Imperi Romà d'Occident

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imperivm Romanvm pars occidentalis
Imperi Romà d'Occident
Vexilloid of the Roman Empire.svg
286 – 476 Bandera
Bandera
Bandera
Bandera
Bandera
Bandera
Bandera

de}}} {{{common_name}}}

Bandera

Lema nacional: Senatus Populusque Romanus (SPQR) (llatí: «El senat i el poble romà»)
Ubicació de {{{common_name}}}
L'imperi romà d'occident vers el 395
Capital Milà (286-402)

Ravenna (402-476).

Idioma oficial llatí
Religió Politeisme, incloent el culte imperial.

Cristianisme a partir del 380.

Forma de govern Autocràcia
Història
 • Divisió de Dioclecià 286
 • Ròmul August és derrotat per Odoacre 476
Superfície
 • 395 2,000,000 km2

L'imperi Romà d'Occident és l'estat successor de l'Imperi Romà, quan aquest es va dividir el 395 dC a la mort de Teodosi I el gran, que va deixar la part occidental de l'imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi.

La seva història essencial es pot seguir a l'article: Visigots federats i a les biografies dels seus emperadors.

El final de l'Imperi Romà d'Occident[modifica | modifica el codi]

Article principal: Caiguda de l'Imperi Romà

Juli Nepot va enviar un exèrcit contra els visigots sota la direcció d'Orestes. Aquest, en lloc d'usar les tropes per combatre als visigots, es va rebel·lar i va marxar contra Ravenna on estava Nepot, amb la intenció de destronar-lo i proclamar-se en el seu lloc. Nepot, que no tenia forces militars, va fugir a Dalmàcia (on es va sostenir fins al seu assassinat el 480) i Orestes va entrar a Ravenna i va proclamar Emperador al seu propi fill Ròmul August, menor d'edat, conservant ell mateix el poder efectiu com a regent el 475.

Orestes va confiar l'exèrcit a auxiliars hèruls, el cap dels quals era Odoacre, prometent-los la cessió de terres. Impossibilitat de veure complerta la paraula donada, Odoacre no va tardar a rebel·lar-se. Orestes va fugir a Pavia però Odoacre va prendre la ciutat, capturant i executant a Orestes. Ròmul August, nominal Emperador, que era un nen poc capacitat, va ser perdonat.

Encara que Odoacre va prendre per a si mateix les insígnies imperials, l'Imperi es va extingir de fet. Basilisc a Orient va reclamar la successió (que li corresponia jurídicament, ja que no era admissible que un bàrbar ocupés el tron) i Nepot a Dalmàcia va conservar el títol imperial. Basilisc va ser destronat poc després per Zenó l'any 477, que va mantenir el títol d'Emperador d'Occident, i Nepot va ser assassinat el 480 i els seus dominis van passar en la seva major part a mans d'Odoacre (algunes zones van ser ocupades per l'Imperi d'Orient), conservant-los fins que els ostrogots de Panònia, que van començar a atacar Dalmàcia el 481, se'ls van arrabassar cap al 489.

Odoacre va prendre les insígnies imperials amb el títol de patrici donat per l'emperador d'orient, però sense que fos reconegut fora d'Itàlia. Zenó va donar el títol d'Emperador a Teodoric el gran, rei dels ostrogots, que va envair Itàlia i després de tres anys de setge de Ravenna, va matar a Odoacre, però Teodoric ja no va agafar el títol.

Emperadors d'Occident[modifica | modifica el codi]

Els sobirans principals(excloses els usurpadors menors) foren:

Canvis a l'exèrcit romà[modifica | modifica el codi]

El principal canvi que es va produir entre les èpoques de la pax romana i la divisió de l'Imperi Romà es va veure sobretot en l'exèrcit romà. Després de la Batalla d'Adrianòpolis, l'imperi va deixar de basar la seva estratègia en la formació de les legions a favor de la cavalleria; les armes utilitzades per les legions, com el gladius o el scutum, van deixar pas a la més llarga spatha i a escuts de forma rodona, a l'estil bàrbar; les populars armadures romanes conegudes com a lorica segmentata van donar pas a les més barates i menys eficaces cotes de malla, que antigament només eren usades per les tropes auxiliars. Això es va deure, d'una banda, al fet que l'exèrcit romà va començar a introduir guerrers bàrbars a l'exèrcit; aquests eren anomenats federati. I de l'altra, a causa de l'escassetat d'or en les arques imperials, que va obligar a l'exèrcit romà a abaratir el cost dels seus materials.

