Impremta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Impremta del segle XV

La impremta (o premsa d'impremta) és un mètode mecànic que permet reproduir textos i imatges sobre paper, tela, pergamí o altres materials. És també el conjunt de procediments gràfics i de tècniques que concorren en l'elaboració d'una obra impresa.[1] En la seva forma original consisteix a aplicar tinta, generalment oliosa, sobre unes peces metàl·liques per gravar-les als materials per compressió. Tot i que va començar com un mètode artesanal per a una reproducció més ràpida i eficaç dels textos, la implantació de l'invent va comportar una gran revolució social i cultual.

El llibre imprès més antic que es conserva és el Nou Codi d'Etiqueta de Yi Gyu-bo, publicat a Corea entre 1234 i 1241. Majoritàriament s'atribueix l'invent de la impremta a Johannes Gutenberg, tot i que en realitat la impremta de tipus mòbils procedeix de l'Extrem Orient creada per Bi Sheng qui al segle XI ja la feia servir.[2]

Més modernament, l'evolució de diverses tecnologies ha donat lloc a nous mètodes d'impressió i reproducció, com són la flexografia, la serigrafia, el gravat al buit, o l'alt gravat, entre d'altres.

Antecedents i naixement de la Impremta[modifica | modifica el codi]

Podríem dir que la forma més antiga coneguda d’impressió són pedres per segellar utilitzada a l’antiga Babilònia i molts altres pobles com a substitut de la firma i com a símbol religiós. Utilitzaven artefactes com segells i tampons per imprimir sobre argila. Les primeres manifestacions impreses van ser ideogràfiques, d’aquesta manera el primer escrit que es coneix s’atribueix als sumeris de Mesopotàmia i és anterior al 3000 aC. Els egipcis van deixar documents que procedeixen d'uns cents d’anys després i testimonien el principi de transferència fonètica, els Jeroglífics. Posteriorment també van sorgir sistemes ideosilábocs a l’Egeu, la vall de l’Indi i Xina. Un altre sistema d’escriptura semblant data del 1300 aC i s’ha trobat en la costa del nord de l’actual Síria, però en aquest cas els caràcters de l’escriptura eren unes falques com les de l’escriptura cuneïforme de Mesopotamia.

En els seus començaments, a Orient, les impressions s'aconseguien oprimint el paper amb un tros de fusta contra el bloc entintat, el qual el va inventar Bi Sheng. Per una part els primers impressors occidentals van utilitzar premses mecàniques de fusta. I per l’altra els impressors orientals que van utilitzar tipus mòbils els mantenien units amb fang o amb varetes a través dels tipus mòbils. Els primers llibres es van realitzar en planxes de fang que contenien caràcters o dibuixos incidits amb un punxó. Les primeres civilitzacions que van realitzar aquests documents van ser els antiquíssims pobles de Mesopotàmia, entre ells els sumeris i els babilonis.

Amb major semblança als llibres actuals van ser els rotllos que realitzaven els egipcis, grecs i romans, compostos per llargues tires de papir -un material semblant al paper que es realitzava a partir dels joncs del delta del riu Nil i que s'enrotllaven al voltant d'un pal de fusta. El text s'escrivia amb una ploma també de jonc, en denses columnes i per una sola cara, i es podia llegir desplegant el rotllo. La longitud de les làmines de papir era molt variable, i la més llarga que es coneix (40,5 metres) es troba en el Museu Britànic de Londres.

Més endavant, durant el MediaWiki:Badtitletext, cap al segle IV aC, els llibres més extensos els van començar a subdividir en diversos rotllos, que s'emmagatzemaven junts. Els escribes professionals es dedicaven a copiar o escriure al dictat, i els rotllos solien protegir-se amb teles i portar una etiqueta amb el nom de l'autor. Atenes, Alexandria i Roma eren grans centres de producció de llibres.

No obstant això, la còpia a mà era lent i costós, de manera que només els temples i algunes persones riques o poderoses podien posseir-los, i la major part dels coneixements es transmetien oralment, per mitjà de la repetició i la memorització. Encara que els papirs eren barats, fàcils de confeccionar, resultaven poc duradors i molt fràgils, fins al punt que, en climes humits, es desintegraven en menys de cent anys. Per això, gran part de la literatura i de la resta de material escrit de l'antiguitat s'ha perdut d'una manera irreversible. El segle IV va marcar també la culminació d'un llarg procés, que havia començat al segle I, que tendeix a substituir els incòmodes rotllos pels primers còdexs, antecedent directe dels actuals llibres.

El còdex, que en un principi era utilitzat pels grecs i els romans per registres comptables o com a llibre escolar, consistia en un quadernet de fulles ratllades fetes de fusta coberta de cera, de manera que es podia escriure sobre ell amb alguna cosa afilada i esborrar després, si calia. Entre les tauletes de fusta s'inserien, de vegades, fulls addicionals de pergamí. Amb el temps, va anar augmentant la proporció de papir o, posteriorment, pergamí, fins que els llibres van passar a confeccionar gairebé exclusivament d'aquests materials, plegats formant quadernets, que després es reunien entre dues planxes de fusta i es lligaven amb corretges. Les columnes d'aquests nous formats eren més amples que les dels rotllos.

En l'Europa de començaments de l'edat mitjana, eren els monjos qui escrivien els llibres, fos per altres religiosos o per als governants del moment. La major part d'ells contenien fragments de la Bíblia, encara que molts eren còpies de textos de l'antiguitat Aquests monjos medievals es van interessar també en l'elaboració de nous compostos químics per perfeccionar la fabricació de tintes, i van inventar així l'anomenada tinta ferropènica, perfeccionada en el segle XVIII, barrejant àcid gàl·lic amb sulfat de ferro.

