Independentisme català

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Independència catalana)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'estelada, bandera del moviment independentista.
Mapa dels municipis (blau fosc) i les comarques (blau clar) catalans que fins ara s'han declarat Territori català lliure.
Vista de la manifestació del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia de Barcelona convertida en una multitud independentista que va aplegar un milió i mig de persones (segons els organitzadors) rebutjant la sentència que el TC havia fet sobre l'Estatut i a favor del dret a decidir. L'aglomeració de manifestants que ocupaven el pas per davant de la capçalera va fer que aquesta s'hagués de dissoldre uns metres més avall.

L'Independentisme català és el corrent polític, derivat del nacionalisme català, que propugna la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, respecte a Espanya i França (la Catalunya Nord és sota sobirania francesa) i instaurar així la República Catalana, proclamada en diverses ocasions.[1]

L'independentisme català planteja les seves tesis sobre el principi que Catalunya és una nació,[2] al·ludint a una diversitat d'arguments, que, sense entrar als matisos de cada grup ideològic, tenen una base comuna en el dret a l'autogovern ple, l'autogestió financera, la capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, la defensa de la cultura i la llengua catalanes, la preservació del dret civil català, alhora que també ho poden motivar sentiments de pertinença o històrics. Aquests motius diferents es desgranen en un seguit d'anàlisis segons els diferents corrents ideològics, i mostren els avantatges que Catalunya esdevingui un Estat, sovint confluint en el punt que no li serà possible assolir la màxima plenitud política, cultural, social ni econòmica mentre no sigui independent, membre directe de la Unió Europea.

La bandera independentista catalana és principalment l'estelada, tot i que també s'utilitza la bandera de Catalunya.

Història[modifica | modifica el codi]

Inicis[modifica | modifica el codi]

Els primers antecedents històrics de l'independentisme polític català, són incerts, des de l'abolició de les Constitucions catalanes, amb els Decrets de Nova Planta, després de la Guerra de Successió, hi hagué diversos moviments populars que reivindicaren, de forma més o menys explícita, una república catalana en els diversos alçaments que sacsejarien Catalunya al llarg del segle XIX, però no ho feren encara amb un projecte polític nacionalista modern.

El president i restaurador de la Generalitat, Francesc Macià

L'independentisme o separatisme català nasqué com a moviment polític modern clarament a finals de la primera dècada del segle XX, inspirat pel nacionalisme irlandès, que captava l'atenció internacional des de l'alçament de Pasqua de 1916 i la seva lluita contra l'imperi britànic.[3]

En aquest clima havien aparegut les primeres publicacions independentistes catalanes, l'any 1918. I els primers partits polítics independentistes[4]. Des de principis de segle s'havien anat formant, a redós de la Unió Catalanista els primers moviments de tendències separatistes que confluirien en la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i d'on sorgiria el que seria el primer grup que es declararia separatista: Estat Català, dirigit per Francesc Macià, un grup que en el primer temps emprengué activitats armades. La FDN tindria una vida efímera i, molt aviat, Estat Català esdevindria una organització política (1922) que comptarà amb una branca militar, la suborganització Bandera Negra (1926). La dictadura de Primo de Rivera, amb una ferotge repressió alhora contra les organitzacions catalanistes, inclòs l'incipient independentisme; i contra el moviment obrer, contribuïren a acostar-los. Dirigents obrers com Salvador Seguí ja s'havien mostrat favorables a la independència de Catalunya.

L'any 1926 tindrien lloc els Fets de Prats de Molló, en què Francesc Macià encapçalà un intent fallit d'impulsar una insurrecció armada independentista,.[5] per la qual arribà a un aliança amb el sindicalisme de la CNT i les forces obreres per a convocar una vaga general. El fracàs militar però, es convertí en un èxit de propaganda, i el judici a Macià aconseguí donar un gran ressò a la reivindicació d'independència tant a dins del país com a escala internacional, i convertí Macià en una icona popular. Un cop a l'exili, Macià fundaria a Cuba el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, inspirat en el Partit Revolucionari Cubà de José Martí i Máximo Gómez Báez. Un fet clau fou la proclamació de la Constitució de l'Havana, l'any 1928, que posava les bases de la Constitució provisional de la República Catalana. El text de la Constitució de l'Havana tingué una important difusió.

