Impremta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Impremta del segle XV

La impremta (o premsa d'impremta) és un dispositiu mecànic que permet fer molts exemplars d'un text en fulls de paper. És també el conjunt de procediments gràfics i de tècniques que concorren en l'elaboració d'una obra impresa.[1] El llibre imprès més antic que es conserva és el Nou Codi d'Etiqueta de Yi Gyu-bo, publicat a Corea entre 1234 i 1241. Majoritàriament s'atribueix l'invent de la impremta a Johannes Gutenberg, tot i que en realitat la impremta de tipus mòbils procedeix de l'Extrem Orient. Un tal Pi Shen ja la feia servir al segle XI a Xina.[2]

Antecedents i naixement al segle XV[modifica | modifica el codi]

Llocs d'impremta en el segle XV
Producció de llibres impresos fins al 1800[3]
Proporció de llibres impresos el segle XV per regió[4]
Proporció de llibres impresos el segle XV per llengua[4]111

La impremta, tot i ser una creació del Renaixement europeu, va escampar-se després d'un lent procés. Els antecedents se situen a l'Extrem Orient, concretament a Xina i Corea. Les primeres reproduccions d'escriptura i signes, amb ús de segells i cilindres d'estampació damunt d'argila, es donaren al país de Sumer. La idea de fer caràcters individuals i col·locar-los un al costat de l'altre per formar un text es va produir al voltant del segle X, per part del xinés Pi Shen, mitjançant lletres de fang cuit. Al segle XIII, els uigurs, un poble turc, ja utilitzava lletres fetes de fusta que entintaven. Al segle XV, els coreans començaren a utilitzar el coure.

El paper va introduir-se a Europa de la mà dels àrabs a través de les penínsules ibèrica i itàlica des dels segles VIII i IX. Al segle XIV sorgí la idea de reproduir imatges en paper, primer mitjançant la fusta i després perfeccionats amb coure. Així s'elaboraven naips, estampes religioses, llibrets de devoció, etc.

A Europa, la impremta seria la gran protagonista als moviments intel·lectuals, literaris, econòmics, tecnològics i polítics que s'anticiparen al Renaixement. A principis de segle XV es va produir a Alemanya un període de creixement econòmic. Es va desenvolupar una cultura urbana, amb contactes amb Itàlia i el nord d'Europa. En aquest context, l'holandès Lourens Janszoon Koster inicia l'ús de caràcters mòbils de metall al primer terç del segle XV. A Lió, l'any 1444 Procope Waldfoghel estableix una impremta amb caràcters d'estany i ferro que formen alfabets llatins i hebreus. No obstant això, la figura principal fou Gutenberg, que assenta les bases d'una tipografia perfecta i definitiva entre els anys 1440 i 1450, primer a Estrasburg i després a Magúncia. La utilització de tipografies metàl·liques suposà un gran avenç, ja que donà resistència i precisió als tipus, donant bellesa als impresos i caràcter industrial a l'empresa artesana. Simultàniament, la imposició de formes a la platina va permetre als tòrculs multiplicar la tirada d'exemplars. La nova tècnica d'imprimir amb el tipus mòbil de Gutenberg s'entengué amb molta rapidesa per tota Europa. Prova d'açò és que en 1474 es va imprimir al País Valencià el llibre Les obres o trobes dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria.

Arribada a Barcelona[modifica | modifica el codi]

L'arribada de la impremta a Barcelona se situa entre 1472 o 1473[5][6] Se sap que tres impressors alemanys, Heinrich Botel, Jakob Plantz i Paul Hurus, van associar-se per a imprimir un llibre d'obres d'Aristòtil; aquests impressors signen el contracte, conservat, en 1473 i consten com a establerts a Barcelona. No obstant això, el contracte es va trobar en l'arxiu de Saragossa, per la qual cosa es va pensar que els impressors, itinerants, podrien haver-la imprès a Saragossa. Avui dia, la majoria d'estudiosos pensa que l'obra, de la que se'n conserven exemplars, però sense colofó que n'indiqui el lloc o la data d'impressió, fou impresa a Barcelona en 1473; és probable que l'any anterior aquests impressors ja tinguessin taller a Barcelona, però no se'n conserven testimonis.

Com en altres llocs, els primers impressors eren alemanys: Johann Gherlinc, Johannes Rosembach, etc. El primer impressor nascut a Catalunya fou Pere Posa, amb taller al carrer de la Boqueria de Barcelona.