L'evolució de la impremta des del mètode senzill del tampó fins al procés d'imprimir en premsa sembla que es va produir de forma independent en diferents èpoques i en diferents llocs del món. Els llibres que es copiaven a mà amb tinta aplicada amb ploma o pinzell constitueixen una característica notable de les civilitzacions egípcia, grega i romana. Aquests manuscrits també es confeccionaven en els monestirs medievals i tenien gran valor. A l'antiga Roma, els editors de llibres comercials van llançar edicions de fins a 5.000 exemplars de certs manuscrits acolorits, com els epigrames del poeta romà Marcial. Les tasques de còpia anaven a càrrec d'esclaus il·lustrats.

Dos factors importants que van influir favorablement en el desenvolupament de la impremta a la Xina van ser la invenció del paper a 105 i la difusió de la religió budista a la Xina. Els materials d'escriptura comuns de l'antic món occidental, el papir i el pergamí, no resultaven apropiats per a imprimir. El papir era massa fràgil com a superfície d'impressió i el pergamí, un teixit fi extret de la pell d'animals recentment escorxats, resultava un material car. El paper, per contra, és bastant resistent i econòmic. La pràctica budista de confeccionar còpies de les oracions i els textos sagrats van afavorir els mètodes mecànics de reproducció.

Els primers exemples coneguts d'impressió xinesa, produïts abans de 200, es van obtenir basant-se en lletres i imatges tallades en relleu en blocs de fusta. En 972 es van imprimir d'aquesta forma els Tripitaka, els escrits sagrats budistes que consten de més de 130.000 pàgines. L’inventor xinès, Bi Sheng, d'aquesta època va passar dels blocs de fusta al concepte de la impressió mitjançant tipus mòbils, és a dir, caràcters solts disposats en fila, igual que en les tècniques actuals. No obstant això, atès que l'idioma xinès exigeix entre 2.000 i 40.000 caràcters diferents, els antics xinesos no van considerar útil aquesta tècnica, i van abandonar l'invent. Els tipus mòbils, fosos en motlles, van ser inventats independentment pels coreans al segle XIV, però també els van considerar menys útils que la impressió tradicional amb l'ús dels blocs.

La impremta, tot i ser una creació del Renaixement europeu, va escampar-se després d'un lent procés. Els antecedents se situen a l'Extrem Orient, concretament a Xina i Corea. Les primeres reproduccions d'escriptura i signes, amb ús de segells i cilindres d'estampació damunt d'argila, es donaren al país de Sumer. La idea de fer caràcters individuals i col·locar-los un al costat de l'altre per formar un text es va produir al voltant del segle X, per part del xinés Bi Sheng, mitjançant lletres de fang cuit. Al segle XIII, els uigurs, un poble turc, ja utilitzava lletres fetes de fusta que entintaven. Al segle XV, els coreans començaren a utilitzar el coure.

El paper va introduir-se a Europa de la mà dels àrabs a través de les penínsules ibèrica i itàlica des dels segles VIII i IX. Al segle XIV sorgí la idea de reproduir imatges en paper, primer mitjançant la fusta i després perfeccionats amb coure. Així s'elaboraven naips, estampes religioses, llibrets de devoció, etc.

A Europa, la impremta seria la gran protagonista als moviments intel·lectuals, literaris, econòmics, tecnològics i polítics que s'anticiparen al Renaixement. A principis de segle XV es va produir a Alemanya un període de creixement econòmic. Es va desenvolupar una cultura urbana, amb contactes amb Itàlia i el nord d'Europa. En aquest context, l'holandès Lourens Janszoon Koster inicia l'ús de caràcters mòbils de metall al primer terç del segle XV. A Lió, l'any 1444 Procope Waldfoghel estableix una impremta amb caràcters d'estany i ferro que formen alfabets llatins i hebreus. No obstant això, la figura principal fou Gutenberg, que assenta les bases d'una tipografia perfecta i definitiva entre els anys 1440 i 1450, primer a Estrasburg i després a Magúncia. La utilització de tipografies metàl·liques suposà un gran avenç, ja que donà resistència i precisió als tipus, donant bellesa als impresos i caràcter industrial a l'empresa artesana. Simultàniament, la imposició de formes a la platina va permetre als tòrculs multiplicar la tirada d'exemplars. La nova tècnica d'imprimir amb el tipus mòbil de Gutenberg s'entengué amb molta rapidesa per tota Europa. Prova d'açò és que en 1474 es va imprimir al País Valencià el llibre Les obres o trobes dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria.

Llocs d'impremta en el segle XV

Naixement de la Impremta Moderna[modifica | modifica el codi]

Inventor[modifica | modifica el codi]

A Occident, seria l'any 1440 quan se li atribueix la invenció a l'Alemany Johannes Gutenberg, l'anomenat "Pare de la Impremta" després d'una gran controvèrsia per disputar-se aquest títol entre alemanys, italians, francesos i holandesos.

No obstant això, i entre els anys 430 i 440 aC es diu que els Romans imprimien inscripcions sobre objectes d'argila i va ser posteriorment entre 1041 i 1048 quan Bi Sheng, a la Xina, i gràcies al paper d'arròs, va dissenyar el primer sistema d'impremta de tipus mòbils.

El gran èxit de Gutenberg va ser el desenvolupament d'un mètode que va permetre fondre lletres amb dimensions precises, la data aproximada d'aquest invent va ser l'any 1450, aquest avanç en la impressió va contribuir sens dubte de forma decisiva a l'acceptació immediata del llibre imprès com a substitut del llibre manuscrit. Als llibres impresos abans de 1501 se'ls coneix com els incunables.

La seva primera obra impresa amb aquest sistema va ser la Bíblia. La invenció de Gutenberg va ser acompanyada de la fabricació del paper. En el període comprès entre 1450 i 1500 es van imprimir més de 6.000 obres diferents. El nombre d'impremtes augmentar ràpidament durant aquests anys.