A part dels canvis materials i estratègics de l'exèrcit, l'escassetat de líders militars capaços també va ser un factor decisiu. En els últims compassos de l'Imperi Romà d'Occident, gairebé la totalitat de l'exèrcit romà estava composta per bàrbars federati. Això vol dir que la disciplina tàctica i militar, que tanta fama havia donat a les legions en el passat, era només això: passat. I l'escassetat de líders militars que ja hem esmentat feia que els exèrcits estiguessin al comandament de generals incompetents, que més que pels seus mèrits hi eren per la seva proximitat als governants romans. Només hi havia uns pocs líders capaços, que amb habilitat i destresa aconseguien mèrits per a l'imperi, lluitant principalment contra els bàrbars o en revoltes internes, com ho van ser Flavi Aeci, Estilicó o Ricimer, però a causa de l'excés de popularitat que arribaven a assolir gràcies als seus èxits, o bé eren assassinats per aquells en què despertaven enveges, o bé s'aprofitaven del poder que tenien per governar en nom d'altres.

Decadència occidental i prosperitat oriental[modifica | modifica el codi]

L'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient a l'any 476 dC

A la mort de l'emperador Teodosi I, aquest va dividir l'Imperi Romà en dues meitats, al seu fill gran, Arcadi, li va donar el tron de l'Imperi Romà d'Orient, mentre que al seu fill menor, Honori, el va nomenar emperador a occident, sabent que el seu fill era molt jove, va nomenar el general Estilicó tutor seu. Després de la divisió de l'Imperi Romà, Occident va quedar conformat per Hispània, Itàlia, Gàl·lia, Britània, el Magrib i les costes de Líbia, mentre que Orient estava conformada per la península dels Balcans, Anatòlia, Orient Pròxim i Egipte, convertint-se amb el temps en l'Imperi Bizantí, denominació presa de Bizanci, antic nom grec de la seva capital Constantinoble.

Honori va situar la seva capital a Milà. Ja des de feia temps, la meitat occidental de l'Imperi Romà s'havia vist sotmesa a contínues guerres civils pel poder, amb generals que es rebel·laven cada pocs mesos i s'autocoronaven emperadors alternatius, especialment a Britània i a la Gàl·lia. A aquest complicat quadre, que feia molt difícil mantenir el govern sobre l'Imperi d'Occident, s'hi unien les contínues ingerències dels pobles bàrbars, que s'oposaven alternativament a les ordres d'uns o altres contendents o trencaven amb tots lliurant-se al saqueig segons els convenia.

Per tot això, Occident va patir de forma molt més contundent les conseqüències de la crisi del segle III, mentre que Orient aconseguia recuperar-se a poc a poc, malgrat les amenaces frontereres dels gots i dels sassànides, a causa dels ingressos procedents dels rics camps d'Anatòlia i Egipte, la seva major cohesió interna i la seva població més abundant i menys afectada per les guerres civils, la corrupció i les pestes que hi havia a Occident.

Invasions germàniques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Invasions bàrbares
Invasions germàniques i dels huns a l'Imperi Romà, 100–500 dC

La crisi es va apoderar d'Occident quan els visigots sota el comandament d'Alaric I es van dirigir cap a Itàlia l'any 402. En un primer moment, el general romà d'origen vàndal Estilicó, una de les últimes grans figures militars d'Occident, va aconseguir derrotar Alaric I a la Batalla de Pollentia. No obstant això, les tropes romanes ja no eren tan abundants com en temps anteriors i Estilicó només va poder reunir els homes suficients retirant bona part dels que vigilaven la frontera del riu Rin. De resultes d'això, el Nadal del 406 els vàndals, sueus, francs i en menor mesura els gèpids, alans, sàrmates i hèruls, van creuar de manera massiva el riu gelat i es van estendre com una plaga per tota la Gàl·lia i després per Hispània, saquejant totes les ciutats al seu pas.

Poc després Alaric I va tornar a amenaçar a Roma exigint el pagament d'importants tributs, mentre a Britània un nou usurpador es coronava a si mateix com a Constanci III. Estilicó va ser incapaç d'aturar la crisi i, víctima de les conjures dels cortesans d'Honori, va ser executat el 408. Les tropes romanes van abandonar Britània mentre era envaïda per nous contingents bàrbars per tal d'apaivagar la situació en la Gàl·lia, però poc van poder fer. En tot l'Imperi l'autoritat romana s'ensorrava, i només les successives capitals de Milà i Ravenna comptaven amb les forces suficients per defensar-se adequadament.

