Dinastia Song

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Imperi Song)
Per a altres significats, vegeu «dinastia Liu Song».
Infotaula d'organitzacióDinastia Song

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdinastia xinesa
estat xinès històric Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaCinc dinasties i Deu regnes Modifica el valor a Wikidata
Creació960
Data de dissolució o abolició1279 Modifica el valor a Wikidata
Reemplaçat perYuan Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Format per
Part deSong Liao Jin Xia
Xina de l'Imperi Mitjà Modifica el valor a Wikidata
Història de la Xina
Història de la Xina
Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
 Zhou Occidental
 Zhou Oriental
   Primaveres i Tardors
   Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
  Han Occidental
  Dinastia Xin
  Han Oriental
Tres Regnes 220–280
  Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
  Jin Occidental 16 Regnes
304–439
  Jin Oriental
D. Meridionals i Septentrionals
420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
  ( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties &
10 Regnes
907–960 		Dinastia Liao
907–1125
Dinastia Song
960–1279
  Song del Nord Xia Occ.
  Song del Sud Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular
de la Xina
Des del 1949 		República de
la Xina (Taiwan)
Des del 1945
Aquesta caixa:

    La dinastia Song (en xinès tradicional i simplificat: 宋朝; en pinyin: Sòng Cháo) fou una dinastia que dominà el poder a la Xina entre 960 i 1279. Aquesta dinastia fou fundada per Zho Kuangyin i durant el seu regnat el país va experimentar una etapa de bonança econòmica, comercial i cultural. Va ser aquest interès per la cultura, i un desencís per les qüestions militars el que va permetre als ruzhen (mongols) ocupar el país el 1279, la qual cosa portà a l'extermini d'aquesta dinastia.

    Va ser el primer govern de la història mundial que va utilitzar paper moneda i el primer govern xinès a establir una armada permanent. Aquesta dinastia també va veure el primer ús conegut de la pólvora, així com el primer discerniment del nord veritable utilitzant la brúixola. La dinastia Song del Sud va reforçar considerablement la força naval, amb l'objectiu de defensar les seves aigües i fronteres i dur a terme missions marítimes a l'estranger.

    El període de 319 anys que va dura la dinastia Song es divideix en dues etapes diferents: la dels Song del Nord (北宋, 960-1127) i la dels Song del Sud (南宋, 1127-1279). Durant la primera, la capital Song va ser a la ciutat del nord Bianjing (actualment Kaifeng) i la dinastia controlava la major part de l'interior de la Xina. La segona fa referència al període que va seguir a la pèrdua del nord de la Xina, que la dinastia Jin va treure als Song. En aquest període, la cort Song es va retirar al sud del riu Iang-Tsé i va establir la seva capital a Lin'an (actualment Hangzhou). Tot i que la dinastia havia perdut el tradicional bressol de la civilització xinesa en la conca del río Groc, l'economia no va caure en la bancarrota, atès que l'Imperi Song del Sud controlava el seixanta per cent de la població de la Xina i la majoria de les terres agrícoles més productives.[1]

    Per tal de repel·lir els Jin, i posteriorment els mongols, els Song van desenvolupar una nova i revolucionària tecnologia militar, propulsada per l'ús de la pólvora. L'any 1234, els territoris de la dinastia Jin van ser conquerits pels mongols, que es van apoderar del nord de la Xina, mantenint precàries relacions amb els Song del Sud. Mongke, el quart Kagan de l'Imperi mongol, va morir el 1259 mentre assetjava una ciutat a Chongqing. El seu germà petit, Khublai Khan, va ser proclamat gran kan, tot i que el seu nomenament va ser reconegut únicament de manera parcial pels mongols de l'est. L'any 1271, Kublai Kan va ser proclamat emperador de la Xina.[2] Després de dues dècades d'enfrontaments esporàdics, els exèrcits de Kublai Kan van vèncer a la dinastia Song l'any 1279 i la Xina va ser novament unificada sota la dinastia mongol Yuan (1271-1368).[3]

