Ingrians finlandesos
  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
| Llengua | finès i rus |
| Religió | luteranisme |
| Part de | finobàltics |
Els ingrians finladesos són un poble finès que parla l'ingrià, una llengua uraliana dialecte del finlandès. S'autoanomenen inkeriläinen i inkerinsuomalainen 'els ingrians finesos' i anomenen la llengua (inkerin) suomen kieli. El nom inkerinsuomalaiset començà a usar-se en el segle xix quan sota influència del luteranisme i dels filòlegs finesos adoptaren el panfinisme. Com que ingrià vol dir habitant d'Ingermanland, cal diferenciar entre pobles. Inkeroinen i inkerikko vol dir ijorians en finès i inkeriläinen primers de tots els ingrians. La designació prové del riu Inkere (Iora) que potser dona el nom a tot el país. Els vòtics també vivien a Ingermanland.
Hàbitat[modifica]
Ingermanland és l'antiga Íngria a l'àrea del Golf de Finlàndia, la desembocadura del Neva i Llac Ladoga que fou província sueca (en suec: Ingermanland) després de les guerres dels 1570-1595 i 1610-1617. Incloïa Jaanilinna, Jaama, Kaprio i Pähkinälinna – en total 15,000 km². La seva àrea s'estenia 200 kilòmetres del riu Narva a l'oest del riu Lava a l'est i de nord a sud 130 kilòmetres. Del 1710 ençà, Ingermanland fou part de Sant Petersburg, del 1914 a Petrograd i del 1927 a Leningrad.
Demografia[modifica]
Inicialment depenia de l'emigració. Després dels tractats de Stolbova i Kärde (1617, 1661), pagesos finesos de Savo i Vyborg (Viipuri), foren traslladats a Ingermanland. Això farà augmentar la població: el 1656 el percentatge de fínics a Ingermanlandia era del 41,1%, el 1671 del 56,9% i el 1695, 73,8%. El 1848, P. von Koeppen distingia entre tres grups d'ingrians: savakot de Savo (43,080), äyrämöiset d'Äyräpää a Viipuri (29,243) i suomenmaakkoiset de Finlàndia (3,746). Més tard aquests grups es fusionaren com a ingrians. Informes del 1917 mostren que vivien a 761 viles fineses i a 235 viles mixtes. El 1939 els census deixaren de considerar-los una nacionalitat diferent. També viuen a la Província d'Arkhangelsk, Estònia, República Komi, Sibèria i altres. Dels 77,079 finesos que vivien a l'URSS el 1919, 20,099 vivien a Carèlia (49,8% parlaven la llengua nadiua), 16,239 a Leningrad (37,1% ídem). Segons el cens del 1989, uns 67,000 finesos vivien a l'URSS, 34,6% dels quals parlava la llengua materna finesa. Els finesos de Leningrad viuen als districtes Gatshina (Hatshina), Lomonossov (Oranienbaum) i Vsevolozhk (Keltto). El seu nombre oscil·la en 7.000—8.000. Pertanyen a la raça bàltica oriental, amb característiques europees, com ulls blaus i pèl ros, però són més baixos i cepats que els estonians, La llengua dels ingrians consisteix en dialectes finesos orientals (els de Savo i sud-est d'Ingermanland). ingrià i careli en són relacionats.
Història[modifica]
Origen i Edat Mitjana[modifica]
El nom Íngria, que denota el territori dels ijorians situat vora Watlàndia, apareix en el s. XII. El més recent d'Ingermanland referia del riu Narva fins als marges del Llac Ladoga. Al llarg dels segles s'hi ha fet nombroses guerres entre Suècia i Rússia per la missió catòlica o ortodoxa, que només cessà després dels tractats de Pähkinäsaari (Oreshek) i Tartu de 1323 i 1351. La frontera en l'istme de Carèlia deixa vòtics i ijorians en la zona ortodoxa de Nóvgorod.
Domini suec[modifica]
Després de la pau de Stolbovo el 1617, Ingermanland fou un domini de Suècia. Les lleis sueques hi foren introduïdes per a fer la província més segura i annexar-la. Els ortodoxos foren obligats a anar als serveis luterans, i la conversió els prometia diners i reducció de taxes, cosa que no sempre complien. Aleshores potser eren uns 70.000 individus. Ingermanland fou enfeudat a nobles i alts càrrecs. Llurs servents i treballadors eren reclutats a Finlàndia i un gran nombre de pagesos hi anaren voluntàriament. Ingermanland fou usada per Suècia també com a lloc de deportació. El 1641 es va formar una diòcese separada per Ingria, que el 1655 tenia 58 congregacions luteranes, 36 esglésies i 42 parròquies.
Domini rus[modifica]
El 1703 Pere I el Gran incorporà Ingermanland a l'Imperi Rus. Sant Petersburg, la nova capital de Rússia, fou fundada en l'antiga Nyen (Nevanlinna) enmig dels territoris de fínics bàltics. El 1712 un decret reparteix el terreny entre els colons russos i aparegueren noves viles. La frontera de l'istme de Carèlia datada de la pau de Pähkinäsaari marc també la frontera entre el poder polític, religió i llengua. D'entrada, la frontera entre Suècia i Nóvgorod separava els ijorians de finesos i carelians, però la frontera de Suècia i Rússia després de la Guerra del Nord separà els ingrians de la resta de finesos. A mitjans del segle xix vòtics i ijorians eren fermament assentats en l'esfera cultural russa, però no era el cas dels ingrians. L'opressió de la llengua russa fou neutralitzada pel luteranisme i la proximitat de la mare pàtria, Finlàndia (gran ducat de Rússia el 1809—1917)
Política soviètica[modifica]
Els comunistes soviètics intentaren exterminar-los més moralment que no pas física. D'antuvi els van fer promeses en el terreny educatiu que s'acompliren inicialment. El finès fou usat en l'educació i el 1928 districte nacional de Kuivaisi (Toksova) es va formar a la regió de Leningrad on hi havia 54 consells nacionals de vila el 1936. El 1928 foren col·lectivitzats violentament. Uns 18,000 foren deportats de Nord d'Ingria a Carèlia de l'Est, Àsia central i altres llocs, i incorporats a granges col·lectives. Uns 7,000 foren deportats als Urals i a la costa del Càspia el 1935, i 20,000 a Sibèria i l'Àsia central el 1936. Quatre parròquies de nord d'Íngria foren buidades de finesos, i potser fou un factor de tensió que portà a la guerra amb Finlàndia el 1939. Totes les esglésies i societats religioses foren clausurades el 1932 i totes les activitats culturals i socials foren interrompudes el 1937. El districte nacional de Kuivaisi (Toksova) fou liquidat el 1939. El 1929, almenys 13,000 finesos havien estat assassinats i 37,000 eren exiliats a Rússia. El 1942, durant el setge de Leningrad, 25,000-30,000 finesos foren deportats a Sibèria.
