Imperi Songhai

De Viquipèdia

Aquest és un article sobre un territori actual o del passat. Per ésser complet, li manca una taula territorial que n'estandadritzi el contingut. La taula pot ser de riu, muntanya, serra, entitat de població, illa, platja, estat sobirà del passat o alguna altra.

L'Imperi Songhai és un dels més antics de l'oest de l'Àfrica. Va ser fundat en Koukia el segle VII pel cap amazic Za el-Aiamen, que fugia de la invasió àrab. Va gaudir fins al segle XI d'una important posició comercial a vores del riu Níger, on la dinastia islamitzada dels Dia va fundar la seva capital a Gao. Segons al-Bakri només el rei era musulmà, mentre el poble continuava sent animista.

Els historiadors discrepen sobre quan es va produir l'annexió de Gao com a província de Mali. Per a uns va ser en època del mansa Ulé mentre que, per a d'altres, va anar el mansa KanKu Musa el que va realitzar la conquesta.

A partir de 1400 els prínceps songhai de Gao van començar a independitzar-se de Mali fins que van assolir la plena independència amb Sonni Alí Ber (1464-1492), verdader artífex de l'imperi songhai, combatent contra els Fulbe i els Tuareg. Aquest sobirà restaurador, animista convençut, va constituir en vint-i-set anys un poderós imperi que anava des de Kebbi, a Nigèria, fins a l'actual regió de Segu. Entre 1464 i 1468 va fer que el seu imperi songhai controlés el vital eix comercial Timbuctu-Djenné i, d'aquesta manera, tot el comerç transsaharià. Sonni Alí va perseguir als musulmans i especialment als cercles intel·lectuals de Timbuctu lligats als tuareg i fulbe. Tota la seva política en aquest sentit es va ensorrar amb la seva mort el 1492.

El seu successor va ser el general Sarakollé Mohamed Toure amb el títol d'"askia". L'askia Mohamed I (1493-1528) produeix l'apogeu de l'imperi songhay. Aquest regnat aconsegueix islamitzar el regne songhay. De la seva peregrinació a La Meca, en 1496-97, va tornar amb títol de califa, la qual cosa li va permetre realitzar una verdadera reforma de la societat, segons els consells del jurista islàmic al-Maghili, i continuar les conquestes del seu antecessor Sonní Alí. Va instal·lar una burocràcia complexa, amb ministeris separats per a l'agricultura, l'exèrcit, i Hisenda. Va designar un funcionari supervisor per a cada un d'ells. Va ser un musulmà devot, va fundar escoles religioses públiques, mesquites i va obrir el seu tall a erudits i a poetes del món musulmà. Entre 1514 i 1517 va conquerir les mines de Bambuk, va controlar els rics mercats de les ciutats haussa de Kano i Katsina i va aconseguir mantenir al desert als tuareg. Mohamed I va ser destronat pels seus fills, iniciant-se un període d'inestabilitat a causa de les lluites fratricides entre els prínceps de la família real, fins que el 1591 el sultà Mulay Ahmad de Marroc, sabedor de la debilitat interna de l'imperi songhai, va enviar contra ell un exèrcit de mercenaris, que el va conquerir després de la batalla de Tondibi. Després d'aquesta batalla el sobirà va ser assassinat i l'imperi es converteix en una província del Marroc. Timbuctu va ser destruït per una expedició marroquina equipada d'armes de foc, enviada pel sultà Ahmad al-Mansur, que volia beneficiar-se del comerç d'or. Va arribar així el final d'un dels grans imperis africans.

[edita] Economia

Les bases econòmiques de l'imperi songhai van ser molt similars a les dels imperis precedents. El comerç transsaharià va ser l'activitat més lucrativa, es va exportar cap al nord de l'Àfrica, sal i or, especialment també ambre gris, goma aràbiga, pells de lleopard i esclaus. Rebien a canvi productes manufacturats com ara collarets, armes, miralls i teles de seda i de llana, a més de productes agrícoles com cavalls i blat. Les activitats agrícoles, a causa que el terra era més fèrtil, eren realitzades per nombrosos esclaus en grans propietats controlades per l'aristocràcia.

La pesca al riu Níger i la ramaderia van ser també molt importants per a l'economia. La primera activitat va desenvolupar una important indústria artesanal de fumats, que va arribar a exportar-se pels territoris veïns. La societat, fortament jerarquitzada, mostrava una gran massa de la població amb serioses dificultats per viure en el camp, i una aristocràcia polític-religiosa que al costat dels rics comerciants vivia luxosament en les grans poblacions.