    La dinastia es divideix en dos períodes: Song del Nord i Song del Sud. Durant Song del Nord (960–1127), la capital es trobava a Bianjing i la dinastia controlava la major part del que ara és la Xina oriental. Song del Sud (1127–1279) fa referència al període posterior a la conquesta de la seva meitat nord a mans de la dinastia Jin dels jurtxets durant les guerres entre els Jin i els Song. En aquell moment, la cort Song es va retirar al sud del Yangtze i va establir la seva capital a Lin'an. Tot i que la dinastia Song havia perdut el control dels nuclis tradicionals xinesos al voltant del riu Groc encara conservava una gran població i terres agrícoles productives, mantenint una economia robusta. El 1234, la dinastia Jin va ser conquistada per l'Imperi mongol, que va prendre el control del nord de la Xina, mantenint relacions incòmodes amb els Song del Sud. Möngke Khan va morir el 1259 durant el setge de Diaoyucheng de disenteria, que havia agafat durant el setge.[4] El seu germà petit Khublai va ser proclamat nou Gran Khan i el 1271 va fundar la dinastia Yuan. Després de dues dècades de guerres esporàdiques, els exèrcits de Khublai Khan van conquerir la dinastia Song el 1279 després de derrotar-los a la batalla de Yamen, reunificant la Xina.[5]

    Avenços[modifica]

    La tecnologia, la ciència, la filosofia, les matemàtiques i l'enginyeria van florir durant durant la dinastia Song, que va emetre jiaozi, el primer autèntic paper moneda de la història[6] i el primer govern xinès que va establir una marina permanent. Aquesta dinastia va veure la primera fórmula química coneguda de la pólvora,[7] la invenció d'armes de pólvora com la sageta de foc, la bomba i la llança de foc. També va veure el primer discerniment del nord mitjançant una brúixola, la primera descripció registrada d'una resclosa i els dissenys millorats dels rellotges astronòmics. Econòmicament, la dinastia Song no tenia parangó amb un producte interior brut tres vegades més gran que el d'Europa durant el segle xii.[8] La població de la Xina es va duplicar entre els segles x i xi gràcies a l'expansió del cultiu d'arròs, l'ús d'arròs de maduració primerenca del sud-est i el sud d'Àsia i a la producció generalitzada d'excedents alimentaris.[9] El cens de Song del Nord va registrar 20 milions de llars, el doble de les dinastia Han i la dinastia Tang. Es creu que el Song del Nord tenia una població de 90 milions de persones,[10] i 200 milions a l'època de la dinastia Ming.[11] Aquest espectacular augment de la població va fomentar una revolució econòmica a la Xina premoderna.

    L'expansió de la població, el creixement de les ciutats i l'aparició d'una economia nacional van portar a la retirada gradual del govern central de la participació directa en els afers econòmics. La baixa noblesa va assumir un paper més important en l'administració i els afers locals. La vida social durant la dinastia Song era vibrant: els ciutadans es reunien per veure i intercanviar obres d'art precioses, la població es barrejava en festivals públics i clubs privats, i les ciutats tenien animats barris d'entreteniment. La difusió de la literatura i el coneixement es va potenciar amb la ràpida expansió de la xilografia i la invenció del segle XI de la impressió de tipus mòbils.[12] Filòsofs com Cheng Yi i Zhu Xi van revigoritzar el confucianisme[13] amb nous comentaris, impregnats d'ideals budistes, i van posar èmfasi en una nova organització dels textos clàssics que establia la doctrina del neoconfucianisme. Encara que els exàmens de la funció pública havien existit des de la dinastia Sui, es van fer molt més destacats durant el període Song. Els funcionaris que van assolir el poder mitjançant l'examen imperial van portar a un canvi d'una elit aristocràtica militar a una elit burocràtica acadèmica.

    Història[modifica]

    Territoris de la dinastia Song.

    El final de les Cinc Dinasties i Deu Regnes[modifica]

    Article principal: Cinc Dinasties i Deu Regnes

    Després d'un cop d'estat el 951, el general Guo Wei, un xinès han, va ser entronitzat, començant així Zhou posteriors,[14] però Liu Chong, un membre de la família imperial Han posteriors, va establir els Han del Nord a Taiyuan i va demanar ajuda als Khitan de la dinastia Liao per derrotar els Zhou posteriors. La mort per malaltia de Guo Wei l'any 954 va posar fi al seu regnat de tres anys sent succeït pel seu fill adoptiu Chai Rong, que va poder fer algunes incursions al sud amb victòries contra els Tang del Sud el 956, que van cedir tot el territori al nord del riu Yangtze i obligats a convertir-se en vassalls. Els seus esforços al nord per desallotjar els Han del Nord foren ineficaços, morint prematurament l'any 959 a causa d'una malaltia durant la campanya sent succeït pel seu fill Guo Zongxun de set anys i poc després, Zhao Kuangyin va usurpar el tron i es va declarar emperador de la dinastia Song.[15]

    Song del Nord[modifica]

