Interval musical

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'interval és la distància existent entre dues notes. Segons que ens referim a sons simultanis o a sons successius, parlem, respectivament, d'intervals harmònics o bé d'intervals melòdics. Entre aquests darrers, parlem, també d'intervals ascendents o d'intervals descendents, segons quin sigui el moviment que efectuï la melodia en qüestió.

Pel que fa a l'amplitud d'aquests intervals, aquests reben dues denominacions que es complementen. En primer lloc cal establir en nombre de notes que hi ha entre l'una i l'altra, tenint en compte que cal comptar-les totes dues. Així, de do a re en sentit ascendent hi ha una segona (dues notes), i entre sol i re, en sentit descendent hi ha una quarta (quatre notes). En segon lloc cal establir el nombre de tons i semitons que hi ha entre ambdues notes.

Denominació dels intervals[modifica | modifica el codi]

Segons el nombre de notes o graus que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s'anomenen:

  1. uníson
  2. segona
  3. tercera
  4. quarta
  5. quinta
  6. sexta
  7. sèptima
  8. octava

Aquests són els intervals simples, és a dir els menors o iguals a una octava. Els intervals més amples que aquests s'anomenen compostos. Així, per exemple, una novena harmònicament és equiparable a una segona, i una desena ho és a una tercera.

Els intervals melòdics de 2a s'anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les qual predominen els intervals més amples.

El qualificatiu dels intervals[modifica | modifica el codi]

El nom d'un interval només dóna una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. El qualificatiu permet distingir-los. N'hi ha cinc de principals que són :

  • major
  • menor
  • just
  • augmentat
  • disminuït

Més rarament podem trobar els qualificatius de doble augmentat i doble disminuït.

El qualificatiu just s'utilitza només per a la quarta, la quinta i l'octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s'utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta s'utilitza per a tots els intervals.

Podem veure de manera esquemàtica el qualificatiu de tots els intervals simples en la taula següent:

Qualificatius possibles dels intervals simples
quarta

quinta

octava
doble augmentat segona

tercera

sexta

sèptima
augmentat
justa major
menor
disminuït
doble disminuït

Consonància i dissonància[modifica | modifica el codi]

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l'oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d'intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l'Edat Mitjana l'autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l'organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tríton, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).

L'harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:

  • Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.
  • Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.
  • Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.
  • Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
  • Semi consonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

A més, en el context de l'harmonia tradicional, l'interval melòdic de quarta augmentada és considerat dissonant.

Història[modifica | modifica el codi]

Els primers treballs teòrics coneguts són els d'Aristoxen de Tàrent, que es va basar en un mètode empíric i matemàtic, a diferència de les especulacions filosòfiques i matemàtiques de Pitàgores.

Antigament s'utilitzava per al seu ensenyament un instrument anomenat monocordi. El càlcul matemàtic de les freqüències dels sons i intervals musicals va ser estudiat al segle XVII per Simon Stevin mitjançant funcions exponencials. Durant el segle XVII, els investigadors Bonaventura Cavalieri i Juan Caramuel van aplicar-hi el càlcul logarítmic.

Al segle XIX, Hermann Helmholtz va construir els ressonadors que avui porten el seu nom, posteriorment utilitzats per a demostrar que tots els sons són per naturalesa complexos i consisteixen en una sèrie de sons concomitants o harmònics naturals en intervals que són iguals que els demostrats pel monocordi.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Interval musical