Com va néixer l'invent[modifica | modifica el codi]

Fins a 1450 i fins i tot en anys posteriors, els llibres es difonien en còpies manuscrites per escriptors, molts dels quals eren monjos i frares dedicats exclusivament al rés ia la rèplica d'exemplars per encàrrec del mateix clergat o de reis i nobles. Malgrat el que es creu, no tots els monjos copistes sabien llegir i escriure. Realitzaven la funció de copistes, imitadors de signes que en moltes ocasions no entenien, la qual cosa era fonamental per copiar llibres prohibits que parlessin de medicina interna o de sexe. Les il·lustracions i les lletres capitals eren producte decoratiu i artístic del mateix copista, que decorava cada exemplar que realitzava segons el seu gust o visió. Cadascun dels seus treballs podia durar fins a deu anys.

En l'Alta Edat Mitjana s'utilitzava la xilografia a Europa per publicar pamflets publicitaris o polítics, etiquetes, i treballs de poques fulles; per això es treballava el text en buit sobre una tauleta de fusta, inclosos els dibuixos -un dur treball d'artesania-. Un cop confeccionada, s'acoblava a una taula de treball, també de fusta, i s'impregnaven de tinta negra, blava o vermella (només existien aquests colors). Després s'aplicava el paper i amb corró es fixava la tinta. El desgast de la fusta era considerable pel que no es podien fer moltes còpies amb el mateix motlle. Aquest tipus d'impressió rep el nom de xilografia.

Cada impressor fabricava el seu propi paper, estampant una marca d'aigua a manera de signatura d'impressor. Per aquestes marques d'aigua és pel que es coneixen els seus treballs.

En aquest entorn, Gutenberg va apostar que era capaç de fer alhora una còpia de la Bíblia en menys de la meitat del temps del que trigava a copiar una el més ràpid de tots els monjos copistes del món cristià i que aquestes no es diferenciarien en absolut de les manuscrites per ells.

Va demanar diners a Johann Fust, i va començar el seu repte sense ser conscient del que el seu invent anava a representar per al futur de tota la humanitat. En comptes d'usar les habituals tablillas de fusta, que es desgastaven amb l'ús, va confeccionar motlles en fusta de cadascuna de les lletres de l'alfabet i posteriorment va emplenar els motlles amb plom, creant els primers tipus mòbils. Va haver de fer diversos models de les mateixes lletres perquè coincidissin totes entre si: en total, més de 150 tipus, que imitaven l'escriptura d'un manuscrit. Calia unir d'una a una les lletres que se subjectaven en un enginyós suport, molt més ràpid que el gravat en fusta i considerablement més resistent a l'ús.

Com planxa d'impressió, va emmotllar una vella premsa de vi a la qual va subjectar el suport amb els tipus mòbils amb un buit per a les lletres capitals i els dibuixos. Aquests, posteriorment, serien afegits mitjançant el vell sistema xilogràfic i acabats de decorar manualment.

Gutenberg no va calcular bé  el temps que li portaria posar en marxa el seu nou invent, de manera que abans de finalitzar el treball es va quedar sense diners. Va tornar a sol·licitar un nou crèdit a Johann Fust i, davant les desconfiances del prestador, li va oferir formar una societat. Johann Fust va acceptar la proposta i va delegar la vigilància dels treballs de Gutenberg al seu nebot, Peter Schöffer, qui es va posar a treballar braç a braç amb ell, alhora que vigilava la inversió del seu oncle.

Després de dos anys de treball, Gutenberg va tornar a quedar-se sense diners. Estava prop d'acabar les 150 Bíblies que s'havia proposat, però Johann Fust no va voler ampliar-li el crèdit i va donar per vençuts els anteriors, quedant-se amb el negoci i posant al capdavant al seu nebot, dutxo ja en les arts de la nova impressió com a soci-aprenent de Gutenberg. Gutenberg va sortir de la seva impremta arruïnat i s'explica que va ser acollit pel bisbe de la ciutat, l'únic que va reconèixer el seu treball fins a la seva mort, pocs anys després.

Peter Schöffer va acabar la comesa que va iniciar el seu mestre i les Bíblies van ser venudes ràpidament a alts càrrecs del clergat, inclòs el Vaticà, a molt bon preu. Aviat van començar a ploure encàrrecs de nous treballs. La rapidesa de l'execució va ser sens dubte el detonant de la seva expansió, ja que abans el lliurament d'un sol llibre podia posposar durant anys.

Com funciona[modifica | modifica el codi]

La màquina que s'utilitza per transferir la tinta des de la planxa d'impressió a la pàgina impresa s'anomena premsa. Les primeres premses d'imprimir, com les del segle XVI i fins i tot anteriors, eren de caragol, pensades per transmetre una certa pressió a l'element impressor o motlle, que es col·locava cap amunt sobre una superfície plana. El paper, en general humitejat, es pressionava contra els tipus amb ajuda de la superfície mòbil o platina.

Les parts superiors de la impremta freqüentment anaven subjectes al sostre i una vegada que el motlle s'havia entintat, la platina s'anava caragolant cap avall contra el mateix. La premsa anava equipada amb rails que permetien expulsar el motlle, tornant a la seva posició original, de manera que no fos necessari aixecar molt la platina. No obstant això, l'operació resultava lenta i treballosa; aquestes premses només produïen unes 250 impressions per hora, i només imprimien una cara cada vegada.

En el segle XVII es van afegir molles a la premsa per ajudar a aixecar ràpidament la platina. Cap a 1800 van fer la seva aparició les premses de ferro, i per aquelles mateixes dates es van substituir els caragols per palanques per fer baixar la platina. Les palanques eren bastant complicades; primer havien de fer baixar la platina el màxim possible, i al final havien d'aconseguir el contacte aplicant una pressió considerable. Encara que les millors premses manuals de l'època només produïen unes 300 impressions per hora, les premses de ferro permetien utilitzar motlles molt més grans que els de fusta, de manera que de cada impressió es podia obtenir un nombre molt més gran de pàgines. La impressió de llibres utilitzava quatre, vuit, setze i més pàgines per plec.