Ja a la dècada dels 30 aparegueren altres partits independentistes com Nosaltres Sols! (1931), el Partit Nacionalista Català (1932), o el Partit Català Proletari (1932). L'any 1936 el darrer s'integraria al Partit Socialista Unificat de Catalunya i els dos primers s'integrarien novament a Estat Català. En aquests anys l'independentisme en la pràctica, només actuava en l'àmbit del Principat de Catalunya. El Partit Català Proletari, liderat per Jaume Compte seria el primer precedent, d'independentisme socialista. Amb la caiguda de la Restauració monàrquica (Alfons XIII) i Primo de Rivera, i l'adveniment de la República espanyola (1931), el republicanisme català s'unirà i formarà Esquerra Republicana de Catalunya. També s'hi unirà gran part del "separatisme" liderat per Francesc Macià tot i mantenir certa estructura pròpia (les JEREC). Macià esdevindrà el cap de tot aquest moviment i, després de la proclamació de la República Catalana,[6] s'aconseguirà que Madrid concedeixi autogovern de Catalunya. Macià i, després, Lluís Companys arribaran a presidents de la Generalitat republicana, amb gran suport del poble, però acceptant la Generalitat i renunciant de fet a un estat propi.

Franquisme[modifica | modifica el codi]

Pintada a Vilassar de Mar.

Després de la Guerra Civil espanyola, el Front Nacional de Catalunya[7] n'esdevé la principal referència. El FNC emprendria una intensa activitat agitativa i de resistència, arribant a col·laborar amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l'esperança d'obtenir rèdits per a la causa catalana amb la victòria aliada contra el feixisme. La fi de la guerra i el suport de les potències occidentals a Franco en el nou context de guerra freda frustrà aquesta estratègia, però el Front prosseguí les seves activitats al llarg dels següents anys. Fou a finals de la dècada de 1960 que, a partir dels sectors univeritaris del Front, i després d'un intens però respectuós debat ideològic al si del FNC, aparegué el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, fundat l'any 1968, d'orientació marxista.[8] Amb aquest darrer, s'inicia el naixement de l'independentisme modern que reivindica els Països Catalans, amb un component ideològic d'esquerra: l'Esquerra Independentista.

A partir de la dècada de 1970, l'independentisme s'organitzà en diferents faccions, mentre naixien altres grups, incloses organitzacions armades clandestines com EPOCA[9] o Terra Lliure.[10]

Transició[modifica | modifica el codi]

El final del franquisme, amb la mort de Franco, a banda de les llibertats de democràcia formal assolides, els canvis que vingueren després en relació a l'estructura de l'estat, que el discurs oficial ha qualificat de "Transició democràtica", suposaren un procés de reforma pactat entre les direccions dels partits majoritaris, front la Ruptura democràtica que reclamaven inicialment les instàncies antifranquistes com l'Assemblea de Catalunya, que incloïa entre els seus punts el dret a l'Autodeterminació. Així, des del punt de vista de l'independentisme en realitat el procés reforçà el pilar fonamental de la unitat indissoluble de la "nación española", i posava l'exèrcit espanyol com a garant d'aquesta unitat, principis consagrats en els primers articles de la constitució espanyola de 1978. En aquest marc, per a l'independentisme les autonomies catalanes quedaren com a entitats subalternes sense poder polític propi efectiu. L'esquerra independentista denuncià aleshores el que això significava, quedant-se sola en la denúncia del règim autonòmic. Durant 16 anys, de 1979 a 1995, desenvolupà una estratègia de propaganda armada que permeté l'aparició d'un incipient moviment social i polític que aconseguí estendre socialment, per primera vegada en la història de forma massiva, les posicions explícitament independentistes.

A la dècada de 1980, la creació del Moviment de Defensa de la Terra aglutinà majoritàriament l'independentisme polític, fins que a finals d'aquesta dècada es dividiria en diferents faccions, i l'any 1992 rebria una important sotragada repressiva. Mentrestant altres moviments com la Crida a la Solidaritat[11] i, a principis de la dècada de 1990, partits com Esquerra Republicana de Catalunya, evolucionaren cap a posicions independentistes. És a principis de la dècada dels 90 que Terra Lliure s'autodissol,[12] tot i que un altre grup armat, els Escamots Autònoms d'Alliberament va actuar el 1994.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

El President de la Generalitat Artur Mas i el Cap de l'oposició Oriol Junqueras, signant el pacte de governabilitat 2012-2016 el dia 19 de desembre del 2012.

