres i diaris escrits en eslovac. Aquesta mesura va motivar fortes crítiques, entre d'altres les expressades per Bjørnstjerne Bjørnson.

En les seves desavinences, cadascun dels dos estats (el regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria) usava en profit propi els conflictes nacionals de l'altre. Segons Misha Glenny (The Balkans, 1804-1999), els austríacs van respondre al suport hongarès als txecs estimulant el moviment nacional croata a Zagreb.

Arran de la instauració del sufragi universal masculí el 1907, els eslaus van aconseguir majoria en el parlament de Cisleithania. Com que el parlament estava massa dividit com per presentar una política de govern, a partir del 1909 el país passà a ser governat per decrets imperials.

Economia[modifica | modifica el codi]

Mapa físic de l'Imperi Austrohongarès del 1914

L'economia austrohongaresa va canviar profundament durant l'època de la Monarquia Dual. El procés tecnològic accelerà la industrialització i el creixement de les ciutats. Davant del desenvolupament del capitalisme, les antigues institucions feudals començaren a desaparèixer. El creixement econòmic va centrar-se en un principi a les rodalies de Viena (l'actual Àustria)i a les regions alpines i Bohèmia. Durant els darrers anys del segle XIX, el creixement econòmic va estendre's també cap a les planes d'Hongria i les regions dels Càrpats. Dins de la Monarquia, les regions occidentals acostumaven a estar molt més desenvolupades que les orientals. Com a mostra del ràpid creixement econòmic, el PNB per capita va incrementar-se un 1'45% cada any entre 1870 i 1913. Un nivell de creixement comparable al d'altres països com ara Gran Bretanya (1'00%), França (1'06%) i Alemanya (1'51%). Tanmateix, l'economia de la Monarquia en el seu conjunt encara es trobava per darrere de les economies d'altres potències, ja que havia començat més tard la seva modernització. Així, Gran Bretanya tenia un PNB tres vegades superior a l'austrohongarès i Alemanya, el doble. Per altra banda, hi havia importants diferències de nivell econòmic entre les diferents regions.

El ferrocarril va estendre's ràpidament a l'imperi austrohongarés. Anteriorment, el 1841 l'imperi austríac havia desenvolupat una xarxa de ferrocarrils a l'oest, amb origen a Viena; poc després, en adonar-se'n dels seus profits militars, el govern va invertir fortament en ferrocarrils construint línies de tren cap a Bratislava, Budapest, Praga, Cracòvia, Graz, Ljubljana i Venècia. Vers el 1854, l'imperi disposava de 2.000 km de vies fèrries, de les quals prop d'un 70% eren propietat de l'Estat. Aleshores, el govern va començar a vendre grans parts de la línia a la iniciativa privada per recuperar les seves inversions i poder pagar els costos de la Revolució del 1848 i de la Guerra de Crimea.

Des del 1854 fins al 1879, la iniciativa privada va ocupar-se de la construcció de noves vies. Cisleithània, amb 7.952 nous km de línia, i Hongria, amb 5.839 km, van aconseguir d'aquesta manera cohesionar l'economia austrohongaresa, almenys pel que fa al transport.

Després de 1879, el govern austrohongarès va començar a renacionalitzar la xarxa ferroviària, principalment a causa de l'aturada del creixement econòmic durant la depressió mundial dels anys 1870. Entre 1879 i 1900 es van construir més de 25.000 nous km a tot l'imperi, fent arribar el tren a les regions més orientals.

La xarxa ferroviària va reduir els costos de transport i va obrir nous mercats per a productes d'altres regions de la Monarquia Dual.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

Mapa de les religions de l'Imperi Austrohongarès del 1881, edició d'Andrees Allgemeiner Handatlas

El govern imperial (Àustria) i el reial (Hongria) tenien diferents punts de vista sobre la política exterior. A Budapest, els polítics temien les annexions de territoris que aportessin més població no hongaresa al regne. Tanmateix, l'aliança de l'imperi amb Alemanya contra Rússia de l'octubre de 1879 va ser acceptada tant per hongaresos com per austríacs, ja que tots dos consideraven a Rússia com una amenaça.

