Conquesta omeia d'Hispània

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Invasió musulmana d'Hispània)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Conquesta omeia d'Hispània
Data 711 - 714
Localitat Hispània
Resultat victòria musulmana
Bàndols
Califat de Damasc Regne de Toledo
Comandants en cap
Mussa ibn Nussayr
Tàriq ibn Ziyad
Abd-al-Aziz ibn Mussa
Roderic
Àquila II

La Conquesta omeia d'Hispània fou la conquesta del regne de Toledo pel Califat de Damasc, que començà en 711 i finalitzà en 714.[1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El precedent immediat a la conquesta omeia d'Hispània es produeix el 710 quan Mussa ibn Nussayr, valí d'Ifriquiya, va demanar a Tarif ibn Màlik, general amazic i governador de Tànger, de fer una petita expedició militar a la península Ibèrica, que va permetre comprovar que era fàcil arribar-hi. Els dos partits visigots que es disputaven el poder al Regne de Toledo van demanar ajuda als musulmans, segurament a través d'Olban, governador visigot de Ceuta. Mussa va consultar què fer al califa Al-Walid I, qui va aconsellar no intervenir; però el valí, temptat pel tresor reial visigot, va desobeir-lo.

La conquesta[modifica | modifica el codi]

Tàriq ibn Ziyad va creuar l'estret de Gibraltar el 711, segurament com aliat del pretendent Àquila II, que tenia el suport de la Tarraconense i la Septimània, i va derrotar a la batalla de Guadalete (711) el rei Roderic que tenia el seu suport principal a la Bètica i la Lusitània, i es va apoderar del tresor reial visigot, el qual havia de lliurar a Mussa, descomptada la cinquena part pel califa, i tot seguit ocupà Medina-Sidònia, Carmona i Sevilla sense lluita.

El 712 Mussa va deixar el seu fill Abd-Al·lah com a governador delegat a Ifríqiya i, acompanyat del seu altre fill Abd-al-Aziz, va creuar l'estret amb un exèrcit de divuit mil homes fins a territori visigot, i desfeta la resistència a Emèrita (Mèrida), on va emprar un any pel setge i la conquesta, va reunir-se amb Tàriq a Toledo l'estiu del 713, si és que abans no s'havien trobat ja, rebent arreu la submissió dels magnats, senyors i ciutats, que s'obligaven a ser fidels al valí d'Hispània, a no conspirar amb els seus enemics, i a pagar un tribut anual per cada súbdit cristià; a canvi, se'ls respectaven els dominis i la llibertat de religió, i les esglésies no podrien ser cremades. Els comes i duces que se sotmetien se'ls donaven les terres dels magnats lleials a Roderic, i les terres reials visigodes serien donades, si el califa acceptava el país, als que havien participat a la conquesta, menys la cinquena part pel califa.

Mussa va avançar cap a Astorga i Cantàbria sense trobar resistència. Després Tàriq devia col·laborar en les expedicions que va fer Mussa. Després d'ocupar per la força Ocilis, va arribar fins a Saragossa, ocupada sense lluita i on va rebre la submissió de Cassi, origen dels Banu Qasi. Sobre aquest temps es va conèixer que Àquila, a Damasc, havia renunciat a la corona i al regne que havia cedit al califa a canvi d'ésser reconegut comes, de recobrar els seus béns, expropiats per Roderic, i de tres mil hisendes. Aquest va ésser el títol jurídic en què es fonamentà el domini musulmà sobre Hispània, i des de llavors Mussa va ser realment valí. Els gots no ho van acceptar i van elegir Ardó com a nou rei.

Mussa va marxar contra l'est del país, destruint Tarraco, on Àquila primer i segurament després Ardó, tenien molts partidaris. Potser aquesta ferotge resistència va fer desistir Mussa de seguir cap a Narbona, capital d'Ardó. Mussa va fer el seu avanç cap a l'oest, vencent en la batalla de Segoyuela, que significà la caiguda final del regne visigòtic completant la conquesta d'al-Àndalus,[2] tret de les muntanyes cantàbriques, sense importància per als musulmans,[3] i on s'hi havien reagrupat alguns magnats gots resistents, a Cantàbria,

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

El setembre del 714, Mussa i Tàriq van passar cap al Sud de la península amb el tresor reial visigot, des d'on van embarcar cap a Ifríqiya, on posteriorment havien de viatjar cap a Damasc per donar comptes de la seva missió. Cassi viatjava amb Mussa juntament amb altres magnats, i van arribar a Damasc poc abans de la mort del califa Al-Walid. El govern d'Hispània, amb seu a Sevilla, va quedar confiat a Abd-al-Aziz ibn Mussa, que es va casar amb Egilona, vídua del rei Roderic. Mussa i Tàriq, en arribar a Damasc, van caure en desgràcia per la seva desobediència, però la mort del califa va evitar altres conseqüències.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Díaz Martínez, Pablo C. Hispania tardoantigua y visigoda (en castellà). Ediciones AKAL, 2007, p. 607. ISBN 8470904825. 
  2. Jaques, Tony. Dictionary of Battles and Sieges: P-Z (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2007, p. 923. ISBN 0313335397. 
  3. Previté-Orton, Charles William. The Later Roman Empire to the Twelfth Century (en anglès). CUP Archive, 1975, p. 148. ISBN 0521099765. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]