D'altra banda, no hem d'oblidar el paper que van tenir les dones impressores dins el món del llibre i la impremta entre els segles XVI i XIX. La majoria d'aquestes dones eren vídues, filles i germanes d'impressors que heretaren el negoci familiar i portaren a càrrec la direcció dels establiments tipogràfics. S'ha donat, però, molt poca importància al paper que van tenir en la història de la impremta, així com l'escassa atribució de l'autoria de la impressora en l'edició d'un llibre en els primers catàlegs tipobibliogràfics.[7] Sovint apareixen en el peu d'impremta i colofó dels llibres identificades de la següent manera: "Viuda de..." o "Viuda e hijos de...".[8]

Les dones no van ser únicament el suport econòmic de les llars. Van permetre la continuïtat dels negocis, essent una activitat no gaire estable ni tampoc els encàrrecs que podien rebre; així com la consolidació de la indústria del llibre i dels oficis relacionats: la tipografia, l'enquadernació, la il·lustració o el gravat. La formació de les dones en l'aprenentatge tècnic probablement va ser de forma autodidacta, i a la vegada rebent instruccions dels marits i pares.

Es creu que la majoria de dones es dedicaren a la composició del text[9] i a l’enquadernació, però existien altres activitats dins la impremta que calia dur a terme: fondre tipus d’impremta, elaboració de la tinta, mullat i assecat del paper, o recollir els plecs. Així, la participació de les dones en l’elaboració dels tipus, el paper o la tinta queda corroborada per la presència d’iconografia existent sobre els tallers d’impremta. I en casos particulars de dones, com per exemple Isabel de Basilea, que elaborava la tinta necessària per a la impremta.

Com a mostra més representativa de dones impressores dins l'àmbit català barceloní dels segles XVIII-XIX trobem: Maria Oliver, viuda de Joan Jolís, Maria Àngela Martí, Isabel Jolís Oliver, Eulàlia Ferrer Ribot i Teresa Mas Llach, entre altres.[10] Destaca, a banda, la cerverina Antonia Ibarra, per l’aplicació dels caràcters grecs a la composició tipogràfica.

Arribada a València[modifica | modifica el codi]

El primer impressor que va tenir València fou el flamenc Lambert Palmart, deixeble de Gutenberg, associat amb l'editor Jacob Vinzlant. A la seua impremta se li atribueix un conjunt d'impresos, el més conegut dels quals és Les obres o trobes dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria, de 1474,[11] que és el primer imprès en una llengua altra que el llatí. No obstant això, n'havia imprès altres llibres abans: tot i no estar datats, algun dels impresos de Palmart conservats es pot datar en 1473 i, potser, al final de 1472. Altre llibre imprès al taller de Palmart és l'anomenada Bíblia Valenciana (1478). L'arribada de la impremta a València, poc després d'haver-se introduït a Itàlia (1465), França (1470) i Holanda (1473), prova l'alt nivell cultural de la ciutat i la seua importància econòmica i mercantil. La introducció de la impremta a València s'atribueix al mercader alemany Jacob Vitzlant, que juntament amb Palmart va crear el primer negoci editorial valencià.

A finals del segle XV, València és la ciutat de la qual surten major nombre de llibres de tota la península Ibèrica. Tots els tipògrafs d'aquest període establerts a València eren estrangers: Nicolau Spindeler (1489), Martí Pasquasi (1489), Joan Rosenbach (1491), Francesc de Pàdua (1493), Pere Hagenbach (1493), Leonard Hutz (1493), Joan d'Orlanda (1494), Gaspar Crez (1494), Pere Trinxer (1495), Lope de la Roca (1495), Joan Jofré (1498) i Cristòfol Kofman (1499).

Una de les impressores més destacades del segle XVI és la valenciana Jerònima Galés, pel fet de produir obres de gran qualitat i haver dirigit el taller d’impremta familiar sobrevisquent als seus dos marits.

Període artesanal als segles XVI, XVII i XVIII[modifica | modifica el codi]

Premsa de 1811, fotografiada a Munic, Alemanya.

L'estructura de l'ofici de la impremta i els mètodes que utilitzava van ser pràcticament els mateixos durant els quatre segles posteriors al seu naixement. En una impressió de Lió de 1500 se'ns mostra la "caixa" de l'impressor, on les caselles són de diferent mida segons la freqüència en la qual s'utilitzen les distintes lletres. La forma en què l'artesà posa les lletres en el "componedor" és igual a com s'ha fet fins a l'actualitat. La premsa era tota de fusta a excepció dels ajusts, que eren de ferro. Dos peus sobre una base sòlida suportaven una biga transversal massissa a través de la qual passava la rosca de fusta. La rosca es girava amb una barra per a baixar la pesada platina, pressionant així el full de paper blanc sobre la "forma" que contenia la tinta. A més del moviment en vertical, una acció horitzontal permetia que el carro que sostenia el motlle es desplaces endavant per poder retirar-lo. Per a evitar que es desplaces cada vegada que es tensava la rosca, la premsa quedava fixa per unes bigues de fusta fixades a les bigues del sostre. A poc a poc, des de finals del segle XVIII aquesta tecnologia bàsica començà a ser millorada. Cal dir que aquesta màquina simple i pesada que estava preparada per a treballar catorze hores al dia, arribà a un rendiment molt alt. Per exemple, es calcula que cap a 1650 els impressors de França produïen de 2500 a 3000 impressions per dia de treball. En aquests temps, els cartells i fullets constituïren, a banda dels llibres, una gran part del negoci de l'impressor.