Actualment existeixen dues formacions amb representació parlamentària amb vocació clarament independentista, els quals són Esquerra Republicana de Catalunya, amb postulats social-demòcrates, i la Candidatura d'Unitat Popular, d'ideologia socialista i partidària de la radicalitat democràtica. Solidaritat Catalana per la Independència, de caràcter transversal, va tenir-hi representació del 2010 al 2012. ERC actualment té 21 Diputats al Parlament de Catalunya, 1 al Parlament de les Illes Balears i fora dels Països Catalans 1 Eurodiputat, 3 al Congrés dels Diputats i 4 Senadors. A nivell local és el 3r partit amb més regidors del Principat de Catalunya, i en altres territoris catalanoparlants disposa de 8 regidors a Mallorca i a Eivissa i 10 regidors al País Valencià, mentre que la CUP, que amb el nom de CUP-Alternativa d'Esquerres es presentava el 2012 per primera vegada al Parlament de Catalunya, disposa de 3 diputats al Parlament de Catalunya.

Fitxer:PacteNacionalDretADecidir.jpg
Reunió pel Pacte Nacional pel Dret a Decidir el dia 26 de juny del 2013 on acudiren una trentena de representants de partits, sindicats, patronals i municipalisme català.
Suport electoral del partits nacionalistes a Espanya.

També hi ha sectors independentistes a partits nacionalistes amb representació parlamentària com el Partit Socialista de Mallorca-Entesa, Iniciativa per Catalunya Verds, o Convergència i Unió, sobretot entre les seves joventuts, i amb les paraules de l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, qui ha reiterat el seu eventual vot favorable a un referèndum sobre la independència,[13] i la voluntat d'encetar la transició nacional,[14] tot i que no hi dóna un suport formal, ja que no hi figura en els seus programes electorals i s'ha abstingut en les votacions sobre qüestions independentistes al Parlament de Catalunya.[15][16] A l'àmbit local, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), impulsada per l'Esquerra Independentista, obtingué 101 regidors a les eleccions locals del 22 de maig de 2011, arribant a ser tercera força en capitals de comarca com Berga, Vilafranca del Penedès, Vic o Valls i aconseguint quatre alcaldies: Arenys de Munt, Celrà, Navàs i Viladamat.[17] En general, l'Esquerra Independentista actual l'integren organitzacions i partits com Endavant, l'MDT i la CUP, i les organitzacions juvenils com Arran (unió de Maulets, CAJEI i altres col·lectius).

En l'àmbit extra-parlamentari, a banda de Solidaritat Catalana per la Independència, també hi ha Reagrupament Independentista i Estat Català, de caràcter més testimonial.

En l'àmbit estudiantil, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) és l'organització estudiantil majoritària a les universitats dels Països Catalans, la qual es troba vinculada a l'Esquerra Independentista. De caràcter més transversal trobem la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), amb una implantació important a les universitats catalanes.

La manifestació independentista del 7 de març de 2009 a Brussel·les, promoguda per la plataforma Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació i amb el lema We want a Catalan State, va suposar un punt d'inflexió de l'independentisme català i va permetre la visualització de les reclamacions independentistes catalanes a nivell internacional.[18][19][20][21][22]

El 13 de setembre del 2009 es va fer un consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El sí que es va imposar amb un 96,2% sobre un 41% de la participació. Basant-se en aquest èxit es va iniciar un procés semblant, havent organitzat a hores d'ara moltes més consultes sobre la independència. Aquest ha estat un moviment cívic que ha recollit al voltant de 600.000 vots favorables a la independència, havent permès votar a la meitat de la població catalana.

Tot aquest moviment social, es veu reflectit en les diferents enquestes que s'elaboren, on s'assenyala una tendència creixent dels partidaris d'un estat propi, front els autonomistes, federalistes i regionalistes. Aquest gràfic que es mostra prové dels resultats de les enquestes que realitza periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió, organisme dependent de la Generalitat.

El 14 de desembre de 2011 a Vic es va crear l'Associació de Municipis per la Independència una organització que agrupa diferents entitats locals per tal de defensar l'assoliment dels drets nacionals de Catalunya amb l'objectiu de promoure l'exercici del dret a l'autodeterminació.[23]

Des del 3 de setembre de 2012, diversos municipis de Catalunya s'han proclamat Territori Català Lliure a partir d'una moció aprovada pel ple de l'ajuntament corresponent.

La Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa" va tenir lloc a Barcelona l'11 de setembre durant la Diada Nacional de Catalunya de l'any 2012. Fou organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que "el 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya".[24]

El 18 de desembre de 2012 i conegut com a Pacte per la Llibertat es va acordar que el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya està previst que se celebri durant el 2014, segons un acord de governabilitat ratificat per Artur Mas per part de Convergència i Unió i Oriol Junqueras per part d'Esquerra Republicana de Catalunya.[25][26][27]

Resultat de la votació de la Declaració de Sobirania

El 23 de gener de 2013 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya que va ser una resolució amb la qual es va acordar iniciar el procés cap al dret a decidir, amb 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions.[28][29][30][31]

El 12 de febrer de 2013 es va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) que és un òrgan creat per la Generalitat de Catalunya el 2013, segons Decret 113/2013, de 12 de febrer,[32] per tal d'assessorar la Generalitat en el procés de transició nacional de Catalunya i assoliment del referèndum d'autodeterminació de Catalunya.

Estelada humana a la plaça de Crist Rei de Manresa el 7 de juliol de 2013

El 19 de març de 2013 la Llei de consultes de Catalunya es va admetre a tràmit amb el suport de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP.[33][34][35] Es tramitarà per la via d'urgència per tal de ser aprovada al ple de l'octubre de 2013.[36]

El 26 de juny de 2013 a l'auditori del Parlament de Catalunya es va fer la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir en el que hi participaren una quarantena d'entitats formades per la societat civil, les institucions més representatives del país, el món local i les forces polítiques.[37] pactant a favor del procés de l'exercici del dret a decidir i de la celebració d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya

El 26 de juliol de 2013, Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, li envia a Mariano Rajoy, President del Govern d'Espanya, una carta[38] reclamant pactar la consulta.

Recorregut de la cadena humana.

L'Onze de Setembre de 2013, fent coincidir amb la Diada Nacional de Catalunya, es va fer la Via Catalana cap a la Independència, que va ser una cadena humana d'uns 400 quilòmetres a Catalunya proposada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) amb l'objectiu de reivindicar la independència de Catalunya.[39] Va comptar amb el suport de les 14 entitats no governamentals que col·laboren a la iniciativa ElClauer.cat.[39][40] Va seguir el traçat de l'antiga Via Augusta, des del Pertús (Vallespir) fins a Alcanar (Montsià). Segons Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, va ser «un símbol, el símbol de la unitat del poble català per assolir la sobirania nacional».[41]

En total, 1.600.000 manifestants van participar en la Via Catalana, 500.000 dels quals van ocupar els carrers de la ciutat de Barcelona, segons el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya.[42][43]

El 12 de desembre de 2013 es va anunciar la Convocatòria per al Referèndum d'autodeterminació de Catalunya, també anomenat La Consulta,[44] que és un referèndum d'independència que està previst que es celebri el 9 de novembre de 2014.[45][46][47][48][49][50] La sol·licitud del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats del Regne d'Espanya per tal que fos transferida la competència de convocar el referèndum al Govern de Catalunya va ser refusada. Aquesta negació, a manca d'una llei de consultes de Catalunya, en tràmit parlamentari, que desenvolupi la competència per convocar consultes, esgota de fet la via legal, tot segons les lleis del Govern d’Espanya, per a convocar-lo.

Conjuntures d'independència o de segregació d'Espanya o França[modifica | modifica el codi]

Estudis del suport social a la independència de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Dades del CEO sobre una enquesta on es pregunta el model d'estat que els catalans volen per la seva nació.

