Intel·lectualisme moral socràtic
L'intel·lectualisme socràtic o intel·lectualisme moral és el qual identifica la virtut amb el coneixement. Segons Sòcrates, hi era prou el coneixement d'allò just (l'autognosis) per obrar correctament. Segons aquesta doctrina les males accions són producte del desconeixement, és a dir, no són voluntàries, car el coneixement d'allò just seria prou per obrar virtuosament.[1][2]
L'intel·lectualisme socràtic va dominar el pensament grec fins l'aparició d'Aristòtil, el qual va introduir elements voluntaristes a la conducta moral.[1][2]
L'intel·lectualisme moral és la doctrina segons la qual s'identifica la virtut amb el coneixement. Segons Sòcrates, n'hi ha prou amb el coneixement d'allò just (l'autognosis) per obrar correctament. La perfecció humana l'obtenim quan som conscients d'allò que realment val la pena a la vida i per això cal el coneixement i la reflexió. "No és bo el que tothom diu, sinó el que està d'acord amb tu mateix".
Quan una persona adquireix coneixement s’adona que el millor és el bé i que el bé és l’únic que porta a la felicitat. Quan un és un ignorant, s'equivoca en fer la tria de què és més convenient. Segons l'intel·lectualisme moral, si coneixem el bé i les seves excel·lències (procés intel·lectual) ens veurem abocats a practicar-lo (acció moral), ja que “la raó”(i no la passió) sempre empeny cap a la virtut. Només aquell qui ignora que existeix el bé, pot fer el mal.
Segons aquesta doctrina les males accions són producte del desconeixement: no hi ha homes dolents, només homes ignorants. Ningú s'equivoca o fa el mal volent o sabent que ho està fent. Així doncs, el saber ens condueix a la virtut (o excel·lència); qui pensa correctament, actua correctament; qui coneix el que és recte, actuarà amb rectitud; qui coneix el que és la justícia, actuarà conforme el que és just.