    Després d'usurpar el tron de la dinastia Zhou posterior, l'emperador Taizu de Song va passar setze anys conquerint la resta de la Xina pròpiament dita, reunint gran part del territori que abans havia pertangut a la dinastia Han i la dinastia Tang, posant fi a la convulsió del període de les Cinc Dinasties i dels Deu Regnes.[16] L'any 960, els Tang del Sud es van convertir en vassall de la recentment establerta dinastia Song del Nord i al 963 Jingnan[17] i Ma Chu va ser ocupat per la dinastia Song.[18] Després que l'emperador Taizu de Song hagués derrotat Shu posteriors en 965[19] i al Han del Sud el 971,[20] va ordenar la conquesta del Tang del Sud, que es va completar el 975[20] i va aconseguir gairebé completar la incorporació dels regnes del sud a la dinastia Song a la seva mort el 976. El seu germà petit, l'emperador Taizong de Song, volia emular els èxits del seu germà gran, i després d'incorporar Wuyue l'any 978 i animat pel seu èxit al sud, va decidir emprendre una campanya per destruir finalment els Han del Nord dirigint ell mateix l'exèrcit, va portar les seves forces a la capital Taiyuan, que va ser assetjada al juny. Una força inicial de socors enviada pels Liao va ser fàcilment derrotada per Song. Després d'un setge de dos mesos a la capital, l'emperador dels Han del Nord es va rendir i el regne es va incorporar a Song del Nord.[21]

    L'Emperador Taizong de Jin anihilà amb èxit la dinastia Liao l'any 1125 i declarà la guerra contra la dinastia Song enviant dos exèrcits. El primer exèrcit jurchen arriba el gener de 1126 a Taiyuan i posa setge a la ciutat, mentre el segon exèrcit creua el riu Groc en el seu camí cap a Kaifeng, la capital Song. L'emperador Huizong abdica i es retirà cap al sud al mateix temps que el segon exèrcit dels jurchens s'aproximava a la capital i el seu fill Qinzong és entronitzat mentre els jurchens s'apropen a Kaifeng, i hi posen setge fins que l'emperador Song promet pagar una indemnització anual, tanmateix, Qinzong incomplí la seva promesa i ordenà a les forces dels Song que defensessin les prefectures en comptes de fortificar la capital. Dos exèrcits enviats per Qinzong a Taiyuan, Zhongshan i Hejian són derrotats pels jurchens al juny i al desembre, les forces Jin de Wányán Wúqǐmǎi que havien capturat Taiyuan arriben a Kaifeng, que saquejaren el 9 de gener del 1127[22] i al maig, l'emperador Qinzong, Huizong i els membres de la cort dels Song són fets presoners en un esdeveniment conegut com l'incident de Jingkang i conduïts cap al nord de Manxúria mentre la ciutat era saquejada.[22] Liu Yu és entronitzat com a emperador de l'estat titella jurchen Qi, i els Song, sota el lideratge de Gaozong, germà de Qinzong continuaren la lluita com a dinastia Song del Sud durant més d'una dècada contra la puixança dels Jin.

    La cort Song va mantenir relacions diplomàtiques amb Txola, el califat Fatimita d'Egipte, Srivijaya, el khanat Qarakhànida a l'Àsia central, el regne de Goryeo a Corea i altres països que també eren socis comercials amb Japó.[23] Els registres xinesos fins i tot esmenten una ambaixada de Miquel VII Ducas de l'Imperi Romà d'Orient i la seva arribada el 1081.[24]

    Song del Sud[modifica]

    El juliol de 1129, les tropes Jin van començar a envair el territori Song en quatre direccions: Wanyan Chang des de l'est, Wuzhu des del mig, Wanyan Loushi des de l'oest i altres tropes dirigides per Wanyan Balisu. L'emperador Gaozong va ordenar al canceller Du Chong que abandonés la defensa de Kaifeng, retirant els seus companys soldats al sud del riu Iang-Tsé, i quan les forces Song van derrotar els Jin a la batalla de Huangtiandang en 1130, es van quedar al nord del riu i l'emperador Gaozong va declarar la ciutat de Lin'an com la nova capital temporal de la dinastia, substituint Kaifeng el 1133. En 1134, Yue Fei va comandar una campanya militar que va recuperar gran part del territori ocupat pels Jin, i l'any següent Qi captura la ciutat de Xiangyang,[25] però en 1137 els Jin dissolen l'estat Qi i degraden a Liu Yu com a emperador.[25] En 1140 Yue Fei llança una expedició militar reeixida contra els Jin i aconsegueix guanys territorials considerables, però l'emperador Gaozong l'obliga a retirar-se, i l'any següent, que Yue Fei és capturat, comencen les negociacions de pau, que culminen en el Tractat de Shaoxing pel què Song cedí tot el nord de la Xina als Jin el 1142 per obtenir la pau.[26]