Durant el segle XIX, les millores van incloure el desenvolupament de la premsa accionada per vapor; la premsa de cilindre, que utilitza un corró giratori per premsar el paper contra una superfície plana; la rotativa, en la qual tant el paper com la planxa corba d'impressió van muntats sobre corrons i la premsa de doble impressió, que imprimeix simultàniament per les dues cares del paper.

La Bíblia de Gutenberg[modifica | modifica el codi]

La bíblia de Gutenberg, també és coneguda com la bíblia de les 42 línies (es diu així pel nombre línies impreses en cada pàgina, i és utilitzat per a diferenciar-lo de la impressió posterior de 36 pàgines). Es va publicar el 23 de febrer de 1455.

El text de Gutenberg escollit per a la seva edició es basa en les traduccions de San Jerònim.

No va ser el primer imprès en la història dels impresos, però sí que és la més significativa per donar inici a la revolució de la impremta per ser considerat el primer llibre imprès amb continguts mòbils. L’exemplar complet té unes 1.282 pàgines i la gran majoria van ser enquadernades en dos volums, en uns fulls que s’anomenaven aleshores “fulls reals”. Per a la seva impressió va ser necessari fondre com uns 5 milions de tipus mòbils. Les il·lustracions de cada exemplar d’aquesta bíblia van ser pintades a mà. Aquesta edició es començà sobre el 1450, i els primers exemplars van estar disponibles cinc anys més tard. Es creu que es van imprimir unes 180 còpies, però aquesta informació està basada en una carta d’Eena Silvio Piccolomini, pròxim Papa Pío II, qui va veure mostres del treball de Gutenberg.

Una de les innovacions de Gutenberg va ser substituir la fusta pel metall i aquest metall va ser construït a partir de diverses matrius, i va ser aquesta modificació, la impressió amb motlles metàl·lics la que va donar lloc al llibre modern. Encara que sempre se li ha atribuït el mèrit a Gutenberg, sense Schöffer no hauria sigut possible, ja que fou ell qui va dissenyar el projecte.

Desenvolupament de la impremta[modifica | modifica el codi]

La impremta va suposar una gran sèrie de canvis en la manera de viure i va suposar un trencament amb totes les èpoques anteriors. Aquesta tècnica va contribuir al desenvolupament de l’individualisme, el racionalisme i de la investigació científica.

L’invent va ser una autèntica revolució tecnològica aplicada a l’art de l’escriptura, de la comunicació escrita i va ser el principi fonamental per al periodisme.

Amb la impremta es trenca el monopoli de la reproducció de textos per l’església i apareix la figura de l’autor i la indústria de la impremta. Aquest fet va originar una societat nova basada en l’alfabetització. 

Revolució de la impremta en l'Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Fabricació de llibres

A principis del segle XVII els tallers tipogràfics encara no havien evolucionat tecnològicament, s’utilitzaven les premses de roure accionades per la força humana. Se seguia utilitzant el paper verjurat que estava fet a mà, fulla per fulla i això alentia el procés de la producció notablement. L’altre procés emprat consistia a tintar les peces metàl·liques que contenien les lletres. Però tots aquests processos tenien els dies comptats, va ser a partir de la industrialització quan les arts gràfiques es van veure empentades per la mecanització. Els nous processos tècnics van ser dissenyats per augmentar la producció, abaratir-la i fer-la arribar a tota la societat.

En el segle XVIII és quan la impremta experimenta el seu canvi més notori. Va aparèixer un nou sistema anomenat “punt Didot”, basat en una regla que establia la mida dels cossos tipogràfics, que són els que han heretat els processadors de text actuals.

Durant el segle XIX es va produir el gran canvi, els mètodes artesans es van deixar enrrere per donar pas als sistemes mecanitzats.

El paper

Les màquines per a la fabricació de paper van ser inventades per Nicolas Robert a França, a finals del segle XVIII però no van començar a funcionar fins al segle XIX a Anglaterra amb els germans Fourdrinier. Gràcies a aquesta màquina es va passar d’imprimir fulls individuals a tires contínues de 10 o 12 metres.

Les màquines de vapor

L’ús del paper era cada vegada més abundant, les velles màquines de fusta ja no donaven més de si i van ser substituïdes per les de ferro, més tard gràcies a la màquina de vapor, inventada per Friedrich Koenig, es va poder dur a terme la impremta automática. Amb aquest mètode es va aconseguir augmentar la producció, reduir la mà d’obra i abaratir costos.

La composició

Amb el temps, els impressors van veure la necessitat de trobar un mètode per conservar la composició, anomenat esterotípia, per tal d’imprimir simultàniament els mateixos textos i amb això tenir l'oportunitat de repetir diverses vegades els mateixos escrits.

Proporció de llibres impresos el segle XV per regió[3]

Esfera política[modifica | modifica el codi]

La impremta va ser la que va generar un canvi fonamental en la política i es començarà a utilitzar com a un element propagandístic. L’invent va suposar una ruptura en les barreres espai-temps i va obrir nous punts de visió davant el món.

Les noranta-cinc tesis de Luter seran vistes com una provocació per l’església, això va implicar que molts membres de la burgesia volguessin escapar del control catòlic. L’autor va voler imposar una estratègia de persuasió per arribar a tota la població. Aquest moviment es tractava de la Reforma Protestant que va desenvolupar el primer fenomen propagandístic de la història de la impremta.

L’objectiu principal de Luter era acabar amb l’església tradicional. Primerament es dirigia a classes mitjanes altes i els textos eren de caràcter filosòfic. De mica en mica el seu discurs es va anar editant amb butlletes de caràcter popular amb un missatge més simple i assequible.

La Contrareforma va ser un procés llarg que no es va tancar fins a la signatura del Concili de Trento (1543-1565).

Podem afirmar que aquest va ser el primer fet polític i el seu procés es va poder fer realitat mitjançant textos escrits, és a dir, gràcies a la impremta.