Les dades d'alguns estudis recents sobre l'independentisme català són els següents:

El CEO va començar a preguntar directament sobre un referèndum independentista des de la segona onada de 2011:

Data Sí a la independència (%) No a la independència (%) S'abstindria (%) Altres respostes (%) No ho sap (%) No contesta (%)
2a onada 2011[54] 42,9 28,2 23,3 0,5 4,4 0,8
3a onada 2011[55] 45,4 24,7 23,8 0,6 4,6 1,0
1a onada 2012[56] 44,6 24,7 24,2 1,0 4,6 0,9
2a onada 2012[57] 51,1 21,1 21,1 1,0 4,7 1,1
3a onada 2012[58] 57,0 20,5 14,3 0,6 6,2 1,5
1a onada 2013[59] 54,7 20,7 17,0 1,1 5,4 1,0
2a onada 2013[60] 55,6 23,4 15,3 0,6 3,8 1,3
3a onada 2013[61] 54,7 22,1 15,7 1,3 4,9 1,4
Entitat organitzadora de l'estudi Any D'acord (%) En desacord (%) Abstenció/Li és igual (%) Indecisos (%) No contesta (%)
Centro de Investigaciones Sociales (CIS) 2001[62] 35,9 48,1 - 13,3 2,8
Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) 2007[63] 31,7 51,3 14,1 - 2,9
Universitat Oberta de Catalunya (UOC) 2009[64] 50,3 17,8 24,6 5,8 1,4

El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fa una pregunta semblant al Baròmetre d'Opinió Política que fa periòdicament. Els resultats són els següents:

Data Estat independent (%) Estat federal (%) Comunitat autònoma (%) Regió (%) No ho sap (%) No contesta (%)
2n trimestre del 2013'[65] 47,0 21,2 22,8 4,6 3,8 0,9

Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), resultats a la pregunta: "Estaria d'acord que Catalunya fos un estat independent?"

Data A favor (%) En contra (%) Indecisos (%)
Maig 2013'[66] 57,8 36 6.2

Estudis sobre la independència[modifica | modifica el codi]

Diversos estudis acadèmics analitzen la independència de Catalunya. Entre aquests cal citar:

  • "12 arguments econòmics per a la independència" de Núria Bosch i Marta Espasa, investigadores i professores de la Universitat de Barcelona.[67]
  • "Catalunya Independent en el sí de la Unió Europea" d'Antoni Abat, professor de la Universitat de Stanford.[68]
  • "Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l'impacte econòmic de la independència" editat pel Col·legi d'Economistes de Catalunya.[69]
  • "L'ampliació interna de la Unió Europea" de Jordi Matas, Alfonso González, Jordi Jaria i Laura Román, professors de dret de la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili.[70]
  • "The Battle for secession: Catalonia versus Spain" de Joan Barceló-Soler, investigador de la Universitat de Nova York.[71]
  • "Independence in Europe: Secession, Sovereignty, and the European Union" de Christopher K. Connolly, doctor en dret internacional i assistent del fiscal federal a Nova York.[72]
  • "The Political Economy of Secession in the European Union" de Roland Vaubel, professor d'economia a la Universitat de Manheim i membre del consell assessor del Ministeri d'Economia i Tecnologia alemany.[73]
  • "The Success of Small Countries", de Credit Suisse Research Institute.[74]

Arguments[modifica | modifica el codi]

Els arguments que sostenen la creació d'un estat català independent són diversos i inclouen tan factors culturals i lingüístics, com de caràcter polític, com també factors econòmics i de benestar social.

En quan als primers, la independència permetria preservar la cultura catalana, històricament menystinguda pels estats espanyol i francès. Aquest desdeny ha cristal·litzat en una minorització de la llengua catalana i en l'aplicació d'un uniformisme lingüístic. L'estat català permetria preservar l'educació en català, estendre el seu ús en àmbits com ara l'administració judicial o l'etiquetatge, així com assolir el reconeixement com a llengua oficial de la Unió Europea, entre d'altres.

L'argument polític considera que amb la creació d'un estat independent, la Generalitat de Catalunya tindria sobirania política per decidir les polítiques més adequades i en conseqüència aprovar les lleis més ajustades a les necessitats del poble català. Aquest argument sorgeix de les limitacions d'autogovern que té la Catalunya que actualment forma part del Regne d'Espanya. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic és el de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006.

D'altra banda, l'argument econòmic es basa en el fet que una Catalunya independent disposaria de sobirania fiscal i per tant tindria la capacitat per administrar els seus imposts i decidir quines són les millors inversions en tots els àmbits. Al mateix temps, això permetria aturar el dèficit fiscal existent, que es calcula que representa pel cap baix entre el 5 i el 9% del PIB de Catalunya.[75]

Finalment, una Catalunya independent permetria assegurar un major benestar social per a la seva ciutadania. Per exemple, una Catalunya lliure tindria un índex de desenvolupament humà (IDH) superior a França, Finlàndia, Espanya i Itàlia.[76]

Referèndums i consultes populars sobre la independència[modifica | modifica el codi]

Mapa del Principat de Catalunya mostrant el suport/rebuig a la independència, segons dades del CIS espanyol de l'any 2001

Referèndum[modifica | modifica el codi]

El referèndum d'autodeterminació de Catalunya està previst que se celebri durant el 2014, segons un acord de governabilitat ratificat per Artur Mas per part de Convergència i Unió i Oriol Junqueras per part d'Esquerra Republicana de Catalunya el 18 de desembre de 2012.