Amb aquest quadre, a Alaric I li va ser relativament fàcil fer xantatge a l'abandonada ciutat de Roma en assetjar-la successivament el 408 i el 409, retirant-se quan obtenia l'or convingut amb el Senat. Però el 410 no li van poder lliurar les 4.000 peces exigides i Alaric va ordenar saquejar la ciutat. Tal fet va ser vist pels propis romans com la fi d'una era i un ultratge inimaginable, ja que l'antiga gran capital del vell Imperi queia ara saquejada pels bàrbars. I mentre Alaric saquejava la ciutat, Honori es trobava a Ravenna envoltat dels seus aduladors cortesans i no va fer res per evitar el saqueig. Feia més de set segles que a Roma no hi entrava un exèrcit estranger.

Alaric I es va dirigir després a Nàpols amb intenció d'embarcar cap a Àfrica, però va morir pel camí. Sorprenentment Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori (refugiat a Ravenna), que havia estat capturada a Roma, va aconseguir convèncer els visigots perquè signessin la pau i s'aliessin amb els romans. Va segellar aquesta aliança casant-se amb el nou rei visigot, Ataülf, al qual se li va cedir l'Aquitània al 412 amb la finalitat que restablís l'autoritat romana sobre la Gàl·lia, i ho va aconseguir després de llargues guerres amb altres pobles bàrbars.

Posteriorment, els gots rebrien també l'encàrrec de restablir l'ordre en Hispània, el que van aconseguir amb una conseqüència: expulsant els vàndals d'Hispània el 429, aquests es van dirigir a l'Àfrica i la van arrasar, prenent Cartago. Allà es van apoderar del que quedava de la flota romana i van aprendre l'art de navegar, estenent el seu nou imperi marítim sense problemes per Còrsega, Sardenya, part de Sicília i les Balears. Van saquejar també moltes ciutats, inclosa de nou Roma el 455. Els romans perdien el domini del mar i la seva principal reserva de cereals, la del Nord d'Àfrica.

Els huns[modifica | modifica el codi]

Article principal: Huns

Reduït a la Gàl·lia, Itàlia i part d'Hispània, el decadent Imperi va viure una nova amenaça, pitjor encara que les dels pobles germànics. Amb l'arribada dels huns d'Àtila el 451, els romans van conèixer la destrucció total, els saquejos sistemàtics i el genocidi de poblacions senceres. Només va ser possible expulsar l'exèrcit dels huns de la Gàl·lia gràcies al geni militar de l'últim gran general romà, Flavi Aeci, que en aliar-se amb els visigots, els francs i els alans, va aconseguir derrotar als huns i els seus vassalls ostrogots en la Batalla dels Camps Catalàunics.

No obstant això, Àtila es va recuperar i va envair Itàlia el 452, aturant-se només davant les portes de Roma quan el papa Lleó I el Gran es va entrevistar amb ell. Dos anys més tard, l'Emperador Valentinià III, envejós i gelós dels èxits d'Aeci, va decidir executar a Aeci, desfent-se del seu millor general i condemnant de forma definitiva l'Imperi Occidental a la destrucció.

L'agonia final de l'Imperi Romà d'Occident[modifica | modifica el codi]

El Regne Ostrogot va ser la ruïna de l'Imperi Romà d'Occident

L'any 451 l'afebliment de l'Imperi era evident. El rei dels huns Àtila havia estat arrasant Europa i l'Imperi d'Orient. Una carta d'amor per part de la germana de l'emperador occidental, (Valentinià III), Honòria, demanava al bàrbar que la rescatés dels murs de Roma i es casés amb ella. Àtila, veient els avantatges que això podria comportar, va marxar contra Roma.

El general romà Flavi Aeci, conegut com «l'últim gran romà», va marxar cap a la frontera, a la Gàl·lia, i va establir aliances amb diferents tribus bàrbares (visigots, francs, alans, burgundis i sàrmates) en el que s'estima un exèrcit d'uns d'entre 100.000 i 200.000 homes. Àtila, amb un exèrcit numèricament superior, format per huns, ostrogots, gèpids, hèruls i turingis, de mig milió d'homes, va avançar. Va ser així com el 20 de juny de l'any 451, es van enfrontar a Chalons. La Batalla dels Camps Catalàunics seria èpica. Es calcula que les baixes van ser quantioses en ambdós bàndols, sent un total de 300.000 morts. La victòria s'inclinaria a favor d'Aeci, després de derrotar moralment a un, fins llavors, invencible Àtila.