Esfera Social i Cultural[modifica | modifica el codi]

Es crea una estandardització de les llengües vulgars, ja que es poden reproduir textos sense cap mena de variació perquè no estan sota el control de ningú com es feia en els anys anteriors per l’església. Les llengües vulgars es van imposant per sobre del llatí de mica en mica.

Aquesta invenció permet generar un canvi cultural enorme, partint de la base que tothom tenia accés als llibres, s’obre un nou món del coneixement a l’abast de qualsevol.

Al segle XVI els textos de caràcter religiós eren els més publicats, però a partir del segle XVII prenen el relleu els textos científics, això demostra un canvi dels interessos del lector.

Al segle XVIII el llatí queda reduït a una llengua per a l’àmbit cultural i científic.

Sorgeix una nova classe, la burgesia, de comerciants i mercaders que trenquen amb l’estructura socioeconòmica vigent. Aquest fet fa que augmenti la capacitat analítica i les àrees del coneixement, el que accelera el desenvolupament de la impremta.

Esfera científica[modifica | modifica el codi]

L’humanisme i la revolució científica es van donar entre els segles XVI-XVII. Aquest àmbit va patir moltes dificultats, ja que tant l’església catòlica com la protestant no estava d’acord amb els nous descobriments, ja que posaven en dubte totes les seves idees religioses. Els principals problemes van sorgir pels descobriments en astronomia (Copernic), física, anatomia, fisiologia, botànica...

Van demostrar que eren ciències matemàtiques, per tant, exactes, i això va ser el que a l’església no va agradar perquè ja no es veien amb poder d'inculcar les seves idees que ja havien quedat desfasades.

Expansió de la impremta[modifica | modifica el codi]

Món[modifica | modifica el codi]

El descobriment gairebé simultani de les rutes marítimes cap a l’Oest i cap a l’Est i l’establiment del vincle comercial van fer més fàcil la propagació a escala mundial de la impressió. Els comerciants colons exporten impremtes als nous dominis d’ultramar d’Europa.

A les Amèriques la primera impremta d’Europa fou a Mèxic el 1544, i poc després els jesuïtes van començar a expandir-la per Àsia.

Segons Suraiya Faroqhi, la impremta no es va expandir abans arreu del món per falta d’interès i motius religiosos. La impressió de la llengua àrab va quedar prohibida a l’imperi Otomà, per part dels juristes musulmans i els escribes, entre 1489 i 1729, en un principi qui ho intentes s’escometia a la pena de mort. No passava el mateix a l’Orient mitjà que sí que va acceptar impremtes en àrab, produïdes a Venècia on tenien per aquests l'Alcorà.

A l'Índia, els informes són que els jesuïtes presenten una Bíblia poliglota de l'emperador Akbar en 1580, però no van aconseguir aixecar molta curiositat. La East Índia Company, per exemple, va portar una impressora a Surat en 1675, però no va ser capaç de llançar tipus en escriptures indígenes, per la qual cosa l'empresa va fracassar.

Amèrica del Nord es va aprovar pel Cherokee Indian, Elias Boudinot, que va publicar el primer diari Cherokee Phoenix de la tribu de 1828, en part en la seva llengua materna, l'ús de l'alfabet Cherokee recentment inventat per Sequoyah el seu compatriota.

En el segle XIX, l'arribada de la premsa a l'estil de Gutenberg fins a les costes de Tahití, Hawaii i altres illes del Pacífic, va marcar el final d'un procés de difusió mundial que havia començat gairebé 400 anys abans. Al mateix temps, el "vell estil" de premsa, que ja estava en procés de ser desplaçats per les màquines industrials com la premsa de vapor i la rotativa, que va partir radicalment des del disseny de Gutenberg, però seguien sent de la mateixa línia de desenvolupament.

Europa[modifica | modifica el codi]

El nou art de la impremta va sorgir a Magúncia, però aquest es va estendre ràpid, en 1470 ja s'havien establert tallers en set ciutats alemanyes i en 1499 ja es coneixia l'art de la impremta en 50 poblacions del país. Molts dels homes que van treballar amb Gutenberg van emigrar fora d'Alemanya i es van disseminar per tota Europa per països com Itàlia, França, Espanya, etc.

El primer lloc on va ser la impremta després d'Alemanya va ser Itàlia, introduït per Conrad Sweynheim i Arnold Pannartz en 1465 després del saqueig de Magúncia. Va ser concretament Itàlia on es va instal·lar la impremta després d'Alemanya, ja que econòmicament, socialment i políticament no eren tan diferents, per l'absència d'un poder central fort, i per una vida municipal intensa i pròspera, a més que Itàlia era un país molt ric en cultura i tenien fortes idees del cristianisme. A Itàlia van desenvolupar bastant el mètode de la impremta, és mèrit de la tipografia italiana la creació del llibre modern.

C. Sweynheim i A.Pannartz es van instal·lar en el monestir de Santa Escolàstica, a Subiaco, al nord de Roma. Allí van establir un taller i van fer el seu primer llibre a Itàlia, “Donato”, al que li van seguir tres llibres més. Aquests són llocs importants que estaven representades entre un estil gòtic i escriptura romana (utilitzada pels escriptors humanistes). Els dos alemanys no van durar molt en el monestir i es van posar rumb a Roma tan sol a 48 quilòmetres, es van instal·lar a casa de *Piero i Francesco de Massimi, on van establir el seu taller d'impremta.

Aquests van imprimir amb regularitat fins a 1473, però va venir un excés de producció i va haver-hi una situació de crisi econòmica. A causa d'això, aquests van haver de deixar la impremta, encara que Sweynheim es va rendir abans que Pannartz.

En 1469 s'introdueix la impremta a Venècia, a les mans d'un alemany, Johann Spira, que va treballar amb les Epistolae ad familiars de Ciceró, de la qual va treure dues edicions i aquest mateix any va fer Naturalis Història de Plini, a causa que els estudiosos volien tenir informació d'aquest llibre tan citat.

