Informàtica al núvol
La informàtica en núvol[1] (de l'anglès cloud computing) és una forma de computació que té els seus fonaments a Internet i que mitjançant la qual, els recursos compartits, programari i informació, es proporcionen a ordinadors i d'altres dispositius a la carta com a serveis. Es tracta d'un canvi de paradigma després del pas de mainframe a client-servidor que el van precedir en la dècada de 1980. Els detalls són transparents pels usuaris que ja no tenen necessitat de tenir coneixements tècnics, ni control sobre la infraestructura de tecnologia "en el núvol" que els dóna suport. La informàtica en núvol descriu un nou suplement, consum i model de prestació de serveis de TIC basats en Internet, i que generalment implica el subministrament dinàmicament escalable i molts cops virtualitzada dels recursos com a servei a través d'Internet. És un subproducte i conseqüència de la facilitat d'accés als llocs remots de computació que ofereix Internet.
El concepte de la informàtica en núvol va començar en proveïdors de serveis d'internet a gran escala com Google, Amazon... i d'altres que van construir la seva pròpia infraestructura. D'entre tots ells va sorgir una arquitectura: un sistema de recursos distribuïts horitzontalment, introduïts com a serveis virtuals de TI escalats massivament i fets anar com a recursos configurats. Aquest model d'arquitectura va ser immortalitzat per George Gilder en el seu article de l'octubre del 2006 a la revista Wired amb el nom de "Les fàbriques de la informació".
En general, els clients de la informàtica en núvol no són propietaris de la infraestructura física, sinó que paguen pel lloguer d'ús d'un proveïdor extern. Consumeixen recursos com a servei i paguen només pels recursos que utilitzen. Molts proveïdors d'informàtica en núvol utilitzen el model de les indústries de subministraments, que és anàleg a com es consumeixen les formes tradicionals dels serveis públics (com ara l'electricitat), mentre d'altres ho facturen en la base de subscripció. Compartint aquests recursos entre molts clients, pot millorar les taxes d'utilització, així que els servidors no estan tant de temps en espera (el qual fa reduir les despeses de forma molt significativa mentre s'incrementa la velocitat de l'aplicació). Un efecte secundari d'aquest enfocament és que l'ús general de l'equip augmenta dramàticament, ja que els clients no tenen per què conèixer els límits de càrrega màxima.
Vegeu també
Referències
- ↑ «Informàtica al núvol». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Informàtica al núvol |