L'any 452 Àtila llançaria una poderosa contraofensiva que el portaria fins a les mateixes portes de Roma. Allà, el papa Lleó I es va reunir en secret amb ell, i després d'això, Àtila va ordenar la retirada de les seves tropes sense cap explicació. Encara no se sap què va passar entre ells dos, encara que probablement Àtila es retirés a causa de la fam i epidèmies que patia el seu exèrcit, i que li impediria mantenir un setge sobre Roma.

Poc després, les forces d'Àtila serien aniquilades per una gran pesta i els huns desapareixerien. Després de la desaparició d'Àtila, Valentinià III va començar a dubtar de la importància d'Aeci i de la seva lleialtat, assassinant-lo a traïció al 454. Un any després, el 455, el senador Petroni Màxim, al costat d'amics d'Aeci, van assassinar a Valentinià III i van prendre el poder. El 455, el rei bàrbar Genseric va desembarcar a Itàlia i va saquejar Roma, matant a Petroni Màxim.

En aquell temps, estava clar que el destí de l'Imperi Romà d'Occident estava més que segellat. Valentinià havia mort sense cap hereu, el saqueig de Roma havia suposat un cop brutal, sobretot a la moral romana, els exèrcits no tenien un líder capaç després de l'assassinat d'Aeci a mans de Valentinià, i els romans van descobrir que els huns i els visigots no eren els seus majors enemics. Després de l'autoproclamat emperador Petroni Màxim, va arribar el saqueig de Genseric, que va ser més brutal que el del got Alaric, esclavitzant als habitants i saquejant tot allò que posseís riqueses, encara que gràcies al Papa Lleó I el Gran, els vàndals de Genseric no van cometre les accions que acompanyaven els saquejos, com incendis o violacions.

Després del saqueig i amb la marxa de Genseric, va ser elegit emperador Avit, que ja havia estat magister militum amb Petroni Màxim, Avit va nomenar magister militum a Ricimer i aquest va dur a terme algunes campanyes reeixides a la Panònia i contra els vàndals en nom de l'emperador, encara que ni de lluny va aconseguir bloquejar el poder naval d'aquests. Aprofitant una sèrie de revoltes a Roma, i sabent el que li solia passar als militars reeixits, a més de comptar amb el suport del Senat, Ricimer i el seu associat Majorià es van revoltar contra Avit i el van deposar.

Després del deposat Avit, va arribar Majorià, que havia estat coronat per Ricimer, però Majorià va resultar ser massa independent del que Ricimer volia i després del fracàs de Majorià va dirigir una expedició contra els vàndals que va culminar en el desastre de la Batalla de Cartagena (el fracàs va tenir molt a veure amb Ricimer i molts oficials romans), Majorià va ser obligat a abdicar pels seus propis soldats.

Després de deposar a Majorià, Ricimer va coronar a Libi Sever, que va resultar ser més manipulable que el seu antecessor, encara que aquest moriria aviat, bé enverinat per Ricimer o bé per causes naturals. Li succeiria el considerat últim emperador capaç, Procopi Antemi. El regnat d'Antemi va començar bé, ja que era el candidat de l'emperador oriental i amb la bona predisposició de Ricimer. Antemi va emmalaltir i va entrar en un estat de bogeria, Ricimer ho va aprofitar per aixecar-se contra ell, aquest va executar a Antemi després de derrotar-lo i li va succeir Anici Olibri, el candidat de Ricimer, i al seu ara aliat, Genseric. En aquells dies, en què Ricimer nomenava emperadors com volia, i en el qual les funcions d'aquests eren merament nominals, estava clar que les funcions de l'emperador havien deixat de tenir sentit, i un únic home fort, en aquest cas, Ricimer, únicament mantenia viva la farsa dels emperadors per poder actuar amb total llibertat i sense oposició.