    Els Song van ajudar amb alguns contingents d'infanteria el 1234 els mongols en la conquesta del territori de la dinastia Jin, que va quedar totalment sotmesa als mongols a la batalla de Kaifeng,[27] i en recompensa el gran kan Ogodei va cedir a l'imperi Song alguns districtes al sud-est del modern Honan, però l'emperador Li-tsong es va considerar mal recompensat i considerava que se'ls havia de donar tot l'Honan, així que va atacar els mongols per incorporar tot el Honan[28] i es van apoderar de Kaifeng i Loyang (juliol i agost del 1234), però els mongols no van tardar a recuperar-les. En un kuriltai celebrat el 1235 l'emperador Ogodei va endegar la conquesta del regne Song i tres exèrcits mongols van envair la Xina: El primer dirigit per Qada'an fill d'Ogodai, que va entrar la regió de Sichuan i va ocupar Chengdu l'octubre del 1236, el segon dirigit per Kutchu, fill també d'Ogodai, i pel general Temutai, va ocupar Siang-yang al Hupei el març del 1236, i el tercer dirigit pel príncep Kun-buqa i el general Tchagan va arribar fins a Huang tcheu (més avall de la moderna Hang Keu) al Iang-Tsé, però no s'hi va poder sostenir. Els Song van oferir als mongols més resistència de l'esperada i el general xinès Meng Kong va reconquerir Siang-yang, que dominava el curs mitjà del Han el 1239 i els va disputar durant temps la zona central del Sichuan o Chengdu, que encara que fou ocupada dues vegades pels mongols no la van poder dominar fins al 1241.

    El 1251 Mongke va nomenar el seu germà Khublai com a governador de les parts conquerides de la Xina i poc després li va donar com a feu el Honan.[a] Khublai es va rodejar de funcionaris xinesos i especialment el conseller Yao Chu, que havia estat el seu mestre de xinès breument quan era jove. Va fer esforços per restaurar l'agricultura al Honan, arruïnada per la guerra, i va repartir llavors i eines als pagesos. Els soldats es van convertir pagesos. Abans d'atacar els Song de front, per orde de Mongke, Khublai els va rodejar i amb la cooperació del general Quriyangqatai (en persa Ouriyanqadai) fill del general Subotai, va sortir de Shensi (octubre del 1252), va travessar Sichuan i va entrar a Yunnan, que era un regne particular des del segle viii, el Nan Chao o Ta-li en xinès, habitat per la raça lo-lo (tais) que fou conquerit.

    El 1258 en un kuriltai celebrat a Mongòlia, Mongke va decidir agafar personalment la direcció de la guerra contra els Song. Amb el principal exèrcit mongol va avançar de Shensi a Sichuan (octubre del 1258) i va conquerir Pao-ning (vers desembre del 1258), però tot i grans esforços no va poder conquerir Ho-tcheu (moderna Ho-tsiuan) important per estar a la forca del riu Kian Ling i els seus dos afluents. Entre 1258 i 1259 Khublai va baixar de Hopei amb un altre exèrcit i va assetjar Wu-tcheu (moderna Wu-tchang) al Yang-tse mitjà, enfront de Han Keu al Hopei; al mateix temps el general Uriyangqatai, que a final de 1257 havia retornat a Yunnan d'una expedicio al Tonquín, va passar al Kwangsi on va atacar Kuei-lin, i va seguir cap a Honan per assetjar Tchang-cha. Així els Song es veien atacats pel nord i sud.

    Només la mort de Mongke l'11 d'agost de 1259 durant el Setge de Diaoyucheng[4] els va donar un breu respir, ja que Khublai volia tenir les mans lliures per assolir la successió al tron genguiskhànida i va signar una treva amb el ministre Song Kia Sseu-tao que establí el Yang-tse de frontera, i llavors va tornar a Hopei amb el seu exèrcit.