En aplicació del Tractat de Berlín (1878), les forces austrohongareses ocuparen el territori de Bòsnia i Hercegovina, fins aleshores una província de l'imperi Otomà i amb una gran part de població sèrbia. A l'octubre de 1908, fou annexionat definitivament a l'Imperi com un condomini sota el ministeri de finances sense incorporant-lo a cap dels dos estats. Aleshores, a Viena es pensava unir Bòsnia i Hercegovina a Croàcia per formar un tercer estat de l'Imperi, unint sota domini dels croats totes les regions eslaves meridionals. Aquesta idea resultà molt més atractiva per a Viena que per a Budapest.

Després de les derrotes a Itàlia i Prússia, el Tractat de Berlín marca l'inici dels esforços expansionistes als Balcans. Aleshores, s'inicià també la subordinació de la política austrohongaresa a Alemanya, per evitar la penetració de Rússia als Balcans. La política balcànica va enfrontar Àustria-Hongria amb Sèrbia, capdavantera d'un sentiment que aspirava a apoderar-se de Bòsnia-Hercegovina, amb Rússia, on el Tsar es proclama defensor dels eslaus ortodoxos dels Balcans, i amb Itàlia, que desaprova la política de Viena.

La Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

El 28 de juny de 1914, l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, nebot de l'emperador Francesc Josep i hereu del tron austrohongarès va visitar la capital de Bòsnia Sarajevo, on Gavrilo Prinzip, un serbi bosnià militant del grup nacionalista La Mà Negra, el va assassinar.

Després del Congrés de Berlín, celebrat el 1878, la despesa militar austrohongaresa no havia arribat ni tan sols a duplicar-se, mentre que la d'Alemanya s'havia quintuplicat i la de Gran Bretanya, Rússia i França s'havien triplicat. Anteriorment, l'Imperi Austrohongarès havia hagut de cedir els seus territoris italians al regne de Piemont en el transcurs del procés de la unificació d'Itàlia. D'altra banda, molts austrohongaresos consideraven imminent la cessió dels territoris eslaus del sud a Sèrbia, que havia aconseguit unes importants conquestes territorials a la Segona Guerra Balcànica de 1913, fet que va causar gran preocupació entre els cercles governamentals de Viena i Budapest. Alguns membres destacats del govern com ara Conrad von Hötzendorf volien enfrontar-se a la creixent Sèrbia. Comptant amb el suport d'Alemanya, el govern austrohongarès va decidir anar a la guerra contra Sèrbia abans que aquest país pogués incitar a una revolta dels eslaus del sud. Així doncs, usant l'assassinat de Sarajevo com a pretext, van presentar a Sèrbia una llista de deu exigències que, òbviament, el govern serbi no podia acceptar. Quan Sèrbia va anunciar que de les deu exigències només n'acceptava nou, Àustria-Hongria li va declarar la Guerra.

Així començava la Primera Guerra Mundial, amb Rússia mobilitzada a favor de Sèrbia, Alemanya declarant la guerra a Rússia i França (aliada de Rússia) declarant la guerra a Alemanya.

En un primer moment, Itàlia va mantenir-se neutral, malgrat tenir un tractat d'aliança amb Àustria-Hongria. El 1915, però, es va passar al bàndol dels Països de l'Entesa amb la idea de conquerir territoris a l'Imperi Austrohongarès.

Al principi, les tropes austrohongareses van esclafar Sèrbia, defensaren els camins cap a Hongria i evitaren l'avenç d'Itàlia a Gorizia. Tot i patir moltes baixes, amb l'ajuda alemanya, aconseguí importants victòries a Galítzia (maig de 1915) i a la batalla de Caporetto contra Itàlia (octubre de 1917). Durant la Guerra, la política militar austrohongaresa va quedar cada vegada més subordinada a Alemanya.

Al final, la manca de queviures, la baixa moral i l'elevat nombre de baixes va minar la capacitat d'acció de l'exèrcit.