Consultes populars[modifica | modifica el codi]

Aquests són les consultes populars sobre la independència que s'han dut a terme a Catalunya:

  • 13 de setembre del 2009: a Arenys de Munt té lloc la primera consulta popular democràtica sobre la independència de Catalunya. Hi vota el 41,0% dels majors de 16 anys residents a la població. El guanya amb un 96,2% dels vots i el No obté un 2,3% dels vots, amb un 1,1% de vots en blanc.
  • 13 de desembre del 2009: 169 municipis van fer de forma coordinada una consulta popular
  • 28 de febrer de 2010: 80 municipis, i altres ciutats de fora de Catalunya, van fer una consulta popular
  • 24 i 25 d'abril de 2010: 214 municipis, i altres ciutats de fora de Catalunya, van fer una consulta popular
  • 30 de maig de 2010: Sabadell fa una consulta sobiranista popular
  • 20 de juny de 2010: 48 municipis van fer una consulta popular
  • 12 d'octubre de 2010 està prevista una consulta popular l'Ametlla de Mar.
  • 23 de gener de 2011: Terrassa va fer una consulta popular.
  • 10 d'abril del 2011: consulta popular a Barcelona.

Organitzacions i moviments[modifica | modifica el codi]

Organitzacions civils[modifica | modifica el codi]

Pintada independentista

Actualment l'organització civil de caràcter independentista amb més projecció social és l'Assemblea Nacional Catalana constituïda formalment el 2012 i organitzadora de la Manifestació "Catalunya, nou estat d'Europa" i de la Via Catalana cap a la Independència, les mobilitzacions independentistes més multitudinàries de la història. Tanmateix, la seva constitució fou precedida per la creació de diferents organitzacions a favor de l'autodeterminació i la sobirania del poble, com per exemple: la Plataforma pel Dret de Decidir o Sobirania i Progrés. D'altres organitzacions a destacar són el Moviment de Defensa de la Terra, Endavant i Catalunya Acció. Finalment destacar l'existència de Negres Tempestes, col·lectiu llibertari anarcoindependentista partidari de la independència però no de la creació d'un estat.

D'altra banda, en el camp institucional cal esmentar l'Associació de Municipis per la Independència, organització partidària de la independència i formada per diferents administracions locals (ajuntaments, consells comarcals i diputacions).

Sindicats[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit del sindicalisme destaquen com a partidaris de la independència els sindicats Intersindical-CSC i la Coordinadora Obrera Sindical mentre que en el sindicalisme estudiantil cal destacar la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans.

Partits polítics i coalicions electorals[modifica | modifica el codi]

El partit polític amb més diputats favorables a la independència de Catalunya és Convergència Democràtica de Catalunya,[77] seguit d'Esquerra Republicana de Catalunya i la Candidatura d'Unitat Popular. Altres partits amb representació en institucions locals són Solidaritat Catalana per la Independència (coalició formada per Solidaritat per la Independència, Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Els Verds - Alternativa Verda, Partit Republicà Català, Catalunya Nació Independència i Bloc Sobiranista Català), Reagrupament, Estat Català i Democràcia Catalana.

Joventuts polítiques[modifica | modifica el codi]

Entre les joventuts polítiques cal esmentar la Joventut Nacionalista de Catalunya, les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Arran i Joves per la Independència.

Altres[modifica | modifica el codi]

D'altres organitzacions a destacar són el Cercle Català de Negocis, el Col·lectiu Wilson, el Cercle d'Estudis Sobiranistes i la Fundació Catalunya Estat.