    El 1275, un exèrcit Song de 130.000 homes comandats pel canceller Jia Sidao va ser derrotat pel recentment nomenat comandant en cap Bayan Chingsang.[29] El 1276, la major part del territori Song havia estat ocupat per les forces de Yuan i a la batalla de Yamen al delta del riu Perla el 1279,[5] l'exèrcit de Yuan, dirigit pel general Zhang Hongfan, aixafà finalment la resistència Song. L'últim emperador, Bing de Song, de vuit anys, es va suïcidar, juntament amb el seu primer ministre Lu Xiufu.[30]

    Notes[modifica]

    1. ↑ El Honan d'aleshores tenia una extensió superior a la moderna província i abraçava tot el territori entre el riu Groc i el Yang-tse i anava per l'oest fins als 110 graus est, i a més el districte de Kong-tc'ang al alt Wei, a l'actual Kansu

    Referències[modifica]

    1. ↑ Ebrey, Walthall i Palais, 2006, p. 167.
    2. ↑ Rossabi 1988, p. 115
    3. ↑ Rossabi 1988, p. 76
    4. ↑ 4,0 4,1 Pow, Stephen «Fortresses that Shatter Empires: A Look at Möngke Khan's Failed Campaign against the Song Dynasty, 1258–1259» (en anglès). Annual of Medieval Studies at CEU. Central European University, 27, 2017, pàg. 102–105.
    5. ↑ 5,0 5,1 David, Saul. War (en anglès). Dorling Kindersley Limited, 2009, p. 87. ISBN 9781405347785. 
    6. ↑ Cheng, Linsun. Banking in Modern China (en anglès). Cambridge University Press, 2003, p. 160. ISBN 9780521811422. 
    7. ↑ Buchanan, Brenda J. Gunpowder, Explosives And the State: A Technological History (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2006, p. contraportada. ISBN 0754652599. 
    8. ↑ Chaffee, John W. The Cambridge History of China Volume 5 Part Two Sung China, 960-1279 (en anglès). Cambridge University Press, 2015, p. 435. 
    9. ↑ Brook, Timothy. The Confusions of Pleasure: Commerce and Culture in Ming China (en anglès). Berkeley, CA: University of California Press, 1998, p. 96. ISBN 978-0-520-22154-3. 
    10. ↑ Durand, John «The Population Statistics of China, A.D. 2-1953». Population Studies, 13, 3, 1960, pàg. 209–256. DOI: 10.2307/2172247. JSTOR: 2172247.
    11. ↑ Veeck, Gregory; Pannell, Clifton W.; Smith, Christopher J.; Huang, Youqin. China's Geography: Globalization and the Dynamics of Political, Economic, and Social Change (en anglès). Lanham: Rowman & Littlefield Publishers, 2007, p. 103–104. ISBN 978-0-7425-5402-3. 
    12. ↑ «Great chinese inventions» (en anglès). Minnesota-china.com. Arxivat de l'original el 2010-12-03. [Consulta: 29 març 2012].
    13. ↑ «Zhu-Xi» (en anglès). Encyclopædia Britannica Online. [Consulta: 17 maig 2013].
    14. ↑ «Five Dynasties» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 29 abril 2023].
    15. ↑ Roberts, J. A. G.. A History of China (en anglès). Nova York: St. Martin's Press, 1996, p. 141. ISBN 978-0-312-16334-1. 
    16. ↑ Lorge, Peter. The Reunification of China: Peace through War under the Song Dynasty (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2015, p. 4-5. ISBN 978-1-107-08475-9. 
    17. ↑ Xiong, 2009, p. 259.
    18. ↑ Xiong, 2009, p. 94.
    19. ↑ Zizhi Tongjian vol. 4
    20. ↑ 20,0 20,1 Xiong, 2009, p. 476.
    21. ↑ Xiong, 2009, p. cxiv.
    22. ↑ 22,0 22,1 Franke, 1994, p. 229.
    23. ↑ Ebrey, 1999, p. 138.
    24. ↑ Paul Halsall. «East Asian History Sourcebook: Chinese Accounts of Rome, Byzantium and the Middle East, c. 91 B.C.E. – 1643 C.E.». Fordham University, 2000. Arxivat de l'original el 10 de setembre 2014. [Consulta: 14 setembre 2016].
    25. ↑ 25,0 25,1 Franke, 1994, p. 232.
    26. ↑ John Stewart Bowman. Columbia Chronologies of Asian History and Culture (en anglès). Columbia University Press, 2000, p. 34. ISBN 978-0-231-11004-4. 
    27. ↑ Gelber, Harry. The Dragon and the Foreign Devils: China and the World, 1100 BC to the Present (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2011, p.68. ISBN 1408821842. 
    28. ↑ Instruction d'un futur empereur de Chine en 1193', traducció de Chavannes a Mémoires concernant l'Asia orientale, I, 1913
    29. ↑ Rossabi, 1988, p. 88.
    30. ↑ Rossabi, 1988, p. 94.

    Bibliografia[modifica]

    Vegeu també[modifica]

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia Song
    Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dinastia_Song&oldid=33294814»