La dissolució de l'Imperi[modifica | modifica el codi]

Després del fracàs de l'Ofensiva de Primavera, el curs de la guerra va decantar-se decididament contra els Imperis Centrals. Malgrat que els dirigents de les minories nacionals s'havien mantingut lleials a l'Imperi, l'agreujament de la situació les va dur a trencar amb els Habsburg. Segons va anar fent-se evident que la Guerra la guanyarien els Aliats, els dirigents de les minories nacionals van anar optant per la independència i la ruptura de l'Imperi que ja no podia oferir cap al·licient a les nacionalitats per mantenir la unitat. A més, la guerra havia dut la misèria i els socialistes protestaven contra l'abandó de les polítiques que, abans de 1914, havia seguit el govern de Cisleithània. En aquestes circumstàncies, a partir de setembre de 1918, les declaracions d'independència per part dels pobles de l'Imperi van succeir-se en cadena, abans que s'arribés a l'armistici amb els Aliats el 3 de novembre de 1918.

D'acord amb els catorze punts enunciats pel president dels Estats Units Woodrow Wilson, els Aliats van donar suport als processos independentistes que posaren fi a l'Imperi, tot i que la desmembració no havia estat pas un objectiu dels Aliats durant la Guerra.

Els primers a formalitzar la nova situació foren els txecs i els eslovacs que proclamaren la seva independència el 28 d'octubre de 1918; Hongria es va declarar independent el 31 d'octubre, malgrat que Transilvània, on hi havia una important minoria hongaresa, va passar a Romania. El 29 d'octubre els eslaus del sud formaren l'Estat dels eslovens, croats i serbis, que, poc després, l'1 de desembre, s'uní amb Montenegro en el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens.

Entre els tractats de pau que afectaren l'àrea de l'antic Imperi, hi ha el Tractat del Trianon de 1920.

Tant a Àustria com a Hongria s'hi van proclamar repúbliques, per la qual cosa, els Habsburg hagueren de marxar cap a l'exili. A Hongria, després de l'intent de revolució comunista de Bela Kun i de la intervenció romanesa de 1919 es va restaurar la monarquia, però deixant el tron vacant. Després d'intentar recuperar la corona a Budapest el març i l'octubre de 1921, Carles I fou deportat a l'illa de Madeira (Portugal) on va morir l'any següent. No havent-hi rei, a Hongria va establir-se la regència de l'almirall Miklós Horthy.

Aquests són els estats sorgits de la disgregació de l'Imperi Austrohongarès:

Estats que reberen territoris antigament austrohongaresos:

El Principat de Liechtenstein, que anteriorment havia demanat protecció a Viena, va formar una unió duanera i defensiva amb Suïssa i va adoptar la moneda suïssa en comptes de l'austríaca. L'abril de 1919, Vorarlberg, la província més occidental d'Àustria va votar per majoria adherir-se a Suïssa, tanmateix tant els suïssos com els Aliats ignoraren aquesta votació.

Historiografia[modifica | modifica el codi]

Les visions històriques sobre l'Imperi Austrohongarès han canviat durant el segle XX

A principis de segle, els historiadors eren persones que encara podien tenir una implicació personal o emotiva amb la història de l'Imperi. Els historiadors nacionalistes acostumaven a considerar despòtica i antiquada la política dels Habsburg. Per la seva banda, d'altres historiadors, vinculats a l'antic règim, esdevingueren apologistes de l'Imperi i intentaren explicar-ne les polítiques.

Després de la Segona Guerra Mundial, el caràcter dictatorial de molts dels estats successors de l'Imperi, d'entre els quals l'única democràcia fou Txecoslovàquia, l'ocupació alemanya i el domini comunista soviètic, imposat a tots els territoris de l'antic Imperi amb l'excepció de la República d'Àustria van dur a una visió més positiva de l'Imperi, defensada sobretot per centreeuropeus exiliats als Estats Units. Tanmateix, els historiadors marxistes mantingueren el seu punt de vista negatiu sobre l'Imperi.

Entre els historiadors encara es manté la controvèrsia de si l'Imperi estava abocat al col·lapse després de decennis de decadència, o si hauria pogut sobreviure de no haver-se produït la Primera Guerra Mundial.

  • Segons Alan Sked a (The Decline and Fall of the Habsburg Empire 1815–1918):

parlar de decadència i caiguda en el cas de l'Imperi Austrohongarès és senzillament desorientador: l'Imperi va caure perquè va perdre una gran guerra

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Austrohongarès

Referències[modifica | modifica el codi]