Campanyes[modifica | modifica el codi]

La major part de les campanyes actuals de l'independentisme són impulsades per l'Assemblea Nacional Catalana: la Sobirania fiscal, juntament amb plataforma Catalunya Diu Prou i l'Associació de Municipis per la Independència[78][79] i la iniciativa Signa un vot per la independència.[80] De cara a l'exterior també hi ha les campanyes Catalunya Exterior per la independència[81] i World meets Catalonia.[82]

Organitzacions i partits polítics històrics, ja desapareguts[modifica | modifica el codi]

Altres organitzacions i esdeveniments històrics[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Stobart, Luke. «Catalans are ready for independence – but are their leaders?». The Guardian, 12 setembre 2013 [Consulta: 27 setembre 2013].
  2. Mc Roberts, Kenneth. Nation Building Without A State. Ontario: Oxford University Press, 2001. ISBN 0195414810 [Consulta: 27 setembre 2013]. 
  3. Fites en el temps. Editorial Fonoll, 2008, p. 132. ISBN 8493605298. 
  4. MATA, Jordi. «Estat Català va ser el primer partit separatista». Ara (diari), núm. 132, 10 d'abril de 2011, pàgina 14.
  5. Esculies, Joan. «El cavaller de l'ideal». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.22-28. ISSN: 1695-2014.
  6. Roglan, Joaquim. 14 d'abril: la Catalunya republicana (1931-1939). Cossetània Edicions, 2006, p. 13. ISBN 8497912039. 
  7. Font Agulló, Jordi. Història i memòria. Universitat de València, 2007, p. 43. ISBN 8437067340. 
  8. Vicenç Relats, Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978), Avui 16/06/2009
  9. Les nationalismes en Espagne: de l'État libéral à l'État des autonomies (1876-1978). Université Paul Valéry-Montpellier III, 2002, p. 253. ISBN 2842695275. 
  10. «www.tv3.cat». [Enllaç no actiu] www.tv3.cat
  11. «Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. «Terra Lliure, elements per a un balanç». Terra Lliure.
  13. Entrevista a Artur Mas on afirma que votaria que sí en un referèndum d'independència, Avui
  14. Durant la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat, afirma voler liderar la transició nacional, Ara
  15. El Parlament tomba la llei d'independència amb l'abstenció de CiU, Racó Català
  16. Les esmenes independentistes al pacte fiscal fracassen per l'abstenció de CiU, Europa Press
  17. La CUP gestionarà 4 alcaldies i inicia una nova etapa amb la vista posada en les eleccions espanyoles, directe!cat
  18. Milers de catalans marxen a Brussel·les per l'autodeterminació, Avui
  19. 3000 manifestants pour la Catalogne, Le Figaro
  20. Miles de personas se manifiestan en Bruselas por la independencia catalana, La Vanguardia
  21. Deumil.cat veu com «una fita històrica» la manifestació sobiranista a Brussel·les, El Punt
  22. La manifestació de Brussel·les internacionalitza la demanda d'autodeterminació, Vilaweb
  23. «El Ple Municipal aprova la proposta de crear una associació per promoure el Dret a Decidir de Catalunya». Ajuntament de Vic, 12 de setembre 2011.
  24. «Carme Forcadell, presidenta de l'ANC: "El 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya"». Diari Ara, 28 d'agost de 2012.
  25. «Mas i Junqueras acorden fer la consulta el 2014». Ara, 18 desembre 2012. [Consulta: 18 desembre 2012].
  26. «CiU i ERC tanquen l'acord: consulta el 2014». VilaWeb, 18 desembre 2012. [Consulta: 18 desembre 2012].
  27. «Artur Mas i Oriol Junqueras segellen el Pacte per la Llibertat». El Singular Digital, 19 desembre 2012. [Consulta: 30 desembre 2012].
  28. «"Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”». Parlament de Catalunya. [Consulta: 23-01-2013].
  29. Goodman, Al. «Catalan parliament declaration pushes self-determination» (en anglès). Madrid: CNN, 23 de gener de 2013. [Consulta: 24 de gener de 2013].
  30. «El Parlamento aprueba la declaración de soberanía de Cataluña» (en castellà). abc.es. [Consulta: 24 de gener de 2013].
  31. «Catalan parliament paves way for referendum on independence» (en anglès). guardian.co.uk. [Consulta: 13 juny 2013].
  32. «DECRET 113/2013, de 12 de febrer, de creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
  33. «Proposició de llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana». Parlament.cat. [Consulta: 17 juny 2013].
  34. «La llei de consultes va endavant». vilaweb. [Consulta: 17 juny 2013].
  35. ElPais.com. «El Parlamento catalán tramita la ley de consultas con el apoyo del PSC» (en castellà). [Consulta: 17 juny 2013].