Tecnologia de producció en massa als segles XIX i XX[modifica | modifica el codi]

Gràcies a la Revolució Industrial va ser possible entrar en una nova etapa. Aquesta nova etapa que comença en el segle XIX va permetre que totes les persones a Europa i als Estats Units tingueren accés a la premsa escrita. Els primers intents amb èxit d'utilitzar paper continu van ser realitzats per Louis-Nicolas Robert, treballador d'una fàbrica de paper d'Essones, a finals del segle XVIII. A partir de fets com aquest, la producció pujà considerablement i la tecnologia començà a donar cabuda a l'elevada demanda de les impremtes. És en aquest moment de la història quan es va desenvolupar el periodisme de masses.

L'era electrònica[modifica | modifica el codi]

Els nous sistemes i estructures mai esborren per complet els anteriors sinó que se superposen. Així, les noves tècniques d'emmagatzematge i recuperació d'informació han necessitat dels mitjans d'impressió en aquest camp. La mateixa revolució audiovisual s'ha presenciat per mitjà d'una pluja de material de promoció impresa. Malgrat tot, hi ha canvis que han afectat el llibre. Per exemple, hi ha una varietat de mètodes més fàcils i econòmics de reproducció com la fotocòpia o la litografia. A més, la sobrecàrrega d'informació (infoxicació) que duu l'era electrònica afecta al pensament ordenat, que el llibre convencional representa. D'altra banda ofereix una informació més oberta, i molt sovint de caràcter més especialitzat.

Periòdics, llibres i impremta[modifica | modifica el codi]

Amb l'aparició de la impremta, el llibre es convertí en objecte de mercaderia i els guanys capitalistes en una força impulsora de la cultura. Una publicació produïda en massa costa menys a mesura que s'incrementa la tirada de la producció. A poc a poc va anar emergint un comerç de llibres organitzat. Al segle XVI comencen a sorgir les primeres fires del llibre, destacant la de Frankfurt.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Impremta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Pool, Ithiel de Sola. Technologies of Freedom (en anglès). Cambridge, Massachussets, EUA: Belknap Press, 1983, p. 12. ISBN 0-674-87233-9. 
  3. Buringh, Eltjo; van Zanden, Jan Luiten: "Charting the “Rise of the West”: Manuscripts and Printed Books in Europe, A Long-Term Perspective from the Sixth through Eighteenth Centuries", The Journal of Economic History, Vol. 69, No. 2 (2009), pp. 409–445 (417, table 2)
  4. 4,0 4,1 Incunabula Short Title Catalogue, consultat el 2 de març de 2011
  5. El colofó de Pro condendis orationibus justa grammaticas, leges, literatissimi auctoris Bartholomei Mates, que diu que fou imprès a Barcelona el 7 d'octubre de 1468, va quedar demostrat que era en realitat una impressió posterior, de 1498, i que el colofó dóna la data per error.
  6. Curiosidades y leyendas de Barcelona, pàgina 100.
  7. «Les impressores en l'edat moderna». Institut Català de les Dones, 2009. [Consulta: 11 novembre 2014].
  8. Comas Güell, Montserrat. La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal (1800-1833). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, 22 desembre 2009, p. 143. ISBN 9788469320426. 
  9. Garone Gravier, Marina; Corbeto López, Albert. «Huellas invisibles sobre el papel: las impresoras antiguas en España y México (siglos XVI al XIX)». Locus: revista de historia, v.17, nº2, 2011, p. 103-123 [Consulta: 14 desembre 2014].
  10. «Mujeres impresoras: guía de recursos bibliográficos» (en castellà). Biblioteca Nacional de España. [Consulta: 11 novembre 2014].
  11. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Volume 8, pàgina 218.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cerdà Vila, Manuel. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. València: Prensa Valenciana, 2005. ISBN 8487502490. 
  • Gran Larousse Català. Barcelona: Ediciones 62, 1992. ISBN 8429735577. 
  • de mena, José María. Curiosidades y leyendas de Barcelona. Barcelona: Plaza & Janes Editores, S.A., 1992. ISBN 84-01-37393-x. 
  • williams, Raymond. Historia de la comunicación, vol. 2, 1992. ISBN 8476762208. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Impremta Modifica l'enllaç a Wikidata