La Senyoria de Venècia va concedir a Spira el privilegi d'imprimir en exclusiva en aquesta ciutat durant cinc anys, reconeixent en el document l'excel·lent del seu treball, especialment per la lletra utilitzada.

A poc a poc la impremta va ser creixent a Itàlia, fent moltes còpies del famós llibre de Plini.

La impremta va passar a formar part del territori francès no a manera d'aventura empresarial sinó a causa de l'ensenyament dut a terme per dos professors a Sorbona. Tenint en compte que Estrasburg tenia un taller d'impremta en 1960, resulta curiós com no desenvolupà el nou art fins passats 10 anys després. La raó principal va ser que a França hi havia una gran difusió de manuscrits, per tant no els feia especial gràcia l'invent de Gutenberg.

La impremta s'implanta en tres grans centres tipogràfics: París, Lió i Rouen. Els dos homes que van instal·lar el primer taller a França van ser Guillaume Fichet i Jean Heynlin. Sobre el seu taller d'impremta en la Sorbona es coneixen 30 llibres, encara que el material que usaven era antic i en traslladar-se, el primer que van fer va ser renovar el seu material.

Deixant l'altre taller com a lloc d'aprenentatge, es van formar molts impressors els quals van ser aprenent l'ofici.

En 1478 es va imprimir la primera bíblia a França. Diversos llibres també es van començar a fer en francès. La impremta es va repartir fins llavors per París inicialment i per Lió, però després va arribar el torn de més províncies franceses com Tolouse, d'entre unes altres fins que la indústria va ser creixent portant amb si a molts personatges famosos com Albi, Chambéry, Jean du Pré, entre uns altres.

A Anglaterra la impremta va arribar a les mans de Caxton, a part d'Alemanya, Anglaterra va ser l'únic país on la impremta la va instaurar un nadiu. Est, era el segon taller de Caxton, ja que anteriorment va treballar en Bruixes. Caxton va triar Westmenister el més probable per la seva proximitat a la cort i es creu que va haver de ser per l'any 1476. Caxton va publicar el seu primer llibre en 1477, el recompte de la història de Troia. Durant els tres primers anys va publicar poc menys de 30 llibres.

Amb el pas del temps a Anglaterra es va aconseguir crear una indústria tipogràfica independent. Hi havia un desig de protegir la indústria nacional i evitar que penetressin les idees luteranes i això va motivar que els reis de Tudor practiquessin una política proteccionista. Això ho podem veure en 1523, ja que es tenia la idea de contractar aprenents que no fossin anglesos. L'estat va concentrar la indústria tipogràfica a Londres limitant el nombre de tallers, només es va autoritzar a funcionar les premses que proveïen les universitats d'Oxford, Cambrige i una a la ciutat de York.

En 1481, 30 anys després de la publicació de la Bíblia, a Holanda s'han obert tallers d'impremta en 21 ciutats i pobles. Al seu torn, Itàlia i Alemanya tenien botigues en prop de 40 ciutats en aquest moment.

Segons una petita estimació al voltant de 1500 1000 impremtes estaven en funcionament en tota Europa occidental i havien produït 8 milions de llibres. En el segle XVI, aproximadament uns 20 tallers d'impressió estaven actius en 30 llocs diferents a Hongria.

236 ciutats a Europa tenien premses, i s'estima que vint milions de llibres van ser impresos per a la població europea.

Fins al regnat de Pedro el Gran la impressió a Rússia es va mantenir confinada a l'oficina de la impressió creada per Fedorov a Moscou.

Península Ibèrica[modifica | modifica el codi]

La impremta va arribar a Espanya més tard que a altres països, per la situació perifèrica del país i a la falta d’universitats.

La primera impremta es va instal·lar a Segovia per poder proporcionar llibres als alumnes estudiants. Aquesta va arribar a l’any 1472, gairebé 17 anys després que Gutenberg llancés el seu primer llibre (la Bíblia).

L'activitat tipogràfica a Espanya estava repartida per diverses ciutats, al contrari d’Anglaterra que estava centrada a la capital.

A Madrid no hi va haver tallers d’impremta fins al 1566. A inicis de segle es va instaurar un taller d’impremta a Sevilla, que ocupà una gran importància a la històriade la impremta espanyola, ja que J. Cromberger i Jacobo van fer de la ciutat un centre tipogràfic.

Juan Cromberger i un altre impressor de Sevilla van voler dirigir-se a Mèxic, van arribar allà el mateix any en setembre i van publicar “manual d’adults”

També es van obrir grans tallers d’impremta a Salamanca, Saragossa i Valladolid.

La impremta espanyola a començaments de segles presentava una marca heterogènia d’orles i gravats xilogràfics combinats en un tipus gòtic. 

Durant el transcurs de segle es van anar obrint nous tallers d’impremta en diverses ciutats d’Espanya, però a finals d’aquest la impremta va començar a declinar, en part per les nombroses guerres produïdes per Felip II, però quan la cort es va establir a Madrid (nova capital) la població va començar a augmentar i amb ella la demanda de llibres. Fins a 1566 els principals distribuïdors de llibres a Madrid van ser Francisco Lopez, i Alonso Gómez, aquest va arribar a ser impressor del rei.

Una impremta molt important a Espanya va estar a Saragossa a mans de Jorge Coci, també d’origen alemany. Aquest es va fer càrrec de la impremta que portaven els germans Hurus. Coci aconseguí fer un monopoli, ja que era l’únic taller d’impremta de tot Aragó. Davant la seva mort el seu gendre es va fer càrrec de la seva impremta. És convenient també parlar de Yciar, que va ser un gran cal·lígraf i mestre de l’escriptura amb la impremta que va publicar a Saragossa un llibre de gran èxit titulat Arte subtilíssima por la qual se ensenar a escrivir perfectamente.