  36. «La llei de consultes, a l'octubre». VilaWeb, 16 juliol 2013.
  37. 40 entitats i partits, en la primera reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Ara.
  38. «Artur Mas reclama per carta al Govern pactar la consulta». elperiodico.com, 26 juliol 2013.
  39. 39,0 39,1 Moffett, Matt. «Catalan Separatists to Link for Independence Cause» (en anglès). The Wall Street Journal, 5 setembre 2013.
  40. «Qui som». Via Catalana.
  41. «De la Jonquera a Alcanar: 400 km de 'Via Catalana' cap a l'estat independent». Ara, 19 juny 2013.
  42. «La Via Catalana, minut a minut». Ara, 11 setembre 2013.
  43. «More than 1 million Catalans form human chain to promote their bid to break away from Spain» (en anglès). The Washington Post. AP, 11 setembre 2013 [Consulta: 13 setembre 2013].
  44. «La consulta i els pressupostos per al 2014 centren la darrera sessió de control de l'any». parlament.cat. Parlament de Catalunya. [Consulta: 18 desembre 2013].
  45. La consulta per la independència serà el 9 de Novembre de 2014 - AraGirona.cat
  46. Separatist Catalan Parties Announce Alliance The New York Times, 18 December 2012
  47. Agreement in Catalonia on date of independence referendum Euronews, 19 December 2012
  48. Catalonia referendum set for 2014 Financial Times, 19 December 2012
  49. «Catalonia is following Scotland towards independence referendum in 2014» (en anglès). [Consulta: 13 juny 2013].
  50. «Catalonia Sets Independence Referendum» (en anglès). The Wall Street Journal. [Consulta: 13 juny 2013].
  51. «Borrell II de Barcelona». enciclopèdia.cat. [Consulta: 04-09-2013].
  52. «Cas dels Catalans». enciclopèdia.cat. [Consulta: 03-01-2014].
  53. Història de Catalunya, F. Xavier Hernàndez, Rafael Dalmau Editor 2006
  54. Baròmetre d'Opinió Política. 2a. Onada 2011 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  55. Baròmetre d'Opinió Política. 3a. Onada 2011 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  56. Baròmetre d'Opinió Política. 1a. Onada 2012 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  57. Baròmetre d'Opinió Política. 2a. Onada 2012 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  58. Baròmetre d'Opinió Política. 3a. Onada 2012 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  59. «CEO. Baròmetre d'Opinió Política (BOP). 1a onada 2013». Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  60. «CEO. Baròmetre d'Opinió Política (BOP). 2a onada 2013». Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  61. Error en el títol o la url.«». Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  62. [enllaç sense format] http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2400_2419/2410/e241000.html
  63. Sondeig d'opinió Catalunya 2007 ICPS
  64. Resultats de l'estudi de l'Institut DYM per a la UOC del 2009Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  65. «ceo.gencat.cat». [Enllaç no actiu] Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  66. Tabulacions, maig 2013, baròmetre polític de Catalunya Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  67. «12 arguments econòmics per a la independència».
  68. Abat, Antoni. «Catalunya independent en el si de la Unió Europea».
  69. Col·legi d'Economistes de Catalunya. Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l'impacte econòmic de la independència. ISBN 978-84-15505-55-6. 
  70. Matas, Jordi. «L'ampliació interna de la Unió Europea».
  71. Barceló-Soler, Joan. «The Battle for secession: Catalonia versus Spain».
  72. Connolly, Christopher K. «Independence in Europe: Secession, Sovereignty, and the European Union».
  73. Vaubel, Roland. «The Political Economy of Secession in the European Union».
  74. «The Success of Small Countries».
  75. «La balança fiscal de Catalunya amb l'Administració central (1986-2001)».
  76. «The Success of Small Countries».
  77. http://ecodiario.eleconomista.es/interstitial/volver/nectar12/politica/noticias/4304457/10/12/CiU-inicia-una-campana-internacional-por-la-independencia-de-Cataluna.html
  78. Catalunya Diu Prou
  79. Campanya de Sobirania Fiscal de l'Assemblea Nacional Catalana
  80. Signa un vot per la independència
  81. Foreign Assemblies of the Catalan National Assembly
  82. World meets Catalonia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Independentisme català