El regnat d'Anici Olibri només duraria uns mesos, després d'aquest arribaria Gliceri, que havia estat designat emperador pel nou magister militum, Gundebald, nebot del mort Ricimer, però com Gliceri era un usurpador per a l'emperador oriental, Flavi Valeri Lleó, aquest va designar com emperador a Juli Nepot, governador de la Dalmàcia, aquest va arribar a Ravenna i va expulsar a Gliceri, encara que li va perdonar la vida i es va fer nomenar emperador, immediatament va tractar de signar la pau amb Genseric, però a aquest no li interessava. Juli Nepot va alçar a un bàrbar anomenat Flavi Orestes com a magister militum, però aquest, va prendre Ravenna i va deposar a Nepot, per nomenar al seu propi fill, Ròmul August, com a emperador, encara que aquest només comptava amb poc més de 10 anys. Juli Nepot tornar a Dalmàcia sent considerat per Orient com l'autèntic emperador legítim.

Quan els hèruls, escirs i mercenaris turingis van exigir terres a Itàlia, Flavi Orestes es va negar i va ser capturat i executat pel cabdill bàrbar Odoacre, aquest va deposar al jove Ròmul August i va enviar les insígnies imperials a Constantinoble, a canvi, l'emperador oriental, Zenó, va nomenar Odoacre patrici. Juli Nepot seguiria reclamant les seves pretensions al tron imperial fins que va morir l'any 480. Tot i que l'any 476 és considerat el final de l'Imperi Romà d'Occident,[1] aquest ja havia desaparegut feia ja temps i només es conservava la dignitat imperial de manera únicament nominal.

Temps després, i ja amb l'imperi occidental desaparegut, el rei ostrogot Teodoric el Gran, per ordre de l'Imperi Romà d'Orient derrotaria i assassinaria a Odoacre, fundant així el Regne ostrogot. A la Gàl·lia els visigots estaven assentats al Regne visigot de Tolosa, encara que després de la seva derrota contra els francs, es retirarien cap a Hispània, donant així lloc el Regne visigot de Toledo. Els vàndals van romandre en el Nord d'Àfrica fins que el Regne vàndal va ser conquerit pel general bizantí Belisari. I finalment, a Britània, s'assentarien els angles i els saxons, que al segle XI serien derrotats per Guillem el Conqueridor.

Principals motius de la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident[modifica | modifica el codi]

  • Constants revoltes socials i revoltes internes anomenades comunament com bagaudes, contra les que moltes vegades, les autoritats imperials no podien fer res, ja que havien de reservar els seus exèrcits per lluitar contra els bàrbars.
  • Les invasions dels huns d'Àtila van suposar un punt d'inflexió, ja que els romans mai havien vist semblant nivell de destrucció i arrasament, com el que Àtila va sotmetre a la Gàl·lia i al nord d'Itàlia i a causa d'això es va guanyar el sobrenom del flagell de déu.
  • Constant devaluació de la moneda romana. El tràfic comercial, que es donava principalment a la Mediterrània es paralitzava contínuament a causa de les ràtzies pirates, (els vàndals van fer de la pirateria la seva principal arma contra l'Imperi Romà).
  • Les plagues i fams afectaven constantment a la població, que cada vegada es veia més desplaçada cap al camp, que significava la despoblació de les ciutats.
  • La barbarització dels exèrcits romans, que van perdre la disciplina militar i el seu incomparable equipament militar, a més de l'escassetat de líders militars competents.
  • Els dos saquejos de Roma per part dels reis Alaric i Genseric, van suposar un cop terrible per a la moral romana, ja que feia més de set segles que cap exèrcit estranger penetrava a Roma i van fer perdre a l'Imperi Romà la seva imatge de invencibilitat.

Divisió de l'Imperi Romà[modifica | modifica el codi]

Tot i que l'enderrocament de Ròmul August es considera el final de l'Imperi Romà, això no seria així, ja que l'Imperi Romà d'Orient sobreviuria gairebé 1.000 anys més. Els territoris compresos a l'antic Imperi Romà d'Occident van ser ocupats per les diferents tribus bàrbares que van ser, la major part d'elles, responsables de la seva caiguda. La divisió dels bàrbars a les antigues fronteres de l'imperi seria així:

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Henning Börm: Das weströmische Kaisertum nach 476. In: Josef Wiesehöfer et al. (eds.), Monumentum et instrumentum inscriptum. Stuttgart 2008, pp. 47–69.
  • Sandberg, K., The So-Called Division of the Roman Empire. Notes On A Persistent Theme in Western Historiography, Artos 42 (2008), 199-213.
  • El Housin Helal Ouriachen, 2009, La ciudad bética durante la Antigüedad Tardía. Persistencias y mutaciones locales en relación con la realidad urbana del Mediterraneo y del Atlántico, Tesis doctoral, Universidad de Granada, Granada.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi Romà d'Occident