Amb el pas del temps les tres ciutats espanyoles més antigues foren Sevilla, Barcelona i Salamanca. A aquesta última ciutat espanyola Portonariis va fer una traducció de l’Odissea, que manca d’influència espanyola, ja que es va fer en tipus cursiva de Basilea.

Però l’impressor de Salamanca més important de l’època fou Juan de Porras, d’on la major part de la seva producció era de naturalesa acadèmica. Aquest va ser el principal professor posteriorment de l’orde franciscà espanyol. El seu taller d’impremta es va mantenir en actiu durant vint anys més. En el segle XVI es van imprimir un gran nombre de llibres espanyols fora del país. Posteriorment també es va introduir el tipus romà que era destinat a textos erudits. Encara que aquest estil va ser modificat per les influències del país basc. A més a més també va canviar el gruix dels llibres que van començar a ser més prims, així la lletra resultava més econòmica.

Arribada a Barcelona[modifica | modifica el codi]

La impremta arriba a Barcelona entre 1472 i 1473 i molt aviat pren gran importància. A la ciutat comtal hi havia bibliòfils de prestigi, el més il·lustrat va ser Pere Miquel Carbonell.

Els inventaris de llibres de l’època no parlen d’impresos fins al 1477, malgrat que hi ha l’especulació que al 1474 ja funcionava alguna premsa d’imprimir a Barcelona. A principis del segle XVI ja hi havia establerts diversos obradors d’impremta. Es comença a crear una indústria del mercat del llibre però queda molt per sota del nivell d’altres ciutats europees. Concretament a Barcelona era dèbil, ja que no comptava amb cap institució d’alta cultura com podien tenir Alcalà o Salamanca. Per tant, la ciutat més que centre d’indústria ho era de comerç.

Els homes més representatius de la història de la impremta a Barcelona van ser: Nicolau Spindeler, Pere Posa, Joan Rosembach, Joan Luschner i Carles Amorós.

Aquest darrer, omple tota la primera meitat del segle XVI. El tipògraf, revelava en els seus treballs l’ambient cultural de la Barcelona renaixentista. Amorós va imprimir alguns llibres importants en català: la primera edició completa de les obres d’Ausiàs March (1543), les Històries e conquestes de Pere Tomic (1543), el text llatí dels Usatges (1544) i les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell (1574).

Altres tipògrafs representatius de l’època van ser: Pere de Montpezat, Jaume Cortey i Claudi Bornat.

D'altra banda, no hem d'oblidar el paper que van tenir les dones impressores dins el món del llibre i la impremta entre els segles XVI i XIX. La majoria d'aquestes dones eren vídues, filles i germanes d'impressors que heretaren el negoci familiar i portaren a càrrec la direcció dels establiments tipogràfics. S'ha donat, però, molt poca importància al paper que van tenir en la història de la impremta, així com l'escassa atribució de l'autoria de la impressora en l'edició d'un llibre en els primers catàlegs tipobibliogràfics.[4] Sovint apareixen en el peu d'impremta i colofó dels llibres identificades de la següent manera: "Viuda de..." o "Viuda e hijos de...".[5]

Les dones no van ser únicament el suport econòmic de les llars, sinó que també varen permetre la continuïtat dels negocis, essent una activitat no gaire estable ni tampoc els encàrrecs que podien rebre; així com la consolidació de la indústria del llibre i dels oficis relacionats: la tipografia, l'enquadernació, la il·lustració o el gravat. La formació de les dones en l'aprenentatge tècnic probablement va ser de forma autodidacte, i a la vegada rebent instruccions dels marits i pares.

Es creu que la majoria de dones es dedicaren a la composició del text[6] i a l’enquadernació, però existien altres activitats dins la impremta que calia dur a terme: fondre tipus d’impremta, elaboració de la tinta, mullat i assecat del paper, o recollir els plecs. Així, la participació de les dones en l’elaboració dels tipus, el paper o la tinta queda corroborada per la presència d’iconografia existent sobre els tallers d’impremta. I en casos particulars de dones com per exemple, Isabel de Basilea, que elaborava la tinta necessària per a la impremta.

Com a mostra més representativa d'impressores rellevants de l'àmbit català barceloní dels segles XVIII-XIX trobem: Maria Àngela MartíIsabel Jolís OliverEulàlia Ferrer Ribot i Teresa Mas Llach, entre altres.[7] Destaca, a banda, la cerverina Antonia Ibarra, per l’aplicació dels caràcters grecs a la composició tipogràfica.

Producció de llibres impresos fins al 1800[8]

Arribada a València[modifica | modifica el codi]

Proporció de llibres impresos el segle XV per llengua[3]111

A València arriba la impremta poc després que a Itàlia (1465), França (1470) o Holanda (1473), prova d’alt nivell cultural i de la importància econòmica i mercantil de la ciutat.

El primer impressor va ser el flamenc Lambert Palmart, deixeble de Gutenberg i el primer negoci va ser format per l’alemany Jacob Vitzlant junt amb Palmart.

Una figura reconeguda de la impremta valenciana fou Joan Baptista Anyes, antierasmista i molt rellevant en l’humanisme valencià. Va ser el primer que va compondre a València amb caràcters grecs i hebreus. També podem destacar la impremta d’Antonio Bordázar.

Els impressors valencians, en general, tenien més importància i qualitat en la producció que els barcelonins. Els més importants eren: Joan Jofré, occità que imprimeix la Gramàtica de Nebrija (1518) i la primera edició de Blanquerna (1521), el castellà Diego de Gumiel que publicà diverses obres lul·lianes, Jorge Costilla que imprimeix la Suma de todas las crónicas de Narcís Vinyoles (1512) i per últim Joan Mey, impressor i llibreter que publica l’edició catalana de la Crònica de Pere Antoni Beuter (1538) i la Crònica de Muntaner (1557).

Una de les impressores més destacades del segle XVI és la valenciana Jerònima Galés, pel fet de produir obres de gran qualitat i haver dirigit el taller d’impremta familiar sobrevivint als seus dos marits.

Període artesanal en els segles XVI, XVII i XVIII[modifica | modifica el codi]

Premsa de 1811, fotografiada a Munic, Alemanya.

L'estructura de l'ofici de la impremta i els mètodes que utilitzava van ser pràcticament els mateixos durant els quatre segles posteriors al seu naixement. En una impressió de Lió de 1500 se'ns mostra la "caixa" de l'impressor, on les caselles són de diferent mida segons la freqüència en la qual s'utilitzen les distintes lletres. La forma en què l'artesà posa les lletres en el "componedor" és igual a com s'ha fet fins a l'actualitat. La premsa era tota de fusta a excepció dels ajusts, que eren de ferro. Dos peus sobre una base sòlida suportaven una biga transversal massissa a través de la qual passava la rosca de fusta. La rosca es girava amb una barra per a baixar la pesada platina, pressionant així el full de paper blanc sobre la "forma" que contenia la tinta. A més del moviment en vertical, una acció horitzontal permetia que el carro que sostenia el motlle es desplacés endavant per poder retirar-lo. Per a evitar que es desplacés cada vegada que es tensava la rosca, la premsa quedava fixa per unes bigues de fusta fixades a les bigues del sostre. A poc a poc, des de finals del segle XVIII aquesta tecnologia bàsica començà a ser millorada. Cal dir que aquesta màquina simple i pesada que estava preparada per a treballar catorze hores al dia, arribà a un rendiment molt alt. Per exemple, es calcula que cap a 1650 els impressors de França produïen de 2500 a 3000 impressions per dia de treball. En aquests temps, els cartells i fullets constituïren, a banda dels llibres, una gran part del negoci de l'impressor.

Tecnologia de producció en massa en els segles XIX i XX[modifica | modifica el codi]

Gràcies a la Revolució Industrial va ser possible entrar en una nova etapa. Aquesta nova etapa que comença en el segle XIX va permetre que totes les persones a Europa i als Estats Units tingueren accés a la premsa escrita. Els primers intents amb èxit d'utilitzar paper continu van ser realitzats per Louis-Nicolas Robert, treballador d'una fàbrica de paper d'Essones, a finals del segle XVIII. A partir de fets com aquest, la producció pujà considerablement i la tecnologia començà a donar cabuda a l'elevada demanda de les impremtes. És en aquest moment de la història quan es va desenvolupar el periodisme de masses.

L'era electrònica[modifica | modifica el codi]

Els nous sistemes i estructures mai esborren per complet els anteriors sinó que se superposen. Així, les noves tècniques d'emmagatzematge i recuperació d'informació han necessitat els mitjans d'impressió en aquest camp. La mateixa revolució audiovisual s'ha presenciat per mitjà d'una pluja de material de promoció impresa. Malgrat tot, hi ha canvis que han afectat el llibre. Per exemple, hi ha una varietat de mètodes més fàcils i econòmics de reproducció com la fotocòpia o la litografia. A més, la sobrecàrrega d'informació (infoxicació) que duu l'era electrònica afecta al pensament ordenat, que el llibre convencional representa. D'altra banda ofereix una informació més oberta, i molt sovint de caràcter més especialitzat.

Periòdics, llibres i impremta[modifica | modifica el codi]

Amb l'aparició de la impremta, el llibre es convertí en objecte de mercaderia i els guanys capitalistes en una força impulsora de la cultura. Una publicació produïda en massa costa menys a mesura que s'incrementa la tirada de la producció. A poc a poc va anar emergint un comerç de llibres organitzat. Al segle XVI comencen a sorgir les primeres fires del llibre, destacant la de Frankfurt.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «impremta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Pool, Ithiel de Sola. Technologies of Freedom (en anglès). Cambridge, Massachusetts, EUA: Belknap Press, 1983, p. 12. ISBN 0-674-87233-9. 
  3. 3,0 3,1 Incunabula Short Title Catalogue, consultat el 2 de març de 2011
  4. «Les impressores en l'edat moderna». Institut Català de les Dones. [Consulta: 11 novembre 2014].
  5. Comas Güell, Montserrat. La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal (1800-1833). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, 22 desembre 2009, p. 143. ISBN 9788469320426. 
  6. Garone Gravier, Marina; Corbeto López, Albert. «Huellas invisibles sobre el papel: las impresoras antiguas en España y México (siglos XVI al XIX)». Locus: revista de historia, v.17 (2011), nº2, pàg. 103 - 123.
  7. «Mujeres impresoras: guía de recursos bibliográficos» (en castellà). Biblioteca Nacional de España. [Consulta: 11 novembre 2014].
  8. Buringh, Eltjo; van Zanden, Jan Luiten: "Charting the “Rise of the West”: Manuscripts and Printed Books in Europe, A Long-Term Perspective from the Sixth through Eighteenth Centuries", The Journal of Economic History, Vol. 69, No. 2 (2009), pp. 409–445 (417, table 2)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cerdà Vila, Manuel. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. València: Prensa Valenciana, 2005. ISBN 8487502490. 
  • Gran Larousse Català. Barcelona: Ediciones 62, 1992. ISBN 8429735577. 
  • de mena, José María. Curiosidades y leyendas de Barcelona. Barcelona: Plaza & Janes Editores, S.A., 1992. ISBN 84-01-37393-x. 
  • williams, Raymond. Historia de la comunicación, vol. 2, 1992. ISBN 8476762208. 
  • Clair, Colin. Historia de la Imprenta en Europa. Ollero y Ramos, 2012. ISBN 9788478951093
  • Martínez-Val, Juan. Gutenberg y las tecnologías del arte de imprimir. Fundación Iberdrola 2005. ISBN 8460952770

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Impremta Modifica l'enllaç a Wikidata